La pandèmia, el covid, segueix, és una sèrie que ja fa sis temporades que ha colpejat la nostra vida i la història universal. Ell ens ha tret els colors avergonyits per tenir la casa de la terra de cap per avall. Per als negocis el món és un mocador. Fabrica qui fabrica més barat, el mapa de les coses és el mapa dels costos baixos i de la mà d’obra barata. I al final ens falten xips, i els ports es fan un embolic amb els contenidors. Els diners han dibuixat un mapamundi de la divisió del treball, on les mercaderies viatgen d’aquí cap allà, com si l’energia ens durés sempre.
La vida no es como la esperábamos, escrivia Jaime Gil de Biedma. Pensaven albirar un món més just i han fet un món on creix l’acumulació de la riquesa i la pobresa s’estén. Nosaltres ens embranquem en polèmiques acalorades sobre els nens que volen ser nenes i viceversa, mentre deixem que ens fiquin mà amb el dret del treball, que el repartiment de la riquesa sigui cada cop més injust. Abans miràvem impotents els telenotícies i vèiem com pujaven els infectats i els morts pel malvat virus, ara ens toca mirar impotents i indignats els estralls de la guerra que trona a les nostres portes. Mirem les víctimes ucraïneses que veiem, i allò que no veiem, però imaginem, les víctimes de les tropes russes, que no veiem, i tampoc acabem d’imaginar. Uns i altres, agredits i agressors, podrien haver estat prenent canyes l’any passat. El pacte de Varsòvia va desaparèixer amb Gorbatxov. L’OTAN segueix dempeus, però a Europa les línies del mapa polític se segueixen pintant amb sang i les Nacions Unides cada cop s’assemblen més a la Societat de Nacions.
Viladecans es mou contra la guerra sense que la gent acabi d’omplir la plaça. En un món armat fins a les dents, la pau penja sempre d’un fil. Pido la paz y la palabra, escrivia Blas de Otero. La primera víctima de la guerra és la veritat, però aquí hi havia l’ull de Jaume Muns per mostrar una veritat, que encara hi ha gent que surt al carrer a demanar que ho deixin, que callin els canons. Encara que sàpiguen que és com demanar al cel que es posi a ploure en temps de sequera.
Fotografia: Jaume Muns
Text: José Luís Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada