Passejada pel nomenclàtor fins el 79

Quan a Viladecans encara érem poquets i ben poca cosa, els noms dels carrers al voltant de dues torres encastellades i una més als afores eren els normals entre gent que identifica els llocs pel que sovint hi té per costum fer o habitualment hi troba. Així, era bona part del viure quotidià del requetebesavi Benet Margarit comprar al forn del carrer de les Canals, trobar-se a la Plaça de la Vila, passejar pel Camí de Gavà, viure al carrer de la Poca Farina, batre a l’era de Cal Manyoses, fer la molinada al carrer de les Sitges, visitar la germana del carrer Major, anar a la taverna del carrer del Sol, barallar-se de tant en tant amb els nouvinguts del carrer de la Muntanya o amb el gamarús del carrer de l’Estrella i fadrinejar, fer manetes o el que sigui, amb la Tuietes a la cantonada de la Raval. Als voltants d’aquesta poca cosa urbana hi teníem una colla de masies, normalment amb les seves eres, pallers i camins, un parell d’ermites per fer aplecs de festa a redós dels seus porxos, i feixes per fer garrofes, blat, vi i oli. Ja més lluny, aiguamolls a migdia per pescar i muntanya a tramuntana per caçar, que no només de pa i vi viu l’home. A part dels deures envers el senyor baró o el senyor marquès, la resta ens ho traginàvem normalment a Sant Climent.
Però, farts de batejar-nos, casar-nos i enterrar-nos normativament al poble veí i de fer-nos mútuament la guitza de qualsevol manera, l’any 1746 aconseguim la segregació parroquial dels climentons. Amb el vertigen de l’independència, perquè ens preocupen massa les males anyades i les pestes o per demostrar que som més trentins, carlins, catòlics i creients que ningú, santifiquem el creixement urbà amb més peanyes que plaques fins ben entrat l’any 1900, quan d’ànimes ja n’érem més de mil. De mica en mica ens endisem en la paranormalitat. Apa, som-hi doncs: Sant Joan, ara aquí ara allà, Sant Josep, Sant Isidre, Sant Sebastià, Sant Jeroni, Sant Antoni, Sant Marià, Sant Ramon i Sant Climent. De dones ben poquetes, només Santa Teresa,que arriba ben tard, i dues Mares de Déu.
A la fi del segle XIX comencem a ser vilatans de ple dret, amb les primeres eleccions. Entre els mil i escaig, a més a més de tenir gent treballant normalment a pagès, sovintegen els obrers i menestrals. Aterren discretament a la plaça plantejaments lliberals de bracet amb plantejaments federals, s’hi suma un triangle maçònic i els menjacapellans s’hi fan com bolets. Desempallegats ja de cap marquès de la Manresana, ni comte de Cervelló a qui rendir acatament, ens queda encara una senyorassa, na Magdalena Modolell. Però… va i se’ns mor l’any 1915… fet altrament normal però sense descendència. Al testament, la bona dona hi deixa ben dit que tot el que té a Viladecans és per al poble de Viladecans i nomena una colla de clergues marmessors per fer la seva. Però… ens barallem interpretant les últimes voluntats, cosa prou normal també. Maçoneria contra integrisme. Clericals contra anticlericals. Cal Sastre contra Ca l’Esparter, Viva la Pepa i rebombori general. Finalment, és pel juny de 1929 que reben l’honor de donar nom a un carrer tots els que s’avenen a un mig acord de permutes i cessions entre l’Ajuntament okupa, que ja no menjacapellans, i els marmessors resignats per pírriques victòries: el capellà Salvador Baroné i el canonge doctor Auguet, el pare Artigas dels filipons (grossos i rodons), els rectors mossèn Pere Sala i mossèn Carles Altés, el bisbe doctor Miralles i l’arquebisbe doctor Reig i finalment el mediador de l’acord, l’industrial barceloní senyor Angel Arañó. Nomenclatòricament parlant, gràcies a la confrontació auspiciada pel triangle, hem deixat la comunió amb els sants del cel per abraçar-nos a la clerecia de la terra. Som a l’anormal període de dictadura del Marquès d’Estella i l’alcalde és en Pere Massallach. Es queda sense carrer i és normal, Mn. Andreu Samaranch, "fotut i arrimat al marge" que diuen a València, el rector iniciador dels litigis per mantenir l’administració de l’edifici Modolell per a l’Església. (Ep!, litigis amb càrrec a l’herència, que la palla va cara). El que no sembla just i gens normal és que la part dels "okupAnts" també es quedés sense cap carreró. (Idò!... amb el que ens van estalviar!). Segurament per ser francmaçons.
Arriba la República. Es fan petites aportacions laiques al conjunt però quan esclata la guerra, de rebot, esclata el nomenclator i tot se’n va en orris. Els carrers deixen de tenir sants i es supranormalitzen els números. A la Mare de Déu de Montserrat li toca el 42, com a 31 hi resa el carrer de la Muntanya i a Sant Marià li endossen el 30. Així tots, apa!, castigats un parell d’anys.
El 25 de gener del 39, quan gairebé érem tres mil els esgarriats, les tropes mores del general Yagüe "alliberen" Viladecans. La nova normalitat es fa dir Generalíssim i es queda donant nom a l’antiga carretera de Santa Creu de Calafell. A poc a poquet, durant quaranta anys, l’anormalitat va introduir una patuleia de generals violentadors de la legalitat republicana que a mesura que es morien es quedaven a viure entre nosaltres. Toqui qui toqui, ells i les seves obres ompliren, per norma, les noves cantonades. Plaques d’en Moscardó, Mola, Goded, Sanjurjo, Carrero Blanco, de l’Alcázar de Toledo, Victoria, 25 de Enero i División Azul, juntament amb plaques dels morts l’any 36 del principal braç polític del colpisme: Jose Antonio Primo de Rivera, José Calvo Sotelo, Ramiro Ledesma, Onésimo Redondo i, l’afegitó dels seus conceptes Raza i Hispanidad, com llufes de sants inocents eren penjades de les espinades de les cases viladecanenques. Paralel·lament, peti qui peti, ens normalitzen lingüísticament de manera imperiosa i ja ho sabeu: Silos, Harina, Montaña, Mayor, Mediodía etc. A la nova urbanització Albarrosa hi planten: un Lirio, un Nardo, un Hinojo, una Retama, una Flor del Naranjo, una Azucena, una Violeta, etc., encomiable i olorosa idea floral, però… desarrelada i amb pitxell d’Almansa.
Aquesta anormalitat històrica, que considera normal que quasi bé tothom necessita ser tutelat, acaba amb la mort del normalitzador dels anys de càstig i penitència. Pel que fa als carrers acaba l’any 1979. El Ple de l’Ajuntament del 12 de juny presidit per en Joan Masgrau, per unanimitat, restaura en bona mesura els noms tradicionals de la Vila; retira tots els que recorden als instigadors de la guerra civil; posa nom a unes poques places i carrers diversos que no en tenen; modifica els noms de dos col·legis; en fa desaparèixer dos de noms amb compromís de tornar-los a possar passats uns anys; i dóna per acceptables tots els altres noms resultants de passar de tres mil a trenta mil habitants.
Els nous personatges triats per ser dignes de pujar als rètols viaris son metges d’aquí i de fora, poetes de parla castellana, pintors universals, personatges de la memòria democràtica i republicana i dos dels darrers presidents de la Generalitat: Fleming, Trueta, Ferran i Clua, Ros, Creixell, García Lorca, Machado, Hernández, Picasso, Gris, Casas, Miró, Iglesias, Noi del Sucre, Monturiol, Macià i Companys. Ja hi havien estat, temps enrere, en Guimerà, en Prat de la Riba i en Pi i Margall.
En definitiva, desfet el darrer nus del nostre cabdell històric, el fil queda lliure per poder anar teixint un esdevenidor més llampant, tot mirant d’integrar realitats i cultures diverses, com és normal, damunt d’aquell nucli inicial al voltant de dues torres i una tercera a l’altre cantó de la riera.
Temps després hom es preguntava per què en l’esclofollament de juny del 79, havien estat salvats el Marquès d’Estella, en Bertran i Musitu, el Doctor Ferro, la Hispanidad i en Jaume Abril?
Partint de fer net d’instigadors, i només instigadors, de la guerra civil, el carrer del Marquès fou ignorat, llavors només hi havia el taller arregla-cotxes d’en Catalina i una casa més. En Bertran i Musitu ja tenia el nom plantat als anys 20 i havia estat diputat electe per la circumscripció de la vila. Per això no se’l tocà del nomenclàtor, no entrant a valorar el seu servei d’espionatge a favor del bàndol franquista durant la guerra. Al tercer, el Doctor Ferro, se li valorà més els seus vint anys de metge titular curant gent que les seves denúncies com a Jefe de la Falange ressentit en acabar la guerra. Se’l rodejà, mirant d’aigualir-lo, de tot un seguit de metges. Tant al Doctor Ferro com en Bertran i Musitu, darrerament l’Ajuntament els ha retirat l’honor. De la Hispanitat s’acceptà la tesi que el concepte anava més enllà de la paraula segrestada pels falangistes.
Pel que fa en Jaume Abril es considerà l’opinió absolutament majoritària dels seus coetanis d’estar davant d’una excel·lent persona, compromesa cristianament i socialment, de totes totes, amb el jovent del poble d’abans de la guerra. Havia estat detingut l’any 1938 i després de passar per la "txeca", fou tancat al vaixell "Villa de Madrid" per aparèixer en llistes de Falange. En sortí per ser afusellat a les costes del Garraf juntament amb altres divuit, en represàlia de no sé què. La seva dissort va ser que el seu preat cognom, començant per Ab, el feia primer de qualsevol llista. El president Companys envià una carta de protesta al president Negrín per aquests assassinats del Garraf. Afegiu-hi les següents reflexions: Sense haver instigat cap violència, sense judici i sense defensa, per sospitós que es sigui, tothom és innocent. Un innocent assassinat pot ser un màrtir a qualsevol bàndol, i ja teniu, per si en dubtàveu, una bona raó per continuar tenint sempre present entre nosaltres en Jaume Abril. Sempre ens recordarà el que mai no es pot fer ni de cap manera permetre.
Com el d’en Jaume hi ha un altre nom de carrer que té el mateix sentit i del qual mai no se n’ha exclamat ningú: és el carrer dels Germans Gabrielistes que sempre havia estat conegut com el Rierot.
Cap innocent pot ser penyora de res ni dany col·lateral de la lluita fratricida. També això volia deixar explicitat l’Acord, per unanimitat, del Ple de l’Ajuntament de juny del 79. Els canvis de noms de carrers no eren solament un retrobament amb la història de la Vila i l’arraconament dels segrestadors dels valors democràtics i republicans, eren a més a més el reconeixent de fets inversemblants del bàndol republicà, fets molts d’ells fora del control de les institucions legítimes. Hauria estat més que bé la restitució de la dignitat de totes les víctimes de la repressió posterior i l’entrega de tots els cadàvers a llurs famílies. Va quedar ben palès que el normalitzador es va morir al llit i, sobre el seu cadàver, encara hi té plantada la creu més esgarrifosament anormal que s´hagi plantat mai, pel que significa i per com es va fer. Encara tenim coses massa anormals i massa gent intentant fer l’orni.
Del 79 ençà, totxo sobre totxana, Viladecans ha passat a ser una ciutat. Totxana sobre totxo, quan m’hi he de trobar, m’hi perdo. Dotzenes de noms nous de carrers van fent xarxa entre el particular i l’universal de la cultura i les persones. Com ha de ser. Però continuo essent de poble. Ho sento….

Andreu Comellas

La Penya Blaugrana de Viladecans

Va ser al setembre del 1992 quan vaig ser escollit president de la nostra penya, pocs mesos després d’haver guanyat la primera Copa d’Europa a Wembley. La Penya Blaugrana de Viladecans d’oficialitzà amb un acte d’inauguració que fou presidit per l’aleshores vicepresident del club Nicolau Casaus que malauradament ens va deixar fa uns anys.
Aquest any commemorem el 18è aniversari de la creació de la penya viladecanenca i, mirant enrere, sembla que fos tot just ahir que cap a l’any 1990 es reuniren un grup d’amics amb la idea de fundar una penya barcelonista a la nostra vila. En Jordi Amat, en Sebastián Biedma, en Josep Vidal, en Josep Illán, l’Enrique Martínez, Julio Reus pare i fill, i en Joaquim Pallarés en foren els responsables.
Durant aquest anys la nostra penya ha anat creixent i evolucionant fins a tenir 190 socis. Cada temporada aquest nombre ha anat oscil·lant segons els èxits o fracassos del club. L’activitat duta a terme des de l’inici ha estat intensa: a banda d’organitzar un autocar cap al Camp Nou cada partit a casa, hem viscut fites històriques com la consecució de les lligues de l’era Cruyff, les copes del Rei de Madrid i València, les dues lligues de Rijkaard, les finals de Paris i Roma, les dues lligues d’en Guardiola, el Mundialet, la Super Copa...
La nostra entitat ha assistit a totes les Trobades Mundials de penyes celebrades a Espanya i França, comptem amb una placa commemorativa a l’estadi del Camp Nou, tenim presència anualment a la Fira de Sant Isidre de Viladecans, vam ser protagonistes en el pregó de la Festa Major de 2009, col·laborem en el torneig de futbol amateur de la nostra ciutat i en moltes altres activitats i iniciatives locals.
El proper 21 de novembre celebrarem com cada any el dinar de celebració del nostre 18è aniversari al restaurant la Pineda de Gavà. Ens hi acompanyaran ex jugadors del Barça i hi haurà moltes més sorpreses. Us hi esperem a tots!

Julià Bonich

Libèl·lula (Sympetrum fonscolombii)

Les diferents espècies de libèl·lules del gènere Sympetrum no són fàcils d’identificar a simple vista.
Aquesta espècie desenvolupa el seu cicle vital en aigües estancades, però els adults solen fer migracions bastant allunyades d’aquest medi.
És una libèl·lula força comuna i localment pot ser bastant abundosa.
Font: Institució Catalana d’Història Natural

Eio Ramon

L'olor de les tardes d'estiu

Los Módulos cantaven a principis dels setanta Todo da igual, ya nada importa / todo tiene su fin, però sí que va importar als joves de Viladecans que els alegres estius de les Panotxes comencessin la seva fi coincidint amb els finals dels seixanta. Mentre els americans estenien encara més el seu imperi i plantaven les barres i estrelles fins a la Lluna, de l’altra banda de l’autovia arribaven dues notícies, una de bona i una altra de dolenta. La bona era que obrien una discoteca, la dolenta era que no hi deixaven entrar espanyols que no estiguessin al càmping. Aquesta distinció podria semblar neutral, la terra per qui la treballa i la discoteca pels clients, però no ho era gens. El resultat era una mena d’apartheid –precursor d’aquell altre estrany apartheid que van començar a practicar els porters de discoteca deu anys més tard–, que afectava únicament els espanyols, en concret els espanyols de Viladecans i rodalies. Abans d’entrar, el disc-jockey alt, moreno de platja i quadrat com un Tom Jones de la Barceloneta, repassava la fila a la recerca del rostre hispà, de l’espalda mojada de la riera de Sant Climent, tu sí, tu sí, tu no, y no disimules con el francés que tienes una cara de español que tira de espaldas.
El disc-jockey era un personatge representatiu de la Catalunya del Toro Osborne, ja que l’osbornisme sovint també parla català. Portava la camisa oberta, i del coll li penjava una cadena d’or amb un medalló sobre el pit moreno i pelut. El medalló s’obria i al seu interior guardava uns trofeus com els pellroges guardaven les cabelleres dels caps de les seves víctimes. Les seves víctimes eren conquestes, no guardava la cabellera sinó pèls, i no precisament del cap. Llavors el masclisme era encara un masclisme militant que no feia presoners, on totes les dones estaven disponibles excepte tres: la mare, la germana i la nòvia.
La discoteca de la Ballena es deia Jonàs, com el profeta que va viure dins de la balena, i la seva obertura va suposar un reservado el derecho de admisión que va ser com un tancament de fronteres. Alguns, pocs, van plantar les seves tendes de campanya en el territori vedat, però eren la classe mitja, i no el proletariat, que va ser foragitat a les reserves de sempre.
Més enllà del litoral, a la terra ferma del nucli urbà, hi havia un pati de palmeres, amb un petit escenari i pista de ball, que quan s’omplia havia arribat l’estiu: Can Batllori. És curiós que durant la dictadura els dos espais més acollidors eren el Jardí Municipal i Can Batllori, i que trenta anys de democràcia no els hi han aconseguit ni una engruna del seu passat daurat. El Jardí va viure algun miratge en el primer ajuntament com a espai mític i emocional amb les cantades d’havaneres i els cors russos que es van viure com un emocionat esdeveniment ciutadà, com la recuperació d’una memòria històrica i sentimental perduda, però sense resoldre el futur del jardí municipal com a espai singular de recollida i benvinguda al cor de la ciutat, a l’edifici municipal, a l’ajuntament.
Aquell Can Batllori tenia la flaire de les tardes de diumenge que fan olor a estiu. S’obria amb el bon temps, quan feia bo d’estar els diumenges al sol, quan als matins es passejava a peu fins a Can Sellarès, un altre espai amb problemes d’identitat entre dos pares, ajuntaments de Viladecans i Gavà, que en el fons s’ignoren. Can Batllori era taules i música en viu a l’aire lliure, noies amb vestits sense mànigues i minifaldilles de genolls morens ballant sota les palmeres amb nois amb aroma d’Agua Brava. Can Batllori era també la música dels Black Boots, un grup de Viladecans.

José Luis Atienza

Movimiento solidario

La Delegación del Frente Polisario en Cataluña con el soporte y la organización del ACAPS y la Resistencia Saharaui, ha convocado todo el movimiento solidario para los más de 10.000 saharauis desplazados en el Campamento de Protesta a las afueras del Aaiun con concentraciones todos los jueves a las 19,30 h. delante del Consulado General de Marruecos, calle Diputación, 68-70 de Barcelona, para exigir unas condiciones de vida dignas y el respecto a los derechos humanos en el Sáhara Occidental Ocupado.
En el Campamento de Protesta, fallece un niño saharaui de 14 años tras disparos de la policía marroquí, y cinco resultaron heridos.
Hemos de unir esfuerzos, hacemos sentir la voz de las y los saharauis.

Rosa Mercader

CULPABLE
(poema dedicado a Nayem El Garhi)
La voz inocente de un niño,
es culpable de la muerte,
culpable del odio de los verdugos
de la ausencia de su ciudad.
Culpable que entierren
su voz para siempre
ante el silencio cómplice
de la indiferencia.
Dirán que la bala
atravesó su cuerpo,
atravesó su alma
y desgarró su corazón.
Una vez más
culparan a su madre,
a su hermano
a sus amigos.
Y al final,
los vasallos
encerrados en la ignominia
del delito
culparan al niño saharaui,
de su muerte.

Ali Salem Iselmu, poeta y escritor saharaui

Construint Europa

El meu avi va viure tres guerres, una com a emigrant a països europeus, i dues com a emigrant a Espanya. Aquell fill de La Vall, que amb 13 anys va marxar tot sol a França, parlant només català, i que va aprendre castellà a Europa, junt amb l’anglès, francès i alemany, va morir poc desprès d’acabada la segona guerra europea, sense haver trobat el seu lloc.
Jo ja no he viscut cap guerra, però se que aquells horrors van ser cuinats per les classes privilegiades locals, església, empresaris, terratinents, intel·lectuals, militars... Potser ells no desitjaven les guerres, però va ser el resultat que ens van portar les seves habilitats.
Alguns visionaris van tenir prou força per iniciar el camí de construcció de la Unió Europea com a antídot de les misèries nacionalistes. Ho van fer amb prou èxit. Guerres a Europa només hi ha hagut la dels Balcans, i fora de la Unió.
L’èxit de la Unió Europea es basa en la generositat interessada, en entendre els problemes dels altres com a propis, i avançar junts. D’això en sabem els espanyols. D’Europa no hem rebut només diners, també coneixements, estructures socials i formes de viure que ens han tret de la misèria moral i social de la dictadura. Ara bé, no ens enganyem, deixar de compartir els problemes ens retorna a la llarga història de la Europa dels horrors.
Quan a França, país inspirador de la Unió, un fill d’emigrants hongaresos, arribat a president, frivolitza deportant grups humans sencers per motius de raça, està dient que els problemes romanesos no son europeus. No només agredeix una ètnia, també dóna la esquena a Europa i ens retorna al passat.
Quan el socialisme espanyol, representat pel president de govern, li dóna cobertura, i els conservadors espanyols fan un vergonyós pas més a Badalona com a preludi del que serà la seva campanya electoral, ens hem de preguntar què en queda de l’europeisme espanyol i de la gratitud deguda. Alguns també ens preguntem on és la esquerra valenta progressista i europeista, i cap a on anem.
Ara vénen eleccions, res no és fàcil. i encara menys la convivència, però per a nosaltres, Europa comença a Viladecans.

Xavier Ramírez

Gràcies per la vostra valentia!

L’equip de redacció del Punt de Trobada ens va fer arribar –als representants dels partits polítics que vàrem participar en la taula rodona que van organitzar el 5 d’octubre– un correu electrònic animant-nos a enviar un article vinculat a les eleccions al Parlament de Catalunya. Aquesta entitat treballa perquè la eva publicació digital sigui un espai on tothom pugui explicar allò que li vingui de gust i que preferiblement estigui relacionat amb la ciutat de Viladecans, la nostra ciutat. Com el seu nom indica amb gran encert és un punt de trobada.
Així doncs, jo vull aprofitar aquest punt de trobada per felicitar a totes les persones valentes que des del govern han fet trontollar els fonaments d’un autonomisme pactista i conservador, creant estructures d’estat i mirant més enllà dels dictats de Madrid. La seva valentia ha permès fer un Pacte Nacional per a la Immigració, un Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació, un Pacte Nacional per a l’Educació... això vol dir que s’ha pensat en clau de país, no en clau d’electors.
La mateixa valentia que ha permès solidificar el nostre estat del benestar i la nostra economia, malgrat el gran handicap que comporta formar part d’un estat que ens va en contra. Mostres de l’enfortiment del nostre estat del benestar són la Llei de serveis socials, el Pla estratègic sobre els usos del temps, la Llei de dependència, la creació de sis noves places de residència cada dia... com que citar-ho tot seria massa extens i cansaria al lector, ho ressumeixo dient que el pressupost d’Acció Social i Ciutadania ha estat incrementat un 283 per cent en sis anys.
Pel que fa a l’enfortiment de la nostra economia és molt simptomàtic el fet que en el Pressupost del 2010 els recursos en recerca van incrementar-se en un 21.7 per cent, és a dir, s’aposta per la veritable economia, aquella que crea llocs de treball i va acompanyada de l’adjectiu "productiva". Altres demostracions d’aquesta aposta –a banda del Pacte Nacional i el Pla Nacional per a la Recerca i la Innovació que se n’ha desprès– són la creació de l’agència ACC1Ó, l’aposta per un model turístic de qualitat que remarqui els trets identitaris –i deixi de limitar-se al sol i la platja "low-cost"–, o la Llei del comerç –on s’ha defensat un model català de comerç proper, urbà i generador d’ocupació i cohesió.
La nostra gent valenta també ha pensat en les minories, aquelles que són la majoria, ja que tots i cadascun de nosaltres formem part d’algun tipus de minoria. Alguns exemples són el Títol de famílies monoparentals, la Llei de polítiques de joventut, la Llei dels drets i oportunitats de la infància i l’adolescència, la incorporació de la perspectiva de gènere a totes les polítiques del Govern, les polítiques específiques per a les persones homosexuals i transexuals o la Llei d’acollida.
I tot això s’ha fet sense oblidar quin és el nostre país, la nostra llengua i la nostra cultura. Només la valentia permet redactar la Llei del cinema de Catalunya, planificar per primer cop la política exterior de la Generalitat, treballar per al reconeixement internacional de les federacions esportives catalanes, establir el català com a llengua d’integració de la immigració o impulsar la Llei de consultes.
Només la valentia permet fer moltes, moltes altres coses com liderar la creació de l’Oficina Antifrau, la Llei de Vegueries o la Llei de successions i donacions.
Així doncs, només espero que aquesta gent valenta, la nostra gent valenta, a la qual repeteixo el meu més sincer agraïment, torni a decidir. Perquè només amb la gent valenta com tu i com jo el país es mou. Perquè només amb la gent valenta el país avança i la justícia social i la llibertat nacional s’acosten més a una realitat factible.

Bàrbara Lligadas

Per què votaré el que votaré

Una de les coses que s’aprenen amb l’edat és que no serveix de res donar consells a qui no els demana. Per tant, respecte a les eleccions autonòmiques, estimat lector de qualsevol dels dos sexes, no seré jo qui demani el seu vot, perquè com diu el meu pare "ante el vicio de pedir, hay la virtud de no dar". No obstant, si em permet, li explicaré sincerament per què jo votaré el que votaré. A mi em preocupa el camí que estan prenent les coses, com si els mals del món fossin la pensió del meu pare, no arriba als 800 euros, o les feines fixes del seus fills. Sembla ser que la crisi es resoldria si el meu pare cobrés menys pensió i els seus fills fossin més fàcils d’acomiadar. A rebaixar les pensions l’anomenen reforma de les pensions, i a acomiadar fàcil, reforma laboral. Els partits que no votaré diuen, no ho diuen clar, però ho diuen, que si ens deixem fer les reformes, els aturats trobaran feina, els pisos dels bancs es vendran, i els bancs ens tornaran a donar crèdits perquè comprem més pisos. A la meva família tot el que tenim són els salaris i les pensions, anem als hospitals públics quan estem malalts, i els nostres fills han pogut anat a les escoles públiques o subvencionades. La meva mare està malalta, i això no té remei, però pot estar atesa a una residència, perquè una part la paga la Generalitat. Amb sort, on no arriba la pensió o el salari arriben les prestacions de l’Estat, que ens fan ser menys fràgils. Això és gairebé tot el que tenim, i jo necessito votar un partit que defensi gairebé tot el que tenim. I potser estic equivocat, però crec que els propers quatre anys necessitarem de veritat, com potser no ho hem necessitat mai, algú que ens defensi.
Sovint em pregunto que com s’han atrevit a demanar-nos pagar l’error dels altres. Potser perquè els que tenen molts diners creuen que no passa res, que la meva família, i la resta de famílies, faran amb el seu vot el que han fet sempre. I que si agafen por, votaran als que governen els bancs, als que governen les immobiliàries, als que en el fons ens governen sempre. Creuen que no passa res, que la política va per un costat i la vida per l’altra. Que vius d’una manera i votes d’una altra. I el seu major èxit és que els vots de la gent que no voten, sempre sumen a favor seu.
A mi m’agradaria trobar un partit que em digués que la societat ha de tenir clar què vol ser quan sigui gran, i com vol viure quan arribi. Si volem tenir pensions, es tracta d’organitzar la societat per tenir-les. No es tracta d’arreglar el present per empitjorar el futur, sinó que ens cal arreglar el present per arreglar el futur, on tothom serà pensionista.
A mi m’agradaria votar un partit que faci la vida una mica més lenta. La pressa ens roba la perspectiva del temps, la que tenen els éssers vius, marcada per les estacions, per la lluna, pel dia i la nit. Recolzaria a qui s’atreveixi a fer que els cotxes corrin menys, perquè si anem més lent hi ha menys morts. Encara que sigui impopular, prefereixo a qui entre la pressa i la vida, escull la vida, a qui va a contracorrent, perquè la corrent va en contra de la gent senzilla. Només n’he trobat un, estimat lector. amb els seus defectes i les seves virtuts: ICV-EUiA. Tot i que m’agradaria haver-ne trobat més.

José Luis Atienza

Artur Mas i Viladecans

No vull dedicar aquest article a fer un balanç negatiu del Tripartit ni a anunciar compromisos electorals (potser al final, una mica). Ans al contrari, vull centrar-me més en la relació d’Artur Mas amb Viladecans i la meva experiència personal al respecte.
A part d’alguna visita com a Conseller d’Economia, el primer acte públic de l’Artur Mas a la nostra ciutat va ser el gener de 1999, quan la Joventut Nacionalista de Viladecans va inaugurar la seva pròpia seu, al carrer Sant Josep. La veritat és que havíem demanat que vingués el Jordi Pujol, però no va ser possible, i això ens va donar ocasió de mostrar a l’Artur un bocí de la realitat de la nostra ciutat.
A mi, que era el Cap de Col·lectiu de la JNC en aquella època (1999), em va tocar fer el discurs de benvinguda, i com que era el primer que havia de fer en públic, me’l vaig preparar força. A més de recordar-li les necessitats de Viladecans a l’Artur, que era membre del Govern de la Generalitat, li vam fer una promesa: si assolíem un bon resultat a Viladecans, segur que guanyàvem arreu de Catalunya. L’Artur ens va prometre transmetre-ho al president Pujol. Unes setmanes després, Pujol era reelegit per a la presidència (per última vegada).
En els set anys com a cap de l’oposició, l’Artur Mas ha visitat repetidament aquesta ciutat. La visita més emotiva fou el novembre de 2008, quan un multitudinari dinar amb més de dos-cents viladecanencs servia de marc per retre homenatge a la Flora Casé, que deixava d’exercir de portaveu local de CiU. Recordo que l’acte va durar més del previst, perquè l’Artur va conversar i es va fotografiar amb tots els que ho van demanar.
Han passat onze anys des de la primera visita, i la gent de Convergència i Unió de Viladecans estem ara il·lusionats, perquè pensem que el mateix Artur que us he descrit (i que no és el personatge estirat i vanitós que hi ha en l’imaginari popular) pot ser el nou president de la Generalitat de Catalunya. I creiem que aquest corrent de simpatia està creixent, almenys això és el que hem vist al carrer en la campanya "El canvi donarà bons fruïts" que potser heu trobat en diferents barris de Viladecans.
Els catalans tenim ganes de canvi. En primer lloc, cal recuperar la confiança, en el propi país i en la Generalitat, per tal que ens permeti ser capaços de donar un nou impuls per afrontar la greu crisi econòmica, adoptant mesures valentes i positives: impulsar la formació (dels aturats i dels treballadors), les empreses han de trobar crèdit, les Administracions han de ser un aliat, i no un obstacle.
Per fer-ho, fan falta diners. El compromís de CiU és no apujar els impostos, sinó superar l’actual finançament (pactat pel conseller Castells), exigint el Concert Econòmic. I amb la contundència i la força que va mostrar el poble català amb l’Estatut i la manifestació del passat juliol, reclamant la dignitat de Catalunya, tan malmesa en aquests anys.
En resum, després dels anys de Tripartit, i en un context nacional i econòmic tan complicat, cada cop som més els que creiem en un projecte que ens il·lusiona: un nou govern que actuï de forma diferent, format per les persones més vàlides (inclosos independents), que dialogui per buscar consensos al Parlament i amb les entitats i les associacions, que recuperi els valors de la politica i que impulsi i ajudi a la societat catalana a superar aquest difícil moment. En resum, pensem que amb l’Artur Mas, "El canvi donarà bons fruits"

Carles Lozano

Garantia de progrés

El diumenge proper, 28 de novembre, els catalans triarem els diputats que formaran el Parlament de Catalunya en el període 2010 a 2014. D’aquest Parlament en sortirà el proper President de la Generalitat.
S’han presentat més candidatures que mai, tot un ventall d’opcions, que alguns analistes alerten del perill d’italianització de la política catalana. Sembla, doncs, que el nou govern s’haurà de constituir mitjançant un pacte entre forces polítiques diferents, capaces de posar-se d’acord en un programa comú. Això es pot fer de dues maneres, o bé de forma transparent: govern multipartit; o bé de forma opaca: govern unitari amb pactes entre partits no explícits.
Els catalans i catalanes som diversos i plurals i amb prou maduresa democràtica per arribar a entendre’ns partint des de posicions diferents.
El Partit dels Socialistes encara aquestes eleccions amb la voluntat ferma de voler continuar governant, des de la feina feta en els últims set anys de Governs de Progrés i amb l’oferta d’un programa per els propers quatre anys, que consolida els avanços socials i que impulsa la transformació de la societat catalana vers el benestar.
El nou govern de la Generalitat haurà d’encarar una conjuntura molt desfavorable i una gran crisi econòmica, pèrdua dels valors cívics i descrèdit de l’acció política.
Per això, els Socialistes defensem:
L’economia productiva i l’impuls als sectors econòmics emergents.
La cohesió i la inclusió social
El paper de la política com a eina per encarar els problemes reals dels ciutadans i aplicar solucions de la forma més consensuada possible.
Algunes opcions polítiques plantegen la independència de Catalunya com a solució dels problemes dels catalans. Els socialistes no ho creiem. En un món cada vegada més interdepenent, en una societat prou complexa, en què els recursos són limitats i que camina cada vegada més cap al treball en xarxa, creure que les accions unilaterals poden fer-nos esquivar una crisi global, és com a mínim ingenu.
Catalunya, un sol poble amb diversitat lingüística, amb referents culturals múltiples, però amb voluntat nacional ferma. Això vol dir desplegar en la seva totalitat l’Estatut d’Autonomia aprovat per la ciutadania i impulsant si cal la reforma de la Constitució per aconseguir un estat federal que reconegui la pluralitat nacional, lingüística i cultural dels Pobles d’Espanya.
Els socialistes creien en el Catalanisme Federalista que permeti la convivència en la diferència, la cooperació i la solidaritat entre les nacions i regions d’Espanya.
Moltes opcions polítiques defensen, directament o indirectament, reduir el paper del sector públic, demanant directament la supressió de serveis o bé indirectament demanant una forta reducció de la despesa pública, o el que ve a ser el mateix: defensen més llibertat del mercat, negant el paper de les polítiques públiques com a garants de la redistribució de rendes i per tant de la universalització dels serveis.
Els Socialistes defensem el paper del sector públic per superar l’impacte de la crisis i evitar la fractura social. Cal impulsar les inversions en:
Capital físic: infraestructures, equipaments.
Capital humà: formació, recerca, investigació i desenvolupament.
Previsió: planificació del territori, seguretat.
Cal impulsar als sectors productius d’ocupació d’alta qualitat:
Reconvertint la indústria tradicional.
Recolzant, sector bio, cultura i audiovisual, energia i tecnologies de la informació i del coneixement.
Prioritzant la formació dels treballadors i treballadores per possibilitar el canvi de sector de treball.
Oferint formació específica per a persones amb formació bàsica.
La dreta històricament ha defensat els interessos de les grans corporacions, es desentén dels principis de subsidiarietat i de proximitat. Aposta per les grans decisions a nivell d’Estat i abandona els interessos i necessitats del assalariats, petits i mitjans emprenedors, botiguers, menestrals i pagesos, que utilitza i manipula embolcallant-los en la bandera i la pàtria i atemorint-los amb el fantasma de la por i del greuge extern.
El Partit dels Socialistes de Catalunya vol renovar amb els catalans i catalanes el seu compromís d’avançar cap a una societat més justa, més pròspera, més lliure.
Som la garantia del Progrés.

Joan Pidelaserra

El que no ens varen contar del Tripartit

Des que el 2004 es va formalitzar l’acord de govern entre PSC, ERC i ICV-EUiA denominat Tripartit, aleshores amb Maragall com a President de la Generalitat, la dreta tan catalana com espanyola o el que es el mateix, PP i CIU, han tractat per tots els mitjans de fer tot el soroll possible amb qualsevol tema, Carmel, Bracons, el famós 3%, etc. L’ objectiu no era un altre que tenir el Govern entretingut en donar explicacions sobre el que passava en aquells moments perquè els ciutadans no poguessin estar informats de la gestió del Govern.
Més tard, ja el 2006, quan després de l’avançament de les eleccions a Catalunya per les raons que com que són per tothom conegudes no entraré a detallar, es reconstitueix por segona vegada el Govern Tripartit, també conegut com el Govern d´Entesa, ara amb Montilla com a President de la Generalitat, l’estratègia de la dreta continua sent la mateixa, fer tot el soroll possible per tapar la gestió de govern, ara amb el túnel de l’AVE, la reforma de la Diagonal, el quart cinturó, etc.
Però, per molt soroll que hagin fet, l’obra del Govern de Progrés de la Generalitat està aquí i es pot veure i tocar: s’ha aconseguit un nou Estatut en el qual malgrat les retallades fetes pel Tribunal Constitucional aconsegueix innombrables millores en matèries de traspassos com Rodalies, inspecció de treball, gestió del litoral, etc., un millor sistema de finançament, i un major reconeixement de la identitat catalana, tot això després de 23 anys de govern de CiU en què ni pactant amb els socialistes de Felipe González ni amb el PP d’Aznar, varen aconseguir millorar l’antic Estatut de Sau.
Per un altre costat, ningú no pot negar les inversions en infraestructures tant les de la Generalitat com les de l’Estat: nova terminal a l’aeroport, noves carreteres, més transport públic, més hospitals, més ambulatoris, més col·legis, més escoles bressol, millora dels barris, millora de la mobilitat, etc., tot això en la més gran situació de crisi que s’ha conegut des de la famosa crisi del 29.
Per concretar una mica aquestes inversions assenyalaré les de la nostra comarca. En el Baix Llobregat s’han fet 304 actuacions per un import de més de 9.000 milions d’euros, d’elles 18 s’han fet a Viladecans per un import de més de 45 milions de euros: promoció de sòl residencial, rehabilitació de barris, millora de l’hospital amb la incorporació de nous quiròfans i el compromís ja pressupostat de començar al 2011 la construcció del nou hospital, la construcció de la comissaria dels Mossos d´Esquadra, per anomenar-ne només algunes.
En resum, crec que és de justícia que almenys des de la gent que ens considerem progressistes i d’esquerres, en fem una defensa a ultrança. Encara que, per posar alguna pega, jo diria que el Govern en ocasions no ha sabut sobreposar-se al soroll de la dreta, i no han sabut explicar tot el que s’ha fet a Catalunya durant el seu mandat, que ha estat molt tenint en compte la situació econòmica que ha tingut.

Dani Gutiérrez

Sobre el Barça Park, l'informe de Medi Ambient i el futur dels espais naturals

"Finalment, només una precaució. El Barça ha manifestat una intenció i hem visualitzat un esborrany de projecte. Cal que el projecte definitiu sigui un exemple mediambiental en si mateix (materials reciclats, ús energètic eficient, etc..) i no representi cap afectació envers l’entorn. Però la garantia que tenim és que aquest projecte ha de ser aprovat per l’Ajuntament amb informes previs de la Generalitat, tant d’urbanisme com els responsables del Departament de Medi Natural de la Conselleria de Medi Ambient. Molts ulls per garantir que el Barça, que per altra banda ha mostrat una actitud molt positiva, faci finalment un bon projecte per sumar qualitat a Viladecans i al Delta del Llobregat".
Així vaig acabar l’article publicat a la revista comarcal La Premsa del Baix ara fa més d’un any. I la precaució va ser encertada, perquè s’ha vist que ambientalment el projecte presentat pel Barça era deficient, malgrat les bones intencions manifestades. Projecte, per altra banda, que no estava encara aprovat, perquè el Ple Municipal de 24.09.2009, amb el vot a favor de tots els grups polítics, es va limitar a obrir la informació pública i a demanar l’informe preceptiu als serveis territorials de Medi Ambient i Habitatge. Explico tot això perquè no puc acceptar les veus que, fent servir aquest informe, busquen disconformitats entre ICV-EUiA al govern municipal i ICV-EUiA a la Generalitat. Ni n’hi hagut ni n’hi haurà. Perquè sempre hem defensat el mateix: la conservació dels espais naturals del delta.
La nostra línia d’actuació ha estat sempre molt clara. Garantir la protecció i gestionar els àmbits per potenciar-ne els valors naturals. Així s’entén la creació del Consorci que gestiona els espais naturals del delta (www.deltallobregat.cat), i la voluntat de gestionar els Reguerons i garantir el corredor biològic de Can Sabadell, única via que permet la connexió amb el Remolar. El conveni firmat amb el Barça ajudava a aconseguir aquests objectius, ja que entregava els Reguerons i els espais adjacents al Remolar que ens permetien convertir la Riera de Sant Climent en l’eix connector.
En tot cas, ara tenim una situació completament diferent. I per a mi, pitjor que abans. Perquè hi ha una cosa que no es ressalta prou de l’informe: que l’espai urbanitzable on es volia fer el Barça Park continua essent urbanitzable. Ni zona Zepa ni Xarxa Natura 2000. Continua com a urbanitzable. Res no impedeix al Barça presentar un nou projecte, ara que li han dit quines condicions ha de complir. Però ha estat el Barça qui ha renunciat al seu propi projecte. Ara, ni tenim els Reguerons ni els espais vora el Remolar on el Consorci ja hi planificava derivar part de la pressió de visitants que està perjudicant la maresma. Però, en canvi, encara ens podrien fer uns equipaments esportius a la zona urbanitzable existent. Vist tot això, no em sembla cap bona notícia que el Barça, propietari de 60 hectàrees d’espais naturals a Viladecans, no vulgui fer el que deia al Conveni: un complex esportiu i de lleure que fos un referent mediambiental i que recolzés el reconeixement públic dels Espais Naturals del Delta i Viladecans. Allí o per sobre l’autovia, perquè mai no ens negarem a continuar guanyant espais lliures al delta, però en tot cas allà on a dia d’avui ja sigui legal urbanísticament i ambientalment. Però he de reconèixer que la vida és dura i segurament el conveni era massa bo com per ser veritat. O potser, i aquí se m’escapa, eren uns altres els interessos de tot plegat.

David Massana Gràcia

Àtrium Viladecans serà l’epicentre de la cultura catalana el 17 desembre amb la 60a Nit de Santa Llúcia

Bones notícies per als amants de la llengua, la cultura i el país. Un conveni recent entre l’Ajuntament i Òmnium Cultural ha permès que el Teatre Auditori Àtrium esdevingui el proper 17 de desembre l’epicentre de la literatura i la cultura catalanes amb la celebració de la 60a Nit de Santa Llúcia, la vetllada literària en llengua catalana més important de l’any. Viladecans recull així el testimoni de Terrassa, Barcelona, Reus, Girona o la Seu d’Urgell, les darreres localitats on s’ha celebrat aquesta cita i que té el seu màxim puntal en el Premi Sant Jordi de novel·la.
Durant la gala es donaran un total d’onze premis: el Mercè Rodoreda de contes i narracions, el Carles Riba de poesia, el Josep M. Folch i Torres de novel·la per a nois i noies i així uns quants més. Una de les novetats d’enguany és el nou premi Òmnium de Comunicació que substitueix els antics premis de Ràdio i Televisió, ampliant-lo a nous formats i oberts a la participació de la gent. Ve de gust recordar, també, que entre els promotors del Viladecans Punt de Trobada tenim un Premi Joan Maragall, el que va guanyar en Josep Lligadas el 2007 a la Nit de Santa Llúcia per l’obra "La política dels cristians".
La Festa de les Lletres Catalanes serà, doncs, una ocasió immillorable per posar la nostra ciutat al mapa de la cultura catalana i per viure de prop una iniciativa d’abast nacional que serà retransmesa parcialment en directe per TV3. Aquestes coses no passen cada dia i n’hem d’estar orgullosos, aprofitar-ho al màxim i celebrar que el nom de Viladecans es faci un lloc, ni que sigui per un dia o –ben mirat– una nit, dins del sobreocupat i competitiu espai cultural i mediàtic de Catalunya. Serà també una bona carta de presentació per a la secció comarcal d’Òmnium Cultural, activa al conjunt del Baix Llobregat des d’abril de 2008 però força desconeguda encara a la nostra ciutat.
Els actes previs
Òmnium està organitzant alhora una sèrie d’activitats prèvies a diversos municipis de la comarca, en el marc de la mateixa Nit de Santa Llúcia. A Viladecans un conjunt d’entitats del poble, entre les quals Viladecans Punt de Trobada i la Coordinadora d’Entitats El Mamut de Viladecans, s’han agrupat i estan treballant en un programa d’actes pel cap de setmana anterior a la gran cita. En concret, el dissabte 11 de desembre a la tarda es durà a terme una cursa d’orientació poètica, hi haurà contacontes, una tertúlia sobre la importància de la cultura i un concert a càrrec de Manu Guix, el televisiu professor de música a l’acadèmia d’"Operación Triunfo" i autor del celebrat disc "Onze Llachs", on reversiona clàssics del cantautor de Verges. L’endemà, el diumenge 12 pel matí, s’oferirà una xocolatada, hi haurà cercavila, cants de corals, vermut i una actuació de la incipient colla dels Castellers de Viladecans. Tot plegat serà al parc de Can Xic amb entrada gratuïta i obert al conjunt de la ciutadania. Aprofitem-ho!
Més informació a: http://nitdesantallucia.omnium.cat/ Josep Ginjaume