Fa divuit anys que m’acarones la vida
ets la meva dolça melangia
l’amor que cada vesprada sorgia
escoltant el clam de la teva crida.
Quan el teu cor s’emociona
aleteges vehement i content
veient com revoltes feliç i sotgen
amb el vol esberlat d’una joiosa papallona
Vull robar-te les teves llàgrimes
per poder escriure poesies
i deixar petjada en aquells llibres
amb les millors proses i rimes.
Encoratjaments i sentiments estaran sempre presents.
Cavalcant per una dignitat
com el ressò d’un cant enamorat
en aquell ardit coratge que ens empara a ser més valents.
Diré a tothom el que m’ensenyes dia rere dia.
En el teu esguard tabolaire i jovial
t’escoltaré amb gran cabal
xiuxiuejant a cau d’orella la teva formosa melodia.
No oblidaré mai l’engrescadora infantesa.
Ets la meva música, ets el meu cant.
Gravant al meu cor tot el teu encant,
fent que de la meva ànima brolli tendresa.
Sóc la mare més feliç d’aquesta terra
quan mirem plegats el món des d`una altra finestra,
veient aquella blanca ginesta,
per lluitar amb tot el que ens aferra.
Raquel Serra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada