Una comissió de nomenclator

El divendres 29 de maig, en el primer dels Capvespres de Ca n’Amat d’aquest any, vam tenir el goig d’assistir a una agradable xerrada de Lluís Permanyer, erudit conreixedor d’un munt inesgotable de temes referits a la ciutat de Barcelona, que ens va comentar tant temes generals com anècdotes concretes referides als noms dels carrers barcelonins. I va explicar la manera com a Barcelona es trien els noms dels carrers, que no sé jo per què no s’aplica a Viladecans. A Barcelona hi ha una comissió formada per gent d’entitats o persones individuals, que es caracteritzen tots ells per tenir una base suficient com per pensar quins noms de carrers poden anar bé a la ciutat. Aquesta comissió, a més, està oberta a rebre totes les propostes raonades que els ciutadans vulguin adreçar-los per donar noms als carrers. I amb tota aquesta informació, ells fan les propostes al Ple Municipal per a donar nom als carrers de la ciutat que calgui batejar. I el Ple, com és natural, és qui vota i decideix.Jo he viscut molts anys a Mataró, i allà també hi ha una comissió que funciona d’una manera similar. I em pregunto per què a Viladecans aquest tema queda reservat als tècnics municipals i a l’equip de govern... No voldria creure que l’ajuntament pensa que a Viladecans no hi ha gent capaç de fer una tasca com aquesta...

Josep Lligadas

És l'hora del GIM

L’Ajuntament de Viladecans, amb la col·laboració de la CONFAVC (Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya), la Federació d’Associacions de Veïns de Viladecans i la Generalitat, va organitzar un segon curs sobre intervenció multicultural. En aquest cas es tractava d’un interessant curs de dinamització multicultural. En ell s’ha pogut aprendre a realitzar activitats de caire multicultural (cine fòrum, conferències, festes...) amb un objectiu de sensibilitzar la població en general de la nova realitat multicultural que vivim des de fa ja algun temps. Com a cloenda d’aquest curs, gent que ha participat en aquest curs i a l’anterior, així com persones que formen part de la Comissió Multicultural del Consell Municipal de la Convivència hem posat de manifest la nostra voluntat de posar en marxa un grup per desenvolupar activitats com les tractades al curs. Aquest grup, format per dones i homes de diferents cultures i procedències, que formarà part de la Federació d’Associacions de Veïns de Viladecans, té voluntat de que es comencin a treballar temes per aconseguir una millor convivència entre la gent de diverses procedències i comunitats culturals. Viladecans s’ho mereix i es per això, que des de el GIM Viladecans, us animen a participar en aquest nou grup, el Grup d’Interacció Multicultural de Viladecans. El nostre correu electrònic es gimviladecans@yahoo.es

Miguel de la Rubia

La crisi, la responsabilitat de l'administració

Com deia en el número passat de Punt de Trobada, vull parlar ara de la responsabilitat de les administracions públiques en la crisi actual.

I és que s’han efectuat pressions sobre agricultors per vendre els seus terrenys, qualificats com agrícoles per després requalificar-los, s’han efectuat pressions a moltes empreses industrials que estaven a prop dels centres urbans, les quals “han decidit marxar” a altres llocs més “adequats” incentivats pels grans beneficis que reportava el canvi d’uns terrenys d’ús industrial a ús residencial; hi ha molts exemples d’aquest tipus de pressions. ¿Per què no es protegien les zones properes a les indústries existents per evitar que l’activitat residencial s’acostés en excés a l’activitat industrial que és font de riquesa? Des de l’Administració s’ha apostat clarament per incentivar aquest tipus d’activitat (immobiliària) en detriment d’aquelles activitats industrials que són la principal font de riquesa de qualsevol país. Però, també, ha actuat amb deixadesa alhora de prevenir actes inadequats, tant els que es produïen dins de l’administració com a fora d’ella. Segons l’article 51.1 de la nostra Constitució, “els poders públics garantiran la defensa dels consumidors i usuaris, protegint, mitjançant procediments eficaços la seguretat, la salut i els legítims interessos econòmics dels mateixos” ¿Quines mesures es van prendre o s’han pres per evitar tots aquests excessos? ¿Com s’anaven a prendre mesures si la principal font d’ingressos de les Ajuntaments procedien i procedeixen –ara menys– del negoci immobiliari? Requalificacions de terrenys a sòl residencial, cessions, concessions, llicències d’obres, IBI, etc., etc., etc. i, a més, sobre aquesta base s’han creat departaments sencers amb l’únic i exclusiu fi de fomentar i incentivar la “indústria” immobiliària. ¿Com s’anaven a prendre mesures si els diners que generava i genera aquesta activitat anaven i van a parar a la pròpia maquinària administrativa que s’ha creat al voltant d’ella? ¿On estan o estaven els controls? A tothom –Ajuntaments, governs autònoms, govern central– ja li anava bé perquè a tothom li arribava un tros del pastís.

Al nostre país s’ha de canviar radicalment de mentalitat començant per les nostres administracions locals i autonòmiques. L’activitat immobiliària tal com la coneixem fins ara hauria de desaparèixer, cal apostar per altres fonts de riquesa (industria, investigació i desenvolupament, serveis, etc.), i realitzar tots els esforços necessaris per a aconseguir-ho. L’habitatge ha de ser en si mateix un bé social i no considerar-lo com un objecte a través del qual s’obtinguin ràpids beneficis i per tal d’aconseguir-ho s’han d’articular les reformes legislatives necessàries. Això ens ho agrairan no només les generacions futures sinó l’actual, aquesta que es vol emancipar i no pot per raons de tots conegudes. ¿Com és possible que en alguns municipis encara s’estigui plantejant la intervenció sobre espais verges per a la creació de nous polígons residencials si al nostre país hi ha gran quantitat d’habitatges buits? ¿És que no han après encara el que representa i representarà aquesta crisi? Crec que de forma immediata la crisi repercutirà en la disminució del nivell de benestar general, en el pagament de serveis que ara són gratuïts, en llocs de treball amb contractes més precaris i salaris més baixos, etc. Això és el que s’acosta. Evidentment davant d’aquesta situació caldrà treballar molt més per menys i tornar a fer cas d’aquella dita de «no estirar més el braç que la màniga».

¿Per què no s’estudia una planificació de l’habitatge a nivell autonòmic que doni resposta a les necessitats de forma global (Administracions supramunicipals) i no de forma individual (Ajuntaments)? ¿Per què no es planifica la construcció de nous habitatges (si són necessaris) posteriorment a la planificació i construcció dels serveis que han d’estar a l’abast de les persones que hi viuran? ¿Per què es creen noves urbanitzacions residencials? ¿Per què s’incentiva la creació d’una segona i fins i tot tercera residència? ¿Per què es fomenta que l’habitatge sigui considerada una inversió i no el que realment és: un bé social? Mentre l’Administració consideri l’habitatge com un objecte d’obtenció de diners i poder sempre estarem en crisi constant ja que tots aquells sectors realment creadors de riquesa –en el seu valor més elevat– no tindran les ajudes i incentius que realment els faci ser i sentir com els principals motors de creixement del país.

Eduard Mondragon

Gasela i vacances en pau

En el marc del programa Vacances en Pau, la Secretaria Nacional de la Joventut de la República Àrab Saharaui Democràtica, proposa recolzar i promoure una campanya per denunciar que la gasela dama mhorr està en perill d’extinció i per tant, per engegar una campanya per promoure la seva protecció.Dins d’aquesta campanya, en el revers de les targes sanitàries dels infants sahrauís hi haurà un adhesiu amb la imatge que adjunto a aquest article.Recolzem aquesta campanya! Recolzar aquesta campanya també és recolzar el Sahara Occidental i els sahrauís.També fem una crida a tots els ciutadans de Viladecans, perquè ens falten famílies d’acollida per als nens saharauis que com cada any passen amb nosaltres dos mesos d’estiu, i així els podem treure de l’estiu tan calorós que tenen als campaments, alhora que se’ls fa una revisió sanitària completa.

Rosa Mercader

L’equip de govern de ajuntament de Viladecans ha convocat una jornada sobre el Pla Local d’Habitatge de Viladecans (PLHV), convocada pel proper dia 17 de juny a les 18:00 de la tarda al alberg Can Batllori. Es veu que el PLHV ha de tenir un “procés participatiu” per cobrir l’expedient.Igualment, ha penjat a la web municipal un punt de recollida d’opinions, i un resum de les més de 180 pàgines del PLHV, fent la seva interpretació, tot recollint uns grans titulars, i incloent el projecte de construcció de pisos de protecció oficial i de rehabilitació de pisos vells, per justificar la construcció de 4.850 habitatges nous, en 12 anys, a Viladecans.Si rellegiu l’article publicat el passat desembre al Punt de Trobada http://puntviladecans.blogspot.com/2008/12/mori-el-pla-local-dhabitatge-de.html, ja vam parlar del perquè des de la plataforma Salvem Oliveretes creiem que malinterpreten les dades, i les encaminen per planificar un Viladecans fora de lloc.Ho justifiquen perquè preveuen, o volen, que Viladecans segueixi creixent amb el mateix ritme que ho ha fet fins ara, un creixement de més de 10.000 habitants en 10 anys, creixement constant d’uns 1.000 habitants nous per any, cosa que si ha estat així, ha estat perquè s’ha crescut a batzegades, condicionats pels grans projectes urbanístics que han marcat el creixement de Viladecans els últims anys, com el de Can Guardiola (promogut per Mas Vilanova del Grup Vertix) o el de Can Preciós (promogut per La Colonial). I ajudats per boom immobiliari i la pressió metropolitana que han fet créixer la família viladecanenca a aquest ritme. Es veu que l’equip de govern i els lobbies metropolitans que els avalen, volen seguir creixent, començant per justificar la destrucció d’Oliveretes.Per contra, segons l’estudi sociològic recollit al PLHV, Viladecans es pot qualificar com a una ciutat madura amb “un alentiment del creixement per expansió i intensificació del creixement pel propi desenvolupament urbà, el qual segueix suposant un creixement demogràfic però més pautat i amb major possibilitat d’absorció per l’organisme urbà”. Per això, no s’entenen els projectes immobiliaris del equip de govern. Tracten Viladecans com si fos una gran immobiliària i el PLHV un estudi de mercat, analitzen que actualment Viladecans té 23.062 habitatges, amb una població de 64.570 habitants, i contempla que hi caben un total de 33.252 habitatges. Segons sembla, si la mitjana és de 2,8 a 3 habitants per habitatge, Viladecans pot arribar als 100.000 habitants. Serà aquest el seu objectiu empresarial que l’equip de govern vol per Viladecans?Si diuen que la crisi és una cosa de dretes, que a la crisi ens hi han ficat el Berlusconi, l’Aznar, o el Bush, ¿per què l’equip de govern de Viladecans (PSC+ICV) segueix amb el model econòmic de la dreta, urbanitzar i urbanitzar, sense forçar que surtin al mercat tots aquests habitatges buits, i per tant sense necessitat real de construir tants pisos nous? ¿Per què aprofiten que la situació de crisi és inaguantable, tot venent fum ofertant pisos “a preu assequible”, i dotacionals, de lloguer, etc... posant-nos un caramel als llavis dels viladecanencs sense dir-nos quin gust tindrà ni alertant-nos del perill que se’ns acabin corcant les dents? El 17 de juny, anirem a la jornada del PLHV, anem-hi a veure de quina manera ens venen la moto.

Ricard Caba

Al Nour, abrimos las puertas

De nuevo la Comunidad Musulmana de Viladecans, abrió sus puertas a Viladecans. En la tarde del pasado 16 de mayo se volvió a repetir una actividad ya realizada, por la Asociación Cultural Islámica “Al Nour”, en años anteriores. Se trataba de la “Jornada de Puertas Abiertas de Al Nour”. Pero, en esta ocasión hubo una importante diferencia, una muy buena participación. Musulmanas y musulmanes de diversas procedencias, vecinas y vecinos, representantes de entidades y de la política municipal compartimos nuestro apreciado tiempo. La Comunidad Musulmana hizo lectura de un manifiesto en el que daba la bienvenida, resaltaba la realidad plural de este municipio, y explicaba el sentido de este encuentro, mejorar el entendimiento intercultural. Este mismo acto dio una muestra de un avance en ese sentido. Compartir un te con menta con una tertulia fue una buena manera de comenzar. Y en ese rato que pasamos juntos, pudimos conversar y compartir como es nuestro día a día. Es de resaltar la presencia de miembros de nuestro Ayuntamiento y especialmente de nuestro Alcalde.Este tipo de actos están encaminados a derribar el muro del desconocimiento, un desconocimiento que genera diversidad de estereotipos y que provoca una convivencia difícil. Pero lo más importante es avanzar hacia una convivencia plena en lo cotidiano, hemos de compartir todos los espacios de la vida diaria. Este rato de estas puertas abiertas se ha de convertir en una relación normal en el día a día.

Mohammadi El Kourachi y Benaissa Rajaoui

El mamut ja ensenya els ullals

El passat 2 de juny, el conjunt de tretze entitats que hem estat treballant el projecte de convertir el mamut de Viladecans en símbol de la nostra Festa Major vam presentar la proposta al Consell de Cultura, després d’haver-ne parlat també prèviament amb la regidora de Cultura.
I a tothom li ha semblat la mar de bé. O sigui que la cosa va endavant: el nostre mamut, el mamut de Viladecans, el primer habitant conegut d’aquestes terres, apareixerà per la Festa Major. Segurament que la primera aparició, la d’aquest any, serà una aparició tímida. És normal, ha estat amagat durant molts segles, i no és fàcil acostumar-se a la gentada que ara vivim per aquí. Però les entitats que l’estem preparant, a poc a poc l’anirem convencent i animant perquè es deixi veure, cada cop més, d’any en any, de festa en festa.
O sigui que ja ho sabeu. Prepareu-vos, que això va de debò. I si voleu estar-hi més al cas, o voleu participar directament en el projecte, podeu informar-vos al bloc del mamut o escriure’ns al correu electrònic preguntant el que vulgueu saber.

http://elmamutdeviladecans.blogspot.com
mamutviladecans@gmail.com

Ràdio Akicha ja és aquí!

Un naixement sempre és una bona notícia. És un esdeveniment que transmet optimisme, alegria, felicitat... i si tens la sort de ser un dels que participa del naixement encara més. Una cosa semblant ens va passar a nosaltres fa uns mesos. Un dia, per atzar, per casualitat o per culpa del destí, un grup d’unes 20 persones de Viladecans i Barcelona bàsicament, vam decidir dedicar una part del nostre temps lliure a col·laborar en un projecte que a tots ens engrescava: contribuir a la posada en marxa i manteniment d’una emissora de ràdio al nord-oest de Kenia, a la ciutat de Lodwar. I per això vam crear Amics de Radio Akicha, seguint l’estela de col·laboració amb el projecte que havia iniciat Esther Buendía unes setmanes abans. La idea de posar en marxa una emissora de ràdio a Kenia havia sorgit una mica abans... i no se’ns va ocórrer a nosaltres, sinó a la comunitat missionera de Sant Pau Apòstol que porta dècades treballant per millorar la qualitat de vida dels habitants de diverses regions del món. En el cas de Lodwar, la decisió de posar en marxa una ràdio implicava introduir a la societat un mitjà de comunicació força desconegut per tothom. Pels que l’havien d’escoltar i també pels que l’havien de muntar. Així que el repte era difícil però a la vegada engrescador, tenint en compte el paper que podia fer la ràdio tant pel que fa l’aspecte de formació com d’impuls al desenvolupament de la regió. Al final i després de superar els problemes que van associats a un projecte com aquest, uns mesos després, a mitjans de gener, veia la llum Radio Akicha que precisament significa llum en idioma local. Des dels 5.600 quilòmetres que ens separen de Lodwar, Amics de Radio Akicha col·labora amb els coordinadors de l’emissora de ràdio en diversos aspectes. El primer és el de l’assessorament: entre nosaltres hi ha periodistes, hi ha tècnics de so, hi ha músics, hi ha informàtics... i tot el que sabem ho posem a disposició de Radio Akicha per solucionar els problemes que han anat sorgint i per evitar que n’apareguin de nous. També organitzem diverses activitats per aconseguir finançament per al projecte perquè volem garantir la seva continuïtat. I per fer-ho hem posat en marxa un taller de productes d’artesania (anells, collarets, braçalets, fermalls...) i també hem organitzat una festa a Viladecans. Aquestes han estat les nostres primeres activitats però n’hi haurà moltes més. De fet ja estem preparant noves cites.No volem desaprofitar l’oportunitat per demanar-vos la vostra col·laboració. Nosaltres creiem que val la pena col·laborar-hi. No només per contribuir a un projecte, ni tampoc per sentir-nos una mica millor nosaltres mateixos, sinó perquè contribueix a millorar la qualitat de vida de tot un poble.

Amics de Radio Akicha

Els nostres pols sud

El passat 20 d’abril, al taller ocupacional Caviga, va haver-hi una més que interessant activitat.Hi van participar Eric Villalón i Montse García, per explicar als nois i noies que tenir determinades discapacitats no és obstacle per assolir-ne d’altres. I així, l’Eric, que només té un 5 % de visió, en Xavier, que camina amb una cama ortopèdica, i en Jesús, a qui li falta una mà, es van animar a travessar l’Antàrtida fins al Pol Sud, amb èxit. Dit d’una manera clara i políticament incorrecta, al més pur estil de l’Eric: un cec, un coix i un manc es van embolicar en una aventura en què una gran majoria de persones que no ens considerem (potser erròniament) discapacitats no ens n’hauríem sortit. Podeu seguir la seva aventura a la seva plana web.La veritat és que l’Eric es feia escoltar i que els nois van seguir amb molta atenció les seves explicacions, tot i que en certs moments eren força tècniques. L’Eric treballa com a monitor d’esquí i ha guanyat també unes quantes medalles en els jocs paralímpics d’hivern. Certament trenca esquemes, també pel bon humor que destil·la.L’expedició, a part de mostrar com les discapacitats no són obstacle per assolir determinades fites, ha tingut també un vessant científic. No es tractava tan sols d’un repte esportiu, sinó d’aconseguir mostres de la neu verge per tal de poder analitzar si el Pol Sud recull els efectes contaminants de la terra. No és poca cosa: extreure mostres significa fer-ho després d’una llarga jornada de marxa, a 35 graus sota zero, arrossegar-les tot el viatge i, un cop en ambients més càlids, conservar-les de manera que no es desglacin. En fi, ja estan pensant en un segon repte, aquesta vegada en forma de regata.Em sembla admirable no només l’esforç i l’entrenament dels tres protagonistes principals, sinó també l’esforç d’aconseguir fons, de connectar amb la premsa, de coordinar el viatge. És la feina que ha fet la Montse a base d’aparcar la pròpia activitat laboral i de dedicar-se amb entusiasme a aquesta aventura, sense sortir de Barcelona. Sembla que el més difícil va ser aconseguir que la base nord-americana del Pol Sud s’obrís als expedicionaris. Ja té mèrit.Tot plegat em fa pensar que això de les discapacitats és molt més relatiu que no pensem. De fet, des de l’Associació de Pares de Caviga tenim la intenció de distribuir un fulletó durant la propera Mostra d’Entitats que ajuda a reflexionar sobre les nostres (dis)CAPACITATS, amb l’objectiu d’anar canviant en positiu l’estereotip que molts tenim sobre les persones discapacitades i sobre nosaltres mateixos. A la Fira ens trobareu!

Mercè Solé

La tierra prometida

Tres mujeres saharauis, Toufa, Chaia y Mariam, todos los días arriesgan su vida para desactivar algunas de las 10 millones de minas personales que hay en los 2.700 kilómetros de desierto en el Sáhara Occidental, para ellas es un gran desafío y al mismo tiempo una muestra de la fuerza de la mujer saharaui.Ahmed Sidi Ali, director de Landmine Action, es el director de este proyecto humanitario, estudió en Libia y Mauritania, se licenció en Derecho en Argelia, y durante un tiempo trabajó como asesor legal del Gobierno de la República Árabe Saharaui Democrática (RASD). Tras terminar un master en Derechos Humanos en Sudáfrica, buscó una ONG dispuesta a hacer realidad su sueño, limpiar los territorios liberados de las minas que impiden el retorno de los refugiados saharauis.Tifariti representa la tierra prometida, es el primer sitio donde se puede acudir si se celebrase el ansiado referéndum, por eso empezaron a limpiar esta zona. La seguridad es primordial, dice Ahmed.Viladecans pel Sàhara se suma a este proyecto tan importante de Landmine Action, ayudando a difundir las noticias que vayan ocurriendo como en intentar conseguir alguna clase de ayuda económica, ya que últimamente varios jóvenes saharauis han perdido alguno de sus miembros manifestándose por su independencia.

Rosa Mercader

Les bitlles al nostre país

El joc de les bitlles, o birles, dins l’àrea cultural catalana és una activitat lúdica, l’inici de la qual és difícil de precisar. No obstant això, ens inclinem a pensar que és una tradició d’arrels rurals i per tant antiquíssima.Si bé la primera documentació sobre el nostre joc data del 1376, la primera referència escrita que en tenim ens la dóna el nostre filòsof Ramon Llull al seu Llibre de Contemplació en la seva versió catalana, datat pels voltants de 1273, amb la qual cosa ens porta a una antiguitat de més de set-cents anys. Tenint en compte que quan una activitat arriba als llibres la seva pràctica ja ve de lluny, l’antiguitat del joc és força notable, pràcticament mil·lenària.Com totes les coses populars nascudes de la senzillesa del poble, les bitlles han tingut, i tenen, una quasi infinita varietat, tant en la forma de jugar-hi, com en la dels propis fustots. Des de les fetes a cops de destral o a tall de ganivet, fins a les passades pels moders torns copiadors, se n’han fet de tantes maneres que la seva varietat reflecteix l’enginy dels seus manipuladors.El que sí que ha subsistit a través de les centúries és la forma cilíndrica de la bitlla, més prima per la part de dalt, la qual cosa fa que s’assembli a una ampolla. Els bitllots, semblants a les bitlles però més curts, són de sempre els destinats a tombar-les. Talment sembla la contesa mantinguda entre els dos sexes des del principi del temps. Cal tenir en compte que un dels problemes amb què hom es troba moltes vegades és la dificultat de trobar la fuesta de carrasca seca, imprescindible per a la seva elaboració.

Llucià Sánchez

Mesures contra els depredadors de plantes

Aquest és el cartell que protegeix les plantes d’una botiga del carrer de Sant Joan. Ja ho diuen: “Quien avisa no es traidor”:
Estimado ladrón de plantas. Te informo de que estás grabado. Si miras el letrero de las máquinas tragaperras, tienen las cámaras que enfocan en dirección a ti. Dentro de poco tendrás un papelito en tu casa.

¿Por qué España no los acepta?

Un año más llegó la manifestación del 1º de mayo, día de los trabajadores, esta vez con más afluencia que en otras ocasiones. La dichosa crisis ha engordado este año esta tradicional movilización. Se ven compañeros de diversas empresas afectas por ERE o por deslocalizaciones, que probablemente no sean participantes asiduos de estas movilizaciones. Pero también hemos podido ver un mayor grupo de personas de orígenes diversos que no sólo luchan contra los efectos de la crisis sino que también se han de preocupar de la voluntad de aplicar medidas regresivas, en una modificación de la Ley de Extranjería, por parte del gobierno central. En su pancarta rezaba “¿Por qué España no los acepta?” Y es que estas personas no entienden como una parte de la sociedad de nuestro país los quiera utilizar como un “klinex” de usar y tirar y que ahora que las cosas no van bien y lo único que hacen es sobrar. Esto no es así, y ellos han ayudado con su trabajo a crear la riqueza que otros han expoliado, y es por ello que ellos ni son los culpables ni han de pagar la crisis. Los sindicatos en Cataluña ya tienen experiencia en conjuntar esfuerzos de las personas venidas de fuera y de los que ya estaban. Y es que sólo entendiendo que uniendo esfuerzos, sin mirar el sitio de donde vienes o la cultura o religión que tienes, como se viene haciendo en estas movilizaciones, seremos capaces de que los trabajadores en general no salgamos maltrechos de esta situación. Tenemos que empezar a cambiar y no sólo aceptarlos en España, sino en nuestro barrio, en nuestra escalera y en nuestros trabajos. Es decir, en nuestra vida.

Miguel de la Rubia