El passat 4 d’octubre, el papa Francesc va publicar una segona part de la seva encíclica Laudato si’, escrita fa vuit anys, en què s’alertava de la urgència d’actuar contra el canvi climàtic i de l’estreta relació que hi ha entre la desigualtat social i l’empobriment de grans masses de població arreu del món i l’acaparament i mal ús dels recursos naturals en benefici de minories molt poderoses. Les conseqüències són aclaparadores –ja ho anem veient, si no tanquem els ulls–. Malgrat l’evidència de l’escalfament global i de les seves funestes conseqüències, no sembla que hàgim posat el fre.
D’aquí aquest segon document, que porta el nom de Laudate Deum i que s’adreça no només als catòlics, sinó a totes les persones “de bona voluntat”. Un document, com l’anterior, escrit en un llenguatge que no necessita interpretacions.
El contingut no és gaire diferent del Laudato si`, en essència, però transmet la urgència d’actuar en tots els nivells en què sigui possible i amb immediatesa per evitar uns mals que ja s’han demostrat com a ben reals.
Aquí en teniu un fragment.
Mercè Solé
Algunes manifestacions
d’aquesta crisi climàtica ja són irreversibles almenys per a centenars d’anys,
com l’augment de la temperatura global dels oceans, l’acidificació i la
disminució de l’oxigen. Les aigües oceàniques tenen una inèrcia tèrmica i es
requereixen segles per a normalitzar la temperatura i la salinitat, cosa que
afecta la supervivència de moltes espècies. Aquest és un signe entre tants
altres que les altres criatures d’aquest món han deixat de ser companys de camí
per a esdevenir les nostres víctimes.
Cal dir el mateix del procés que porta a la disminució del
gel continental. La fosa dels pols no es pot revertir per centenars d’anys. Pel
que fa al clima, hi ha factors que segueixen endavant durant molt de temps,
independentment dels fets que els hagin desencadenat. Per això ja no podem
aturar l’enorme mal que hem causat. Només som a temps per a evitar danys encara
més dramàtics.
Alguns diagnòstics apocalíptics solen semblar poc
racionals o insuficientment fundats. Això no ens hauria de portar a ignorar que
la possibilitat d’arribar a un punt crític és real. Petits canvis poden
provocar canvis importants, imprevistos i potser ja irreversibles, a causa dels
factors d’inèrcia. Així acabaria desencadenant una cascada d’esdeveniments que
es precipitin com una bola de neu. En un cas així sempre s’arribarà tard,
perquè cap intervenció no pot aturar el procés ja iniciat. D’allà no se’n pot
tornar enrere. No podem afirmar amb certesa que en les condicions actuals això
passi. Sí que és segur que no deixa de ser una possibilitat si tenim en compte
els fenòmens ja en curs que “sensibilitzen”el clima, com per exemple la
disminució dels casquets polars, les modificacions de fluxos oceànics, la
desforestació a les selves tropicals, la fosa del permafrost a Rússia,
etc.
Per tant, és urgent una mirada més àmplia que ens permeti
no només admirar-nos per les meravelles del progrés, sinó també per a prestar
atenció a altres efectes que probablement ni tan sols podien imaginar-se un
segle enrere. No se’ns demana res més que una mica de responsabilitat davant
l’herència que deixarem després del nostre pas per aquest món.
Finalment, podem afegir que la pandèmia del
covid-19 ha constatat l’estreta relació de la vida humana amb la dels altres
éssers vivents i amb el medi ambient. Però especialment ha confirmat que el que
passa a qualsevol lloc del món té repercussions a tot el planeta. Això em
permet repetir dues conviccions en què insisteixo fins al cansament: “tot està
connectat” i “ningú se salva sol”. (Números 15 a 19)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada