NOVES PRESÈNCIES AL TEU COSTAT

Fotografia: istockphoto

Fotografia; “Gat i ocell” (1928), de Paul Klee

Buscaràs companyia quan hagi passat tot. De petita, en vas tenir dos. Des de llavors han passat més de 40 anys i ara vols repetir. El que canviarà quan acabi aquest temps nefast és que ja no estaràs sola. Cuidaràs altres vides, les educaràs, patiràs amb elles i les estimaràs. Exerciràs de mare a temps complet una altra vegada.

T’acompanyaran per conèixer-les i triar, entre d’altres, les que viuran amb tu. Podràs veure-les a les gàbies amb les mirades aparentment tranquil·les, ulls i postura hieràtics, com escultures egípcies que et miren des del passat. Semblaran indiferents o escèptiques, però tu sabràs que no ho són. Només seran independents, com gairebé sempre ho són les de la seva espècie. No faran festes a ningú que no vulguin, i sabran que tu ets la que manes, la que les cuida i alimenta, la que les protegeix. En algun lloc has llegit que són el símbol de la traïció, però tu saps que no. Qui és lliure no necessita l’acord dels altres per viure.

I elles, des dels seus ulls felins, adoraran la deessa que seràs per a les dues i tu compliràs un desig postergat de fa temps. Dues gatetes germanes, de la mateixa ventrada, que encara no saps com seran, esdevindran les teves noves companyes de viatge, noves presències al teu costat que esdevindran còmplices de vida. 

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

43 Concurs Estatal de Fotografia Ciutat de Viladecans

Primer premi Tema Viladecans.
Ulises Gázquez (El Prat de Llobregat)

Primer premi Tema Espais Naturals.
Rafael Castro (Viladecans)

Primer premi Tema lLliure.
Francisco Javier Domínguez (Jerez de la Frontera).

Enguany per primer cop l’exposició i entrega de premis del Concurs Estatal de Fotografia organitzat per l’Agrupació Fotogràfica de Viladecans i l’Arxiu de Viladecans, s’ha fet a la Rambla Modolell, aprofitant que es poden veure les fotografies premiades en els cubs instal·lats a l’inici i al final del passeig.

Tots els premiats

Aquest any s’han presentat un total de 300 fotografies de 160 autors de tot l’Estat amb les tres modalitats, Tema Viladecans, Tema Lliure i Espais Naturals de la Ciutat.

L’exposició de les fotografies premiades romandrà als cubs de la Rambla Modolell des del 5 de novembre fins el 12 de desembre.

Jaume Muns

Can Palmer i els serveis socials es renoven

Regidors de Serveis Socials: Idoia Baixench (2011-2015),
Daniel Gutiérrez (2015-2019) i Maria Ávila (actualitat)

Els serveis socials de Can Palmer es renoven en instal.lacions i en serveis i ho celebro profundament. Us ho explico:

Els serveis socials de Viladecans han tingut durant uns 15 anys un model descentralitzat d’atenció, amb quatre equips ubicats a diferents llocs de Viladecans: Barri de Sales, Montserratina i dos a Can Palmer. Cada equip tractava una problemàtica, un equip tractava fonamentalment problemàtiques econòmiques, d’habitatge i de discapacitat, un altre gent gran i dependència, i els altres dos salut mental i infància.

Aquesta distribució en diferents espais i funcionament, va aportar a la ciutat l’especialització d’un equip prou necessària quan es va iniciar la Llei de Dependència i la seva dificultosa posada en marxa. No obstant, sovint les necessitats socials de les famílies afecten a més d’un aspecte social: per exemple, si et quedes sense feina, segurament tindràs problema d’habitatge i potser necessites beques de menjador per als teus fills i filles; si passes moments difícils i necessites suport de salut mental (cada cop més necessari) segurament també l’economia es vegi afectada. Aquestes situacions obligaven fins fa poc a que el ciutadà hagués d’anar a diferents equipaments i a diferents professionals per trobar un tractament integral a la seva problemàtica. I als equips els dificultava la coordinació.

És per aquest motiu que des de fa deu anys, el nostre grup de Viladecans en Comú (abans ICV-EUiA) vam creure oportú centralitzar l’atenció social a la ciutadania de Viladecans, per a una atenció integral, en un sol equipament. Perquè això es fes realitat feien falta canvis i adequacions en el funcionament i una imprescindible inversió per a la reforma de la Masia de Can Palmer com a Centre integrat de Serveis Socials. 

Daniel Gutiérrez i jo mateixa com a regidors de Serveis Socials dels anteriors dos mandats, vam lluitar per a convèncer els socis de govern d’aquesta necessitat de canvi i millora.

Finalment, ens felicitem per la nova Masia de Can Palmer i perquè el nou model de funcionament veu la llum, amb una acollida inicial a la ciutadania i una atenció integral, i així ens ho constatava l’actual regidora Maria Ávila (PSC), alhora que, molt amable, ens ensenyava les renovades instal·lacions.

Idoia Baixench

Caixabank

Dedico aquest escrit a Caixabank, gairebé com un genèric, perquè estic segura que la manera com aquesta entitat tracta els seus clients no deu ser gaire diferent a com ho fan els altres bancs.

Val a dir que en la meva inefable estupidesa encara no he entès com la gent que sempre havíem cregut en les caixes d’estalvis i no en els bancs hem acabat siusplau per força en mans de bancs. 

Doncs bé. Amb aquesta alegria que és pròpia a qui va acumulant guany rere guany, i amb la bona consciència acumulada per una fundació que diu treballar per l’equitat i la justícia, Caixabank actua amb els seus clients d’una manera que no deixa de sorprendre’m.

En primer lloc, que quan et jubiles, et posin una etiqueta ben gran: canvies la targeta i passes a ser client “sènior”, això sí, amb targeta daurada de Renfe. Qualsevol persona, doncs, que vegi la teva targeta, per si no se n’havia adonat, tindrà ben clara la teva situació laboral. Però per si no n’hi hagués prou, també t’etiqueten per nivell de renda. És a dir t’adjudiquen una oficina amb un gestor que només entrar ja et diu que allà no s’hi atén qualsevol. I certament ho vam veure, mentre esperàvem, a la gent que hi anava a fer una consulta i que no tenia “el nivell” senzillament la van fer fora. Això del nivell deu ser un bluf, perquè el nostre nivell us juro que està a la banda baixa, i molt baixa. Però juguen amb això. El tal gestor es va desanimar, crec, quan vam dir-li que els dos rals que tenim no els pensem invertir en cap de les aventures que ens va proposar, tot i que ja ens va avisar, en la millor tradició profètica de calamitats, que la nostra pensió perdria poder adquisitiu i que seria objecte de no sé quantes desgràcies. 

Per sort ara s’han oblidat de nosaltres, però nosaltres no ens hem pogut oblidar d’ells. I de tant en tant necessitem assessorament en l’aplicació del mòbil i aleshores ve quan t’adones que a les oficines cada cop hi ha més lloc als caixers de fora i menys en els de dins. Que per molts taulells que diguin “hola”, has d’esperar, i molt, que t’atenguin, perquè les luxoses oficines (amb look de bar i de sala d’estar) compten amb molt poc personal. 

I és que avui s’espera de tothom, i en particular de la gent gran, que fem servir aplicacions seguríssimes que acaben sent-ho molt poc, perquè la gent sovint ha de demanar assessorament al primer que passa. No caldria aquest arriscat assessorament passavolant si senzillament les entitats atenguessin la gent com cal. Però els clients fem nosa, sobretot els clients sense gaires rendes.

Sí que t’atenen personalment, però, si és per vendre’t motos. I per motos vull dir qualsevol dels productes que intenten col·locar-te. Ai, aquells temps en què bancs i caixes et regalaven llibres i vaixelles, i tota mena d’estris! Ara te les venen a preu d’or i abusant de la confiança de molta gent. Tinc una familiar gairebé centenària a la qual Caixabank ha col·locat un televisor immens (i innecessari) i un mòbil plegable d’última generació, que aquesta persona no ha aconseguit fer funcionar. Comissió per als venedors? Segurament. I molta caradura.

És molt probable que la Fundació Caixabank treballi pels drets civils i socials de la gent gran, contra les etiquetes socials i l’estratificació classista, i per la solidaritat amb els qui menys tenen. Però a mi m’agradaria més que senzillament deixessin de maltractar la gent. 

Mercè Solé

Vaga estudiantil el passat octubre

Sorprenentment per a alguns, amb el nou curs no només comencen les classes. Cada dia; milers d’estudiants insatisfets amb les condicions que se’ls presenten al seu centre, es reuneixen a tot el món per tal de fer-se escoltar; i llavors, comencen també les manifestacions, els crits i les polítiques emprenedores del jovent.

Una de les principals entitats dedicades a donar-nos veu als estudiants és el Sindicat d’Estudiants, i això mateix van fer tant a Catalunya com a escala estatal el dia 27 d’octubre amb el que ells mateixos han anomenat “un gran cop a la taula”. Fou un esdeveniment únic: amb més de 30 manifestacions arreu del país, totes les quals han estat organitzades i dutes a terme per l’alumnat d’una immensitat de centres entre les quals hi havia els de Viladecans, que vàrem anar a la de Barcelona.

Afortunadament, jo vaig tenir el plaer de poder assistir-hi. Ens vam reunir a la Plaça Universitat a les 12h i, pocs minuts més tard, una massa gegant de joves al crit de: “La salut mental, no és un privilegi!” o “Què passa? Què passa? Que privatitzen massa!” es movia pels carrers animant tothom que els mirava a unir-s’hi. Jo aguantava la pancarta i, per tant, avançava en primera fila, des d’on vaig poder observar com diversos mitjans de comunicació gravaven, a més dels semblants ullpresos dels vianants que ens miraven atònits. Va ser una experiència molt especial; un crit d’ajuda a tot aquell que necessita ajuda a la seva aula; una crítica al capitalisme carregada de sentiment revolucionari, d’aquell que només el jovent sap transmetre!

Vam finalitzar la nostra ruta a la plaça de Sant Jaume, plantant-nos davant de la Generalitat com si d’un amenaçador gegant es tractés i amb més força que mai continuaren els càntics en defensa d’una educació pública, gratuïta i de qualitat que faci èmfasi en allò que és realment important: la nostra salut i seguretat.

Noa Granados

El Grup de Dones de Viladecans: la primera associació feminista de Viladecans

Paradeta del Grup de Dones de Viladecans
per la diada de Sant Jordi del 1980.

El passat dissabte 12 de novembre va tenir lloc la XV Trobada d’Estudis i Estudiosos d’Eramprunyà a la sala petita de l’Àtrium. En aquesta trobada vam presentar una comunicació sobre els primers moviments feministes a Viladecans durant la transició en representació del Grup Tres Torres. Quan vaig estar fent les entrevistes em vaig quedar gratament sorpresa d’una de les primeres associacions feministes que hi va haver a la nostra ciutat: el Grup de Dones, que van ser les responsables que es creés un Centre de Planificació Familiar a Viladecans. Dic “una de les primeres associacions feministes”, perquè el 1976 hi va haver una anomenada “Asociación de Amas de Casa de la Torre Roja”, de la qual no tenim massa informació, però sabem que feien accions a favor del divorci i de l’avortament.

El Grup de Dones de Viladecans es va formar el 1979 arran d’una proposta de la Maria Comellas, que llavors era membre del Grup de Dones de Sant Feliu de Llobregat. La Maria em va explicar que van assistir a les Primeres Jornades Catalanes de la Dona a Barcelona l’any 1976, organitzades pel Departament de la Dona de l’Associació d’Amics de l’ONU. L’assistència a aquestes jornades va ser tan massiva que el PSUC va decidir impulsar grups de dones a diversos municipis, entre ells Viladecans.

Així doncs, la Maria va reunir a algunes dones el PSUC de Viladecans i els va proposar la formació d’un grup de dones amb l’objectiu principal de crear un Centre de Planificació Familiar. El Grup de Dones de Viladecans es va començar a reunir a casa de la família Comellas Doñate i es va constituir com a entitat a finals del 1979, essent-ne la Júlia Guàrdia la primera presidenta. 

Tot i haver estat impulsat pel PSUC, el Grup de Dones no estava vinculat a cap partit polític, sinó que, tal com es van presentar a la ciutadania, “somos un grupo de mujeres que al margen de afiliaciones políticas, se ha constituido como tal para intentar, aquí en Viladecans, que la mujer pase de ser un ciudadano de segunda clase a ser un miembro activo en la sociedad.”

La majoria de les dones que formaven part d’aquest Grup venien d’una tradició associativa activa i bastant comuna. Moltes d’elles havien format part de l’Agrupament Escolta Sant Joan de Viladecans, també de l’associació de veïns Les Tres Torres i d’altres també pertanyien a agrupacions i partits polítics com el PSUC o Bandera Roja. Val a dir que, més endavant, també es van afegir a la comissió del Centre de Planificació Familiar la Secció feminista del PSC.

El Grup de Dones de Viladecans es reunia un cop per setmana i treballaven entorn de tres comissions: 

La comissió per a la creació d’escoles bressol públiques, que no va prosperar, ja que tots els esforços es van centrar en el disseny del Centre de Planificació Familiar. 

La comissió de cultura, que era l’encarregada d’organitzar actes i activitats en el marc de diverses festivitats, com la Festa Major, Sant Jordi, etc. Organitzaven xerrades i conferències sobre l’avortament, les escoles mixtes i el dret al propi cos i feien accions conjuntes amb la Coordinadora comarcal, tals com campanyes sobre la igualtat o jornades i trobades per marcar directrius.

I la comissió del Centre de Planificació Familiar, el seu màxim objectiu, la qual s’encarregava de la gestió ideològica del projecte, del seu disseny i de les campanyes de difusió i d’informació sobre el nou centre de planning. Després de moltes hores de feina i de negociacions, el 4 de març de 1981 va tenir lloc la inauguració del Centre de Planificació Familiar, situat en un pis del bloc 14 del Grup Sant Jordi.

Pocs anys després del seu inici, el Grup de Dones es va dissoldre. El motiu amb el qual coincideixen totes és que quan es va aconseguir l’execució autònoma del Centre de Planificació Familiar es va perdre l’objectiu del grup i, amb aquest, la motivació per continuar. No obstant, el Grup de Dones de Viladecans va sembrar una llavor molt important en la lluita feminista de la nostra ciutat, una llavor que va servir d’exemple a les generacions que les van succeir.

Laia Lligadas

Límits – Autoregulació

Són dos conceptes que avui no estan de moda. Tot i ser necessaris per al nostre creixement personal i col·lectiu en les darreres dècades són vistos i viscuts com a elements negatius que impedeixen el desenvolupament de l’infant i del jove. Des de la psicologia es valora la necessitat de fixar límits des dels primers moments de la vida d’un ésser humà per tal que pugui, a través de l’autoregulació, anar construint el seu propi Jo i una satisfactòria integració a la societat de referència.

Tradicionalment, els encarregats d’iniciar i consolidar aquest procés era la família. Actualment no podem afirmar que això passi de manera generalitzada. Juntament amb la retirada d’aquests aprenentatges dins de l’àmbit familiar apareix la renúncia a exercir el rol parental per part d’una o més persones de referència per a l’infant o jove substituint-lo pel rol de “col·lega-amic”. Aquest canvi de paradigma genera sovint desconcert en el menor fins al punt que alguns experts parlen d’”infants i/o joves orfes” ja que cap adult de l’entorn familiar s’estableix com a referent parental i d’inserció social.

En aquests moments molts infants i joves estan creixent sense algú que els acompanyi (dins de l’estructura familiar) a establir els límits necessaris per a acceptar-se i entendre i respectar als altres. La manca d’unes normes clares generen persones cada vegada més egocèntriques i convençudes que tot és possible i que preval ell o ella com a individu per sobre del bé col·lectiu.

La poca tolerància a la frustració a causa de la manca de límits genera problemes de seguretat personal, d’autoestima i de relació social sostenible, positiva i satisfactòria.

Darrerament preval el lema “tot s’hi val”; “el més important és ser feliç” encara que això comporti vulnerar els drets individuals i col·lectius de la resta de les persones. Hem de prendre consciència que no vivim aïllats i que hi ha d’haver un marc comú que ens permeti el desenvolupament individual i col·lectiu de totes les persones. Aquest marc comú ha d’anar acompanyat de límits consensuats i aplicats que ens ajudin a construir una societat més justa i respectuosa amb el nostre món i amb les persones que l’habitem.

Soc un gran defensor d’una societat plural on tots els seus individus puguin créixer i expressar-se en plena llibertat; malgrat això, el dret individual no pot sotmetre al col·lectiu a situacions d’injustícia.

Hem de reformular el paper educatiu que desenvolupa la família, l’escola, els instituts, les entitats, les institucions polítiques, els espais públics... És cert que un infant necessita que “l’eduqui tota la tribu”; a l’igual que cal que ningú renunciï a la seva responsabilitat delegant-la a tercers.

Us imagineu que no tinguéssim un codi de circulació de vehicles (per posar un exemple)? Viure en societat és acceptar l’aplicació d’unes regles que permetin la projecció individual i col·lectiva cap a entorns de progrés i de millora.

Espero i desitjo que plegats arribem a reflexionar sobre les situacions quotidianes que vivim i que siguem capaços de repensar quin model de societat volem construir plegats i així dotar-nos d’unes normes comunes que ho permetin a curt, mitjà i llarg termini.

Davant d’aquest gran repte: Molt bon camí i molts encerts!

Agustí Martí

Política col·laborativa

El passat dia 13 d’octubre va tenir lloc la primera sessió del Senat de la República Italiana sorgit de les eleccions del 25 de setembre. Com és costum a la majoria de parlaments, la sessió va ser presidida al començament, fins a l’elecció de la mesa definitiva, per una mesa d’edat, que encapçalava la senadora Liliana Segre, de 92 anys, supervivent dels camps de concentració nazis.

I ella, davant una cambra tan marcada per l’extrema dreta, va aprofitar l’ocasió per rememorar la tràgica marxa sobre Roma de les camises negres de Mussolini, que feia el seu centenari aquest mateix octubre, però, sobretot, va posar l’èmfasi en reclamar una altra manera de fer política, i va afirmar amb força que el que Itàlia necessitava era la fi del que ella va anomenar la “politica urlata”, que podríem traduir com la “política feta a crits”.

Deu ser ingenu, o fins i tot molt ingenu, desitjar això, però a nosaltres també ens agradaria que aquí –a Catalunya i a tot l’Estat– la política funcionés segons aquest criteri bàsic que Liliana Segre expressava. I és que, no ho oblidem, la política democràtica hauria de ser aquella activitat humana per la qual s’intenta aconseguir la mena de governança global que millor respongui als desigs i necessitats de la majoria de la població. Això es canalitza habitualment a través d’unes eines anomenades partits, els quals, en funció de l’elecció popular, s’encarreguen, en solitari o mitjançant acords amb altres partits, de gestionar la cosa pública, estant al cas, també, de les demandes que per mitjans diversos, els fa arribar la ciutadania, discernint què és el que cal fer i quines són les possibilitats de dur-ho a terme.

Però passa que els partits han anat esdevenint massa sovint per damunt de tot instruments de poder, que busquen aconseguir o mantenir aquest poder utilitzant tots els mitjans. I així la política se’ns ha convertit en un camp abonat als crits, a la desqualificació sistemàtica de l’altre, a la negativa a donar suport a les iniciatives de ningú que no sigui el propi 

Ciclisme a la zona industrial

A la Festa Major de 1981, el Club Ciclista Viladecans va organitzar una cursa pels carrers de la zona industrial de Viladecans. Als carrers de fàbriques i magatzems es van veure córrer als ciclistes que van ser molt animats pel nombrós públic assistent. A la carrera varen participar equips de Catalunya i Castelló.

Jaume Muns

Bernat pescaire (Ardea cinerea) Espai Natural Remolar-Filipines, 1 de novembre de 2013.

Resident comú amb migradors i hivernants regulars. Estat de conservació a Catalunya: Preocupació menor. Viu en zones aquàtiques com els rius, els estanys i els aiguamolls. Ocell de gran tamany, de 90 cm d'alçada i prop de 150 cm amb les ales obertes. El plomatge de color gris al cap i al dors amb taques negres al coll. El ventre és blanc. Bec llarg de color groguenc. El coll és allargat i li permet capturar peixos fàcilment. Durant llargues estones s'està quiet a la vora o dins de l'aigua esperant que passi alguna presa. S'alimenta principalment de peixos, granotes i insectes, però també poden capturar petits mamífers i pollets d'altres ocells. La principal amenaça per a l'espècie és la degradació dels seus hàbitats.

Eio Ramon

Torna la Baronia de l’Eramprunyà

El Grup Tres Torres organitzem a Viladecans, el proper dissabte 12 de novembre, la XV Trobada dels Centres d’Estudis i d’Estudiosos de la Baronia de l’Eramprunyà. Tindrà lloc a la sala petita de l’Àtrium, i començarà a les 9:00 h. El tema d’enguany és «Conflictes socials i polítics al segle XX»

Viladecans presentarà tres treballs:

Lleves, refugiats, morts, empresonats i exiliats. El cost humà de la Guerra d’Espanya a Viladecans, a càrrec de Manuel Luengo Carrasco

Els papers del feixisme. El fons documental de la Falange de Viladecans, a càrrec d’Antònia Altamirano Cardosa, Xavier Calderé Bel i Manuel Luengo Carrasco.

Els primers moviments feministes a Viladecans, a càrrec de Laia Lligadas Martínez i Marta Llop Julià en representació del Grup Tres Torres.

Però això no és tot. A la Trobada es parlarà dels conflictes dels Xarmataires, de la variant de la carretera de Begues, del «Ferocísim» Milan Copic, dels barris de Castelldefels, de l’oposició a l’abocador al Garraf, de la transformació de Gavà els anys 60 i 70 i de la seva Unió de Cooperadors, del feminisme i el moviment veïnal a Sant Boi, dels fets de maig de 1937 a Sant Climent, de la lluita contra el projecte del macrocementiri comarcal i, també, dels moviments populars naturistes.

Esperem que aquesta activitat us engresqui i que gaudiu escoltant tot el que explicaran els ponents. L’acte és gratuït i está obert a tothom. Per a més informació: trestorresviladecans@telefonica.net. 

Vicenç Castelló Solina

Grup Tres Torres 

Bona Festa Major!

Haureu llegit a l’editorial la nostra proposta de crear allò que en diríem comissió de festes per a la Festa Major.

Aquesta publicació que teniu a mans, Punt de Trobada, la formem persones d’àmbits diversos de la ciutat. Molts o diria que pràcticament tots, formem part d’alguna associació o entitat cultural de Viladecans. I és per això, que quan ens trobem persones d’àmbits i pensaments i ideologies diverses, acabem trobant propostes comunes i enriquidores per al grup i, esperem, que per a tots aquells que ens llegeixen.

I és precisament per la Festa Major de Viladecans, quan les entitats i associacions comparteixen amb la resta de veïnes i veïns de Viladecans allò que fan i treballen durant tot l’any. Les mostres són tan diverses com els diferents interessos que tenim cadascú. Però molts cops, els interessos són comuns, i fa molta ràbia que ens trobem que en els mateixos horaris, a diferents punts de la ciutat, hi coincideixen activitats i no podem ser-hi arreu.

D’aquí va sorgir allò de, “i si proposem crear una comissió de festes?”, perquè estem segurs que si l’Ajuntament ens proposa un punt de trobada ;-) on tots puguem reunir-nos i arribar a consens en horaris i dies, segur que faríem una Festa Major encara molt més gran i atractiva. Som conscients que la data i el dia de la patrona Mare de Déu de Sales és el 8 de setembre i que hi ha moltes coses el mateix dia, però ajustant una mica els horaris segur que el públic agrairia poder arribar a tot. A molts de nosaltres se’ns van solapar les activitats i és una llàstima haver de decidir quan podríem haver distribuït els temps de manera diferent.

Així que aquí queda la nostra proposta, esperem que de cara a la propera festa major, poguem gaudir-ne totes més i millor.

Natàlia Morant

Fotografies: Jaume Muns

CIUTAT RECORD

Un passeig amb aquesta llum serà difícil d’oblidar. M’avanço al futur, sí. Altres no han tingut la meva sort, poder viatjar a llocs diferents als quotidians i, a més, fer-ho més o menys amb el vent al teu favor. Ara soc a Venècia.

Sempre et diuen que aprofitis el moment, que aquest que ara vius passarà en un xiuxiueig. A vegades m’agrada pensar en allò que vindrà. No podem viure cada dia instal·lades en la certesa. Almenys, això vull creure. La meva certesa en aquests moments és aquesta llum que és distinta a la de qualsevol altre indret. Es reflecteix als objectes, al terra, al cel, a la meva cara. La meva certesa també està en l’enrenou dels venecians i els turistes, amb les seves anades i tornades. Aquí no hi ha cotxes, i les fletxes a les parets de tot arreu t’impedeixen que et perdis.

Els dubtes tampoc existeixen a la columna amb el lleó alat que simbolitza la ciutat i que et dona la benvinguda a l’embarcador de Sant Marc juntament amb la seva germana, dedicada a Sant Teodor, que trepitja un drac des de les altures. Sense incerteses et deixa també el campanar fidel, el Campanile, un dels més alts d’Itàlia, al qual la gent de la Sereníssima República li diu “El patró de casa”. 

Tothom parla de les males olors de Venècia, però jo mai destacaria això entre tot el que ofereix la que jo anomeno “Ciutat Record” perquè ja vaig estar aquí abans i em va omplir de memòria. Quan vaig acabar el batxillerat i després de casar-me. Les dues vegades vaig ser feliç. Què passaria si hi tornés una tercera?

No tot va ser de color de rosa en aquelles visites. Però ja m’ha fugit del cap. Tan sols tinc un record negatiu: després de sentir la veu bonica i potent del primer gondoler que em va portar en la seva embarcació junt amb companys de classe –sembla un cliché de pel·lícula romàntica, encara que va ser així–, ens va dir el preu exorbitant del passeig i vam caure de cop en plena realitat. Tot i així, aquesta va ser una petita anècdota enmig d’un lloc tan preciós. Vagarejar per la història i la bellesa dels seus carrers i gaudir de la seva llum, que tant estimo, bé ho valen. Tot plegat resta per sempre entre els meus records.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com