Sobre el futur de Catalunya

Es fa difícil, ara, dir que no ets independentista. La sensació ara és que tothom ho és. I que els qui no ho són prefereixen no dir-ho. Sembla que sigui una obvietat, que qualsevol català que s’estimi el seu país ha de voler la independència. Una suma de factors sentimentals, polítics, culturals i econòmics empenyen en aquesta direcció, amb la inestimable ajuda de les inacabables ximpleries amb què ens obsequien des de Madrid (sí, que quedi clar: estic a favor del sistema educatiu català de totes totes, i el ministre Wert em sembla un impresentable; i que quedi també clar: em sembla immoral que els accessos al port que havia de fer Foment estiguin aturats, amb el gravíssim perjudici que això significa no només per a l’economia catalana sinó també per a l’espanyola), i amb l’ajuda també de la molta literatura èpica que es posa en marxa des d’aquí.

Jo, amb tot el que he viscut i visc, i amb els sentiments que experimento, i amb la reflexió política, cultural i econòmica que puc fer, arribo a la conclusió que no surten els comptes. Que tot sumat, la independència no és una bona idea. Ja em perdonareu, ja sé que no és això el que ara es porta, però continuo apuntant-me a lluitar per construir una Espanya diferent. Crec que, per complicat que sigui, és més útil que la lluita independentista. Sense oblidar, diguem-ho tot, que la independència és un objectiu encara més complicat…

Veig que, afortunadament, va sortint gent que intenta dir coses semblants a això que un servidor acabo de dir. A mi m’agradaria que es poguessin fer debats sobre aquest tema, sense gaire èpica i amb molta reflexió sobre la taula, tant a nivell polític, com cultural, com econòmic, com també sentimental. Però no sé si això és possible, i menys en aquesta època electoral. Però crec que ens aniria molt bé. No ho sé, potser després de les eleccions es podria intentar...

I una darrera cosa. Durant l’última Eurocopa, vaig anar pel barri de la Montserratina diverses vegades, i els balcons eren plens de banderes espanyoles. En aquest suposat procés cap a la independència, això, ¿com es gestionaria?

Josep Lligadas Vendrell

Crisi

La realitat en què ens trobem és molt dura. Ens quedem astorats veient com un grup de veïns pateix el flagell de la manca de feina i de l’esgotament de les prestacions de l’atur, o ciutadans que havien posat esperança en el miratge del capitalisme popular, esperonat pel sector financer que feia del crèdit un nou mannà inesgotable.

Veiem moltes persones que han dedicat la seva vida a treballar i que havien confiat, ara que ja havien arribat a edat de jubilar-se, en un sistema de benestar que els prometia  serveis  eficaços i universals per encarar amb tranquil·litat l’últim tram de la seva vida.

No reaccionem davant les agressions que patim els assalariats, els autònoms, els petits comerciants i emprenedors, amb pujades d’impostos que ens posen en risc les il·lusions, no ja de millorar, sinó de mantenir la qualitat de vida aconseguida amb molt d’esforç.

Ens fan pagar una festa en la qual la majoria hi hem estat de convidats de pedra, mentre que una minoria que l’han fruït a mans plenes, ara amb les butxaques folrades ens culpabilitzen a tots dels excessos comesos.

Ja està bé de que ens diguin uns desconeguts (mercats) el que cal fer amb els diners públics, això ho hauríem de decidir tots plegats. Els nostres representants, els polítics que hem escollit, amb un mandat molt clar: fer possible la convivència entre persones que pensem diferent  i tenir cura  del que és de tots, amb un objectiu igualment clar:  que se’n beneficiï la majoria.

La responsabilitat dels polítics que hem elegit és doncs liderar aquest procés sense vacil·lacions i deixant enrere tots els vicis adquirits en l’època en què els alts impostos del totxo donaven per fer serveis molts d’ells pensats més en la carrera dins el partit que en les necessitats reals del ciutadans.

No és l’hora d’amagar-se i veure si escampa la tempesta, no és el moment de dir que primer cal clarificar la situació, i molt menys de lamentar-se pel grau de desafecció de la població amb la política. 

El que cal ara és posar en discussió pública idees i esperances de futur, cal que els polítics facin la seva feina, que no s’amaguin i estiguin disposats a cremar-se si és el cas, parlant clar, exposant els camins que s’han d’obrir, entre aquest bosc de mentides i mitges veritats.

La política de no moure’s esperant a veure si escampa, esperant que l’adversari cometi l’error, només pot dur a una situació de paràlisi, que escombrarà a aquells que la practiquin i potser obrirà camí a opcions populistes que destrossaran la feble cohesió social que avui encara existeix.

Cal parlar molt clar als ciutadans i encarar la situació enfrontant-se amb qui només vol mantenir una situació que ens porta  al conflicte.

Els partits polítics que majoritàriament han obtingut la representació dels ciutadans, tant a nivell nacional com local, han d’assumir aquesta responsabilitat, sense amagar-se darrere de conflictes administratius de competències. Parlem de fer Política, que cal fer memòria, és  el sistema de resoldre els problemes que comporta la convivència. Si estem d’acord que ara tenim un problema i que no anem bé, cal que els polítics facin la seva feina o que obrin pas a d’altres que sí que la volen fer.

