S’ha estès la idea que vivim en un país que no llegeix i que la degradació de la lectura s’expandeix inexorablement per causa del colonialisme digital. Però no patiu, perquè les dades ens diuen que això no és ben bé així. Mai en la història del nostre país hem tingut tants escriptors i escriptores com tenim ara. Mai hem tingut tantes editorials com ara, ni s’han publicat tants llibres per any com ara (79.373 a tot Espanya el 2021). I mai abans s’ha llegit tant com ara (prop del 70% de la població afirma que llegeix, per oci, per feina o per estudis).
Per què, doncs, la nostra percepció és la contrària? Per què afirmem que els nostres joves i infants no llegeixen? Potser perquè el que percebem que s’ha degradat, tant a les aules com al carrer, és la qualitat de la lectura. M’explicaré.
Llegir amb atenció en temps del digitalisme és un acte extraordinari. De la mateixa manera que hi ha oients que no escolten i persones que miren sense veure-hi, com a societat cada vegada tenim menys capacitat de llegir entre línies i d’aprofundir en els textos. És el que s’anomena analfabetisme secundari.
Les formes de llegir digitals són lectures volàtils. Privilegien la reacció per sobre de la reflexió, i així disminueixen la nostra capacitat per a la lectura profunda i l’anàlisi crítica. Consumim lectura cercant rapidesa, de la mateixa manera que consumim menjar ràpid, comprem per Amazon Prime, ens neguitegem si no ens responen un WhatsApp instantàniament o en tenim prou amb llegir els titulars d’un diari a les xarxes socials per considerar-nos persones ben informades. Són els valors de la societat actual: velocitat, interconnexió i pragmatisme.
Per contra, la lectura atenta i serena és una forma de vivència de ritme tranquil, parsimoniós. Es diu que la dècada dels anys noranta fou l’última dècada lenta (analògica encara) i m’atreviria a afirmar que la lectura profunda i solitària d’un llibre en paper és de les poques pràctiques lentes que encara perviuen. Capbussar-se plenament dins les pàgines d’un llibre, en silenci, ens permet desaparèixer de nosaltres mateixos per aparèixer en altres vides. I no és, això, pura realitat augmentada?
Però llegir d’aquesta manera no és còmode. Podria passar que la lectura ens pertorbés, ens commogués o contradís les nostres creences més arrelades. Llegir ens pot fer dubtar, i la societat del consum no vol cagadubtes, vol gent feliç.
La saturació de petits textos en línia (xats, posts, tweets, reels, etc.) ha convertit la lectura en una pràctica mecànica i insubstancial, despullada de qualsevol esforç immersiu per part del lector. Però en aquest maremàgnum que és la comunicació actual, en totes les seves formes, llegir té molt d’acció subversiva.
La lectura col·lectiva, un espai de llibertat i resistència
De subversió, sovint sense ser-ne conscients, en saben un munt els qui s’atreveixen a practicar la lectura col·lectiva. I no em refereixo a l’acte mateix de llegir —que és indefectiblement individual— sinó a l’atreviment d’exposar davant d’altres, cara a cara, les impressions, reflexions i aprenentatges que cadascú ha extret d’una mateixa lectura, i d’escoltar —i fins i tot acceptar— els punts de vista divergents.
Els clubs de lectura són la forma més habitual de compartir lletres. N’hi ha de tots els gèneres, temàtiques i per a tot tipus de públic (infants, joves i adults). N’hi ha a les biblioteques i a moltes llibreries, i també en moltes altres entitats socials i culturals. El secret del seu èxit rau, segons el meu parer, en la necessitat de moltes persones de posar el fre a la voràgine actual per recuperar, ni que sigui per una estona, els beneficis de la lentitud i la companyia.
Els clubs de lectura són un espai de reforç personal, terapèutic i social. Connecten persones diverses amb interessos similars i els faciliten un lloc comú on sentir-se integrats i acompanyats. Són també un espai de formació i aprenentatge on debatre i crear opinió, i a través del qual millorar la nostra expressió oral i escrita. Faciliten el coneixement de noves temàtiques literàries i de nous autors que, en solitari, segurament no arribaríem a descobrir mai, i contribueixen a ampliar el nostre bagatge cultural.
Per tot plegat, la lectura col·lectiva és un espai de llibertat i de resistència enfront del món digital (i dirigit) que ens domina. Davant d’un món que, sota una aparença falsa d’hiperconnectitivitat, aconsegueix aïllar-nos cada dia una micona més dels altres i, el que és més greu, també de les nostres pròpies potencialitats.
Vanessa Rodríguez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada