M5, una aparició

Dimarts 9 de maig, 5,40 del matí. Mig endormiscada vaig a la parada de la Plaça Europa a buscar el bus. Alguna vegada, a aquella hora, he trobat encara algun bus nocturn. En veig venir un que diu “M5 Intercanviador Cornellà Centre” i, seguint el que vaig aprendre quan la catastròfica construcció de les vies de l’AVE, m’hi enfilo. L’ex ministra del govern Zapatero Magdalena Álvarez, “antes partía que doblá”, em va ensenyar que en qualsevol moment el teu tren pot no existir i el teu bus pot no funcionar, per tant m’he acostumat a agafar sempre el primer bus que va en direcció aproximada a la que m’interessa, i sobre la marxa em vaig espavilant si convé agafant altres transports. Perquè si et quedes a terra pot ser que t’hi quedis indefinidament. I de passada faig turisme comarcal.

Una altra passatgera, més prudent que no pas jo, pregunta si realment va a Cornellà. I un joveníssim xofer, ens ho confirma i ens diu que som les dues primeres passatgeres del primer recorregut del primer bus M5. També ell s’estrena com a conductor i com a treballador. “És la primera sorpresa agradable que em dona Avanza”, dic. “És que no és Avanza, em respon el conductor”. I no, és Monbús-Juliá, amb un autobús gran i nou de trinca. De fet, Avanza i Monbús són “tal para cual”, però reconec que em fa il·lusió.

El bus M5 fa avui el recorregut Gavà-Cornellà, però en breu –em diu el xofer– farà Castelldefels Cornellà. Cada deu minuts, diu a la parada.

Bona idea, en qualsevol cas. L’arribada a Cornellà et permet comunicar-te via Renfe amb l’altra banda del riu cap al Penedès, cap a Manresa i cap al Maresme, passant, si vols pel cor de Barcelona. Tens la línia blava de metro i el tramvia. Cotxes nous, xofers engrescats... Ara només falta que mantinguin realment el que prometen.

                             

De fet aquest enllaç llançadora amb Cornellà no és nou. La Mohn, quan Renfe i FFCC van encallar-se amb la construcció de l’Ave, va posar en marxa una nova línia que feia això mateix i que no recordo com se deia. Van jurar que no era circumstancial, però va desaparèixer quan es va normalitzar la situació. Bé, normalitzar és un dir, perquè la normalitat al Baix vol dir ensurt rere ensurt.

Mercè Solé

Art descalç per la terra

El passat 15 d’abril el grup “Art descalç per la terra”, de Justícia i Pau de Barcelona, es reuní al Remolar. El grup té com a finalitat experimentar una connexió espiritual amb la natura a través de la creació artística. Una de les activitats que organitzà va ser un taller de fotografia. Aquí teniu el resultat del seu treball.

El poemari “Un mal any per deixar de fumar” de Pere López Tolosana

El 20 d’abril, dins les activitats de la Diada de Sant Jordi, s’ha fet la presentació del poemari Un mal any per deixar de fumar del poeta viladecanenc Pere López Tolosana al Museu de Viladecans, amb la col·laboració de la biblioteca de Viladecans. El llibre ha estat guardonat amb la primera edició del Premi de poesia Joan Aliguer de Mollet del Vallès, una iniciativa privada i familiar per retre homenatge a la memòria i el llegat intel·lectual del poeta i periodista Joan Aliguer. Amb aquest llibre s’ha estrenat també BonPla Edicions, una petita editorial de La Perla 22, la casa de creació literària de la Xarxa de Viles del Llibre, situada a Gràcia.

Un mal any per deixar de fumar és el quart llibre publicat de l’autor, després d’Estudiants?, i els poemaris Paraules no dites i Quadern de bitàcola. El poeta treballa com a orientador educatiu a l’institut Pompeu Fabra de Martorell i és membre fundador del grup local de poesia dels Amics de la Llibreria Nou Rals, on es fan trobades mensuals des de fa nou anys. A més a més, és el dinamitzador del grup de conversa d’anglès de la biblioteca de Viladecans i professor de balls llatins.

En aquest poemari, al llarg de 40 poemes potents de títol breu, el poeta ens descriu un any de la seva vida, però hi apareixen inquietuds que li són atemporals, que fa temps que el persegueixen. El pensament de l’autor està sintetitzat, sense floritures complexes i deixant enrere la por a mostrar-se que s’entreveia en el seu primer poemari, on predominaven els versos plens de metàfores i una mica recargolats. Ara l’hermetisme s’ha anat difuminant i ens obre la porta. És un convit a traspassar-la, ja que el guany serà de bon tros molt més gran que l’esforç.

És una poesia que no se sotmet a la mètrica. El poeta la utilitza si li convé, però no renuncia a l’estructura lliure, si cal. La majoria dels poemes, per no dir gairebé tots, estan encapçalats per un títol breu, perquè el poeta destil·la, no vol res sobrer. Al mateix temps, és un autor exigent, amb ell i amb els altres. Per exemple, al poema Léolo ens ho adverteix:

Millor fer un palau de la soledat,

i posar tots els requisits del món

per a qui vulgui traspassar la porta.

Aquesta exigència és un avís, en cap cas és una imposició. És una cerca de compromís sòlid en allò que fa i també en allò que espera rebre dels altres.

A més a més d’exigent, és també escèptic. En els seus versos ataca amb força, però també amb desànim, la massa que s’allunya del pensament crític: aquest ramat que no fa preguntes i que repeteix sense filtre allò que escolta sense qüestionar-ho. Al poeta li sap greu aquesta uniformitat d’idees, la pobresa de criteri, i sobretot, que aquells que manifesten aquesta pobresa de criteri justament la visquin com una certesa inflexible. Ell intenta refugiar-se’n, busca un aixopluc. Però la pau desitjada és molt fràgil i està amenaçada constantment. Per això, a estones se sent vençut, tot i que no renuncia a l’inconformisme. Com diu a Derrota:

Té bon gust la derrota

quan saps que no és aquesta

victòria mediocre

que comprarien a qualsevol preu

aquests éssers sense ànima

que corren pels carrers.

Els tres trets fonamentals que defineixen el seu caràcter: l’exigència, l’escepticisme i l’inconformisme, el condemnen dins el pou de la soledat. Però no és un aïllament volgut, al contrari. Conté resignació que conserva una crida, però que deixa pas a la desesperança que hi comença a fer niu. L’isolament li fa por i sent abatiment pels propòsits i desitjos no realitzats. Com a vies d’escapament, cerca ànimes afins.

Malgrat aquests sentiments misantròpics, el poeta persevera, no decau. Les vivències li recorden tossudament allò que ja sap, però no li impedeixen posar-se dempeus una vegada i una altra per deixar lloc a l’esperança:

quan vinguin les pluges tornarem

tots a ensopegar amb les mateixes pedres,

repetirem les mateixes preguntes

i voldrem creure que algú les respon.

Perquè, com el poeta, necessitem creure que algú les respon.

Sílvia Lleonart Roura

De Normandia a les Ardenes. Memòries del 44

                                    

La Primera Guerra Mundial va acabar a les 11 hores del dia 11 de novembre de 1918. Després de quatre anys de conflicte, el món celebrava la fi de “la guerra que acabaria amb totes les guerres”. No obstant això, no tothom estava content amb el resultat obtingut. Des de les ombres, alguns maquinaven com continuar amb allò que van perdre. I així, el dia 1 de setembre del 1939, començà la Segona Guerra Mundial.

D’aquest gran conflicte bèl·lic se n’han produït multitud de pel·lícules, videojocs, jocs de taula... Jo em vaig aficionar a aquest tema a través del videojoc Medal of honor de Playstation 1. Des de llavors, vaig voler saber més i més de les dues grans guerres europees. De fet, fins i tot hi ha grups de música dedicats a aquesta temàtica, com Sabaton, una banda sueca de power metal i que, com no, és de les meves preferides.

En una botiga que hi havia a Castelldefels, avui dia tancada, vaig tenir ocasió de provar el wargame Memoir ’44. Es tracta d’un joc de taula de temàtica bèl·lica en què dos jugadors s’enfronten en una sèrie d’escenaris. Un dels jugadors fa el rol d’Aliat i l’altra el de l’Eix. De fet, la idea és jugar a cada escenari amb els dos bàndols, ja que l’experiència canvia en cadascun d’ells.

El tauler de joc es divideix en tres seccions: flanc esquerre, zona central i flanc dret. Té un total de 13 hexàgons de llarg i 9 d’alt. Quan es vol començar una partida s’ha de triar un dels 16 escenaris que inclou el joc. Després, el propi escenari t’indica on has de posar boscos, pobles, rius, ponts, búnquers, filats, sacs de sorra... i les unitats, que n’hi ha de tres tipus: infanteria, blindats i artilleries. Diguem que els escenaris són plantilles que has de plasmar en el propi tauler de joc amb els diferents components.

Totes les unitats, així com els diferents tipus de terrenys i obstacles, tenen les seves particularitats. Per exemple, la infanteria pot moure una casella i atacar o bé moure dues caselles i no atacar. A més, quan ataquen, tenen un abast de tres caselles. No obstant, mentre més lluny estigui l’objectiu, menys daus es llancen i, per tant, menys probabilitats d’encertar es té. Per parlar una mica dels terrenys, si tens una unitat d’infanteria ficada en un bosc, per exemple, aquest ofereix protecció i el que fa a l’atacant és que llenci menys daus.

Mecànicament el joc és molt fàcil de jugar. L’escenari triat et diu amb quantes cartes comences la partida i qui és el primer jugador. També t’indica què has de fer per guanyar. Quan és el teu torn has de jugar una carta de la teva mà. La majoria d’elles et diuen quantes unitats pots activar i de quina zona del tauler: flanc dret, flanc esquerre o zona central. En activar una unitat el que pots fer amb ella es moure-la pel tauler i després atacar si és que pot, depenent de les restriccions que tingui la unitat activada. Recordo que la infanteria, per exemple, si mou dues caselles no pot atacar després. Les artilleries, per posar un altre cas, només poden moure o atacar quan són activades, no poden fer les dues coses. També hi ha cartes que tenen regles més especials i que et permeten fer bogeries com atacs aeris, moure quatre unitats qualssevol del tauler (sense tenir en compte la secció en què estiguin situades), moure tots els blindats d’una secció del tauler...

Els atacs sempre es resolen amb tirades de daus. A l’atacar es té en compte: el tipus d’unitat atacant; la distància entre atacant i defensor; el tipus de terreny en què es trobi el defensor; el tipus d’obstacle (búnquer, sacs de sorra...) que hi hagi (si n’hi ha algun) a la casella on es trobi el defensor. Llavors es llencen més o menys daus. Per causar impactes s’ha d’obtenir en els daus el símbol corresponent a la unitat defensora o bé el de les bombes (comodins). Les artilleries només són destruïdes amb les bombes. Tants símbols obtinguis en el llançament, tants ninots treus del tauler de la unitat defensora. La infanteria té 4 ninots, els blindats 3 i les artilleries 2. Quan una unitat es queda sense ninots, és destruïda. Els daus també tenen el símbol d’una bandera. Aquest el que fa és fer retrocedir a la unitat defensora una casella.

No cal dir que un cop vaig haver provat el joc a la botiga de Castelldefels vaig comprar-lo per tenir-lo jo també en la meva ludoteca. Memoir ’44 és un wargame idoni per iniciar-se en aquest tipus de jocs que ofereix partides relativament curtes en comparació amb altres títols del mateix tipus. Si una cosa tenen els wargames és que són llargs i complicats. Memoir ’44 és tot el contrari.

Cristian Becerra

El último viaje

                                            

El último viaje, historias de un funerario es un libro que nunca pensé en escribir. La culpa, en cualquier caso, la tiene Vicenç Tugas como instigador del delito. Quizás era mi destino, puesto que cuando llegamos a Viladecans desde la Torrassa de l’Hospitalet me fui a vivir a poco más de cien metros del cementerio. En nuestra casa hoy se levanta un Mac Donald, pero cuando entonces me preguntaban donde vivía, mi respuesta siempre era la misma: cerca del cementerio.

-¿No tienes miedo de los muertos?- me decían.

-No. Los muertos están muertos- respondía yo, con la incontestable y limpia lógica de la infancia. En aquellos tiempos los muertos iban al cementerio como los payeses al campo, a paso de caballo. Recuerdo el sonido metálico de los cascos en el asfalto de la carretera cuando se acercaba la carroza fúnebre, los penachos negros de las caballerías. A menudo, una procesión la seguía a pie hasta el cementerio.

El tiempo, los años, habían hecho de este libro una asignatura pendiente entre el Vicenç y yo. Tengo historias para hacer un libro, me decía. Me insistía. Nos decidimos durante el covid, quizás porque escribir sobre la muerte no dejaba de ser una manera ilusoria de intentar eludirla, de esquivarla.

Uno de los peligros de un libro como este, era que acabase siendo un conjunto de anécdotas sobre entierros y funerales dónde alternase el chiste y la truculencia. He intentado, y no sé si conseguido, que no sea así. Uno de los comentarios de quienes lo han leído es que se esperaban algo más tétrico. No como una queja, sino como una virtud. Su lectura es más amable que desabrida. Tiene la luz de las cosas de la vida que iluminan la oscuridad de la vieja dama de la hoz sin martillo. Sus páginas aspiran a provocar algún escalofrío y alguna que otra sonrisa, con historias tan reales como la vida misma, de esa enfermedad hereditaria que es la muerte. Sazonados, siempre que sea posible, con la ironía y el buen humor.

Está escrito en primera persona, Habla un personaje que es una mezcla del Vicenç real y del Vicenç literario. Esa voz respetuosa por vocación, como un mayordomo inglés, compasivo con el dolor ajeno que se ha apoderado de todo el libro, ese personaje, ha dado unidad a cada capítulo de libro, creo que ha evitado un salto entre el lado documental y el lado que funciona como cortos relatos. En el fondo la muerte es muy sencilla. El argumento, las sonrisas y lágrimas, corresponden a la vida, a la complejidad del vivir. Nuestro final no deja de ser el simple clic de un interruptor que nos apaga la luz.

El último viaje consta de un prólogo, un introito, y más de una cincuentena de capítulos breves que no dan tiempo a cansarse, por mucho que uno se lo proponga. Comienza con un capítulo cuya afirmación es cierta, por muy increíble que parezca, “A los catorce años resucité”, y termina con “Iguales ante la muerte”, que contiene la última oración (aquí en cursiva) de una cita de Mario Benedetti que, no obstante, reproduzco en su integridad, porque merece la pena: “En las exequias y otros lutos, los muertos se mueren otra vez, pero de risa, sólo porque comparan los huesos con los huesos, y con humor proclaman que son todos iguales. Es el socialismo de los esqueletos”.

Para concluir confío que les guste la lectura de este libro, que corra de boca en boca, y que hablen tan bien de sus autores que nos toque decir al Vicenç Tugas y a mí aquellas palabras de Eduardo Galeano:

“Hablaban tan bien de mí, que pensé que me había muerto”. Feliz lectura.

José Luis Atienza

Viladecans contra el càncer

 

L’Associació Coordinadora Viladecans contra el Càncer és una entitat de Viladecans que es va crear al juliol de l’any 2015. Estem ubicats en el casal d´entitats Pablo Picasso de Viladecans, al passatge Sant Ramon n 2.

Teníem clar i estem convençuts que les associacions tot i que cada una té el seu objectiu dins del seu àmbit, creant una coordinadora seria mes fàcil treballar unides per un únic objectiu, en aquest cas donar suport a la investigació del càncer.

Vam escollir l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge, IDIBELL perquè és un centre proper a la nostra ciutat que està format per la Universitat de Barcelona en el campus de Bellvitge, l’Hospital de Bellvitge, l’Hospital de Viladecans, l’ICO-Institut Català d’Oncologia en l’Hospitalet i l’Institut Català de la Salut i amb la seguretat que es fa una aportació directa i finalista als investigadors.

De la mateixa manera l’IDIBELL ens dona el suport necessari per fer les nostres conferències amb metges de gran prestigi en el àmbit de la investigació, ells mateixos venen a recollir el donatiu a la nostra ciutat i participen en les nostres activitats, la gent té l’oportunitat de coneixe’ls i compartir amb ells, creant així una confiança que fa que tot l’esforç valgui la pena.

Cada any es crea una comissió de diferents entitats de Viladecans que són les encarregades d´escollir un dels tres projectes que ens presenten en una visita a les instal·lacions per treballar tots junts durant l´any en diferents activitats. Aquestes són proposades per les associacions, cada una en el seu àmbit o bé la coordinadora en proposa algunes de conjuntes.

El projecte per al 2023, “Diagnòstic i tractament precoç del càncer de pell” ens va ser presentat per la Dra. Yolanda Fortuño, cap de dermatologia de l’Hospital de Viladecans. Es tracta d’implementar el primer circuit ràpid per al diagnòstic precoç garantint l’accés directe del pacient al quiròfan.

Davant la sospita d’un càncer de pell, el metge de família farà una fotografia que enviarà via APP als serveis de dermatologia de l’hospital de Viladecans, evitant així llistes d’espera i rapidesa en el tractament.

L’objectiu marcat per aquesta associació és dotar tots els CAP de les cinc poblacions d’influència de l’Hospital de Viladecans, és a dir, Gavà, Castelldefels, Begues, Sant Climent i Viladecans, de dermatoscopis, y formar el personal necessari per poder implantar el projecte amb garantia.

Coneixent la solidaritat de tots els viladecanencs estem segurs que ho aconseguirem!!!

Maria Gato Fernando

Treballant per una atenció primària més propera: Diagnòstic de Salut Comunitari

 

Els professionals de salut estem treballant per impulsar una atenció primària i comunitària més forta, proactiva, accessible, propera, resolutiva i longitudinal, per tal de fer que les necessitats socials i de salut de les persones es situïn en el centre del procés d’atenció. Això vol dir que les accions per aconseguir aquest objectiu han de tenir un abordatge tant a nivell individual, en els diferents centres d’atenció primària de la ciutat, com a nivell col·lectiu, amb l’activitat comunitària.

Una part important de la feina dels professionals sanitaris de l’atenció primària són les activitats comunitàries. Aquestes són activitats dirigides a promoure la salut, augmentar la qualitat de vida i el benestar social i potenciar la participació de les persones que formen una comunitat. Quan parlem de comunitat ens referim a l’àrea bàsica de salut del CAP Mas Font, CAP Maria Bernades, CAP Montbaig i Línia pediàtrica de Viladecans. En aquests centres hem iniciat el que anomenem un procés comunitari o diagnòstic de salut comunitari; un estudi que avalua l’estat actual de salut de la població, els problemes més importants, per prioritzar activitats comunitàries que més s’adapten a la nostra població.

Per realitzar un diagnòstic de salut cal conèixer l’estat dels determinants de salut (condicions polítiques, socioeconòmiques, culturals, mediambientals, condicions de vida i treball, xarxes socials i comunitàries, estils de vida individuals, edat, sexe), les seves necessitats i problemes de salut, al mateix temps que s’identifiquen el que s’anomenen els actius en salut (entenem per actius qualsevol factor que millora la capacitat de les persones o grups per mantenir la salut i el benestar).

El diagnòstic de salut comunitari es configura a partir de dades quantitatives, disponibles en diferents fonts d’informació públiques, i qualitatives, obtingudes a partir de les opinions expressades per veïns i professionals de la salut. L’informe de salut és una eina de treball per a la presa de decisions a l’hora d’establir les prioritats de les intervencions en salut de la comunitat.

Durant el primer trimestre del 2023, les comissions de comunitària dels centres de salut de la ciutat han sumat els esforços per tirar endavant aquesta anàlisi, però és important que la nostra població entengui aquesta prioritat. El segon cap de setmana de maig, amb la Fira de Sant Isidre, tenim una bona oportunitat per realitzar aquest contacte amb la població. Per aquest raó, enguany els centres d’atenció primària hi serem presents, oferint activitats de prevenció i promoció de la salut dins aquest espai ludicofestiu que ofereix la fira. Els professionals dels nostres equips aprofitem per coneixe’ns i reconeixe’ns amb l’objectiu d’establir xarxes de cooperació i intercanvi de necessitats en salut.

Una altra acció és la participació a la mostra dels pagesos, aportant el nostre granet de sorra amb una panera de gra creada i confeccionada pels usuaris del grup de solitud. Una mostra més de la importància de posar el focus en la comunitat per acompanyar i sostenir tots els processos de salut i els seus determinats.

Iniciem doncs un camí on tots i totes sumem.

Maria Bonich Piqué

Grup motor de Salut Comunitària

Atenció Primària Ciutat de Viladecans

Com arribar a casa sense mòbil

Des de Sant Ramon o des de la Serra de Miramar fins a casa, seguiu les

marques, no té pèrdua.

L’evolució de la nostra societat ha introduït nous hàbits en tots els sentits. Fa uns quants anys anàvem caminant a tot arreu. Avui en dia tenim moltes altres opcions: cotxe, tren, vaixell, avió i dintre de no res, potser, el coet.

Les indicacions i els cartells informatius per seguir les vies per arribar al nostre destí també han canviat moltíssim. Durant segles, una pila de pedres a tocar del camí volia dir que portàvem la direcció adequada. Amb el pas del temps, les pedres van ser substituïdes per cartells que, fins i tot, indicaven la distància que faltava fins a la nostra destinació. Més endavant, les noves tecnologies ja ens indiquen el temps que trigarem, ens desplacem a peu, en bicicleta, en cotxe particular o en qualsevol transport públic.

Segurament, ho fem com ho fem, mai no ens perdrem perquè les aplicacions informàtiques ens guiaran fins a casa però, si som a la muntanya i no portem el mòbil, no cal que ens amoïnem. Només cal seguir el rastre dels clínex i altres restes de porqueria, en forma d’ampolles de plàstic, llaunes i d’altres, que anem trobant a tocar dels camins. Sense cap dificultat arribarem a “la civilització” (com més ens hi apropem més en trobarem), sense necessitat de saber on és el sud, l’est, l’oest o el nord, que molts cops no sabem on són, especialment aquest darrer.

Vicky Herrero Garcia

Vicenç Castelló Solina

Joves: feina, habitatge i participació

 

EnComúPodem Viladecans és una força política que representa la combinació de la tradició del municipalisme i les lluites socials amb la novetat del moviment 15M. La seva participació en els governs municipals i estatals ha portat a polítiques efectives en favor dels joves, com la llei del salari mínim i la reforma laboral que han reduït la precarietat laboral.

A més, s’ha treballat per una vivenda assequible, promovent la igualtat amb lleis per als col·lectius LGTBI i les dones, en un context de violència política de la dreta extrema.

A nivell municipal, s’han promogut polítiques en defensa del medi ambient, aconseguint importants avanços en la recuperació d’espais naturals i l’eliminació dels aparcaments il·legals a la zona de reserva natural. També s’han impulsat la cultura i el patrimoni, com posant com exemple el Museu de Viladecans, que va ser una aposta política dels Comuns i que ja és una realitat.

No obstant, encara hi ha molt per fer en matèria de polítiques juvenils. És necessari abordar el problema de l’atur juvenil, facilitant l’accés a la cultura i a l’esport amb reduccions de preus als equipaments municipals. També és important assegurar que Viladecans sigui declarada pel govern municipal “zona tensa” pel que fa a la llei de vivenda, una mesura indicada especialment per als joves.

En els pròxims quatre anys, EnComúPodem Viladecans seguirà treballant per millorar la qualitat de vida dels joves de la ciutat. Un dels seus objectius és garantir que tots els joves tinguin accés a una formació de qualitat que els permeti accedir a un treball digne.

A més, seguirem lluitant per una vivenda digna i assequible per als joves, assegurant que els preus siguin justos i accessibles. També promourem la igualtat de gènere i la no discriminació en totes les àrees, treballant en col·laboració amb els col·lectius i associacions locals.

Un altre dels nostres objectius és millorar la participació juvenil en la vida política i social de la ciutat, fomentant la implicació i la participació en els processos democràtics. També promourem la cultura i la creativitat, donant suport als joves artistes i creadors locals.

En resum, EnComúPodem Viladecans és una força política que treballa per una societat més justa i igualitària, on els joves tinguin un paper protagonista. Amb el nostre compromís i treball continu, continuarem impulsant polítiques efectives que millorin la qualitat de vida dels joves de la ciutat.

Ismael de la Rubia

Creure i confiar en el jovent

 

El jovent de Viladecans s’ha sentit abandonat i allunyat de la política municipal en els darrers anys. En aquest article repassarem els punts on el jovent s’ha sentit més vulnerat i les propostes de Junts per Viladecans – Compromís Municipal.

Primer de tot, el baixador de Renfe de Viladecans no respon a les necessitats de la població. Molts hem hagut d’agafar trens més d’hora de l’habitual per arribar a temps al nostre destí. També, per por dels possibles retards o incidents que cada cop són més freqüents.

Un altre problema que se’ns presenta és la nit. No només tenim una oferta limitada d’espais d’oci nocturn, sinó que hi ha diverses zones on la il·luminació és precària. Estaria bé ampliar l’oferta per evitar desplaçaments i els ampollots que després generen residus.

Per continuar parlant d’oci, també calen zones esportives com pot ser un poliesportiu municipal i espais culturals per gent jove. A més, també caldria millorar infraestructures esportives, com el camp de beisbol, i fer-ne de noves com la pista d’atletisme que l’equip viladecanenc porta demanant anys.

Per finalitzar, parlar del problema de manca d’espais d’estudi durant l’estiu, que són dates on els joves aprofitem per fer cursets, preparar-nos idiomes, fer treballs (com el treball de recerca o el treball de final de grau)... Doncs estaria bé aprofitar espais com el de Can Xic o fer una altra biblioteca municipal.

És en aquest sentit que, des de Junts per Viladecans – Compromís Municipal, reclamem que se’ns escolti com a joves i que es dissenyin polítiques específiques amb atenció a les franges d’edat.

Proposem la creació d’un Consell local de joventut com a interlocutor vàlid de la realitat juvenil de la ciutat i, a través d’ell, generar espais participatius les conclusions dels quals puguin ser vinculants per a l’Ajuntament.

Volem coordinar totes les regidories de l’Ajuntament perquè facin plans especials i específics per a joves i perquè s’atengui la situació vital i social diferent de la d’altres sectors de la societat.

Volem que el jovent pugui participar en la definició de pressupostos que ens afecten com, per exemple, el de la festa major.

Apostem per dedicar més pisos de l’Oficina Local d’Habitatge als joves.

Facilitarem l’accés al món del treball de la nostra joventut fent que Can Calderon sigui lloc de trobada entre empreses, centres formatius i estudiants, per acordar contractes de pràctiques, becaris, contractes laborals, formació professional.… Facilitarem exempcions tributàries a les empreses que contractin persones joves aturades, i també, per facilitar-ne l’inici, a les empreses noves creades per joves.

Garantirem que a totes les èpoques d’exàmens hi hagi equipaments oberts i adaptats a les necessitats dels estudiants a més a més dels actuals. En aquest sentit, augmentarem el personal tècnic de Can Xic, en funció de les necessitats dels i de les joves: orientació acadèmica i professional, emprenedoria, viabilitat econòmica de projectes, en matèries d’habitatge, salut i salut sexual… Ampliarem l’oferta i difusió informativa sobre diferents temàtiques, impartides des de Can Xic.

Creiem en fomentar l’associacionisme entre la gent jove com a dret ciutadà i els beneficis i valors positius que aporta a l’individu i a la societat.

Donarem veu als joves a la revista municipal dedicant una columna extra d’opinió, de manera rotativa entre entitats juvenils i joves voluntaris.

Crearem un apartat a la pàgina web municipal on les entitats juvenils puguin donar-se a conèixer, autogestionant aquest espai a la mesura de les seves necessitats.

Tindrem cura que aquestes polítiques no discriminin ningú per raó de gènere, origen, llengua, orientació sexual, edat, etc., i fomentin una participació transversal de tota la joventut viladecanenca.

No som els ciutadans del demà, som ciutadans de l’ara i aquí.

Enric Martín

Continuar treballant per aconseguir les millors oportunitats per als joves

Els i les joves d’arreu del món estem vivint moments d’incertesa en relació al nostre futur i resulta especialment difícil poder emancipar-nos atès l’actual context econòmic i social global, però els i les socialistes de Viladecans treballem per aconseguir les millors condicions i oportunitats per al jovent, col·lectiu en el qual m’incloc. 

Tot i això, vull transmetre-us la meva experiència i situació actual, perquè gràcies a les oportunitats que m’ha brindat la ciutat de Viladecans, m’he pogut formar i actualment treballar al departament financer d’una important empresa del nostre municipi.

Fins la meva entrada a la Universitat de Barcelona per estudiar el grau d’ADE, vaig estudiar en els centres educatius de Viladecans, vaig començar a estudiar anglès extraescolar a una acadèmia i als 20 anys vaig poder continuar perfeccionant-lo a l’Escola Oficial d’Idiomes. Actualment compagino la meva feina amb els estudis de Dret.

Durant la secundària vaig participar en la Federació d’Estudiants que es promou des de Can Xic, etapa de la qual tinc un molt bon record per tots els companys que vaig conèixer i per totes les activitats de ciutat en què vaig poder participar. 

De Viladecans vull destacar tant el suport als projectes educatius que complementen la formació reglada i obligatòria, com l’acompanyament i orientació que s’ofereix als i les joves que han de decidir què fer en la següent etapa, tant formativa com ocupacional.

Tenim previst augmentar els serveis d’orientació, les jornades amb professionals, l’ampliació de l’oferta de Formació Professional Dual, l’atorgament de beques, etc. Volem facilitar la presa de decisions que fem quan som joves, triant entre les opcions que existeixen en base als nostres interessos, capacitats i habilitats. 

Un dels àmbits dels quals a Viladecans ens sentim especialment orgullosos, és de l’atracció d’empreses que hem aconseguit aquests darrers anys. Som un municipi atractiu, amb una situació estratègica destacada i dotada de tots aquells serveis que tota empresa necessita per instal·lar-se en una ciutat. Aquesta atracció i la diversitat dels sectors, facilita la captació de talent propi de la ciutadania de Viladecans. Volem la plena ocupació per a la nostra població activa sense que hagi de desplaçar-se a d’altres municipis, de manera que tothom guanyi en qualitat de vida i d’aquesta manera també aconseguim major sostenibilitat i menors emissions.

Després d’estudiar o treballar, les persones necessitem tenir temps lliure i per a nosaltres l’oci és una part molt important de les nostres vides. Per això, transformarem l’actual edifici dels cinemes en un centre d’oci juvenil. L’espai comptarà, a banda de les sales de cinema, amb diverses àrees a on es desenvoluparan diferents tipus d’activitats, permetent que tothom tingui un lloc a on poder gaudir del seu temps lliure. 

També volem seguir treballant i millorant el F’ESTIU JOVE, incloent els i les joves en el procés creatiu i organitzatiu per celebrar-ne moltes més edicions.

Una altra forma d’oci és amb l’exercici físic, que treballem per promoure un estil de vida saludable que permeti tenir una bona salut física i mental. 

Un dels principals pilars sobre el qual treballem és l’habitatge. La inclusió de Viladecans en plans metropolitans d’habitatge protegit permetrà als joves viladecanencs tenir més facilitats a l’hora d’independitzar-se i centralitzant totes les gestions a l’OLH, aconseguirem uns processos més àgils i senzills. 

La construcció de nous habitatges més eficients juntament amb la creació de nous espais naturals i verds ens ajudarà a construir una ciutat més ecològica, intentant frenar el canvi climàtic que tant ens preocupa als joves. 

Els i les socialistes de Viladecans som també la gent jove. Els joves volem ser escoltats i participar del disseny de la nostra ciutat. Tenim molts reptes de futur, moltes idees i molts desitjos. Ens il·lusiona poder continuar aquesta tasca des del grup socialista que governarà la ciutat els propers quatre anys.

Irene Reus Cazorla

Habitatge, transport públic, oci... i escoltar els joves

 

Abans d’entrar en l’assumpte de l’article, vull agrair al Punt de Trobada que hagi deixat que els diferents representants joves dels partits que concorrem a les eleccions municipals tinguem un espai per explicar-nos. No passa sovint, per tant, gràcies! I ara sí, entro en matèria. És una obvietat que la gent jove de Viladecans tenim moltes dificultats per desenvolupar la nostra vida amb plenitud al municipi. I m’explico. Durant aquests darrers mesos, des d’ERC i el Jovent ens hem reunit amb una cinquantena de joves de Viladecans, i les problemàtiques que ens traslladaven en cadascuna de les trobades eren les mateixes: dificultats (moltes) per emancipar-se a una edat raonable, crítiques a la situació del transport públic (ferroviari i no), inexistència d’oferta d’oci juvenil, entre d’altres problemàtiques. És per això, que aquestes eleccions suposen una oportunitat perquè, després de molts anys, els neguits dels joves estiguin damunt la taula i siguin una prioritat a resoldre per qui estigui al capdavant de l’Ajuntament.

I quina és la proposta que tenim des de la candidatura d’ERC i el Jovent? En primer lloc, una qüestió metodològica. Les solucions dels problemes arriben quan s’escolta els afectats. Per tant, ens comprometem a impulsar trobades entre l’ajuntament i els joves (els que estan organitzats i els que no) per escoltar què tenen a dir sobre la ciutat. Ja no només sobre les qüestions que més ens afecten, sinó sobre la ciutat en general.

Un dels reptes que hi ha actualment és la qüestió de l’habitatge, fa molt de temps que se’n parla, però poc que s’actua, i des de l’Ajuntament, mai. Tot i que sigui un problema que necessita de l’actuació d’altres administracions, l’Ajuntament pot impulsar mesures per afavorir l’emancipació, propostes com la masoveria urbana, o la construcció d’habitatges cooperatius, són exemples que hem vist a Lleida, i a Caldes de Montbui, respectivament, i que han funcionat.

Si parlem del transport públic, la situació a Viladecans és crítica. Som la ciutat del Baix Llobregat sud pitjor connectada amb la resta de la comarca i Barcelona. Tenim una freqüència de trens que no es correspon amb els habitants que tenim, i un servei d’autobusos que durant mesos ha estat completament deficitari. Una de les propostes que tenim en l’àmbit de la mobilitat, és estudiar la creació d’un servei d’autobusos que ens connecti directament amb la UAB per garantir que els nostres estudiants no triguin més de 45 minuts a arribar.

El tercer tema, però no menys important, és el de l’oci, diürn i nocturn. Vivim en una ciutat que cada cop que volem gaudir d’una estona d’esbarjo ens obliga a marxar. I des d’ERC i el Jovent Republicà ens comprometem a crear una agenda cultural anual escoltant l’opinió dels joves per tal que cada mes tinguem espais de cultura per a joves. O ampliar el període d’obertura del local del Parc de la Marina garantint preus assequibles. O a col·laborar amb les entitats juvenils i de cultura popular perquè en dates assenyalades com Sant Joan i Carnestoltes, no haguem de marxar de Viladecans per gaudir de la nit. En definitiva, volem que la gent jove senti orgull i il·lusió de viure a Viladecans, perquè és així com es fa ciutat, i com ens estimem la ciutat.

Per tot plegat, us animo que participeu de les eleccions municipals del proper 28 de maig, per poder fer una ciutat per i de la gent jove. Perquè és l’hora dels fets i no de les promeses de qui porta governant durant 30 anys i no ha fet res per solucionar els problemes del jovent. L’equip d’ERC i el Jovent tenim totes les ganes i il·lusió per transformar Viladecans.

Joan Bausa Soriano

Viladecans i la política juvenil

 Som a dues setmanes de les eleccions municipals. El dia 28 anirem tots al respectiu col·legi electoral amb la nostra papereta preparada des de casa, o bé ens arribarem a la taula on hi ha totes les paperetes i triarem la que volem introduir a l’urna. Perquè del que es tracta és d’aportar el nostre vot a la formació que ens mereix més confiança de cara a fer realitat aquelles polítiques, aquelles actuacions, que creiem que cal dur a terme a la ciutat, i aquell estil de gestionar les coses que més adequat ens sembli.

Per decidir el nostre vot, tots ens informarem convenientment. I com que això és molt important, des de Viladecans Punt de Trobada volem ajudar a tenir aquesta informació sobre les necessitats de la ciutat i sobre les polítiques que cal dur-hi a terme. Hi volem ajudar en tots els números, perquè en tots ells s’exposen situacions i realitats, d’àmbits molt diversos, sobre el que passa a Viladecans. Però, en la proximitat de les eleccions, aquesta informació volem que sigui més concreta. Per això, en el número passat, demanàvem als diversos partits que ens expliquessin les seves propostes sobre els temes de l’habitatge, la dependència i el transport públic. I per això ara, en aquest número, volem centrar l’atenció en un tema que tots sabem que és transcendental per al nostre present i per al nostre futur: la situació dels joves.

Per això, doncs, avui trobareu, a les pàgines següents, la resposta d’un jove de cada un dels partits a un parell de preguntes. La primera: ¿Com veus la situació de la joventut a Viladecans? I la segona: ¿Quines mesures proposa la vostra formació política en el tema juvenil?

En els joves, en el seu present i el seu futur, tots ens hi juguem molt.