Joan Pidelaserra i Monmany

La por

La por és una eina fonamental del nostre instint de supervivència. Gràcies a la por, davant de situacions que desconeixem som previnguts, ens aturem i reflexionem. Com a éssers humans tenim l’instint elemental de sobreviure i fer sobreviure la nostra espècie, per això necessitem la por, per tal de no cometre errors que podrien acabar amb les nostres vides. 

Ara bé, la por també és l’argument de qui no té arguments per convèncer. La por és la feblesa d’aquells que no han pogut o no han volgut informar-se, d’aquells que han estat víctimes de la desinformació programada. La por és l’eina d’aquells que no volen que les coses canviïn. 

Estem vivint un moment històric i només la por pot aturar-ne el procés. El poble de Catalunya ha madurat i ha pres consciència que només nosaltres som responsables del nostre destí, aquesta és la grandesa de la democràcia. El dia 11 de setembre vàrem sortir massivament al carrer, el món ho va veure i només els analfabets democràtics i/o els miops polítics ho van ignorar. Però a poc a poc s’han adonat que no va ser una batzegada, sinó que va ser una mostra de quelcom que a poc a poc va prenent forma. És per això que, davant la incapacitat per convèncer amb xifres o arguments, han començat a fer onejar la bandera de la por. Una bandera que sempre tenen llesta per a prestar-los servei. 

Davant d’això només puc recomanar una cosa, com deia al principi, la por no ens ha de bloquejar, la por ens ha de servir per aturar-nos i reflexionar. La tasca de totes les persones que tenim clar que la por no pot ser mai fonament de res hem d’emprendre la difícil tasca de combatre-ho donant arguments. Hem de donar eines perquè tothom pugui decidir de forma realment lliure què vol. I ho hem de fer de forma civilitzada i amb il·lusió, tal i com ho vàrem demostrar la nostra històrica Diada. 

Bàrbara Lligadas

Jo no hi vaig ser

El passat 11 de setembre, Diada de Catalunya,  jo no vaig ser a la que van anomenar, i no ho discuteixo, “possiblement la més gran manifestació de la història de Catalunya”. Jo que sóc defensor del dret a decidir del poble de Catalunya i del dret d’autodeterminació. I puc estar equivocat, però no vaig anar a la manifestació pels motius que ara us explicaré.

• Crec que va ser una manifestació instrumentalitzada pel Govern de Catalunya i en especial per un partit, Convegència i Unió, aprofitant per un costat el sentiment identitari d’una part de la població de Catalunya i per l’altra amagant la seva responsabilitat en l’actual estat dels serveis públics a Catalunya.
• Crec que la cobertura per la televisió pública i la convocatòria des del diferents mitjans públics depenents del Govern de Catalunya feia presagiar la intenció del partit al Govern. ¿Per què en cap convocatòria en defensa dels drets laborals o socials dels i de les catalanes hi ha hagut una influència tan gran dels mitjans per fer exitosa una convocatòria? 
• Crec que el Dèficit Fiscal, si no es modifiquen les polítiques de austeritat, és tan sols una part del problema i de cap manera el Pacte Fiscal és la totalitat de la solució.  A Catalunya hi ha dèficit fiscal, però també hi ha una política fiscal que no contribueix, amb l’eliminació d’impostos, com el de succesions a les rendes més altes i un frau fiscal elevat, a mantenir uns ingressos per a la Generalitat.
• La intenció de la creació d’un Estat Propi, i aquest era el lema de la manifestació, no significa necessàriament que hagi de ser una millora per a les classes populars.
• Que aquesta mobilització a la qual una important part dels catalans ha donat suport ha estat utilitzada de manera barroera pel partit al Govern de Catalunya per canviar l’eix de debat a la situació catalana per no discutir en els termes retallades - estat del benestar i sí fer-ho en la vessant independència - Espanya.

Jo des de la meva opció federalista destaco que tinc més a veure amb els milers i milers de treballadors i treballadores que es manifestaven el 15 S a Madrid, que van arribar d’arreu de l’Estat Espanyol, que amb els dirigents actuals del Govern de Catalunya o amb els directius de “La Caixa” o de “Foment del Treball”. Jo sens dubte aposto per un Estat Federal Plurinacional en què les classes dirigents no utilitzin els termes identitaris per enfrontar treballadors d’un o altre costat.

Independentment de la meva aposta federalista, em manifesto clarament respectuós pel que decideixi el poble català, encara que sigui la independència, la creació d’un nou Estat o la permanència a l’Estat Espanyol. 

No sé quin camí pendrà Catalunya però espero que la societat catalana tingui present que qualsevol avanç en l’aspecte nacional hauria d’estar acompanyat d’avanços socials per a les classes populars i treballadores i això mai no es farà des d’una opció política consevadora com Conveniència i Unió. 

Ah, i per cert aquests nacionalistes (espanyols  i catalans) tan enfrontats, ¿trencaran uns amb altres els governs del PP de Castelldefels i Badalona o altres en els quals es recolzen mútuament?

Jo no vaig ser en aquella manifestació ni tampoc contribuiré a l’oblit col·lectiu del que ha significat, en l’aspecte social, el darrer Govern de la Generalitat pels i per les catalanes. Això és el que he volgut expressar en el muntatge fotogràfic que adjunto a aquest article.

Miguel de la Rubia

Diada 2012: Viladecans hi era

 Convergència i la JNC de Viladecans en l’ofrena a Rafael de Casanovas

Un milió i mig de catalans ens vam manifestar pels carrers de Barcelona el passat Onze de Setembre. Havíem estat convocats per l’Assemblea Nacional Catalana, amb un lema ben clar: Catalunya, nou Estat d’Europa. 

No cal repassar els motius que van portar a persones de tot el país a aquest esdeveniment històric. El que està clar és que res no serà igual a partir d’ara: per primer cop els ciutadans han pres la paraula per demanar un nou futur per Catalunya; el President Artur Mas compareteix aquesta determinació, i ha iniciat el procès per fer-ho realitat; serà un camí difícil, però amb arguments democràtics i mitjans pacífics, res no és impossible.

Viladecans també hi era en aquesta manifestació. Molts viladecanencs van acudir a títol particular, no podem saber quants són, però feia goig veure la nostra estació de Rodalies plena d’estelades; d’altres vam preferir compartir l’experiència, amb l’autocar que vam organitzar conjuntament Convergència i Unió i Esquerra Republicana (un fet inèdit, que fa pensar que alguna cosa positiva s’està movent també en el món nacionalista). Fos com fos, era important que se sentís la veu d’una ciutat del Baix Llobregat, que alguns pensen que és diferent, però que té un cor que batega al mateix ritme que el de tot Catalunya.

A títol personal, era emocionant baixar el Passeig de Gràcia, lentament però amb convicció, al costat de companys de viatge de molts anys, i d’altres desconeguts però que mostraven tots el mateix somriure, el que ve de l’esperança en un futur diferent. 

No és el primer pas que donem els viladecanencs. El 10 de setembre, 300 persones es congregaven en un sopar organitzat per l’ANC, com a mostra de suport a la manifestació de l’endemà.

Abans, el passat mes de juny, l’Ajuntament de Viladecans va debatre l’adhesió de la nostra ciutat a l’Associació de Municipis per la Independència. La moció la impulsava l’ANC de Viladecans, que presideix en Tomàs Caroz, i la va presentar el Grup Municipal de CiU. El Ple de l’Ajuntament la va rebutjar (només vam votar-hi a favor els regidors de Convergència; van votar en contra PSC, PP, ICV i un no adscrit; i es van abstenir EUiA i un no adscrit), però un centenar de persones concentrades al carrer Major donaven testimoni de que els viladecanencs també formem part de l’onada que està demanant un nou horitzó pel nostre país. 

Carles Lozano

Al Sr. Fernández Vara

Sr. Fernández, ¿de dónde ha sacado usted esa historia que Catalunya secuestró a 150.000 extremeños?

¿No es más cierto que esos extremeños salieron huyendo del porvenir que les esperaba, sin otra perspectiva que la falta de trabajo y la miseria, que unas castas de señoritos prepotentes y vencedores de una guerra que creían y siguen creyendo que los  pueblos les pertenecen y nadie más que ellos tiene derecho a vivir?

Sr. Fernández Vara, quien escribe esto fue uno de esos miles de personas que salieron de Extremadura  no por gusto, si no por necesidad y dignidad, sin ser extremeño (soy andaluz de nacimiento), no renuncio a ninguno de los dos pueblos, ni renuncio a Catalunya donde vivo hace más de cincuenta años, y nunca me sentí discriminado. Todos los pueblos son nobles y nada tienen que ver con los elementos nocivos que puedan salir de su seno.

En los sitios donde viví, después de tener que irme de mi tierra por los motivos expuestos, me sentí a gusto con sus habitantes, y me sentí respetado porque respeté.

Sr. Fernández, ¿cómo se atreve a decir que Catalunya le devuelva las 150.000 personas que los  jerifaltes del régimen y los señoritos obligaron por las necesidades que padecían los extremeños a dejar su tierra y sus familias?

Sr. Fernández Vara, los que llegamos a Catalunya no vinimos de vacaciones. Llegamos con unas ganas enormes de trabajar para salir de la situación que teníamos en nuestra tierra, nadie nos regaló nada pero encontramos trabajo, lo que se nos había negado en nuestros pueblos.

Desde el primer día en que empezamos a trabajar se nos aplicaron las leyes laborales de la época, cosa que en Extremadura ocurría en muy pocos casos.

Sr. Fernández Vara, si no vivió el éxodo de la España franquista, pregunte a los que lo vivieron y no diga tonterías. YO ME QUEDO.

Manuel González

Acabarem veient ensorrar-se la Torre Modolell?

Fixeu-vos en la foto que acompanya aquest text. Quan un sap d’on és, fa angúnia. Perquè es tracta de la Torre Modolell. Concretament de la terrassa de les antigues escoles, la que hi ha al capdamunt de les escales del jardí. Per aquest forat, i per altres escletxes que hi ha a la mateixa terrassa, hi entra aigua, que va a parar a la planta baixa, i es filtra pels febles fonaments de l’edifici. I no afecta només aquell tros concret, sinó que va fent malbé tot el conjunt.

I un no pot deixar de preguntar-se: Com és que no es fa res davant d’aquesta situació? És que esperarem que tot vagi a terra? Tan car seria refer aquesta terrassa? No, Viladecans no es mereix això!

Josep Lligadas

Un futur possible per al delta del Llobregat

En aquest breu article podem plantejar-nos parlar del delta del Llobregat i del seu futur. Això no haguera estat possible si finalment s’hagués escollit construir el fallit projecte Eurovegas al bell mig de la plana deltaica. I sense cap mena de dubte, la ràpida resposta inicial de la societat civil deltaica en primer terme, ha estat un dels motius que avui encara puguem parlar d’aquest delta no construït i de la seva continuïtat en el futur com a espai agrari i natural.

L’esdevenir del delta del Llobregat va lligat des de fa segles al de la ciutat de Barcelona. Això ha esta així sempre i el delta actual és fruit d’aquesta relació: una gran part de la seva superfície ja es troba urbanitzada i acull les principals infraestructures del país; però també conserva el principal espai agrari de la regió metropolitana i uns espais naturals de primer ordre.

Per aquest motiu quan parlem del futur per aquest territori, en definitiva estem parlant del model de país que volem. Perquè segons com gestionem el futur d’aquests espais agrícoles i naturals estarem apostant per un model o altre de país.

En el cas del nostre delta del Llobregat, com ja s’ha dit, aquests espais no urbans com són la zona agrícola (Parc Agrari) i els espais naturals juguen un paper molt important dins una àrea tan densament poblada com és el sud de Barcelona: una zona productiva agrícolament que aporta un plus de qualitat ambiental, un patrimoni històric i natural que donen personalitat a les grans ciutats del delta...

En definitiva el futur del delta del Llobregat com a espai no construït passa per la voluntat manifestada pels seus ciutadans durant la campanya contra l’Eurovegas de voler preservar i potenciar aquests espais. I per fer-ho no cal fer grans inversions econòmiques, excusa que ara podria ser utilitzada per no tornar a invertir un euro en l’únic sector econòmic que creix en aquests moments. Les inversions a fer consistirien, a tall d’exemple, en posar al dia tota la xarxa de reg procedent del canal de la Dreta, així com el propi canal. Aquesta xarxa manté el mateix disseny i les mateixes regadores o filloles des del s. XIX! 

Però on indubtablement cal reflectir aquesta voluntat de protecció de tots aquests espais és en el planejament del territori i les figures de protecció que existeixen i que es poden reforçar: cal una ampliació de la Zona d’Especial Protecció d’Aus (ZEPA) que vagi més enllà dels espais naturals estrictes. Aquí hi té un paper l’espai agrícola com a coixí essencial per la supervivència dels espais naturals. Per reblar el clau de la protecció del delta del Llobregat, el delta hauria de ser inclòs dins el conveni Ràmsar de les Nacions Unides. Aquest conveni és un tractat internacional que busca la conservació i l’ús sostenible de les zones humides, reconeixent-ne el seu valor econòmic, cultural, científic i recreatiu. A Catalunya ja tenim diversos espais dins aquest conveni com per exemple els Aiguamolls de l’Empordà o el delta de l’Ebre. Això també és una reindivicació de les entitats ecologistes del territori des de fa anys.

I tot això, per què no?, ens hauria de conduir a la creació del Parc Natural de la Vall Baixa i del Delta del Llobregat. Aleshores si que veuríem acomplerta la voluntat de tenir un territori de qualitat definitivament protegit.

Jaume Sans

Ens hem de queixar i alhora continuar treballant per a un futur millor

Estem vivint uns moments complexos a nivell social, econòmic i polític que es reflecteixen en la vida quotidiana de la gran majoria dels ciutadans i ciutadanes del nostre país.  Personalment sempre he pensat que un país es defineix pels recursos que destina a l’educació, a la investigació, a la sanitat, a la cultura i a l’atenció social de les persones.

Entre molts mèrits, a l’escola catalana, cal reconèixer-li el profund servei a favor de la cohesió social amb la integració de la població nouvinguda arribada en aquests darrers anys a Catalunya. 

Amb la intenció de facilitar la inclusió de tots els nens i nenes als centres educatius ordinaris els recursos materials i humans havien anat creixent paulatinament any rere any. L’objectiu era poder atendre la diversitat i assolir un alt nivell d’èxit escolar de l’alumnat amb la implicació de tots els sectors de la comunitat educativa.

Sembla ser que com a societat ens ha tocat viure el conte de la Ventafocs: arribada la mitjanit tot ha desaparegut i ens retrobem amb un antic escenari que pensàvem que ja formava part del passat. La crisi econòmica està sent l’excusa fonamental per a justificar qualsevol canvi en el mal anomenat estat del benestar. L’educació no està exempta del retorn a situacions precàries on l’equitat es va diluint a una gran velocitat.

Els centres educatius han d’oferir al seu alumnat una oportunitat per a la integració social i laboral a través de metodologies que permetin l’atenció a la diversitat i aconseguir que cada nen i nena arribi a assolir l’excel·lència. Tot això només és viable si s’arriba a un pacte de país (desvinculat del partit governant de torn) sobre el nostre sistema educatiu: model educatiu, recursos humans i materials, participació de les famílies en el procés d’ensenyament-aprenentatge, valorització de l’activitat docent, etc.

