dimecres, 29 de maig del 2013

El Joanet de cal Menut del Begues, místic, pagès, fejocista (4)

Joan Comellas i Antònia Doñate, amb els seus quatre primers fills. D’esquerra a dreta: Rosa, Maria, Josep i Andreu.
Desempallegat d’una política que no era la seva, i tota vegada que l’església parroquial havia cobert aigües i només tenia pendent l’embelliment, en Joan Comellas Guitart es disposà a establir una nova família. Fixà novament el punt de mira de la seva acció social en el Centre Parroquial per fer tornar a Viladecans l’esperit de la finida Federació de Joves Cristians de Catalunya, en tant que es contruïen les noves instal·lacions. A l’empar de l’Acció Catòlica i gràcies a l’empenta i iniciativa de les restes d’aquella Federació, una colla liderada per l’Andreu Calvet, l’Andreu Doñate i ell mateix, tornaren el teatre, les sardanes i el bàsquet a Viladecans.
Paral·lelament, del cor de caramelles de Pasqua que assajava i es trobava al local de ca l’Esparter, aquell any 1945, en sorgia la massa coral La Lira, i paralel·lament també, de l’entossudiment d’en Josep Gusi i d’en Josep Padrós en naixia el beisbol, en un descampat més enllà del torrent Ballester arranjat pels mateixos usuaris que finalment, també acabaria acollint la represa del futbol federat. Les tres activitats, i corresponents entitats, s’estrenaren al marge de la Falange en la Festa Major d’aquell any quan Viladecans encara no tenia els 4.000 habitants. Havien passat més de sis anys des d’acabar la guerra civil, i quatre mesos des de la victòria aliada sobre els nazis. Despuntaven els primers brots verds. El poema IX de “La pell de brau” d’en Salvador Espriu, canta quelcom semblant: 
Sembren sequedat
a la terra xopa
solament de sang.
Desvetllat als solcs
per les mans cansades,
és el vol primer
del ocells de l’alba.
Eren temps d’autarquia i cartilla de racionament. Per tant, temps també d’estraperlo, fam i ignomínia política. Tancat en si mateix, incapaç de produir tot el que calia i aïllat de la resta del món, el franquisme no era ni de bon tros capaç de satisfer les necessitats de la població. Només els qui tenien propietats amb escreix podien dir que els anava prou bé i la suficiència alimentària només era cosa de pagesos que tenint un mínim de terrenys i casa amb suficient espai, tenien sempre present la dita: “Pagès, si no treballes, no tens res”. 
Aquest era el cas de cal Menut del Begues. i com a força altres cases fossin del carrer de la Muntanya, del carrer del Sol o de l’actual avinguda de la Generalitat, on hi vivien els pagesos més normals de Viladecans, a les eixides i sota els porxos, ja sigui en corts, quadres, corrals, gàbies o de manera solta, s’hi criaven porcs i conills, galls i gallines, alguna oca amb el seu ànec, i fins i tot alguna cabra o alguna vaca, per assegurar-se els ous, la carn, els embotits i la llet que la família pogués necessitar. Però l’animal més important, mitjà de producció imprescindible ja sigui per traginar, llaurar, o fer giravoltar la sínia era el cavall, matxo o mula que cada casa pogués tenir. 
Morts el pare i el cunyat, l’any 1946 en Joan Comellas va haver de sumar el servei d’un mosso, llogat amb dret a llit i plat a taula dins la casa, per poder fer front al cultiu de les terres. No era feina d’una sola persona el carregar a dalt del carro coves ben curullats d’esbergínies, llaurar sense menar el matxo per les brides, o anar al Born “sota la vela en punxa que dansa sota el seguit de les roderes”, que deia el vers de Salvat Papasseit, a dur el gènero al mercat mig dormint damunt dels sacs de patates.
Fou en el marc de les activitats juvenils de l’Acció Catòlica bo i mirant de construir el Centre Parroquial, que mon pare conegué ma mare Antònia Doñate, bandejada ja l’activitat política. Tenien vint-i-nou i vint anys respectivament quan, entrada la primavera de l’any 1947, l’anterior rector, d’abans i després de la guerra, Mn. Josep Homar, els casà en la nova, però inacabada, església de Sant Joan. La cerimònia fou oficiada conjuntament amb el llavors titular Mn. Ricard Serrajòrdia. Després que amb bitllet quilomètric de Renfe voltessin per tot Espanya, per Nadal, començà la llarga etapa de portar fills al món i criar-los. En tingueren vuit, sis nois i dues noies, més un altre noi que morí a poc de néixer.
Aquell mateix any 1947 vingué a Viladecans un nou rector que es convertí en factòtum del poble durant vint-i-cinc anys: Mn. Ramon Saborit Comellas. Curiosament, tenia per segon cognom el mateix que el primer del Joanet de cal Menut del Begues. Fos perquè havia estat consiliari de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, fos per afinitats d’ordre cultural i espiritual, o fos pel cognom, s’establí entre ells una especial sintonia que els dugué a una especial col·laboració de més de vint anys, fins al progressiu distanciament produït a la fi dels anys seixanta fruit d’una diferent lectura del Concili.
En Joan Comellas pel fet d’establir amb l’Antònia Doñate tan prolífica família, se les hagué de veure ben aviat amb el temps emprat en tot allò que anava més enllà de les obligacions pageses i les obligacions religioses. Però per res deixà d’imbricar-se en la vida social i cultural sorgida de les seves creences, i així, tant podíem trobar-lo a tandes d’exercicis espirituals, com organitzant una tómbola de recapte, o protagonitzant i dirigint bona part de les obres teatrals del Centre Parroquial dels anys cinquanta juntament amb els seus cunyats Andreu Calvet i Andreu Doñate. Una d’elles va ser la representada el novembre de l’any 1950, en la inauguració dels nous locals: “Batalla de Reines” de Serafí Pitarra. La darrera fou una representació dels “Pastorets” cap a finals dels anys seixanta que li costà una costella en deixar-se anar l’elevador de la trapa grossa de l’escenari.
Sorprenia el bé que feia els papers còmics al teatre quan en la vida real era home d’escassos acudits, d’aparença molt seriosa i extremadament reservat. Però se li feia llum a la cara quan era assetjat amb preguntes interessants o l’interlocutor encetava una bona conversa. Llavors, evidenciava el gran fons cultural, polític i religiós que acumulava i podia ser molt amè. Era extremadament rigorós i auster amb si mateix. Personalment, no recordo haver entrat mai amb ell a cap bar, a no ser per raó d’haver de dinar en alguna fonda, ja de gran, les poques vegades d’anar plegats de viatge. No era, en cap sentit, ni de cal Sastre ni de ca l’Esparter perquè mai no hi entrava, i no li recordo altre beure que el fer-ho a galet empinant un parell de cops el porró de vi blanc, tot dinant.
Va ser, durant molts anys, home de missa primera els diumenges, la de les set del matí. Missa dels pagesos, que li dèiem. Sempre al primer banc de la primera fila, equivalent a dos principis: prohibit fer tard i al capdavant tothora. Als fills, un cop feta la primera comunió als set anys, ens tocava anar amb el pare i la mare, llevats a les sis ells i a quarts de set nosaltres, fos hivern fos estiu, a complir el deure dominical. En tornar a casa, després de comprar la coca i el diari a la plaça, i fer-la petar una mica amb altra gent, recordo molt especialment el sortir-nos del guió diari d’esmorzar pa amb tomàquet i fuet o llangonissa, i esmorzar festivament xocolata desfeta asseguts a taula, mentre el pare s’empassava, com cada dia, “El Correo Catalán” de manera exhaustiva i comentava alguna de les notícies o l’article de Jaume Miravitlles, publicat amb el pseudònim de “Spectator”.
Malgrat que a Viladecans, Catalunya i Espanya semblava no succeir gran cosa al llarg dels anys quaranta, cinquanta i començaments dels seixanta, per impediment, imperatiu i imposició franquista, estar a l’aguait del que passava al món fou una constant vital del Joanet de cal Menut del Begues, bo i esperant el retorn dels ideals de la Federació estroncats per la guerra. Però, de la mateixa manera que es deixà de fer cereals, apilar garbes i batre, per passar a cultivar carbassons veient que sortia més a compte comprar el pa fet als forns que amassar-lo a casa; de la mateixa manera com acabà desapareixent el bestiar, i les pallisses per emmagatzemar farratge, substituïts pel tractor i el motocultor que multiplicaven la productivitat i feien néixer nous camps de llegums, verdures i fruiters; i, de la mateixa manera que els carros es convertien en camionetes anant a la par de la industrialització viladecanenca, arribà el dia que s’acabà, fins i tot, el “no passa res” de la política, la religiositat i la catalanitat. És clar que, cal recordar i no oblidar, fou vint-i-cinc anys després del cop d’estat ensorrador de la República. 
Per començar, al nou però vell papa de Roma Joan XXIII, fill de pagesos, se li ocorregué convocar un Concili Ecumènic i fer una encíclica que es deia Pacem in terris. El nacionalcatolicisme espanyol, arrufant el nas, començà a inquietar-se i tremolar. Paralel·lament, l’any 1962, els miners d’Astúries feien esclatar els topalls salarials del pla d’estabilització de 1958 i s’organitzaven de nou, exemplaritzant els obrers de la resta d’Espanya. A Catalunya sorgien en aquells mateixos anys, cantant com trobadors de tota la vida, els Setze Jutges, esquivant tota mena de prohibicions i censures i, com qui no diu res, el poeta Salvador Espriu, un dels salvadors de mots i retornador del nom de cada cosa, publicava La Pell de Brau i El llibre de Sinera. 
(continuarà)
Andreu Comellas