Eva M. Garrigosa, Premi Delta per la novel·la “L’Abocador”

El Premi Literari Delta de narrativa escrita per Dones, és un certamen literari bianual que té com a principal objectiu fomentar la creació literària de les dones reivindicant la seva mirada i pensament com a claus per transformar la societat, donant-los així un reconeixement públic. Es va crear al 2001 i la guanyadora de l’11a edició (2021-2022) és de Viladecans, l’Eva M. Garrigosa, una dona excepcional i amb un somriure que s’encomana. L’obra guanyadora es diu “L’Abocador” i us animem a llegir-la. Per anar obrint boca us presentem a l’escriptora i l’obra.

— Explica’ns una mica qui ets i què t’ha dut a escriure aquest llibre.

Soc l’Eva M. Garrigosa. He viscut gairebé tota la meva vida a Viladecans, al barri de Sales, que com molts sabeu és un barri humil, que ha crescut amb onades d’immigració i emigració. Tot això marca caràcter, perquè t’ensenya, o almenys ens hauria d’ensenyar, a ser més tolerants, respectuosos i a enriquir-nos de tot aquest bagatge cultural que hem anat rebent.

Sóc professora d’un institut de secundària del Baix Llobregat, una professió de valents, que m’encanta, i on cada dia aprenc moltíssim dels meus alumnes.

Vaig escriure aquesta obra en un moment de la meva vida en què sentia molta ràbia. Estava molt enfadada amb la feina que llavors tenia perquè sentia que pel fet d’haver estat mare i d’haver demanat una jornada reduïda, se m’havia posat al damunt un sostre de vidre. Estava emprenyada amb l’esgotament que em produïa ser mare, sempre m’ho havien pintat com que tot seria molt bonic, i ho és, però també té una vessant de sacrifici i resignació de la qual no se’n parla prou. Però el que més em feia emprenyar era que veia que m’estava fent gran i que les coses no semblava que anirien a millor. Mirava al meu voltant i veia que les coses podien empitjorar, i molt, i que a ningú li importaria massa. Observava la meva sogra que portava cuidant del seu marit invàlid feia ja un munt anys i pensava que allò que feia no se li valorava, que no rebia prou suport ni reconeixement. I llavors, com una manera de fer-li justícia, va ser quan vaig començar a escriure.

— Quan el vas escriure? 

Vaig començar-lo al 2016 però la primera versió era molt pessimista, li mancava esperança. Vaig deixar-lo reposar, a la meva vida també hi va haver canvis i, als estius, el vaig recuperar de nou i anava canviant, traient i afegint personatges, capítols i fragments nous. El vaig començar a escriure en castellà però finalment el vaig tornar a refer en català per intentar veure’l amb una altra perspectiva que em permetés trobar la manera d’acabar de donar-li cos.

— Què et va fer presentar-lo al Premi literari Delta 2021-2022?

Donar veu a personatges femenins que sovint no apareixen a les novel·les, que podrien ser perfectament les nostres mares, amigues o companyes de feina. Dones amb vides aparentment molt normals però que porten al damunt unes càrregues de responsabilitat molt feixugues i aclaparadores. I tot això amb molt poc o gens suport econòmic i afectiu.

— Com vas reaccionar quan et van dir que eres la guanyadora?

Amb molta alegria perquè vaig pensar que era un reconeixement no sols a mi com a escriptora, sinó el que és més important, a moltes dones que viuen situacions similars a les de les protagonistes, i que estan inspirades en dones reals. Tot això em fa sentir que no estem soles.

— Compaginar la vida laboral, familiar i d’escriptora ha de ser molt complicat. Com t’ho has fet per aconseguir aquesta obra tan reflexiva?

La Virgínia Wolf deia que perquè una dona pugui escriure novel·les, li cal una habitació pròpia i diners. Jo afegiria una mica de tranquil·litat i moltes ganes. Ha estat un exercici de tenacitat, d’aprofitar el temps i també d’exigir-ne una mica sols per mi, sense sentir-me culpable ni pensar que estava fallant a la meva família, sinó treballant la salut del meu jo interior.

— Perquè l’has anomenat “L’Abocador”? És un lloc real?

L’Abocador és un lloc real i metafòric. Es un lloc real perquè es tracta de la Planta de transferència de Viladecans. Es un lloc metafòric perquè és on les tres protagonistes coincidiran de manera inesperada i allà hi haurà una situació límit que les farà abocar un cúmul d’emocions. 

— Qui són l’Empar, la Pili i l’Agnès?

L’Empar porta ja més de quatre anys cuidant del seu marit, l’Adolf, que es comporta com un nen petit després de quedar en coma per un accident. Canta, crida, demana atencions constantment i li diu mama. En un viatge amb l’Imserso, l’Empar li descobrirà un secret inconfessable. 

La Pili treballa a la recepció d’un tanatori. És mare d’un nen petit, que no la deixa dormir, que l’absorbeix i l’esgota. La seva parella treballa de nit vigilant l’abocador. Ha començat a perdre el cap i a distanciar-se d’ella. La Pili està decidida a fer el que calgui per arreglar-ho tot.

L’Agnès va perdre el seu pare de manera sobtada per un càncer. Des de llavors, s’ha tornat hipocondríaca i viu en constant alerta. Es refugia en la seva feina d’animadora turística per no pensar-hi i fugir de les lamentacions de la seva mare. No sap que l’home que l’ha contractat és un depredador sexual.

— T’has inspirat en algú en concret? Són dones del teu voltant?

El personatge de l’Empar està inspirat en la meva sogra, que va viure una situació molt similar. La Pili i l’Agnès surten també de dones que he conegut al llarg de la meva vida i també tenen, inevitablement, bocins de mi.

- Creus que les dones duem una càrrega afegida respecte als homes?

Totalment, encara es posen sobre nosaltres expectatives molt injustes i molt subtils que estan molt arrelades o normalitzades. Per exemple, haver de tenir cura d’algú que no es pot valdre per si mateix, ja sigui pares, parelles o fills. 

O per exemple, aquesta pressió social envers les dones perquè estiguin a l’alçada, per agradar, que les porta a fer el que calgui i treure hores d’on sigui perquè mai ningú els retregui que no estan prou guapes, o que són ximples, o que són unes irresponsables… 

— Què els diries a aquelles dones que es plantegen posar-se a escriure? Les animaries a presentar-se a la propera edició del premi de literatura Delta?

Si escriuen, per descomptat que les convidaria a presentar-se a la propera edició. Aquest tipus de premis són una plataforma per parlar de problemes, dificultats i sentiments que afecten majoritàriament les dones. Es tracta de tenir diferents recursos per fer-nos escoltar i la literatura n’és un d’eficaç per arribar a molta gent. Entre totes i tots hauríem de donar-li veu i prestigi al premi.

— Tens ganes d’explicar més històries amb dones protagonistes?

M’agrada molt escriure, és un moment que tinc per escoltar-me a mi mateixa i posar el cap en ordre. És una activitat que necessito fer. Em costa molt parlar de coses que no conec de prop, així que és molt probable que les protagonistes de les meves futures històries siguin dones.

— Quan començaràs el proper llibre?

Jo rumio molt el que escric, li dono moltíssimes voltes, faig i desfaig, ho deixo reposar i ho reprenc temps després. Ja hi ha alguna cosa gestant-se. Tant de bo L’Abocador sigui la llavor de més oportunitats. Si les obres del Premi Delta tenen una bona acollida entre el públic i els mitjans de comunicació, això impulsarà el talent creatiu de les guanyadores i finalistes. 

Myriam Moysset