Ara és l'hora del poble!

Amb aquest lema irromp a l’escena de les eleccions que tindran lloc al Parlament el 25-N la Candidatura d’Unitat Popular – Alternativa d’esquerres (CUP-AE). La CUP però, no neix de zero, ans al contrari, porta un bon bagatge de lluita política gràcies a l’aposta ferma de l’Esquerra Independentista per aquesta organització, que compta actualment amb 101 regidors i 4 alcaldies arreu del Principat de Catalunya.

La CUP, però, neix molt abans, arran de l’impuls per part de l’Esquerra Independentista un cop acabat el procés de Vinaròs de l’AMEI (l’Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista), una assemblea que coordinava diverses experiències municipalistes (com la UM-9 de Ribes, o la COUP d’Arbúcies). Arran d’aquest petit nucli, s’han anat estenent arreu del territori dels Països Catalans nuclis i assemblees locals de la CUP (fins i tot en pobles del País Valencià com Barxeta, Elx o Almàssera). Després d’uns anys, la CUP va decidir esdevenir una organització nacional amb estructures organitzatives nacionals per consolidar el projecte i seguir amb la seva expansió. Val a dir que el debat sobre la concurrència a eleccions supramunicipals no és nou, tot i que fins a hores d’ara no s’havien valorat com a suficient la capacitat organitzativa de la CUP per tal d’arriscar-se a fer el pas. La nova conjuntura política d’emergència nacional, on la independència ha passat de ser un desig d’un independentisme minoritari a ser un debat permanent en el dia a dia i un desig compartit per cada cop més i més ciutadans (els quals per majoria aclaparadora desitgen ser consultats) així com les retallades a nivell laboral, social, cultural, pel que fa a prestacions i serveis públics feien necessària la participació de la CUP en aquests comicis, un cop constatada la impossibilitat de l’esquerra socialdemòcrata representada fins avui al Parlament de respondre als interessos del poble treballador català. 

La CUP concorre a les eleccions amb uns objectius molt concrets: esdevenir una eina política al servei del poble treballador català i dels moviments populars per confrontar el discurs de la por i de les retallades que imposa la burgesia local, estatal i internacional, a través de organitzacions com la UE, fidel servidora dels interessos del capital europeu. Concorre per defensar uns serveis públics de qualitat i universals, per demanar la nacionalització i posterior socialització dels sectors estratègics de l’economia, per demanar una banca pública capaç de crear moneda i de fer una política monetària al servei de la classe treballadora catalana, per lluitar per l’oficialitat única del català i de tornar-li la vitalitat que li pertoca, sense menystenir altres realitats lingüístiques presents al territori català, per defensar els col·lectius més marginats pel capitalisme (immigrants, dones, joves, precaris, aturats, jubilats i pensionistes) i per avançar fermament sense renúncies a la plena sobirania, és a dir, la independència, dels Països Catalans. Neix per tant, per portar la veu del poble al Parlament sense cap renúncia.

Això es farà amb un codi ètic que aplica la CUP allà on governa i que ens permet dir que som exemple de transparència política, de democràcia participativa i directa i d’honestedat política, com per exemple la limitació del sou parlamentari a 1.600 € o la limitació dels mandats a 1 legislatura, així com la voluntat de consultar permanentment al poble treballador sobre allò que decideix el parlament i que ens afecta diàriament.

Ara és l’hora del poble!

Albert Buigues

Siguiendo el sueño familiar

Mi abuelo vino a Catalunya buscando un sueño, un futuro mejor para él y su futura familia. Cuando se jubiló la gente le preguntaba que por qué no volvía a su pueblo, y él siempre respondía que cómo se iba a ir a vivir allí si lo más importante lo tenía aquí, sus hijos y nietos. 

Siempre recordaré su ilusión al ver que su nieta había entrado en la universidad. Poco después murió, pero murió sabiendo que sus esfuerzos, los de un niño que cuidaba cerdos y era prácticamente analfabeto, habían valido la pena. 

Yo hoy continúo su sueño, no quiero emigrar, quiero que mis hijos crezcan en un país socialmente justo y nacionalmente libre. Porque sé que solo así podrán tener un futuro mejor. Sigo con el sueño familiar deseando que mis hijos puedan estudiar lo que quieran y tener un buen oficio y sueldo que les permita vivir dignamente. 

¿Que mejor sueño que contribuir a construir un nuevo país, un país donde todo es posible, partiendo de la riqueza de su cultura catalana, la cual, a su vez, se ha enriquecido de todas aquellas culturas que han convivido en estas tierras?

Un país donde la educación y la sanidad públicas nunca sean cuestionadas, un país donde la igualdad de género no deba ser reivindicada, un país donde el catalán no corra ningún riesgo y el castellano acompañe la formación de nuestros niños y niñas, un país donde la vivienda vuelva a ser un derecho, un país donde la pobreza sea una anécdota en lugar de una categoría, un país donde las personas sean más importantes que el dinero, un país donde la corrupción se penalice, un país donde las pensiones estén garantizadas, un país de todos y para todos. 

Por todo esto votaré Esquerra Republicana, por todo esto tengo el orgullo de formar parte de una candidatura que quiere un país libre para conseguir que su gente viva bajo el paraguas de la justicia social. 

 Bàrbara Lligadas i Muñoz

Artur Mas, a Viladecans

L’Àtrium de Viladecans es va quedar petit aquest 5 de novembre, amb més de 900 persones que van donar suport al President Artur Mas, en el punt de partida de la campanya per les eleccions del proper 25 de novembre. A més, s’ha presentat l’eslògan electoral: “La voluntat d’un poble”

El candidat convergent va començar amb una reflexió sobre la lluita contra la pobresa, que  ha de ser el primer objectiu del país, tant ara en moment difícils com quan l’economia anava bé  i no es va combatre amb prou fermesa.

Artur Mas ha reiterat el seu compromís en fer avançar Catalunya pel camí de decidir el seu futur. Després de 30 anys de col·laboració sincera i generosa amb l’Estat Espanyol, cada cop som més els catalans que veiem com a única opció de futur la de construir un estat propi. Això es farà de forma seriosa, democràtica i amb el suport del poble de Catalunya, al qual ha demanat fermesa quan vinguin moments complicats. El President ha destacat que ell no pretén posar-se al capdavant del milió i mig de persones que es van manifestar l’Onze de Setembre, sinó al seu costat. 

Artur Mas ha demant el suport del 7 milions i mig de catalans. Per això ha escollit el Baix Llobregat per iniciar la campanya electoral, una comarca que pateix la manca d’inversions i infraestructures i l’elevada taxa d’atur. Ha recordat que precisament aquí, l’escola té un paper fonamental per garantir la igualtat d’oportunitats. Davant dels que amenacen amb el tema de les pensions, ha recalcat que una Catalunya independent seria més capaç de pagar-les que l’Espanya actual. 

A més de les repetides interrupcions pels aplaudiments del públic a Artur Mas, també va ser ovacionat el Conseller de Benestar Social Josep Lluís Cleries, que és el primer candidat de CiU al Baix Llobregat. L’acte es va tancar amb el cant d’Els Segadors per part dels prop de mil assistents.

Podeu veure un video de dos minuts, amb declaracions del President, a la secció d’eleccions de www.viladecanstv.tv 

Carles Lozano

Correllengua 2012

Un any més hem portat endavant una nova edició del Correllengua. Sí, aquella festa on reivindiquem, de manera festiva, l’ús social del Català... Prometo no explicar un altre cop els objectius del Correllengua, per no fer-me pesat. 

Com cada any, hem intentat oferir novetats en les activitats que s’organitzen, la nostra intenció és que el Correllengua no sigui sempre igual, sinó mirar d’innovar en cada edició per fer-lo diferent. Tot i així, hi ha activitats que cada any son més reclamades i que nosaltres, la comissió organitzadora, intentem millorar, com és el cas del Correbars.

El Correbars pretén tres objectius concrets: engrescar els locals d’oci a punxar música en català; promocionar els locals que hi participen incentivant el comerç local d’oci; recordar, alguns en diuen reivindicar, el nostre dret a expressar-nos i ser atesos en català als comerços locals. Aquest any ha estat la tercera edició del Correbars, on cada vegada hi participa més gent. El primer any vam ser 51 persones, l’any passat 82 i aquest hem arribat a ser 120 persones, tot i l’amenaça de pluja que vàrem patir durant tot el recorregut. També hi va haver nous locals: La Moka, El Pintxito loco i el Bar Torre Roja, i altres que comencen a ser clàssics: Bar Quico i el Dada.

El dissabte al matí es dedicà a la gent menuda, amb una gimkana organitzada per l’A. E. i G. Garbí, la contacontes Regina Martí  i Lo rondallaire que va fer ballar a menuts i grans.

La tarda del dissabte vam gaudir del plat fort del Correllengua amb l’Homenatge a Lluís M. Xirinachs, organitzat per l’ANC i la Llibreria «Els nou rals». L’acte va comptar amb la presència de la Núria Roig i l’Antoni Aceves de la Fundació Randa - Lluís Maria Xirinachs, que ens van explicar la vida i els pensaments deixats per en Lluís, i l’Àngel Colom que, com a amic personal, ens va donar la imatge més humana del mite. Desprès vam tenir la xerrada de la Plataforma per la Llengua a càrrec d’en Marc Piera, que ens va explicar la tasca d’aquesta entitat anomenada l’ONG del Català. També vam tenir un record per un dels seus fundadors, en Martí Gasull, que ha rebut, recentment, la creu de Sant Jordi de la Generalitat a títol pòstum.

Finalment, per cloure el Correllengua, Òmnium Cultural de Viladecans ens va delitar amb un concert a Can Xic, amb els grups Trànsit, La Banddarra i Ebri-Knigth. Tres estils diferents, però una barreja explosiva: Trànsit amb el seu pop-rock molt personal, La Banddarra amb l’Ska alegre i sense complexos, i els Ebri Knight amb la seva música tradicional (ells en diuen folk) barrejada amb el rock més potent. En fi, una gran cirereta per a un Correllengua força participatiu.

Josep Mumany

La K i la B

La K y la B, és un grup de rap contestatari creat a Viladecans l’any 2009. Està format per Indy (Jordi Ubeda Garcia) i Juno (Oriol Ubeda Garcia), i també compta amb la col·laboració dels Dj’s Deiker Selektor  i  Dj Lepre. 

L’objectiu del grup és des dels inicis reflectir la realitat en què vivim, incidint tant en els aspectes més locals, com en aspectes més generals. Des de La K y la B creiem en la neccesitat d’una música que reflecteixi la realitat de la gent de carrer i que rebutgi els estereotips de la música més comercial, ja que pensem que la música és tambè una eina per la protesta i per fomentar el canvi social.

Trobem també molt important la manca d’espais on poder gravar per gent que no disposa de mitjans econòmics suficients i és per això que hem fet un aposta per l’autoprodució, creant el nostre propi espai anomenat Mcenas Producciones on hem produït 4 maquetes i 3 videoclips.

Fins a aquest moment hem autoeditat tres maquetes de La K y la B i el primer treball de RuenB (Encadena2  2011). La primera maqueta de La K y la B va sortir l’any 2011,  es diu “Sin Plan” i està composta per nou temes amb les col·laboracions de DC3, Koitomano i Leuko. El segon treball va sortir l’any 2012 i es titula “Desde la Calle”, aquesta esta composta de dotze temes amb les col·laboracions de Deiker Selektor i RuenB. Per últim aquest 2012 també ha sortit la primera maqueta en solitari de Juno, “Cruzadas”, nou temes amb la col·laboració d’Indy, Deiker Selektor i RuenB. Totes es poden descarregar gratuïtament a: http://soundcloud.com/mcenasprods, també tenim un canal de youtube, on publiquem les cançons i els videoclips que hem fet fins ara.

Per un futur pròxim estem preparant dos nous projectes, un d’ells molt avançat i que esperem tenir per desembre d’aquest any, aquest projecte es diu “BajoLLobrerap” i és la primera maqueta d’Indy en solitari. En aquest treball Indy s’ha centrat en la producció de les Instrumentals per diversos artistes del Baix Llobregat, com RuenB, Juno, Jalber, Soje, Afroman, Craig, i Ganny entre altres artistes de la nostra comarca.

Per l’any 2013 tenim previst la sortida de la tercera maqueta de La K y la B, que podem avançar que es titularà  “Cogito ergo pum!” i que comptarà amb la col·laboració de Daniel Bonete entre d’altres artistes encara per confirmar. En el tema concerts, podem anunciar un concert el dia 3 de novembre a la Plaça Europa de Viladecans. La lluita, continua!

També aprofito per adjuntar informació del M.A.L (Moviment Artístic Llibertari) que és un col·lectiu format a Viladecans a finals de l’estiu passat amb una motivació per l’art lliure. Aquest col·lectiu en una de les seves branques anomenada Projecte Ecos, organitzarà cada primer de mes un concert als carrers de la nostra ciutat, per tal d’apropar la música local als habitants de la nostra ciutat.

Aquí adjunto la web: 

http://movimientoartisticolibertario.wordpress.com/

Oriol Úbeda Garcia

La huelga general

El incesante crecimiento del paro, los recortes que no cesan, y el alarmante deterioro de los servicios públicos, ha llevado a los sindicatos del sur de Europa, entre ellos España, a convocar una Huelga General para el día 14 de noviembre, una huelga general que debe ir mas allá  de lo que es el terreno estrictamente  laboral, esta huelga además de laboral tiene que ser social, es una huelga que tiene que ser compartida por toda la ciudadanía. Y es que no estamos hablando solo de los recortes en materia de derechos laborales que afectan a los trabajadores y trabajadoras.

Los recortes en sanidad, en educación, en los temas de dependencia, etc., junto a los recortes en derechos laborales está dinamitando el estado de bienestar y rompen los equilibrios de los que nos dotamos al principio de la transición, tanto en los llamados pactos de la Moncloa como en el Estatuto de los Trabajadores.

Ante una situación de  crisis generada por el capitalismo más salvaje de las últimas décadas,  las derechas europeas encabezadas por Angela Merkel y la española con CiU en Catalunya y PP en el resto del estado, están aprovechando para plantear no ya políticas económicas injustas, sino políticas ideológicas que favorecen a los poderosos que generaron la crisis y castigan injustamente  a aquellos que la padecen.

Y encima nos quieren hacer creer que los culpables somos nosotros, la gente humilde, la clase trabajadora, por haber vivido dicen por encima de nuestras posibilidades, y hay que decir rotundamente que no, que los trabajadores y trabajadoras y la ciudadanía de este país, hemos vivido como hemos podido y como  nos han dejado.  

Que  nosotros no creamos la burbuja inmobiliaria, ni hemos provocado la caída del sistema financiero, ni hemos generado la maldita deuda que ahora utilizan como espada de Damocles para sumirnos en una desesperada situación de paro, de pobreza y de penurias para muchas familias tanto en Catalunya como en España.

Y que no nos digan que la economía no tiene ideología, porque la tiene y el capitalismo la aplica de forma despiadada, y si no que expliquen por qué hay gobiernos que suben los impuestos a los ricos como Francia, y otros como España hace todo lo contrario, quita los impuestos a los ricos y los sube a los pobres.

Ya nos han quitado demasiado, es hora de decir basta, que no nos quiten el futuro, y como hay culpables tendrán que pagar por ello, que no nos engañen más, hay soluciones y queremos que las pongan en marcha con otro tipo de políticas para que no nos lleven a la situación de Grecia.

Por nuestro futuro. Hay culpables. Queremos  soluciones. El día 14-N todos y todas a la Huelga General.

Dani Gutiérrez 

Lluitar per una cultura que ens fa més persones

L'òpera Tosca de Puccini, a l'Àtrium, l'11 de novembre passat

La paraula «cultura» té tants significats que de vegades resulta difícil entendre’ns quan en parlem. Nosaltres la veiem com aquell bagatge que t’ajuda a comprendre millor el món on vius, que et fa lúcid, que et fa veure i apreciar la seva complexitat i pluralitat sense por, que et permet fruir d’aquella gran expressió que és l’art en qualsevol de les seves formes. Que et fa més lliure i més feliç, més persona, en definitiva. Un bé molt desitjat per molts fills de les classes treballadores que durant molts anys l’han tingut molt lluny del seu abast. Una cultura que es manifesta en la qualitat de l’educació general i artística, l’accés a equipaments públics de qualitat com biblioteques, teatres, sales de concert, noves tecnologies,  l’accés a espectacles de qualitat,  i el protagonisme dels ciutadans en els àmbits poètics, musicals, teatrals.

Doncs bé, tot això trontolla: la debacle econòmica que viuen moltes famílies, el descens de les subvencions, l’increment de l’IVA, les retallades a tot allò que és educatiu, la banalitat i la demagògia de tants mitjans de comunicació... Per això, a més a més de les manifestacions i altres formes de lluita, des d’aquesta modesta revista cridem a la militància cultural, és a dir: aprofiteu i assistiu a tots els actes culturals que pugueu. No us deixeu portar per la mandra davant de qualsevol expressió de la bellesa. Penseu, escriviu, llegiu, feu música, feu teatre, en la llengua que vulgueu. Sols i en companyia. Destineu-hi diners, si podeu. Seran ben aprofitats. Ens cal donar feina als artistes. Ens cal cercar solucions no demagògiques a la greu crisi que vivim. El mercat tendeix a presentar la cultura com un ornament del qual es pot prescindir tranquil·lament, potser perquè la percep com a perillosa. Efectivament, la cultura desenvolupa les nostres capacitats, ens fa creatius i resistents, i obre camins a les nostres utopies.  No ens la deixem arrabassar.

Concentració de pagesos davant la Torre Roja

Els pagesos del Baix Llobregat  ens hem mobilitzat contra el projecte Eurovegas  en defensa de la nostra  terra,  com tantes altres vegades  en el passat. Aquí podeu  veure  imatges de la concentració organitzada per la Unió de Pagesos davant de la Torre Roja l’any 1978.

Jaume Muns

Una història d’immigrants: la família Castelló

Dues generacions de descendents directes de Paulí Castelló i Encarnación Peirats

La Vall d´Uixó es un poble de la província de Castelló, molt ben situat entre la plana i la muntanya. A la plana es cultivaven tarongers, i a la muntanya, oliveres. Allà hi vivia, fa cent anys, la família formada per Vicenç Castelló i Úrsula Segarra (parenta llunyana dels Segarra del calçat), amb nou fills: Vicenç, Úrsula, Maria Rosa, Carmen, Teresa, Paulí, Rosario, Manuel i  Dolors.

En aquella època la familia Segarra començava a comercialitzar a gran escala tota mena de calçat. Era l’única indústria que donava feina, per emportar-se a fer a casa, a la major part  del poble. Els homes fent soles d´espardenyes i les dones cosint els complements.  

Les necessitats eren molt grans, i per això tots els membres de la família havien de contribuir al sosteniment de la casa. Des de jovenets, als 10 o 12 anys, als nens els posaven a filar, és a dir, a transformar les fulles del cànem en fils de diferents calibres per fer després les soles de les espardenyes. La feina consistia en anar donant voltes a una gran roda de fusta, a la qual hi adjuntaven el cànem per fer el fil. A les nenes, les situaven en cases  per fer de minyones, o de “passejadores”, per cuidar nens petits, a fi que les seves mares poguessin dedicar-se a altres afers Els joves que podien treballar a la fàbrica, es consideraven  privilegiats. A l´escola, ni pensar-hi. No és gens estrany que la joventut volgués fugir del poble.

Corria l´any 1917 i la guerra de l’Àfrica s´emportava bona part de la joventut que no havien pogut pagar la “quota” de la lleva coresponent. Un d´ells va ser en Manuel, el més jove de la família Castelló, el qual al poc temps va ser ferit greument, i  hospitalitzat a Melilla.                                                                                                                     

Durant l´estada a l´hospital va conèixer companys de Catalunya, que li comentaven com es vivia per Barcelona… hi havia molta feina a causa de la propera Exposició Internacional de 1929, i es guanyava molt més que per la Vall.

En Manuel, no s’ho pensa, i així que és llicenciat, marxa cap a Barcelona i entra a treballar a les pedreres de Montcada. Una vegada aposentat crida el seu germà Paulí, que en aquells temps ja s´havia casat amb Encarnación Peirats, i junts treballen a la cantera. És un treball molt dur, però recullen diners i els envien a la família de la Vall, fins que en Manuel troba un treball millor a Mollet del Vallès, i en Paulí marxa cap a Viladecans, on feineja un parent llunyà, conegut com el Morret,  que cerca feina dels pagesos i l’ofereix als  joves de la Vall. És feina ben pagada, i allotjament immediat. Però la feina sovint és dura: per exemple, anar a “vallejar”, és a dir, a mantenir els valls i refer-los si cal. Ell farà els tractes amb els pagesos, cobrarà, i pagarà als joves vallencs. I se’n quedarà, això sí, la corresponent comissió.

L´allotjament, situat a l’actual carrer de l’Antiga Riera, número 10, cantonada amb Passatge de la Unió, consistia en un cobert d´uralita i unes quantes màrfegues de fulles de panotxes de blat de moro per dormir. Com que ell coneixia Viladecans millor que ningú, trobava cases que necesitaven rellogats, i hi anava introduint els nouvinguts. D’aquesta forma en Paulí va anar a viure a una casa del carrer de la Poca Farina. Va anar a la Vall a buscar a la seva esposa, i al fill que ja tenia, i s´acomoden tots tres a Viladecans, en condicions molt precàries, però junts. Som al 1924, i el 1925 neix el segon fill, en Paulinet.

En aquells temps, els sogres d’en Paulí, és a dir, els pares de la seva esposa Encarnación, que es diuen Vicenç i Encarnación, decideixen també venir a Viladecans, i s´allotgen a casa d´una parenta que viu al carrer Balletbó, número 20. I allà se’n van també en Paulí, l’Encarnación i els fills. 

La il·lusió de tots plegats, però, és tenir vivenda pròpia. I comencen a contactar amb el Sr. Quimet, procurador del Sr. Feliu, que estava fent  la urbanització del que seria  el Barri de Sales. Els agraden els primers solars del que seria carrer de Bertran i Musitu. Els sogres es queden els números 2 i 4, i en Paulí el 6. El pagament es faria mitjançant entregues mensuals de 0.25 pessetes.

Mentrestant, però, com que en el carrer de Balletbó s´hi  troben molt estrets, en Paulí fa tractes amb un senyor de Barcelona que té un solar al carrer d’Escoda on hi ha una caseta en què hi guarden les eines i trastos. I el senyor li permet anar-hi a viure a canvi de mantenir el solar en condicions. 

A la casa del costat hi viu la família Masana, vinguda de Sallent i que els fills treballen a la Roca. Són el Ramon i el Domingo. I per aquesta coneixença, en Paulí també hi entra a treballar. La feina és dura, i a més complementa la jornada treballant al camp. Collir, regar, carregar o descarregar el carro de les verdures… Ho fa per ca l’Amirall, cal Calic o cal Rosendo. L`Almirall pare li cedeix un trosset de terra, al costat del carrer del Prat, perquè el cultivi pel seu compte, a la vegada  que vigila que la canalla de la barriada no entri al seus conreus. Tot servia per anar pagant el material, per començar a fer-se la casa.

Per fer-se-la, varen contactar amb l´Aragonès, paleta i propietari de la botiga-taverna situada en el número 9 del mateix carrer. Amb aquest paleta, ajudat per ell mateix, els sogres, el cunyat, i la dona, van anar pujant les parets, i cobrint la primera fase que consistia senzillament en les quatre parets, dues habitacions, i un menjador a una banda, i un passadís cap a l’eixida on hi havia una comuna. El terra sense enrajolar, una cortina separava l´habitació del passadís, i es cuinava a l´exterior. Entre en Paulí i el seu cunyat, varen fer un pou de 12 metres de profunditat. A l’estiu l´aigua era molt fresca, i la mare posava el vi i la fruita en fresc per dinar. I en canvi a ple hivern era més calenta, i els matins abans d´anar a l’escola ens rentàvem a la galleda directament per aprofitar l’escalfor.                                                 

A poc a poc anava invertint a la casa tot el que podia i cada vegada es feia més habitable… També van fer un cobert a l’exterior per cuinar, adaptant el pati per posar-hi aviram, conills, ànecs, coloms… per el consum de casa. En Paulí feia personalment les gàbies, els colomars, les separacions del bestiar.

L’aigua per beure i per cuinar havien d’anar a buscar-la a la “Font del Moro” a la cruïlla del carrer de Bertran i Musitu amb Balmes, que aleshores es deia Pau Claris. Era el punt de trobada de la mainada per jugar a bales, a la gepa, cavall fort, a futbol… i les nenes, a corda, a quatre cantons i a cuit i amagar.

A les cases es feia una vida molt austera, tot era bo per estalviar un cèntim. I l’Encarnació, com la resta de mestresses de casa emigrants, es multiplicava per ajudar a l’administració familiar. El repartir una arengada per a dos era normal. Si al vespre es feia foc a la llar, no calia encendre el llum, perquè amb la flama n’hi havia prou. De carn, només es menjava de la que es criava a l’eixida i sols en diades assenyalades.

Passa el temps, al barri ja han anat arribant famílies de tot Espanya.  De l’Aragó els Montclús, els Pérez, els Martí; d´Alacant els Pardo, els Berga, els Saval, els Montolio; de Múrcia  els Martínez, els Hernández, els Cazorla; d`Extremadura els Trigueros, els Gerona, els Tena… tots ells, animats d’un esperit de superació, amb moltes ganes de treballar per recollir un petit capital i fer-s’hi l’aixopluc de per vida. Els més joves, alternen entre ells i el natius de les poques cases existents, com eren els Via, els Gusi, els Domènech, els Balaguer, els Solina, els Vall-llosada...

Els sogres, a la fi, també han acabat de construír la seva casa de plata i pis, en un total de quatre vivendes. Era la casa mes complerta del carrer. Tenia una bomba per abastir d´aigua les quatre vivendes! Qui ho havia de dir! Era fantàstic! Feia no més de 10 anys que estava fent i portant llenya per als forns de coure el pa de la Vall i ara es trobava a Viladecans, treballant fix a la fàbrica Roca  i propietari d’una casa amb quatre vivendes. 

I com aquesta familia d’emigrants, les altres que van anar arribant feien el mateix. En el poble hi van trobar el que els feia falta, treball per guanyarse la vida i formar una familia. I el poble va trobar en ells la mà d’obra necessària per tirar endavant els diversos proyectes agrícoles, comercials i industrials. Tots plegats ho han fet tot, i tots  hi han sortit guanyadors.   

Paulí Castelló Peirats

Buramànding Kinte (2ªpart)

Ni vuit dies, ni vuit setmanes. La Creu Roja es va fer l’orni i passaren vuit mesos  abans que un funcionari del Consolat Britànic s’avingués a endur-se’l aprofitant un viatge a Anglaterra, quan la primera ministra Margaret Tatcher tornà a obrir l’aixeta migratòria. Rhodèsia ja era definitivament Zimbabwe, i en Buramànding havia aconseguit, per insistència, ser admès al curs preuniversitari de Cambridge. Durant tot aquest temps, treballà al camp amb el pare i germans del regidor. Fruit d’aquest treball, i de només gastar els diners que guanyava en segells de cartes adreçades a totes les universitats i institucions educatives d’Anglaterra demanant informació per accedir-hi, aconseguí estalviar més de cent mil pessetes, equivalents aleshores a unes cinc-centes lliures, que li anaren d’allò més bé quan arribà a la fi del seu viatge. El fet d’estar de pas, esperant a marxar en qualsevol moment, o com aquell qui diu “a quarts de deu del matí del dimecres de la setmana vinent” no el motivà a aprendre les llengües autòctones. Tot i així, finalment xampurrejava paraules i frases en català i en castellà.

El seu exquisit comportament feia que sovint el convidessin a anar a donar el volt. Ara l’un ara l’altre, els germans i amics, s’enduien en Kunta, que és com acabà essent anomenat, al Camp Nou, al Montseny, a Montserrat o de manera més quotidiana i propera al Manassas, aquella tasca que hi havia al carrer de la Poca Farina. Llibres en anglès que li deixaren i els discs de Bob Marley i de Peter Tosh, col·leccionats pel seu amfitrió, ompliren les estones d’oci i espera a casa. Aquesta llarga espera acabà finalment a primers de març de l’any 1980.

Una encaixada de mans al portal del Consolat Britànic a l’avinguda Diagonal de Barcelona, una abraçada i un desitjar-se sort, foren el comiat entre aquelles dues persones, ara ja amigues, que havien conviscut respectuosament, tot i que amb la petita i tèrbola sospita de que una mentida, segurament necessària per sobreviure, quedava pendent d’esvair.

Passaren, dos, tres i quatre mesos, i en Buramànding no escrivia... Als dinars familiars de diumenge, el no saber-ne res donava peu a fer conjectures, de tant en tant, qualsevol cosa:

–Deu haver mort,  deia l’un.

–...De fred, tot i la roba que li vàrem donar per passar l’hivern, deia l’altre.

–...O de fam. O malalt!  afegia un tercer.

–Vés a saber si els anglesos no l’han repatriat... 

–Està clar que ha de ser per alguna raó de força major. Va deixar ben dit que escriuria. 

–A mi em sabrà greu perquè si perdem la relació i no escriu, mai no sabrem tota la veritat sobre la seva persona i el seu viatge.

–Això mateix. Ni tan sols si de debò es deia Kinte, ni si travessà el desert del Kalahari, ni si era mandinga, ni si passà com si res per Angola havent-hi lleons i guerra.

Tots havien estat disposats a entendre i a acceptar una possible mentida,  nascuda de la relació amb un guàrdia desgraciat que el detenia perquè el dia abans havia vist Raices i li feia gràcia ser-ne el protagonista. Però també tots constataven que els hauria agradat saber-ne la plena veritat.

–Tant se val, deien. Fins que el temps ens l’esborri de la memòria, tots podrem recordar amb un somriure un noi de 18 anys de pell com el carbó, que va arribar a Viladecans fent camí vers el seu somni, tot fugint de la dissort, que es feia dir Buramànding Kinte i que es va estar vuit mesos a casa entre nosaltres, de la manera més digna i exquisida d’imaginar.

Cinc anys després, a l’abril del 85, quan l’oblit ja havia arraconat l’espera, el carter passava, per sota la porta, una carta plegada en forma de tríptic de color blau. Per una cara, duia escrita l’adreça de Viladecans amb el segell i un “Air Mail” imprès. Per l’altra, figurava el remitent damunt d’un mapa de Malawi, aquell país de l’Àfrica.

–Carta del Kunta, mare!  Carta del Kunta!  cridava, entrant a casa, un dels germans del regidor en llegir el nom del remitent i d’on venia.

–De qui dius? I, d’on?

–D’en Buramànding, mare, d’en Buramànding. Que ha ressuscitat a un país de l’Àfrica  que li diuen  Malawi!

Estava viu, doncs. Explicava que era enginyer elèctric per Cambridge i que feia de professor a la Universitat de Blanthire. Justificava el seu silenci i agraïa la mai oblidada hospitalitat, preguntava per tothom i anunciava una propera visita. Es reprenia així la relació i començava la correspondència.

La segona carta, va arribar en menys d’un mes. En ella explicava amb detalls el que havia estat la seva vida des d’aquell dia que pujà al cotxe del funcionari britànic a la Diagonal. Parlava dels durs anys d’aïllament i d’estudi a Cambridge, de la nova vida a Bulawayo i com havia esdevingut professor a la Universitat de Blanthire, al país veí. Justificava el seu llarg silenci per l’entossudiment a centrar-se en els llibres i poder sortir-se’n. Recordava tothom de l’any 79, i enviava una salutació per a tots, un per un. Anunciava que s’havia casat amb una noia anomenada Matu Sise de Zimbabwe i que esperaven un fill, i que si era nen li posaria el nom del regidor o el de la seva mare si era nena. Era tot agraïment.

–... Without your initial help, I would have been a rascal and eventually resort to criminalism. Thank God you acted promptly for humanity sake irrespective of colour and kinship.  (Sense la teva ajuda inicial, hauria acabat essent un bergant i, més tard o més d’hora, recorrent a la delinqüència. Gràcies a Déu que vas obrar immediatament per raons humanitàries al marge del color i de l’afinitat).

Aquesta carta havia estat escrita a la fi del curs universitari a Blanthire, a Malawi. No deixava cap altra adreça i com que havien començat les vacances, s’aturà el carteig. Així doncs, tot quedava novament a l’espera de la seva iniciativa.

Una tercera carta va arribar des de Trípoli, la capital de Líbia, a començaments de l’any 1986.  No duia remitent. Només deia que era allà treballant en la construcció d’una nova central elèctrica aprofitant les vacances, i que en molt poques setmanes, quan anés camí d’Alemanya a ampliar estudis, passaria per Viladecans a saludar tothom i xerrar de tot.

Una setmana després d’arribar aquesta carta, el president Ronald Reagan dels Estats Units feia bombardejar els palaus del president Gaddafi a Trípoli i més d’una, de dues i de tres centrals elèctriques, en resposta a un atemptat prefabricat deu dies abans a la discoteca La Belle, al Berlín occidental. Moria un fill del president i força altra gent. A partir d’aquí, novament silenci. Res més se n’ha sabut. I, passats tants anys, aquest silenci ja només pot ser de mort.

Acaba aquí la història d’en Buramànding Kinte. Un dels predecessors dels 30.000 subsaharians que volien saltar les tanques a Melilla, l’octubre de l’any 2005. De continuar com fins ara les coses a l’Àfrica, les hauran saltades altres 30.000 abans d’adonar-nos-en. Perquè com us deia en començar,  parques i genets apocalíptics senyoregen llurs països. És així fins al punt que els avui descendents dels qui aconseguiren no ser esclavitzats al segles XVIII i XIX arrisquen la vida, amb la pretensió de millorar-la, esclavitzant-se voluntàriament. I per arrodonir la cruel paradoxa, l’Occident, que assolí la hegemonia planetària fonamentant-se en aquell esclavatge desllorigador i tan responsable del que avui passa, ara els diu que no. Això sí, li dol un poquet assabentar-se a l’hora de sopar mirant la tele, que molts hagin pogut esdevenir carn de peix i que d’altres el vent i la sorra els hagi fet llavor de duna.  

I tot i que us podria haver arreglat el final, inventant-me que potser en Kunta es va electrocutar, sense voler, tocant un fil que no tocava o que potser va creure que el desert de Líbia era més petit que el del Kalahari i s’hi va perdre, o que potser el van prendre per espia i que després de les bombes en Gaddafi el feu estronxar amb una simitarra, o que potser un virus maligne dels blancs se’l menjà a ell que no ho era... això ja seria donar-vos gat per llebre i contar-vos un conte quan el relat d’avui és una història viladecanenca que a ningú li va agradar donar per acabada. 

Així que ja ho veieu: ni viatge ni ampliació d’estudis ni retrobament d’amics ni res relatiu a la Matu o al seu fill... Tot trencat per un indesitjat silenci. Mai no sabrem del cert què li va passar al bonàs d’en Buramànding, o fins a quin punt la seva història era certa. Mai no sabrem, fil per randa, allò que va passar des que va trobar-se els pares degollats a Bulawayo fins ser detingut per un guàrdia carcamal de Viladecans, ni la raó de les cicatrius als seus braços, ni si de debò era mandinga, ni la certesa plena del seu nom. Però una cosa sí que ha de quedar clara a tothom i així convertida en axioma: els que ara volten pel Gurugú, són buramàndings esperant el dret que se’ls nega. Tots ells són tan dignes de ser feliços, com qualsevol altre que per necessitat arribi i s’estigui a Barcelona o a Tombuctú, i tots ells tenen históries dignes de ser conegudes.

Us l’he explicada tal com va ser. I aquesta amistat estroncada, és un record tan acontentador com entristidor de la gent que va conèixer en Buramànding, però molt especialment d’aquell regidor de Viladecans de l’any 1979 que l’acollí, a ca seva, al marge del color i de l’afinitat.

Andreu Comellas

El centenari oblidat. 1909, l’Electra arriba a Viladecans

Detall d’una postal on s’hi detecta una de les primeres làmpades de l’enllumenat públic al poble. Estava situada a la plaça de la Vila, davant de la reixa d’entrada de la Torre del Baró. La imatge pot ser datada el mateix 1909 o a inicis de la dècada dels anys deu. (Autoria fotogràfica desconeguda, AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans)

Retrat del terratinent Artur Costa i Martí. (Autoria fotogràfica desconeguda, AMG, Fons Ajuntament de Gavà)

Detall de la façana de la fàbrica gavanenca La Electra del Llobregat. (Autoria fotogràfica desconeguda, AMG, Fons Ajuntament de Gavà)

Quan l’alcalde Josep Presas va donar per acabat el Ple Municipal del dijous 18 de febrer de l’any 1909, molt segurament confiava, reconfortat, que amb aquella sessió Viladecans assoliria una fita sense precedents. I és que en aquell Ple el batlle va informar al conjunt dels regidors de l’acord verbal que havia tancat amb el propietari benestant barceloní resident a Gavà, Artur Costa i Martí, relatiu al subministrament de fluid elèctric a Viladecans, dependències de l’Ajuntament i jutjat. L’acord estipulava que l’empresa de l’hisendat proporcionaria 45 làmpades de 10 bugies cadascuna als carrers del poble i que l’import del servei es fixaria en 1.500 pessetes anuals, tot obligant a la companyia subministradora a instal·lar la línia, el transformador i les derivacions del corrent elèctric, allà per on estimés més convenient. Per la part del consistori, l’alcalde es comprometia que l’ajuntament no imposaria cap gravamen ni arbitri en el decurs dels vint anys propers, durant els quals el municipi s’obligava a utilitzar només el fluid subministrat per la fàbrica de Gavà, fossin qui fossin els seus propietaris. Els regidors van subscriure per unanimitat el conveni verbal acordat entre l’alcalde i el senyor Costa; si bé tots van coincidir que s’havia de formalitzar per escrit amb el concurs de l’alcalde, el regidor síndic i dos regidors més, amb l’interès que el nou servei pogués facilitar la creació de noves indústries que derivessin en l’engrandiment i els desenvolupament dels interessos del veïnatge.

Fins aleshores, els veïns i veïnes del poble s’il·luminaven de nit, a les cases, amb quinqués de petroli, llums d’oli i palmatòries. Al mateix temps, eren ja força coneguts els llums de gas presents als fanals dels carrers de les ciutats, tot i que no tenim constància que a Viladecans hi haguessin fanals de gas ni, per tant, cap fanaler que se n’ocupés, a cavall dels segles XIX i XX. De totes formes, l’arribada per aquelles mateixes dates del gas d’acetilè a les llars ­–l’anomenat llum de carburo– assoliria un grau important de popularitat atès el preu raonable d’un combustible que permetia il·luminar tota una estança durant hores. D’altra banda, la invenció, per part de l’austríac Karl Auer, d’un nou 

metxer –la coneguda popularment a Catalunya com a camiseta Auer– milloraria la incandescència de la il·luminació de gas, cosa que aportà noves perspectives a les possibilitats del llum domèstic. Imaginem-nos, doncs, les diverses estances de les cases i masies de Viladecans d’inicis de segle XX il·luminades amb llums de carbur per a les sales i amb palmatòries o quinqués de petroli per a les altres cambres.

Això no obstant, res era semblant a allò que podia oferir el llum elèctric: l’energia generalment anomenada aleshores amb el terme d’electra. No només millorava la il·luminació domèstica sinó que també esdevenia força motriu per a una indústria que es preparava per viure una segona revolució industrial, al marge de les existències de carbó o la presència propera de recursos hidràulics. Qui més qui menys era conscient de la importància d’adaptar-se als nous canvis tecnològics si hom volia millorar l’economia i el confort de la població.

S’ha de creure que al Viladecans del 1909 tothom era ben conscient dels beneficis de disposar de llum elèctric. A Sant Boi de Llobregat, per exemple, l’electra havia arribat l’any 1894, quan l’enginyer de camins Aleix Parés i Valls va construir una planta productora d’energia elèctrica que va entrar en funcionament per la Festa Major de 1895, amb l’encesa de quatre arcs voltaics i d’un potent reflector dirigit l’església parroquial. A Gavà, com ja s’ha pogut intuir en aquest mateix article, el promotor del subministrament elèctric va ser el propietari Artur Costa qui, ja als inicis del mateix any 1909, buscava amb afany clients potencials tant en aquest municipi com en altres veïns de la rodalia, com fou el cas de Viladecans. Buscava l’oferta necessària que atorgaria viabilitat a la seva empresa anomenada La Electra del Llobregat la qual hauria de rebre la concessió del subministrament elèctric, tant de Gavà com de Viladecans.

La fàbrica de fer llum d’Artur Costa estava situada a Gavà al darrere de la torre residencial d’aquest terratinent. Concretament en la casa coneguda com Villa Carmen, que pocs anys més tard seria el centre de l’establiment d’oci conegut com American Lake. I des d’aquest punt van començar a proliferar pals i fils que es van anar estenent pel poble veí, tot arribant a Viladecans, cap a finals de maig del mateix any 1909. 

Això no obstant, el senyor Costa –en desconeixem els motius– ràpidament es vengué l’empresa a l’industrial Lluís Huguet i Furriol. Sigui com sigui, a partir d’aleshores Lluís Huguet esdevingué, durant tota la dècada dels anys deu i dels anys vint del segle passat, l’home que tingué cura del subministrament del llum elèctric a Viladecans i a Gavà. Un subministrament, sigui dit de passada, que es mostraria aviat insuficient a conseqüència d’una demanda energètica que a poc a poc va anar creixent de forma sostinguda. En el nostre poble, per exemple, un informe generat des de la comissió de Foment de l’ajuntament, datat cap al mes de febrer de 1918, criticava severament l’acord establert entre l’alcalde Josep Presas i el terratinent Artur Costa, amb el consegüent acord de Ple Municipal del febrer de 1909. La crítica se centrava en la manca d’informació pública prèvia i transparència en la tramitació, així com en la falta d’observança dels coneixements tècnics previs imprescindibles per a la posada en marxa del servei. En qualsevol cas, el gran problema radicava en el fet que encara no s’havia subscrit cap acord per escrit entre l’ajuntament de Viladecans i l’empresa concessionària; un acord formal que hauria d’haver resolt qüestions tècniques bàsiques com era qui es faria càrrec del recanvi i de la neteja de les bombetes, de si seria possible modificar la potència contractada de les 10 bugies per cadascuna d’elles o sobre qui determinava l’encesa i l’apagament de l’enllumenat públic en funció de les hores de llum solar al llarg de l’any. 

La comissió de Foment concloïa que l’acord municipal del 18 de febrer de 1909 era totalment nul de ple dret i, per tant, revocable, encara que excusava a l’alcalde Josep Presas per haver actuat de bona fe “en l’afany que sentia de no deixar escapar una millora que efectivament revestia una importància per a la població”. Sigui com sigui, sembla que les conclusions de la comissió de Foment van servir per millorar les condicions del subministrament de l’enllumenat públic que rebria Viladecans. Així, les làmpades van passar a ser de 25 bugies en comptes de 10, les hores d’encesa i apagament de l’enllumenat es van establir segons les hores de sortida i posta del sol que determinava anualment el calendari publicat per l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, de la mateixa forma que s’acordava que l’empresa subministradora correria amb les despeses de l’augment del nombre de làmpades, a mesura que el creixement urbanístic del poble així ho requerís.

Amb aquestes condicions continuà, durant uns anys més La Electra del Llobregat subministrant llum elèctric a Viladecans. Això no obstant, el 16 de setembre de 1924 la fàbrica de llum de Gavà fou venuda a Fuerzas y Riegos del Ebro S.A.; companyia que esdevingué la concessionària exclusiva de l’enllumenat públic de Viladecans, a partir del 16 de març de l’any 1929. 

Xavier Calderé i Bel

Esparver cendrós (Circus pygargus)

De la família dels falcònids. Fa 40-46 cm de llargada total i 97-115 cm d'envergadura alar. S'alimenta de petits vertebrats i insectes grossos. Migrador parcial. Habita als aiguamolls i als boscos humits.
Amb dades actuals, al Principat n'hi ha 70 parelles i a la resta d'Europa entre 35.000 i 65.000 parelles. El seu estat de conservació al Principat és en perill mentre que a Europa es considera que és segur.
Font: Viquipèdia.

Eio Ramon

El Concili Vaticà II, una caixa de sorpreses

Acabem de començar un enfilall de celebracions dels 50 anys del Concili Vaticà II. Tota la vida n’he sentit a parlar, però jo mai no hi havia parat gaire atenció. Quan es va celebrar, jo era encara molt petita i a casa, que érem cristians sense cap convenciment, només per l’obligació del nacionalcatolicisme, l’esdeveniment no va desvetllar cap interès. Únicament hi havia una simpatia general per Joan XXIII, el “papa bo”. 

De més gran, i ja cristiana per voluntat pròpia,  la sensació sempre ha estat que el Concili va obrir unes expectatives sobre el funcionament de l’Església que després no s’han acomplert gaire. I jo de fet els documents del Concili tampoc no me’ls havia llegit, perquè en principi estic més aviat decebuda de documents eclesiàstics amb grans paraules i pocs fets i desconfio sistemàticament de tot allò que escriu la jerarquia.

Doncs ara que es torna a parlar del Concili i que m’hi he aproximat amb uns altres ulls, m’he quedat molt sorpresa. En primer lloc, per com va anar. Una Església encarcarada, prepotent, poderosa, és convocada per un papa que havien escollit per vell i amb voluntat que fos “de transició” (és a dir, que durés poc i no molestés gaire) per a revisar no pas la doctrina sinó la fidelitat de la institució al missatge de Jesús. La notícia va agradar tant a la cúria que ni tan sols va ser portada de l’Osservatore romano. Van intentar que passés desapercebuda.

L’aparell prepara ponències i mil-i-un documents farragosos per continuar afirmant el de sempre. L’organització preveu delegats i comissions de treball ja pactats i pastelejats per endavant. Hi podem reconèixer els mateixos tics de molts congressos i assemblees polítiques i sindicals. Primera sorpresa, en l’acte d’inauguració, el papa fa un discurs absolutament en direcció contrària dels documents preparats. Segona sorpresa, la gent aclama el papa a la plaça de sant Pere aquella nit, i en lloc de parlar de coses obtuses  des de les randes, les capes i les mitres, el papa té paraules senzilles, casolanes, fraternes, amables per a tothom (si no el coneixeu, no us perdeu el “discurs de la lluna”, que podeu trobar a internet molt fàcilment). 

I tercer, primera sessió del Concili: els bisbes han de votar les comissions de treball i els seus responsables. I uns quants es neguen a votar res sense conèixer-se millor. El resultat de tot plegat: els documents inicials acaben a la paperera, els teòlegs anteriorment represaliats o mal vistos fan lliurement les seves aportacions. I el Concili comença a adquirir el caràcter que li volia donar Joan 

XXIII: col·legial entre els bisbes (no jeràrquic des del Papa), “de la vida” i no de la doctrina (amb això de l’aggiornamento, o sigui del posar al dia una fe que havia desaparegut sota la norma), obert als cristians no catòlics, escoltant les veus del món d’una forma confiada, respectuós amb les altres religions, compromès en el món de la política i de la societat. Retorn a l’evangeli (no només s’autoritza, sinó que es promou que els cristians llegeixin la Bíblia, abans segrestada pels homes que s’autoanomenen savis), ús de les llengües vernacles, reconeixement que l’Església no té Déu en exclusiva, sinó que Déu és a tot al món, allà on vol ser..., reconeixement del paper dels laics... En fi, una veritable revolució.

Després el sector carca ha continuat pressionant de tal manera que s’han fet passes enrere i moltes coses no s’han arribat a aplicar, però el canvi va ser substancial.   A part que el món ha girat a gran velocitat aquests anys i ara convindria encara posar-se molt més al dia. 

Avui vivim moments en què la democràcia està en crisi i sembla que els partits polítics no estan disposats a moure fitxa. Ens convindria molt una mena de concili laic: com fer que la democràcia ho sigui realment? Quines coses han de desaparèixer? Què cal canviar dels mecanismes del partit? Com podem promoure la participació? Em direu que això ja ho ha fet el 15-M i és veritat. Però la gràcia del Concili és que qui es va interrogar va ser qui tenia el poder i per tant va afavorir realment molts canvis. Tant de bo totes les institucions es replantegessin així la seva funció (i tant de bo els carques de torn no poguessin posar-hi, com ha passat dins l’Església, tants pals a les rodes).

Mercè Solé