Uns dels nostres

 

El teatre al carrer no és un invent de la modernitat, ni d’actors desnonats sense un escenari. Al llarg dels segles, el teatre sempre ha estat cosa de gent de malviure, d’intel·lectualitats clandestines, d’artistes ambulants, de culs de mal seient. En aquest retorn als humils orígens de l’art sense casa, sostre ni parets, el teatre recupera el públic primigeni de l’encontre de la idea amb la ficció del gest, l’acció i la paraula. Els protagonistes del teatre popular rebien el nom de còmics, no perquè provoquessin riure ni somriure, sinó perquè eren obres que els grecs representaven a les komos, els llogarets de personatges humils, domicili de pobres, esclaus i estrangers, mentre que les tragèdies es representaven a les ciutats, per als ciutadans grecs amb possibles.

Sigui en poblets o ciutats, el carrer és el lloc de tothom. És lloc de trobada. A la calle que ya es hora de pasearnos a cuerpo, escrivia Gabriel Celaya. Els homes i dones de la companyia Caviga han fet cas al poeta i un any més s’han llançat al carrer per lluir el seu art en aquest Teatre al Carrer 2024, com els atletes han lluït el seu als Jocs Paralímpics per convertir-lo en or, plata, bronze o en un triomf personal sense medalla aconseguit amb molt d’esforç, malgrat els pesars i les discapacitats: amb discapacitat costa més, de vegades molt més, fer les coses que sense. Però aquesta nit d’estiu són actrius i actors. Hi han participat, per ordre alfabètic, Maria Antònia Alcaraz, Valentina Coll, Juan Pedro Fernández, Alba Garcia, Alexandre Hage, Oriol Hidalgo, José Antonio Lao, Jordi Lligadas, Jordi Muros, Jorge Uría i Montse Velasco. La foto de Jaume Muns ens els mostra saludant en una de les dues nits triomfants amb el seu espectacle Tic Tac… Malsons, maquillats amb grans ulleres com sortits d’una pel·lícula de Tim Burton. Cada obra de Caviga és una petita joia, no en va aquests personatges, tant terrorífics com tendres, compten amb dues fades padrines, Angie Algaba, la directora, i la seva ajudanta, Isabel Peña, que han construït un homenatge al vell cinema de terror apte per a tots els públics. El teatre de Caviga aconsegueix canviar-nos la mirada respecte als seus intèrprets: deixa de ser caritativa per esdevenir còmplice i admirada. Riem amb ells per ser el que són: uns dels nostres.

Uns dels nostres

El teatre al carrer no és un invent de la modernitat, ni d’actors desnonats sense un escenari. Al llarg dels segles, el teatre sempre ha estat cosa de gent de malviure, d’intel·lectualitats clandestines, d’artistes ambulants, de culs de mal seient. En aquest retorn als humils orígens de l’art sense casa, sostre ni parets, el teatre recupera el públic primigeni de l’encontre de la idea amb la ficció del gest, l’acció i la paraula. Els protagonistes del teatre popular rebien el nom de còmics, no perquè provoquessin riure ni somriure, sinó perquè eren obres que els grecs representaven a les komos, els llogarets de personatges humils, domicili de pobres, esclaus i estrangers, mentre que les tragèdies es representaven a les ciutats, per als ciutadans grecs amb possibles.

Sigui en poblets o ciutats, el carrer és el lloc de tothom. És lloc de trobada. A la calle que ya es hora de pasearnos a cuerpo, escrivia Gabriel Celaya. Els homes i dones de la companyia Caviga han fet cas al poeta i un any més s’han llançat al carrer per lluir el seu art en aquest Teatre al Carrer 2024, com els atletes han lluït el seu als Jocs Paralímpics per convertir-lo en or, plata, bronze o en un triomf personal sense medalla aconseguit amb molt d’esforç, malgrat els pesars i les discapacitats: amb discapacitat costa més, de vegades molt més, fer les coses que sense. Però aquesta nit d’estiu són actrius i actors. Hi han participat, per ordre alfabètic, Maria Antònia Alcaraz, Valentina Coll, Juan Pedro Fernández, Alba Garcia, Alexandre Hage, Oriol Hidalgo, José Antonio Lao, Jordi Lligadas, Jordi Muros, Jorge Uría i Montse Velasco. La foto de Jaume Muns ens els mostra saludant en una de les dues nits triomfants amb el seu espectacle Tic Tac… Malsons, maquillats amb grans ulleres com sortits d’una pel·lícula de Tim Burton. Cada obra de Caviga és una petita joia, no en va aquests personatges, tant terrorífics com tendres, compten amb dues fades padrines, Angie Algaba, la directora, i la seva ajudanta, Isabel Peña, que han construït un homenatge al vell cinema de terror apte per a tots els públics. El teatre de Caviga aconsegueix canviar-nos la mirada respecte als seus intèrprets: deixa de ser caritativa per esdevenir còmplice i admirada. Riem amb ells per ser el que són: uns dels nostres.

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns