Aquesta vegada les eleccions municipals m’afecten més intensament que en ocasions anteriors: vaig la tercera de la llista de l’Encarnita (Viladecans en Comú, en comú guanyem). Crec que el nom és aquest i que no m’he equivocat. De fet, m’imagino que per als votants de la nostra llista la cara de l’Encarnita serà el reclam identificatiu. Perquè certament es necessita molta voluntat i capacitat de discerniment per distingir les quatre candidatures que a Viladecans es presenten a l’esquerra (pretesament) del PSC.
Doncs sí. És que en els atzarosos viatges de l’esquerra, anem canviant noms, aplegant companys, caient a mar, pujant a una altra barca… A Viladecans som quatre grups de nom impossible. A Sant Boi en son tres, que no es corresponen en absolut amb les divisions internes de Viladecans. Som creatius fins i tot en la divisió.
Quan ho comento a companys i amics, tothom em renya: l’esquerra hauria d’anar en una única candidatura, i més tenint en compte que a les passades generals vam quedar com a segona força en nombre de vots. I no els falta raó. Jo, però, he arribat a la conclusió que el que ens falta a tots plegats, no és pas la capacitat de formar una única candidatura, sinó un bull, i confio que ningú no s’enfadi, perquè ho dic en un sentit literal: ens falta coure’ns junts, temps, coneixement i confiança mutus.
M’explico. Si aconseguíssim sobreviure al sistema de valoració del pes de cadascú en la llista tenint en compte l’experiència i els mèrits (que n’hi ha) de govern, la implicació i compromís en la vida de la ciutat a través de les entitats, el joc mediàtic (perquè la gent continua votant més la marca que les persones), la formació, la diversitat i la capacitat de les persones de cada formació i formar una llista única, seria força probable que després del primer ple ja estiguéssim atomitzats: perquè no hi ha ara com ara prou cohesió.
Jo crec que, siguin quins siguin els resultats de les eleccions, des de l’esquerra, i a poder ser des d’una òptica no partidista, convindria treballar conjuntament amb tothom qui ho volgués, uns quants aspectes: sobre el diagnòstic que fem de la ciutat i dels problemes de la gent que hi viu; sobre avantatges i inconvenients de determinats models de ciutat; sobre migració i acollida, salut pública, mobilitat, impacte de les noves tecnologies, opcions de participació ciutadana, noves energies… i un munt de coses més, entre les quals podrien haver-hi recorreguts per la ciutat i entrevistes amb professionals, empreses i entitats sense finalitats electoralistes. Crec que és imprescindible per evitar demagògies, per ser creatius, per no instal·lar-nos en la queixa sinó en la proposta en positiu. I que és molt interessant fer-ho també sense la pressió de la competència mútua, sense aquesta mena de concurs general que són les eleccions i que acaben comportant la necessitat del masclista “marcar paquet”, prentent com a punt de referència la testosterona pura i dura, i assenyalar sempre allò que separa i no allò que uneix. Al capitalisme, li convé molt l’individualisme i intenta configurar-nos així: cadascú a la seva. A l’esquerra, però, ens convé molt més el lent treball comunitari, que en la història del moviment obrer ha esdevingut la seva força.
A banda de les conclusions que cadascú pogués extreure d’aquestes trobades això permetria una cosa imprescindible: conèixer-nos i valorar-nos mútuament, posar allò que ens uneix per damunt del que ens separa, guanyar en confiança. I potser aleshores estaríem en condicions de treballar junts en una cosa tan dura i apassionant com és la política municipal. ¿Per què no ho fem?
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada