Recordo a finals dels
cinquanta: el tros del carrer Balmes entre San Jerónimo i Onésimo Redondo,
l’actual Antonio Machado, no era un carrer sinó un camí ample de terra que
travessava un descampat d’herbes altes. Les fronteres dels costats estaven
traçades amb una línia blanca de calç marcant el carrer. Jo ajudava el meu
pare, amuntegava l’herba que ell segava. Després, amb el terreny segat em feia
somiar amb el futur: en esta línea blanca irá el bordillo, aquí la acera,
allí el pozo muerto, aquí tendremos el comedor, aquí la cocina, allí el váter
con ducha, y allí, allí y allí, los tres cuartos para los papas y vosotros
tres. Seria aquesta casa, casa nostra, en aquest carrer fa més de seixanta
anys, en aquest barri, que ara n’ha complert cent: el barri de Sales. Li dèiem
el barri de Salas, perquè parlàvem i escrivíem d’oïdes, i en fèiem de la
e catalana una a castellana.
Els barris són les
habitacions dels plànols de la casa comuna que són els pobles i les ciutats. És
bo celebrar cent anys, les arrels del present, encara que els aniversaris dels
barris sempre són relatius. La partida de naixement dels llocs on naixem, on
vivim o on arrelem, no la marca el plor del primer nadó, ni la primera flama al
foc de la llar, ni la primera nit d’algú en un llit amb sostre i abric. No
neixen d’un acte d’amor o de sexe, sinó del registre de la propietat, el temple
dels amos dels metres de sòl i dels metres de sostre. En aquest cas va ser un
senyor de Barcelona, propietari d’una gran finca quan va demanar permís per
urbanitzar. Urbanitzar no passava de dibuixar el nom dels carrers en un plànol i posar-se a vendre’ls a tant el pam quadrat.
El Barri de Sales va
néixer com un barri postís de gent sobrevinguda, assentada més enllà de la
riera de Sant Climent, la frontera física i psicològica del Viladecans de tota
la vida. Tot i no viure-hi cap xinès el van batejar com el barri xinu:
era el barri parent pobre d’un poble no gaire ric. El rector va optar per
rebatejar-lo santificant el nom: Verge de Sales. La idea va triomfar oblidant
el nom i deixant el cognom: de Sales. La lluita i la victòria popular,
per una vegada a la vida, va aconseguir una fita en aquests cent anys
d’història: aixecar una plaça -l’única en un segle- on hi havia un solar
tancat. La foto de Jaume Muns fa memòria d’aquest exèrcit de dones i nens vestits
de diumenge armats de globus i gots de refresc, on la Montse, una mestra del
Bierzo que se’n va anar a viure a Madrid, intenta posar ordre i direcció.
Text: José Luís Atienza
Foto: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada