Una veïna afganesa

 

Carme Santín (a l’esquerra) i Massouda Kohistani (a la dreta)

Ens trobem amb la Carme Santín i la Massouda Kohistani en una cafeteria de la Rambla Modolell. La Carme, que arriba una mica abans, ens explica que col·labora com a voluntària amb una petita ONG, Un gest de calor, que va néixer arran del llarg èxode de sirians que fugien de la guerra cap a Europa enmig d’un entorn molt hostil i en condicions totals de vulnerabilitat i precarietat.

L’acció d’aquesta ONG arriba ara a la societat afganesa, que arrossega una llarguíssima història de conflictes colonials i bèl·lics en els quals la cultura, les necessitats i els drets dels seus habitants desapareixen davant dels valors estratègics del país cobejats per les grans potències orientals i occidentals. La situació de les dones, malauradament, s’ha convertit en una mena de punta de llança on coincideix tant el masclisme secular d’alguns dels pobles que integren l’Afganistan com l’obsessió dels talibans per emmudir i humiliar les dones fins a extrems difícils de digerir. D’aquest inacceptable domini n’han fet un signe d’identitat.

Massouda Kohistani va poder fugir d’Afganistan en els primers dies del retorn al poder dels talibans

– Jo vaig tenir la sort de poder estudiar a la universitat, ciències polítiques, i en el meu país vaig lluitar tant com vaig poder pels drets de les dones i per la pau, sobretot escrivint en diversos mitjans, no només afganesos, també de l’Índia i del Pakistan. Amb l’arribada dels talibans, el 2021, vaig decidir marxar, ajudada per periodistes del diari El País. De fet, mentre era allà, em vaig sentir perseguida i amenaçada i vaig ser colpejada, tant jo com la meva família. He de dir que 17 de les meves companyes d’activisme han acabat sent assassinades.

Massouda ens explica la seva odissea per arribar a l’aeroport i poder obtenir una plaça en un avió. Ens venen al cap les imatges del caos de Kabul i de la desesperació de molta gent que sabia que romandre al país era exposar-se a una repressió sagnant.

- Vas venir directament a Espanya?

– Sí, em vaig instal·lar a Salamanca i de fet em vaig passar dos anys continuant la meva tasca com a activista. Algunes organitzacions, com Amnistia Internacional, em van proporcionar suport i espais on poder explicar la meva situació i la de tantes altres dones. No podem deixar que caiguin en l’oblit.

Amb tot, reconec que explicar una vegada i una altra la situació del meu país al principi em va costar moltíssim, perquè era remoure el meu dolor.

Nosaltres no hi podem estar més d’acord: les imatges impactants dels conflictes ens afecten... una estona. Són substituïts per novetats potser igual de greus, però sembla que no hi hagi lloc per a més. Hem passat dels refugiats de l’Orient Mitjà a Ucraïna i d’Ucraïna a Palestina. I tendim a oblidar el conflicte anterior com si ja estigués resolt, però no.

– En realitat, continua Massouda, una cosa són els discursos que fan els països occidentals, i una altra el suport que implícitament continuen prestant als talibans, a banda de la Xina, que els proveeix d’armes. A Afganistan es barregen la situació geoestratègica, el corredor de la droga, el gas natural... Fa segles que països occidentals, per exemple, utilitzen Afganistan com a projectil mutu o com a camp de batalla entre els seus interessos. I Estats Units sabia quines conseqüències trobaríem les dones i va negociar amb els talibans de forma barroera.

A la conversa surt aleshores aquella novel·leta de Rudyard Kipling, del 1901, Kim de l’Índia, que es va fer molt popular sobretot dins de l’escoltisme, però que sota l’aparença del viatge iniciàtic d’un noiet, es descrivien totes les martingales de l’espionatge anglès i rus a l’Afganistan. I no era cap joc en absolut.

– Com has arribat a Viladecans?

– He viscut un parell d’anys a Salamanca i d’allà em vaig traslladar a Barcelona. Un cop a Catalunya em vaig dedicar a aprendre les dues llengües, tant el català com el castellà, perquè fins al moment, les meves activitats com a ponent de conferències i taules rodones, les havia fet en anglès. La meva llengua materna és el darí, una de les llengües oficials a Afganistan que en realitat és persa.

– Això vol dir que vols establir-te a Espanya?

– Doncs sí. És la terra que m’ha acollit i tampoc no tinc lligams enlloc més. Estic aprenent les dues llengües i tinc una beca per fer un màster sobre prevenció del terrorisme.

Ara estic vivint a Viladecans, en un pis compartit al qual he accedit gràcies a la Universitat.

– I en el futur?

Intervé aquí, apassionadament, la Carme.

– Amb el meu voluntariat a Un gest de calor, vaig veient la dura realitat de les dones que són aquí. D’una banda perquè, si bé és cert que pel fet de ser dones afganeses obtenen amb facilitat la documentació per residir a Espanya i per treballar-hi, a la pràctica no resulta gens fàcil ni aconseguir feina ni, molt menys, un habitatge.

D’una banda els tràmits burocràtics són enutjosos i els ajuts econòmics són limitats, i de l’altra el seu desconeixement de la llengua i de l’entorn, així com el racisme latent, els dificulten moltíssim treballar i encara més instal·lar-se en una habitació com a rellogades, ja no diguem un pis.

Moltes dones viuen amb gran angoixa l’interrogant del seu futur. Els ajuts com a refugiats són limitats i elles necessiten un llarg període d’adaptació. Per sort compten amb suport dels Serveis Socials i dels municipis, però em temo que tot plegat és insuficient.

Preguntem a Massouda per les seves esperances i expectatives de futur.

– És imprescindible continuar amb l’activisme per defensar les dones, perquè els talibans són autèntics terroristes i genocides, sense cap respecte per als drets humans. I en la situació en què es troba el país és molt difícil lluitar en solitud des de dins. El que passa a Afganistan no és només dolent per als seus habitants, ho és per a tot el món.

Gràcies, Massouda i Carme. Amb la vostra actitud activista i solidària segur que fa un món millor.

M. Carmen Castellano, Miguel de la Rubia, Mercè Solé

Podeu llegir altres entrevistes fetes a Massouda:

Cuando a un refugiado no le basta con ser un alumno brillante. Mariano Ahijado. El País

Massouda Kohistani, refugiada afgana en Galicia. Público

Massouda Kohistani. Entrevista a La Ser

Entrevista a Spanish Revolution