Ara bé, les mesures actuals per fer front a la manca de recursos de les administracions entren en contradicció amb el seny que caracteritza el nostre tarannà com a poble; retallades econòmiques que afecten directament als recursos humans i materials de l’alumnat en situacions més desafavorides i que repercuteixen directament en l’economia familiar, ja prou debilitada per la precària situació del mercat laboral.

Estem vivint un fet històric: molts centres educatius tornen a tenir el mateix nombre d’alumnat d’ara fa més de 15 anys i en canvi el nombre de professorat ha disminuït. Això inicialment no sembla que hagi de ser un problema si no fos que Catalunya ja fa molts anys que ha apostat per un model educatiu inclusiu que ha comportat la convivència en centres educatius d’alumnat amb necessitats educatives especials (autistes, síndrome de down, trastorns de conducta, retard generalitzat del desenvolupament, sords, cecs, trastorns del dèficit de l’atenció, hiperactius, nouvinguts...). La diversitat a les aules dels centres ordinaris és una gran font de riquesa per a tothom, a la qual els docents no hi volem renunciar. Per tal de poder oferir un servei educatiu de qualitat calen recursos humans i materials. Un país que no inverteix en educació, en cultura, en innovació, etc., és un país sense futur. Tinc el convenciment que tot això no canviarà fins que la ciutadania no prengui consciència i exigeixi als seus governants quines són les seves prioritats innegociables.

És molt important que el nostre país es doti de mecanismes que obliguin a les persones amb responsabilitats públiques a retre comptes per la feina feta i que en el cas que no compleixin les seves funcions de manera eficient comporti un cessament en el càrrec que ocupen. Tots els serveis de caràcter públic han de ser d’una gran qualitat i els professionals que hi treballen han d’estar al servei de la ciutadania vetllant pel bé comú.

Estic d’acord que cal reajustar alguns sectors de l’administració i simplificar-los; però fent una anàlisi de quin model de país volem construir i aplicant polítiques amb projecció de futur que contempli a tothom sense exclusió de cap ciutadà (evitant actituds arbitràries en funció de la titularitat de qui ofereix el servei públic).

Finalment demanaria als nostres representants polítics que deixin d’aplicar el tan estès “café para todos”, per tal d’evitar situacions d’injustícia social. 

Cal ser valents i plantejar el futur amb optimisme. Endavant i molt bona feina!

Agustí Martí

A banda i banda de carrer

En aquesta revista apareixen amb una certa freqüència articles referits a temes de la història de Viladecans, o del seu patrimoni històric i cultural, o dels seus signes d’identitat. A alguns potser els semblarà que en fem un gra massa, i que d’aquests temes no cal parlar-ne tant. 

Però és que, com ja hem dit prou vegades, en aquesta revista publiquem tot el que ens arriba, i resulta que hi ha força gent interessada a escriure sobre aquests temes. Però, certament, no és només això. També cal dir que, des de la redacció de la revista, estem convençuts que conèixer i valorar la nostra història, i la nostra cultura més propera, i els nostres signes d’identitat, ens ajuda a sentir-nos més arrelats en la nostra ciutat, i a sentir-nos-la més propera i més pròpia. 

Evidentment que és fonamental tenir una bona sanitat, i una bona educació, i uns bons serveis socials, i tot allò que fa que la vida de tots pugui tenir una més gran qualitat. I per això ens cal reivindicar, en aquests temps durs, que les retallades i ajustos que diuen que la situació econòmica exigeix, no recaiguin, com està passant, en els sectors més febles, en comptes de recaure en els que viuen més bé i, a més, són els responsables principals de la crisi.

Però tot això no treu que calgui promoure, tant com sigui possible, el coneixement i la valoració de la nostra història i del nostre patrimoni. I per això en aquest número volem ressaltar el goig que fa quan, pujant pel carrer d’Àngel Guimerà, podem veure, a la banda esquerra, la bona restauració que s’ha fet, per iniciativa privada, de Cal Carcereny i, a la banda dreta, el treball de recuperació que s’està fent, per iniciativa pública, de Ca n’Amat, per convertir-lo en la seu principal del futur Museu de Viladecans. Esperem que aquestes tasques de recuperació es duguin a terme tan aviat com sigui possible, i puguem disfrutar tots d’aquest nou equipament. I esperem veure també, ben aviat, i ben a prop d’aquí, com s’inicien les tasques de recuperació, tan necessàries, de la Torre Modolell.

11 de setembre de 1976

Amb el crit unànime de “LLIBERTAT, AMNISTIA, ESTATUT D’AUTONOMIA”, milers de persones es van aplegar l’onze de setembre de 1976 a la Plaça Catalunya de Sant Boi. Trenta-sis anys més tard, amb un Estatut aprovat i retallat, no hem aconseguit les aspiracions de plena autonomia per aquest país.

Jaume Muns

Els gravats de les casetes de camp no són simbologia maçònica

Una de les casetes de camp amb el gravat

L’escut maçònic de Can Bruguera

Al final de l’article del mes passat, en el qual parlàvem dels símbols maçònics a les casetes de camp, demanàvem col·laboració a la ciutadania amb la voluntat d’aconseguir més dades que ens ajudessin a treure l’entrellat a aquesta mena de misteri.

Doncs bé, dos dies després de sortir l’article publicat, vam rebre la trucada d’un mestre maçó el qual ens va dir que havia llegit el nostre article i que considerava que els gravats de les casetes de camp no eren símbols maçònics. 

No cal dir que la nostra sorpresa va ser considerable, no només pel fet que allò que crèiem símbols maçònics ens estaven dient que no ho eren, sinó també pel fet de que un mestre maçò tingués a bé el trucar-nos amb la voluntat de clarificar conceptes al respecte del tema en qüestió. Vam demanar-li una entrevista a la qual va accedir molt amablement i aquí en teniu el resultat:

Què creus que poden ser aquets símbols que han aparegut a les casetes de camp?

Per mi no tenen gaire importància, només la podrien tenir en un cas vist des d’una perspectiva universal, vull dir que hauríem de tenir la visió d’un satèl·lit i veure aquestes casetes com estan situades i on estan situades i que marquin un projecte que desconeixem de punts de referència per construir una obra posterior, aleshores sí que podria tenir algún tipus de significat o de rellevància.. 

Però això és del tot impossible perquè tot depèn de cada propietari on ha de fer el pou i és en aquest lloc on es construeix la caseta.

Abans de la guerra civil hi havia un projecte aquí a prop de la platja de fer una ciutat de vacances i en aquest projecte hi van treballar bastants maçons arquitectes i promotors, a no ser que tingués aquesta mena de lligam amb una cosa de més transcendència, de per si, el fet de veure el símbol d’una plomada en una caseta i veure’l repetit en diferents llocs no te més significat que el de dir: Jo he fet aquesta caseta, si voleu, pagesos, que us construeixi una altra caseta aneu a la referència aquesta. El més propi és que sigui un símbol de promoció o autosatisfacció de l’obra realitzada d’un mestre d’obres. 

D’aquest tipus de senyals n’hi  ha moltíssims i en totes les èpoques. (El nostre entrevistat ens mostra un llibre amb una il·lustració corresponent a una làpida romana d’un mestre d’obres, en la qual hi han esculpides diverses eines pròpies del seu ofici) En aquesta fotografia de l’època dels romans es pot veure un nivell idèntic al que es troba reproduït a les casetes. Aquest típus de símbols també tenen un significat maçònic, però vist des d’aquest context i des d’aquesta perspectiva no tenen res a veure amb la maçoneria. 

Continua, sisplau.

Això no vol dir que qui va construïr les casetes no fos maçó i pel fet de ser-ne utilitzés un símbol per promocionar el seu ofici, però de per si, el fet de que existeixi en diferents casetes de camp no significa res, no té cap mena de transcendència des del punt de vista maçònic. Cal tenir en compte que els maçons vénen històricament de constructors de catedrals i no de casetes de camp. En aquest sentit, sense menysprear les casetes de camp que tenen el seu art, la seva importància i s’han de saber fer, vull dir que no tindria cap mena de significat posar símbols maçònics en una edificació que no té més transcendència que la purament utilitària. Si ho veiéssim en una antiga ermita o en un convent o en una catedral…

En una edificació de més categoria?

Tampoc vol dir que els símbols maçònics estiguin sempre en llocs de molta categoria arquitectònica, també n’hi ha en llocs concrets que tenen algun tipus de significació simbòlica o una indicació per a altres maçons de la direcció que han d’emprendre, o del lloc on han d’anar o de la casa que han d’habitar. A vegades són coses molt simples que no són perceptibles pels profans però si pels maçons.

El fet que hi aparegui el nom del propietari a sota del símbol, encara l’invalidaria més com a símbol maçònic?

En efecte, això és molt clar, si en aquest símbol hi poses el nom deixa de ser simbòlic per passar a ser molt concret, com ara aquesta tomba (ens torna a ensenyar la fotografia de la tomba romana) que diu que aquest senyor està enterrat aquí i era mestre d’obres, doncs en aquest cas el nom del propietari seria contradictori amb el símbol.

Parla’ns dels símbols de can Bruguera.

Aquella casa del carrer de la Muntanya?

Sí , el número 7 del carrer de la Muntanya (li ensenyem una fotografia).

Aquest símbol està dient: Aquí hi viu un maçó.

I per què diu això?

És un símbol.

Ho has dit d’una manera molt rotunda.

És un símbol. No m’ho facis explicar.

Explica’ns doncs quins elements són aquests que configuren aquest símbol.

El compàs és evident, el sol també i la rosa té un significat més particular.

I l’àguila que corona l’edifici?

L’àguila tinc més dubtes, això era una de les coses que em feia dubtar. Si fos una àguila de dos caps et diria que és molt important, ens estaria dient: Aquí hi ha un maçó d’un cert grau.

*  *  *

Com podeu veure, amb  la casa de can Bruguera el nostre interlocutor no va ser gaire explícit. Val a dir que prèviament ja ens havia advertit que calia estudiar aquesta simbologia amb deteniment. De tota manera nosaltres podem afegir que la façana va ser construïda  l’any 1899. El seu propietari, Joan Bruguera Díaz, va néixer a l’any 1850, era maçó i va exercir d’arquitecte municipal a Viladecans a finals del segle XIX i començaments del XX.

Pel que fa als gravats de les casetes de camp, entenem que la simbologia maçònica no és comparable a la de, per exemple, un comunista que dibuixarà una falç i un martell per fer propaganda de la seva ideologia o simplement per reafirmar-se en ella. Amb les explicacions del nostre entrevistat també entenem que per als maçons és important el lloc on són col·locats els seus símbols i al mateix temps cal tenir present que aquesta simbologia amaga un significat que cal saber interpretar.

Per tant, hem de concloure que els símbols trobats a les casetes de camp, si que són símbols utilitzats per la maçoneria, però en aquest cas no van més enllà de ser una marca o logo del paleta que les va construir. Aquí podríem acabar la història, però com que tenim aquest puntet de curiositat, encara ens fem una darrera pregunta: Qui era el paleta que va fer les casetes? Si en teniu alguna pista poseu-vos en contacte amb nosaltres i ens ho expliqueu.

Jaume Lligadas Vendrell

Buramànding Kinte (1ªpart)

Històries com les del Gurugú de Melilla i els illots d’Alhucemas no són cosa d’aquest estiu. L’any 2005, varen arribar a ser 30.000 els subsaharians de Gàmbia, de Costa d’Ivori, del Camerun i d’altres països africans, escampats al voltant de les tanques de Ceuta i Melilla, per intentar saltar o rebentar els filats. No eren els primers ni els únics a venir. Des de Saint Louis, a la costa del Senegal, altres milers miraven d’arribar a l’illa de Fuerteventura a les Canàries brincant onades durant una setmana amb una barca de quatre fustes. Tots ells fugien de la misèria, de la fam i de la guerra. Amb poca por a la mort, perquè la mort ja feia temps que senyorejava l’horitzó del seus llocs d’origen, somniaven i maldaven plantar els peus al que creien cel europeu a risc d’anar-se’n al paradís definitiu, via fons del mar, soleiada al desert, bala a l’esquena o esgarrinxada als filats fronterers. Malgrat la crisi doncs, la cosa continua.

Com serà el fet migratori subsaharià en el futur? Passant comptes de com ha anat fins avui la col·laboració internacional per evitar-ho, l’esgarrifança fa lletjos a l’esperança i el futur s’enfosqueix. En situació de crisi, augmenten dues de les xacres més indignes de l’ésser humà: el racisme i la xenofòbia. Compte doncs amb el vell atrinxerament en la particularitat de cadascú negant el que és universal: és un dels camins del feixisme.

Aquesta és la història viladecanenca de Buramànding Kinte, un dels primers. Comença a un país de l’Àfrica que es deia Rhodèsia i ara es diu Zimbabwe. L’any 1979, aquell país funcionava en règim de segregació racial. Diverses guerrilles estimulades per la fi de la guerra del Vietnam i pel fet de fer-se independents Angola i Moçambic, miraven de capgirar-ho tot. Els morts en els enfrontaments es comptaven per milers i a l’última dècada s’havien tancat  més de 1.000 escoles. Un bisbe negre anglicà reformista, que es deia Abel Muzorewa, acabava de guanyar el mes d’abril d’aquell mateix any unes eleccions que, malgrat ser boicotejades per les guerrilles de Robert Mugabe i de Joshua Nkono, posaven fi al sistema del apartheid.

Vetaquí doncs, que un xicot de 18 anys de pell negra com el carbó, en tornar d’escola, un dia es trobà pares i germans petits morts a casa degollats. El mateix els hi havia passat a altres nois del barri. Per por a ser-ho també, tres d’ells emprengueren la fugida i, d’aquests tres, un era en Buramànding Kinte. Sense esperar a saber quina de les guerrilles, policia o exèrcit havia estat, ni el perquè, enfilaren cap a l’oest. En Buramànding es fixà com a objectiu Anglaterra, l’antiga metròpoli. Feia el camí de fugida estimulat per la il·lusió d’anar a estudiar a Cambridge i somniava tornar un dia a ca seva, ben preparat, un cop acabés el capgirament polític.

A la fi de l’oest, a 2.000 km, va trobar-se el mar, que no coneixia, i el port de Luanda, la capital d’una Angola que estava en guerra. S’enrolà en un vaixell que anava fins a Dakar. Allà, ben a prop d’on abans s’estibava els esclaus per dur-los més enllà de l’Atlàntic, fart d’esperar i de no aconseguir un nou enrolament, s’esmunyí tot sol de polissó en un altre barco que, nord enllà, acabà atracant al port d’Alacant. La gana el féu baixar a terra i l’entossudiment de Cambridge el dugué a colar-se de trascantó en trens que venien cap amunt. Baixava cada cop que es veia empaitat pels revisors, fins que una de les vegades li succeí entre les estacions de Castelldefels i de Gavà. Quan, caminant per la via, passava pels camps de Viladecans, va ser detingut per una patrulla de la Policia Local. Era al migdia de l’últim divendres de juny de 1979. Havia esmerçat prop de dos mesos en el viatge que l’havia dut des dels volts de Bulawayo a Zimbabwe als volts de Barcelona. Era el primer subsaharià que no essent un emigrant de l’ex-colònia de Guinea, ni un turista, arribava a Viladecans com a primícia de tots els altres.

–Aquí le traigo a este tipo que dice ser de Rhodesia y llamarse Manding Kinte o no sé qué. No lleva documentación alguna y venía vagando por la vía comiéndose un tomate. ¿Qué hacemos con él?

El policia que l’havia pres, no tenint comandament a qui fer-li l’entrega, el presentà directament al regidor responsable de la governació. El to i la fatxenda d’aquella mala persona, irritaren el regidor de mala manera.

–La Ley de Vagos y Maleantes ya sabe que no está vigente. Sin habérselo pedido ni yo ni él me trae aquí a un señor que no ha hecho nada, sólo porque es negro. Ayer usted vio la serie de televisión en la que sale un tal Kunta Kinte... y, hoy, sintiéndose protagonista, supone que todos los negros son como aquel y que esto puede ser divertido... Desde luego, usted no va a hacer nada con él. Váyase por ahí de nuevo, ande; atienda a quien se lo pida y atrévase sólo con delincuentes... 

El regidor, seguidament, es va fer acompanyar d’un funcionari que entenia força més l’anglès i asseguts a taula començà la següent conversa, bé, interrogatori:

–Good morning. Welcome to Viladecans. Please, what is your name? així començà.

–My name is Buramanding Kinte, va respondre. Començava malament a parer del regidor.

–Please, your true name! 

–Joseph Buramanding Kinte, va dir a continuació. Definitivament, havia fet seu el nom amb el qual el guàrdia l’havia batejat.

–Age? 

–Eighteen years.

–Coming from?....  And, do you go?

–From Rhodesia..., and I want to go to study in England, va respondre l’africà. 

El regidor va arrufar el nas entreveient el problema que se li venia al damunt i digué al funcionari:

–Pregunta-li per la família, pels estudis, pel viatge. Pregunta-li què en sap dels canvis a Zimbabwe i què hi vol anar a fer a l’Anglaterra. Apunta-ho tot i veurem en quines coses es contradiu i quins interrogants ens planteja. Quan acabis, sense embuts, digues-li que ho té molt cru sense papers i sense un duro. Que acaben de guanyar les eleccions els conservadors, i que la Tatcher aquesta, el primer que acaba de fer és tancar les portes a tots els refugiats i els emigrants. Vejam quina cara hi fa. Pregunta-li, primer, què son les cicatrius..., va demanar al funcionari quan observà unes grans marques circumdant cada braç del noi a l’alçada dels colzes, com si hagués estat lligat amb filferros trinxadors.

–Diu que això li va fer fa dos anys la policia amb un matxet, a ell i a altres, per haver participat en una manifestació d’estudiants de l’institut. Diu que qui arribava a temps a curar-se es salvava i qui no, moria, va traduir el funcionari.

–A Rhodèsia? Vols dir que aquesta animalada esgarrifosa que ens hem d’empassar, no sovinteja més als països de l’Àfrica Occidental?

–Diu que va ser a Bulawayo, a Rhodèsia.

–El seu nom, si és de debò, ens diu que és mandinga. Els mandingues no són de Rhodèsia, diria que són de Gàmbia i del Senegal. Pregunta-li quines tribus hi ha al seu pais i de quina és ell.

–Diu que les més importants són la Shona i la Ndébele. La seva mare era ndébele. Diu que el seu pare, segurament era mandinga...

–Segurament? què vol dir? que el seu avi era un esclau dut allà pels anglesos?

-Diu que no ho sap.

Una hora després l’alcalde Masgrau fou informat de la tinença d’una persona indocumentada, de raça negra, que mig volia exiliar-se a la Gran Bretanya més que no pas emigrar, que no havia demanat asil ni estava prou clar que pogués ser tingut per refugiat, que semblava sincer i tenir un bon nivell de formació, però que també podia ser un aventurer dels què llavors n’hi havia força a la costa occidental africana volent anar a França. Es prengué així la determinació d’acompanyar-lo a la Creu Roja de Barcelona quan fos possible, deixant-li ben clar que no estava detingut i se’n podia anar si volia, que se l’acompanyaria per allotjar-lo, de moment, en una pensió i que l’endemà, dissabte, s’hauria de presentar novament a l’Ajuntament per mirar de fer-li una mena de salconduit mentre es gestionava pel dilluns una entrevista amb el Comissionat per als refugiats. Només se li va demanar que, si decidia marxar, ho fes saber prèviament.

Però no va marxar. Recollí el paper que, com a molt, l’alliberava de la Guàrdia Urbana i es predisposà a l’entrevista amb els responsables de la Creu Roja, i arribat el cas, amb el Cònsol Britànic. 

Dissabte a la tarda, ja molt més relaxat, en Buramànding seguia arreu al regidor com si fos la seva ombra, fent-li palès l’abandó i confiança envers la seva persona, fins que aquest se n’apiadà i mirà de fer-li entendre aquesta proposta:

–Mira. Allotjar-te i donar-te de menjar, a l’Ajuntament no li és de franc. No tinc clar que ho hagi de fer ni que hi hagi un duro per poder-ho fer. Tampoc està clar quant ha de durar això teu. Així doncs, vindràs a dormir a casa. Demà, diumenge, anirem a casa els pares i coneixeràs també als meus germans. Dos o tres són de la teva edat. El dilluns de bon matí, plegats, anirem a la Creu Roja, a veure si et donen la condició de refugiat, si poden mediar davant les autoritats britàniques, i si en vuit dies pots ser a Cambridge..., Vale? O.K.?

(continuarà)

Andreu Comellas