Sovint havia pensat que
volia reflexionar sobre el silenci, sempre m’ha aclaparat molt estar en un lloc determinat i no poder
parlar amb ningú pel soroll de fons. Les persones cada vegada més no parlem,
cridem.
La pandèmia amb el
confinament i el desconfinament ha fet
que ens plantegem la contaminació acústica en què vivim i pensem en el silenci en si mateix.
És difícil aconseguir practicar el silenci positiu a la nostre
societat que reclama la necessitat de
desconnectar del jo i connectar amb el tot, ja que cada vegada més la nostre
comunicació crea conductes addictives al soroll, dificultant el silenci.
El silenci i el soroll
formen part de la nostra vida des de sempre però a mesura que el progrés ha
evolucionat el soroll s’ha incrementat a
les ciutats, cotxes, motos, trens, avions, fàbriques... també a les nostres
llars al tenir cada vegada més
electrodomèstics, es fa difícil escoltar el silenci tant a nivell individual
com social.
El soroll afecta la vida,
per la qual cosa és important educar sobre el silenci. Antecedents com des de
la família i l’escola, tenim a Maria Montessori
que va dedicar temps a practicar el silenci entre la mainada pels grans
beneficis i satisfacció que produïa.
Intentar practicar el
silenci com qualsevol entrenament, cuida la nostra pau espiritual i la salut
mental, ens aportarà tranquil·litat i calma emocional, facilita i estimula
l’atenció i la concentració, ens ajudarà a desconnectar del soroll que ens
envolta, socialment manipulador.
L’absència de soroll té
efectes sanadors, diuen que només dos minuts de silenci absolut son més
beneficiosos que escoltar música relaxant. Callar és en realitat una acció, el silenci afecta la
nostre vida, el nostre benestar.
Diuen que necessitem dos
anys per aprendre a parlar i seixanta per aprendre a callar, penso que hi ha
persones que ni amb seixanta anys aprenen a callar i escoltar. Sempre,
però,tenim la solució de desconnectar.
Montse Pastor i Pujadó
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada