dilluns, 15 de març del 2021

Llum i ombra

Aquesta és una foto amb què Jaume Muns ens porta a casa la visió d’una de les pintures que alberga el museu de l’Hermitage a Sant Petersburg, ciutat a la qual la Revolució d’Octubre li havia canviat el nom pel de Leningrad. La foto intenta vèncer les mans que intenten encaixar “El tocador de llaüt” a la pantalla del mòbil i aconsegueix fer-nos arribar la imatge de la pintura, tan clara, si no més, que aquelles fotos d’aquelles enciclopèdies dels grans museus, que algun venedor ens va fer comprar a terminis per al moble de casa. 

L’autor és Michelangelo Caravaggio, el pintor de la llum i l’ombra, del clarobscur. Va ser el primer pintor que va utilitzar en les seves obres a la gent del carrer, gent gran, prostitutes, nens de carrer, borratxos, captaires. Les persones que ell freqüentava, pecadors i pecadores que probablement anirien a l’infern, les va convertir en figures de l’Antic i del Nou Testament, en madones, en sants, en herois i heroïnes bíbliques. Mai pintava a l’aire lliure, sempre pintava al seu estudi, perquè necessitava les ombres perquè brillés més intensa la llum. En el seu estudi tenia una lluerna i en tots els seus quadres la llum ve de dalt, il·lumina i fa ombres en els cossos i en els rostres.

Si mirem les mans, són de dona, si mirem el pit és un home. Si li mirem a la cara, és com un àngel, sense sexe, segons com dona, segons com home. El coll ample té un gest masculí. Porta les ungles pintades, curosament retallades i està tocant les cordes. Està cantant, la cara lleument inclinada fa el gest de cantar, els ulls semblen emocionats, donar sentiment al cant que surt dels llavis lleugerament entreoberts. És una cançó d’amor, la partitura és oberta a la taula, l’arc del violí descansa a la pàgina de l’esquerra perquè el quadern no es tanqui. Es poden llegir les paraules “Voi sapete ch’io v’amo”, “Saps que t’estimo”. A la dreta les flors, a la taula peres, figues i maduixes. Les peres semblen tocades, la pell tacada, com la taula. Ell pintava les peres perjudicades, les ungles brutes, els peus bruts dels seus models. 

Caravaggio va irrompre a la pintura com un elefant en una terrisseria perquè pintava les coses tal com eren. En el seu llenç “Mort de la Verge” va pintar a Maria com una morta de veritat, amb els peus inflats. L’italià Vicente Carducho, pintor de la cort espanyola deia que “és l’anticrist de la pintura perquè en comptes de utilitzar-la com a vehicle d’expressió d’altes idees, capaç de reformar els defectes de la naturalesa, se cenyia a aquesta imitant el natural.” Caravaggio va tenir la llum al seu art però l’ombra a la seva vida, molt més fosca que clara.

Ens queda la llum del seu clarobscur en la pantalla de l’ordinador, de la pintura encara viva d’aquest “El tocador de llaut”. 

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns