Fa mooolts dies que tinc ganes d’escriure aquest article. De fet, cada cop, pràcticament, que dormo en un hotel.
A casa, quan viatgem solem
triar un hotel mitjanet, de tres estrelles. Procurem que sigui cèntric, per
evitar-nos desplaçaments si som en una ciutat i que no sigui gaire car.
Intentem assegurar-nos que realment sigui un hotel i no una habitació compartida
a dos quilòmetres pròpiament de l’hotel
(això també ens ha passat), que tingui unes instal·lacions bàsiques però
correctes (ens hem trobat de tot) i si és possible que parlin alguna llengua
intel·ligible per a nosaltres (a Roma, una vegada vam anar a un lloc on no es
parlava ni italià, ni francès, ni anglès, ni alemany, ni català, ni castellà:
només xinés). Darrerament perseguim també que dutxar-nos a la banyera no sigui
una activitat d’alt risc per a un personal tan poc àgil com nosaltres, que
necessitem algun lloc sòlid per agafar-nos en entrar i sortir. Avui dia és
fàcil, a més, poder veure abans fotografies de l’interior del lloc on vas.
Però no deixa de
sorprendre’m alguna de les coses amb què ens trobem, justament en els hotels
més nous o més restaurats. Les habitacions on anem solen ser petites, per no
dir molt petites. Ja hi comptem. Però això no és obstacle perquè el llit
estigui superatapeït amb dos, o tres, o quatre coixins per barba, dels quals no
saps què fer-ne. Solen acabar dins l’armari, però aleshores el nostre equipatge
ocupa l’escàs espai lliure de l’habitació.
També està de moda separar
la dutxa del vàter, pròpiament, sobretot en edificis antics. Cap problema, però
les portes solen ser translúcides, amb el vidre només una mica esmerilat. La
dutxa no m’importa, però el vàter queda una mica raro, la veritat. I la porta
del vàter, en particular, no sol arribar a terra. Tot molt sensual: imatge, so
i olor. Fantàstic, sobretot si no viatges amb la parella, sinó que comparteixes
habitació amb algú altre. A banda que, és clar, si algú es lleva a mitja nit
per fer un pipí, la llum envaeix tota l’habitació.
Un altre dels misteris que
no entenc és perquè justament el vàter sol ser el lloc més
ben il·luminat de l’habitació. Tantes vegades ni amb el
llum del sostre, sovint molt indirecta, ni amb el llum de la tauleta de nit,
aconsegueixes llegir còmodament.
I un altre aspecte que a
casa trobem curiós és que, per qüestions ecològiques, a molts llocs no solen
canviar les tovalloles per un parell de nits. Totalment d’acord. Això sí,
agrairíem que, quan les veuen penjades, no les apleguessin, perquè aleshores ja
no sabem quina és la de cadascú. I també agrairíem unes “instruccions para
torpes” per engegar les aixetes de la dutxa, i unes mampares que evitessin que
quan en surts et sentis com als canals de Venècia.
Tots els problemes, però,
fossin aquests. Nosaltres continuem gaudint molt de viatjar... Però quan sigui
gran vull dissenyar habitacions d’hotel.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada