Si busqueu discapacitat i treball en un cercador d’Internet, trobareu tot un ventall d’informació sobre lleis, drets fonamentals... Nacions Unides reconeix els drets, els estats tenen lleis que els emparen, però la realitat de les persones amb discapacitat és que han de lluitar contínuament per demostrar i reafirmar el seu lloc dins d’una societat poc empàtica i poc adaptada a la inclusió. Sobretot, de les persones amb discapacitat intel·lectual.
Tot el que és desconegut
espanta, i els “normatius” potser es pensen que els altres ja ho tenen tot
cobert. Perquè sentim molt a parlar d’inclusió, de lleis i normes que se suposa
que emparen un col·lectiu cada cop més gran, perquè cada cop es diagnostica
més, amb aquest anhel de tenir-ho tot ben etiquetat i emmarcat dins una
categoria on la diferència i els matisos queden dissipats per un gran
engranatge que s’ho empassa tot i no mira la individualitat dels individus.
Se suposa que som una
societat inclusiva. Se suposa que l’escola és inclusiva. Se suposa que hi ha
una inclusió laboral. Se suposa que hi ha un acompanyament institucional. Se
suposa que hi ha uns habitatges dotacionals on les persones discapacitades tenen
un lloc per viure. Però, de totes aquestes suposicions, els que cada dia viuen
aquesta realitat només poden fer-ne una pilota i intentar continuar rodant,
tirant endavant a coces i recordant a qui els vulgui escoltar que tenen dret a
conviure amb nosaltres, a treballar amb nosaltres i a que els seus esforços es
vegin algun dia materialitzats en fites, banals potser per a una gran majoria.
Molts pensaran que avui
en dia les coses han canviat molt, i és veritat. Tenim tota una generació de
joves amb discapacitat intel·lectual que estudia, que acredita competències i
que pot perfectament integrar-se a un lloc de treball amb les condicions adequades
i adaptades a la seva particularitat. I sí, tenim la sort de comptar amb els
itineraris formatius específics (IFE) per mitjà dels quals els alumnes
realitzen pràctiques professionals en empreses de l’àmbit dels seus estudis,
demostrant amb escreix les seves capacitats. Tots els inscrits son molt ben
valorats i superen les pràctiques. Però sabeu quants alumnes de la promoció del
curs passat a l’IFE de Gavà treballen avui dia? Només un.
Cal canviar la mirada! La
por per desconeixement, s’ha d’acabar!
Tots tenim una persona
propera amb discapacitats intel·lectuals, i si no la tenim, la tindrem. El 15%
de la població mundial són persones amb discapacitat… 30 convidats al teu
casament, sis membres de la teva família o amics, cinc empleats de la teva empresa,
tres companys de classe, dos membres del teu equip, i amb el temps... un dels
teus propers a casa teva. Segons la web del Consell Europeu de la UE, el 27%
dels europeus de més de setze anys té alguna discapacitat intel·lectual. 101
milions de persones, un de cada quatre adults.
A més, Espanya és el
darrer país de la UE en inserció professional de persones amb discapacitat. És
urgent i necessari revertir això. Des de l’associació ASDIVI, entitat amb seu a
Viladecans dedicada a la defensa i promoció del mercat laboral i l’oci de les
persones amb discapacitat, es continua lluitant per la visibilització del
col·lectiu. I des de fa tres anys, durant el mes de juliol, signa convenis amb
casals d’estiu i restaurants que col·laboren en ensenyar al món que els joves
amb discapacitat intel·lectual poden i saben treballar.
Gràcies a Paido, el Racó
de Sant Climent, el restaurant de Can Batllori i el club UD Viladecans hem vist
com el Xavi, el Quim, la Miriam, el Pau D., l’Ariadna, la Íngrid, el Jose, el
Tony, la Maria, la Lucia, el Mario, l’Enea, el Jose Miguel, el Pau O. i la
Yaritza tenien una oportunitat laboral. Quinze nois i noies amb discapacitat
intel·lectual que han demostrat que poden i saben treballar.
Voluntaris per ensenyar
al món que estan aquí, que estan preparats i que tenen la força i el suport
dels lluitadors d’ASDIVI per tirar endavant iniciatives com aquesta mentre faci
falta demostrar la validesa d’aquestes noies i nois, la mateixa que a altres
se’ls pressuposa.
Aquest projecte és una
oportunitat per als voluntaris, però també una oportunitat per a les empreses
que hi participen i els companys de feina d’aprendre de primera mà què és la
inclusió. El repte que ens toca a les persones “normalitzades” (si és que hi ha
algú normal) és obrir els ulls i normalitzar quina és la realitat del nostre
entorn i assumir que tots tenim els mateixos drets.
No és que els hi fem
el favor de deixar-los participar en la vida social i laboral, és que tenen el
mateix dret d’estar i participar allà on estàs tu.
Natàlia Morant Garrido
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada