Òmnium cultural es fa present a Viladecans

Al voltant d'unes 150 persones van compartir, el passat divendres 14 d'octubre, una trobada a l'Ateneu d'entitats Pablo Picasso. La secció local d'Òmnium Cultural va estar a l'alçada oferint un acte elegant, enriquidor i emotiu propi de la trajectòria que al llarg dels darrers 50 anys ha dut a terme l'entitat en el nostre país.

A l'acte van estar acompanyats per la Sra. Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural, i les autoritats locals. La Sra. Muriel Casals i el Sr. Carles Ruíz (alcalde de Viladecans) van donar la benvinguda a la nova secció local d'Òmnium i la van encoratjar a treballar per la cultura, la llengua, i el País, eixos principals de treball de l'entitat.  Òmnium no té la intenció de substituir cap entitat ja existent sinó que pretén ser un paraigua on aixoplugar i enfortir a aquelles entitats que comparteixen i treballen per la llengua, la cultura i el país, consolidant els seus projectes conjuntament amb les noves propostes que Òmnium oferirà. Tots els assistents a l'acte eren conscients que hi ha molta feina a fer per tal que vagi augmentant la presència de la llengua i la cultura catalana entre els ciutadans del nostre municipi.

A continuació i aprofitant la celebració a la ciutat del Correllengua 2011, es va dur a terme una taula rodona, amb la presència del Sr. Pep Cruanyes (Comissió de la Dignitat), de la Sra. Muriel Casals (presidenta d'Òmnium), del Sr. Cesk Freixas (jove cantautor català), i del Sr. José Luis Atienza (regidor de Cultura de l'ajuntament de Viladecans). El debat va girar al voltant de "L'estat actual de la llengua catalana al nostre país"; les diferents intervencions ens van permetre reflexionar i valorar l'important paper que tenen els ciutadans i ciutadanes catalanoparlants, per aconseguir mantenir i ampliar l'ús social de la nostra llengua. Els ponents van estar d'acord que cal continuar treballant perquè la llengua sigui l'element aglutinador i integrador dels ciutadans del nostre país.

La trobada va finalitzar amb l'actuació del cantautor Cesk Freixas que va oferir el repertori del seu últim treball "La mà dels qui t'esperen".

La secció local d'Òmnium Cultural té la voluntat implícita de ser present en la vida cultural de Viladecans i de la comarca a través d'accions que responguin a les directrius fixades des de la seu nacional d'Òmnium. 

Òmnium és una entitat en constant creixement de socis i sòcies en aquests darrers anys; la presa de consciència que cal donar la paraula a la societat civil i el constant desig de poder decidir sobre quin ha de ser el futur del nostre país ha portat a Òmnium a postular-se obertament en defensa dels drets dels catalans i les catalanes. Un exemple ben clar és el constant atac polític i mediàtic a la nostra llengua i al sistema educatiu. La llengua catalana a través del model d'immersió lingüística a les escoles ha estat una peça clau per a garantir la igualtat d'oportunitats  i la cohesió social en un país on la immigració ha estat molt present. Unes de les darreres accions que la secció local d'Òmnium ha dut  a terme a Viladecans ha estat arran de  la recent sentència del tribunal superior de justícia qüestionant el model d'immersió lingüística a les escoles;  convocant una concentració davant de l'ajuntament de Viladecans amb la lectura d'un manifest d'adhesió al model educatiu actual i demanant que s'aprovés una moció en contra de la decisió del Tribunal en el ple de l'ajuntament. 

Són conscients que necessiten el suport i la implicació de tota la societat viladecanenca amb l'acompanyament de la seu nacional d'Òmnium Cultural i de totes les seccions locals que formen part de la Demarcació d'Òmnium Cultural al Baix Llobregat.

Vosaltres podeu acompanyar als membres de la secció local de Viladecans fent-vos socis i sòcies (https://segur.omnium.cat/www/omnium/ca/socis/fer-se_soci.html ) i participant a les assemblees cada primer dijous de mes a les 20:00 h, a l'ateneu d'entitats Pablo Picasso, Passatge Sant Ramon, 2.

Rebeu una cordial salutació de la secció local d'Òmnium Viladecans.

Agustí Martí

La màgia del circ Raluy

Fotografia de Jordi Pinyol

Fotografia de Jorge Lizana

Del passat 20 al 23 d’octubre va recalar a Viladecans el Circ Raluy, procedent de Cambrils i de camí cap a Girona, fidel a la seva cita anual amb les fires de Sant Narcís. No és un circ qualsevol, més aviat és únic en la seva espècie i té una sèrie de particularitats que el fan entranyable i interessant alhora, ja sigui amb mainada o sense. Amb més de 40 anys d’història i un marcat caràcter familiar, un dels seus trets més característics és l’aire antic que respira cadascun dels seus racons, a l’estil més clàssic. I sense rastre d’animals.

Més de 20 caravanes configuren el seu museu ambulant integrat per vehicles d’època elegantment decorats amb motius circenses. Veritablement en aquest cas l’espectacle és a dins i a fora de la carpa principal. Les últimes adquisicions: un camió de l’exèrcit alemany de 1951 i un altre que havia estat propietat de l’exèrcit anglès. El primer el convertiran en biblioteca. Altres són utilitzats com a cafeteria, lavabos o, fins i tot, com a estança d’hotel pensada per a aquells que vulguin apropar-se a la vida de circ durant alguns dies. 

El xou frega les dues hores amb pausa al mig i una quinzena de números de tècniques ben diferents: llit elàstic, trapezi, pallassos, bàscula, equilibri, bombolles de sabó... El comandant de la nau és Carles Raluy, director i presentador des de fa més de 20 anys. L’origen de tot plegat l’hem de buscar en el seu pare, Lluís Raluy: nascut a Carcassona el 1911, però criat a Sant Adrià de Besós, va esdevenir un reconegut artista de circ (home bala, entre altres) entre els anys 30 i 60. Va ser ell qui va començar a comprar i col·leccionar carros de circ antics, ignorant que serien l’embrió de l’actual Circ Raluy, a la carretera des dels anys 70. 

El 1996 va obtenir el Premio Nacional del Circo que atorga el Ministeri de Cultura i el 2006 la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. Fins ara tenia la seu operativa a les Terres de l’Ebre, però recentment hem llegit –al diari Ara– que es traslladarà al Baix Empordà, on els seus promotors preveuen obrir una escola de circ i un museu dedicat a aquest art. En concret, al municipi de Vulpellac. 

Mentrestant, per als interessats que no varen ser a temps de gaudir-ne a Viladecans, sàpiguen que per Nadal seran un any més al Moll de la Fusta de Barcelona. També poden veure un reportatge a www.viladecanstv.tv o consultar més informació al seu web www.raluy.com I com a regal de comiat, les dues instantànies que acompanyen aquest escrit i que hem baixat del portal de fotografies a Internet Flickr. 

Josep Ginjaume

Integrar i compartir la tradició a través de la cuina

Podria haver estat en un altre lloc, però es que aquells bonics paisatges verds envoltats de petites i grans cases, aquest caràcter acollidor i altres encants, ens havien fet un cop més escollir les terres d’EuskalHerria per passar uns dies. 

I per sort vàrem poder gaudir també d’una de les expressions culturals més significatives d’aquestes terres, la gastronomia. Aquests dies d’octubre se celebraven diversos campionats en aquestes terres: per un costat a Cambo-les-bains (País Basc Francès) el dia del «Gateau Basque» amb el seu corresponent campionat de pastissos i també es celebrava el Campionat de Pintxos d’Euskadi. Aquest últim es va desenvolupar al llarg de tres dies en la bonica ciutat costanera basca.

Un campionat que va ser pilotat per un presentador navarrès una mica particular, Iulian Iantzi, el fill d’un euskaldun que va emigrar als Estats Units per fer de pastor. Iulian,  que va néixer allà, més tard va tornar a Lesaka (Navarra) amb els seus pares, però només coneixia dues llengües, l’anglès i l’euskera. Mala situació per a ell atès que això passava en temps de la dictadura. Segons ell va ser un moment difícil per a un nen que patiria les conseqüències d’aquells temps.

Però a part d’aquesta petita historia, comentada pel mateix presentador, vull destacar que aquest Campionat va ser un bon lloc per aprendre alguns trucs de cuina, però sobretot per sorprendre’s de les innovadores i màgiques receptes que anaven explicant un a un els cuiners de fins a vuitanta bars i restaurants. Tot entorn d’un element molt significatiu i tradicional de la gastronomia basca i navarra, el pintxo. 

La pluralitat era sens dubte el signe d’identitat d’aquest moment d’aquest tipus de cuina i podíem contemplar com competien des d’una noia donostiarra, una dona d’origen senegalès fent el seu pintxo, el debat encetat per un cuiner d’una edat una mica avançada,  acompanyat per dues dones marroquines, entorn del que representava el pintxo original i discutint sobre els pintxos més elaborats, i com per exemple dos nois d’origen argentí arribaven a guanyar un dels premis d’aquest campionat tan euskaldun.

Però el resum pot ser que a l’entorn d’aquest destacat element cultural hi caben variacions o enriquiments tant per l’origen, la innovació o la tradició dels seus cuiners com per la diversitat d’ingredients culinaris que s’utilitzaven. Vam poder veure des del tradicional bacallà fins a un pintallavis de mantega aromatitzada amb aroma de llimona. Gaudíem veient com gaudien tots i cadascun dels cuiners i cuineres participants a l’hora de realitzar els plats i com sabien transmetre els sabors i les textures d’una forma oral i visual. 

Des del meu punt de vista una forma fenomenal d’integrar i compartir coneixements sobre elements culturals propis d’un poble.

Després de gaudir d’aquest bon espectacle no ens faltava més que tastar, en algun d’aquells bars d’Hondarribia, algunes de les delícies que podíem haver vist en aquell campionat.

Miguel de la Rubia

Una gran festa per a un aniversari rodó

El passat 19 d’octubre es complien vint anys de la fundació d’ASDIVI i vam voler compartir el nostre aniversari amb tota la població de Viladecans el dissabte 22. Nosaltres ens sentim orgullosos de la feina feta en aquestes dues dècades d’història i  volíem compartir-ho amb la resta de ciutadania. ASDIVI va començar el seu camí el 1991 per iniciativa d’una petita colla de pares molt valents, i de seguida es van aplegar més famílies i voluntaris al seu voltant, fent pinya per lluitar perquè els discapacitats fossin ciutadans de primera. Un altre dels nostres desigs era fer visibles les capacitats (de relació, de gaudi, d’estimació...) d’aquests ciutadans tan especials i sovint tan oblidats. I per últim fer patent la tasca del voluntariat que ha fet possible el manteniment de l’associació. Sense aquestes persones  tan altruistes ASDIVI no existiria. 

La festa es va iniciar a les 10 del matí i es va allargar fins quarts de 9 del vespre. El programa contemplava activitats molt diverses, però es podien veure dues parts ben diferenciades:

la primera meitat de la jornada de caire més infantil: xocolatada, inflables, tallers (maquillatge de cara, titelles amb material de reciclatge, pilotes antiestrès...), minijocs, pallassos, gimcana...

la segona franja horària era per a joves o adults: monòlegs, balls llatins, break dance, tallers (henna, bijuteria amb càpsules Nespresso, petanca...), discoteca mòbil, timbalada i focs artificials.

També es va oferir l’oportunitat de penjar un desig a l’arbre dels desitjos i la veritat que n’hem recollit un bon munt. Alguns dels més originals són: “Deseo mucha salud para la mamá Naturaleza”, “Deseo que los niños discapacitados se diviertan toda la vida” “Deseo que se cumplan todos los buenos deseos de este árbol”... Hi havia altres serveis com el  de bar, un mercat solidari (objectes de segona mà a un preu molt assequible) i un punt d’informació on es lliuraven revistes, tríptics de les activitats d’ASDIVI i programes de la festa.  En aquesta última carpa es podia veure molt gràficament l’evolució de l’entitat a través dels quatre plòtters de la història de l’associació (un per cada lustre).  

Van venir a participar de la celebració moltes entitats i els seus socis, es van viure grans retrobaments  tant amb alguns nois i noies (Germán, Laura...)  com amb algunes exmonitores, que ara ja porten els seus fills als actes. La residència El Tamariu del Prat de Llobregat ens van visitar al matí amb un grup  i a la tarda amb un altre. Gràcies a aquesta aproximació els d’ASDIVI vam poder gaudir de la companyia del Germán i veure com se’n recordava de tothom i s’emocionava en saludar-nos. Des d’aquí volem agrair-los l’esforç per desplaçar-se i assistir-hi.

Vam rebre també la visita de representants de l’Ajuntament de Viladecans. Al matí ens va acompanyar Verónica Arasil, regidora de Convivència i Ciutadania, Igualtat de gènere, Joventut i Comunitat. A la tarda José Luis Atienza, tinent d’alcalde de l’Àrea de Medi Ambient i Ciutat Sostenible i regidor de Cultura i Encarni García, regidora d’Espais Naturals i de Patrimoni Històric. I al llarg de tota la jornada també ens va acompanyar i assessorar Pili Cabezas. A tots els estem molt agraïts per l’interès i l’atenció demostrats envers les persones amb discapacitat. 

Ens va acompanyar el bon temps, i gràcies a això i al munt de visitants que van assistir a la festa, aquesta va ser tot un èxit. Esperem que ara tothom sigui més conscient de l’existència de la diferència, i que la vegi com un valor positiu i no com un obstacle.

Moltes gràcies a tots per la vostra col·laboració!

Mercè Ginés

Motius de satisfacció i de benestar

Si un va qualsevol dia de festa que faci bon temps al Parc de la Marina, se’l trobarà ple de gent. Realment, és un espai que fa de bon estar, ben construït, ben cuidat, que convida a anar-hi. Segurament que seria més discutible el preu que hem pagat amb aquells immensos blocs de pisos que hi ha al costat, però el parc en si està molt bé.

Si deixem el parc i ens n’anem cap al carrer de la Tecnologia, a baix de tot del barri de Sales, i travessem per sota l’autopista cap als camps, ens trobarem un munt de gent corrent, o anant en bicicleta, o passejant pels camins asfaltats de la zona. I, alhora, podrem admirar també l’exhuberància dels cultius que allà s’hi fan.

Si ens n’anem just cap a l’altra banda de la ciutat, cap a muntanya, ens trobarem també tot de gent que aprofita la muntanya de Sant Ramon com a lloc d’esbarjo. I, segons com, ens trobarem amb alguna de les diverses pujades col·lectives que s’hi fan al llarg de l’any.

I com aquests exemples, molts d’altres. A Viladecans tenim molts llocs dels quals els ciutadans i ciutadanes podem i sabem disfrutar. També espais més petits, però carregats de més història i significat, com la Torre Modolell i el seu jardí, que ens agradaria que estiguessin més cuidats. O la masia de Cal Menut, que podria ser un magnífic lloc de visita oberta per tenir memòria del nostre passat, i que ara més aviat ens fa por que s’acabi ensorrant. 

Molts llocs. Els que tenim i els que ens agradaria tenir.  No està gens malament. I ara, en aquest temps de crisi, és bo recordar-ho i recordar-nos-ho. Perquè, juntament amb tota la lluita que cal fer perquè la sortida de la situació no l’hàgim de continuar pagant els que no l’hem provocada i menys encara els estrats més febles de la nostra societat, tenir tot això que tenim és sens dubte un estímul per viure. Un estímul, sí, per afrontar amb més ànim i força la crisi.

Els balustres de porcellana del jardí de Magdalena Modolell

Les escales en el seu disseny original (creació de David Villegas).

Les escales en una imatge de juny de 2010

Un dels balustres de porcellana de l’escala

La terrassa del primer pis de la Torre Modolell, seu del nostre Ajuntament, actualment es troba en estat ruïnós, apuntalada, plena d’herbes i sense impermeabilitat, de tal manera que tota l’aigua de la pluja cau als locals buits i tancats de la planta baixa, ocasionant greus problemes d’humitat i que amb tota probabilitat afecten negativament al conjunt de l’edifici. Aquesta situació actual és deguda al nul interès i la deixadesa que els diferents governs municipals de ja fa massa anys, han infligit al bloc de ponent de l’edifici de la Torre Modolell, amb la terrassa i les escales del jardí, permetent la seva degradació. 

Quan a un edifici li passa això, és fàcil que algú caigui en la interpretació errònia que l’espai en qüestió no té cap mena de valor i en conseqüència ens trobem a hores d’ara en la situació d’haver de lamentar el fet de que algú de l’Ajuntament (no sabem qui) hagi ordenat una reparació a la façana de les escales el resultat de la qual ha estat la desaparició dels dos únics balustres de porcellana del segle XIX que quedaven de les escales originals del jardí de la Torre Modolell.

Dit això, explicarem a continuació alguns detalls del jardí que Magdalena Modolell i el seu marit Jaume Nogués van construir a finals del segle XIX en el lloc que ocupava l’hort de la seva casa-torre de la plaça. De fet, tot el que explicarem ja ho hem publicat en el llibre titulat Viladecans 1915, L’herència de Magdalena Modolell, llibre que el Grup Tres Torres vàrem presentar aquest passat mes de juny i que, posats a dir-ho tot, el podeu adquirir a la llibreria Els Nou Rals.

Així doncs, ens trobem que dos anys després de la mort d’Antònia Freixas, fins aleshores mestressa de la Torre Modolell i mare de Magdalena, el matrimoni Nogués Modolell, seguint la tònica de la burgesia de l’època, decideix convertir l’hort de la casa en un jardí de caràcter romàntic i al mateix temps encarreguen la construcció d’una terrassa i unes escales d’accés. Això passava l’any 1887 tal i com ens ve indicat a la porta d’accés a la terrassa.

Malauradament, no es conserva cap document ni cap plànol que ens indiqui com era el jardí original com tampoc sabem qui va dissenyar el conjunt, únicament disposem d’algunes fotografies antigues i el testimoni d’alguns ciutadans, amb els quals ens hem guiat per tal de poder conèixer i difondre els aspectes més generals d’aquest espai d’esbarjo de la casa palau de Can Modolell. 

Cal aclarir que en aquell moment encara no s’havia efectuat a l’edifici la reforma neogòtica que li dóna l’aspecte actual: això va venir uns anys més tard. Així doncs, en aquella època, la construcció que hi havia a llevant de la torre central era la vivenda dels masovers, a ponent hi havia la residència dels senyors i a continuació, en el lloc de l’actual edifici de la Cooperativa Agrària, hi havia una casa normal i corrent amb planta i pis, bessona de la que hi havia a continuació (cal secretari), avui enderrocada, i totes dues propietat de la senyora Modolell. 

Pel que fa a les escales del jardí, podeu veure a la pàgina anterior un fotomuntatge que ens mostra quin era el seu disseny original. Per una banda  podem veure la font del replà, avui amagada al darrere d’un munt de vegetació espontània, i que molts dels que esteu llegint aquest article recordareu perfectament el seu bonic aspecte original. El detall principal, però, són precisament els balustres de porcellana, avui tots desapareguts, i que en un número aproximat de 140 donaven categoria i bellesa al conjunt. 

Ni el seu disseny, com podeu veure a la fotografia, ni el material utilitzat, la porcellana, era el més habitual en la fabricació d’aquesta mena d’elements arquitectònics. De fet el més comú era fabricar els balustres en sèrie, de ciment i amb un senzill disseny que no anava més enllà de tres o quatre models tal i com es pot veure a la immensa majoria de les balconades de l’eixample barceloní. Així doncs, el particular disseny  i la porcellana, símbol de riquesa i prestigi, afegien un valor especial a les escales del jardí de Can Modolell. 

En aquest primer jardí de 1887 hi havia un passeig de til·lers amb la seva florida groga al mes de juny, i també son d’aquesta època, amb tota probabilitat, les palmeres i la xicranda que també floreix al juny però en aquest cas de color lila.  Val a dir, però, que l’ocellera encara no hi era com tampoc no hi eren els dos llacs amb barca i el pontet i que els més grans recordareu haver-los vist i que molts altres haureu sentit explicar. També hi havia una altra font que es trobava, de fet encara s’hi troba, a l’extrem oposat de les escales i de la qual ja us en parlarem en l’article del mes vinent.

A l’any 1892, cinc anys més tard de la creació del jardí, Magdalena Modolell i Jaume Nogués, de la mà de l’arquitecte Josep Azemar, van emprendre la reforma neogòtica de la casa torre tal i com la coneixem avui. 

Més tard, a l’any 1900, van reformar la casa de l’actual Cooperativa Agrària donant-li l’aspecte actual. Juntament amb aquesta reforma es va ampliar la terrassa i també el jardí amb la compra i enderrocament d’una casa del carrer del Sol. Va ser aleshores quan es van construïr aquells llacs i el pontet dels quals la nostra gent gran encara reté la seva imatge a la memòria.

Jaume Lligadas Vendrell

Consell de guerra sumaríssim núm. 43-IV-1961 (2ª part)

RESULTANDO SEGUNDO. –Que el procesado JOSE RAMOS LLAS, miembro del Partido Socialista Unificado de Cataluña, para el que fue captado en 1958, hizo llegar propaganda comunista a sus compañeros de trabajo de fábrica “La Seda de Barcelona” y también procesados  ANTONIO GARRIDO, SILVESTRE BAEZ Y JOSE VELA, siendo detenido en el mes de Marzo de 1960 y puesto en libertad poco después, entrando en contacto con la organización clandestina en el mes de Noviembre por medio de un individuo no identificado que lo puso en comunicación con el procesado FELIPE CRUZ, teniendo varias entrevistas y en una de ellas y en un lugar próximo a la fábrica de Pepsi-Cola recibió un paquete de propaganda clandestina de “Mundo Obrero”, “Travall”, “Lucha Obrera” y Hojas clandestinas “pro Amnistía”, que hizo llegar a los procesados BAEZ y VELA, poniendo a estos en contacto con el CRUZ, para que en adelante sea el GARRIDO quien las reciba, acudiendo en unión de estos dos últimos a reuniones clandestinas en casa del procesado REAL DEL MORAL, para discutir las líneas del partido, redactándose la hoja “Universitat” que consta en los autos...

Estem davant, doncs, d’una de les dues cèl·lules que el PSUC tenia plenament operatives a la La Seda del Prat de Llobregat i el seu lligam orgànic. Aquesta fàbrica fou de les poques que el juliol de l’any 1959 havia participat en la frustrada Vaga General Pacífica convocada a tot Espanya i que a Catalunya gairebé va significar, pel nombre de detencions, el total desmantellament del PSUC. En Ramos Llàs era el responsable d’aquesta cèl·lula. Havia nascut a Térmens a la provincia de Lleida. La detenció de 1960 havia estat de les que es feien quan venia Franco a Barcelona. Vivia als pisos de La Seda del Prat. El contacte orgànic superior era en Felipe Cruz.

RESULTANDO TERCERO. –Que el procesado FELIPE CRUZ MARTINEZ, que ya sufrió detención por actividades comunistas el año 1957, a comienzos de este año entró en contacto con el procesado RAMOS, a través del sujeto desconocido antes aludido y posteriormente, por mediación de RAMOS, con el procesado GARRIDO a los que entrega propaganda y transmite las consignas asistiendo a las reuniones celebradas en casa de REAL DEL MORAL y arrojando propaganda clandestina en dos ocasiones a la entrada de la fábrica de la “España Industrial” donde presta sus servicios.  

En Felipe Cruz era de Jaén, vivía al barri de barraques “La Bomba” de l’Hospitalet, al costat de mar de la Gran Via. Aquell barri envoltat de tanques d’uralita per no avergonyir-nos,  que hi havia a prop dels “Cuarteles de Lepanto” i que no va ser destruit fins a començaments de 1977, després d’haver mort Franco. Era autònom i treballava fent feines de manteniment per “La España Industrial” de Sants. D’aquests “resultandos” es desprèn que tant en Cruz com en Ramos, molt probablement, eren “seguits”. I també que el terme “sujeto desconocido”, evidencia un silenci guanyador de tortures.

RESULTANDO CUARTO. –Que el procesado ANTONIO GARRIDO MORENO, inicia sus contactos con la organización clandestina por mediación del procesado RAMOS, recibiendo numerosa propaganda de este y posteriormente de CRUZ, que hace llegar a individuos simpatizantes de Viladecans donde desarrolla gran labor de proselitismo, arrojando junto con el procesado BAEZ, y coincidiendo con la campaña pro-amnistía, octavillas subversivas en diversos lugares de Viladecans, pintando letreros con la anagrama de amnistía en paredes de dicha localidad, asistiendo a las reuniones en casa del procesado REAL y preparando otra que debía celebrarse coincidiendo con las festividades de Pascua para establecer contacto con elementos de Barcelona, cuya reunión fue suspendida y encargándose de efectuar colectas para obtener fondos, entregando en dos ocasiones al procesado JOSE RAMOS.  

En Garrido, nascut a Barcelona, havia aconseguit constituir una cèl·lula a Roca Radiadors i anava darrera d’una altra a Viladecans. De la cèl·lula de Roca no va ser detingut ningú, només en Barroso però per raó de les tertúlies de Cal Sastre. L’anagrama d’amnistia de què parla aquest “considerando” era una lletra A (majúscula), més o menys gran, pintada habitualment amb quitrà, molt evident llavors quan les parets només s’enblanquinaven. Les reunions de “las festividades de Pascua” eren de les que sovint es feien anant familiarment d’excursió a la muntanya aprofitant diades. En aquest cas la del Dilluns de Pasqua Florida a la Font dels Enamorats de Sant Climent. Pel que fa a les col·lectes, eren per a familiars de presos en situació de pobresa extrema. 

RESULTANDO QUINTO. –El procesado MANUEL LINARES RISQUEZ, que fue voluntario en el Ejército Rojo cayendo herido en el frente de Peñarroya y siendo hecho prisionero por las fuerzas Nacionales, se trasladó a Barcelona en Octubre de 1958 habiendo entrado en contacto con GARRIDO de quien recibió folletos de propaganda comunista, asistiendo a reuniones con miembros y simpatizantes del Partido Socialista Unificado de Cataluña, siendo encargado por GARRIDO de efectuar la colecta de fondos para la campaña de Viladecans, debiendo entregarlo a aquel, que a su vez lo hacía llegar al procesado RAMOS. 

En Linares era de Martos, ciutat rendida només dos dies abans que Franco proclamés la fi de la guerra. També era conegut com “Zinoviev”, nom de naixement que son pare li posà honorant el revolucionari rus, mort per Stalin, company de Lenin, Kamenev i Trotski. Aquell petit “aceitunero altivo” vingué a parar a Viladecans arrossegant un llast de disset anys de presó. Abrandat a voltes, la seva companyia implicava una certa  perillositat per la seva condició de comunista obertament manifest. 

RESULTANDO SEXTO. –Que el procesado SIVESTRE BAEZ RONDON, por trabajar en la empresa “La Seda de Barcelona”, conoció a los procesados GARRIDO, RAMOS y VELA, recibiendo ejemplares del “Mundo Obrero”, “Traball”, y “Lucha Obrera” y octavillas subversivas, habiendo arrojado junto con GARRIDO en diversos lugares de Viladecans octavillas subversivas,  y habiendo finalmente lanzado propaganda clandestina a la puerta de la Empresa donde trabajava...

En Báez, el més jove de tots, era de Fuente de Cantos a la provincia de Badajoz.

RESULTANDO SEPTIMO. –Que el procesado ADRIAN REAL DEL MORAL, conoce por razón del trabajo al CRUZ, de quien recibe folletos subversivos, recibiendo el encargo de buscar una máquina de escribir para la organización clandestina, utilizando la de propiedad de su cuñado… Hispano-Olivetti S-46, sin consentimiento del dueño, con la que se confecciona el cliché para tirar con multicopista la hoja clandestina denominada “Universitat”, habiéndose celebrado dos reuniones al menos en su domicilio del nº 50 de la calle Magallanes...

En Real del Moral, era de Valladolid. La seva detenció va ser per raó del seguiment d’en Cruz i dels responsables de cèl·lula vinculats a aquest, que es reunien a casa seva. Del registre policial pertinent en sorgí una màquina d’escriure i un clixé ciclostilable del full “Universitat”!?

El RESULTANDO OCTAVO, referit a JOSE VELA TERUEL, és de contingut idèntic al SEXTO d’en SILVESTRE BAEZ, també de La Seda, però sense llançar octavetes ni pintar anagrames.

En Vela Teruel era de Laroles, província de Granada, i vivia a Gavà.

RESULTANDO NOVENO. –Que ANDRES BARROSO OLID, por su amistad con el procesado LINARES conoce al GARRIDO, recibiendo de él propaganda para ulterior reparto, realizando labor de captación sobre los hermanos CLEMENTE a quienes puso en contacto con otros miembros del Partido, mostrando su conformidad para asistir a la reunión del Partido que luego fue suspendida. 

L’Andrés Barroso era d’Olvera, a Cádiz.  Ell i en Pepe Clemente treballaven plegats als forns de Can Roca i ambdós eren tertulians de Cal Sastre. 

RESULTANDO DECIMO. –JOSE CLEMENTE MARTINEZ  guiado por sus ideas políticas se puso en contacto con los anteriores procesados para formar grupo orientado hacia el Comunismo en Viladecans, cotizando en las recaudaciones que se practican y..., siendo simpatizante al menos del Partido Socialista Unificado de Cataluña, aunque no se acredita fuera miembro del mismo, habiéndose ocupado en la habitación de su hermano que convivía en su domicilio dos octavillas de Amnistía y otros escritos de circulación clandestina al efectuarse un registro por la Policía Gubernativa.

RESULTANDO UNDECIMO. –Que MANUEL CLEMENTE MARTINEZ, habita en el mismo domicilio de su hermano JOSE CLEMENTE, habiendo sido encontrado en su habitación la propaganda descrita anteriormente (dues octavetes) y recibiendo de GARRIDO y LINARES folletos marxistas y frecuentando la compañía de los otros procesados de los que conoce sus actividades subversivas.

Els germans Clemente eren d’Almoradí, a Alacant. En Manolo era minusvàlid. De naixement li faltava tot un braç, una cama la tenia molt més curta i l’altra gairebé també li faltava tota. Tot i aquesta malformació congènita, era capaç, amb grans esforços i una farragosa pròtesi, d’anar del carrer Major al cafè de Cal Sastre. Era un gran tertulià. Autodidacta de formació, havia vingut a Viladecans per fer de preceptor de les seves nebodes. El vicari Mn. Joaquim Palomera anava personalment a ca seva a fer-li classes de llatí.

RESULTANDO DUODECIMO. –Que el procesado JUAN MASGRAU MARCET, que fue Comisario Político de Batallón en el Ejército Rojo y tuvo solicitado su ingreso en la Masonería, gozaba de la confianza de los procesados vecinos de Viladecans que le consideraban más capacitado políticamente, frecuentando el trato con los mismos, manteniendo conversaciones políticas con aquellos, conociendo las actividades subversivas de los mismos, si bien se negó a ingresar en la Organización clandestina, habiendo cotizado en una ocasión para los presos cuyo dinero entregó al procesado Linares.

En Masgrau, després de ser membre de la resistència en la Segona Guerra Mundial, havia tornat discretament de l’exili a casa sense empresonament. La condició de Comissari Polític li hauria pogut significar l’afusellament “ipso facto” d’haver estat detingut l’any 1939. És a dir, pel bàndol contrari, havia aconseguit un imperdonable “irse de rositas”… 

El fiscal militar d’aquest Consejo de Guerra va demanar contra aquests  malèfics subjectes, autors dels gravíssims delictes de “Rebelión Militar”, comprovats per l’excel·lència policial: 4 anys de presó per Ramos, Cruz i Garrido, 3 anys per Real i Baez, 2 anys per Vela, Linares i Barroso i 1 any de presó pels  germans Clemente i Joan Masgrau.

El petit dels tres germans Clemente, l’Antonio, en tingué prou amb un parell de nits de ventallots. No va completar les habituals setanta-dues hores a comissaria i no fou processat. Després d’haver d’escridassar tantes vegades el cognom Clemente, deixar-lo anar, va ser més cosa d’inducció sobrevinguda que mala consciència. Perquè el comissari Creix, de consciència no en tenia, ni en podia tenir, com a bon esbirro que era.

Andreu Comellas

Cabussó emplomallat (Podiceps cristatus)

Espais naturals del delta del Llobregat, 27 de Setembre 2011.

Fa 46-51 cm de llargària i 59-73 d’envergadura alar. És un excel•lent nadador i bussejador, en canvi, és molt feixuc fora de l’aigua. 

Fan una parada nupcial mitjançant un cerimonial més o menys complicat, sacsejant el cap, doblegant el coll, capbussant-se, dansant en posició vertical i oferint-se mútuament algues i d’altres presents. 

Font: Viquipèdia

L'impacte de la vida monàstica

Va causar un cert impacte, a propis i estranys, el programa “El convidat”, de l’Albert Om,  del passat 26 de setembre, amb la Teresa Forcades i la seva comunitat de monges. De fet, el tema religiós sovint és objecte de controvèrsia, justament perquè costa definir i consensuar quin és l’espai en què s’ha de desenvolupar. Si es tracta de l’Església Catòlica, es parla dels privilegis que té dins l’estat espanyol en virtut del Concordat, i el debat arriba amenitzat per una certa Església que veu recular amb enyorament la seva antiga posició de poder i per un notori sentiment anticlerical jo diria que gairebé decimonònic. Si es tracta de l’Islam, les pors i potser la ignorància d’Occident es barregen amb un punt xenòfob, i la qüestió s’acaba d’embolicar. La gent més progressista tendeix a perdonar la vida als cristians catòlics per la reconeguda obra social de l’Església, sempre i quan els cristians posem “a caldo” una jerarquia que tampoc no podem triar i que sovint no ens agrada. En canvi, els elements més espirituals o més intrínsecament religiosos queden al marge, o s’accepten com un mal menor.

Per això em va agradar tant aquest programa. La comunitat de benetes de Montserrat van trobar un espai on explicar-se amb llibertat i amb frescor, i el que es va posar damunt la taula va ser el rerefons de la fe, amb tot el que comporta de poc intel·ligible a la raó. Sense rebaixes. Jo he trobat gent que m’ha dit que no ha entès res, o que els sembla una opció absurda, i d’altra gent que ha quedat admirada d’aquesta opció de les monges. En qualsevol cas em sembla que són elles qui ha centrat l’atenció en el punt que és l’eix de la seva vida, i també ha quedat clar que si més no en aquesta comunitat no és pertinent parlar de “clausura”, sinó més aviat de vida de pregària o contemplativa. Perquè no se les veia pas tancades. Com els monjos de Montserrat, també benedictins, algunes es fan un fart d’entrar i sortir, de formar-se, de prendre part en conferències i debats. I està clar que, com demostra el tarannà del duel “Forcades versus companyies farmacèutiques”, de submisses o despreocupades del món, no en tenen res. Fa poc he estat allotjada en aquesta hostatgeria i una monja m’explicava que si van amb hàbit, quan pugen a Montserrat, se senten tractades com si fossin Micky Mouse en un part temàtic: els demanen per fer-se fotos com a estranyes i exòtiques flors de monestir.

Jo vaig sovint a monestirs. Hi vaig per treballar, o per descansar, o per resar, i sempre m’hi he trobat molt ben acollida. És una experiència que us recomano. Les hostatgeries són obertes a creients i no creients, pots participar de les seves pregàries o no, pots parlar de tu i d’allò que et preocupa o no, pots trobar algú que t’escolti si estàs angoixat. Només se’t demana silenci i respecte per als companys d’hostatgeria. I és clar, no són hotels. T’has de fer el llit i la neteja. I sovint el bany és compartit. Les habitacions són senzilles i dines amb els altres hostes o amb la pròpia comunitat, contribuint a parar i desparar taula, i a rentar plats. La pensió completa està al voltant dels 35 €. Però de debò que és una experiència de llibertat i de pau, molt recomanable i certament a l’abast de tothom. I algunes organitzen activitats obertes a tothom al voltant de la contemplació de la natura, del creixement personal i d’un llarg etcètera. Us passo unes quantes adreces per si algú s’anima:

Monestir de Sant Benet (monges), Montserrat. 93 835 00 78, http://www.benedictinescat.com/montserrat/

Monestir de Santa Maria de Montserrat (monjos), Montserrat. 93 877 77 66. L’hostatgeria actualment està tancada per obres.

Santuari del Miracle (monjos de Montserrat). www.santuarielmiracle.com Tel. 973480002

Santuari de Puiggraciós (monges benedictines). L’Ametlla del Vallès. 93 744 50 30. http://www.telefonica.net/web2/benedictinespuiggracios/WEBDEFINITIVA/index.htm

Monestir de Vallbona de les Monges. http://www.monestirvallbona.cat/hostatgeria.html. També són en plena restauració de l’hostatgeria.

Monestir de Poblet (www.poblet.cat). Compta amb una doble hostatgeria. Una dins del monestir, i només per a homes, i una altra de mixta, en un edifici proper.

Mercè Solé

La Pujada a Sant Ramon de l’A. VV. del Casc Antic

Com cada principi de tardor, la A. VV. del Casc Antic de Viladecans, organitza una Pujada a Sant Ramon, que gràcies a l’acceptació i participació dels ciutadans de Viladecans, siguin o no socis de la nostra associació de veïns, s’està convertint en un clàssic del calendari d’esdeveniments de la nostra ciutat, havent arribat en aquest any 2011 a la cinquena edició, amb una participació propera a les 550 inscripcions, inscripcions que encara que no en gran quantitat, però cada vegada més es realitzen a través de la nostra Web, o correu electrònic, el que ens dóna a entendre que ens estem adaptant molt bé a les noves tecnologies.

Per a qui no conegui el sentit i la motivació de la Pujada, en farem un breu resum. L’esdeveniment es va organitzar dins del programa d’activitats de l’associació, per tal de gaudir d’una jornada festiva, de convivència i participació, evidentment sense cap ànim competitiu, però si amb la il.lusió de “Arribar a dalt”, i poder visitar la tan estimada ermita que compartim amb els nostres pobles veïns. L’associació va pensar que s’havia d’incentivar encara que fos simbòlicament a totes aquelles persones que tinguin a bé participar, i s’obsequia a cada participant amb una bossa amb uns petits obsequis.

Com hem dit abans, en aquesta edició hem aconseguit una molt bona participació, tot i tenir en compte que dins de la mateixa jornada es realitzaven a la nostra ciutat, altres també importants esdeveniments, que evidentment han diversificat l’assistència de personal, de tota manera volem agrair la col·laboració de l’Excm. Ajuntament de Viladecans, als regidors de les àrees implicades, i molt especialment a la Policia Local i Protecció Civil, que amb el seu acompanyament han propiciat l’absència de problemes, i han col.laborat al major lluïment de l’esdeveniment. El nostre agraïment també a les empreses i entitats col·laboradores, que es citen en els programes. 

Jaume Bonich

Ments a la sorra

La Fundación NEPP nos pidió ayuda a Viladecans pel Sahara sobre un proyecto que en abril de 2009 la Fundación P. NEPP hizo una aportación económica a las Autoridades locales para el inicio de la construcción de un nuevo hospital psiquiátrico en Rabuny (Campamentos saharauis en Tinduf, Argelia),  ya que se valoró que el actual se encuentra en una situación precaria y la total rehabilitación del mismo tendría un coste superior.

Les hablamos de Viladecans Solidaria, que con el soporte del Ayuntamiento de Viladecans y con las entidades ayudan al Tercer Mundo, les sugerimos que presentasen el proyecto y este año Viladecans Solidaria da soporte a la población saharaui con el proyecto de trabajo conjunto de recogida de fondos que ya se estrenó con dos actividades.

Rosa Mercader

Un petricó, tres unces i mitja lliura (o unes quantes paraules en perill d’extinció, 5)

Aquest és l’últim article, per ara, en què recollim paraules o expressions en perill d’extinció, o potser ja extingides del tot. O perquè allò que designen ha desaparegut, o perquè són substituïdes per altres, o pel que sigui. Com dèiem en el primer article d’aquesta sèrie, a Viladecans el vocabulari català que es feia servir era molt ric, i, almenys com a record i homenatge, aquí n’hem anat recollint alguns exemples. Amb ganes, també, que animin a mantenir la nostra llengua viva en tot allò que val la pena de ser mantinguda. 

I, abans de començar amb aquesta última sèrie de paraules i expressions, deixeu-me donar les gràcies als que ens n’heu fet arribar alguna. I demanar a tots que, si se us n’acudeixen més, no dubteu d’escriure’ns a l’adreça electrònica del Punt de Trobada (puntviladecans@gmail.com). Som-hi, doncs. I aquest cop comencem amb les mesures.

Unça. Quan jo era petit, a casa m’enviaven a comprar tres unces de pernil dolç. Sempre eres tres unces, mai una unça, ni cinc, ni deu. Tres unces són, exactament, 100 grams.

Lliura. També a vegades el que anava a comprar era mitja lliura d’alguna cosa. En general era mitja lliura, però també podia ser una lliura. La lliura, que es considera l’equivalent de 400 grams, encara és una paraula en ús, encara que cada cop s’utilitza menys.

Petricó. A vegades, també, anàvem a comprar un petricó de llet. Un petricó, diuen els diccionaris, és un quart de porró. I un porró són 94 centilitres. O sigui que un petricó són 23,5 centilitres, pràcticament 25 centilitres, un quart de litre.

Mujada. I encara parlant de mesures, en citem una que per ara continua plenament en ús, tot i que està en un altre nivell. A mi, a casa, no m’enviaven a comprar cap mujada de res, és clar. I és que la mujada s’utilitza per mesurar l’extensió d’un camp, i equival a uns 4.900 metres quadrats.

Taulell. Anem ja per una altra cosa. Un taulell és la taula estreta i llarga que hi ha a les botigues per posar el gènere o per tenir-hi els estris de pesar o de cobrar. Aquesta paraula ara està retrocedint a tota velocitat, substituïda pel castellà “mostrador”. Ho hauríem d’evitar.

Destarotar. Destarotar (pronunciat “destrotar”) vol dir desconcertar, descol·locar: “Amb això que m’ha dit m’ha deixat totalment destarotat”. Com a adjectiu, “estar destarotat” vol dir una cosa semblant a “estar fora de si”.

Ventallot. Vol dir, simplement, bufetada. 

Tiberi. Vol dir un gran àpat.

Vagar. Vagar vol dir, certament, anar rondant sense fer res. Però també té un altre ús que a Viladecans era l’habitual: tenir temps per fer una cosa. Per exemple: “Mai no li vaga d’acabar allò que li vaig demanar”.

Tenir tard. Abans, a Viladecans, la gent tenia tard. Ara, més aviat, té pressa. Però vol dir el mateix. O sigui que no estaria gens malament que de tant en tant tornéssim a tenir tard.

Nyafla. Nyafla vol dir taca. I, segons el Diccionari Català Valencià Balear, és una paraula que diuen a Tortosa. Doncs a Viladecans també (deu ser per germanor deltaica, com la rendilla). A Viladecans, a més, s’utilitza, o utilitzava, també la forma “nyofla”.

Rai. Aquesta és una exclamació que abans tenia més ús que ara, però que encara es manté prou viva. Serveix per dir que una determinada cosa no és problema, que segur que funcionarà, etc. Per exemple: “Tu rai, que tens una bona feina!”. “Això rai, segur que ho arreglen!”.

Ni mai. Serveix per contestar amb menyspreu a una negativa: “No vindràs a la festa? Doncs ni mai! No et necessitem per res!”.

Demana! Aquesta és una expressió que pondera la molta quantitat d’una determinada cosa: “L’entrada era gratuïta i a més regalaven un CD. Demana la gentada que hi va anar!”. “Demana com deu haver plogut, que s’ha desbordat el riu!”.

Lligall. I, per acabar, un homenatge a la peculiar parla pagesa de ja fa anys. Lligall vol dir alguna cosa que serveix per lligar, i aquí s’utilitzava sobretot per les tires d’espart que es feien servir per lligar els manats de verdura. Però la gràcia és com es pronunciava la paraula, convertint les “ll” en “i”. I en sortia la magnífica paraula “iigai”, en què la primera “i” del començament té funció consonàntica i la segona vocàlica.

Josep Lligadas Vendrell

ASDIVI celebra els primers 20 anys

Benvolguts amics i amigues,

Fa vint anys es fundava ASDIVI i aquest 22 d’octubre volem convidar-vos a participar d’una Festa molt especial i oberta a tothom. Per a nosaltres és una jornada festiva i de reivindicació alhora, ja que d’una banda volem celebrar els 20 anys de camí i de l’altra lluitar perquè alguns projectes com Espai Jove tirin endavant. Esperem que gaudiu de les activitats (al matí més infantils i a la tarda per als més joves), que amb molta il·lusió hem preparat per a vosaltres, i que col·laboreu a convertir la festa en tot un èxit.

Sense la vostra presència, aquesta festa no serà possible, i per aquest motiu us preguem que hi assistiu i que contribuïu a omplir de sentit el programa, del qual us fem un resum:

Lloc: Parc de Marina (escenari del llac)

Dia: 22 d’octubre del 2011

Programa:
- a partir de les 10:30 h. xocolatada popular, inflables, tallers, mercat solidari...
- 11:30 h. Actuació pallassines
- 12:00 h. Gimcana
- 14:30 h. Monòlegs, tallers, servei de bar...
- 17:00 h. Exhibició de balls (el de hip-hop per Dream Box)
- 18:00 h. Discoteca mòbil
- 19: 45 h. Timbalada i pirotècnia.
Recordeu que sou una peça clau.
Us hi esperem!

Mercè Ginés

presidenta