Els infants deixaven de somiar. Els talons de les mares picaven als paviments enrajolats, i l’olor del guisat elaborat amb flors penetrava per les escletxes de totes les finestres. Encara que ventós, era un dia de primavera.
Les roselles pintaven de taquetes vermelles els amples prats verds. Ningú no tenia ganes de ficar-se a casa. Venia de gust vagar pel carrer més llarg del poble, ensopegant a cada pas amb els veïns, les famílies, els amics.
La tarda s’allargava, i refrescava tard o d’hora, quan el sol decidia caure i endinsar-se en el mar del port. Res no s’assemblava a aquella hora fugissera, que s’apropava tenyida de roig, com les roselles.
El cel tenia un i mil colors, des del groc al blau, passant per l’ocre i el gris. Era la festa dels núvols i de la llum. I, de cop, tota aquella lluentor desapareixia. Només la lluna era la mestressa, la reina, en aquell instant. Els petits eren cridats a tornar a casa. Calia sopar i descansar, recollir-se en els braços de la nit per ressuscitar demà, com el sol del nou dia.
Era bonic viure al meu poble i és difícil oblidar-lo. Tampoc no vull. Les seves olors, els seus sabors, els seus sons, la seva gent, els seus boscos eren la sal de cada jornada. I la roda tornava la jornada següent. Sempre.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada