En la majoria de
manifestacions i reivindicacions dels anys setanta, i especialment després de
la mort de Franco, es reclamava el dret de vot als 18 anys, com es pot veure a
les fotografies de Viladecans, Cornellà i Barcelona, dels anys 1976 i 1977.
La majoria d’edat i el dret de vot als 18
anys no va arribar legalment a Espanya fins el novembre de 1978.
Jaume Muns
.jpg)
Resident introduït, procedent de
captivitat. Nadiu de l’Àfrica subsahariana. Ocell de mida petita, amb la seva
peculiar morfologia; cap petit, ales arrodonides molt curtes i cua en forma de
falca. A la cara destaquen el bec i un petit antifaç, tots dos d’un vermell
intens. La seva dieta és bàsicament granívora, que sol prendre directament de
les plantes. Tot i que no s’han detectat efectes negatius, en ser un ocell
exòtic invasor, suposa una possible font d’amenaça per al medi natural i les
espècies autòctones.
Eio Ramon
Amb un espai renovat,
actualitzat i molt més sostenible, el pròxim 25 d’octubre es reobrirà l’edifici
de la Biblioteca de Viladecans després de la finalització de les obres. Unes
obres que són visibles tant a la part externa com a l’interior. Per tant, a partir
d’aquesta data, el servei bibliotecari es tornarà a oferir en les mateixes
condicions que abans del trasllat a l’Institut Josep Mestres i Busquets.
Entre els canvis realitzats, ressalta la façana principal
del carrer Josep Tarradellas amb un jardí vertical de 470 metres, que combina
fins a cinquanta espècies de plantes amb floracions a diverses èpoques de
l’any, volums, colors i textures variades que conformen una imatge plena de
contrastos. Les plantes triades per a aquest jardí, el primer de la ciutat, són
les més adequades pel clima local i compten amb un sistema de reg intel·ligent
que fa un ús eficient de l’aigua. Aquesta, no obstant això, no és l’única
reforma que s’ha fet a l’exterior de l’edifici. La façana del parc de Can Xic
també ha sigut substituïda per un conjunt de vidres amb protecció solar.
Aquests canvis permetran un millor aïllament de l’edifici i més confort acústic
i energètic.
Les obres realitzades formen part de les accions
impulsades per l’Ajuntament de Viladecans dins del projecte Agenda Urbana local
i l’Estratègia Viladecans 2030, les quals busquen impulsar la sostenibilitat i
l’ecologia a la ciutat i reduir així la contaminació i les conseqüències del
canvi climàtic. A més, aquesta reforma permet rehabilitar l’espai i millorar el
paisatge urbà, donant valor a la naturalesa i treballant l’estalvi energètic. A
més de les reformes externes també s’han canviat les màquines de climatització
per assegurar una correcta temperatura a les sales i aconseguir l’estalvi
energètic amb aquesta nova incorporació.
A l’interior també es podran observar novetats. Per una
banda, s’han pintat les parets de tot l’espai, s’ha canviat el terra i s’ha
adquirit nou mobiliari. A més, hi haurà una nova distribució dels fons per
millorar l’accessibilitat i visibilitat de la col·lecció amb nous plafons
informatius i una renovació general de les sales. Així la novel·la juvenil
s’incorpora a la Sala d’Adults i els fons especials (llibres amb una temàtica
concreta com arts escèniques, viatgeteca, feminismes, lectura fàcil i Ioga) es
situaran a la planta baixa. També es col·locaran plantes a l’interior de
l’edifici, ja que les plantes netegen l’ambient, regulen la humitat, redueixen
el soroll i creen un ambient agradable.
El Pati del Magraner també es recupera com punt de
trobada, de lectura o de desenvolupament d’activitats diverses. Per facilitar
així el seu aprofitament s’ha obert un accés des de la sala infantil per
incorporar aquest espai com una sala annexa on continuar amb l’activitat
cultural pels més petits.
Per facilitar el retorn de documents, la Biblioteca
disposarà de dues bústies de retorn: una, per l’accés principal de l’avinguda
de Josep Tarradellas i un altre, pel parc de Can Xic.
Amb aquestes reformes i novetats es vol oferir un servei
bibliotecari de qualitat per a tots els usuaris i usuàries que, ara sí, podran
accedir a un fons de més de 55.000 publicacions, participar en els diferents
clubs de lectura, presentacions de llibres, gaudir de les propostes infantils i
tenir un accés lliure i gratuït a la cultura. Es mantindran els horaris de matí
(de dimarts a dissabtes de 10 a 14 h.) i de tarda (de dilluns a divendres de
15,30 a 20 h.), tornarà a funcionar el servei d’autopréstec, el servei de
préstec interbibliotecari, les taules d’estudi, la connexió gratuïta a internet
i la possibilitat d’imprimir documents.
Benvinguts i benvingudes de nou a la
Biblioteca de Viladecans!
Cometierra
Dolores Reyes
Buenos Aires, Sigilo, 2019
Quan era petita, Cometierra va empassar terra i va saber
en una visió que el seu papà havia matat a cops a la seva mamà. Aquesta va ser
només la primera de les visions. Néixer amb un do implica una responsabilitat
cap als altres i a Cometierra n’hi va tocar un que fa la seva vida doblement
difícil, perquè viu en un barri on la violència, el desemparament i la
injustícia brollen en cada racó i perquè allí les principals víctimes són les
dones. En la recerca de la veritat, en el descobriment de l’amor, en la cura
entre germans, Cometierra buscarà el seu propi camí. Dolores Reyes ha escrit
una primera novel·la terrible i lluminosa, lírica, dolça i brutal, narrada amb
una veu que ens commou des de la primera pàgina.
Diario
ilustrado de la naturalezA: guía de observación y dibujo
John Muir Laws
Madrid, Ediciones Anaya Multimedia, 2021
Una potent combinació d’art, ciència i entusiasme
il·limitat: una guia pràctica per ser més bon artista i naturalista. Laws
proporciona clars i pràctics consells (des dels conceptes bàsics sobre
l’elecció de materials fins a les tècniques més avançades) amb un text senzill,
complementat amb il·lustracions pas a pas. Dotzenes d’exercicis guien la mà i
la ment per a crear reproduccions precises de plantes, animals, paisatges i
cels. Un llibre valuós, fins i tot revelador, per a qualsevol persona interessada
en la naturalesa, sense importar com de rudimentàries o bàsiques siguin les
seves habilitats artístiques.
Les meves raons
Yoshitake, Shinsuke
Madrid: Pastel de Luna, [2022]
Burxar-se el nas,
mossegar-se les ungles, moure les cames sense parar, córrer pels passadissos…
Sa mare vol que corregeixi tots els mals hàbits, però ell té una pila de bones
raons per continuar amb els seus costums. La imaginació dels nens no te límits,
de vegades per a desgràcia dels seus pares. Una altra delícia de l’aclamat
autor japonès Shinsuke Yoshitake, guanyador del Premi La Petita 2021 amb el
llibre La Curiosa Llibreria. Prepara’t per riure.
Recordo a finals dels
cinquanta: el tros del carrer Balmes entre San Jerónimo i Onésimo Redondo,
l’actual Antonio Machado, no era un carrer sinó un camí ample de terra que
travessava un descampat d’herbes altes. Les fronteres dels costats estaven
traçades amb una línia blanca de calç marcant el carrer. Jo ajudava el meu
pare, amuntegava l’herba que ell segava. Després, amb el terreny segat em feia
somiar amb el futur: en esta línea blanca irá el bordillo, aquí la acera,
allí el pozo muerto, aquí tendremos el comedor, aquí la cocina, allí el váter
con ducha, y allí, allí y allí, los tres cuartos para los papas y vosotros
tres. Seria aquesta casa, casa nostra, en aquest carrer fa més de seixanta
anys, en aquest barri, que ara n’ha complert cent: el barri de Sales. Li dèiem
el barri de Salas, perquè parlàvem i escrivíem d’oïdes, i en fèiem de la
e catalana una a castellana.
Els barris són les
habitacions dels plànols de la casa comuna que són els pobles i les ciutats. És
bo celebrar cent anys, les arrels del present, encara que els aniversaris dels
barris sempre són relatius. La partida de naixement dels llocs on naixem, on
vivim o on arrelem, no la marca el plor del primer nadó, ni la primera flama al
foc de la llar, ni la primera nit d’algú en un llit amb sostre i abric. No
neixen d’un acte d’amor o de sexe, sinó del registre de la propietat, el temple
dels amos dels metres de sòl i dels metres de sostre. En aquest cas va ser un
senyor de Barcelona, propietari d’una gran finca quan va demanar permís per
urbanitzar. Urbanitzar no passava de dibuixar el nom dels carrers en un plànol i posar-se a vendre’ls a tant el pam quadrat.
El Barri de Sales va
néixer com un barri postís de gent sobrevinguda, assentada més enllà de la
riera de Sant Climent, la frontera física i psicològica del Viladecans de tota
la vida. Tot i no viure-hi cap xinès el van batejar com el barri xinu:
era el barri parent pobre d’un poble no gaire ric. El rector va optar per
rebatejar-lo santificant el nom: Verge de Sales. La idea va triomfar oblidant
el nom i deixant el cognom: de Sales. La lluita i la victòria popular,
per una vegada a la vida, va aconseguir una fita en aquests cent anys
d’història: aixecar una plaça -l’única en un segle- on hi havia un solar
tancat. La foto de Jaume Muns fa memòria d’aquest exèrcit de dones i nens vestits
de diumenge armats de globus i gots de refresc, on la Montse, una mestra del
Bierzo que se’n va anar a viure a Madrid, intenta posar ordre i direcció.
Text: José Luís Atienza
Foto: Jaume Muns
El passat 4 d’octubre, el papa Francesc va publicar una segona part de la seva encíclica Laudato si’, escrita fa vuit anys, en què s’alertava de la urgència d’actuar contra el canvi climàtic i de l’estreta relació que hi ha entre la desigualtat social i l’empobriment de grans masses de població arreu del món i l’acaparament i mal ús dels recursos naturals en benefici de minories molt poderoses. Les conseqüències són aclaparadores –ja ho anem veient, si no tanquem els ulls–. Malgrat l’evidència de l’escalfament global i de les seves funestes conseqüències, no sembla que hàgim posat el fre.
D’aquí aquest segon document, que porta el nom de Laudate Deum i que s’adreça no només als catòlics, sinó a totes les persones “de bona voluntat”. Un document, com l’anterior, escrit en un llenguatge que no necessita interpretacions.
El contingut no és gaire diferent del Laudato si`, en essència, però transmet la urgència d’actuar en tots els nivells en què sigui possible i amb immediatesa per evitar uns mals que ja s’han demostrat com a ben reals.
Aquí en teniu un fragment.
Mercè Solé
Algunes manifestacions
d’aquesta crisi climàtica ja són irreversibles almenys per a centenars d’anys,
com l’augment de la temperatura global dels oceans, l’acidificació i la
disminució de l’oxigen. Les aigües oceàniques tenen una inèrcia tèrmica i es
requereixen segles per a normalitzar la temperatura i la salinitat, cosa que
afecta la supervivència de moltes espècies. Aquest és un signe entre tants
altres que les altres criatures d’aquest món han deixat de ser companys de camí
per a esdevenir les nostres víctimes.
Cal dir el mateix del procés que porta a la disminució del
gel continental. La fosa dels pols no es pot revertir per centenars d’anys. Pel
que fa al clima, hi ha factors que segueixen endavant durant molt de temps,
independentment dels fets que els hagin desencadenat. Per això ja no podem
aturar l’enorme mal que hem causat. Només som a temps per a evitar danys encara
més dramàtics.
Alguns diagnòstics apocalíptics solen semblar poc
racionals o insuficientment fundats. Això no ens hauria de portar a ignorar que
la possibilitat d’arribar a un punt crític és real. Petits canvis poden
provocar canvis importants, imprevistos i potser ja irreversibles, a causa dels
factors d’inèrcia. Així acabaria desencadenant una cascada d’esdeveniments que
es precipitin com una bola de neu. En un cas així sempre s’arribarà tard,
perquè cap intervenció no pot aturar el procés ja iniciat. D’allà no se’n pot
tornar enrere. No podem afirmar amb certesa que en les condicions actuals això
passi. Sí que és segur que no deixa de ser una possibilitat si tenim en compte
els fenòmens ja en curs que “sensibilitzen”el clima, com per exemple la
disminució dels casquets polars, les modificacions de fluxos oceànics, la
desforestació a les selves tropicals, la fosa del permafrost a Rússia,
etc.
Per tant, és urgent una mirada més àmplia que ens permeti
no només admirar-nos per les meravelles del progrés, sinó també per a prestar
atenció a altres efectes que probablement ni tan sols podien imaginar-se un
segle enrere. No se’ns demana res més que una mica de responsabilitat davant
l’herència que deixarem després del nostre pas per aquest món.
Finalment, podem afegir que la pandèmia del
covid-19 ha constatat l’estreta relació de la vida humana amb la dels altres
éssers vivents i amb el medi ambient. Però especialment ha confirmat que el que
passa a qualsevol lloc del món té repercussions a tot el planeta. Això em
permet repetir dues conviccions en què insisteixo fins al cansament: “tot està
connectat” i “ningú se salva sol”. (Números 15 a 19)
Enguany la Trobada dels
Centres d’Estudis i Estudiosos de la Baronia de l’Eramprunyà se celebrarà a
Castelldefels el dissabte 21 d’octubre amb el tema genèric de l’Urbanisme.
El Grup Tres Torres presentarà dos treballs, la ponència
de títol “La construcció de la carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell
al seu pas per Sant Boi, Viladecans, Gavà i Castelldefels”, que exposaran Jaume
Lligadas Vendrell i Vicky Herrero Garcia, i la comunicació “Oliveretes: 15 anys
de resistència veïnal contra les agressions al territori”, a càrrec d’Anna Muns
Ulla i David Nieto Solé, que ho faran en representació del Grup Tres Torres i
de la Plataforma Salvem Oliveretes.
Viladecans presentarà una segona comunicació que durà per
títol “Les urbanitzacions i els promotors urbanístics de Viladecans
(1852-1957)” a càrrec d’Antonia Altamirano Cardoso, Xavier Calderé Bel i Manuel
Luengo Carrasco en representació de l’Arxiu Municipal de Viladecans.
L’assistència a la trobada és gratuïta i oberta a tothom.
Si en voleu més informació, us podeu adreçar a trestorresviladecans@telefonica.net.
Vicenç Castelló Solina
“Es fa de dia un matí més i tot és avui més del mateix”.
És l’etern pensament que li ve al cap dia rere dia. Alguna cosa ha de canviar.
Ella viu des de fa deu anys en aquell hospital per a
bojos, “sí, per a bojos”, ja no li dona la gana endolcir més la realitat. Per
això serveixen les històries de ficció, les que creen els escriptors. “Jo no
estic inventant res. Jo estic com una cabra, i tinc un problema més: no recordo
per què”.
Però aquell matí no és com els altres. La carretera porta
una visita inesperada. La infermera de torn l’avisa que algú vol veure-la. Ella
se sorprèn. Fa temps que ningú no ve a fer-li companyia, a saber com està, a
cuidar-la una estona algú que no formi part del paisatge hospitalari.
S’empolaina involuntàriament al mirall. Abans fins i tot de saber qui la cerca.
Aquest és un dia diferent.
“I més que ho serà”, pensa. La dona que se li presenta és
bonica i sembla surar a l’aire. El seu somriure atura el temps. Com si no hi
hagués res més important que mirar-la i deixar-la somriure tant com vulgui. “El
millor encara ha d’arribar”, diu aquest somriure.
La visitant l’acompanya al sofà i s’asseu al costat.
—Senyora, he vingut a
explicar-vos qui sou. Sé que sembla que heu oblidat una època del vostre passat
i vull ajudar-vos a recordar-la. Havia perdut la vostra pista, però ja soc
aquí. Conec el motiu dels vostres transtorns i per què viviu tancada aquí. Mai
ningú no ho va creure, encara que vós lluitàveu per un somni. Vau ser una dona
avançada al vostre temps, atacant gegants sense fixar-vos que fossin molins,
defugint les burles de tothom per perseguir un amor que no estava ben vist. Vau
oblidar fins i tot els meus escarnis i el meu menyspreu. Em dèieu “princesa” i
jo me’n reia a la vostra cara. Em recitàveu versos i jo no us escoltava. Em vau
estimar des del principi, des d’abans del principi. I al final m’ho vau
encomanar. No he deixat d’estimar-vos des de llavors.
Queridos
vecinos, hoy es 26 de septiembre de 2023 y nuestra Albarrosa cumple 75 años.
Tal día como hoy en 1948, la hija del matrimonio Nebot, Rosa, a la que nuestro
barrio debe el nombre, cortaba la cinta de inauguración de la nueva
urbanización. Según las crónicas, la primera de España, y única de la década de
los 40.
Como
sabéis, Albarrosa ha sufrido un claro deterioro en los últimos años, pasando de
ser una comunidad fuertemente unida a prácticamente un barrio dormitorio.
Tenemos una gran tarea por delante si queremos dejar a nuestros pequeños un
barrio mejor. El reto no es fácil, lo principal es conocernos, aprender a
convivir con nuestras imperfecciones y tener presente que somos la ayuda más
próxima que tenemos. Una vez conseguido esto, todo será menos costoso. Es
importante fijar objetivos y ponerse a ello. Nuestra primera meta es volver a
ser un colectivo unido y tener conciencia de barrio. Un primer paso ya lo hemos
dado. No desperdiciemos el esfuerzo. Hoy nuestra Albarrosa está más preparada
que hace tan solo unos meses para defenderse y estamos convencidos que pronto,
pero que muy pronto, presentaremos batalla a todas las dificultades vengan de
donde vengan y en todos los foros que hagan falta.
Disfrutemos
de nuestro día y afrontemos con ilusión los próximos 75 años.
Josep Lozano
Anualment,
el 10 d’octubre, es commemora el Dia Mundial de la Salut Mental, aquest any
sota el lema Salut Mental, Salut Mundial: Un Dret Universal, escollit
per votació popular per part de Salud Mental España i seguint el tema
proposat per la Federació Mundial de la Salut Mental. Es tracta d’un dia
especial que ens convida a reflexionar sobre la importància de tenir cura de la
nostra salut mental i benestar emocional en un món cada cop més dinàmic i
exigent.
La salut mental no és simplement la manca de malaltia
mental o trastorn psicològic, és un estat de benestar on la persona pot
acomplir les seves activitats quotidianes, afrontar l’estrès de la vida,
treballar de manera productiva, perseguir les seves metes amb determinació i
contribuir a la seva comunitat, relacionant-se de manera efectiva i prenent
decisions informades i adequades. A més, està estretament vinculada al benestar
emocional, que implica reconèixer, comprendre i gestionar les nostres emocions
de manera constructiva.
Mentre l’enfocament tradicional de la salut s’ha centrat
principalment en el cos i allò físic, la importància de la salut mental ha anat
guanyant reconeixement a escala mundial, sobretot després de l’impacte provocat
per la COVID-19. La salut mental és quelcom delicat que requereix atenció
i cura constants i, alhora, un pilar invisible però fonamental de la nostra
salut integral.
La nostra ment és el motor que impulsa les nostres
accions, decisions i emocions. Per tant, la salut mental afecta cada aspecte de
la nostra vida diària: com pensem, sentim i actuem davant dels desafiaments i
les oportunitats. Una bona salut mental és essencial per a les relacions
interpersonals, que són necessàries per al nostre benestar emocional i social.
Així, ens permet mantenir relacions saludables i contribuir al desenvolupament
d’una societat cohesionada.
Sabem que la salut mental no és un problema aïllat que
afecta només individus, és un assumpte global que impacta en les nostres
societats en conjunt. Quan les persones tenen bona salut mental són més
productives, contribueixen més a les seves comunitats i són menys propenses a
involucrar-se en comportaments perjudicials per a ells i per als altres.
Promovent la Salut Mental i el Benestar Emocional per a
tothom
Després de tot el que acabem de dir, doncs, és imperatiu
que treballem junts per promoure la salut mental a tot el món. Això implica
educar i conscienciar sobre la importància de la salut mental, eliminar
l’estigmatització associada als trastorns mentals i garantir l’accés equitatiu
a serveis de salut mental.
A Catalunya, l’atenció primària de salut i comunitària
(APiC) és el servei de salut més proper a la comunitat, amb una alta demanda
relacionada amb problemes de malestar emocional, reaccions adaptatives i
trastorns mentals, i amb un creixent consum de fàrmacs, sovint com a tractament
de símptomes de malestar emocional.
Per tot plegat, des de final del 2021 s’introdueixen els
Referents de Benestar Emocional i Salut Comunitària, experts en ciències de la
salut (a Viladecans psicòlogues amb titulació de Màster General Sanitari) que
desenvolupen funcions en l’àmbit comunitari enllaçant actuacions de promoció
del benestar emocional, prevenció i detecció de situacions de risc o de signes
d’alerta de patiment mental, treballant en xarxa amb altres professionals tant
dels equips de l’APiC com d’altres serveis i, alhora, amb els recursos de la
comunitat.
Aquestes actuacions es concreten, entre d’altres, en
tallers i grups psicoeducatius per a la gestió emocional i de l’ansietat,
l’acompanyament al dol, l’abordatge del dolor persistent o grups de suport i
ajuda mútua per cuidadors no professionals.
Si creus que algun d’aquests et podria ajudar, només cal
que et dirigeixis al teu Centre d’Atenció Primària i ho demanis al teu metge o
la teva metgessa de capçalera o al teu infermer o infermera. Cultivar la salut
mental i el benestar emocional és un viatge que requereix dedicació i pràctica
constant, però no dubtis a buscar ajuda si sents que necessites suport
addicional.
En conclusió, la salut mental i el benestar
emocional són fonamentals per a una vida plena i significativa, així hem
d’aspirar a cuidar-la i promoure-la a tots els racons del planeta.
Equip de professionals de l’Atenció Primària Metropolitana Sud
El pasado 5 de julio de
2023 se celebró la Gran Final del Campeonato de Baile en línea en el Auditorio
AXA de Barcelona organizado por el Grup Mutuan.
Después
de haber sido clasificado para la Gran Final entre los Casals de la provincia
de Barcelona unos 32, quedamos cinco para la Gran Final.
¡Y
HEMOS QUEDADO CAMPEONES!
Dado
que es la primera vez que un Casal de la Gent Gran en Viladecans ha sido
premiado en Baile en línea, el Ayuntamiento nos invitó a hacer una exhibición
con motivo de la Fiesta Mayor en la plaza Europa con una gran
participación de público.
Cayetano
Belmonte
L’ésser humà té la
capacitat de dominar la terra, el mar i l’espai aeri. Gràcies als avenços tecnològics que ell mateix crea,
pot adaptar-se a qualsevol circumstància que
el sorprengui, trigui més o menys en reaccionar. Us imagineu viure en
edificis tan alts que travessin els
núvols? Penseu en un món tan poblat que en la superfície de la terra ja no es possible
construir-hi més. Seria
possible fer ciutats
allà, als núvols?
Cloud City (Ciutat als núvols) fa realitat
aquest gran avanç. És un joc que utilitza les
llosetes com a element principal per jugar-hi, com el conegut Carcassonne
i altres títols com Tang
Garden, The Downfall of Pompeii, Isla de Skye, Horus...
Aniràs posant llosetes de núvol a
la teva àrea de joc, que anomenarem ciutat. Les llosetes de núvol tenen marques que indiquen quins edificis
hi has de posar. Els edificis són de tres tipus: petits (blaus),
mitjans (verds), alts (marrons). Del que es tracta en el joc és d’intentar unir els edificis del mateix tipus que vagis posant a la teva ciutat mitjançant les passarel·les. Cada tipus d’edifici té les seves
pròpies passarel·les. A més, tenen
diferents longituds: com més
llarga sigui una passarel·la, més puntuació aporta al final de la partida. En resum, la idea és intentar
posar els edificis del mateix tipus el més lluny possible entre ells per mirar d’unir-los amb passarel·les llargues,
que són les que més punts donen.
Comences la partida amb una llosa de núvol inicial en
la teva ciutat i unes tres més
a la teva mà. El teu torn es composa de quatre
fases.
Primera
Fase: Amplia la base de la teva Ciutat
Agafa una de les llosetes de núvol que tinguis a la
mà i posa-la, orientada com vulguis,
a la teva ciutat. La llosa de núvol que posis ha d’estar adjacent
a una altra llosa com a mínim
(no en diagonal). La teva ciutat té una superfície de 3X3. No pots posar llosetes de núvol fora
d’aquesta àrea.
Segona Fase: Col·loca edificis
Com s’ha dit anteriorment, les llosetes de núvol tenen
marques que indiquen on has de posar els edificis corresponents. En aquesta fase has de fer, simplement, això.
Tercera Fase: Construeix passarel·les
Un edifici
pot acollir com a màxim dues passarel·les, tot i que tingui quatre forats
per poder rebre’n
fins a quatre.
Mai una passarel·la
pot passar per sobre d’un espai de la teva ciutat que encara no tingui una llosa de núvol.
Es a dir, que si una passarel·la passa per sobre d’un espai buit de la teva ciutat, no la pots col·locar.
En el teu
torn pots posar tantes passarel·les com vulguis, fins i tot aquelles que per X raons
no has pogut o volgut posar en torns
anteriors.
Les passarel·les mai es poden posar en diagonal. Sempre van en línia recta.
Això complica
més la unió dels edificis.
No pots
unir dos edificis de diferent tipus amb una passarel·la, és a dir: els blaus s’uneixen amb blaus, els verds amb
verds i els marrons amb marrons. A més, cada tipus d’edifici té les seves pròpies passarel·les, per tant, per unir dos edificis marrons, per exemple,
has d’utilitzar les passarel·les marrons. També has de tenir en compte que hi ha passarel·les de
diferents longituds per cada tipus d’edifici.
Mentre més llargues siguin les que utilitzis, millor, ja que més puntuació et donen al final de la
partida. Per tant, interessa posar els
edificis del mateix tipus el més lluny possible entre ells per utilitzar passarel·les llargues.
Dues passarel·les
del mateix tipus no poden creuar-se entre elles, ja que es trobarien a la
mateixa altura i xocarien.
Quarta Fase:
Roba una llosa de núvol
Durant la preparació de la partida cada jugador rep una mà
de tres lloses de núvol. Amb la resta es forma una pila
de robatori cap
avall. D’aquesta pila
es deixen tres lloses
de núvol cap amunt al seu costat.
En aquesta fase tens opció d’agafar una de les
tres lloses de núvol que hi ha a la vista, substituint-la per una altra de la pila, o bé d’agafar la primera de la pila, anant a cegues.
Després d’haver fet vuit rondes de joc, la partida acaba. En la teva ciutat hauries de tenir nou llosetes de núvol formant un quadrat de 3X3. Per determinar la teva puntuació només has de sumar els punts que t’aporten totes les passarel·les que has posat entre els edificis que hi ha a la teva ciutat.
El punt fort que té Cloud City és que com a joc
familiar queda que ni pintat. S’aprèn
de seguida i les seves regles són relativament simples. Sense anar més lluny,
en deu
minuts com a molt saps jugar. Per altra banda, estèticament queda molt maco un cop acaba la partida i veus la teva ciutat
com ha quedat amb els edificis units per les passarel·les de diferents colors. També té un xic toc de destresa manual
a l’hora de posar les passarel·les
ens llocs una mica inaccessibles per a la mà humana.
Això va per aquells jugadors que els hi agradin una mica,
com a mínim, els jocs d’habilitat. Tot i ser poc conegut, Cloud City pot ser un bon candidat com a joc d’introducció
als jocs moderns. Us agradaria donar-li una
oportunitat?
Cristian Becerra (El Dado Dorado)
Hola, veïns i amics
sardanistes.
El dia 23 d’octubre es complirà un any d’ençà que una
malaltia es va endur en Francesc “Siscu” Lligadas, company, amic i referent
durant gairebé quatre dècades del
sardanisme a Viladecans.
Uns mesos abans, quan la malaltia ja feia estralls en la
seva salut, em va demanar que el substituís per coordinar les ballades amb les
cobles i l’Ajuntament. I des d’aleshores me n’encarrego de bon grat.
He pensat, però, que caldria constituir una agrupació
sardanista per no trobar-nos amb el mateix problema si un dia no hi puc ser.
Una agrupació que disposi de més gent per fer-se càrrec de proposar, coordinar
i tirar endavant tot tipus d’esdeveniments i activitats, així com de fomentar
les relacions amb altres entitats culturals de la vila, amb altres agrupacions
sardanistes veïnes, amb l’administració pública i amb els veïns de Viladecans.
Després d’un sondeig previ i una crida a col·laborar, fets
fa algunes setmanes, celebrarem una primera reunió informativa el dia 23 de
novembre, de 6 a 7 del vespre, a la Torre del Baró de Viladecans (just al
costat de l’Ajuntament) on sou convidats a assistir tots els que ho desitgeu.
Tot i que els detalls del funcionament de l’entitat es
decidirà entre tots, ja sigui a aquesta mateixa reunió o en altres de
posteriors, la intenció inicial és que els associats siguin col·laboradors més
que pagadors. És a dir, interessaria
gent disposada a treballar per organitzar i desenvolupar les activitats
diverses que es facin (ballades, cursets d’ensenyament, excursions,
tallers...), deixant en segon terme l’aportació econòmica, que podria ser només
la mínima imprescindible per fer front a les despeses de creació i gestió de
l’entitat, en primera instància, i en l’adquisició de materials necessaris i en
l’organització de noves d’activitats.
Us encoratjo a tots els qui us agradin les sardanes i els
que estigueu interessats a aprendre’n a formar part de la nostra “família”.
Poseu-vos en contacte amb nosaltres, tant a les ballades que es facin (la
següent és el darrer diumenge d’octubre, dia 29) com als llocs on es fan els
cursets d’ensenyament: Casal Montserratina els dimecres de 18 a 19 h; Casal
Alba-rosa els dijous de 19 a 20 h, i auditori Pablo Picasso els dissabtes de 17
a 18 h.
També és convidat tothom a venir a la ballada que acabo de
comentar del dia 29 d’octubre, que es farà a la Plaça de la Vila a partir de
les 11:30 h, i on es retrà un sentit homenatge a “Siscu” Lligadas, amb la
presència de la família, l’assistència d’autoritats locals, i l’estrena d’una
sardana, composta expressament per a l’esdeveniment i en record de l’amic que
ens va deixar aviat farà un any.
Josep Prats
No fa gaire he llegit
un llibre que m’ha semblat esplèndid. És una mena de versió poètico-novel·lada
per l’escriptor Colum McCann de l’aferrissada tasca, real i ben documentada,
per la pau a Palestina que estan duent a terme dos amics, Rami
Elhanan i Bassam Aramin.
 | ||
| Bassam Aramin i Rami Elhanan,protagonistes d’aquesta història |
El llibre porta un títol complicat, “apeirògon”, que és un
terme tècnic per descriure un polígon de costats infinits. És una metàfora del
conflicte entre Israel i Palestina, un conflicte embolicat i enverinat, amb mil
cares de dolor, en què la tensió i la violència acaben de fer un salt suïcida
de conseqüències imprevisibles (o massa previsibles, malauradament) amb l’atac
de Hamàs. Està escrit amb mil-i-una històries: relats, poesia, imatges.
Mil-i-una històries com si fossin les mil-i-una nits en què la princesa
Xahrazad, per conservar la vida, introdueix una narració rere l’altra per tal
que el seu espòs i visir no la faci decapitar com té per costum amb les seves
dones. Narrar per viure, en definitiva,
Rami i Bassam són, doncs, dos activistes per la pau. Però
ho són des de la seva experiència de dolor. Rami, israelià i excombatent de
l’exèrcit, va perdre la filla de 13 anys en un atemptat suïcida. Bassam,
palestí, que va passar set anys de la seva vida a la presó per haver format
part de la resistència, va perdre també la seva filla de deu anys pel tret d’un
soldat israelià espantat.
De fet tots dos tenien ja una llarga trajectòria de
treball per la pau quan les seves filles van morir. Rami, perquè tot i la
victòria israeliana del Yom Kippur, va albirar que l’ocupació era un error
gravíssim de funestes conseqüències. I Bassam, perquè bo i estant a la presó,
va poder entendre l’abast de la xoà i va fer passos per conèixer millor
els seus adversaris polítics. La mort de l’Abir i l’Smadar els va apropar i
d’aleshores ençà tots dos treballen per la pau. La seva pau, doncs, no és
indolora, ni té prejudicis, ni es fonamenta en valors religiosos. No és
“bonista”. I els enfronta contínuament amb els seus. Són titllats de traïdors
per uns i altres, però això no impedeix en absolut la seva tasca.
Potser per això, tot el llibre, que descriu el dia a dia
de la vida a Palestina, és tan dur. Descriu la vida a la presó (la tortura, la
vexació), les represàlies, la duríssima vida palestina entre murs i controls
despietats sense fi, però també les esmolades tècniques i armes militars, no
només israelianes. Enmig d’això la vida continua emergint i convé rescatar-la.
És el missatge de tots dos amics: l’esperança de la reconciliació, de la
negociació política allunyada d’ingenuïtats, de la resposta no violenta a la
provocació, el testimoni que la venjança només genera més odi i més guerra, per
justificada que pugui semblar.
Veig amb tristesa que a Palestina cada cop ho tenen més
difícil. I veig que a Catalunya la necessària amnistia (per antipàtics que ens
resultin alguns dels seus protagonistes) és convertida en projectil polític que pot
acabar generant un conflicte sense fi, desitjat per alguns, que en viuen.
En fi, el camí de la pau és costerut, però cal posar-s’hi.
Mercè Solé
La pandèmia i el canvi climàtic han posat en relleu la fragilitat de les ciutats i les seves carències. Les grans urbs necessiten un canvi radical de forma de viure amb l’objectiu de convertir-se en ciutats més intel·ligents, sostenibles i respectuoses amb les persones que les habiten i la natura que les envolta. Un primer pas implica replantejar-se l’espai urbà i el temps de desplaçament dins de les ciutats.
Potser no sabeu qui és
Carlos Moreno, però potser us sonarà un concepte del qual n’és l’artífex: la
ciutat dels quinze minuts. Es pot definir com un nou model urbà que aposta
perquè tots els serveis i necessitats que requerim per al desenvolupament ple
de la nostra vida quotidiana estiguin a una distància màxima d’un quart d’hora
caminant, o en bici: casa, escoles, centres de salut, comerç, entreteniment i
feina. Es tracta, doncs, de trencar amb el patró de ciutat postindustrial
extensa, amb barris perifèrics mal connectats, barris exclusivament
residencials o amb una minsa oferta de serveis i àrees comercials a l’extraradi
que promouen la utilització del vehicle privat.
La ciutat dels quinze minuts
és l’ideal al qual aspiren moltes grans urbs de tot el món. París ha estat la
gran metròpolis pionera a treballar en aquesta direcció i els resultats de la
transformació ja comencen a ser visibles. També Nova York està experimentant
amb aquesta utopia. A casa nostra, l’anterior govern de Barcelona va apostar
per seguir la línia de la capital francesa, però tinc els meus dubtes que el
camí que tot just s’encetava arribi enlloc amb l’actual consistori.
Potser no en som
conscients, però a Viladecans ho tenim tot de cara per convertir-nos en la
ciutat que totes volen ser. De fet, pràcticament ja ho som: una ciutat petita
amb unes dimensions que per si mateixes afavoreixen els desplaçaments curts, a
peu i també en bici, i un accés ràpid als serveis bàsics que abans esmentàvem.
També som una ciutat compromesa en la lluita contra el canvi climàtic, que
aborda els desafiaments ambientals urbans i que té la sostenibilitat com a
objectiu prioritari en el seu desenvolupament. Tant és així que la Comissió
Europea ha decidit guardonar-nos amb el Premi Green Leaf i atorgar-nos el títol
de Ciutat Verda 2025. Celebrem-ho, perquè som molt afortunats per haver fet de
Viladecans el nostre lloc al món.
Però no ens podem
despistar ni un moment. Està previst que la ciutat creixi molt durant els
pròxims anys. Un barri nou i ampli a llevant, i un nou polígon d’habitatges al
centre. El juny de l’any passat es va presentar la iniciativa Missions
Viladecans 2030, un model de governança compartida entre el consistori i la
societat per treballar en el desenvolupament d’una ciutat sostenible, resilient
i pròspera per a la dècada vinent. Una d’aquestes missions és, justament, fer
de Viladecans una ciutat dels quinze minuts. Vull pensar que quan la
ciutat s’engrandeixi, això significarà alguna cosa més que pintar ciclocarrers
de 30 km/h. Vull pensar que els nostres governants treballen en favor d’una
ciutat futura reequilibrada socialment, econòmicament i mediambientalment. Que
el nou barri de Llevant, ja que l’haurem de tenir ens agradi o no, serà alguna
cosa més que un dormitori amb piscines comunitàries i nous carrils bici.
La ciutat dels
quinze minuts no va només de
distàncies, perquè en aquest cas en tindrem prou amb promoure barris
autosuficients. Aquesta nova ciutat va de recuperar el temps que la
productivitat i el consum ens roba a tots plegats. Va d’espais, d’acabar amb el
marc de pensament “d’un lloc per a un ús”. I va, sobretot, de millorar la
cohesió social entre els nostres conciutadans, d’aconseguir ciutats més
cíviques, de beneficiar el comerç local i, de retruc, de millorar l’economia
familiar, de promoure la nostra salut mental i física, i de, com no podia ser
d’una altra manera, contribuir a la mitigació del canvi climàtic.
Com diu Carlos Moreno,
la ciutat dels quinze minuts és la revolució de la proximitat, de l’acostament
de les persones. És a la vegada, una reacció a la pandèmia i una vacuna
preventiva contra futurs emmalaltiments. Si hem decidit que Viladecans és el
nostre lloc al món, comencem la revolució aquí.
Vanessa Rodríguez
Al Congrés dels Diputats ja es parla en català, en basc i en gallec, a més d’en castellà. Una molt bona notícia. Ara, el parlament espanyol s’assembla molt més a Espanya que el de les legislatures anteriors, i per tant, és més representatiu i en definitiva més democràtic.
Això, com és obvi,
s’hauria pogut fer des del principi de la democràcia, i hauríem pogut fruir
tots de la riquesa que representa la diversitat lingüística de l’estat, i els
qui parlem llengües diferents de la castellana hauríem experimentat que érem
considerats ciutadans al mateix nivell que els que tenen el castellà com a
llengua pròpia.
I també és una llàstima
que aquesta acceptació arribi a cuitacorrents per les exigències dels partits
independentistes per a la investidura de Pedro Sánchez. Hauria estat més
agradable que s’hagués arribat aquí per convicció dels grans partits estatals. Però
en tot cas, el pas s’ha donat i cal agrair a ERC i Junts haver-ho aconseguit i
als socialistes haver-ho acceptat.
En definitiva,
aquest pas que es va iniciar el 19 de setembre i es va refrendar legalment el
21, és sens dubte un goig per a Catalunya i un bon instrument per a la
visibilització de la llengua catalana, i també és un progrés cultural i polític
per a Espanya. I és que les llengües, com deia la diputada de Sumar Tesh Sidi
–nascuda als campaments saharians de Tinduf, criada en una família valenciana i
establerta a Madrid, i que parla tant valencià com castellà--, són bellesa, i el plurilingüisme és bellesa. Bellesa perquè ens fa gaudir de la riquesa
àmplia de l’expressió humana, de les diverses maneres de captar el que tenim al
voltant i de transmetre als altres el que veiem i pensem. I perquè, a més, ens connecta
amb els nostres orígens més profunds, aquells que hem mamat del pit de les
nostres mares.
