Renfe. Un quart de set de la tarda, vacances nadalenques per a molts, i a mi em toca tornar a la feina… sort que serà poca estona, i que amb tren arribo en un moment (creuarem els dits)…
Dos quarts de set de la tarda, sí que hi ha gent a l’andana de l’estació de Viladecans, concretament molts treballadors abnegats com jo, quin consol….
Ara que hi penso, s’assemblen molt entre ells, pel color de la pell, l’idioma en què parlen… tot fa pensar que són treballadors immigrats.
Es distribueixen al llarg de l’andana per grupets de compatriotes, que presenten més semblances entre ells... Aquell grup d’allà semblen pakistanesos, sí, segurament... a més, algun porta el seu típic turbant... El grup que hi ha assegut al banc semblen asiàtics pels trets característics dels ulls…
Tots porten les motxilles i les robes de treball, però les expressions de la seva cara, els comentaris i les rialles que fan ens transmeten que la conversa ni molt menys fa referència a la jornada laboral passada.
Tres quarts de set de la tarda, el tren porta retard, l’andana cada cop és més plena, jo diria que hi han unes 60 persones, de les quals no arriben a deu que semblen ser autòctones, a més fan esforços per no confondre’s amb la resta de viatgers, que segurament siguin persones que treballen a Viladecans (molt probablement als camps de conreu) i que van de tornada a casa.
Em plantejo si la majoria de gent de Viladecans ha vist algun cop la situació que es viu a l’estació del municipi cada tarda passades les sis. Totes aquestes persones vénen cada dia a la nostra ciutat, per guanyar-se la vida, sí, però també per ajudar a pujar una part de l’economia del municipi molt important.
Vaja, ja arriba el tren, ara penso que tot i l’espera, i que ha començat a ploure i bufa el vent, me n’alegro d’haver pogut viure aquesta escena, i arribo a dir que l’estació del tren cada dia durant unes hores es converteix en una república independent.
Convido a tots els companys i companyes sensibilitzats amb la diversitat multicultural a que ho experimenteu. Bon viatge.
Dos quarts de set de la tarda, sí que hi ha gent a l’andana de l’estació de Viladecans, concretament molts treballadors abnegats com jo, quin consol….
Ara que hi penso, s’assemblen molt entre ells, pel color de la pell, l’idioma en què parlen… tot fa pensar que són treballadors immigrats.
Es distribueixen al llarg de l’andana per grupets de compatriotes, que presenten més semblances entre ells... Aquell grup d’allà semblen pakistanesos, sí, segurament... a més, algun porta el seu típic turbant... El grup que hi ha assegut al banc semblen asiàtics pels trets característics dels ulls…
Tots porten les motxilles i les robes de treball, però les expressions de la seva cara, els comentaris i les rialles que fan ens transmeten que la conversa ni molt menys fa referència a la jornada laboral passada.
Tres quarts de set de la tarda, el tren porta retard, l’andana cada cop és més plena, jo diria que hi han unes 60 persones, de les quals no arriben a deu que semblen ser autòctones, a més fan esforços per no confondre’s amb la resta de viatgers, que segurament siguin persones que treballen a Viladecans (molt probablement als camps de conreu) i que van de tornada a casa.
Em plantejo si la majoria de gent de Viladecans ha vist algun cop la situació que es viu a l’estació del municipi cada tarda passades les sis. Totes aquestes persones vénen cada dia a la nostra ciutat, per guanyar-se la vida, sí, però també per ajudar a pujar una part de l’economia del municipi molt important.
Vaja, ja arriba el tren, ara penso que tot i l’espera, i que ha començat a ploure i bufa el vent, me n’alegro d’haver pogut viure aquesta escena, i arribo a dir que l’estació del tren cada dia durant unes hores es converteix en una república independent.
Convido a tots els companys i companyes sensibilitzats amb la diversitat multicultural a que ho experimenteu. Bon viatge.
Ana Belén García Segura
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada