Vaig conèixer els follets de l’Espiga

Doncs sí. M’he proposat conèixer personalment els nens i nenes de Viladecans. M’he ofert a les escoles. Ja ho explica la Montse Pastor en aquest mateix número. Però també m’he ofert als caus i als esplais. 

Els primers amb qui he tingut contacte han estat els follets, els nens i nenes més petits de l’A.E. l’Espiga, amb els quals vaig passar una estona sensacional. Vaig flipar només de veure com em miraven... i les preguntes que feien. Sort que el mamutaire Vicenç va respondre a totes les seves inquietuds (amb gran imaginació, per cert). Van ballar el Patatuf al meu voltant i jo em vaig emocionar. Repetirem: caus, esplais, per què no em veniu a veure? Només cal que m’escriviu a 

mamutviladecans@gmail.com. Petons

El vostre Mamut (encara sense nom)

Cansades de reivindicar obvietats

Dimecres ens llevàvem amb el titular “Una de cada tres europees han patit una agressió sexual o física”. Una dada que ens colpeix brutalment, però malauradament no ens sorprèn. Ens resigna amargament a seguir lluitant, a no poder dir a aquells que afirmen “el feminisme és un anacronisme” que tenen raó. Les dones, com els catalans, estem cansades de reivindicar obvietats, però sabem que si no les reivindiquem perdem la lluita.

Les dones volem deixar de celebrar el 8 de març com un record d’allò que encara no hem assolit, igual que els catalans volem una data que representi allò contrari a l’11 de setembre. Ara bé, mentre no passi, seguirem pencant de valent per dignificar les dones en un món ple de referents que ens menystenen i classifiquen en un ordre inferior. Seguirem feminitzant el nostre entorn i educant la nostra mainada com a iguals. 

Queda molta feina a fer, i si continuem massa temps més dins d’un estat que està aconseguint el somni de Marty McFly, encara haurem de reivindicar més obvietats. Crèiem que per fi la gent començava a interioritzar una idea ben senzilla, que les dones tenim dret al nostre propi cos, i resulta que hem de sortir al carrer a cridar que no volem ser víctimes de la doble moral del PP. Perquè no podem permetre que aquells que no saben viure en llibertat amb el seu propi cos, sentenciïn el futur de milers de joves que no tindran diners per agafar un vol.

La lluita que tenim entre mans pot desesperar, perquè cansa haver de tornar a lluitar per drets que semblaven assolits. Però qui ens hagués dit als independentistes fa un parell d’anys que això ho tindríem tan a tocar? 

Bàrbara Lligadas

El Mamut a l’escola

El 19 de febrer es va fer la primera activitat del Mamut a l`escola. La varen inaugurar l’escola Àngela Roca amb els cursos  tercer i quart  de primària.

Aquesta activitat està pensada per a la mainada de la nostra ciutat amb la finalitat de conèixer el nostre animal emblemàtic.

Analitzant com havíem d’enfocar aquestes trobades, pensant el què i el com, elaboràrem l`activitat, reflectint que s’hauria d’anar adaptant a l’edat dels alumnes que la triessin.

Una primera part teòrica i la segona més lúdica. A la part teòrica s’explica amb un power point els trets més representatius de la troballa a Can Tries, les característiques d’aquests grans animals, acabant concentrant-nos amb el llanut que és el nostre.

A la segona part, els nens i nenes veuen i toquen el nostre Mamut culminant la presentació amb el ball del Patatuf.

Doncs bé, a les 9,30 puntualment arribaren al saló de plens de la Torre del Baró les dues classes de l`escola Angela Roca, 50 alumnes. Tot estava preparat, a punt de començar, presentació i endavant... Van estar molt atents, alguns encuriosits feien preguntes, des del  primer moment el tema els va interessar força, pendents de la pantalla tota la sessió. Acabada la projecció de la part més informativa, gaudiren del vídeo de la mamullada del 2011, festa i xerinola, aigua a dojo  pels carrers, els va encantar.

Seguidament baixàrem a la Plaça de la Vila, on els tres mamutaires, la Mari Carmen, el Joan i el Vicenç, ja tenien el Mamut preparat. Els nens i nenes quedaren bocabadats, els que ja el coneixien explicaven cofois als companys quan i què havien fet amb ell i els que el veien per primera vegada no s’ho podien acabar de creure, l`expressió de les cares ho deia tot.

El final i com a cloenda vàrem fer la ballada del Patatuf. La Mari Carmen i el Vicenç, amb una  paciència de sant, els ensenyaren els passos, una i una altra vegada fins que va sortir perfecte. Aleshores no volien parar, una vegada i una altra...

Crec que va ser una activitat exitosa, que va assolir els objectius proposats.

Toca agrair a l’escola Àngela Roca per la professionalitat de les professores que acompanyaren els alumnes i van ajudar que tot sortís rodó.

Esperem que altres escoles vinguin a gaudir d`aquesta experiència, els esperem.

Montserrat Pastor i Pujadó

L’hora dels valents

Aquesta comarca, el Baix Llobregat, és la segona comarca on més augmenta el nombre de persones aturades a l’àmbit metropolità, i el nombre de persones aturades registrades en el mes de desembre de 2013 era de 68.869.

Per cada 100 persones assalariades al Baix Llobregat n’hi ha 34 d’aturades. Aquesta ratio és superior a la que s’observa en l’Àmbit Territorial Metropolità (25,1%) i Catalunya (27,3%).

El 61% de les persones aturades al Baix Llobregat en el 2013 porten més de sis mesos donats d’alta en les oficines de treball. 

L’increment dels expedients de regulació d’ocupació autoritzats i les persones afectades per aquests expedients és destacable en tots els àmbits territorials. El Baix Llobregat és la segona comarca (darrere del Maresme) on més incidència han tingut els ERO entre les persones ocupades.

Malgrat aquestes dades del Consell Comarcal del Baix Llobregat, gran part d’aquestes 68.869 persones, no s’observa una mobilització sostinguda per exigir solucions col.lectives a aquest greu problema i a les conseqüències que ocasiona. 

El 22 de febrer va passar per Viladecans la marxa contra l’atur convocada per la Coordinadora d’Assemblees del Baix Llobregat. Es tractava d’una marxa que recorria les localitats del Baix Llobregat dels dies 22 al 27 de febrer, on es celebrarien diversos actes, assemblees, fins a acabar davant del Parlament de Catalunya, el dia 27 a la tarda.

El 22 a partir de les 9 hores del matí diversos centenars de persones sense feina es van anar congregant a la Plaça de l’Ajuntament de Castelldefels per iniciar la marxa. Entre els presents, van expressar el seu suport i solidaritat al moviment, dones en defensa del dret a l’avortament d’aquesta localitat, així com representants dels sindicats que donen suport a la marxa, regidors i parlamentaris d’ICV i PSC. Després dels primers discursos que van situar els objectius de la marxa i van animar a participar es va donar lectura al Manifest. A continuació es va iniciar la marxa en direcció a Gavà animats amb els lemes de “Treball SÍ, Atur NO”. A la Plaça de l’Ajuntament d’aquesta localitat una delegació de la marxa va ser saludada per representants de l’Ajuntament als quals es va lliurar el Manifest i les reivindicacions.

Potser en aquesta marxa no hi eren tots els aturats i aturades però segur que eren els més valents i valentes. Aquells i aquelles que no es resignen a una vida d’exclusió laboral i social.

A Viladecans, van realitzar una Assemblea a les portes de l’Hospital on van participar a més membres de la Plataforma en defensa de l’Hospital de Viladecans i de pares i mares de l’Escola Mediterrània. També es va veure la presència de grups de la PAH, sindicats i altres col·lectius.

Després d’aquesta parada a la nostra vila, la marxa es va encaminar vers la Plaça de l’Ajuntament per prendre el camí al Prat de Llobregat, una altra de les etapes que cobririen durant aquells dies.

En la marxa d’aquests i aquestes valentes aturades hem vist una altre vegada com davant dels problemes, la majoria de la ciutadania, sovint mirem cap a un altre costat tant si el problema ens afecta com si no, però tard o d’hora ens pot  tocar alguna de les fuetades en aquesta ofensiva generalitzada de retall de drets, per això és tan important la mobilització dels afectats com la solidaritat de la resta.

Miguel de la Rubia

En temps de crisi, cal unitat contra el feixisme i el racisme

Molts ciutadans i ciutadanes de Viladecans segurament ens vam quedar amb una cara de decepció molt important quan vam veure, al 2011, que Plataforma per Catalunya (PxC) havia aconseguit entrar al nostre consistori després de ésser votada per 1.271 conciutadans/conciutadanes (no sabem si per ignorància o per creença ferma). Si alguna cosa ens explica la història és que les situacions tendeixen a repetir-se quan no es posen mitjans per aturar el problema del feixisme i el racisme, que creix en èpoques de crisi sistèmica del capitalisme i que és un instrument perfecte per dividir la classe treballadora per motius d’origen i per tant, de perpetuar aquesta farsa de model econòmic que empobreix continuadament les classes populars.

Per molt que es facin passar per demòcrates, ja fa temps que organitzacions socials unitàries com Unitat contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) s’han encarregat de desemmascarar el passat polític dels militants i regidors de PxC, molts dels quals han començat la seva militància en forces polítiques i grupuscles d’extrema dreta que no han dubtat a l’hora de fer servir la violència contra les organitzacions populars, independentistes, d’esquerres o antifeixistes. El seu ascens és degut sobretot a la manca de perspectives de les classes populars envers els actuals representants polítics a l’hora de defensar els seus interessos, i al nombre important de casos de corrupteles que fins i tot han provocat l’expulsió recent del que fins fa poc era dirigent de PxC, Josep Anglada.

Per donar resposta a la problemàtica del feixisme i el racisme, i per defensar la cohesió social, així com la defensa del respecte a la pluralitat cultural que podem trobar a qualsevol societat moderna, un grup de ciutadans i ciutadanes de Viladecans (entre els quals m’hi incloc) han decidit impulsar la secció local d’UCFR per tal de combatre el discurs racista i feixista i a tots aquells i aquelles que el sustenten.

Però si alguna cosa ens ensenya la història és que per poder visualitzar canvis socials rellevants és necessària la implicació en la mesura del possible de cadascun i cadascuna de nosaltres per fer front al problema del feixisme i el racisme. Per això demano personalment als lectors que pertanyin a entitats que les emplacin a signar el manifest local d’UCFR-Viladecans que trobareu a la pàgina de Facebook clicant al següent enllaç:

www.facebook.com/pages/UCFR-Viladecans/263785190454061

Si voleu formar part del col·lectiu i implicar-vos en la lluita contra el feixisme i el racisme a Viladecans, o per deixar qualsevol comentari, només heu de dirigir-vos a la següent direcció mail: 

ucfrviladecans@gmail.com.

Nota: Aquest article és estrictament personal.

Albert Buigues

Catalunya - Finlàndia: una breu comparativa

Fa uns anys vaig donar a conèixer la formació de bandes de núvols nocturns davant de la desembocadura del riu Llobregat, núvols que fan que al Delta del Llobregat hi plogui més que als voltants, fenomen que vaig batejar com a “l’anomalia pluviomètrica del Delta del Llobregat”, i que ja ha estat descrit en algun article al Punt de Trobada. Amb el temps he anat descobrint d’altres zones de la Mediterrània on això també passa. I fins i tot al Bàltic, allà en forma de bandes de neu. Per tal d’entendre millor aquests processos i poder comparar-los amb els del Mediterrani, l’any passat vaig passar dos mesos a Finlàndia, en una estada de recerca a la Universitat de Finlàndia i el Servei Meteorològic finès. Els resultats que vaig obtenir allà i la comparació amb el que passa davant de la nostra costa, ho deixo per a un altre Punt de Trobada. Aquí em centraré en algunes similituds que he trobat entre els dues societats. Algunes d’aquestes semblances són anècdotes simpàtiques. Altres, tenen una arrel més profunda.

1. Entre dos grans imperis. Finlàndia ha estat sempre sota el domini de dos grans imperis, que periòdicament s’han anat alternant: Suècia i Rússia. De fet Finlàndia es va independitzar no fa encara 100 anys, el 1917. Catalunya també ha estat històricament entre dos grans imperis, l’espanyol i el francès. Ambdós països, tenen aproximadament el mateix nombre d’habitants, al voltant dels 6 milions. 
2. Bolets. Els finesos també són uns bojos per anar a buscar bolets. 
3. Llengua. Tot i que Finlàndia és considerat un dels països nòrdics, la llengua finesa té una arrel totalment diferent a la resta. Un suec, un noruec o un danès, es podrien arribar a entendre, com poden fer per exemple un francès, un català, un italià o un  gallec. Però la llengua finesa té una arrel totalment diferent, provinent no de la cultura víking sinó dels Urals. Durant molts segles parlar finès ha estat vist com una llengua de segona, una llengua rural, poc culta, com en el cas del català, que sovint ha estat considerada com una llengua de segona, més pròpia de l’àmbit rural... i només cal recordar les allò d’un membre del govern espanyol de la transició  “cómo van a impatir física nuclear en catalán!”. En el cas de Finlàndia, la llengua culta sempre ha estat considerada el suec, fins que fa menys de 100 anys un sentiment nacionalista finès va col·locar aquesta llengua com a element de la cultura finlandesa.  
4. Bilingües. Els finesos tenen dues llengües oficials, el finés i el suec... si, sí, la de l’antic imperi.... I és que per als finesos, Suècia és el germà gran, i hi tenen bones relaciones, contràriament del que passa amb els russos. Fins al punt que en els rètols, que sempre estan en bilingüe, allà on hi domina majoria de parlants suecs apareix primerament el suec i després en finès, i viceversa. 
5. Caràcter. Els finesos acostumen a ser introvertits, seriosos, estalviadors de paraules (diuen que per això es van inventar els SMS, per encara haver de parlar menys), i treballadors. Tot plegat, com els catalans si ens comparem amb d’altres comunitats ibèriques. 
6. Sant Joan. La revetlla del dia de Sant Joan és també celebrada pels finesos, amb fogueres i festa al voltant del foc, com els catalans. Això sí, sense petards, ja que són massa sorollosos... 
7. Estònia. Si la costum del catalans ha estat anar al país veí d’Andorra a comprar més barat, els finesos agafen sovint el ferri i en un parell d’hores es planten a Estònia, on passen el dia i compren més econòmic, sobretot l’alcohol. 
8. Bandes de neu. El mecanisme meteorològic que ens genera bandes de pluja nocturna davant de les costes viladecanenques és el mateix que de vegades forma bandes de neu davant les costes fineses, deixant neu a la costa. 

Jordi Mazon

Informació

El passat dia 23 de febrer, aniversari de l’intent de cop d’estat de l’any 1981, Jordi Évole va oferir, en el seu programa “Salvados”, un suposat reportatge en què explicava, amb tot de testimonis, que l’esmentat cop d’estat no havia estat res més que un muntatge que pretenia evitar un previst cop d’estat que estava realment en marxa i que, si hagués triomfat, hauria estat una brutal destrossa. A mesura que avançava el programa, però, apareixien elements que el feien cada cop més inversemblant, i al final s’aclaria que tot allò era fals i que l’intent del 23-F havia estat perfectament autèntic.

Les reaccions al programa van ser de tota mena, del més fervent aplaudiment pel que significava de denúncia de la poca fiabilitat de les informacions que rebem, fins a la més dura crítica per frivolitzar amb un tema tan seriós com va ser l’acció del coronel Tejero i companyia.

Sigui com sigui, i se’n pensi el que se’n pensi, el cas és que aquest programa ens ha obligat, un cop més, a reflexionar sobre la informació que rebem, i la manera com la valorem. Perquè segur que a tots ens ha passat més d’un cop que, en veure com s’explica una notícia d’un fet que coneixem de prop, ens adonem que aquella informació és incompleta, o esbiaixada, o directament falsa. I no necessàriament per mala voluntat de l’informador, sinó per superficialitat, desconeixement, o mandra de verificar bé les dades. O també, a vegades, per pura i dura manipulació, voluntària o més o menys forçada.

En aquesta època nostra, en què rebem informacions constantment i a gran velocitat, és més necessari que mai estar alerta a l’hora de valorar tot el que se’ns diu. Des de totes bandes, incloses les dels sectors amb els quals potser simpatitzem més. Perquè només serem ciutadans i ciutadanes lliures si volem conèixer les coses a fons, si som capaços de fer servir críticament el nostre propi cervell, i si no estem disposats a deixar-nos entabanar per ningú.

El Torrent Ballester, del 1977 al 2014

La fisonomia  de Viladecans va començar a canviar als inicis de la democràcia. El gran  descampat que hi havia al mig de la ciutat, conegut com a Torrent Ballester,  començava a transformar-se  per convertir-se, poc a poc, en l’eix vertebrador que és en l’actualitat. La urbanització de la zona amb  pisos, equipaments i un gran parc central constitueix avui dia el punt neuràlgic de la nostra ciutat.

Trenta-set anys separen les imatges del Torrent Ballester  de l’any 1977 i l’actual del 2014.

Jaume Muns

La Torre Roja: un possible origen àrab?

El primer esment conegut del topònim “Almafar”. La part requadrada en vermell diu: “in locum quod dicunt Almafari” (“el lloc que denominen Almafar”). Correspon al foli 260r del Cartulari de Sant Cugat. És de l’any 978.

Un dels temes controvertits en la nostra petita comunitat d’historiadors, arqueòlegs i estudiosos de la zona del delta del Llobregat és la possible localització d’una torre altmedieval que els documents més antics denominen «Almafar», i que alguns creiem que podria ser l’antecedent de l’actual Torre Roja de Viladecans.

En aquestes discussions, probablement, qui en podrà dir l’última paraula serà l’arqueologia, ja que els coneixements materials que se n’extreuen són bastant incontrovertibles, en estar basats en restes sòlides, físiques i realitats tangibles. Lamentablement, mai no s’ha efectuat una prospecció arqueològica moderna a l’espai que ara ocupa la Torre Roja, per la qual cosa, totes les hipòtesis que es poden fer sobre el seu origen s’han de basar en la interpretació dels textos de l’època que ens han arribat fins ara. Una interpretació, no cal dir-ho, subjecta a discussió.

Tot i aquestes salvetats, l’examen atent de la documentació aporta pistes que creiem força concloents, i que van ser presentades a la VI Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà, que va tenir lloc a Sant Boi el passat 16 de novembre.

La documentació que hem examinat procedeix del Cartulari de Sant Cugat, un llibre del segle XIII on els monjos copiaven documents més antics. 

A través d’aquests documents, sabem que, a l’antiga parròquia de Sant Climent (que abastava aleshores els actuals termes de Sant Climent de Llobregat i Viladecans) s’hi localitza el topònim Almafar, que en àrab actual vol dir «refugi» o «aixopluc». A Almafar, al segle X, hi havia una torre, lloc per tant de refugi i defensa en cas de perill. Per aquest motiu, l’indret se’l denominava també, de vegades, la Torre, o la Torreta.

El 28 de gener de 1058, Bardina, fill d’Eci, feia testament i deixava al monestir de Sant Cugat un mas a Sales i una parellada prop de la torre d’Almafar. I donava al seu fil Mir Bardina un mas a Sant Climent i un gran domini personal (en català antic, «alou») situat a «la torreta», amb la condició que a la seva mort el cedís a Sant Cugat. Dos anys després, el germà de Bardina, de nom Geribert, donava tot aquest domini del pare, Eci, a Sant Cugat, excepte una heretat a Sales. L’abat ho rebia en un acte que va tenir lloc a Almafar. Doncs bé, en compliment del testament de Bardina, el seu fill Mir, l’any 1092, va signar una acta de donació a Sant Cugat de tot el domini que havia estat dels seus pares. La mateixa disposició repetia al seu testament, de l’any 1110.

La delimitació precisa d’aquest alou (situat a «la torreta») la trobem uns quants anys després, el 1138, quan l’abat de Sant Cugat va donar a Ramon de Feixa «tot l’alou que havia estat de Bardina». Doncs bé, en aquesta donació es detalla que aquest gran domini afrontava, «a orient, amb l’alou de Sant Cugat, a occident, amb la riera de Sant Climent i, a cerç, amb l’alou de Sant Climent». Hem d’entendre el significat de domini com el d’un petit territori que era propietat particular d’una persona, dins del qual hi havia masies, propietats d’altra gent, pagesos, etc, que pagaven cada any una sèrie de prestacions al senyor, a mode de lloguer. En l’època medieval, aquests dominis rebien també la denominació de «quadres» o termes jurisdiccionals.

En tot cas, el domini o jurisdicció d’en Bardina queda delimitat i ocupa un espai geogràfic amb alguns elements coneguts actualment, com ara la riera de Sant Climent. D’altra banda, la relació documental que hem anat esmentant entre Almafar i Sales ens porta a pensar que l’«alou de Sant Cugat» esmentat el 1138 com a terme oriental del que rep Ramon de Feixa eren els masos de Sales que Bardina i Geribert havien donat feia dècades a Sant Cugat. Per tant, l’espai d’aquest «alou», «quadra» o jurisdicció medieval estava situat entre Sales i la riera de Sant Climent. És a dir, on amb el temps s’hi emplaçaria la «quadra Burgesa», denominada així a causa del cognom d’una família de posseïdors, els Burgés, que la tingueren durant un parell de segles.

Tornant, però, al 1058, ens preguntem qui eren Bardina i Geribert, que hem vist que eren dos germans amb propietats a Sales i Almafar. Doncs bé, ambdós eren els fills d’Eci, segons ells mateixos indiquen als documents de 1059 i 1060. I qui era aquest Eci, pare de Bardina i Geribert? Resulta molt temptador relacionar-lo amb un Aici [la grafia vacil·la entre «Ecio» i «Aicio»] que apareix a la documentació com probable parent de Recosind (li fa de marmessor l’any 1002).

Recosind havia heretat tot de cases i propietats a Almafar, inclosa la torre. L’heretat, per cert, incloïa terres a Sales. Recosind, al testament, fa hereu de la torre d’Almafar a Igilane –un dels seus marmessors– i no resulta agosarat suposar que, mort Igilane, l’alou passés tot sencer a Aici o Eci –també marmessor de Recosind–. Normalment, en aquesta època, els marmessors acostumaven a ser parents del difunt, i solien tenir drets sobre l’herència.

D’altra banda, diversos documents indiquen que les heretats d’Almafar limitaven a migdia amb l’estrada, una via de comunicació important, que era la que unia Castelldefels, Gavà, Viladecans i Sant Boi i que en aquesta zona particular resseguia aproximadament l’actual carretera C-245.

Resulta molt versemblant, doncs, pensar que Almafar termenava a ponent amb la riera de Sant Climent, a llevant amb Sales, al sud amb l’estrada, i al nord amb propietats de l’església de Sant Climent. És a dir, que Almafar estava situat ni més ni menys que on ara hi ha  la Torre Roja. 

Per acabar de reblar el clau, només indicar que Recosind era fill de Lobelo. I Lobelo, l’any 970 va cedir al monestir de Sant Cugat un «alou», o domini o jurisdicció, situat geogràficament entre el camí de Sant Climent al nord (és a dir, el camí ral antic, que anava de Sant Boi a Sant Climent), el Montbaig a l’est, una altra via important al sud, i un torrent amb aigua corrent a l’oest. Ni més ni menys que les mateixes confrontacions indicades per al domini de Bardina, probable besnét de Lobelo.

Així, aquesta fortificació militar, el passat de la qual amb anterioritat al segle XIII s’ignora, tindria el seu origen en la torre d’Almafar esmentada l’any 1002, i en el gran alou que havia estat, successivament, de Lobelo, Recosind, els germans Igilane i Eci, Bardina, i Mir Bardina, una línia de successió ininterrompuda des de mitjan segle X a principis del segle XII.

Continuarem parlant del tema en el proper número del Punt de Trobada.

Josep Campmany

Ramón de Zabalo Zubiaurre, defensa dels fins (i 2)

Ramon Zabalo (amb bigoti)  i Ramon Masgrau. Any 1947

En Ramón de Zabalo Zubiaurre, malalt i fet pols, tornà a Barcelona per començar una nova vida i per trobar-li el sentit. El moment era de definitiu capgirament bèl·lic a Europa. Els aliats avançaven vers Berlín i més d’un somniava que vinguessin a fer una petita incursió a la península entrant per banda i banda dels Pirineus. Futbolísticament, a Espanya, en Cèsar començava a destacar com a golejador, els equips de Madrid afluixaven i feien figa mentre el Barcelona apretava. El nombre de socis feia rècord al voltant dels 20.000, i en Samitier tornava a seure a la banqueta, ara com a entrenador. En Zabalo trucà a la porta del Club. Tot i les desventures viscudes, el contracte continuava vigent. Fou inscrit pel que quedava de la Lliga del 1944-1945. Només jugà un partit, contra el Múrcia. En tingué prou. Reconeixent el seu deteriorat estat físic i la impossibilitat de recuperar-se, anuncià la seva retirada. D’alguna manera, amb aquell partit, la darrera paraula havia estat la seva i no la dels nazis. Feia poques setmanes que havia acabat la II Guerra Mundial i, com a anglès que era, també l’havia guanyada. Com a espanyol, però, començava un cert exili interior, perquè els nostres feixistes acabaren salvant-se de ser abatuts pels aliats. 

El Barça guanyà per segona vegada la Lliga. Curiosament, en Zabalo esdevingué l’únic jugador present a la banqueta –sense jugar– en el darrer partit de cada una de les dues celebracions. En la primera ocasió, la de l’any 1929, encara no havia pogut debutar, i en la segona, de l’any 1945, ja havia decidit retirar-se. 

Posat a començar la nova vida i respondre a la necessitat de pertànyer a algun lloc, en Ramón de Zabalo Zubiaurre trià Viladecans. S’instal·là al darrer carrer del barri de Sales, el de Pere III, el més allunyat del centre del poble de tots els carrers d’aquell Viladecans dels anys quaranta i cinquanta. 

De segur que no fou una especial atracció per la vila la que ens el portà a Viladecans, que era un gairebé no res de poble l’any 1945, sinó el deixar d’estar sempre rodejat de gent i el fet que el capdavall del barri de Sales podria ser un bon lloc per tirar endavant el projecte pensat per guanyar-se la vida. Amb aquesta finalitat nasqué la fàbrica de lleixiu. Aquesta petita fàbrica, que arribà a donar feina a una dotzena de persones en els anys seixanta, fou la que centrà la resta del seu viure i la que assegurà el manteniment propi i el de la familia que després tingué. 

Del futbol, en Ramón de Zabalo Zubiaurre quasi no en volgué saber res més. Tan sols es tornà a posar els pantalons curts i la camiseta, passats els 37 anys, per jugar algun partit de Festa Major de Viladecans deixant ben palesa la voluntat d’integrar-se en la comunitat d’acollida, i prou.  

El món del futbol encara tingué present Zabalo durant alguns anys més. Deuria ser pel voltant de 1954 que en Kubala, ja triomfador, el volgué conèixer –n’havia sentit parlar molt, d’ell. Es féu acompanyar de tota una colla d’antics companys de l’equip. En arribar a la bodega de Ca la Trini que hi havia al carrer de Bertran i Musitu cantonada Rafael de Casanova, van parar per preguntar on era la casa d’en Zabalo. La gent els acompanyà a peu, i en arribar-hi els acompanyava tot el barri. A més de la fama com a jugador, en Kubala volia conèixer a qui, com ell, sabia d’exilis i de camps de concentració, i de qui tan bé es parlava al vestidor blaugrana com a persona.

A partir de trobar la pau d’esperit a Viladecans, trobà també l’amor de la seva vida en la persona de la Pepita Toscas Jofre, una noia preciosa d’una dotzena d’anys més jove que ell –segons el dir de ma mare–, de la família que regentava el bar de la Punyalada, a mig camí entre Viladecans i Gavà. Es casaren i tingueren dos fills, noi i noia, en José María i la Justa. Amb en José María vaig coincidir durant els anys d’infantesa als “Hermanos”, i amb la Justa fou ma germana Rosa la que hi coincidí, a les Monges. Tot sigui dit, en José María, bellugadís com pocs –segurament com son pare– de petit mai no jugava a futbol, sinó a qualsevol trapelleria. S’hi posà a l’adolescència i acabà jugant unes quantes temporades amb el primer equip de futbol del Viladecans. M’agradava com ho feia. De la Justa només puc dir que d’aparent capteniment tibat –segurament com sa mare–, tant de petita com de gran ha estat una noia de molt bon veure.   

En Zabalo tingué encara una darrera oportunitat de continuar vinculat al món del futbol. A començaments dels anys seixanta, Martí Ventolrà, un d’aquells exiliats que es quedà a Mèxic durant la gira de l’any 1937, vingué expressament per oferir-li entrenar un equip d’allà, tal era l’estima que va acumular humanament i professionalment. Però rebutjà l’oferta amb l’excusa que ja havia passat prou peripècies amb el futbol i que ja estava arrelant. La seva filla Justa m’explicà com va amagar la proposta de l’amic a la seva esposa, i m’assegurà que si la Pepita ho hagués arribat a saber, hauria votat per marxar tots plegats perquè sabia com li agradava el futbol malgrat haver-hi renunciat totalment. 

L’única imatge real que tinc d’ell és la d’un home vestit amb una granota blava de fer feina, anant en bicicleta pel carrer Carretera del Prat a comprar qualsevol cosa, mentre jo anava cap els camps de prop la via del tren, amb la meva. No puc evitar de pensar com de dur li deuria resultar viure l’Espanya dels anys cinquanta i seixanta, a una persona nascuda benestant a Anglaterra i famós cosmopolita de jove. Com de costós li deuria ser també, resignar-se a viure en un règim polític que, a més a més d’enviar-lo a penar al Sàhara, les hi havia fet passar tan putes. 

Durant els anys seixanta, de tant en tant, encara es podia llegir algun article rememorant el nostre heroi i l’admonitòria “Batalla de Florència” al Mundo Deportivo o a aquell altre diari esportiu imprès en tinta de color sèpia anomenat Dicen. També encara em sembla sentir-lo citar amb reconeixement i admiració en alguna que altra anada a cal barber, quan els parroquians discutien abrandadament sobre si l’Olivella, en Gràcia o en Gensana havien fet pífia i a Ramallets li havia tocat empassar-se un gol. 

De mica en mica en Zabalo passà a l’oblit dels mitjans de comunicació. Els Sagarra,  Kubala, Suárez, Garay, Pereda, Reixach, etc. esdevingueren els nous herois de l’imaginari culé que la tele escampà, diumenge rere diumenge. Fins que un dia de 1966 un periodista del Dicen, que per omplir fulls vingué a Viladecans a entrevistar-lo, s’assabentà que en Zabalo no havia estat mai al Camp Nou. Ja havien passat vuit anys després de ser inaugurat i només estava 15 kilòmetres lluny. Això el convertí novament en notícia. Tal era la desvinculació amb el Club que, efectivament, després d’aquell darrer partit de la Lliga de l’any 1945 ni havia tornat a Les Corts ni havia estat al Camp Nou. Assabentat el president Enric Llaudet, en Zabalo fou convidat de manera especial a la llotja per presenciar un partit, visitar l’estadi i tornar a saludar vells amics.

Aquesta fou la penúltima aparició d’en Zabalo a la premsa (recordo haver-la llegit  indrèdul però exactament així a El Correo Catalán). La darrera fou el 3 de gener del 1967. Havia mort el dia de Cap d’Any, i tenia 56 anys. Fou enterrat l’endemà. Al sepeli, a Viladecans, a més a més de molt veïnat, hi foren presents el president Llaudet, alguns dels jugadors del Barça de llavors i molts altres exjugadors i companys com en Samitier, Ramallets, Escolà, Arnau, Mas, Balmanya... per dir-li adéu no sols al més fi dels defenses que ha tingut el Barça, sinó per fer-li reconeixement a un senyor que també s’havia fet estimar apartat dels focus dadors de fama. La Justa, que és qui em donà força de la informació aquí servida, per acabar-me d’explicar com era son pare, m’explicà aquesta darrera anècdota:

El President Pujol (per no sé quina raó), no fa gaires anys, havia vingut a Viladecans. Ella, presentant-se, se li apropà per demanar-li algun tipus d’ampara davant l’expropiació de ca seva a què l’estava sotmetent l’Ajuntament per fer l’Avinguda Segle XXI. El Molt Honorable li digué que ho sentia molt però que ell no podia fer-hi res, i continuà el seu camí. Però unes passes més enllà es girà sobtadament, i fent-se espai amb els braços, en veu alta, aclucant els ulls i decantant el cap, li demanà a la Justa: “Ha dit que es deia Zabalo vostè...? Quin Zabalo va ser el seu pare? El que va ser futbolista?” La Justa li contestà que sí. El President, aleshores, apropant-se cap a ella i arribant allà on era li digué: “Doncs sàpiga que el meu pare em va dir, tornant del camp de concentració de França, que allà havia conegut a la persona més bona del món, i que era el futbolista del Barça que es deia Ramón Zabalo.”

Andreu Comellas

Les apropiacions de terra per part de la Col·lectivitat Agrícola de la CNT de Viladecans, 1936-1937

Imatge comercial del propietari Roc Monmany en la dècada republicana. AMVA, Junta Local de Recuperació Agrària.

A Catalunya una de les conseqüències de l’esclafament del cop d’estat militar i feixista del 18 de juliol va ser l’inici d’una revolució social que va repercutir en molts dels àmbits de la vida pública i privada dels ciutadans. Un d’aquests àmbits va ser el de la propietat. En els primers dies i setmanes de la revolució els comitès de partits polítics i sindicats antifeixistes i les mateixes institucions oficials va intervenir la propietat de molts dels seus ciutadans. En el cas de Viladecans, ERC i la CNT confiscarien la torre d’en Feliu i Gusiñé i l’escola de les monges de la Sagrada Família, respectivament, per a seus socials. El mateix Consell Municipal procediria a requisar la casa de la Torre-roja, propietat de Mercè Pratmarsó i Soler, per a destinar-la a ús escolar; també la Mina Modolell, propietat de l’Herència Modolell i la xarxa de conducció d’aigua potable que havia instal·lat en Llorenç Roig i Joan Garí, per a destinar-les al proveïment d’aigua potable per a la població.

En el cas de la propietat agrícola aquesta també va estar afectada per l’onada revolucionària i col·lectivitzadora dels mitjans de producció. Per a la nostra ciutat, podem tenir una primera aproximació a les terres que van ser col·lectivitzades i els propietaris afectats a partir de les declaracions que la secció agrària de la CNT va presentar a la Comissió de Responsabilitats de la Generalitat de Catalunya, per les quals es declarava el bé requisat i es sol·licitava que s’adjudiqués de manera definitiva a la col·lectivitat agrària. Mesos després de produir-se les confiscacions de terres, era una manera de legalitzar la situació. Totes les declaracions que tenim es realitzen el 28 d’agost de 1937 per la Col·lectivitat Agrícola de Viladecans, representada per Elies Miravet i Rochera, excepte tres que es fan el 29 de juny de 1937, de les quals una la fa el Sindicat de la Indústria d’Edificació, Fusta i Decoració de la CNT-AIT de Viladecans, representat per Martí Aragonés, en qualitat de secretari del sindicat, i les dues següents pel Sindicat de la Indústria de l’Alimentació – Secció Agrícola de Viladecans, de la CNT-AIT, en el qual s’integrava la Col·lectivitat Agrícola, representat per Josep Domènech, també en qualitat de secretari. Segons aquestes declaracions totes les terres requisades estaven destinades “al servicio de la referida Colectividad y para el mantenimiento de las familias que la componen”.

En total són 58 propietaris afectats i un total de 881 mujades i 4 mundines confiscades. Respecte a l’amillarament de 1931 correspon només el 9 % dels propietaris agrícoles de Viladecans i el 23,9 % de tota la terra conreada (3.677 mujades i 12 mundines i 650 propietaris). Dels propietaris afectats per les apropiacions, la majoria corresponen a veïns de Viladecans (26 propietaris, 44 %), seguit dels veïns de Barcelona (13 propietaris, 22,4 %), essent la resta veïns dels pobles dels voltants. De vuit propietaris no coneixem el seu lloc de veïnatge, si bé de dos d’ells poden sospitar que són, també, de Barcelona. La gran majoria de les terres confiscades pertanyen a propietaris barcelonins, percentatge que s’incrementa fins al 64,6 % si s’inclouen les terres de Mercedes i Fernando García Massó (?). Aquests propietaris són desconeguts per nosaltres i no consten en l’amillarament de 1931, la qual cosa ens fa pensar en una errada, voluntària o no, en les declaracions de la Col·lectivitat. Entre els propietaris barcelonins mes afectats cal destacar Mercè Pratmarsó, Jaume Puigarnau, Montserrat de Casanovas i Mercè Regull. Les terres requisades a propietaris locals són només el 22 % del total, a destacar les propietats de Josep Bosch i Bonet, Roc Monmany i Pascual, Josep Carreras i Reguan i Joan Font. 

Segons les declaracions del Sindicat, l’ingrés de terres en la Col·lectivitat Agrícola es produeixen per diverses vies: lliurament de terres de manera voluntària per part del propietari o arrendatari atès que el primer disposa d’altres terres que es reserva per al seu manteniment i el dels seus familiars o bé disposa d’altres mitjans per guanyar-se la vida; i, en el cas dels arrendataris perquè passen a formar part de la Col·lectivitat; embargament de terres perquè aquestes estan “abandonades” i la propietat disposa de més terres o altres formes de viure; per l’absència dels propietaris o el desconeixement del seu lloc de residència; terres que es requisen directament a propietaris barcelonins perquè se suposen “abandonades” i, finalment, també, es confisquen aquelles terres els propietaris de les quals han fugit o desaparegut en els primers dies de la revolució (casos de Montserrat de Casanovas, Josep Feliu i Gusiñé, Fernando García, Salvador Lluch, Francesc Novell, Lluís Puigjaner o els Germans Gabrielistes).

Malgrat la justificació de l’abandonament de les terres el caire ideològic i social de les confiscacions queda al descobert quan en moltes de les declaracions es fa constar que el propietari de les terres era un “individuo de cuidado” (Francesc Font), era de “derechas” (Josep Bosch i Bonet, Joan Domènech o Joan Pugés i Masellach), era un “individuo de ideas poco favorable al Regimen actual” (Isidre Solina i Canals), vivia en l’opulència i es considerava “uno de los mas ricos de la ciudad” (Josep Deu i Castells). També es requisen terres els propietaris de les quals tenen botiga o comerços a la població, perquè la Col·lectivitat entén que ja poden viure dels establiments comercials, i per tant no necessiten les terres, casos com Eulàlia Domènech, Joan Mateu i Gorgas o Jaume Pugés i Masellach, que a més a més és el secretari municipal;  a banda que en altres coincideix que a més de botiguers són, també, d’ideologia dretana, com són el casos de Roc Monmany i Pascual o Josep Miernau.

A més de les terres, la Col·lectivitat Agrícola, dirigida per la CNT, en els primers dies de la revolució va confiscar un solar i dues cases per a ús de la mateixa Col·lectivitat. A Bernat Miernau, “(...) desaparecido también en los primeros dias del movimiento” i considerat com “(...) el jefe de totes les forces reaccionàries i el que havia dirigit les persecucions durant el bieni negre”, se li va requisar un solar cobert del carrer núm. 16 (carrer de Pi i Margall)  per a dipòsit d’estris, materials i ferramenta de la Col·lectivitat, així com també una casa al carrer núm. 1 (avinguda del 14 d’abril), núm. 28 per a ús de quadres de cavalleries i garatge de carros per a la Col·lectivitat. A la comunitat dels Germans de Sant Gabriel se’ls confisca la casa del carrer núm. 1, 3 (mas de la Parellada) per a magatzem i oficines del sindicat, “(...) propiedad de los frailes desaparecidos cuando se inició el movimiento, la que fue incendiada”; es fa constar que la Col·lectivitat s’ha gastat 22.000 ptes. en concepte de reconstrucció de la casa. També es fa constar que a la casa es van trobar armes i municions. Honestament, no creien versemblant que els frares de Sant Gabriel disposessin d’armes i municions, a no ser que fossin escopetes de caça.

D’aquesta anàlisi podríem derivar la conclusió que la col·lectivització de les terres no va ser tan profunda ni extensa com en un principi podria semblar tenint en compte la situació revolucionària, si bé sí que va tenir un caire ideològic evident dins del context de revolució i lluita de classes que va provocar la insurrecció militar.

Manuel Luengo

àguila calçada (Aquila pennata)

Viladecans, Remolar-Filipines 15/12/2013
Estat de conservació a Catalunya, propera a l'amenaça. És una au de presa de mida mitjana. Pel que fa al plomatge, n'hi ha de dos tipus, el fosc i el pàl·lid. Fora del període nupcial, sol volar junta freqüentment. Per contra, a l'època de la hivernada se separen i la viuen en solitari. A la primavera següent, però, tornaran a retrobar-se en el mateix territori de reproducció de l'any anterior i, segons sembla, les parelles es formen de per vida.
Font. Wiquipèdia

Eio Ramon

Les catorze primeres rajoles

Aquí podeu veure les catorze primeres rajoles que aniran a les cases de Viladecans que ho han demanat, responent a la campanya engegada pel Grup Tres Torres. Aquests dies les començarem a posar. I ja ho sabeu. Si voleu posar a la façana de casa vostra el nom corresponent, envieu un correu al Grup Tres Torres i ens posarem en contacte amb vosaltres. La nostra adreça és trestorresviladecans@telefonica.net 

 Rosa Piñol