.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
A finals dels anys 80,
l’actual Plaça Europa era un solar mig abandonat que com a molt es feia servir
com a aparcament de cotxes o per guardar contenidors d’escombraries.
Ara la plaça Europa s’ha
convertit en un parc, on hi ha un centre d’atenció primària i un escenari de
moltes actuacions del Teatre al carrer.
.jpg)
Estat de conservació a
Catalunya: Preocupació menor. Hivernant comú al Delta. Espècie amb dimorfisme
sexual. Els mascles tenen al ventre, el pit i les galtes de color salmó. El
front negre, el cap blau pissarra. El dors és marró i el carpó verdós. Les femelles
tenen un plomatge dominat per tons marrons apagats. Tant els mascles com les
femelles tenen taca blanca a l'espatlla. És una au omnívora, s'alimenta de
llavors, insectes, brots i baies. No és una espècie amenaçada.
Eio Ramon
La Biblioteca de Viladecans ha col·laborat, activament, les últimes setmanes amb el projecte Ciutats Defensores dels Drets Humans del departament municipal de Cooperació i Solidaritat. Una iniciativa que té com a objectiu visibilitzar i acompanyar la tasca de les persones defensores dels drets humans i denunciar la persecució que sofreixen. Aquest projecte, coordinat pel Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, format per ajuntaments que destinen una part dels seus pressupostos a finançar accions de cooperació per al desenvolupament i solidaritat internacional, i gestionat per l’ONG Comissió Catalana d’Acció pel Refugiat, es desenvolupa des del 2013 i compta amb la participació de trenta ajuntaments i vuit entitats i institucions catalanes implicades en la defensa i promoció dels drets humans a escala local i global.
Una de les activitats més
destacades i emotives va ser la visita a la Biblioteca de la il·lustradora
marroquina Zainab Fasiki. L’artista, autora de dos còmics que es traduiran
aviat al castellà, va reflexionar sobre la situació de les dones al Marroc i com
encara els cossos i la sexualitat estan condicionats per la tradició, la
cultura, la religió i les lleis. Va explicar que va començar a dibuixar per
mostrar amb les seves il·lustracions com es sentia i a quines situacions
s’enfronten les dones del seu país i de la resta del món.
En aquest sentit, va
denunciar les conseqüències que va suposar la colonització francesa i el nivell
de corrupció política que existeix al país. Malgrat això, el seu discurs va ser
esperançador i va instar a totes les dones a sumar forces per lluitar contra la
falta de drets i les desigualtats. L’acte va estar dinamitzat per la sexòloga
Silvia Català, que va reconèixer la importància de comptar amb referents com la
Zainab Fasiki.
Una altra de les
propostes desenvolupades dins d’aquest projecte a la Biblioteca és l’exposició
fotogràfica Nana i Fàtima, dones sota setge a Gaza, que romandrà al vestíbul de
l’edifici fins al dia 28 d’octubre. A través de les imatges de la quotidianitat
de les dues dones, s’obre una finestra per conèixer com es sobreviu sota
els intensos bombardejos i l’assassinat
constant de civils després d’un any de conflicte. Les fotografies van ser
realitzades per una de les protagonistes del relat, la Fàtima Shabair, que tal com explica a l’exposició va
passar de fotografiar nuvis a fer-ho “a infants que han mort i edificis que han
caigut”. El projecte fotogràfic es va inaugurar amb la presència de Chené Gómez i Enric Miratvillas, de l’ONG CREART,
entitat que juntament amb RUIDO Photo han creat l’exposició.
El programa Ciutats
Defensores dels Drets Humans va comptar també amb la presència de Nickie Azzam,
activista palestina que lluita per l’autodeterminació del poble palestí i
contra el genocidi de Gaza, que va explicar la seva trajectòria i lluites en
una conferència a l’Àtrium.
Des de fa més d’una
dècada, el projecte de cooperació ha convidat més de setanta persones
defensores dels drets humans de més d’una trentena de països d‘arreu del món,
molts dels quals estan amenaçats, perseguits i han estat privats de llibertat.
Tanmateix, han fet diverses campanyes per exigir l’alliberament de defensors i
defensores empresonades per lluitar a favor dels drets civil i polítics.
Aquests treballen, s’organitzen i lluiten per protegir els drets de les dones,
del col·lectiu LGBTIQ+, el dret a la pau, els de les persones migrades i
refugiades, de les minories ètniques i nacionals, el dret a la llibertat
d’expressió i opinió, a la memòria democràtica, a l’autodeterminació, és a dir,
el dret a una vida digna.
Los escorpiones
Sara Barquinero
Barcelona: Lumen, 2024
Els protagonistes, Sara i
Thomas, es veuen embolicats en l’entramat d’una teoria de la conspiració
dirigida pels poders polítics i econòmics, que pretenen controlar els individus
a través de la hipnosi i els missatges subliminals en llibres, videojocs i música
per a induir-los al suïcidi. Tots dos porten a coll desequilibris emocionals i,
mentre es teixeix entre ells una relació inclassificable i poderosa, decideixen
investigar sobre aquesta secta el nom de la qual és el d’una de les poques
espècies animals que prefereix matar-se abans que continuar suportant el dolor.
Des de la Itàlia dels anys vint, passant pel sud profund dels Estats Units en
els vuitanta, fins a arribar a l’època actual a Madrid, Bilbao, un poble perdut
de l’Espanya rural i Nova York, aquesta és una història sobre l’angoixa
existencial, la solitud i la necessitat de creure en alguna cosa, sigui el que
sigui, per trobar el sentit a la vida. Sara Barquinero brinda una
experiència de lectura que obsessiona, inquieta i arrossega al lector fins al
final.
Agnès Mathieu-Daudé
Barcelona: Flamboyant,
2024
Dagfrid, la nena vikinga
protagonista d’aquest conte, explica l’última aventura amb la seva família. I
sorprèn dient: “Als vikings no ens fa por el mar furient. En principi, vaja.
Entre el pare que es mareja quan navega i el meu germà, a qui no deixen fer
res, la meva família no va mai gaire lluny. Per sort, tenim l’oncle Èrik, que
va anar a viure a Groenlàndia. Així que, quan vaig saber que la meva cosina
Helda es casava, se’m va escapar un crit d’alegria. Un casament viking sempre
és una festa, però és que si, a més, hi afegeixes una travessia a la
vikinga...”. Un conte per infants de 7 a 10 anys.
Domingo flamenco
Olivier Schrauwen
[Logroño]: Fulgencio
Pimentel, 2024
Un còmic monumental sobre
l’avorriment i la idiocia contemporània, d’un dels dibuixants de
còmic europeus actuals més innovadors i interessants. Un dia típic en la
vida Thibault: es desperta, vaga per la casa, s’emborratxa, posposa
qualsevol treball, no aconsegueix llegir ni una sola frase del llibre que té
entre mans, es droga i no es relaciona amb absolutament ningú. Domingo
flamenc és una narració que entreteixeix, fil rere fil, no sols la vida del
seu protagonista, sinó el corrent de la seva consciència, i que acaba abastant
la vida de tota una ciutat durant un dia tan èpic com poc memorable.
Sí, tal i com ho estàs llegint. Aquest joc de taula, més concretament de cartes, tracta literalment d’animals que s’han convertit en zombis i que volen menjar-se el teu cervell. T’agradi o no has de lluitar per desfer-te de les cartes de la teva mà i del teu cementiri per evitar així a l’horda i fer que es mengin a la resta de rivals. A Animazombis poden jugar alhora de 2 a 5 jugadors amb una edat mínima recomanada de 8 anys. Les seves partides duren al voltant dels quinze minuts.
Al començament de la
partida has de rebre 9 cervells de la reserva i un suport per a
cartes al qual, des d’ara, anomenarem cementiri. Remena les 50 cartes
que conté el joc i forma un munt de cara avall. D’aquest munt agafa tres cartes:
dues d’elles te les deixes a la teva mà i l’altra al cementiri. Repeteix
aquest pas dues vegades, fins que tinguis 6 cartes a la mà i 3 al cementiri.
Fet això, ja pots jugar la partida.
Es juga per torns i es
procedeix en sentit horari. Quan sigui el teu torn has de fer els dos passos
següents:
Jugar una carta de la
teva mà o bé diverses d’un mateix número.
Al començament de la
partida l’horda està buida. L’horda és l’espai comú per tothom al
centre de l’àrea de joc on es van posant, en una única pila, les cartes que
es van jugant. Com que aquesta està buida al començament, pots baixar una carta
de qualsevol número. A partir d’aquí, sempre s’ha de jugar una carta que
sigui d’un valor superior a l’última que s’hagi jugat en l’horda.
Si baixes diverses cartes
d’un mateix número, una la deixes en l’horda i la resta les pots
distribuir com vulguis entre els cementiris de la resta de participants.
Si pel motiu que sigui no
vols jugar una carta en l’horda o, simplement, no pots atenent a
les regles anteriors, has de procedir així: primer, es descarta tota l’horda
(queda buida); segon, perds un dels teus cervells (si era l’últim
que tenies, la partida acaba immediatament); tercer, roba dues cartes del
munt, una la poses en el teu cementiri i l’altra la deixes en la teva mà
(si el munt per robar s’esgota, agafa totes les cartes descartades i fes
un munt nou); quart, fas un altre torn immediatament.
Completar la teva mà
Si després de fer el
primer pas tens menys de tres cartes a la mà, agafa les que calgui del
teu cementiri per tornar a tenir-ne tres. Si has passat el teu torn al
següent jugador i t’has oblidat de fer aquest pas, no podràs omplir la teva mà
amb cartes del teu cementiri fins que arribis a aquest pas en el
teu pròxim torn.
Es juga d’aquesta manera
fins que un jugador es queda sense cartes a la mà i al seu cementiri.
Quan això passa, la ronda actual acaba immediatament. Al jugador que ha
aconseguit jugar totes les seves cartes no li passa res, però la resta
perden tants cervells com cartes els quedin a les seves mans i
als seus respectius cementiris. Arribat en aquest punt, si un jugador es
queda sense cervells, la partida s’acaba i guanya aquell que en tingui
més. Si tothom té encara com a mínim un cervell, s’ha de preparar una
nova ronda, tal com s’ha explicat al començament d’aquest article, però sense
tornar a repartir 9 cervells, esclar, només es reparteixen les cartes
als jugadors seguint el procediment detallat i es forma un munt nou per
robar amb les que sobren. La partida també pot acabar de forma immediata enmig
d’una ronda si algú es queda sense cervells per no haver pogut jugar una
carta de valor superior a l’última que hi hagi en l’horda.
Ja per últim mencionar
certes cartes especials que hi ha, que són el Mosquit, la Rateta
i la Bestiola. El Mosquit és un 0 que es pot jugar sobre
qualsevol número (un salvavides, podríem dir...). La Rateta permet
descartar l’horda, incloent-la a ella, i jugar un nou torn. La Bestiola
obliga al següent jugador a que baixi una carta de valor menor de 8.
A més, certes cartes tenen
també el símbol d’un dau a dalt. Si jugues una carta d’aquestes,
has de llançar el dau i aplicar l’efecte que indiqui, sempre que sigui
possible. Els resultats del dau permeten, per exemple, prendre a un
altre jugador un dels seus cervells, agafar un cervell de la
reserva, tenir un torn extra immediatament...
Animazombis és una bona alternativa a altres títols de cartes
com són Virus! i Zoop. Mecànicament és molt simple, ja que és
baixar cartes de la mà a un descart comú per tothom seguint unes normes
senzilles. En ocasions es pot jugar amb certa malícia, ja que mai és obligatori
jugar una carta de la mà. Per tant, perdre un cervell a posta per
començar una horda des de zero pot ser una bona opció, a vegades, per
fer mal als rivals. Certa estratègia té. Aprendre a jugar no costa gens i les
partides són realment ràpides. I com a joc de cartes que és, costa
relativament poc, al voltant d’uns 17 euros. En el nostre grup de joc va
encaixar bé des del començament i en vam fer fortes partides. Quan el portem a
esdeveniments també crida l’atenció per l’estètica que té i la presentació de
la pròpia caixa, que ja és força curiosa. El recomano per a famílies i grups de
gent friki que busquin jocs àgils en tots els sentits.
No hi ha res per sempre.
Encara que moltes vegades sembli que sí, que persones i situacions no canviaran
mai al teu voltant. Però ho fan, se’n van, s’acomiaden o es transformen, uns
cops per a bé i altres, no tant. I ja mai més tornes a banyar-te en el mateix
riu d’abans. T’acomiades i comences a trobar a faltar algú, un lloc, un costum,
una manera de fer les coses. Tan sols et resta desitjar el millor a qui marxa
o, potser, tornar a algun indret que va ser el teu pa de cada dia i celebrar
haver-hi anat en altre temps.
Arribar al final d’un
camí mai no és fàcil, encara que ho hagis escollit. Sovint el recorregut és
difícil, ple d’obstacles i entrebancs, però, alhora, ple de satisfaccions i
sorpreses. Mirem enrere i pensem que segurament ho podríem haver fet millor,
diferent… Però ara som aquí, i això no podem canviar-ho! Records, imatges,
paraules… ningú no ens els esborrarà, ningú no ens els podrà prendre. Ans al
contrari, dependrà de nosaltres que pervisqui al nostre cor.
Hi ha persones que deixen
empremta. Aquest octubre, una d’elles, que destaca sobre molts, que sempre ha
envoltat la meva feina i que va marcar moments importants de la meva vida,
marxa a un altre destí. Ell hi era amb una abraçada quan vaig acomiadar ma mare
per a sempre, l’11 d’octubre de fa dinou anys, i quan vaig presentar el meu
primer llibre de relats, el juny de fa tres voltes completes al sol. També unes
paraules seves, unes flors i un peluix donaven la benvinguda al món al meu
fill, fa gairebé vint-i-vuit anys.
Per això i perquè
l’aprecio, no puc estar-me de deixar unes paraules escrites dedicades a ell. Si
mai no les llegeix, no passa res. El que més m’importa és que jo sé que les he
escrit.
Allà on va, segur que li
anirà molt bé perquè val i treballa de valent. Perquè sap estar a tot arreu i
és exigent, i perquè té això que en diuen carisma. Espero que tingui molta sort
i que visqui més moments gloriosos. Com els que hem pogut compartir amb ell. A
reveure!
 |
| Els bisbes Agustí Cortés (a l’esquerra) i Xabier Gómez (a la dreta) |
A Viladecans anem de novetat en novetat, com si, per un cop a la vida, les autoritats civils i les eclesiàstiques s’haguessin posat d’acord. Coses de l’atzar. Perquè no només canviarem d’alcalde, sinó també de bisbe.
No em sento capaç, ara
mateix, d’explicar-vos el procediment per renovar els bisbes. És que ni tan
sols aconsegueixo entendre’l gaire. No cal amoïnar-s’hi (o sí): no és ni gaire
eficaç, ni gens transparent, ni molt menys participatiu. Sí que els bisbes -i els
capellans en general- es jubilen deu anys més tard que el comú dels mortals. I
la seva jubilació, a 75 anys, sovint no pressuposa un cessament d’activitat. La
falta de capellans i la bona voluntat de molts fa que continuïn en actiu encara
durant un munt d’anys. En el cas del nostre bisbe Agustí Cortès, que ha estat
fins ara el primer i únic bisbe de la diòcesi de Sant Feliu, des que es va
fundar fa vint anys, la seva llarga malaltia no ha aconseguit accelerar un
procés de relleu que l’hagués descarregat de responsabilitats en moments prou
difícils per a ell. O sigui que la jubilació efectiva li arribarà a 77 anys.
El bisbe Agustí és un
home moderat i que no fa gaire soroll. Ha escoltat molt, ha deixat fer i ha
estat molt honest en la seva feina. Li agrada anar al fons de les coses, ha
buscat coherència entre la seva filosofia i la seva acció, ha actuat amb
llibertat i ha donat sempre suport a les accions en favor de qui patia
situacions de vulnerabilitat. Encara que aquestes accions el portessin a
escoltar coses poc complaents o a trobar-se en ambients allunyats dels àmbits
eclesials. És per això que s’ha guanyat l’estima de molta gent.
Amb tot, la veritat és
que el bisbe que el substituirà i que serà ordenat a la catedral de Sant Feliu
el proper 30 de novembre, és una persona ben interessant, i més en els temps
que corren. Es diu Xabier Gómez, és basc, i dominic, té 54 anys. Llegint el seu
currículum sembla que és una persona intel·lectualment potent, interessat en el
diàleg i en l’art. Dos anys d’estada en el convent dels dominics a Barcelona
han estat suficients perquè parli i escrigui correctament el català.
Servidora el vaig
conèixer el mes de maig passat, a Madrid. Vaig anar en representació del bisbat
a una trobada sobre acollida a Migrants dins les nostres esglésies. Ell n’és el
màxim responsable. I vaig quedar impressionada per la seva energia, obertura i
claredat. És un dels redactors del document Comunitats
acollidores i missioneres. Identitat i marc de la pastoral amb Migrants que els bisbes han fet seu. A banda de fer bons
documents, ha tirat endavant i ha impulsat iniciatives solidàries d’acollida,
defensa, promoció i integració dels immigrants. Els immigrants cristians són,
proclama ell, membres de ple dret de les nostres comunitats cristianes, on
sovint són vistos com a pobres que s’han de col·locar només a la cua del rober.
Crec que vol i promou una Església activa i coherent amb el seu missatge. O
sigui que pinta bé. Ja us ho explicaré.
Mercè Solé
.JPG)
Un any més, el 10 d’octubre, es commemora el Dia Mundial de la Salut Mental, aquest any sota el lema: Treball i salut mental, un vincle fonamental.
L’Organització Mundial de
la Salut (OMS) defineix el concepte de salut com “l’estat de complet
benestar físic, mental i social, i no només l’absència d’afeccions o malalties”.
Actualment sabem que tant el nivell de benestar autopercebut en les diferents
àrees de la nostra vida (social, econòmica, laboral, oci, descans...), com la
pràctica d’hàbits saludables marcaran un pes diferencial en la nostra salut
i qualitat de vida. Per a aquest benestar físic i mental és fonamental
comptar amb entorns segurs i saludables: amb nosaltres mateixos, amb la
nostra família, les nostres amistats... i també a la feina, ja que hi passem
gran part de la nostra vida.
Les directrius mundials
de l’OMS sobre la salut mental a la feina recomanen mesures per a fer front als
riscos per a la salut mental com la gran càrrega de treball, els comportaments
negatius i altres factors que generen angoixa en el treball. Per primera
vegada, es recomana la formació dels directius per tal que puguin prevenir
entorns laborals estressants i respondre als treballadors que pateixen malestar
emocional. L’objectiu és donar suport a la prevenció, protegir i promoure
la salut mental a la feina, i
recolzar les persones amb problemes de salut mental perquè puguin participar i
prosperar en el món laboral.
Tots i totes som
responsables de cuidar la nostra salut i podem ser agents actius a l’hora
de cuidar i promoure el benestar emocional, també, en els entorns laborals.
Petits canvis, hàbits, actituds, decisions... poden marcar la diferència.
Conrear la salut mental i
el benestar emocional és un viatge que requereix dedicació i pràctica constant,
integrar aquestes estratègies a la teva vida diària t’ajudarà a tu i al teu
entorn.
Referents de Benestar
Emocional de Viladecans
Estratègies senzilles
per cultivar la Salut Mental i el Benestar Emocional
Practica l’Atenció
Plena (Mindfulness):
Implica ser present en el moment actual sense jutjar-lo. Dedica temps cada dia
per estar conscient dels teus pensaments, emocions i sensacions físiques. Pots
practicar la meditació, centrar-te en la teva respiració o simplement parar
atenció a les teves activitats diàries.
Mantingues una rutina
equilibrada: Ha d’incloure temps
per a la feina, el descans, l’activitat física, l’alimentació saludable i el
temps per a tu mateix. Una rutina proporciona estructura i estabilitat
emocional.
Exercici físic
regular: L’activitat física no
sols beneficia el teu cos, sinó també la teva ment: l’exercici allibera
endorfines, neurotransmissors que ajuden a millorar l’estat d’ànim i reduir
l’estrès.
Estableix i assoleix
metes petites, realistes i
assolibles a curt i llarg termini. Celebrar els teus èxits, fins i tot els
petits, et brinda un sentit d’èxit i millora la teva autoestima.
Fomenta relacions
positives: Mantingues connexions
socials saludables. Busca temps per estar amb amics i familiars que et donin
suport i amor.
Practica la gratitud: Cada dia reflexiona sobre el que estàs agraït.
Centrar-te en les coses positives de la teva vida ajuda a canviar la teva
perspectiva.
Estableix límits i
aprèn a dir No: L’assertivitat
permet el respecte cap als altres i cap a tu, per protegir el teu temps i
l’energia.
Aprèn a gestionar
l’estrès: Desenvolupa tècniques
de maneig de l’estrès, com la respiració profunda, la visualització o el diàleg
intern positiu. Troba el que funcioni per a tu i practica-ho regularment.
Fomenta l’aprenentatge
i la creativitat: Dedica temps a
explorar noves activitats, hobbies o interessos. Estimula la teva ment, això
pot augmentar la teva satisfacció i el teu benestar.
Cerca ajuda
professional si cal: No dubtis a
buscar ajuda si sents que necessites suport addicional.
Com cada curs Càritas Viladecans engega motors per iniciar les tasques treballant i acompanyant persones, nens i grans amb situació de vulnerabilitat, ajudant a superar les seves dificultats amb una proposta dignificant.
Els projectes engegats
segueixen: de Llengua, Acull, Alfabetització, Brúixola, Reforç, Rober,
Aliments, i altres. Tots ells construint esperança, estant al costat de les
persones.
Per tot això, Càritas necessita socis que
esporàdicament o puntualment facin aportacions solidàries per poder estar allà
on ens necessiten.
Càritas ha creat
“Entitats amb cor” posant a l’abast de les empreses una eina per donar suport
al desenvolupament de projectes, ajudant a fer una bona tasca social. Poden fer
aportacions de caire voluntari, econòmiques i de productes o serveis entre
altres.
El voluntariat a Càritas
constitueix un pilar molt important i bàsic, el seu compromís dins la societat
defensa la dignitat de les persones. Càritas demana persones voluntàries amb
ganes de transformar les injustícies i estar al costat d’altres en situació
d`exclusió social.
Demanem a tothom que
vulgui col·laborar que facin un bizum per poder continuar la tasca d’atendre i
ajudar a les persones en situació vulnerable.
Càritas Viladecans / Sant
Climent forma part del projecte a nivell estatal “Una nova estratègia del
voluntariat”.
Col·labora amb nosaltres!
Bizum 09850
Montse Pastor
 |
| Carme Santín (a l’esquerra) i Massouda Kohistani (a la dreta) |
Ens trobem amb la Carme Santín i la Massouda Kohistani en una cafeteria de la Rambla Modolell. La Carme, que arriba una mica abans, ens explica que col·labora com a voluntària amb una petita ONG, Un gest de calor, que va néixer arran del llarg èxode de sirians que fugien de la guerra cap a Europa enmig d’un entorn molt hostil i en condicions totals de vulnerabilitat i precarietat.
L’acció d’aquesta ONG
arriba ara a la societat afganesa, que arrossega una llarguíssima història de
conflictes colonials i bèl·lics en els quals la cultura, les necessitats i els
drets dels seus habitants desapareixen davant dels valors estratègics del país
cobejats per les grans potències orientals i occidentals. La situació de les
dones, malauradament, s’ha convertit en una mena de punta de llança on
coincideix tant el masclisme secular d’alguns dels pobles que integren
l’Afganistan com l’obsessió dels talibans per emmudir i humiliar les dones fins
a extrems difícils de digerir. D’aquest inacceptable domini n’han fet un signe
d’identitat.
Massouda Kohistani va
poder fugir d’Afganistan en els primers dies del retorn al poder dels talibans
– Jo vaig tenir la sort
de poder estudiar a la universitat, ciències polítiques, i en el meu país vaig
lluitar tant com vaig poder pels drets de les dones i per la pau, sobretot
escrivint en diversos mitjans, no només afganesos, també de l’Índia i del Pakistan.
Amb l’arribada dels talibans, el 2021, vaig decidir marxar, ajudada per
periodistes del diari El País. De fet, mentre era allà, em vaig sentir
perseguida i amenaçada i vaig ser colpejada, tant jo com la meva família. He de
dir que 17 de les meves companyes d’activisme han acabat sent assassinades.
Massouda ens explica la
seva odissea per arribar a l’aeroport i poder obtenir una plaça en un avió. Ens
venen al cap les imatges del caos de Kabul i de la desesperació de molta gent
que sabia que romandre al país era exposar-se a una repressió sagnant.
- Vas venir
directament a Espanya?
Nosaltres no hi podem
estar més d’acord: les imatges impactants dels conflictes ens afecten... una
estona. Són substituïts per novetats potser igual de greus, però sembla que no
hi hagi lloc per a més. Hem passat dels refugiats de l’Orient Mitjà a Ucraïna i
d’Ucraïna a Palestina. I tendim a oblidar el conflicte anterior com si ja
estigués resolt, però no.
– En realitat, continua
Massouda, una cosa són els discursos que fan els països occidentals, i una
altra el suport que implícitament continuen prestant als talibans, a banda de
la Xina, que els proveeix d’armes. A Afganistan es barregen la situació geoestratègica,
el corredor de la droga, el gas natural... Fa segles que països occidentals,
per exemple, utilitzen Afganistan com a projectil mutu o com a camp de batalla
entre els seus interessos. I Estats Units sabia quines conseqüències trobaríem
les dones i va negociar amb els talibans de forma barroera.
A la conversa surt
aleshores aquella novel·leta de Rudyard Kipling, del 1901, Kim de l’Índia,
que es va fer molt popular sobretot dins de l’escoltisme, però que sota
l’aparença del viatge iniciàtic d’un noiet, es descrivien totes les martingales
de l’espionatge anglès i rus a l’Afganistan. I no era cap joc en absolut.
– Com has arribat a
Viladecans?
– He viscut un parell
d’anys a Salamanca i d’allà em vaig traslladar a Barcelona. Un cop a Catalunya
em vaig dedicar a aprendre les dues llengües, tant el català com el castellà,
perquè fins al moment, les meves activitats com a ponent de conferències i taules
rodones, les havia fet en anglès. La meva llengua materna és el darí, una de
les llengües oficials a Afganistan que en realitat és persa.
– Això vol dir que
vols establir-te a Espanya?
– I en el futur?
Intervé aquí,
apassionadament, la Carme.
Preguntem a Massouda per
les seves esperances i expectatives de futur.
– És imprescindible
continuar amb l’activisme per defensar les dones, perquè els talibans són
autèntics terroristes i genocides, sense cap respecte per als drets humans. I
en la situació en què es troba el país és molt difícil lluitar en solitud des
de dins. El que passa a Afganistan no és només dolent per als seus habitants,
ho és per a tot el món.
Gràcies, Massouda i
Carme. Amb la vostra actitud activista i solidària segur que fa un món millor.
M. Carmen Castellano,
Miguel de la Rubia, Mercè Solé
Podeu llegir altres
entrevistes fetes a Massouda:
Cuando a un refugiado no le basta con ser un alumno brillante. Mariano
Ahijado. El País
Massouda Kohistani, refugiada afgana en Galicia. Público
Massouda Kohistani.
Entrevista a La Ser
Entrevista a Spanish Revolution
 |
| Fotografia de Jaume Lligadas Vendrell |
Encara que sigui darrera d’una tasca metàl·lica, ja podem contemplar un dels resultats de la restauració de la Torre Modolell: s’han reconstruït les columnetes o balustres de les escales que duien a les antigues escoles. Ara no són de porcellana, com eren els originals, però es recupera la imatge d’aquest espai emblemàtic.
Una magnífica notícia,
perquè vol dir que la restauració va endavant, i que hi va amb la voluntat de
respectar al màxim tot el conjunt. Encara falta molt, només estem a la part
esquerra de la casa-palau. Falta la resta de l’edifici, i falta el Jardí. Però
el camí emprès és el bo. Demanem que la nova alcaldessa, Olga Morales, s’ho
prengui com una prioritat i ho activi. Ja sabem que a Viladecans hi ha moltes
coses a fer i moltes necessitats a cobrir. Però aquí hi ha en joc un dels
elements bàsics de la personalitat i la imatge de la ciutat.
Josep Lligadas
Vendrell
Si busqueu discapacitat i treball en un cercador d’Internet, trobareu tot un ventall d’informació sobre lleis, drets fonamentals... Nacions Unides reconeix els drets, els estats tenen lleis que els emparen, però la realitat de les persones amb discapacitat és que han de lluitar contínuament per demostrar i reafirmar el seu lloc dins d’una societat poc empàtica i poc adaptada a la inclusió. Sobretot, de les persones amb discapacitat intel·lectual.
Tot el que és desconegut
espanta, i els “normatius” potser es pensen que els altres ja ho tenen tot
cobert. Perquè sentim molt a parlar d’inclusió, de lleis i normes que se suposa
que emparen un col·lectiu cada cop més gran, perquè cada cop es diagnostica
més, amb aquest anhel de tenir-ho tot ben etiquetat i emmarcat dins una
categoria on la diferència i els matisos queden dissipats per un gran
engranatge que s’ho empassa tot i no mira la individualitat dels individus.
Se suposa que som una
societat inclusiva. Se suposa que l’escola és inclusiva. Se suposa que hi ha
una inclusió laboral. Se suposa que hi ha un acompanyament institucional. Se
suposa que hi ha uns habitatges dotacionals on les persones discapacitades tenen
un lloc per viure. Però, de totes aquestes suposicions, els que cada dia viuen
aquesta realitat només poden fer-ne una pilota i intentar continuar rodant,
tirant endavant a coces i recordant a qui els vulgui escoltar que tenen dret a
conviure amb nosaltres, a treballar amb nosaltres i a que els seus esforços es
vegin algun dia materialitzats en fites, banals potser per a una gran majoria.
Molts pensaran que avui
en dia les coses han canviat molt, i és veritat. Tenim tota una generació de
joves amb discapacitat intel·lectual que estudia, que acredita competències i
que pot perfectament integrar-se a un lloc de treball amb les condicions adequades
i adaptades a la seva particularitat. I sí, tenim la sort de comptar amb els
itineraris formatius específics (IFE) per mitjà dels quals els alumnes
realitzen pràctiques professionals en empreses de l’àmbit dels seus estudis,
demostrant amb escreix les seves capacitats. Tots els inscrits son molt ben
valorats i superen les pràctiques. Però sabeu quants alumnes de la promoció del
curs passat a l’IFE de Gavà treballen avui dia? Només un.
Cal canviar la mirada! La
por per desconeixement, s’ha d’acabar!
Tots tenim una persona
propera amb discapacitats intel·lectuals, i si no la tenim, la tindrem. El 15%
de la població mundial són persones amb discapacitat… 30 convidats al teu
casament, sis membres de la teva família o amics, cinc empleats de la teva empresa,
tres companys de classe, dos membres del teu equip, i amb el temps... un dels
teus propers a casa teva. Segons la web del Consell Europeu de la UE, el 27%
dels europeus de més de setze anys té alguna discapacitat intel·lectual. 101
milions de persones, un de cada quatre adults.
A més, Espanya és el
darrer país de la UE en inserció professional de persones amb discapacitat. És
urgent i necessari revertir això. Des de l’associació ASDIVI, entitat amb seu a
Viladecans dedicada a la defensa i promoció del mercat laboral i l’oci de les
persones amb discapacitat, es continua lluitant per la visibilització del
col·lectiu. I des de fa tres anys, durant el mes de juliol, signa convenis amb
casals d’estiu i restaurants que col·laboren en ensenyar al món que els joves
amb discapacitat intel·lectual poden i saben treballar.
Gràcies a Paido, el Racó
de Sant Climent, el restaurant de Can Batllori i el club UD Viladecans hem vist
com el Xavi, el Quim, la Miriam, el Pau D., l’Ariadna, la Íngrid, el Jose, el
Tony, la Maria, la Lucia, el Mario, l’Enea, el Jose Miguel, el Pau O. i la
Yaritza tenien una oportunitat laboral. Quinze nois i noies amb discapacitat
intel·lectual que han demostrat que poden i saben treballar.
Voluntaris per ensenyar
al món que estan aquí, que estan preparats i que tenen la força i el suport
dels lluitadors d’ASDIVI per tirar endavant iniciatives com aquesta mentre faci
falta demostrar la validesa d’aquestes noies i nois, la mateixa que a altres
se’ls pressuposa.
Aquest projecte és una
oportunitat per als voluntaris, però també una oportunitat per a les empreses
que hi participen i els companys de feina d’aprendre de primera mà què és la
inclusió. El repte que ens toca a les persones “normalitzades” (si és que hi ha
algú normal) és obrir els ulls i normalitzar quina és la realitat del nostre
entorn i assumir que tots tenim els mateixos drets.
No és que els hi fem
el favor de deixar-los participar en la vida social i laboral, és que tenen el
mateix dret d’estar i participar allà on estàs tu.
Natàlia Morant Garrido
Després de 19 anys com a alcalde de Viladecans, Carles Ruiz Novella ha deixat l’alcaldia per passar a dirigir els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. L’ha substituït, com a alcaldessa de la ciutat, la regidora socialista Olga Morales.
És molt important, el paper d’un alcalde o alcaldessa en
una població. I més en una població com la nostra, tan gran i amb reptes tan
rellevants i tan variats com els que tenim i com els que van apareixent
constantment. Per això, si bé no ens correspon aquí fer cap valoració del
mandat i de l’acció de govern de l’alcalde Carles Ruiz, en els quals cadascú hi
veurà aspectes positius i aspectes que no ho són tan, en diversos graus i
intensitats, el que sí que cal en tot cas reconèixer i agrair és la dedicació i
el treball que ha dut a terme al llarg de tots aquests anys buscant allò que
considerava més convenient i profitós per als ciutadans i ciutadanes de
Viladecans.
I cal esmentar una altra
novetat. La fins ara també regidora socialista Gisela Navarro deixa igualment
l’Ajuntament per passar a ser diputada del Parlament de Catalunya. Els
resultats de les darreres eleccions, i les baixes produïdes pels diputats que
ho han deixat en ser nomenats per a càrrecs del nou govern, ho han propiciat.
Cal agrair-li també a la Gisela Navarro tota la feina duta a terme a Viladecans
al llarg de tots aquests anys.
Des d’aquesta revista
desitgem tot l’encert a Olga Morales en la seva tasca, amb esperit col·lectiu i
de diàleg. I aprofitem aquests canvis per valorar i animar també la tasca de
tots aquells que, tant des del govern com des de l’oposició, treballen pel bon
funcionament de la nostra ciutat.
