LA VAGA
No cal res més: un gran carrer
ple de gent que somriu al migdia,
diu qui té raó.
No els trobes mai
quan surts a airejar el vici de dormir malament
i el sol dels jubilats és com una aspirina.
Avui està apagada la llum d’asma
dels tallers i les fàbriques; l’agulla
de les hores no cus a l’inrevés
el temps d’aquesta noia de la brusa vermella,
el d’aquell home gran que se la mira
amb la tendra sorpresa de recordar el desig:
la brusa passa onejant pels seus ulls
com les banderes roges del matí
pels vidres esquirols d’una botiga.
“Que el límit de l’esquerra només el marqui el cor”,
s’ha escrit. ¿El cor, de qui?, respons:
¿El cor armat, el cor blindat dels bancs,
el pàl·lid cor polític que els serveix,
o els cors que avui defensen l’alegria?
De nit, en els balcons, brillen les brases
d’homes que odien el matí. La vaga
s’ha acabat, però ells l’allarguen
amb el fum de l’insomni. Fa calor,
i demà en farà més vora les màquines,
que tornaran a ser sagrades,
com la llei dels diners,
com l’esfera del temps i de l’amor.
Ja no és vespra de res aquesta hora llagada,
ja ve l’alè de l’alba, fort, espès
com una bafarada d’hospital,
i torna, biliosa, a les finestres
la llum d’un altre dia de treball.
Pere Rovira
LA TRAVESSIA DEL DESERT
També, un dia, Marx i Lenin van somiar
amb la Jerusalem dels darrers temps:
el paradís de la justícia,
la plenitud de l’home en una terra nova.
El preu va ser el gulag,
el vessament de sang, en nom del temps futur.
L’enclusa espurnejava, sota els cops del martell,
i a les estepes sense fi,
els homes s’esguerraren, com una mala collita:
la pluja mansa no queia damunt els sembrats
i la suor dels proscrits xopava la terra…
Altíssims ideals feren fallida.
Ara han esquarterat l’Europa roja,
i els xinesos pateixen una estranya esquizofrènia.
Els somnis dels països pobres han tingut
un amarg despertar: el deute i la misèria.
El capital –un faraó de mil cares-,
sense fuet, colpeja sangonoses esquenes.
Cal emprendre, de nou, amb coratge,
la travessia del desert.
Per als immigrants –gent callada, vençuda,
companys de solitud i d’esperança–
és, encara, molt lluny, la Terra Promesa.
Jordi Pàmias
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada