El panorama de la
fotografia amateur durant l’any 1970, moment en què vaig començar a caminar com a fotògraf, no tenia
gaire a veure amb el d’ara, que la tecnologia ha socialitzat el sector, en
disposar d’uns mitjans electrònics més còmodes i accessibles. Avui qualsevol
persona a través d’un telèfon mòbil, polsant una rodoneta li és fàcil immortalitzar una escena.
En els meus inicis, tot i
el progrés a què havia arribat la fotografia respecte a etapes anteriors, calia disposar
d’una càmera, en la qual s’havia de graduar la llum, la velocitat i la distància, a més d’incorporar-hi un rodet de pel·lícula amb
una capa de gelatina sensible a la llum, que captava la imatge en negatiu. A
través d’un procés químic de revelatge i d’una posterior ampliació, damunt d’un
paper emulsionat, apareixia la imatge en
positiu. Operació que requeria dominar la càmera i tots els processos que he
apuntat, dins del laboratori.
Posseïdor d’una càmera, que
havia comprat a terminis, i havent seguit un curset organitzat per l’Agrupació
Fotogràfica de Catalunya vaig muntar un laboratori a casa.
De forma agosarada,
vaig participar en concursos, els quals
van servir-me per fer créixer els estímuls, puix al cap de pocs mesos
d’haver-me iniciat, vaig començar a assolir premis i a adquirir un
posicionament dins el món amateur, del qual en feren ressò les publicacions especialitzades.
A partir de la meva
experiència personal permeteu-me que us faci cinc cèntims del que ha estat i és
la fotografia:
El poder de la fotografia és
el de
captar una realitat, i la càmera és
l’instrument imprescindible, malgrat que el mèrit principal no és d’ella, sinó d’aquell que la sap fer servir.
La fotografia se la pot
anomenar “el llapis de la llum”, ja que dibuixa el que li transmet la llum que
reflecteixen els objectes que capta la càmera i
que, per tant, ha escollit el fotògraf per immortalitzar.
Aquest poder de captar de
forma objectiva, verídica i fidel la realitat, és el que, a partir del segle XIX, va
dur als pintors a optar per uns estils més figuratius i abstractes, ja que no podien
competir en la forma amb què es contemplava, a través de la fotografia.
Alguns artistes van
aprofitar la fotografia, no com un únic recurs per mostrar la realitat del que
observaven, sinó també del que s’imaginaven. És així com a partir del
1916 va sorgir un moviment constructivista al centre d’Europa, que utilitzava
uns recursos expressius i uns llenguatges, a través dels quals creaven escenes
inventades, que, en determinats casos, seguien uns passos propis de la pintura
i que els obligava a aplicar manipulacions que s’apartaven dels
cànons de
les
tècniques i dels conceptes propis de la fotografia
tradicional.
D’aquí
va sorgir el “fotomuntatge fotogràfic”, en el qual s’ajunten imatges obtingudes
en diferents negatius, però que es juxtaposen a l’hora del positivat i revelat,
per tal de crear una sola imatge, que dona com a resultat una obra única. Un
altre dels sistemes és el de retallar parts de
fotografies diferents, enganxar-les
formant un collage damunt d’una superfície i retratar-lo, per aconseguir
un negatiu, a través del qual poder positivar les còpies que es vulguin.
Com es pot comprendre,
estem parlant d’una feina laboriosa. Tinguem en compte que en aquells temps estàvem a anys llum dels mitjans electrònics actuals, que
permeten resoldre-ho de forma còmoda i fàcil a través d’un programa com pot ser el photoshop.
D’aquí
ve que s’atorgui un mèrit important als fotomuntatges
artesanals, ja que obligaven a una major inversió de temps i de material, raó
per la qual abans d’executar-lo era convenient planejar-ho i assegurar-ne el
resultat.
Com a fotògraf, si bé no
vaig descartar les imatges que despertaven la meva sensibilitat a través dels
ulls, vaig tenir una gran predilecció per plasmar escenes que fluïen de la imaginació i de motivacions
personals. És
així com vaig
aplicar els diferents procediments del
fotomuntatge.
La meva etapa dins del món
dels concursos em va permetre obtenir uns tres-cents cinquanta premis, exposar
en diferents salons de l’estat espanyol, individualment i conjuntament amb
altres autors. Se’m va convidar a formar part del jurat en certàmens i a intervenir
en taules rodones i seminaris. Vaig ser membre del Grup FOTOFAD, del Grup 10x4 i de la comissió organitzadora
de les Jornades Fotogràfiques de Catalunya i un dels participants en el llibre Pintades:
Barcelona de Puig Antich al Referèndum.
Vaig ser professor de fotografia en les escoles Tecnifoto i IDEP.
En aparcar la càmera per
l’escriptura, vaig ser corresponsal de la revista Nueva Lente i
cofundador i director de la revista La Cortinilla i de La Fotografia.
En els festivals d’Arlès (França), vaig acudir diversos anys per visualitzar i
seleccionar portafolis d’autors internacionals, per publicar-los a la
revista. El 1989, TVE de Madrid em va
convidar a participar en el programa “El Nuevo Espectador” que dirigia Eduardo
Sotillos.
Per encàrrec de l’editorial
Espasa Calpe, de Madrid, vaig ser l’autor dels llibres Catalunya en Blanc i
Negre en què relatava la història de la fotografia a Catalunya en
les seves etapes inicials, i Catalunya, imatges d’un temps en què em referia a la seva importància per documentar la
societat.
Amb col·laboració de
l’Agrupació Fotogràfica de Viladecans, vaig organitzar la primera exposició que es va portar a terme
a Viladecans de fotografies antigues de la ciutat.
Acabo aquest capítol
dedicat a la fotografia dient que una fotografia pot contenir poesia i que una
poesia pot despertar imatges. Una cosa s’aconsegueix ordenant la llum i en
l’altra ordenant paraules.
Salvador Obiols
.jpg)
