La reforma de la ciutat o el dictat de la patronal?

 

La sentencia del Jutjat Contenciós Administratiu de Barcelona que ordena revertir l’eix verd del carrer Consell de Cent, al considerar que l’obra ja executada contradiu el Pla General Metropolità (PGM), deixa alguns missatges alliçonadors tant als lobbys empresarials que van interposar la demanda contra la reurbanització, com a polítics i ciutadans enardits i mobilitzats per estímuls apriorístics, incapaços de debatre serenament i acordar el futur de la ciutat. 

Primer missatge, volgut o no, de la jutgessa als promotors de la demanda: si no us agrada la reforma de l’eix verd ho desfem i aquí no ha passat res. La contundència del dictat judicial que ordena revertir la obra del carrer de Consell de Cent ha sorprès a les pròpies patronals demandants, el president de les quals va comparèixer amb els pantalons mullats: home, tampoc calia prendre’s-ho així. Com quedem doncs? Als lobbys empresarials se’ls ha vist les intencions que no són altres que intentar dissuadir l’alcalde Collboni d’una possible aliança amb Barcelona en Comú que donaria continuïtat a les reformes iniciades sota l’alcaldia d’Ada Colau. L’ensenyament moral d’aquesta història és que les diferencies de caire polític no es dirimeixen als jutjats sinó al Ple municipal.

El segon missatge i el fons de la qüestió: Les solucions que demanda avui la societat en la transició digital i sostenible no troben encaix en el PGM de 1976, tan obsolet que s’interpreta i es modifica puntualment a conveniència quan interessa, però que alhora té una solidesa com a corpus normatiu regulador que passats 47 anys de la seva aprovació encara  ningú s’ha atrevit a revisar. Les raons d’aquest desencaix les vaig explicar en un recent article en el meu blog  Superilla Barcelona. El pla Superilla Barcelona bé podria representar, sense ser-ho formalment, una requalificació conceptual dels usos del sòl urbà, responent a les noves dinàmiques socials i econòmiques de la ciutat com per exemple la necessària i obligada reducció del transit a l’eixample. Una nova realitat que desdibuixa o difumina les línies gruixudes que ordenaven i creaven seguretat en el paradigma anterior, condensades en el Pla General. Quan es qüestionen els límits i l’ordre establert sempre hi ha una actitud reaccionària d’una part de la societat que té por de perdre privilegis, de perdre la raó, i que desconcertada no sap reubicar-se. Aquesta és l’actitud de la Patronal.

Si bé el PGM va definir l’any 76 els usos del sòl amb unes claus urbanístiques que diferenciaven els sistemes d’espais lliures, de vials, de sòl industrial, residencial, equipaments, etc. estarem d’acord que el nou paradigma social qüestiona la unicitat d’ús del sòl urbà. Per posar alguns exemples: Amb la digitalització ha arribat el teletreball que qüestiona la divisió zonal entre residencial i activitat econòmica, i difumina també la divisòria entre les oficines (terciari) i la fàbrica o taller (industrial). Paradigma d’això és la Modificació del PGM per a la renovació de les àrees industrials del Poblenou, també anomenada Pla 22@. Per altra banda, nous models de negoci estan replantejant l’ús de les plantes baixes cada cop menys comercials. L’e-mail i el whatsapp han deixat quasi obsoletes les bústies de les cases, i al seu lloc es troben a faltar unes taquilles per a la paqueteria d’Amazon. Airbnb confon hostal i habitatge, usos excloents en canvi en el PGM. El que abans era una zona verda, avui pot ser un hort urbà. Les activitats esportives relegades als equipaments, ara surten al carrer cada vegada que hi ha una cursa o marató que canvia puntualment i transitòriament el sentit del seu ús. Les cobertes dels edificis ara poden ser generadors d’energia i les comunitats veïnals poden facturar-la a la xarxa. Per això ha fet falta canviar normatives i regulacions. La distribució de l’espai d’un carrer de l’eixample ha canviat al limitar la càrrega de transit i augmentar l’espai per a bicicletes, terrasses, bars, vegetació i mobiliari urbà, de manera que desapareix la tradicional divisòria entre calçada, vorera, plaça... Quedi clar doncs que la ciutat d’avui dista força de la de l’any 1976, i les circumstàncies que envolten conviden a adoptar nous camins per retrobar equilibris. La sentència de la jutgessa del tribunal contenciós de Barcelona és una invitació tant al govern municipal com als que practiquen l’art reaccionari perquè meditin quina cabuda tenen en el PGM totes aquestes subtileses, i quines línies gruixudes esborrem i quines no!      

El PGM va ser una eina decisiva en el seu moment per a la construcció de la ciutat democràtica enmig de fortes tensions i pressions de propietaris i especuladors hereus del franquisme en el darrer terç del segle passat. Va representar un veritable contracte social, atesa la seva natura política profunda, o una constitució urbana fàctica, si es vol –tots dos conceptes serien aplicables–- explica el director del Muhba, Joan Roca, a la presentació del llibre biogràfic d’Antoni Solans, actor principalíssim del PGM, Barcelona 1969-1979. Els anys decisius del planejament de la metròpoli. La jutgessa sembla estar dient amb la seva sentència que Barcelona necessita ara una eina urbanística que estigui a l’altura per construir la ciutat sostenible del segle XXI. 

No sé realment quin és el sentir de la magistrada que ha dictat aquesta sentència però no la crec tan ingènua com per no saber que la seva sentència no tindrà cap recorregut perquè la revocarà amb tota probabilitat el tribunal d’instància superior a requeriment del recurs que ja ha dit el govern municipal que presentarà. Però la seva forma de procedir davant d’uns lobbys empresarials vuitcentistes, entre els quals es troba la patronal Foment del Treball, interpel·la als que s’oposen a una ciutat més verda, replicada a moltes altres ciutats del món amb altres noms i altres característiques. Interpel·la el progrés i el destí de les ciutats que seran sostenibles o insofribles. La recomanació als demandants és que procurin entendre els signes dels temps i les claus del nou paradigma i abandonin la trampa de la nostàlgia d’un passat que ja no existeix.

Salvador Clarós

El mamut i la sequera

La imatge és refrescant: és l’alegria de l’aigua que sorgeix com un guèiser fred de la trompa del mamut, que plou des del cel de les terrasses, de l’aigua de les galledes abocades a les finestres obertes. Aquest any el temps no ens ha aigualit la Festa del Mamut: ens ha assecat la Mamullada. De la font de Can Preses, també coneguda com la Font del Llorer, fins fa no res brollava un fil d’aigua, fi com un cordill: ara les seves gotes cauen amb lentitud d’estalactita. Aquesta Festa del Mamut ha sigut de rentat en sec, com de tintoreria. Aquesta aigua de festa -que mulla els nostres caps, els nostres cossos i la nostra roba, que ens fa riure sota la pluja- l’hem trobat a faltar, com trobem a faltar la  pluja del cel dels dies de diari que cau com un regal, rega els boscos com la mare de l’ecologia que és, ens omple els pantans sense cobrar cap diner.

L’aigua és la nostra vida: la benedicció del cel. No en va, l’antiga tradició del baptisme a l’església catòlica, que posa nom als nadons, beneeix amb aigua de la pila. Nosaltres som aigua. Som el seixanta per cent d’aquest líquid incolor, inodor i insípid. L’aigua és la vida, la sang transparent que corre per les venes de les plantes, dels animals, de la humanitat. Sense aigua no som ningú, no som res. L’aigua dolça de la pluja penetra la terra, però no sempre: quan la deixem impermeable com el ciment,  li tornem al mar el nostre líquid vital com una carta amb la direcció equivocada.

Fa cent mil anys els mamuts es passejaven pels nostres carrers, quan el sòl era  verge i totes les terres eren de tothom i de ningú. Es passejaven per casa seva, com fem nosaltres, eren els reis al Viladecans gelat, naixien amb l’abric de sèrie a les espatlles. Es van extingir quan va acabar el gel dels hiverns. Aquest any la Mamullada ha hagut de ser una Mamullada sense cap altra aigua que la que volguessin deixar anar els núvols. Amb aigua o sense, la Festa del Mamut la portem dins, en la salut i en la malaltia del clima. Al mal clima bona cara, i alegria, que és festa major. Ens toca viure amb el canvi climàtic i donar la raó a Sòcrates: només sabem que no en sabem res.

Foto: Jaume Muns

Text: José Luís Atienza

De la pel·lícula al tauler: “The Possession”

                                       

L’any 1981 va ser testimoni d’una pel·lícula de sèrie B dirigida per Sam Riami anomenada Evil Dead (Posesión Infernal en castellà). Un grup de cinc estudiants universitaris se’n van a una cabana abandonada enmig dels boscos de Tennessee per passar el cap de setmana. Resulta que aquest va ser el lloc on vivia temps enrere un arqueòleg, que va tenir la genial idea de gravar alguns fragments del Necronomicón (el llibre dels morts) en una gravadora. La cinta és reproduïda per un dels joves, despertant així als esperits malèfics que habiten el bosc. Aquests dimonis posseeixen als vius, convertint-los en una mena de no-morts que persegueixen tot ésser vivent per eliminar-lo. Aquesta pel·lícula pertany a una trilogia, que té com a segona part Evil Dead II (Terroríficamente muertos) i Army of Darkness (El ejército de las tinieblas) com a tercera. L’any 2013 va sortir un remake de la primera part, Evil Dead, de la qual va sorgir la idea del joc de taula que avui us porto.

A The Possession vas alternant entre el paper d’una persona viva normal i un posseït. Quan ets una persona el teu objectiu és trobar pàgines del Necronomicón arreu de la cabana per cremar-les en un dels quatre altars que hi ha. Quan ets un posseït has de perseguir als vius per obtenir trofeus al fer-los ferides. Com s’acaba la partida? Si una persona crema com a mínim una de les pàgines del llibre maleït, guanya immediatament i la partida finalitza. Una altra forma de que aquesta acabi és que tothom sigui posseït al mateix temps. En aquest cas el guanyador és qui hagi aconseguit més trofeus al atacar als vius. Que siguis persona o posseït ronda rere ronda depèn de l’atzar del joc totalment, com veureu més endavant.

El tauler en aquest títol es compon de 13 lloses, representant així la cabana. Aquesta té: un segon pis de 5 lloses; un primer pis de 5 lloses; unes escales per anar del primer pis al segon i viceversa; un soterrani; unes golfes. Tothom comença a les escales i un dels jugadors com a posseït, determinat a l’atzar mitjançant el llançament dels daus d’acció. Aquest jugador ha d’agafar la carta de Necronomicón sense numerar. Representa que aquest ha sigut l’imbècil que ha llegit els passatges del llibre i ha provocat el desastre, sent el primer posseït de la partida. A partir de la segona ronda del joc, cada jugador ha de llançar el dau de possessió per determinar qui torna a la normalitat o qui és posseït (o segueix sent-lo). Mentre menys punts de vida tinguis com a persona, més fàcil és ser posseït.

Durant la primera ronda, l’orde de joc és el següent: comença el jugador situat a l’esquerra del posseït i es procedeix en sentit horari, sent l’últim jugador en actuar el posseït. A partir de la segona ronda, l’orde de joc es determina per la posició dels jugadors en les lloses que composen la cabana, les quals estan numerades: primer actuarà aquell que estigui en la llosa 1, després qui estigui en la 2, a continuació qui hi hagi en la 3... i així successivament, independentment de si són persones o posseïts.

Abans de passar a fer accions per part de tothom, les persones han de seleccionar una fitxa d’acció de les que tinguin disponibles. Aquestes determinen quantes accions podran fer quan els toqui jugar. Mentre més alt sigui el número de la fitxa d’acció seleccionada pitjor, ja que pot provocar que s’hagi de robar una carta d’esdeveniment. Aquestes normalment són coses dolentes que afecten directament a la persona que hagi utilitzat la fitxa d’acció més alta. A més, fan aparèixer branques arreu de la cabana que ataquen a qualsevol persona (als posseïts no) que entri allà on es troben, traient-los punts de vida. Un cop feta aquesta part, tothom pot actuar en l’orde indicat en el paràgraf anterior. I què pots fer com a persona? Fugir dels posseïts, això segur. Després, pots fer accions de buscar per trobar pàgines del llibre i armament per defensar-te d’ells (mai pots atacar de forma voluntària a un posseït, tot i que sí que pots defensar-te quan ells t’ataquen si tens un arma). Més coses que pots fer són curar-te les ferides o bé descansar per recuperar fitxes d’acció (aquestes es van gastant i l’única que recuperes en acabar una ronda es la del número 2 si és la que has utilitzat, que es la més baixa de totes)... Hi ha més accions per fer, però el que has de saber és que cada llosa et permet fer-ne unes o altres. Per exemple, la número 3 et permet amagar-te i buscar, mentre que en la número 1 només pots curar-te.

No obstant, l’acció més important com a persona és la de cremar les pàgines del llibre en una llosa que tingui un altar. El requisit per a fer-ho és disposar com a mínim d’una pàgina i haver entrat a les golfes o al soterrani un cop almenys. Per entrar a una d’aquestes dues habitacions fa falta una clau, que es pot aconseguir descartant cartes de cerca que tinguin el símbol de la clau en el moment en què s’obtenen fent l’acció de buscar en les lloses pertinents. Per cremar el llibre has de llançar els tres daus d’acció i arribar a treure la quantitat de cors que indica l’altar on estàs fent l’acció. Per exemple, l’altar de la llosa número 4 exigeix obtenir 5 resultats de cors. No és gens fàcil, tenint en compte que cada dau d’acció té com a molt resultats de dos cors... Tot i així, es pot baixar la dificultat per cremar el llibre de dues formes, fent que necessitis obtenir menys cors en la tirada. Totes dues formes són compatibles entre elles i es poden aplicar diverses vegades. Són:

- Per cada pàgina del llibre addicional a la primera que tinguis, necessitaràs un resultat de cor menys.

- Si tens dues pàgines del llibre amb números consecutius, necessitaràs un resultat de cor menys.

Com a posseït disposes de cinc accions, que les acabes gastant sobretot en anar perseguint a les persones i atacant-les sense pietat. Pots tenir més o menys accions en funció de la quantitat de punts de vida que tinguis com a persona: com menys en tinguis, de més accions disposes com a posseït. Com a tal, pots atacar voluntàriament a les persones. Quan ho fas, llances els tres daus d’acció i tens en compte els cors obtinguts. El defensor llança el tres daus també i es fixa en el número d’escuts aconseguits. Si el número de cors obtinguts atacant com a posseït és major que el número d’escuts aconseguits pel defensor, aquest perd tants punts de vida com diferència hi hagi. Quan com a posseït fas mal a una persona, aconsegueixes un trofeu, independentment de quants punts de vida li hagis tret.

Una persona que és atacada pot defensar-se de l’atac d’un posseït si té un arma. Un cop el defensor ha llançat els daus d’acció per veure quants escuts treu, també té en compte el número de cors obtinguts. D’aquesta forma és com als posseïts se’ls hi arrenquen les extremitats. Per exemple, amb un resultat de quatre cors el posseït atacat perd la cama dreta. Les extremitats arrencades poden ser utilitzades pels posseïts per moure-les per la cabana i fer que ataquin a les persones. Al final, a mesura que la partida avança, és impossible no rebre danys per la quantitat de branques i extremitats humanes que hi ha per tota la cabana, afegint-li el fet de que els posseïts segueixen assetjant sense parar. L’ única forma de matar un posseït és arrencant-li totes les extremitats: cames, braços i cap.

The Possession el vaig comprar per estar basat en la pel·lícula esmentada al començament d’aquest article. Va ser compra a cegues totalment i el considero una bona adquisició. Dir que és un joc difícil d’aprendre i gens fàcil de portar a terme una primera partida. Està dedicat més aviat a un públic més friki, no és gens familiar. Això sí, és molt fidel a la pel·lícula, traient alguns petits detalls que per mecànica del joc, suposo, s’han hagut de quedar així. Com a curiositat, sapigueu que em va costar 26,66 euros. Casualitat?

Si voleu saber més del joc trobareu informació aquí.

Cristian Becerra (El Dado Dorado)

Quan sigui gran vull dissenyar habitacions d’hotel

Fa mooolts dies que tinc ganes d’escriure aquest article. De fet, cada cop, pràcticament, que dormo en un hotel.

A casa, quan viatgem solem triar un hotel mitjanet, de tres estrelles. Procurem que sigui cèntric, per evitar-nos desplaçaments si som en una ciutat i que no sigui gaire car. Intentem assegurar-nos que realment sigui un hotel i no una habitació compartida a dos quilòmetres pròpiament de l’hotel  (això també ens ha passat), que tingui unes instal·lacions bàsiques però correctes (ens hem trobat de tot) i si és possible que parlin alguna llengua intel·ligible per a nosaltres (a Roma, una vegada vam anar a un lloc on no es parlava ni italià, ni francès, ni anglès, ni alemany, ni català, ni castellà: només xinés). Darrerament perseguim també que dutxar-nos a la banyera no sigui una activitat d’alt risc per a un personal tan poc àgil com nosaltres, que necessitem algun lloc sòlid per agafar-nos en entrar i sortir. Avui dia és fàcil, a més, poder veure abans fotografies de l’interior del lloc on vas.

Però no deixa de sorprendre’m alguna de les coses amb què ens trobem, justament en els hotels més nous o més restaurats. Les habitacions on anem solen ser petites, per no dir molt petites. Ja hi comptem. Però això no és obstacle perquè el llit estigui superatapeït amb dos, o tres, o quatre coixins per barba, dels quals no saps què fer-ne. Solen acabar dins l’armari, però aleshores el nostre equipatge ocupa l’escàs espai lliure de l’habitació.

També està de moda separar la dutxa del vàter, pròpiament, sobretot en edificis antics. Cap problema, però les portes solen ser translúcides, amb el vidre només una mica esmerilat. La dutxa no m’importa, però el vàter queda una mica raro, la veritat. I la porta del vàter, en particular, no sol arribar a terra. Tot molt sensual: imatge, so i olor. Fantàstic, sobretot si no viatges amb la parella, sinó que comparteixes habitació amb algú altre. A banda que, és clar, si algú es lleva a mitja nit per fer un pipí, la llum envaeix tota l’habitació.

Un altre dels misteris que no entenc és perquè justament el vàter sol ser el lloc més ben il·luminat de l’habitació. Tantes vegades ni amb el llum del sostre, sovint molt indirecta, ni amb el llum de la tauleta de nit, aconsegueixes llegir còmodament.

I un altre aspecte que a casa trobem curiós és que, per qüestions ecològiques, a molts llocs no solen canviar les tovalloles per un parell de nits. Totalment d’acord. Això sí, agrairíem que, quan les veuen penjades, no les apleguessin, perquè aleshores ja no sabem quina és la de cadascú. I també agrairíem unes “instruccions para torpes” per engegar les aixetes de la dutxa, i unes mampares que evitessin que quan en surts et sentis com als canals de Venècia.

Tots els problemes, però, fossin aquests. Nosaltres continuem gaudint molt de viatjar... Però quan sigui gran vull dissenyar habitacions d’hotel.

Mercè Solé

Sense tinta

La tinta no em surt. Per més que la meva propietària premi i torni a prémer amb la meva punta contra aquest paper estrany, res no s’escriu, ni una sola ratlla, ni tan sols un punt. Estic desesperat, no entenc res. Les coses fiables no funcionen sempre com cal? Això em van ensenyar els meus congèneres i ara em temo que els defraudaré.

Aquesta mà que m’oprimeix, que llisca sobre les pàgines a tota velocitat quan escriu les seves històries, està decebuda com jo i a punt d’un atac de nervis, com en una pel·li d’Almodóvar. Ahir tot era perfecte.

Em sorprèn que el paper ja no sigui paper. Jo segueixo sent cilíndric, jo continuo necessitant que la meva propietària m’agafi i m’utilitzi per explicar el que més li vingui de gust. Però ja dic: no hi ha paper que valgui. Només una pantalla blanca que espera els meus serveis. La meva propietària s’acaba de comprar aquest aparell endimoniat, però encara no sap bé com funciona. Se sent inútil, ho sé. Tot i que jo encara més. Ja no tinc tinta i ella no té paper.

Som en un bar. No ho havia dit fins ara, que despistat que soc! Mil disculpes! Un dels clients de l’establiment s’acosta a la meva escriptora perquè la vol ajudar.

– Senyora, només heu d’encendre la tauleta i el punter us permetrà escriure.

Les paraules sobren.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

A les platges verges de Viladecans, primer naixement de tortugues babaues

Tots els naixements són motiu d’alegria. Més encara  si les nou vingudes són d’una espècie en perill d’extinció i venen al món a les platges verges de la teva ciutat.

M’hagués agradat veure la cara de sorpresa del banyista  que el dia 14 d’agost en veure les tres cries de tortuga babaua  acabades de néixer intentant avançar cap a l’aigua a la platja de la pineda de Viladecans.

 Sort en vam tenir que ell avisés al centre de recuperació d’animals marins (CRAM), fet que va permetre descobrir el niu amb una posta de cent tres ous de tortuga babaua (caretta caretta), una espècie catalogada, que es trobava amb molta freqüència a les aigües mediterrànies i que  actualment es troba amenaçada i en perill d’extinció per culpa de la destrucció de les platges verges, la pesca accidental, i la contaminació de l’aigua del mar com ara la produïda per les bosses de plàstic que la tortuga confon amb una medusa, la seva presa preferida, i que li causa la mort per asfixia. 

Dels cent tres ous trobats se’n van detectar uns quaranta-cinc sense obrir, sembla ser que la resta de les petites babaues  ja havien anat cap al mar. Durant les hores següents se’n van obrir fins a trenta-dos més  i la resta, les més petites i  febles, van ser  traslladades al CRAM  per a ser tractades a les incubadores artificials del centre i preparar-les per  la vida autònoma al medi marí. L’alliberament de les dinou tortugues es va produir quatres dies després del seu naixement pel mateix equip del CRAM que les havia custodiat i a les mateixes platges de Viladecans.

Desprès de més de deu  danys de seguiment de l’espècie només en tres ocasions s’ha tingut confirmació de la seva reproducció al Baix Llobregat i ha estat la primera vegada que tenim constància  del naixement a les platges de Viladecans d’aquesta espècie de tortuga. Esperem que les petites en fer-se grans recordin les nostres platges i tornin a dipositar els seus ous a les mateixes platges  que les van veure néixer.

Encarni Garcia

Els actes cristians de la Festa Major

Si m’ho permeteu, m’agradaria explicar aquí els actes cristians que es fan per la Festa Major, que són una faceta més de la festa i que no són gaire coneguts. Tot i que, de fet, com és sabut, als nostres pobles i ciutats les festes majors neixen habitualment com una festa en honor del patró del lloc, que generalment consisteix en una missa i una processó, i després s’hi afegeixen altres actes festius com balls o altres activitats similars.

A Viladecans la Festa Major va començar a celebrar-se, ja de temps antics, el 24 de juny, dia de Sant Joan, que era considerat el patró del poble. Després, cap a l’any 1700, els viladecanencs van preferir celebrar-la per la Mare de Déu de Sales, el 8 de setembre. Diuen que va ser perquè a finals de juny és temps de sega, i llavors el cereal era el cultiu majoritari a la població, i era molt difícil fer festa per aquelles dates. Qui sap.

Doncs bé. El cas és que en tots aquests segles el que sempre s’ha mantingut és la missa solemne de Festa Major, que ara té lloc cada any a les 12 del migdia del 8 de setembre. I a més d’aquest acte central, n’hi havia d’altres com ara una processó amb la imatge de la Mare de Déu després de la missa pels carrers del poble, i també un altre acte destacable, que era que el diumenge abans de la festa s’anava en processó, per la carretera, a buscar la imatge de la Mare de Déu de Sales a la seva ermita per portar-la a la parròquia, i el diumenge després de la festa es tornava la imatge amb una altra processó. Aquestes dues grans processons es van suprimir ara fa exactament cinquanta anys, el 1973.

Ara, doncs, continuem celebrant la missa solemne, en la qual hi participa gent de totes les parròquies, això com els capellans veïns i els que han estat en altre temps a les parròquies viladecanenques, a més dels fills de Viladecans. Aquest any, per exemple, ha fet l’homilia de la missa Manuel Rodríguez, capellà fill de Viladecans i que va ser ordenat com a tal recentment, el passat mes de juny. En aquesta missa, d’altra banda, també hi participa una representació de l’Ajuntament, presidida per l’alcalde.

I l’altre acte que fem per la festa major, i que vam iniciar fa pocs anys, és una pregària de preparació de la festa, que té lloc el dia 7 a les 6 de la tarda a l’ermita. Aquesta pregària, que s’anomena les Vespres, està formada pel rés de tres salms, amb cants i lectures. Tres quarts d’hores de pregària pacífica i tranquil·la de la qual en general tots els qui hi participem en sortim molt contents.

Evidentment, tots dos actes estan oberts a totes aquelles persones a qui els puguin interessar.

Josep Lligadas Vendrell

Escoltar el silenci

                                  

Sovint havia pensat que volia reflexionar sobre el silenci, sempre m’ha aclaparat  molt estar en un lloc determinat i no poder parlar amb ningú pel soroll de fons. Les persones cada vegada més no parlem, cridem.

La pandèmia amb el confinament i el desconfinament  ha fet que ens plantegem la contaminació acústica en què vivim i pensem en  el silenci en si mateix.

És difícil aconseguir  practicar el silenci positiu a la nostre societat que  reclama la necessitat de desconnectar del jo i connectar amb el tot, ja que cada vegada més la nostre comunicació crea conductes addictives al soroll, dificultant el silenci.

El silenci i el soroll formen part de la nostra vida des de sempre però a mesura que el progrés ha evolucionat el soroll s’ha incrementat  a les ciutats, cotxes, motos, trens, avions, fàbriques... també a les nostres llars  al tenir cada vegada més electrodomèstics, es fa difícil escoltar el silenci tant a nivell individual com social.

El soroll afecta la vida, per la qual cosa és important educar sobre el silenci. Antecedents com des de la família i l’escola, tenim a Maria Montessori  que va dedicar temps a practicar el silenci entre la mainada pels grans beneficis i satisfacció que produïa.

Intentar practicar el silenci com qualsevol entrenament, cuida la nostra pau espiritual i la salut mental, ens aportarà tranquil·litat i calma emocional, facilita i estimula l’atenció i la concentració, ens ajudarà a desconnectar del soroll que ens envolta, socialment manipulador.

L’absència de soroll té efectes sanadors, diuen que només dos minuts de silenci absolut son més beneficiosos que escoltar música relaxant. Callar és  en realitat una acció, el silenci afecta la nostre vida, el nostre benestar.

Diuen que necessitem dos anys per aprendre a parlar i seixanta per aprendre a callar, penso que hi ha persones que ni amb seixanta anys aprenen a callar i escoltar. Sempre, però,tenim la solució de desconnectar.

Montse Pastor i Pujadó

Morir-se en català

Carme Junyent, lingüista molt reconeguda, defensora de les  llengües minoritàries i que va morir el passat 3 de setembre,  va escriure aquest article els darrers dies de la seva vida per a Vilaweb i els va demanar que el publiquessin després de la seva mort. El publiquem aquí també per retre-li homenatge i perquè, com sempre, el seu contingut és excel·lent.

Durant molts anys he parlat de la creixent dificultat de ser atès en català els últims dies de la vida. Els darrers anys hem vist com persones grans no es podien adreçar en català als seus cuidadors. L’atenció als CAP i als hospitals en català no sempre està garantida. Aquest és un dels àmbits on l’administració sí que té alguna cosa a dir, perquè hauria de garantir els drets dels catalans a ser atesos en la seva llengua a casa seva. De fet, aquest és un dels casos en què el futur del català no depèn precisament de nosaltres.

Ara que m’hi trobo jo, voldria fer alguna reflexió sobre la meva experiència. En els centres hospitalaris són freqüents les converses bilingües; jo no canvio de llengua i ells tampoc. Però també és cert que molts professionals dels orígens més diversos m’han atès en català. En un cas em vaig trobar una infermera que em va dir que feia poc que era aquí. Jo li vaig dir que no es preocupés, que jo li ensenyaria el català, i la relació va ser prou fluida. En un moment de crisi, però, en què em va haver d’atendre, jo m’hi vaig adreçar en català i ella em va escridassar dient-me que li parlés en espanyol. Insisteixo en el fet que era un moment de crisi, però quan em va dir aquestes paraules vaig reviure totes les humiliacions que he viscut pel fet de parlar en català. És això el que s’hauria d’evitar: que en un moment tan delicat de la vida s’hi afegissin records negatius que no ajuden gens.

Crec que els professionals de la medicina, i molt especialment els seus formadors, haurien de tenir clar que la llengua forma part del tractament. Naturalment, si anem a tractar-nos als Estats Units o a Alemanya no esperarem que ens atenguin en català. Però a casa nostra és el mínim que podem esperar.

Quan vam començar la visita dels PADES (programa d’atenció domiciliària i equips de suport), el metge que m’atenia parlava en castellà i jo, com sempre, li responia en català. Al cap de no gaire, ell es va adonar que jo encara parlava en català, i com que no li devia haver passat mai, em va demanar si tenia cap problema per parlar en castellà. Crec que ell pensava que no sabia parlar castellà; li vaig dir que sí, que en tenia un, de problema, per parlar el castellà. El meu problema, li vaig dir, és que tota la vida he lluitat perquè la gent es pogués morir en català i ara que em tocava a mi he de ser conseqüent.

Li vaig explicar que la meva especialitat eren les llengües amenaçades i també que creia que ell ajudaria molt els seus pacients si en aquest moment tan especial de la vida es podien continuar expressant en la seva llengua. Ell em va dir que no tenia cap problema que jo parlés en català, i vam continuar amb una conversa bilingüe amb algun entrebanc que resolia la infermera. Quan va marxar, li vaig regalar un exemplar del meu llibre El futur del català depèn de tu. Insisteixo en el fet que tota la comunicació va ser cordial i que no hi va haver cap tensió. Si les coses no canvien, encara compto que em podré morir en català.

Aquestes anècdotes m’han fet reflexionar sobre la quantitat de persones del món que a l’hora de morir no es poden expressar en la llengua que els van transmetre. Això generalment és resultat de l’imperialisme lingüístic i també de la seva part aparentment més innòcua, que és aquella que ens fa creure que a un estat li correspon una llengua, sense tenir en compte que això ignora la major part dels habitants de molts països. Tinguem present que els estats monolingües són molt rars, i que arreu del món hi ha gent que té com a primera llengua una que no és l’oficial.

A l’Argentina, per exemple, hi ha parlants de diferents llengües originàries com ara el wichí, el qom i altres, els parlants de les quals segurament ja no compten ser tractats per la sanitat pública. Tants llocs del món on organismes com ara Metges sense Fronteres o la Creu Roja tenen com a llengües oficials l’anglès o el francès i ni es plantegen tractar en les llengües locals. Els exemples són múltiples i ni jo mateixa m’atreviria a proposar una solució, però sí que crec que nosaltres com a catalanoparlants tenim la responsabilitat de garantir que tots puguem ser atesos en la nostra llengua.

El doctor Gustavo Tolchinski m’ha aconsellat que no malgasti energies en estímuls externs. Difícil. En un dels ingressos em trobo que és la metgessa la qui em demana que li parli en castellà, i jo li pregunto si no la preocupa que no em pugui morir en català. Ella em diu que és per atendre’m millor. Aquí surt la primera reflexió ètica: quina llengua s’ha d’emprar preferentment, la del pacient o la del metge? Després m’atén una metgessa italiana que em diu que li agrada sentir el català. Fem un diàleg català-italià i no hi ha cap problema.

Un dia que he d’anar a urgències, em trobo de tot. Moltes converses bilingües amb els infermers, zeladors i altre personal. Però hi ha un moment certament excepcional. Algú pateix una aturada cardíaca i veig com tot el personal es mobilitza com si fos un sol home. L’única paraula que sento en castellà és “paro”, que més aviat sembla una consigna més que un avís d’una aturada.

Potser el fet més sorprenent és quan rebo la nova visita del PADES després de la meva conversa sobre la lluita per la llengua. La infermera em diu que haurem de fer la visita en castellà i és el mateix metge qui diu que no, que la farà en català. Ell està certament més passiu, però no hi ha cap problema pel que fa a la llengua.

A urgències quan cau el dia hi ha una nova aturada cardíaca. Quan tot s’acaba, la infermera fa córrer la cortina i diu: “Descansa en pau, bonica.”

Conec casos de persones molt significades en el món de la llengua a casa nostra que no han pogut morir en català. A ells i a tots els altres els devem aquest compromís per no deixar-los desemparats en els moments decisius i que puguin viure la seva experiència final de la mateixa manera que van viure la primera. Tal com va fer la Coloma al camp de Ravensbrück amb la seva companya Carme, com canta Marina Rossell:

“Així jo no vull morir,
lluny dels cels i les arbredes”.
La Coloma, que la sent,
a poc a poc s’hi arrossega.
Diu, mentre l’estreny ben fort,
dolços mots a cau d’orella.

Carme Junyent

L’oportunitat dels allotjaments dotacionals per a les persones i la ciutat

La Llei del Dret a l’Habitatge de 2007 pretén un canvi d’enfocament en les polítiques, amb la voluntat de transformar el mercat de l’habitatge d’acord amb les necessitats de la societat, especialment tenint en compte les dificultats d’accés d’alguns col·lectius. Una de les apostes és la creació d’un parc específic d’habitatges assequibles, amb una millor regulació dels de protecció oficial, però també amb altres fórmules que permetin resoldre el dèficit estructural de política d’habitatge públic a mitjà i llarg termini. L’objectiu que marca la llei és aconseguir que el 15% dels habitatges principals existents siguin destinats a polítiques socials en el termini de vint anys.

És aquí quan s’introdueix el concepte d’habitatge dotacional, com una categoria d’habitatge per a polítiques socials. Posteriorment i a nivell legislatiu s’ha canviat la definició per allotjament dotacional, que permet una superfície útil per sota d’altres tipologies d’habitatge. Les principals característiques son les següents:

S’ubiquen en sòls d’equipament comunitari, tant públic com privat.

·         Són allotjaments (apartaments) destinats a cobrir les necessitats d’habitació, d’acollida, d’assistència social o sanitària, o d’emancipació de col·lectius específics. Principalment s’adrecen a joves, gent gran, persones amb discapacitat, diversitat funcional, famílies monoparentals o persones en situació d’exclusió residencial i/o social. No cal que un equipament dotacional s’adreci exclusivament a un perfil determinat, el millor és la mixtura social i generacional.

·         Els equipaments dotacionals disposen d’apartaments que poden tenir un ús compartit de tots o una part dels elements de l’allotjament amb altres usuaris, o en règim d’ús privatiu d’un habitatge complet (ús exclusiu d’una persona o unitat de convivència). La superfície no pot ser inferior a 30m2.

·         Els allotjaments amb espais comuns complementaris, pel fet de tenir una superfície d’espai privatiu inferior a altres tipologies d’habitatge, disposen d’espais comuns. Per posar alguns exemples, pot ser la bugaderia, cuina, sala d’estudi... segons les necessitats dels col·lectius destinataris,  i serveis comuns com calefacció i refrigeració centralitzada.

·         Són equipaments que també compten amb espais comunitaris oberts, tant per a les persones usuàries com per al veïnat. Espais com centre cívic, ludoteca, sales d’estudi, serveis d’atenció a les persones, etc.

·         Els allotjaments tenen un ús rotatiu, és a dir, de forma temporal, tot i que la normativa no determina el temps de durada (generalment són cinc anys). El lloguer ha d’estar per sota del 30% dels ingressos de la unitat de convivència i és per això que es calcula una tarifació social del preu.

·         Cada actuació urbanística, cada projecte d’allotjaments dotacionals, definirà les necessitats a cobrir i els col·lectius destinataris, i per tant les particularitats del conjunt de l’equipament. Pensant en  col·lectius específics, per exemple, els allotjaments per a joves no requereixen de serveis assistencials, mentre que els destinats a persones grans o persones amb discapacitat contemplen serveis comuns d’acompanyament sanitari i/o social.

És important recalcar l’existència de terrenys qualificats com a habitatges dotacionals, que formen part del sistema d’equipaments comunitaris destinats a allotjaments dotacionals en el planejament urbanístic dels municipis catalans, donat el gruix quantitatiu i per tant l’oportunitat de donar resposta a les realitats de la població a nivell local. Cada ajuntament ha d’analitzar quines són les demandes, necessitats i identificar les actuacions més adequades (i millor amb la participació d’entitats ciutadanes), amb la voluntat de fer efectiva l’obligació dels poders públics de promoure els mecanismes i instruments necessaris per a garantir l’accés a un habitatge digne, especialment per a les persones i col·lectius en situació de més feblesa.

Pensar i projectar allotjaments dotacionals, és donar aquest caràcter d’equipament comunitari, de servei públic, no només per a les persones usuàries, també per al conjunt del barri on s’ubica, perquè permet la millora urbana, la qualitat de vida i l’increment de serveis i espais per a tothom. És una oportunitat també per a la innovació social i ambiental, que hauria d’impregnar qualsevol projecció urbanística i habitacional.

Consol Prados

La percepció del català

El català torna a estar d’actualitat, per diversos motius:

·         Ha esdevingut objecte de negociació política per al seu ús en el Congrés dels Diputats i per a la seva oficialitat en la Unió Europea, que esperem que tingui èxit.

·         I també continua sent actual, a Catalunya, l’alarma per la salut del català, tant per l’assetjament continuat d’algunes forces polítiques a la immersió lingüística en l’ensenyament obligatori, com perquè una part de la població de Catalunya, encara que hagi après la llengua catalana a l’escola, és lluny d’incorporar-la com a instrument de comunicació, i per tan de fer-se-la seva.

A banda de tots els grans arguments a favor del català, defensats per savis i sàvies que ho són molt més que els membres d’aquesta redacció, volem posar sobre la taula algunes qüestions:

·         La situació de la llengua catalana és de total vulnerabilitat i fragilitat respecte a la llengua castellana, la qual cosa fa que des de les institucions i administracions s’incorporin mecanismes de protecció i foment amb l’objectiu de millorar i ampliar la riquesa cultural dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. No es tracta de substituir sinó de sumar i de créixer plegats. Hem d’evitar l’assimilació en pro del bagatge cultural que aporta cada llengua. Són el prestigi de la llengua, els mitjans que s’hi esmercen, i la capacitat de cohesió social el que obre les portes a la seducció lingüística.

·         La globalització, junt amb la digitalització i els moviments migratoris juguen en sentit contrari, a banda dels interessos polítics a Catalunya i a Espanya. L’anglès és avui la llengua més internacional i el castellà obre les portes a tota l’Amèrica Llatina. L’expansió a través de les xarxes busca passadissos amplis a on el català també hi ha de tenir cabuda.

Amb tot, com deia algú no fa gaire, la diversitat lingüística és bellesa que ens enriqueix a tots. No podem renunciar-hi i hem de ser proactius en el seu ús i en la seva projecció social.

Viladecans i el seu entorn natural

 

Al maig de 1982 Miquel Domènech i Roig,  fill de Viladecans, va presentar el llibre “Viladecans i el seu entorn natural”. L’autor va explicar que quan es va proposar fer aquest llibre pensava que calia fer alguna cosa, algun treball que permetés fer arribar a la gent  de Viladecans el coneixement del seu entorn natural. Un entorn que en els temps que vivim, és, i quina paradoxa!, el nostre gran desconegut.

En l’acte de presentació en Miquel Domènech va agrair a l’ Anton Muns  les fotografies que il·lustren el llibre, a l’Antoni Bosch per la traducció al castellà i tantes altres coses, a Santiago Santamaria pels dibuixos dels animals i plantes, i als serveis tècnics de l’Ajuntament entre d’altres.

 Jaume Muns

Milà reial (Milvus milvus) Mirador de Cal Francès, 5 d’octubre de 2014.

 

Estat de conservació a Catalunya: en perill. Migrador rar i escàs a la Catalunya litoral. Es pot identificar fàcilment per la seva cua forcada. Al plomatge dominen els tons vermellosos amb ratlles fosques al ventre. El cap i el coll són gris pàl·lid solcat per fines estries molt fosques.

A l’hora de caçar es decanta per preses de fàcil captura, animals de mida petita, micromamífers, amfibis, rèptils i insectes. Gran part de la seva alimentació, no obstant, es basa en la carronya.

El milà reial es troba incloçò al Llibre Vermell de les Aus d’Espanya 2021 a la categoria d’EN – En perill i s’inclou al Catàleg Espanyol d’Espècies Amenaçades a EN – En perill d’extinció.

La persecució indiscriminada que pateix per suposats danys a la caça menor, la intoxicació per raticides o electrocucions amb xarxes elèctriques, formen part de les amenaces que pateix l’espècie.

Eio Ramon

La Biblioteca acompanya l’èxit escolar

Comença el curs escolar i des de la Biblioteca de Viladecans s’ofereixen diverses activitats educatives adreçades a centres escolars de la ciutat amb l’objectiu d’acompanyar i completar l’educació de l’alumnat en diferents àmbits.

Aquestes propostes, lligades a la lectura, són ofertes des del Departament d’Educació de l’Ajuntament i són els centres escolars els que han de triar quina s’adequa millor al seu projecte educatiu. Així, cada any, l’Ajuntament, a través de diverses entitats com la Biblioteca,  posa a l’abast dels centres educatius un ampli ventall de propostes perquè els i les docents treballin amb l’alumnat els continguts curriculars d’una forma més pràctica i vivencial. Hi ha activitats orientades a cadascun dels diferents nivells educatius: escoles bressol, educació infantil, primària, secundària, batxillerat i formació professional.

Des de la Biblioteca es proposen un total de nou activitats adreçades a alumnat de totes les edats, és a dir, des de les escoles bressol fins a segon de batxillerat.  Aquestes propostes s’inclouen dins  de la iniciativa municipal emmarcada en el Pla Local per a la Millora de l’Èxit Educatiu  per contribuir a afavorir els aprenentatges d’infants i adolescents de Viladecans.

Un dels projectes més demanats els últims anys és Explorem la Biblioteca, una activitat adreçada a l’alumnat de 2n de primària que consisteix a conèixer com funciona el servei bibliotecari i posar en pràctica les explicacions mitjançant diferents proves didàctiques i dinàmiques que apropen els infants al funcionament de la Biblioteca.

Una altra proposta que compta amb una important demanda és Fem classe a la Biblioteca, que s’enfoca a treballar els projectes proposats a classe a l’espai de la Biblioteca. El professorat pot disposar dels recursos de la Biblioteca (llibres, base de dades, cercadors i altres entorns virtuals) per treballar amb l’alumnat els projectes que s’hagin de realitzar durant el curs. Està dissenyada per a tots els cicles de primària.

Les escoles bressol poden sol·licitar l’activitat Gaudim de la Biblioteca a través de la qual els infants poden aprendre com funciona la Sala Infantil, escoltar un conte i gaudir d’una estona per descobrir els llibres. Aquesta activitat també la poden demanar els tutors de l’alumnat de P4.

Pels pares i mares d’infants d’escoles bressol està pensada la iniciativa Biblioteca en Família. Una proposta que vol mostrar el fons destinat a l’educació dels més petits (Racó de Famílies) i que es completa amb una estona per divertir-se infants i famílies mirant i tocant els llibres de l’espai Petits Lectors.

Les Maletes Viatgeres també és una de les activitats amb més peticions per part dels centres educatius. Aquesta proposta, desenvolupada amb el Departament d’Igualtat de l’Ajuntament, és un recurs per treballar el no sexisme a les aules i consisteix en el préstec d’una maleta amb contes infantils per edats variades de temàtica no sexista. A més, inclou una guia de literatura no sexista que serveix per poder identificar la temàtica dels diferents contes i una petita explicació que facilitarà el treball a l’aula. S’hi troben llibres d’igualtat de gènere, corresponsabilitat domèstica, revisió d’estereotips, nous models de famílies, noves masculinitats i prevenció de violència de gènere. Aquestes maletes les poden demanar tots els centres escolars d’educació infantil i primària.

L’il·lustrador Joan Negrescolor és l’encarregat de desenvolupar Llegim imatges: l’àlbum il·lustrat. L’autor d’obres com La ciutat dels animals i Jo, Alfonsina explica a l’alumnat com es planifica la creació i realització d’un àlbum il·lustrat, mostra com s’han de llegir les imatges per poder interpretar-les i finalitza el taller amb una pràctica en l’experimentació en la creació d’imatges. Aquesta activitat està adreçada a l’últim curs de primària, és a dir, a 6è.

Trenquem estereotips és una de les últimes activitats que s’ha incorporat a les propostes que ofereix la Biblioteca als centres escolars.  Es tracta d’un projecte per a alumnes de 5è i 6è de primària que, mitjançant la lectura del conte Una catàstrofe afortunada d’Adela Turin, fomenta la lectura crítica amb l’objectiu de reflexionar sobre els estereotips de gènere i promoure els relats amb perspectiva de gènere.

Els instituts poden demanar tres tallers diferents. Per una banda, l’alumnat de 3r i 4r d’ESO poden sol·licitar l’activitat El relat: com llegir-lo, que el desenvolupa el narrador i conductor de clubs, Carles Alcoy, que insisteix en la necessitat de la importància del relat com a eina per esmolar el pensament crític i social.

També poden accedir al taller Llibres i feminismes l’alumnat de 1r i 2n de batxillerat. Aquesta activitat fa un breu recorregut per la història del feminisme i es presenten recomanacions de llibres feministes i s’insisteix en la necessitat de llegir obres de qualitat per informar-se i contrastar arguments.

Finalment, s’ofereix a 1r de batxillerat la proposta La nostra ciutat: objectiu del treball de recerca de batxillerat. Una iniciativa on s’informa dels recursos disponibles a l’Arxiu Municipal i a la Biblioteca de Viladecans, així com de l‘ampli ventall de temàtiques relatives a la realitat local de Viladecans, els quals poden ser objecte dels treballs de recerca que s’ha de realitzar al llarg del segon curs de batxillerat. El taller se centra a conèixer quines són les fonts d’informació que poden emprar, relacionades a qualsevol àmbit, en especial  les locals, que els escolars poden tenir el seu abast, de cara a un treball de recerca centrat en Viladecans. Es posa èmfasi en el valor qualitatiu que proporciona treballar amb fonts primàries o secundàries d’informació, moltes d’elles conservades en l’Arxiu Municipal o Biblioteca de Viladecans i descrits a partir d’inventaris, repositoris i catàlegs. Una petita pràctica mostra a l’alumnat la metodologia que cal emprar quan es treballa amb documents d’arxiu i altres fonts primàries o secundàries d’informació: fonts textuals, comptables, gràfiques, cartogràfiques o audiovisuals.

Tota la informació de les activitats i la sol·licitud ja es troba disponible a la pàgina web: https://www.viladecans.cat/ca/activitats-la-millora-de-lexit-educatiu?nidView=48167

Els centres educatius poden fer la sol·licitud de les activitats fins el 30 de setembre i serà la Biblioteca qui es posi en contacte amb la Direcció o responsables dels cursos per confirmar dates.

Plantes d’interior

Borja Bagunyà

Barcelona: Editorial Empúries, 2022

Aquesta nova edició, revisada per l’autor i amb un pròleg escrit per a l’ocasió, posa al dia un llibre cabdal en l’obra de Borja Bagunyà. Publicat originalment el 2011, a Plantes d’interior enfila tretze narracions d’una imaginació, exuberància d’estil i virtuosisme tècnic sense límits. L’autor d’Els Angles morts mostra a aquesta obra diverses menes de gegants, festes que no s’acaben, grans esperances blanques, maneres ideals de no escriure res sobre Katherine Mansfield, contes sobre els problemes de sentir-se exòtic, sobre telesèries visionàries, sobre el preu de posar un preu, sobre la impossibilitat de no trair certes coses, sobre la vida en una casa de mobles, sobre el lacat japonès, les tesis carnívores, els dibuixos en planta, les plantes de companyia i sobre aquesta cosa d’arribar a casa i trobar-la massa plena, o massa buida, o massa igual, o massa canviada i voler ser, de cop, a qualsevol altra banda. Un llibre de relats imprescindible, ple de joc i intel·ligència a cada ratlla.

Paisatges literaris

Núria Solsona

Barcelona: Zahorí, 2023

Paisatges literaris reuneix vint-i-cinc obres mestres de la literatura juvenil i universal en un viatge iniciàtic pels llocs on un dia van viure o van somiar els seus autors. Un bonic homenatge a la literatura i una invitació a la lectura dels clàssics. A més del protagonisme del paisatge, totes les històries recollides en aquesta obra comparteixen una connexió profunda: el desig de llibertat i el poder de la paraula escrita. El paisatge de L’Illa del tresor, de Les aventures de Tom Sawyer, de Shiddhartha, de La meva família i altres animals o d’El Camino de Delibes són només alguns dels territoris literaris que recorre el llibre amb les belles il·lustracions de Núria Solsona. Una invitació a viatjar a través de la literatura.

Cesc i Alabert

Chris Naylor-Ballesteros

Barcelona: Ediciones Ekaré, 2023

En Cesc i l’Alabert s’ho passen la mar de bé jugant a fet i amagar. Però l’Alabert no és gaire bo encara que pensi el contrari. En Cesc sempre guanya. Però, i si guanyar no fos el més important? Un llibre molt divertit sobre l’amistat. Per a infants a partir de 6 anys.

Combatent el sedentarisme postvacacional

L’estiu és una època meravellosa per relaxar-se, gaudir de les vacances i allunyar-se de les rutines diàries. Tot i això, és comú experimentar un cert sedentarisme després d’aquest període de desconnexió. Les llargues hores passades a la platja, els àpats copiosos i les activitats més relaxades poden conduir a  un estil de vida menys actiu. Per tant, és important reconèixer la necessitat de tornar a establir una rutina d’activitat física després de l’estiu.

Realitzar exercici físic té innumerables beneficis per a la nostra salut i benestar general. A continuació,  us presentarem algunes de les raons per les quals és crucial reprendre l’activitat física després de les  vacances i us oferirem algunes pautes i recomanacions per fer-ho amb èxit.

• Recuperar l’energia i augmentar la vitalitat: Després d’un estiu relaxant, és possible que ens trobem  amb menys energia i motivació per tornar a l’activitat quotidiana. La pràctica d’exercici físic ens ajuda a incrementar els nivells d’energia, a estimular el sistema cardiovascular i a alliberar endorfines, hormones que ens fan sentir millor i més actius.

• Combatre el sedentarisme postvacacional: Després d’un període de descans, pot ser temptador caure  en una rutina sedentària. No obstant això, mantenir-se actiu és fonamental per preservar la salut. La  inactivitat pot portar a problemes de salut com l’augment de pes, la pèrdua de massa muscular i la  disminució de l’agilitat. És important recordar que l’exercici físic regular és essencial per Combatent el sedentarisme postvacacional mantenir el nostre cos i ment en equilibri.

• Establir objectius realistes: En reprendre l’activitat física després de l’estiu, és important establir  objectius realistes i factibles. Començar amb petites metes i anar augmentant gradualment l’exigència física ens ajudarà a mantenir-nos motivats i evitar lesions o esgotament. Consultar amb un professional de l’activitat física, com un entrenador personal o un fisioterapeuta, pot ser de gran ajuda per establir un pla d’exercici adequat a les nostres necessitats i condició física.

• Trobar l’activitat física que ens agradi: És més probable que mantinguem un estil de vida actiu si  gaudim de l’exercici que practiquem. Hi ha una gran varietat d’opcions per a tothom: des de caminar, córrer, nedar, practicar ioga o exercicis en grup. Descobrir quina activitat ens agrada més ens farà més  propensos a seguir amb ella al llarg del temps.

• Establir una rutina: Un factor clau per garantir l’èxit de la pràctica regular d’activitat física és establir  una rutina. Fixar horaris i dedicar temps específic per a l’exercici en el nostre calendari ens ajudarà a convertir-lo en una part integrant de la nostra vida diària. És important ser constants i perseverants en la  nostra dedicació a l’activitat física. Després d’un estiu relaxant, és important reconèixer la necessitat de reprendre l’activitat física i evitar el sedentarisme postvacacional. Realitzar exercici físic ens  proporciona energia, ens ajuda a combatre els efectes negatius de la inactivitat i ens permet mantenir  una vida saludable. Amb pautes i recomanacions adequades, podem incorporar fàcilment l’exercici físic a la nostra rutina i gaudir dels beneficis que ens aporta. No ho dubteu més i comenceu a moure-us, el  vostre cos i ment us ho agrairan!