“Es fa de dia un matí més i tot és avui més del mateix”.
És l’etern pensament que li ve al cap dia rere dia. Alguna cosa ha de canviar.
Ella viu des de fa deu anys en aquell hospital per a
bojos, “sí, per a bojos”, ja no li dona la gana endolcir més la realitat. Per
això serveixen les històries de ficció, les que creen els escriptors. “Jo no
estic inventant res. Jo estic com una cabra, i tinc un problema més: no recordo
per què”.
Però aquell matí no és com els altres. La carretera porta
una visita inesperada. La infermera de torn l’avisa que algú vol veure-la. Ella
se sorprèn. Fa temps que ningú no ve a fer-li companyia, a saber com està, a
cuidar-la una estona algú que no formi part del paisatge hospitalari.
S’empolaina involuntàriament al mirall. Abans fins i tot de saber qui la cerca.
Aquest és un dia diferent.
“I més que ho serà”, pensa. La dona que se li presenta és
bonica i sembla surar a l’aire. El seu somriure atura el temps. Com si no hi
hagués res més important que mirar-la i deixar-la somriure tant com vulgui. “El
millor encara ha d’arribar”, diu aquest somriure.
La visitant l’acompanya al sofà i s’asseu al costat.
—Senyora, he vingut a
explicar-vos qui sou. Sé que sembla que heu oblidat una època del vostre passat
i vull ajudar-vos a recordar-la. Havia perdut la vostra pista, però ja soc
aquí. Conec el motiu dels vostres transtorns i per què viviu tancada aquí. Mai
ningú no ho va creure, encara que vós lluitàveu per un somni. Vau ser una dona
avançada al vostre temps, atacant gegants sense fixar-vos que fossin molins,
defugint les burles de tothom per perseguir un amor que no estava ben vist. Vau
oblidar fins i tot els meus escarnis i el meu menyspreu. Em dèieu “princesa” i
jo me’n reia a la vostra cara. Em recitàveu versos i jo no us escoltava. Em vau
estimar des del principi, des d’abans del principi. I al final m’ho vau
encomanar. No he deixat d’estimar-vos des de llavors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada