Les persones amb discapacitat reconeguda que cobren la prestació per fills a càrrec estan exemptes des de l’1 de gener d’enguany del copagament de la medicació. Aquesta és una mesura presa pel govern d’Espanya i que es gestiona des de cada comunitat autònoma. Per tant és la Generalitat que s’ocupa de posar-la en pràctica. Si les persones amb discapacitat són, no només els causants de la prestació, sinó també els seus titulars, no cal que facin cap gestió. Si, en canvi, el titular de la prestació és una persona física que n’és tutora o pare o mare, cal adreçar-se a l’ambulatori per demanar que l’inscriguin degudament com a beneficiari d’aquest dret. Això se’ns plantejava per part de Dincat, a professionals i a familiars, en una recent sessió de formació i és una petita mostra de l’embolic amb què es troben les persones amb discapacitat a l’hora de percebre les prestacions econòmiques que les diverses administracions públiques concedeixen.
Sobre les prestacions econòmiques es pot argumentar, d’entrada, que sovint són raquítiques. És a dir, no cobreixen ni de bon tros les necessitats dels seus beneficiaris, unes necessitats que generen moltes despeses afegides. Algunes d’òbvies, com l’adaptació dels espais de casa per moure-s’hi en cadira de rodes, o l’obtenció d’un suport en la cura diària. Hi ha gent amb molts problemes de mobilitat, n’hi ha que no poden rentar-se ni vestir-se soles i n’hi ha que pràcticament tampoc no poden enfilar-se a un autobús. A banda d’altres necessitats menys visibles, però no menys certes. Em deia una amiga que el seu fill, un “down” força autònom i molt net i polit, gastava quatre vegades més que ella en colònia i estris de neteja, perquè li costava molt controlar les dosis, des del paper higiènic a la pasta de dents, i destrossava ulleres i audífons com si res.
Però jo crec que el principal problema de les prestacions econòmiques és l’embolic de la seva gestió. Unes prestacions provenen de la Seguretat Social i s’atorguen si s’ha cotitzat degudament com a treballador. D’altres també provenen de fons estatals i no són contributives, és a dir no es concedeixen com a un dret per haver cotitzat i aleshores tenen en compte els ingressos de les persones que conviuen amb els possibles beneficiaris. I encara n’hi ha de pròpies a cada comunitat autònoma. Dit d’una altra manera, la prestació no és un dret subjectiu del beneficiari, sinó que depèn del seu entorn. De prestacions n’hi ha de tota mena: algunes es cobren una sola vegada, d’altres tenen a veure amb serveis més generals (relacionats amb l’atur, per exemple) i algunes estan vinculades a la llei de la dependència. Cobrar-ne una pot voler dir haver de renunciar a una altra i comporten la necessitat de fer comptes per saber bé què convé més al beneficiari. Cal afegir-hi l’escaqueig general de les administracions, en el nostre cas sobretot de la Generalitat, que quan es va posar en marxa la llei de la dependència, que va suposar un increment de la demanda d’atenció, en lloc d’eixamplar pressupostos i de crear uns serveis bàsics imprescindibles, es va limitar a redistribuir el que ja hi havia.
Entre el llenguatge administratiu, inintel·ligible per al comú dels mortals, i la quantitat d’administracions i de serveis que intervenen en la concessió dels ajuts (Ajuntaments, diversos departaments de la Generalitat, els ambulatoris, la Seguretat Social i l’estat mateix), els pobres usuaris dels serveis estic segura que de vegades no exerceixen els seus drets i oportunitats fins al final. Penso que seria un bon servei unificar i simplificar tràmits, això sí assegurant-se de no perdre cap llençol en aquesta bugada, perquè probablement aquesta mateixa dispersió de gestió i de control juga en contra de l’eficàcia. A banda de l’exasperant lentitud en els tràmits. Un exemple: demanar la valoració (només la valoració, de moment) d’una persona amb discapacitat per veure si té dret a una plaça residencial, ha comportat una espera de dinou mesos. Per obtenir la plaça, s’espera que es trigui entre tres i cinc anys. Una plaça, per cert, lluny de Viladecans i de l’entorn familiar i veïnal de l’interessat.
Un punt esperançador en aquest caos ha estat la recent creació del PADI (Punt d’Atenció a la Discapacitat Intel·lectual) a Viladecans: un espai on rebre orientació, una brúixola per transitar en aquest bosc impenetrable.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada