La Fàtima Hueso fins fa poques setmanes ha estat la coordinadora d’Asdivi, aquesta entitat viladecanenca que treballa per la integració de persones amb diversitat funcional i que ha esdevingut un punt de referència clau per a les famílies que compten amb algun membre afectat per una discapacitat psíquica difícil de gestionar.
La Fàtima té 28 anys i una formació en ciències biomèdiques que ha acabat relegada per donar pas a la seva clara voluntat de treballar professionalment amb persones amb discapacitat.
Vaig començar com a voluntària amb 16 anys, i vaig trobar-me bon ambient amb les famílies i entre l’equip de monitors. Però sobretot vaig trobar uns nanos que vivien amb un munt de complicacions i alhora eren els més feliços del món. Això és un valor i un cop al cap, que et fa relativitzar algunes coses que et passen i et fa conscient que hem de viure i aprofitar el moment.
De fet jo, amb 13 anys, ja vaig intentar fer un voluntariat en un casal d’estiu amb Creu Roja, però en aquell moment no m’hi vaig veure amb cor. En canvi, quan vaig contactar més endavant amb Asdivi, em vaig enamorar d’aquest món. Ja em sentia més segura de mi mateixa i de poder fer de monitora.
Tu a Asdivi has fet tots els papers de l’auca...
Doncs sí. Vaig començar a l’esplai, els dissabtes. Hi havia tres grups: infants, joves i adults. He passat per tots tres i tots tenen el seu encant. Amb els més petits, al principi, costa més de connectar, però quan et fan confiança els progressos són molts grans. I els joves estan plens de vida i volen fer el que fan tots els joves. Vaig fer una pausa d’un any i vaig tornar com a monitora. Al cap d’un temps, quan va marxar la Sara, em van proposar de ser jo la coordinadora.
Què fa la coordinadora d’Asdivi?
La coordinadora coordina les activitats, s’ocupa de la relació amb les famílies, entre els monitors i amb la Junta. La Junta és qui té contacte amb l’Ajuntament. La coordinació implica molta paperassa: inscripcions, protecció de dades, ara el protocol de la Covid... A mi m’agrada molt més el contacte directe amb els usuaris, m’apassiona i és el que fa que estar amb els nanos no sigui treballar.
Durant tot aquest temps de confinament us heu mantingut en contacte amb les famílies d’una manera o altra... En un moment en què tots teníem por i en què els nois i noies també estaven afectats, cosa que les famílies agraïm enormement.
Hem viscut malament el confinament, des d’Asdivi, perquè els nostres usuaris normalment necessiten d’una rutina i saber què passarà i què faran. El confinament va ser estar tancats a casa, amb la família 24x7, que jo dic: a tothora. De vegades, els treballadors socials ens queixem de la família, però una cosa és ser amb els nois unes hores cada dia i una altra ser-hi sempre. Des d’Asdivi hem intentat mantenir el contacte, ja que la rutina no es podia mantenir, via trucades i videotrucades. I de seguida que vam poder hem fet petites quedades. Continuarem lluitant.
Deies això de les tasques administratives i em feia pensar que sobre Asdivi recauen feines complexes de gestió molt difícils de fer per part d’una entitat petita, els membres de la qual han d’atendre els seus propis familiars amb dificultats, bo i treballant com tothom.
Jo vaig dir que assumia unes quantes tasques administratives, però d’altres es fan des d’una gestoria, perquè jo el que vull és dedicar-me als nois i noies. Asdivi no és una gran fundació amb personal propi, sinó una associació petita que compta amb voluntariat i que ha de contractar alguns professionals. També hem demanat en diverses ocasions a l’Ajuntament l’obtenció d’un local amb més condicions que el que tenim, però la resposta sempre ha portat ofertes que de fet eren pitjors. És un tema pendent. Participem junt amb altres entitats d’un consell especialitzat i en preparem algunes conjuntament com per exemple la celebració del Dia Mundial de la Discapacitat.
Quines et sembla que són les necessitats més grans dels nois i noies d’Asdivi?
Potser sentir-se que poden fer de tot. Molts dels nostre nanos no es plantegen anar al cinema amb dos o tres amics seus. A Asdivi fem moltes coses intentant que ells assumeixin que les poden tirar endavant sols. Però costa molt. Es posen aquesta barrera perquè ho han viscut així tota la vida. I d’altra banda, quan anem en grup per la ciutat, ens sentim observats.
Aquesta qüestió de la diversitat funcional, però, té impacte sobre els joves. Molta gent està estudiant integració social, educació social. El pitjor –o potser el millor– d’aquest treball és que quan t’hi poses, et trobes tantes dificultats que tens la necessitat de formar-te contínuament. Tens ganes d’aprendre. Jo he fet educació especial, la Sara està fent llenguatge de signes, a l’escola on treballo m’han ofert cursos d’autisme. Quan vols aplicar-ho sempre et trobes que cada persona és diferent, i en la diversitat funcional, encara més. Allò que va bé a un, potser no va bé a l’altre. La màgia és trobar punts de connexió.
Què t’emportes d’Asdivi?
Una gran família. Tant els usuaris com les famílies com els monitors fem cohesió i encara que estiguem tres mesos sense poder veure’ns quan ens trobem és com si no hagués passat el temps. Trobo a faltar les trobades amb els nois i noies i els familiars, i els sopars de Nadal...
Reconec que als familiars de vegades potser ens fa mandra participar-hi, tot i reconèixer l’esforç que significa...
Els monitors us ho hem criticat una miqueta. Però som molt conscients que conviure amb algunes situacions comporta un desgast psicològic dur i que potser tots necessitem espai i temps per a nosaltres. La veritat és que si us “achuchem” una mica, acabeu responent. Cadascú com pot.
Hi ha alguna cosa que ens vulguis dir i que no hagi sortit en la nostra conversa?
Voldria agrair a totes es famílies, i sobretot a l’equip de monitors que he trobat al llarg d’aquests 13 anys de la meva vida, que hagin fet que aquest sigui un espai segur per als nostres nanos i nenes. Per xerrar, per córrer, per veure una peli o per fer un karaoke amb tot l’amor i la valentia que ens mostren. De vegades t’assabentes de coses i penses: si m’hagués passat a mi potser m’hagués quedat bloquejada i no hagués pogut anar endavant. Molta valentia i molta força, la veritat!
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada