L´altre dia vaig tenir l´honor, el patidor honor, de participar com a cantant en un homenatge a Salvador Puig Antich.
Hi vaig anar confiat, tranquil i content.
Un lleuger esglai em va recórrer per dins quan algú em va notificar la presència de dues de les germanes del Salvador. Era inevitable esverar-se una mica…
Però el neguit constant de la feina ben feta va fer centrar tota la meva atenció únicament en la qualitat final que l´acte mereixia.
Va ser magnífic, emotiu, ben organitzat i amb molt poques errades. Al final de l´homenatge vàrem poder conversar de manera distesa però sentida amb les germanes Puig.
La conversa em va proporcionar una forta sensació de viatge a través de la història.
Ambivalent. Crua i dolça alhora. Magnífica però terrible també.
Una sensació només comparable a la que vaig tenir a Argentona, crec recordar que era el poble, fa un munt anys conversant amb Fina Carrasco, filla de Manuel Carrasco i Formiguera. Una dona d´avançada edat. Molt eixerida i activa.
Aquella agradable vetllada la senyora Fina m´explicava fil per randa la nit que els alemanys van bombardejar el vaixell en el qual fugien de la península.
Tot i que ella era petita aquests records perduren per sempre.
Evidentment mostrava una passió molt forta envers son pare.
És claríssim que Puig Antich i Carrasco i Formiguera són figures políticament antagòniques.
Però cal reconèixer que totes dues persones no deixen de ser víctimes de l´odi i que, inexorablement, ja formen part de la història.
I de la meva particular també.
P.D. Per cert, encara ara, no deixo de sorprendre´m quan la senyora Fina definia son pare com a cristià i socialment d´esquerres, aquesta darrera descripció la repetia sovint!
Antoni Garcia Iranzo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada