Avui no és primavera. Gairebé és estiu. El sol llueix potent i el cel té un blau intens. Impera el verd per tot arreu. Fins i tot en el seu cor. Color d’esperança per pintar-la a la nova pissarra de la seva vida. Tornar a començar té gust de mel, taronja i llibertat.
Avui ha arrencat l’últim full de l’antic calendari, aquell en què no vivia. Es limitava a deixar-se portar com un ninot. Ara tot ha canviat, i ho ha fet perquè ella ho ha volgut. Quantes coses i situacions poden transformar-se posant distància i un canvi d’actitud!
Com més s’allunya de la casa dels horrors, respira com fa molt que no sentia. S’adona que el seu pit s’eixampla, el diafragma puja i baixa amb la força desconeguda de l’aire que ara pot inhalar i exhalar amb totes les ganes que se li han despertat. Es nota més eixerida i no li calen tants esforços per viure el temps present. Tot li sembla nou, proveït de resplendor. Comença a creure que sempre hi és l’esperança al fons de les nostres caixes de trons particulars.
Estava eixuta, sense esma, sense il·lusions, sense motivacions. Fins avui, en què ha marxat d’una vegada del lloc que ja no era el seu, deixant enrere anys de no ser. Ni ella mateixa, ni res de res. Avui ÉS.
Té els dits empastifats de guix maragda. La seva pissarra nova de trinca és plena de plans d’ara en endavant. Fa llistes i més llistes i no descansa la mà. Encara que sap que és un pensament il·lusori, veu el futur ample, llarg i gruixut. I el que és més sorprenent encara: existeix!
Sí, avui ha fugit del cau on era amagada i sotmesa. Abans pensava en volar quan mirava per la finestra… Avui s’ha enlairat més enllà d’ella mateixa i de qualsevol finestra! Quin gust li fa utilitzar a voluntat l’esborrador, espolsar-se el guix vell i mirar cap a l’horitzó. Ja mai més enrere! Reescriure en el seu propi encerat el que desitja i el que té, el que valora i vol conservar. Ni una coma per a qui ha fet desaparèixer només tancant-li la porta als nassos. Menjar-se el món o intentar-ho. I tenir dret a equivocar-se a l’hora de prendre algunes decisions.
Avui no és primavera. És gairebé estiu. El polsim de la pissarra desfà la història passada i desapareix flotant en un raig de sol. Ella fa tabula rasa: posa el comptador a zero.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada