Xatrac gros (Sterna caspia)

Viladecans, setembre 2013. Platja de la pineda de Cal Francès.

És el més gran de la família dels xatracs. El seu bec és un tret distintiu de l’ocell ja que és bastant robust i té un color roig intens amb una taca negra a la punta. Als Països Catalans s’hi deixa veure de tant en tant especialment a les zones humides.

Eio Ramon

El Mamut a la cavalcada

Ai, que content que estic que m’encomanin aquestes feinetes. La vigília de Reis vaig anar, ben guarnit, a acompanyar el patge reial, descendent d’aquell ciutadà viladecanenc de l’època dels romans que tenia un taller de ceràmica. El meu seguici estrenava vestits de gala (guapos, oi?) i a mi em va encantar obrir la comitiva. I veure la imaginació dels nens, amb aquestes cartes fantàstiques (que jo en persona vaig donar als Reis) i que s’havien preparat fanalets i caixes per posar caramels per a l’ocasió. En fi, una gran nit!

Turista a Jordània, invasor de la història (1)

Ser turista a Jordània és sentir-se foraster en terra estranya,  part de les hosts invasores que s’apropien dels territoris mil·lenaris a cop d’euro i  targeta Visa. Invasors de la història dels altres.  Jordània és terra d’invasions, des dels romans als anglesos, als turcs o als americans.  O als croats. Els francs, que diuen ells. El 1918 entre els francesos i els anglesos es van repartir el territori àrab i van traçar les actuals fronteres. Jordània limita  al Nord amb Síria,  al nord-est amb l’Iraq, a l’ est i sud amb Aràbia Saudita, al sud-oest amb el mar Roig (al golf de Aqaba),  i a l’oest amb Israel i Cisjordània, llocs destrossats per violències televisades pròpies i alienes, però on fins i tot les pròpies tenen molt  d’alienes. Els jordans sospiren –explicava el guia– per fer desaparèixer les fronteres. Som àrabs.

El primer contacte amb el paisatge des de l’autocar camí de Madaba va ser el d’una terra ocre, pedregosa i sedegosa de suaus colines i planures ondulades.  Em va recordar el paisatge bessó de la invasió d’Iraq vista per la tele i, en un fos encadenat de la memòria, el bombardeig inaugural de Bagdad en una nit verd fosforescent, on les bombes eren punts brillants  retransmesos en directe via satèl·lit amb càmeres de visió nocturna. De tard en tard es veia al lluny un pastor amb un ramat de cinc o sis cabres, traient profit dels escassos matolls marrons.

Vam arribar a Madaba, ciutat que encara conserva la paciència miniaturista dels mosaics, fets a petites peces enganxades amb la pega més antiga, l’engrut, farina i aigua, resseguint durant mesos les línies d’un dibuix en una tela. Allà, una església de pelegrins té un fresc d’un Sant Jordi a la paret, i al terra un mosaic del primer gran mapa conegut sobre els llocs sants dels cristians. Tot són referències bíbliques en aquest bressol mediterrani d’enfrontaments i complicitats. Lamentablement  estem perdent aquests referents culturals comuns que ens ajuden a entendre qui som.

 Vam pujar el Mont Nebo,  des d’on ens diuen que Moisès va poder veure la terra promesa. Fins on arribava la vista eren muntanyes àrides. Ocres, pelades i de pendents suaus. Estava ennuvolat però imaginava el valor de la promesa d’un horitzó amb terra i aigua. Jordània és un país amb set.  Per tot arreu trobes la cultura de l’aigua com a bé preciós. Es queixen els jordans que Israel, amb les preses, s’ha begut les aigües del Jordà. Quan els jordans parlen de Jerusalem sempre,  sempre, la reivindiquen amb l’adjectiu  “ocupada”. Jerusalem ocupada. El guia es queixa que els seus dos germans, que viuen als Estats Units i tenen passaport americà, puguin entrar a Palestina, i ell, jordà de  Jordània, no. 

Les canalitzacions de Petra, a la qual arribem per una muntanya amb algunes restes de neu,  són per aprofitar fins a l’última gota l’aigua de pluja. Petra és única: unes muntanyes, cosines llunyanes de Montserrat, amb unes rogenques roques gegants  gairebé carnals que formen  estrets congosts. Després, quan veus  les construccions esculpides a les roques, i el Tresor,  que va fer famós Indiana Jones, saps que estàs davant d’una impressió irrepetible. 

Enmig, això sí, d’un formiguer de turistes. 

Terra de refugiats siris, egipcis, palestins, que busquen feina en grup,  nens de quinze anys que venen flautes de canya en les esplèndides runes de Jerash amb moltes excavacions per fer. Als països àrabs els turistes sempre anem  junts, aliens a la gent, a la seva manera de viure, com si tots fossin cambrers, pidolaires o venedors de souvenirs. Empleats del gran parc temàtic del món. (continuarà)  

José Luis Atienza

L’Orant i altres peces, al Museu de Ca n’Amat

El passat 10 de desembre, Mn. Manel Simó, rector de la parròquia de Santa Maria Magdalena de Viladecans, va signar amb la senyora Gisela Navarro, tinenta d’alcalde del municipi, en representació de l’Ajuntament, un conveni de cessió en règim de comodat de diverses peces d’interès arqueològic i patrimonial, entre les quals destaca l’Orant de Sales. Les peces seran instal·lades al Museu de Viladecans, a Ca n’Amat.

Crec que aquestes peces són patrimoni del poble –va dir Mn. Manel en la signatura del conveni– i estaran molt millor custodiades i conservades al Museu, que no pas a la parròquia. Ho vaig consultar al bisbat i no va posar cap inconvenient en la redacció i signatura del conveni. 

L’Orant, i altres peces com són: una bora de dollium, un pivot d’àmfora, una àmfora sencera restaurada i un lingot de plom, es trobaven a Gavà, d’on les va recuperar Mn. Manel, ja que l’ermita de Sales, d’on provenien, es troba en els límits territorials de la parròquia de Santa Maria Magdalena.

L’Orant de Sales és una figura de terracota de 68’4 x 38’2 x 58 cm., que representa una dona agenollada. Data probablement del segon terç del segle XV, o inicis del XVI. Fou trobada sota el paviment de l’altar de l’ermita de la Mare de Déu de Sales en les excavacions que es van produir l’any 1976. Els orants eren figures de la simbologia religiosa per expressar una actitud de pregària. La historiadora Montserrat Jardí va escriure un interessant article, en el llibre “Història de Viladecans. Els antecedents ibèrics i romans”. Ajuntament de Viladecans, 1998, sobre aquesta figura on deia: La figura està incompleta i força fragmentada: manca totalment el braç esquerre i la mà dreta, i al vestit li falten alguns trossos. La cara és més aviat menuda, les galtes ben arrodonides i les ninetes dels ulls foradades amb un punxó...Vesteix túnica cenyida a la cintura... 

Entre les altres peces cedides al Museu, l’àmfora sencera restaurada té una mida de 103’5 x 27 x 28 cm. i prové del paratge anomenat de Les Sorres, a la platja de Viladecans, igualment que els altres trossos d’àmfora cedits en el conveni.

El lingot de plom és una curiosa peça de 10 x 52 x 9’2 cm., que probablement va caure d’algun vaixell que transportava aquest producte.

Hem de felicitar-nos per aquesta notícia i continuar amb l’afany per part de tots de recuperar el valuós patrimoni arqueològic i d’interès cultural de la nostra ciutat.

Una proposta per al futur de Catalunya

Ja sé que amb el tema nacional tot funciona sobretot a nivell de sentiments i que costa molt demanar d’aturar-se a pensar coses raonables i factibles, però això no treu que, els qui pensem que pel camí de la confrontació pura i dura no anem enlloc, continuem intentant proposar sortides a la tensa i complicada situació actual. 

Estic convençut –com crec que també ho estan els partits que l’han proposat– que la consulta del 9 de novembre no es farà. L’estat té prou mitjans per impedir-ho, i sense necessitat d’arribar a utilitzar cap mena de violència. I és una sort que no es faci, perquè amb la doble pregunta que es proposa, l’únic que podríem aconseguir és un guirigall d’interpretacions del resultat –fos el que fos– impossible de gestionar. I m’imagino que els partits que han fet la proposta, de fet, si l’han feta, és perquè saben que no es farà: ells també saben prou que, si es fes, la gestió del resultat ens abocaria a un futur d’allò més desgavellat.

I llavors què? Suposo que des de l’independentisme es deu estar somiant en unes noves eleccions en què tinguessin majoria els partits independentistes per tal de proclamar unilateralment la independència. I llavors què? Com que aquesta independència no seria acceptada ni reconeguda per l’estat espanyol (ni pels estats europeus!), el pas següent m’imagino que deu ser una mobilització popular per forçar les coses: omplir els carrers i places de Catalunya un dia i un altre, crear un clima més o menys revolucionari… La veritat, no m’ho acabo d’imaginar. Perquè una cosa és sortir un onze de setembre al carrer i muntar festivament una cadena humana de nord a sud del país, i una altra és aguantar tot el que una revolució significa. No m’imagino que hi hagi gaire gent disposada a embrancar-se en una cosa així… 

I bé. Arribats en aquest punt, jo crec que els partits promotors de la consulta farien bé de començar a pensar en una sortida més viable. Una sortida que, tot s’ha de dir, s’ha fet possible gràcies a la pròpia pressió de l’independentisme, que ha forçat al PSOE a acceptar de promoure, més o menys de grat, una reforma constitucional des del punt de vista federal, una canvi que IU ja fa temps que també defensa. 

Aquesta sortida és la que proposa Federalistes d’Esquerres i que jo formularia de la manera següent. Es tractaria de promoure una reforma constitucional que estructuri Espanya com un estat federal i reconegui la lliure voluntat dels seus pobles de formar-ne part. Aquesta estructura federal hauria d’assegurar l’equitat econòmica entre els territoris, reconèixer clarament la realitat plurinacional i plurilingüística, simplificar l’administració mitjançant la clarificació de competències, i crear mecanismes eficaços de regeneració democràtica. Aquesta reforma es votaria en referèndum a tot Espanya i, en el cas que els votants catalans s’hi manifestessin majoritàriament en contra, aleshores caldria obrir un procés de consulta per a una possible secessió.

He dit abans que això sí que és possible, si es fa una pressió seriosa i unitària en aquest sentit, en què s’unissin els partits que promouen la consulta i el PSC. Jo crec que a hores d’ara ja hi ha un nombre notable de dirigents espanyols (bàsicament al PSOE i a IU) que s’adonen que la situació catalana necessita una resposta política i que s’adonen, també, que l’estructura de l’estat, més enllà de la situació catalana, necessita canvis seriosos. I potser el PP haurà d’acabar cedint, o simplement deixarà de tenir majoria a les properes eleccions. En tot cas, penso que tota la tasca pedagògica a nivell espanyol que els grans partits no van fer després de l’aprovació de la Constitució, i que hauria permès la normalització social de la realitat plurinacional de l’estat, potser ara, ni que sigui amb un retard fora de qualsevol sensatesa, es podrà recuperar i posar en marxa… 

Ja m’imagino que des de la perspectiva de l’independentisme tot el que he escrit en aquesta pàgina no té gaire –o cap– sentit. Doncs potser no. Però a mi em sembla una possibilitat viable i que pot arribar a resultar estimulant per a molta gent. A part que no crec que hi hagi cap altra sortida.

Josep Lligadas

La xarxa d’escoles bressol de Viladecans: un servei públic de qualitat

Ja fa deu anys que l’Ajuntament de Viladecans va apostar per la creació d’un servei públic del qual creiem que la ciutat pot sentir-se molt orgullosa: la Xarxa d’Escoles Bressol Municipals. Els nous centres educatius infantils van respondre a una important demanda de pares i mares que havien de compatibilitzar la feina i la vida familiar. 

Són, de moment, quatre les escoles bressol que funcionen a ple rendiment, garantint una atenció de gran qualitat. Les empreses que gestionen La Muntanyeta, La Ginesta, La Marina i La Pineda han demostrat repetidament la seva professionalitat, i tant els pares com l’Ajuntament han elogiat el seu funcionament.

La línia d’excel·lència exigida ha estat garantida pel seguiment que l’Ajuntament ha realitzat en tot moment. Els tècnics municipals han treballat i treballen acuradament comprovant que les actuacions que realitzen les empreses gestores del servei municipal d’escoles bressol s’adequïn als protocols de qualitat fixats. Molt concretament, se segueix amb atenció tot allò que fa referència a la metodologia i al personal dels centres (suplències, promocions, rotacions entre escoles, sancions, etcètera). 

L’Ajuntament ha estat atent, des d’un primer moment, als canvis de personal de l’Escola Bressol La Marina i ha ofert explicacions. Els tècnics municipals van informar dels fets mitjançant una reunió amb els representats de les famílies de l’escola (representant del Consell Escolar i la presidenta de l’AMPA), i també en el decurs de la reunió del 3 de desembre, adreçada a totes les famílies que tenien els seus fills en alguna classe on s’havia produït canvi de personal. 

En aquesta darrera trobada, els representants municipals van explicar que l’Ajuntament, com a titular del servei i en exercici de la seva funció de garantir que aquest sigui de la màxima qualitat a les escoles bressol de la ciutat, van demanar d’immediat a l’empresa gestora les corresponents explicacions i informacions respecte als fets. Un cop rebudes, des de la institució municipal no es va considerar necessària l’adopció de mesures diferents de les preses. I això, sense perjudici que les persones directament afectades puguin reclamar davant de l’autoritat judicial laboral pertinent. 

La Marina, com la resta d’escoles bressol municipals, continua oferint un servei de gran qualitat, amb persones perfectament capacitades. Es tracta d’un servei públic que l’Ajuntament valora com a necessari. Aquest criteri, malauradament, no el comparteix la Generalitat, ja que en els pressupostos del 2014 no reserva cap partida a aquest capítol. El resultat serà, probablement, que les famílies hauran d’augmentar l’esforç per afrontar el cost del servei. L’Ajuntament, per la seva part, incrementarà la seva aportació en 140.000 euros. 

Creiem que la formació de les persones és clau per al nostre futur. I no només des de la perspectiva de l’educació reglada, sinó també des de la petita infància. A més, l’existència d’aquest servei facilita la conciliació familiar i laboral. La maternitat o paternitat no han de ser un problema per a l’accés o la continuïtat en el món del treball. Les escoles bressol faciliten la igualtat d’oportunitats.

 Gisela Navarro 

Solidaritat a Viladecans

Aquestes darreres setmanes hem vist com a Viladecans es duien a terme una colla d’actes solidaris, de molt diversos tipus. No intentarem fer-ne aquí la llista, perquè segur que ens en deixaríem, però en tot cas cal dir que han estat molts.

És un bon senyal, per a tots plegats, aquesta mobilització ciutadana per a aquest tipus de causes. I convé que les valorem tal com cal, i que siguem conscients que, com a col·lectivitat, tenim capacitat per sortir de nosaltres mateixos i preocupar-nos per tantes persones que pateixen necessitats. I que, a partir d’aquesta constatació, ens sentim esperonats a continuar i estendre l’esperit solidari. Sens dubte que la crisi, entre tantes coses negatives que ens ha deixat, almenys ens n’ha deixat una de positiva: el desvetllament d’una més gran capacitat d’atenció als altres.

Certament que tot aquest desplegament solidari no ens ha de fer oblidar que l’actual situació de penúria per a tanta gent no ens ha vingut per atzar. El fet que cada cop hi hagi més gent pobra entre nosaltres, i el fet que l’estat del benestar que tant va costar de construir perilli, té unes causes i uns causants. I és també cosa de tots lluitar perquè les estructures socials siguin més justes i no provoquin la desigualtat que ara provoquen. Però això no treu que valgui la pena alegrar-nos per tots els actes en què en aquestes darreres setmanes tots els viladecanencs i viladecanenques hem pogut participar per fer la vida una mica millor per als que més ho necessiten. Que aquest esperit solidari continuï tot l’any!

Zinoviev Linares, el comunista irreductible

Zinoviev amb la seva dona i filla.

Zinoviev Linares al Ple del primer Ajuntament democràtic el 1979.

A l’abril del 1979 celebrant els resultats de les eleccions municipals.

Al 1977 celebrant una festa al local del PSUC.

Vam perdre el Zinoviev fa quinze anys, l’any 1998. Durant molts anys va ser la icona suquera, perquè era el comunista menys clandestí dels comunistes clandestins, sempre recollint a pit descobert diners per a presos polítics, vaguistes, per a Mundo Obrero, invitat de la Brigada Política Social de Via Laietana cada cop que Franco passava a menys de cinquanta kilòmetres de Viladecans. El seu pare li va posar Zinoviev, heroi de la revolució russa, Franco el va rebatejar com Manuel, nosaltres el coneixíem com el Linares, i va recuperar el Zinoviev amb la democràcia, encara que el funcionari de torn li va posar Zenobiel al DNI. L’any 1979 va celebrar la victòria del PSUC, però tota la seva vida va militar al bàndol dels perdedors. Ja jubilat, va ser desnonat al tercer intent pels jutjats i la policia nacional de la casa on sempre havia viscut. Es va defensar amb un encenedor i una bombona de butà. Era una planta baixa amb pati i una figuera, on a vegades invitava a paelles i on tothom acabava cantant Cuba sí, Cuba sí, yankis no. 

José Luis Atienza Ferrero

La llar de foc del despatx de l’Alcaldia

Podria molt ben ser que algú dels nostres lectors pensés que aquest article ja l’ha llegit anteriorment i per alguna raó, potser una badada, l’hem tornat a publicar. De fet, el lector que pensés això no aniria gaire errat. El cert, és que el tema que ens ocupa, aquest mes en aquest espai, ja n’havíem parlat en el butlletí del Grup Tres Torres Canis Vallis de gener de 2009, i, donada la important difussió que manté la revista Punt de Trobada, ens ha semblat adient de tornar-lo a reproduïr en aquest mitjà.

Explicàvem doncs, en el Canis Vallis, que havíem trobat un article a l’hemeroteca de La Vanguardia del dia 10 de maig de 1893, en què es parla de la xemeneia del despatx de l’Alcaldia, tot destacant la bellesa d’aquest element decoratiu del que va ser el saló principal de la Torre Modolell, residència del matrimoni format per Magdalena Modolell i Jaume Nogués. 

També és de destacar el fet que l’articulista de La Vanguardia, diu que la xemeneia va destinada a la Casa “Madorell” de Viladecans. Això de “Madorell” podria semblar un error, però el cas és que, com hem comentat en altres ocasions i també en aquesta mateixa revista, Magdalena Modolell era coneguda pels viladecanencs de l’època com “la Madorella” o també com “senyora Madorell”.

L’article diu així:

En el Salón de La Vanguardia, además de los grabados de que hablamos en otro número, hay expuesta esta semana una gran chimenea de nogal, estilo gótico, tallada con gran esmero por los escultores tallistas señores Riera é hijo. 

Cuatro columnas salomónicas, de ejecución excelente, sostienen el friso de bellos y variados calados cuyos ángulos anteriores desaparecen para dar cabida á dos bichas perfectamente talladas y de buen gusto artístico que soportan el cornisamiento, de bastante vuelo. En las caras laterales se ven unas elegantes ogivas y en la parte más elevada de la chimenea un escudo con la letra M., inicial del nombre de la quinta á que va destinada, Casa ‘n Madorell de Viladecans. La puerta de la chimenea es de hierro repujado por el señor Valero Tiestos, con arreglo á un precioso dibujo en el que se ostenta un aguilucho. La obra ha sido dirigida por el arquitecto don José Azemar y acredita realmente los talleres de los señores Riera. 

El mes de setembre de 1892, el diari La Vanguardia inaugura la nova seu al número 7 de la Rambla dels Estudis de Barcelona. El vestíbul d’aquest nou local, que el diari anomena Salón de La Vanguardia, és dedicat a sala d’exposicions, en la qual s’hi alternaran obres d’art, pintures, fotografies, etc., i és aquí, en aquest espai barceloní, on va quedar exposada la xemeneia el maig de 1893 abans de la seva instal·lació definitiva a Viladecans. 

Fins ara desconeixíem que els autors d’aquesta obra d’art eren l’acreditat escultor tallista Joan Riera Casanovas i el forjador Valero Tiestos García. Joan Riera, premiat en diversos certàmens de belles arts, va desenvolupar el seu treball no momés a Catalunya, sinó també a Espanya i Amèrica. A Barcelona va ser professor de l’Escola Superior d’Arts i Oficis i Belles Arts de Barcelona, precursora de l’actual Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Per altra banda, l’aragonès Valero Tiestos va realitzar diversos treballs a l’exposició universal de 1888 i també a la basílica del Pilar de Saragossa. Tiestos també va exercir la docència com a catedràtic de metal·listeria i ceràmica, a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. 

No sabem si la resta de treballs de fusta i forja de l’actual seu de l’Ajuntament són també de Riera i Tiestos. Podria molt ben ser que sí, però en qualsevol cas, el que sí que és segur, és que aquesta notícia de La Vanguardia li dóna un valor afegit a la qualitat dels elements modernistes que decoren les estances del palau i per extensió al conjunt d’aquest edifici, símbol de Viladecans.

Jaume Lligadas Vendrell

Vaga a la Camy, any 1969: cosa de capellans obrers i altres subversius (i 2)

Esperança Atarés, en l'actualitat

El llençar-se dos capellans, com dues pedres, al mig d’un estany en calma aparent, provocà un seguit d’ones concèntriques que a mesura que s’expandien i xocaven amb altres agents agitadors, en reflexió, duien les ones a encetar noves trajectòries partint dels nous focus. 

Així, a fi del mes de maig, mentre la fàbrica de Viladecans començava a retornar a la normalitat, acabant les dones de producció la seva acció solidària de “treball lent” i tornant també la gent d’oficines, una sembrada matinera d’octavetes apareixia als portals i als voltants de la Metron. En elles s’animava a les treballadores de Camy a continuar la lluita mentre convocava la població a boicotejar la ingesta de gelats. Això neguitejà la direcció i ben aviat feren acte de presència a Viladecans patrulles mòbils de la Guàrdia Civil i policies de paisà per avortar qualsevol intent d’extensió de la moguda. Paral·lelament a la llençada d’octavetes, pintades de “Boicot-Camy” apareixien per carrers i places dels barris obrers de la ciutat de Barcelona, amb volants explicant mínimament el perquè.

En aquells dies, les avantguardes organitzades –i també barallades– del moviment obrer estaven molt ocupades reflexionant i mirant de extreure lliçons del que havia passat a París i a Praga, en el maig i l’agost de l’any anterior. Entre el PSUC, a qui molts titllaven de reformista i de “burocratitzador” de les Comissions Obreres en interès propi, i els tres, quatre, o cinc grups trotskistes dels qui es deia que només eren verbalistes revolucionaris allunyats de la realitat laboral, diverses organitzacions i grupuscles s’esmerçaven en dotar de major autonomia al moviment obrer respecte dels partits polítics. Maldaven també, en unificar les lluites obreres amb les dels estudiants i procuraven vincular ambdós moviments a les lluites populars naixents als barris. 

La revista clandestina ¿Qué hacer? creada per José Antonio Díaz Valcarcel, Manuel Murcia Ros i Didac Fàbregas (“El Pájaro”), que es presentava amb el subtítol: “Instrumento de trabajo y reflexión al servicio de los trabajadores de Comisiones Obreras”, dedicà íntegrament el número 5 a la vaga de la Camy i s’hi podia llegir:

“Sin proponérselo, ni siquiera saberlo, los trabajadores de Camy van a contribuir al desarrollo del movimiento de masas que la clase obrera necesita. Este desarrollo, facilitado por la UNIÓN en una acción concreta –Boicot a Camy– deberá ser fortalecido y la unidad mantenida y reforzada en torno a unos objetivos de clase, que se irán precisando entre todos. 

Una vez hecha la experiencia de esta UNIDAD –que por sí sola ya justificaría el boicot– no debemos abandonarla nunca más.»

I així, pintant la consigna –“No compreu Camy”– a les parets de Sants, Poble Nou, Nou Barris, Santa Coloma, Sant Andreu, Poble Sec, Badalona, etc., llençant volants arreu, fent malbé quioscs de l’empresa, posant bombes de fum o cremant alguna furgoneta, és com la policia hauria pogut enxampar gent actuant de manera coordinada, tan diversa com en Pep Miró Gilabert, en Jordi Borja Sebastià, l’Oriol Solé Sugranyes o Santiago Medina Morales, per sumar-ne quatre més als de la revista ¿Qué hacer? que s’esforçaven per allunyar el sectarisme. 

I, qui eren tots aquests? José Antonio Díaz fou un capellà secularitzat que, provenint del FOC, estigué a la fundació de CC.OO. l’any 1964 a Sant Medir quan treballava a la Pegaso, impulsà després Plataformes, fundà la OIC l’any 1974, passà a la CNT en el 1975, de la qual fou expulsat l’any 1979, entrà a treballar a l’editorial Bruguera l’any 1981, i morí l’any 1985. 

Manuel Murcia, oriolà de la JOC, era un treballador de la Harry Walker, també dels de Sant Medir i de Plataformes, que fundà els GOA i era membre del PSC l’any 1982 quan va morir. 

Jordi Borja, en aquells temps professor de Sociologia a la Universitat, fou fundador de Bandera Roja juntament amb en Comín, Solé-Tura i García-Nieto, i avui encara fa d’urbanista i és del consell editorial de revista Sin Permiso. 

Oriol Solé fou un dels fundadors de Plataformes Anticapitalistes, i després del MIL juntament amb Salvador Puig-Antich i Pons Llobet. Morí tirotejat per la Guàrdia Civil l’abril de l’any 1976, intentant passar els Pirineus, després de fugir –per les clavegueres– del penal de Segòvia amb altres 28 presos, 24 d’ells membres de ETA. 

Pep Miró –també capellà secularitzat– era lleidatà de l’Urgell i en aquells dies era ensenyant. Cofundador de la cooperativa Àbacus i vinculat al moviment veïnal de Nou Barris, en Pep presidí durant anys la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona.

Santiago Medina va ser tota la vida un activista-obrer de la CC.OO. de la Pegaso, avui jubilat. 

Del PSUC s’ha de dir que no hi tingué quasi bé ningú participant en l’extensió de la vaga de Camy i solidaritzant-se amb ella, si bé els acomiadats tingueren per advocat el “psuquero” Albert Fina Sanglas. Fruit de les escissions i dels fets de París i Praga de l’any abans, el “Partit” i els seus militants tenien un greu problema reflectit també en una petita “finestreta” d’opinió d’aquell mateix ¿Qué hacer?:

“¿Por qué “Mundo obrero”, órgano del Comité Central del PCE, ignora la lucha de Camy i el boicot que se está haciendo a los helados de ese empresa? ¿Es acaso más importante la carta que escribieron tales trabajadores, la sentada que hicieron tales otros, o la carta de protesta de un abogado, que la lucha en solidaridad con los 40 despedidos de Camy? ¿O es que las acciones que no inician los militantes del PCE ya no tiene valor para la clase obrera? Si eso no es sectarismo, ¿qué es?”.

D’aquí que a Viladecans i a la resta de poblacions del Baix Llobregat tingués tan poca transcendència la solidaritat amb Camy. I és que la malfiança d’alguns membres del PSUC havia arribat fins a l’extrem de fer córrer, per justificar abstenir-se, que l’Esteve Vidal Pons, un dels dos capellans impulsors de la vaga, el que només un parell de setmanes abans havia vingut de Hollywood i que tan bé parlava l’anglès, ben bé podia ser un agent de la CIA. En Vidal Pons, xerrant sobre el tema, m’assegurà que, tot i saber-li greu, mai no els ho tingué personalment en compte, reconeixent que el seu escàs historial obrer i estranya procedència els oferia un bon argument i excusa per no fer res. Posteriorment, treballant ja a altres fàbriques de la comarca, sí que en Vidal aconseguí una bona col·laboració amb gent com en Plata i en Gonzalez, ex-treballadors de Roca.

El judici dels treballadors de Camy es celebrà el 19 de juny. ¿Qué hacer? ho explica així:

“...Delante de Magistratura había un jeep de “grises” y dentro estaban los verdugos de la social, pidiendo los carnets a todos los asistentes –¡incluidos los abogados defensores!– y a los obreros demandantes. A algunos obreros y estudiantes que acudieron, en respuesta al llamamiento que se hizo, fueron retenidos en la portería vecina, donde fueron objeto de malos tratos.” 

En aquells mateixos dies jo feia els 18 anys. Recordo perfectament, o així m’ho sembla, els crits i raons entre treballadors de Camy i conductors-repartidors esperant la càrrega; els crits d’algú avisant de l’arribada de la policia a la fàbrica; l’enrenou d’assemblees, o quelcom semblant, de les noies de producció al portal; l’entrar i sortir de gent fora de l’hora habitual... I els recordo perquè d’aquests fets en vaig ser testimoni des de l’altre cantó de la tanca de bardissa que hi havia a la Carretera de la Vila, només a 50 metres de distancia, just on avui hi ha el Vilamarina. Pagès encara, jo regava tomaqueres o esberginieres, escoltant-ho tot. Els pasquins els havia vist, recollit i llegit, prèviament, anant a la feina. 

Aquí i així va començar a germinar en mi la llavor de la consciència de classe que un any abans havia sembrat l’esmentat Manuel Murcia Ros. Aquest sindicalista havia vingut a explicar-nos als seminaristes de la Conreria de Tiana –on jo estudiava–, històries de la JOC, del moviment obrer i de la detenció i tortures que els treballadors compromesos en la lluita per la justicia sofrien a mans de l’esbirro Creix. 

Acabada la vaga i apaivagat el boicot, dins de la Camy de Viladecans només hi quedà plantificada l’Esperança, cuidant i donant cobertura a les noves llavors sembrades pels capellans De la Hoz i Vidal Pons, a l’espera de que germinessin en acurat cultiu o de manera espontània. Fer reunions a la muntanya, a la Font del Ferro o a la Font dels Enamorats, es convertí en cosa habitual per en Jimenez, per la Teresa Castany, per en Petit, per en Barroso, per la Maria Comas, per en José Antonio Sanchez, i altres. Tots ells conegueren la clandestinitat abans no es legalitzaren els sindicats, cosa que acabà succeint no gaire temps després que l’Esperança Atarés Solans deixés d’ocupar-se de la gestió de les nòmines de Camy i es fes monja benedictina, de les de l’”ora et labora”. Més de dues i tres vegades l’empresa estigué a faltar “el canto d’un duro” d’acomiadar-la per plantar cara en favor dels altres, però fou ella qui, finalment, deixà l’empresa plantada amb un pam de nas, per dedicar-se no als quefers soterrats sinó als celestials.

Pel que fa a la producció de gelats, continuà la inexorable llei de concentració monopolística que se’n riu de qualsevol sobirania, inclosa l’alimentària. La suïssa Nestlé, després de menjar-se la segona “a” de Camay, es menjà tota l’Avidesa, els Kiko i la Menorquina, fins acabar autoengolint-se. Paral·lelament, l’anglo-holandesa Unilever sumava els seus Magnum a la també empassada Frigo... 

Potser comença a ser l’hora de que joves emprenedors ressuscitin els “mantecao-helao” dels anys cinquanta, o una cooperativa s’atreveixi a fer-los la guitza. És qüestió de sobirania. Alimentària...

Andreu Comellas

Soldats viladecanencs morts o desapareguts en els fronts de guerra

Joves de Viladecans, Gavà i Sant Climent de Llobregat, reben instrucció militar en els dies previs a la seva incorporació a l’Exèrcit Popular de la República. Hivern de 1937-38. AMVA - Col·lecció Manel Cabistany Solé

En anteriors articles he tractat diversos aspectes de les conseqüències de la guerra i la revolució a la nostra ciutat: l’aportació de milicians viladecanencs als fronts de guerra en els primers mesos de la contesa bèl·lica; l’arribada de refugiats de guerra procedents dels territoris alliberats per l’exèrcit facciós o la repressió franquista sobre els nostres conciutadans, una vegada conquerida la pau. 

Amb aquest article vull fer una petita aproximació a un altre cost humà de la guerra: els dels soldats morts o desapareguts en els fronts de batalla, en aquest cas els dels soldats ciutadans de Viladecans que es van incorporar a l’Exèrcit Popular de la República, en la majoria dels casos estudiats, de manera forçosa per crida de la seva lleva. Evidentment, soc plenament conscient que en la relació que us presentaré no estan tots el que són però si són tots el que estan. Amb això vull dir que, certament, m’hauré deixat molts noms de soldats viladecanencs que van anar a la guerra i van desaparèixer o van morir i que encara no els hem pogut localitzar documentalment, però com dic es tracta d’una primera aproximació que ens doni una mica de llum en aquest terreny poc conegut. D’altra banda, per conèixer els soldats viladecanencs que van anar al front, caldria consultar els expedients de quintes, que es conserven a l’Arxiu Municipal de Viladecans (AMVA) però, això, no resoldria la incògnita de saber quants d’aquests homes van morir en els fronts de guerra. Per tant, cal recercar altres fons documentals. 

Així, per fer aquest treball m’he basat en la informació continguda en els expedients tramitats pel Jutjat de 1a Instància e Instrucció de Sant Feliu de Llobregat instant la inscripció, en el Registre Civil de Viladecans, de la desaparició o defunció “(...) de personas, ocurridas con motivo de la lucha nacional contra el marxismo, fueran o no aquellas combatientes”, en aplicació del Decret 67, de 8 de novembre de 1936 del govern rebel i que es conserven a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat (ACBLl). Aquesta documentació ens permet tenir noticia dels soldats que van anar al front, a quin lloc i en quines circumstàncies van desaparèixer o van morir. Així com també ens permet disposar d’un mínim perfil biogràfic del soldat. Atès que en la tramitació administrativa es necessitava el testimoni de dues persones que poguessin acreditar la defunció o desaparició, aquest element també ens permet conèixer d’altres soldats de Viladecans que van anar al front i on van estar destacats. Per això, en el quadre que es transcriu més avall podreu trobar no només aquesta primera aproximació als soldats morts o desapareguts sinó d’altres soldats de la ciutat que també van ser cridats al front. En aquest sentit aquest quadre complementaria el ja publicat dels milicians de Viladecans que van anar als diversos fronts de guerra en els primers mesos.

Els expedients conservats i consultats són un total de 23 i s’allarguen en el temps des de 1939 fins al 1958, data en què es produeix la darrera inscripció registral, es a dir pràcticament vint anys desprès de la finalització de la guerra. Aquests expedients eren instats, normalment, per la dona del desaparegut o pels seus pares i s’havien d’acompanyar dels corresponents certificats de naixement i de matrimoni (emès pel jutjat municipal) i d’empadronament o veïnatge municipal (ajuntament de Viladecans). En alguns casos es demana o s’incorporen informes de l’alcalde, del cap local de Falange Espanyola i del comandant del Puesto de la Guardia Civil, en el cas nostre, de Gavà, en el sentit que els desapareguts eren “de la Juventut Católica (...), persona de orden, [o amb] buena conducta politico-social [i, per tant] adicto al Glorioso Movimiento Nacional [GMN]” i que la seva incorporació al “Ejército Rojo” va ser de caràcter forçós; informes favorables demanats pels familiars que buscaven la resolució positiva de la inscripció registral. Ara bé, no tots els expedients disposen d’aquests informes, cosa que fa pensar que aquells que els aporten es perquè es consideraven més afectos que altres al GMN. A més d’aquesta documentació, s’havia de procurar el testimoni de dues persones que haguessin conegut, o no, les circumstàncies de la desaparició però que fossin solvents, i “(...) idoneas y libres de toda tacha legal” i que no tinguessin l’oposició del ministeri fiscal. 

Les inscripcions recorren diversos escenaris de la guerra. Cronològicament, per data de desaparició o mort, el primer es la del soldat Diego Haro, desaparegut en els primers dies de la guerra, al juliol de 1936, oficialment a Bilbao; malgrat sembla que va desaparèixer quan fugia de Noya (A Corunya), on treballava, quan va quedar en mans dels militars revoltats. Josep Viñals va trobar la mort “en combate librado con las Gloriosas Fuerzas Nacionales” el 7 d’abril de 1938 en el front del Carrascal de Chimillas, localitat propera a Osca, capital de província que des del primer moment es va decantar pels rebels. Francesc Arnau va desaparèixer en l’acció bèl·lica del puig del Muletón, el 19 de gener de 1938, quan es produeix una contraofensiva franquista per recuperar Terol, que havia caigut en mans republicanes el 7 de gener. Altres soldats desapareixeran en el sector de Biescas (Osca), cruïlla de camins, en els diversos intents republicans per recuperar Sabiñánigo. Josep Riba va morir el 17 de març de 1938 a Maella (Saragossa), uns dies després de iniciar-se l’atac franquista que ensorraria el front de l’Aragó. El 30 de març les tropes mercenàries de Yagüe ocuparien Maella.

Dels 23 soldats dels quals es va procedir a realitzar la seva inscripció, la meitat (14) van morir o desaparèixer en la darrera fase final de la guerra: tres, en les diverses operacions en el front del Segre (entre abril i juny de 1938); set, en la batalla de l’Ebre (que va durar del 25 de juliol al 16 de novembre de 1938) i els quatre restants, tots al gener de 1939 quan es produeix la retirada de les restes de l’exèrcit republicà de l’Ebre, davant la gran ofensiva franquista sobre Catalunya, engegada el 23 de desembre de 1938. D’aquests darrers, Jacint Suñé moriria a primers de gener de 1939, molt a prop de casa, a Calafell.

En la majoria dels casos no consta on van ser enterrats. En alguns expedients figura que va ser enterrats en la carretera, en el lloc on es produeix la mort, en el lloc de la batalla o queden abandonats davant la retirada republicana i atac de les forces franquistes.

Manuel Luengo Carrasco

Aquila clanga-Àguila cridanera

Remolar-Filipines, 30 de novembre de 2013

Tota una raresa. És el primer cop que veiem aquesta rapinyaire al Delta del Llobregat. Es troba àmpliament distribuïda a Àsia, el nord-est d’Àfrica i certes regions d’Europa oriental i occidental. A Espanya compta amb diversos registres homologats, i és considerada com una espècie accidental o rara.

Eio Ramon

El nom de cada casa en una rajola

Com es va anunciar ja en la presentació del llibre Viladecans, recull de gents el passat 25 d’octubre, el Grup Tres Torres ha engegat una nova iniciativa a la qual convida a sumar-s’hi tothom qui vulgui. Es tracta de posar, a les façanes de les cases que tenen nom propi, una rajola amb aquest nom propi. A Viladecans en tenim moltes, de cases amb nom propi. Per exemple, Cal Riveró, Ca la Merceneta, Cal Roquet, Cal Marqueset, Cal Calic, Cal Comellas, Ca l’Almirall, Cal Marcó, Cal Nofre, Cal Banato, Cal Querc, Cal Sorolla, Cal Figuerons, Cal Faura, Cal Xim-xim... i moltíssimes més. I d’aquestes que acabem de citar, algunes ja ens han confirmat que volen posar la rajola. 

Tenim la rajola ja dissenyada i nosaltres ens encarregarem de tot: fer-la fer i fer-la posar. I el preu ens sortirà força econòmic: uns 50 euros tot plegat. Posar el nom de la casa a la façana serà una manera de donar relleu a la nostra història i de fer que aquesta història no només la coneguem els més antics del poble sinó tothom. Es tracta, en definitiva, de convertir casa nostra en una riquesa i un orgull col·lectiu per a Viladecans. Els que viviu en casa amb nom, animeu-vos-hi! Si voleu posar-vos en contacte amb nosaltres, només cal que envieu un correu a l’adreça electrònica trestorresviladecans@telefonica.net

Josep Lligadas Vendrell