Promoure i preservar la llengua catalana

Al llarg de la història de la humanitat la llengua, la cultura i les creences han estat els objectius prioritaris dels col·lectius que han pretès colonitzar, imposar i assimilar a altres grups ètnics. El mestissatge d’ambdós sovint ha acabat amb la lenta i irremeiable desaparició dels signes d’identitat (llengua, cultura, creences...) dels més dèbils i menys influents en les elits de poder. El fet que qui ostenta el poder defensi i fomenti aquests trets d’identitat d’un o més col·lectius han garantit la seva continuïtat generacional i la seva manifestació pública sense complexos.

La història de Catalunya i la seva relació amb l’estat espanyol és de tots i totes coneguda i penso que no em toca a mi explicar els estira-i-arronsa que han marcat la nostra relació de veïnatge. Per sort una cosa és la política i l’altra és la normal i positiva convivència dels catalans i catalanes amb la població dels diferents territoris d’Espanya i d’altres països que han escollit Catalunya com a lloc on desenvolupar el seu projecte vital i personal.

Després d’aquestes prèvies i lluny de debats estèrils de caire polític el que m’interessa realment és situar-me entre l’any 1983 (aprovació de la primera Llei de Normalització Lingüística a Catalunya) i el moment actual, per tal de fer un ràpid recorregut de quina ha estat i és la situació de la Llengua catalana entre els nostres infants i joves.

Durant quasi dues dècades el foment pel coneixement i ús de la Llengua catalana va ser una prioritat per a una gran majoria de la població de Catalunya. Es Promoure i preservar la llengua catalana van posar a l’abast de la ciutadania un gran nombre de recursos (educatius, mitjans de comunicació, formació del professorat, parelles lingüístiques...) adreçats a tothom. Es va apostar per un únic model educatiu a on la llengua vehicular de coneixement i aprenentatge als centres educatius havia de ser la Llengua catalana evitant així crear dues xarxeseducatives diferenciades perla llengua.

La Generalitat de Catalunya va crear els mitjans perquè tot el professorat dels centres educatius accedissin a la formació que els permetria impartir l’ensenyament en Llengua catalana. L’interès i l’esforç dels docents van ser d’un alt nivell. Era tan important conèixer la llengua com aprendre a com ensenyar-la per tal que a les aules es visquessin situacions d’immersió lingüística d’èxit.

Tant les famílies com el professorat varen ser conscients que aquest nou marc educatiu permetria una millora de l’enriquiment cultural i personal dels infants i joves. Moltes persones ho van viure com a una oportunitat d’ascens social, laboral i personal. L’aprenentatge de les tres llengües curriculars (Catalana, Castellana i Anglesa) ens obria a un món molt ric a través de la seva literatura, costums i tradicions. Aquest esforç col·lectiu es va concretar en una major riquesa cultural creant entorns de respecte mutu i de creixement social. Passat aquest temps es va poder comprovar que les coses no s’estaven fent bé. Es va caure en l’autocomplaença i amb un discurs que tot ja estava fet i que no calia seguir t re b a l l a n t en aquesta direcció. La retirada de recursos i n s t i t ucionals, la no formació docent en metodologies d’immersió lingüística, la no aplicació de la llei de normalització lingüística entre un important nombre de docents de l’ensenyament secundari i post-obligatori (especialment dins d’algunes àrees metropolitanes), l’ús polític i partidista de la llengua... ens han portat al moment actual: un clar retrocés en l’ús de la Llengua catalana en els diferents àmbits de la vida quotidiana (TV, ràdio, vida associativa, comerços, justícia, centres educatius, universitat, oci...).

La Llengua catalana ha deixat d’ocupar un espai social, cultural i literari que en dècades anteriors no només no el qüestionàvem sinó que el fomentàvem i reivindicàvem com a un signe de maduresa i de pluralitat cultural de la nostra societat. La Llengua catalana està en uns moments de decadència. Cadascú que faci la seva pròpia anàlisi i en tregui les seves pròpies conclusions. Ara cal que ens plantegem quins són els reptes més i m m e d i a t s que hem d’afrontar per tal de revifar-la i quin és el nostre posicionament al respecte. No ens hem de deixar portar per una mirada catastrofista sinó realista per tal de reconduir la situació i avançar cap a un ús normalitzat de la nostra llengua: hem de poder viure, estimar, escriure, comunicar-nos, jugar, cantar, etc., en català en tots els àmbits de la nostra vida quotidiana. L’administració ha de fer la seva feina protegint, fomentant i desenvolupant la Llengua catalana tot fent-la present en totes les seves intervencions. Això no vol dir que s’hagi de renunciar a la llengua materna d’un elevat nombre d’habitants del nostre país: la Llengua castellana. Totes les llengües són molt riques i ens enriqueixen personalment i col·lectivament. Hem de conèixer el màxim de llengües possibles. La situació actual de la Llengua catalana (fruit dels diferents moments històrics i socials que la nostra societat ha viscut) és d’una extrema vulnerabilitat. Cal que des de tots els àmbits i sectors tirem endavant accions de foment, visibilització i ús de la Llengua catalana per tal de retornar-la a allà a on li correspon estar pel fet de ser la llengua pròpia del nostre país. Els infants, els joves, els adults i els ancians que viuen a Catalunya han de ser capaços i han de poder utilitzar la Llengua catalana des de la màxima normalitat. La Llengua catalana ha de poder fluir des de l’espontaneïtat de cada persona amb les garanties que el receptor la percebrà amb respecte i normalitat com ve sent propi en qualsevol societat democràtica i culturalment avançada. Hem de deixar de banda les rivalitats polítiques que utilitzen la llengua per a enfrontar als individus de la nostra societat. Cal un gran respecte i admiració cap a totes les llengües dels nostres conciutadans; però també cal fomentar la Llengua catalana atenent la situació en què actualment es troba. No ens podem permetre el luxe que desaparegui cap llengua i menys la que forma part del nostre territori. Gaudim del màxim de llengües possibles i prenguem consciència de la situació en què es troba la Llengua catalana per tal de fer un esforç col·lectiu per a la seva recuperació en tots els àmbits (privat, familiar, social, cultural, lúdic, jurídic, administratiu, literari, artístic, educatiu, mitjans de comunicació, xarxes socials...). I sobretot... siguem capaços de posar-nos en el lloc de l’altre i de crear situacions d’enriquiment mutu tot emprant allò que ens aporta el coneixement de dues o més llengües.

Agustí Martí