Sant Isidre: les vaqueries de Viladecans

Lluís Juveró, a la vaqueria que hi havia a la cantonada dels carrers d’Àngel Guimerà i Sant Joan.

Cada any per Sant Isidre el grup que prepara la celebració litúrgica que té lloc a la parròquia de Sant Joan per celebrar el patró dels pagesos vol recordar col·lectius o aspectes del món de la pagesia de Viladecans i posar en relleu valors i actituds, que avui prenen altres maneres, però que sempre són i seran d’actualitat. 

Aquest any es volen recordar els antics vaquers que hi havia a la vila i per extensió a tots els petits ramaders que convivien en perfecta harmonia amb el món pagès. Molt lluny d’entrar en conflicte, com en altres contrades, aquí la cria de bestiar era un complement econòmic per a moltes famílies i els pastors uns col·laboradors en les tasques agràries. Molts camps eren plantats d’alfals i farratge per al bestiar i així deixaven de ser erms, els ramats d’ovelles i cabres netejaven els rostolls i el sotabosc i l’aviram: gallines, oques, indiots... eren un complement alimentari per a l’autoconsum de les famílies i una font d’ingressos extra per les exigües economies familiars.

Eren molts els vaquers que hi havia en el Viladecans de la primera meitat del segle XX. Segons els historiadors locals es comptabilitzaven l’any 1960 unes 19 vaqueries. En podria citar algunes del meu record: Lluis Juveró (cantonada del Carrer Angel Guimerà i Sant Joan), Paco Flores i Antoni Camí (Carrer Sant Josep), Cal Castells (Carrer de la Muntanya), Cal Quimeres i Cal Diego González (Carretera) i l’Eulàlia de Ca l’Abril, que cada capvespre arribava amb el seu marit i els seus fills per a repartir per les cases la llet acabada de munyir. 

La feina d’aquestes famílies assegurava un aliment bàsic i necessari: la llet fresca. Era feina sovint de la mainada anar amb la lletera a buscar cada dia la llet a les vaqueries que la mesuraven en litres o petricons. 

Avui ens queda lluny aquest record, que si el mirem en perspectiva històrica no és gaire antic i que per a moltes persones va formar part de bona part de les seves vides, però l’evolució de la realitat quotidiana és tan ràpida i canviant que ens fa perdre fins i tot la mesura del temps i sembla que parlem d’èpoques molt remotes. 

Darrera aquesta tasca hi havia un esforç continuat i permanent, una actitud de servei envers els altres, un respecte i una responsabilitat de fer les coses el millor possible, sabien que havien d’oferir un producte de qualitat i amb les millors condicions perquè anava destinat sobretot als més febles: als infants i als ancians. No solament era una manera de guanyar-se la vida sinó també de contribuir al benestar de tothom. Els oficis i les tasques s’entrellaçaven les unes amb les altres per formar una xarxa de col·laboració ciutadana. Totes les feines eren importants i necessàries i contribuïen al bé comú. 

Potser ens cal aprendre molt d’aquest passat recent per aplicar els seus valors en el nostre present una mica egocèntric i solitari, en què cal tornar a recuperar la cultura de l’esforç i la responsabilitat de la feina ben feta. 

 Antònia Sánchez Calbet 

(Publicat al Full parroquial de la parròquia de Sant Joan de Viladecans)