La tinta no em surt. Per més que la meva propietària premi i torni a prémer amb la meva punta contra aquest paper estrany, res no s’escriu, ni una sola ratlla, ni tan sols un punt. Estic desesperat, no entenc res. Les coses fiables no funcionen sempre com cal? Això em van ensenyar els meus congèneres i ara em temo que els defraudaré.
Aquesta mà que m’oprimeix,
que llisca sobre les pàgines a tota velocitat quan escriu les seves històries,
està decebuda com jo i a punt d’un atac de nervis, com en una pel·li
d’Almodóvar. Ahir tot era perfecte.
Em sorprèn que el paper ja
no sigui paper. Jo segueixo sent cilíndric, jo continuo necessitant que la meva
propietària m’agafi i m’utilitzi per explicar el que més li vingui de gust.
Però ja dic: no hi ha paper que valgui. Només una pantalla blanca que espera
els meus serveis. La meva propietària s’acaba de comprar aquest aparell
endimoniat, però encara no sap bé com funciona. Se sent inútil, ho sé. Tot i
que jo encara més. Ja no tinc tinta i ella no té paper.
Som en un bar. No ho havia
dit fins ara, que despistat que soc! Mil disculpes! Un dels clients de
l’establiment s’acosta a la meva escriptora perquè la vol ajudar.
– Senyora, només heu
d’encendre la tauleta i el punter us permetrà escriure.
Les paraules sobren.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada