FUENTE DEL LAUREL (CAN PRESES)

Solitaria entre la maleza, 

paciente y ajena al tiempo 

sigues desparramando ese hilo 

de vida transparente que 

en su vientre la tierra guarda.

Tu cristalina agua, antaño 

atraía a curiosos y andarines 

que a tu lado su sed calmaban

 y a sus casas te llevaban

en curiosos utensilios.

También recogían hojas del 

oloroso laurel que fértilmente a 

tu lado crecía; con él todo lo 

compartías, tu aromático nombre, 

el implacable sol del día, el silencio

de la noche y el agua que de tus 

entrañas salía.

Del laurel te despoblaron, 

menguaste tu caudal, pero 

sigues incansable manando 

recuerdos a mayores que un día 

niños fueron, corrieron en tus 

dominios, soñaron aventuras y de 

tu boca bebieron.

Sebastián Romera. Junio de 2010

Cursos Gaudir UB: Mai no és tard per formar-se

El mes d’abril va començar la primera edició dels cursos Gaudir UB a Viladecans, una iniciativa impulsada per l’Ajuntament de Viladecans en col·laboració amb la Fundació UB. La convocatòria ha estat tot un èxit: més de setanta persones de més de seixanta anys es beneficien d’aquesta formació universitària gratuïta. El programa ofereix vint hores de formació impartides per professorat de la Universitat de Barcelona, amb tres propostes temàtiques: art i misticisme contemporani, història antiga i neurociència. Les classes s’imparteixen fins al mes de juny al Centre de Formació d’Adults Edèlia Hernández i a Ca n’Amat – Museu.

Portar aquests cursos a Viladecans era un compromís en el qual portàvem temps treballant perquè teníem clar que volíem apropar la universitat al territori, trencar barreres i demostrar que la curiositat no entén d’edats. Sabíem que serien ben rebuts, però el que ha passat ha anat molt més enllà del que imaginàvem. Ens emociona veure com les persones han vingut amb ganes d’aprendre, de compartir i de continuar creixent. Persones que han valorat molt positivament ser part d’un nou projecte molt viu.

Hem vist com els cursos de Gaudir UB han esdevingut un espai de trobada, de diàleg i de descoberta. Un espai amb un valor afegit que va molt més enllà de l’aula: la capacitat de fer comunitat a través del coneixement. Quan aprenem juntes, ens reconeixem; quan ens reconeixem, ens cuidem.

També hem volgut fer front a una realitat que sovint passa desapercebuda: l’edatisme. Aquesta forma de discriminació, subtil però persistent, que redueix les persones grans a estereotips, que les invisibilitza o les tracta amb un paternalisme que no mereixen. Amb aquests cursos hem volgut enviar un missatge clar: les persones grans tenen molt a dir, molt a aportar i molt a aprendre. No són un col·lectiu passiu, sinó un actiu imprescindible per a la vida social, cultural i comunitària.

A Viladecans fa temps que treballem amb una mirada àmplia i compromesa cap a l’envelliment actiu. La ciutat ja compta amb un ampli desplegament d’activitats i propostes culturals, de lleure i d’activitat física adreçades a les persones grans: tallers, cursos, espais de trobada, programes esportius i iniciatives comunitàries que fomenten la salut, l’autonomia i la participació. Entenem que envellir de manera activa no només millora la qualitat de vida de les persones, sinó que enriqueix el conjunt de la ciutat.

Aquesta feina la fem en coordinació amb les entitats de gent gran, clau per construir una oferta diversa, útil i arrelada al territori. Treballem colze amb colze amb associacions i col·lectius que coneixen de primera mà les necessitats i inquietuds de les persones grans, i que aporten experiència, compromís i una mirada imprescindible. Aquesta aliança ens permet sumar esforços, evitar duplicitats i garantir que cada proposta tingui sentit i arribi a qui ha d’arribar. 

Tenir cura de les persones grans no és només una responsabilitat institucional, és una manera d’entendre la ciutat. És reconèixer la trajectòria de vida de moltes persones que han contribuït a fer de Viladecans el que és avui, i és també apostar per un futur més just i inclusiu. Per això, des de l’Ajuntament, continuem impulsant polítiques que posin les persones al centre, que promoguin la participació activa i que garanteixin oportunitats reals d’aprenentatge, relació i benestar al llarg de tota la vida. 

Amb aquesta col·laboració amb la Universitat de Barcelona i la Diputació de Barcelona continuem treballant perquè la cultura sigui un dret accessible, perquè la formació sigui una porta sempre oberta i perquè les persones grans siguin reconegudes com un pilar fonamental de la nostra ciutat. Perquè una ciutat que cuida la seva gent gran és, sens dubte, una ciutat millor per a tothom. 

Olga Reyes Haro

La unió ens fa forts De Pete Seeger a l’informe Foessa

A casa ens ha agafat per tornar a les cançons del Pete Seeger. Mig nostàlgia, mig afirmació de les idees que tota la vida ens han sostingut, que sempre són un bon bastó on agafar-se a les nostres velleses enmig del mareig de canvis socials i culturals que vivim. 

Aquesta cançó, “Solidarity forever, for the Union makes us strong” (“Solidaritat per sempre, perquè la unió ens fa forts”) , Pete Seeger la canta amb la música d’un cant abolicionista que ha sofert canvis diversos en la lletra fins a diversificar-se en himne de les tropes del nord a la guerra civil d’Estats Units, en himne sindical, en himne patriòtic i fins i tot en un cant de missa. Us sona allò del Glòria, glòria, al·leluia? Doncs això. 

M’hi va fer pensar la presentació que Càritas va fer a Sant Feliu de l’Informe Foessa a Catalunya, amb el títol “De la societat fragmentada a l’esperança compartida”. 

L’informe Foessa és sòlid. Parteix d’un treball de recerca amb 140 investigadors i 51 institucions entre universitats públiques i privades, centres d’investigació i fundacions. A banda dels números, que palesen com creix la pobresa sobretot en la franja de població més jove, em van semblar molt interessants algunes de les conclusions. 

“Vivim una societat de l’ansietat en la qual coexisteixen la bonança econòmica i el malestar estructural. És una societat ecològicament vulnerable, anímicament angoixada i socialment fragmentada. I amb capacitat de resistència i tensió transformadora”. M’agrada aquesta barreja de conceptes. Vivim privilegiadament, si tenim en compte el conjunt de la població mundial, però l’ansietat, la solitud i el cansament fan estralls entre nosaltres. Les condicions de treball i la inaccessibilitat de l’habitatge, amb un model especulatiu i molt deficitari en polítiques públiques, són la clau d’una desigualtat social creixent. 

L’informe posa l’accent en la fragmentació social, en el trencament dels vincles comunitaris, en l’aïllament i la solitud de tantes persones. Família, veïnatge, amistat, són xarxes cada cop més febles, que no son substituïdes per les altres xarxes, les digitals. Diuen que el nostre model “genera desvinculació, desconfiança i desafecció, amb un augment de l’individualisme basat en una meritocràcia fictícia”.

I acaben amb tres cites:

Actuar importa. L’esperança és un mètode de treball dins la incertesa: com que no sabem què pot obrir l’acció, actuar importa (Rebecca Solnit).

La realitat depèn de la nostra esperança. L’esperança no depèn de les dades de la realitat; és la realitat la que depèn de la nostra esperança (José Vitoria).

En comunitat es teixeixen els vincles de l’esperança. L’esperança és una tasca col·lectiva que implica sostenir-nos mútuament, cuidar el món i mantenir oberta la possibilitat d’allò nou (Marina Garcés).

Aquesta esperança i aquests vincles comunitaris són valors avui contraculturals. El liberalisme econòmic promou l’individualisme. Però els qui no tenim altres recursos que els obtinguts pel nostre treball sabem bé que el bé comú es construeix dia a dia amb la mútua solidaritat i un mínim d’unitat per diversos que siguem, creant confiança i esperança. Per pedregós que sigui el camí, Pete Seeger té raó: Solidaritat per sempre! La unió ens fa forts!

Mercè Solé

Policia de proximitat

Feia temps que pensava en indagar i saber sobre la policia de proximitat. Sempre que els veig pel carrer tinc una sensació de seguretat i confiança. Ben assessorada per la mateixa policia a he pogut saber-ne més.

El servei de proximitat de la policia està integrat actualment per tretze persones: deu agents dos caporals i una sergenta, encarregats de coordinar i supervisar el treball d’un equip.

En realitat la policia de proximitat la formen tots, tot i que hi ha agents que desenvolupen aquestes funcions de manera més especifica, oferint una atenció més propera i directa a la ciutadania. Per fer-ho aquests agents busquen diferents vies d’apropament, com ara les visites a comerços, associacions veïnals, centres educatius i col·lectius vulnerables, i a més realitzen patrullatge a peu, fet que facilita el contacte directe amb els veïns i permet conèixer de primera mà les necessitats reals del municipi.

El municipi es distribueix en tres3 districtes amb dos agents per cada districte i un binomi de reforç. Aquest servei s’anirà incrementant amb la incorporació de nous agents.

Comenten que com anècdota, després d’una xerrada en una escola on els agents es van presentar com a policies de proximitat, dies més tard, durant un patrullatge a peu, alguns alumnes els van reconèixer pel carrer i van dir: Mira, els policies de proximitat! Aquests tipus de situacions reflecteixen precisament l’objectiu del servei: proximitat, confiança, presència real en la vida quotidiana de la ciutadania, en definitiva, es vol que les persones se sentin segures acompanyades i que percebin la policia com un servei proper, accessible i útil en el seu dia a dia.

Col·laboren també amb els Mossos d’Esquadra als centres escolars, realitzant xerrades sobre diferents temàtiques. En aquestes activitats hi participen els agents de proximitat, cosa que permet que els alumnes els coneguin i els posin cara. També col·laboren amb agents d’educació viària, reforçant la formació en valors cívics de seguretat.

Des de l’arribada del nou inspector s ‘ha impulsat un nou model de policia de proximitat, amb un enfocament més proper, modern i centrat en el ciutadà. Com a part d’aquest nou model s’ha creat un telèfon directe de policia de proximitat a través de whatsapp, adreçat inicialment als presidents d’associacions i representants veïnals. Mitjançant aquest canal poden traslladar queixes, inquietuds o situacions que requereixen una atenció o un seguiment continuat en el temps.

És important recordar que, davant de qualsevol incidència urgent cal trucar sempre al 936594060 o al 112, aquest canal directe està pensat per a situacions que necessiten un treball més perllongat i proper. Aquest telèfon ja s’ha facilitat als presidents d’associacions amb molt bona acollida i el següent pas serà fer-lo extensiu als comerciants i posteriorment als centres educatius.

El servei de proximitat és una policia proactiva amb l’objectiu principal d’apropar-se a la ciutadania, no només actuen quan hi ha incidències, sinó que també s’anticipen als problemes per prevenir-los La tasca és estar al costat de la ciutadania en el seu dia a dia generant confiança i seguretat millorant la convivència. També duen a terme tasques de mediació en conflictes veïnals, detecció de problemàtiques socials, i col·laborant amb altres serveis municipals per donar respostes més completes.

Només em queda agrair la feina que fan i faran la policia de proximitat, ja que vivim en una ciutat on la seguretat i la convivència són molt importants.

I acabo dient que aquest article és fruit de la informació de la policia i de la direcció del servei de seguretat I convivència. Gràcies per la seva col·laboració, sense la qual l’article no hagués sigut possible.

Montse Pastor

Torna el No a la guerra

El món no avança. El mes de febrer de 2003 milers de persones van sortir als carrers de tot el món per manifestar-se contra la guerra d’Iraq. Ara, vint-i-tres anys més tard, una nova guerra, ara contra Iran, torna a posar el món al caire d’un conflicte mundial d’imprevisibles conseqüències.

Jaume Muns

Còlit ros (Oenanthe hispanica). Pineda litoral, 5 de maig de 2025.

Estat de conservació a Catalunya: Preocupació menor. 

Migrant escàs al Delta. Els mascles tenen les ales i l’antifaç negres, mentre el dors i el ventre són de color blanc/ocre. Les femelles són semblants, encara que d’aspecte més marronós.

S’alimenta d’insectes i petites baies. Sol posar-se en llocs elevats, com roques, tanques o arbustos secs, per vigilar el seu territori.

Es pot confondre amb el còlit gris (Punt de Trobada 156).

Les principals amenaces per a l’espècie es relacionen amb l’alteració o la destrucció dels seus hàbitats de cria.

Eio Ramon

Un Sant Jordi ple d’activitats

La música, les presentacions de llibres, una hora del conte especial i les novetats editorials seran les protagonistes del mes d’abril, mes de la celebració de la diada de Sant Jordi. 

Un dels actes més destacats serà el ja habitual Concert de Sant Jordi. Coloma Bertran (veu, guitarra i sintetitzador) i Lia Sampai (violí, veu i sintetitzador) seran les encarregades de presentar un espectacle dels poemes musicalitzats de Miquel Martí i Pol. Per fer-ho, el violí i la veu dialogaran per cercar una nova sonoritat entenent l’art com una eina de transformació humana, educativa i social. Coloma Bertran aconsegueix diferents atmosferes aplicant tecnologia moderna al violí (pastilles i pedals d’efectes), incorporant instruments i aparells moderns com el sintetitzador i la looper per enaltir cada paraula, recolzant-se en la interpretació dels versos del poeta Martí i Pol a través de la veu de Lia Sampai. L’espectacle serà el dia 22 a les 19 hores en el vestíbul de la Biblioteca. En acabar el concert, hi haurà coca i cava per totes i tots els assistents.

Però les activitats de Sant Jordi començaran abans. El dia 10, divendres, hi haurà la presentació del llibre L’udol de l’aigua, de la Laia Vilaseca, amb la presència de l’autora i a càrrec d’Albert Villanueva. L’obra és un thriller ambientat a la reserva del delta del Llobregat, en què els secrets familiars del passat i la tensió política del present revelaran una trama que posarà en evidència la importància de respectar els límits, tant personals com geogràfics. La xerrada començarà a les 18 hores i s’organitza en col·laboració amb la llibreria Els nous rals.

Marcas invisibles, de Sara Susany, serà la segona de les presentacions d’aquest mes. L’acte, que consistirà en la presentació de l’obra amb reflexions i lectura de fragments, serà dimecres, dia 15, a les 18 hores.

L’autora Antònia Carré-Pons també visitarà la Biblioteca per presentar el seu últim llibre La gran família. L’obra, publicada per Club Editor, narra les vivències de dues germanes que creixen juntes, però esdevenen persones totalment diferents, amb vides que prenen camins separats, però que es tornen a creuar gràcies a una tendresa que no es perd. La presentació, que es farà divendres 17 a les 19 hores, està organitzada en col·laboració amb Els nou rals i Òmnium. 

Pel públic infantil, a partir de quatre anys, hi haurà una Hora del Conte especial dilluns dia 20 a les 18 hores a càrrec de Belén Pascual que narrarà Roc el follet i el malentès de Sant Jordi. Una història on els petits lectors identificaran el valor de l’amistat, el treball en equip, la valentia i la importància de conèixer abans de jutjar. Una manera molt especial, dinàmica i divertida per conèixer la llegenda de Sant Jordi. 

Aquesta extensa programació d’activitats es pot consultar a l’agenda de la Biblioteca, a les xarxes socials i també a la informació que facilita l’Ajuntament de Viladecans.

A més de les activitats proposades, la Biblioteca de Viladecans disposarà de les últimes novetats editorials tant de novel·les i coneixements per a adults com per a infants i podran ser lliurades en préstec pels usuaris.

Fam

Núria Busquets Molist

[Barcelona]: Edicions del Periscopi, 2025

La fam de viure, la sobrefam, ha perseguit la protagonista d’aquesta història des que era adolescent. Vint anys després, contempla estupefacta com la seva vida s’ha convertit en tot allò que rebutjava. Ahir giravoltava a la pista de ball a ritme de Nirvana. Avui només compta: factures i possessions, però sobretot calories i dies. Perquè ara és la seva filla la que viu afectada per la sobrefam, que l’ha fet deixar de menjar. Així que la protagonista, que també és una mare, s’enfronta de nou a la incomprensió, a la voluntat d’autodestrucció i al judici social. Fam és un monòleg càustic que descriu l’atordiment de la generació que va ser jove durant els anys noranta. És també un crit contra les institucions, un reconeixement de la força que emergeix del desesper i una reivindicació de la necessitat de recuperar un espai propi. Ferma i directa, assenyala els perills d’allò que en teoria ha estat dissenyat per fer-nos feliços, però que ens pot fer sentir perduts i enmig del caos. Núria Busquets Molist és autora dels llibres de poemes Arca mínima (Edicions Tremendes, 2015) i Làpida (LaBreu, 2022), i de les novel·les Partícules (Lleonard Muntaner, 2017) i Zona zero (LaBreu, 2019). Fam és el seu darrer llibre i, potser, el més personal escrit fins ara.

Laponia 

Cristina Clemente, Marc Angelet

Madrid: Bolchiro, 2025

Des de la seva estrena a Barcelona el 2019, l’obra de teatre Laponia va tenir el públic del seu costat. Les tres temporades consecutives que va estar a la cartellera madrilenya va confirmar també la seva excel·lent acceptació, així com les traduccions que s’han fet del text. A l’obra l’anima la polèmica i l’art de l’argumentació entorn d’un tema que enfronta els tòpics de l’Europa del nord amb els de l’Europa mediterrània. La situació presenta dues parelles: la de la Mónica i el seu marit Ramón, que viatgen fins a Finlàndia perquè el seu fill petit conegui el Pare Noel; i la de la Núria, germana de la Mónica, i el finlandès Olavi, que també tenen una filla petita de quatre anys i que actuen com a amfitrions dels primers. El conflicte es presenta en la primera frase que sentim, quan coneixem que la nena li ha dit al seu cosí que el Pare Noel no existeix. Sense perdre el ritme, l’obra ens condueix per una interessant i divertida situació sobre les diferències culturals i, en concret, sobre el valor que concedim en les nostres vides a la il·lusió.

Taxi ghost

Sophie Escabasse 

Barcelona: Edebé, 2025

L’Adèle es pensava que s’avorriria durant les vacances d’hivern perquè les seves amigues se n’anaven de viatge. Però la vida tenia uns altres plans. L’Adèle s’està fent gran i, això, a la seva família comporta sororitat, celebracions amb gelats i fantasmes! L’Adèle sembla que està a punt de convertir-se en la nova mèdium de la família. D’una banda, veure fantasmes vol dir que per fi té algú amb qui parlar mentre les seves amigues són fora. De l’altra, aquests esperits del barri són uns ploms. Sembla que al final aquest hivern no serà tan avorrit. Aquest divertit còmic està adreçat a infants a partir d’11 anys.

Biblioteca de Viladecans

Dos dies per recordar que el cos té veu

Hi ha dies que passen desapercebuts, i d’altres que arriben amb un missatge que val la pena escoltar. El 6 i el 7 d’abril en són un bon exemple: el Dia Mundial de l’Activitat Física i el Dia Mundial de la Salut. Dos dies consecutius. Dos tocs d’atenció. O, potser, dues oportunitats per reconnectar amb nosaltres mateixos.

El cos parla. Ho fa quan ens demana descans, quan ens avisa amb una punxada, o quan ens regala aquella sensació de benestar després de moure’ns. Però enmig de pantalles, presses i rutines automatitzades, hem après a silenciar-lo. Ens movem menys del que necessitem i vivim més ràpid del que ens convé.

I si aquests dies fossin una mena de RESET?

No es tracta de fer grans promeses ni de començar una vida nova de cop. Es tracta de recuperar gestos senzills: caminar sense mirar el mòbil, sortir a fer una volta pel barri, riure mentre ballem sense motiu, pujar escales en lloc d’agafar l’ascensor. Petits moviments que, sumats, tenen un impacte enorme.

El Dia de l’Activitat Física no parla només d’esport. Parla de vida. De recordar que el cos està fet per moure’s, no per quedar-se quiet durant hores. I el moviment no només transforma el físic: ordena els pensaments, alleugereix tensions i ens reconnecta amb nosaltres mateixos.

L’endemà, el Dia de la Salut ens interpel·la amb una pregunta essencial: què vol dir realment “estar bé”? Potser no és arribar a tot ni fer-ho tot perfecte. Potser és trobar l’equilibri. Dormir millor. Respirar amb calma. Sentir-nos acompanyats. Donar-nos permís per aturar-nos quan cal.

A Viladecans, tenim escenaris quotidians que poden convertir-se en aliats d’aquest canvi: carrers que conviden a caminar, parcs on perdre la noció del temps, espais on el moviment esdevé trobada. No cal anar lluny per començar a cuidar-nos.

Potser la clau no és afegir més coses a la nostra agenda, sinó canviar la manera com vivim les que ja hi són.

Així que aquests dies, abans de deixar-los passar, podem fer una cosa diferent: escoltar-nos. Fer cas al cos. I recordar que cuidar-nos no és una obligació, sinó un compromís amb el nostre benestar.

Perquè la salut no es celebra un dia. Es construeix cada dia.

Equip de professionals de l’Atenció Primària Metropolitana Sud

Una bona influència

Àngel de la guarda (1665-1666), de Bartolomé Esteban Murillo.

Ell vivia creient que malgastava el seu temps tancat en si mateix. Fins que un dia algú va posar davant seu els primers esglaons per canviar. Mai no ho havia intentat. No el preocupava, per exemple, la sensació que el seu aspecte desastrat pogués provocar als altres, ja que els altres no li importaven. Un dia, una persona que es va atrevir a dir-li la veritat va començar a obrir-li els ulls i li va aconsellar que sortís de la seva closca i mostrés tot allò de bo que tenia.

Des que es va posar a intentar-ho, la seva existència va fer un tomb. Es va obrir als altres, va compartir els seus somnis i les seves preocupacions, mai més va dir “no” quan volia dir “sí”, ni “sí” quan volia dir “no”. Va intentar aprendre allò que no sabia i tots apreciaven les seves iniciatives i les seves ganes d’aportar coses noves.

Va ser increïble. A mesura que pujava aquells esglaons del canvi, tots canviaven també al seu voltant i ell se sentia, dia a dia, més segur de si mateix. D’estar aïllat, va passar a formar part del món i el món, des de llavors, li respon.

De tant en tant, un àngel personificat ens diu el que necessitem i ens capgira la vida.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Populisme de dretes i esquerres

 

Sovint es parla de com les xarxes socials han canviat la manera de relacionar-nos amb el nostre entorn i els missatges que rebem. Mentre fem scroll, terme que descriu el moviment vertical del nostre dit a la pantalla a una aplicació mòbil, ens apareixen multitud de continguts: des de notícies contrastades, si les publiquen mitjans de comunicació fiables, a fotografies de gent que seguim; vídeos generats per intel·ligència artificial, o reels de dirigents polítics. És a dir, vídeos curts, generalment fins noranta segons de durada, que permeten usar efectes i eines d’edició per augmentar l’abast i la interacció amb el públic.

Aquesta forma de comunicar permet que el missatge arribi als teus seguidors de forma ràpida, constant i intermitent, com si es tractés d’un flash continu. Així, la persona que rep el contingut és bombardejada amb eslògans, consignes i simplificacions de temes complexos. La qüestió, per tant, és clara: ¿quin marge hi ha perquè el receptor pugui discernir del que és real respecte al que és opinió? Aquesta estratègia ja està essent utilitzada per formacions populistes d’extrema dreta, amb el president actual dels EUA al capdavant, per canviar el marc mental de l’electorat i alterar els temes de debat en la societat.

A Viladecans les formacions polítiques a l’oposició també se sumen a l’onada reaccionària per treure rèdit electoral, per tant tot s’hi val per tal de contaminar el debat. El passat mes de desembre el govern format per PSC i Viladecans En Comú (Comuns) portava a aprovació del Ple un pla local d’habitatge que, per primer cop, aposta per l’habitatge protegit i dotacional, preveient que aquests suposin més del 41% del parc total d’habitatge d’aquí a 2044. El document també preveu incrementar els ajuts de pagament del lloguer a famílies vulnerables, així com dissenyar una prova pilot pionera d’habitatge públic per a persones joves, entre d’altres. Polítiques útils i necessàries a la nostra ciutat. El pla inicial també incloïa l’elaboració d’un estudi per limitar i impedir la implantació de nous habitatges d’ús turístic, els quals suposen en l’actualitat, a Viladecans, únicament el 0,09% del parc total d’habitatge.

Al mes de febrer els Comuns també vam presentar una moció per millorar l’estabilitat financera de les famílies que viuen de lloguer a Viladecans: vam aconseguir aprovar mesures a l’àmbit municipal per frenar l’especulació, incrementant els mitjans jurídico-tècnics per reforçar el compliment dels topalls que marca el RD llei 01/2025, de 28 de gener, i ajudar a detectar el frau de llei. A més d’instar al govern de l’Estat a aprovar la pròrroga dels contractes de lloguer que vencen el desembre de 2027, decret que en l’actualitat es troba pendent de convalidació al Congrés, el qual necessita el vot favorable de Junts.

Malgrat el ferm compromís del nostre grup amb la defensa d’un habitatge digne i assequible per a la classe treballadora, determinats grups a l’oposició estan engegant una campanya de desprestigi a xarxes, dient barbaritats com que el govern no respecta la propietat privada, que es criminalitza els propietaris o, fins i tot, que estem a favor dels pisos turístics!

Deia Julio Anguita que l’educació havia de fer possible que la gent fos capaç de fer una anàlisi complexa de la realitat. I a partir d’aquesta anàlisi elaborar les conclusions i fer les propostes pertinents. La simplificació dels missatges està portant a una radicalització del discurs i a una contaminació del debat públic, perquè el relat fals guanyi davant dels fets. Encara em toca recordar el recent reel de la candidata d’ERC a Barcelona, Elisenda Alamany, comprant la teoria racista de la ultradreta de la ‘gran substitució’, quan la relacionava amb la desaparició del comerç tradicional a la ciutat.

Perquè, a vegades, un vídeo de noranta segons pot sortir molt car.

Sergi Abaijon

Els 50 anys del diari “Avui”

L’exposició sobre els “50 anys de l’Avui. Des del 1976, notícies, llengua i país”, té lloc al Palau Robert de Barcelona des del 24 de febrer fins al 24 de maig de 2026. 

La mostra documenta el llarg procés de gestació del diari durant dècades, amb totes les traves que es van trobar els impulsors del projecte per part de l’administració franquista, recelosa d’un projecte periodístic en llengua catalana. La documentació inèdita que s’exposa dona un valor afegit i d’interès històric i periodístic a l’exposició. El seu origen és l’Archivo General de la Administración, on es conserva el voluminós expedient del procés de gestació del diari i on s’hi ha fet una tasca de recerca documental. Per explicar el naixement del diari es disposa també d’un material cinematogràfic inèdit que es va enregistrar a la redacció de l’AVUI la matinada del 23 d’abril de 1976. 

El fet actual sobre el qual també gravita l’exposició és la situació d’emergència lingüística actual, fet que enllaça amb les adversitats que també travessava l’idioma fa cinquanta anys, després de quatre dècades de persecució i substitució lingüística. En aquell moment, el català necessitava eines de supervivència com ara un diari; ara, necessita mecanismes que facilitin, promoguin i enforteixin en el seu ús social. 

L’exposició, el contingut de la qual han preparat els periodistes Carles Sabaté, Jordi Panyella i Toni Brosa, vol constatar el compromís de la societat que hi va haver el 1976 per fer possible un diari en català en un context de dificultat, com una de les eines essencials que necessita avui la llengua, perquè més enllà de les polítiques de suport de l’administració, sense un compromís actiu de la ciutadania la llengua catalana es veurà seriosament amenaçada.

Carles Sabaté

De taronja amarga a ciutat dolça

La sostenibilitat pot semblar una paraula llunyana, gairebé abstracta, però en realitat comença amb coses molt senzilles. Per exemple: què fem amb les taronges que cauen dels arbres als nostres carrers? Durant anys, la resposta ha estat: res. Queien de l’arbre, es feien malbé, embrutaven els carrers i es perdien. Pot semblar un detall menor, però és un exemple clar de malbaratament alimentari.

La taula del pacte pel clima de Viladecans ha fet un gir de mirada amb una acció tan simple com transformadora: l’espigolada urbana de tarongers amargs. Una pràctica tradicional adaptada a la ciutat que, més enllà de recollir fruita, posa sobre la taula una pregunta clau: com gestionem els recursos que ja tenim a la ciutat?

Per explicar-ho fàcil: l’espigolada consisteix a recuperar aliments que no s’han aprofitat. En lloc de llençar, reutilitzem. En comptes de perdre, transformem. Aquesta mirada connecta amb un concepte cada cop més present: l’economia circular. És a dir, evitar el malbaratament, donar una segona vida als materials i convertir el que abans era un residu en un recurs.

En entorns urbans, això vol dir mirar els arbres dels carrers no només com a elements decoratius, sinó com a fonts de recursos. En el cas de les taronges amargues, hi ha un element clau que cal entendre: no són fruita per menjar directament, però sí que es poden transformar. Per exemple, en melmelada, i aquí apareix un concepte important: Allò que semblava un residu és ara un recurs amb valor ambiental, social i educatiu.

Però la força del projecte de Viladecans no és només el què, sinó el com.

La tercera edició de l’espigolada, celebrada aquest mes de març al barri de Sales, ha consolidat la iniciativa com una activitat ja arrelada al calendari local. Més de 150 persones, entre alumnat, entitats, veïnat i famílies, van participar a la jornada, recollint i recuperant prop de 1.200 quilos de taronges.

Les xifres són rellevants, però no expliquen tota la història. El valor real està en el procés. En la participació sostinguda de la ciutadania. En la implicació de centres educatius a través d’activitats d’aprenentatge-servei, i en la col·laboració amb l’entitat Espigoladors, que és qui garanteix que la fruita recollida es transformi i no es perdi.

És aquí on la iniciativa adquireix un caràcter pedagògic. Perquè l’espigolada no només recull fruita: genera consciència. Mostra, de manera pràctica, què vol dir sostenibilitat. I ho fa des d’una experiència directa, especialment significativa per als més joves.

En un context en què sovint es parla de canvi climàtic en termes abstractes, accions com aquesta tenen la capacitat de traduir grans conceptes en gestos concrets. La participació intergeneracional, infants, joves, adults i grans, reforça la dimensió comunitària, creant espais de relació i col·laboració que van més enllà de l’activitat puntual.

No és només una jornada. És una manera de fer ciutat.

A Viladecans aposten per l’aprofitament alimentari urbà com a eina de sostenibilitat i cohesió social. Entenem que la gestió dels recursos no comença només en grans infraestructures, sinó també en el dia a dia, i en aquest sentit, la lliçó és clara. Allò que cau a terra no ha de ser necessàriament un final. Pot ser un inici. Un inici cap a una ciutat més conscient, més responsable i més connectada amb el seu entorn. Perquè, al cap i a la fi, la sostenibilitat no sempre passa per grans projectes. Sovint comença amb gestos senzills. Amb canvis de mirada i amb la capacitat col·lectiva de convertir una taronja amarga en una dolça oportunitat, que després podem regalar en ocasions especials a qui ens visita, les entitats, o la nostra gent.

Encarni Garcia

8 de març, Dia Internacional de la Dona

El 8 de març, Dia Internacional de la Dona, és festa oficial reconeguda per l’ONU, i en ella commemorem la lluita històrica de les dones per la igualtat, la participació social i els drets laborals. És un dia de reivindicació, reflexió i mobilització contra la desigualtat de gènere, la bretxa salarial i la violència. 

Per això a Viladecans la nostre estimada Sandra va organitzar un taller coreogràfic al parc de la Marina. Més de 200 persones, majoritàriament dones, vàrem participar en l’acte, que va ser emotiu i ple d’orgull. Cada persona portava un cartell dient al món com ens sentim i qui som. Gràcies per fer-ho possible, Sandra. Com sempre que organitzes projectes t’hi esforces al màxim i el resultat és espectacular. Rep el reconeixement i gratitud de totes les dones i homes que vàrem tenir la sort de ser-hi.

Montse Pastor