Política lingüística

                     

Em permetreu que comenci explicant-vos quina és la “meva” política lingüística personal. Jo, a les persones que no conec, començo parlant-los en català. Si em responen en castellà, però veig possible mantenir una conversa bilingüe, continuem parlant en bilingüe; si ho veig complicat, em passo jo al castellà. I al revés, si algú s’adreça a mi en castellà, jo li contesto en català; si ell continua en castellà, puc optar per la conversa bilingüe o passar-me al castellà.

Això, però, canvia si es tracta d’una botiga o un bar o qualsevol servei públic: en aquests casos, mantinc el català, i si convé dic coses en català i les tradueixo al castellà. Així, de passada, facilito al qui m’atén que li vagi sonant més el català. Els xinesos són els que més em costen: sembla que hagi una barrera més alta entre ells i jo..,.

Ja sé que alguns pensen que en aquest tema s’ha de ser més inflexible, i parlar en català al màxim, encara que resulti incòmode. Jo, en canvi, no crec que incomodar sigui una bona política, per molt que un pensi que tenim dret a parlar en la nostra llengua. Sí, hi tenim dret, esclar. Però l’actitud de “treure la llengua”, que deia aquell eslògan, no crec que ajudi gens a fomentar l’ús del català. Més aviat el converteix en una cosa que sona molt a imposició. I la veritat, no és per aquest camí que aconseguirem res. Hi ha massa obstacles socials per totes bandes perquè el català pugui “imposar-se”. Quan una llengua com la castellana és majoritària a nivell mundial i té els mitjans públics i els interessos econòmics al seu favor, tendirà a ocupar cada cop més tot l’espai. I això no es combat amb intents de forçar la gent amb imposicions antipàtiques ni amb menyspreus més o menys subtils. Ni en el cas d’una hipotètica independència es podria, donada la composició social del país!

No, això s’aconsegueix amb una gran operació de convicció col·lectiva, com la dels primers anys de la democràcia. Sí, ara les condicions són pitjors, però és l’única opció amb possibilitats d’èxit. I aquesta operació només es pot dur a terme si és realment col·lectiva. O sigui, amb tots els sectors del catalanisme disposats a arremangar-s’hi. I ara és el moment, quan s’han aconseguit trencar els blocs i el president Illa fa tota la cara de voler governar amb fermesa però sense atiar confrontacions. I, d’entrada, el que cal evitar és que s’associï gens el tema de la llengua als desigs d’independència d’una part de la població: només evitant aquesta associació serà possible intentar que un bon sector dels castellanoparlants, que ara no se senten gens concernits pel tema, trobin interessant mirar de començar a parlar també en català, com seria desitjable.

Salvador Illa va dir, en iniciar el seu mandat, que la llengua era la columna vertebral de la nació catalana. És veritat. Doncs en aquest sentit cal empènyer, i buscar les maneres de crear la convicció col·lectiva que deia abans. El president n’ha de parlar, el govern n’ha de parlar, cal fer gestos, i no estaria gens de més convèncer a Madrid d’apuntar-s’hi i que el català fos més present en tot allò que depèn del govern central. En aquest sentit, faig una minúscula proposta: que a TVE hi surtin declaracions en català subtitulades, per fer més present a tot Espanya la diversitat lingüística i perquè també es prestigiï la llengua entre els castellanoparlants catalans.

El pes important en tot plegat, tanmateix, el tenen les actuacions concretes promogudes per la Generalitat. Que han de ser moltes, i ben pensades. Des de posar més recursos per garantir una potent presència de la llengua en àrees d’interès juvenil, fins a fer que les oficines del Consorci de Normalització Lingüística augmentin el personal i facin campanyes més incisives, no només publicant llistes de cursos, cosa que evidentment s’ha de fer, sinó sobretot trepitjant territori i oferint, per exemple, als botiguers, avantatges si s’animen a aprendre català.

També és molt important que a la sanitat un pugui ser atès en català... I hi ha l’especialíssim cas de l’escola, que necessita un debat molt ampli, no dogmàtic, no partidista, i amb molt de sentit comú. Certament, cal continuar apostant per la immersió lingüística, però no buscant una escola catalana monolingüe, perquè també cal que els infants i joves aprenguin bé tant el català com el castellà, i el castellà ben parlat i ben escrit, que no s’hi val a dir que ja l’aprenen fora de l’escola. Cal, també, flexibilitat suficient perquè cada escola, en funció de la composició lingüística de les aules i de l’entorn, moduli els nivells d’insistència en una llengua o una altra. Cal, igualment, que els poders públics facin un seguiment molt atent i molt exhaustiu de com va el tema lingüístic a cada una de les escoles, evitant relaxacions i rutines. Cal també, òbviament, deixar els criteris concrets en mans dels responsables educatius i no dels jutges, però sense, alhora, engegar segons quins combats inútils. I cal, finalment, millorar els recursos de les escoles en tots els àmbits, perquè puguin afrontar més com cal els seus múltiples reptes...

I un últim tema: Sisplau, que els mitjans de comunicació utilitzin un català correcte! Especialment alguns digitals, que Déu n’hi do, però també els escrits i els televisius.

El tema de la potenciació de la llengua catalana té molts fronts i és urgent. Espero que tant el president, com el conseller del ram, com tot el govern, com el parlament, s’hi posin a fons, i de manera adequada.

Josep Lligadas Vendrell