Connectant amb el bosc

Forest Shuffle és un joc en el qual heu de crear un hàbitat sostenible per a la fauna i flora del bosc. Bàsicament es compon de 158 cartes que representen arbres, animals, insectes, fongs i plantes. També hi ha: 14 cartes de referència que aclareixen les funcions de certes cartes, 3 cartes d’hivern, 5 cartes de cova i un tauler que representa el clar del bosc. És un títol al qual hi poden jugar de 2 a 5 jugadors alhora amb una edat mínima, en principi, de 10 anys. La duració mitjana de les partides és de 40-60 minuts.

Primer de tot s’ha de col·locar el clar del bosc a l’abast de tots. Després, cadascú ha de rebre una carta de cova i se la posa al davant. Les sobrants es retiren de la partida. Es deixen a part les tres cartes d’hivern. Amb les 158 cartes que representen animals, insectes, arbres... es forma un munt. Segons el nombre de participants, d’aquest munt s’han de retirar de la partida certa quantitat de cartes: amb 2 jugadors, 30; amb 3, 20; amb 4; 10; amb 5, cap. A continuació, es divideix el munt que ha quedat en tres parts. Es tria qualsevol part i es fiquen dues cartes d’hivern aleatòriament en ella i es remena. Un cop remenada, es posa a sobre de tot l’última carta d’hivern. Després, les altres dues parts del munt dividit es posen a sobre de la que té les cartes d’hivern, formant el munt de robatori.

D’aquest tothom heu de prendre sis cartes, que poseu a les mans. 

El vostre torn consisteix en fer una de les dues opcions que hi ha: robar dues cartes o bé jugar una carta i comprovar el clar del bosc.

Robar dues cartes

Podeu robar dues cartes del munt de robatori, dues del clar del bosc o bé una de cada lloc. Mai podeu tenir més de 10 cartes en la vostra mà. Així doncs, si en teniu 9 a la mà, només en podreu robar una; si en teniu 10, no podreu robar.

Jugar una carta i comprovar el clar del bosc

Per jugar una carta al davant vostre només heu de baixar-la de la vostra mà i pagar el seu cost amb cartes també de la mà. Les cartes que decidiu sacrificar les heu de posar al clar del bosc. N’hi ha algunes que no costen res.

Podeu pagar amb qualsevol carta de la mà, però algunes disposen de bonificacions que s’activen quan es paga amb cartes que comparteixen el mateix símbol d’arbre que la carta jugada. Exemples de bonificacions són robar immediatament X quantitat de cartes del munt de robatori, tenir un torn extra de forma immediata, jugar gratuïtament una carta de la mà que tingui un símbol concret...

Altres cartes també tenen els que s’anomenen efectes. N’hi ha de dos tipus: hi ha els instantanis, que s’activen en el moment en què es juga la carta que els conté i prou; els permanents, que són típics dels fongs i entren en funcionament sempre que s’assoleixin les condicions que demanen, per tant, es poden aplicar més d’un cop per partida.

Si baixeu un arbre, el poseu on vulgueu de la vostra pròpia àrea de joc. A més, heu de robar del munt de

robatori una carta i posar-la al clar del bosc. Això no s’aplica amb la resta de cartes que baixeu de la mà a la vostra àrea de joc, només amb els arbres. Els arbres tenen tots quatre espais per posar cartes. Les que són animals, insectes, fongs i plantes es troben dividides horitzontalment i verticalment.

Això vol dir, per exemple, que una sola carta pot tenir un llop i al mateix temps una guineu. Així doncs, quan jugueu una carta dividida heu de triar quina de les dues opcions voleu i pagar per ella tal com s’ha explicat anteriorment, aplicant els efectes i bonificacions corresponents, si escau. Jugada la carta

i triada l’opció desitjada, heu de posar-la sota un dels vostres arbres de tal manera que aquest tapi l’opció no volguda i deixi visible l’altre.

Cada arbre, insecte, animal... puntua d’una manera concreta al final de la partida. Per exemple, si teniu una guineu rebreu dos punts de victòria per cada llebre que tingueu al vostre bosc. No obstant, les  llebres com a tals donen un punt per cadascuna que en tingueu. Així doncs, podeu veure que tant la guineu com la llebre es complementen perfectament.

Es tracta de combinar les cartes d’aquesta manera per obtenir molts punts de victòria al final de la partida. Un altre exemple serien les papallones, que com més espècies diferents tingueu més punts rebreu, i el pinsà borroner, que se les menjaria i donaria dos punts per cada una.

Pel que fa a la cova, la qual comenceu amb ella tenint-la al davant vostre, dona un punt de victòria

per cada carta que tingui a sobre. Per posar-hi cartes s’han de jugar certs animals que permeten fer-ho com un efecte.

Un cop jugada la carta desitjada, heu de comprovar que el clar del bosc no tingui 10 o més cartes. Si les té, heu de descartar-les totes per tal que quedi buit.

La partida continua així fins que surtin les tres cartes d’hivern. En aquest moment la partida acaba immediatament i es passa a puntuar totes les cartes que hàgiu baixat. La part de comptar els punts de victòria és una mica complicada si no es fa amb cert ordre i s’ha de vigilar una mica. Guanya la partida qui hagi aconseguit més punts. Si hi ha empat, la victòria es compartida.

Personalment, Forest Shuffle el vaig provar perquè un usuari el va portar un dia a una de les nostres activitats associatives. Em va agradar, però encara no em decidia a comprar-me’l. Recentment em va tocar explicar-lo en un dels esdeveniments en els quals col·laborem a Barcelona i em va acabar de convèncer.

Així doncs, aquesta ressenya l’he escrita tenint el joc des de fa poc, convertint-se en un dels meus favorits. Realment és molt simple d’aprendre, perquè de regles en té molt poques. Podeu tornar-vos una mica bojos amb tants símbols i combinacions que hi ha entre tantes cartes, però això és el que m’encanta d’ell. Em manté totalment concentrat durant tota la partida i se’m passa el temps volant.

Per afegir més, té unes il·lustracions força boniques. Un punt més per mi, que m’agraden els jocs amb una estètica molt forta. Si teniu l’oportunitat, proveu-lo, sobretot si us agraden els jocs que són de temàtica de naturalesa. 

Escola Pau Casals, 1980

 

L’escola Pau Casals està situada al carrer Antonio Machado del Barri de Sales de Viladecans i per ella han passat diverses generacions d’alumnes.

Les fotografies són dels anys 1980-1982 i podem comprovar la diferència del paisatge urbà dels anys 80 a l’actualitat. Si anem a fer un cop d’ull per la zona es veu el gran canvi sofert, havent passat d’una escola rodejada de camps a una envoltada d’edificacions.

Jaume Muns

Cruixidell (Emberiza calandra) Parc Agrari del Baix Llobregat, 13 de maig de 2018

 

Escàs al Delta. Estat de conservació a Catalunya: Preocupació menor. Al plomatge dominat pels tons terrosos, el pit blanquinós amb llistes fosques. Un bec gros, adaptat al consum de grans. No hi ha diferències notables entre mascle i femella. Habita sobretot a zones obertes, ja siguin àrees de cultiu o de matoll baix. S’alimenta principalment de llavors; en època reproductora, incorpora tota mena d’invertebrats a la dieta. L’alteració del seu hàbitat és la principal amenaça per a l’espècie.

Eio Ramon

Nou Club de Lectura de Narrativa Històrica

 

La narrativa històrica serà la protagonista del nou Club de Lectura organitzat conjuntament per la Biblioteca i el Museu de Viladecans. Aquesta proposta està adreçada a totes aquelles persones amants de la literatura històrica que vulguin compartir les lectures, fer anàlisi dels llibres proposats i debatre al voltant del contingut i la forma d’aquest gènere. La narrativa històrica es caracteritza per ser una obra de ficció, que recrea un període històric preferentment llunyà i en la qual formen part de l’acció personatges i esdeveniments no ficticis. Una lectura que permet apropar-se al passat, imaginar com van ser les diferents èpoques i, fins i tot conèixer detalls de la vida quotidiana que habitualment no s’expliquen en els llibres d’història.

Per poder participar en aquest club, cal inscriure’s a Ca n’Amat - Museu de Viladecans o a la Biblioteca fins a completar les places previstes. La inscripció pot realitzar-se a la Biblioteca de manera presencial, per telèfon (937 077 294) o bé per correu electrònic (b.viladecans@diba.cat). Per fer-la a Ca n’Amat - Museu de Viladecans caldrà arribar-se a aquest espai de dimarts a diumenge de 10 a 14 hores i dimarts i dijous també en horari de tarda de 16.30 a 19.30 hores. A més es pot trucar per telèfon (935 190 809) o escriure un correu electrònic a museu@viladecans.cat.

Els interessats o interessades hauran de tenir el carnet de la Biblioteca, ja que es farà el préstec dels llibres proposats des d’aquest servei. Aquells que no el tinguin només han de passar per la Biblioteca amb el DNI i, de manera gratuïta, podran fer-se aquesta targeta.

Les trobades del Club de Narrativa Històrica es faran el tercer dijous de mes a les 18 hores a l’edifici de Ca n’Amat - Museu de Viladecans, al carrer d’Àngel Guimerà, 12. Aquest equipament és un espai emblemàtic de la ciutat que s’encarrega de la investigació, conservació, presentació i difusió del patrimoni cultural de Viladecans per entendre els esdeveniments del passat. Un lloc singular i molt indicat per desenvolupar un Club de Lectura sobre història. La durada de la trobada és d’aproximadament una hora.

El dinamitzador del Club de Narrativa Històrica serà Xavier Sánchez, que és autor de diversos treballs de recerca històrica publicats a les Trobades de Centres d’Estudis i Estudiosos d’Eramprunyà, vicepresident de La Rutlla - Centre d’Estudis Santboians i divulgador d’història i patrimoni de proximitat al blog El marge. Sánchez serà l’encarregat de moderar les sessions, la participació dels assistents i aportar continguts externs com altres llibres complementaris, investigacions, pel·lícules o música que enriqueixen la lectura proposada.

La primera sessió, un cop fetes les inscripcions, serà el dijous 17 d’octubre i s’informarà sobre la dinàmica del club, es faran les presentacions del dinamitzador i persones inscrites i s’entregarà la primera lectura per comentar el 21 de novembre. La novel·la triada per començar el nou club serà A Bàrcino de Maria Carme Roca. Una lectura trepidant sobre la Barcelona romana, que descriu els secrets més íntims del protagonista, un personatge que va passejar amb orgull el nom de la seva ciutat per tot el món. L’autora, Maria Carme Roca, amb una setantena de llibres publicats, s’ha especialitzat en novel·la històrica i ha obtingut diversos premis literaris com el Premi Prudenci Bertrana el 2018 amb el llibre El far.

Aquest nou club de lectura se suma als ja existents a la Biblioteca: Club de Narrativa, Feminista, Club del Còmic, de Teatre, Club de Debat i el Book Club. Aquestes trobades compten amb una gran participació i són espais per gaudir i compartir les lectures, a més de punts de trobada per debatre i conèixer a altres persones amb interessos comuns i amb coneixements, impressions i històries diferents.

Un lugar soleado para gente sombría

Mariana Enriquez

Barcelona: Editorial Anagrama, 2024

Mariana Enriquez torna als contes amb dotze històries d’horror. Dotze relats sobre el mal i la presència de monstres que sorgeixen de sobte en la realitat més quotidiana, en grans ciutats o petits pobles recòndits. Després del seva monumental i aclamada novel·la Nuestra parte de noche, Mariana Enriquez torna al relat i demostra que segueix en plena forma com a gran continuadora i renovadora del gènere de terror, al qual ha portat a les més altes cotes literàries. En un dels contes, una dona manté a ratlla als fantasmes que caminen per un barri perifèric de Buenos Aires. En una altra història, una parella lloga una casa per a unes vacances en un poble que ha anat perdent habitants des que el tren va deixar de passar. En una altra peça, els voluntaris d’una ONG que reparteix menjar per barris marginals són perseguits per uns nens d’ulls negres. En una altra, una periodista que investiga la història d’una noia desapareguda en un hotel a Los Angeles acaba enfrontant-se a una altra llegenda de la ciutat. L’escriptora explora així nous camins, noves dimensions.

Democràcia i cura: mercats, igualtat i justícia

Joan C. Tronto

Barcelona: Raig Verd Editorial, 2024

Les persones s’enfronten a un dèficit de cura: tenim massa feina, hi ha massa exigències, no tenim prou temps per poder cuidar adequadament els infants, la gent gran, i a nosaltres mateixos. Alhora, la implicació en la política a molts països del món arriba a baixos històrics, tot i que hauria ajudar-nos a cuidar millor, la veiem com una cosa llunyana. Democràcia i cura argumenta que necessitem repensar la democràcia, així com els nostres valors i compromisos fonamentals, des d’una perspectiva cuidadora. Joan Tronto argumenta que hem de revisar com el gènere, la raça, la classe i el mercat desvien el treball de cures, i pensar la llibertat i la igualtat des de la perspectiva de fer les cures més justes. La idea que la producció i l’economia són la principal preocupació humana i política ignora la realitat: la cura és al centre de la vida humana, però actualment és fora de la política. Democràcia i cura busca les raons d’aquesta desconnexió i argumenta a favor de fer de la cura el punt central de la política democràtica.

Natura: endevina, busca i troba

Manon Bucciarelli

Barcelona: Blume, 2024

Llibre il·lustrat per aprendre jugant de les diferents espècies d’animals i vegetals. L’obra explica, per exemple, que cada ésser viu fa una funció en el seu entorn o que entre les espècies es produeixen un gran nombre d’interaccions, moltes vegades positives, d’altres, cruels, però sempre profitoses. També que algunes n’alimenten d’altres amb els seus excrements o a costa de la seva vida, mentre que d’altres ofereixen aixopluc, una mica d’ombra o calor. Insisteix que, tot i que algunes espècies estan amenaçades, i amb elles, tot l’equilibri del seu entorn, els científics en descobreixen de noves cada dia. Una immersió al cor de 16 ecosistemes, de les jungles als rius, dels abismes als horts, passant per les ciutats i les muntanyes per descobrir més de 90 espècies vegetals i animals tot divertint-te.

Dol social

 

Reconec que, com a molt altra gent, cada cop m’inquieta més la pujada de la ultradreta. I al costat d’aquesta inquietud em neguiteja també el sentit de superioritat moral amb què en el meu entorn (incloent-m’hi jo mateixa) sovint en parlem. Com si el fenomen no tingués res a veure amb nosaltres, solidaris i progres. Fa tres anys em va sorprendre un joc banal, al mòbil, que feia tot de preguntes sobre la teva visió política i després et deia quin grau d’afinitat tenies amb cadascun dels partits que es presentaven. A mi em va sortir un 35 % de Vox, cosa que em va provocar un ensurt considerable i em va fer pensar.

En aquest sentit m’ha resultat molt suggerent i aclaridora la perspectiva de Guillermo Salvador (un psiquiatre excel·lent, que va morir fa un parell d’anys) en el seu llibre Familia. Experiencia grupal básica (Ágora Relacional, Madrid 2024). Fa una aproximació a la família des de molts punts de vista, també del sociològic, i les seves cites i reflexions crec que són aplicables més enllà de la institució familiar.

Cita, en primer lloc, Ulrich Beck, que posa l’accent en la progressiva individualització, que ha esquinçat els referents grupals i ideològics que ens facilitaven la identitat: la família, la religió, la classe social, el model familiar, fins al punt que cadascú s’ha de formar la seva pròpia identitat, des d’un cert aïllament i enmig de múltiples canvis socials que són percebuts sovint amb perplexitat. De vegades ens en queda la carcassa buida o bé plena d’un contingut que ja no reconeixem, perquè els paràmetres han canviat moltíssim. Enyorem, per exemple, la seguretat de la família tradicional, però ens adonem que en un context d’igualtat entre gèneres ja no pot ser la mateixa. Ho vivim amb ambivalència.

Un altre autor citat és Zygmunt Bauman i el seu concepte de societat líquida, que es transforma molt i molt de pressa dissolent les grans institucions. Això provoca encara una acceleració més gran: com el qui patina sobre una superfície glaçada i fràgil. La velocitat permet fugir endavant sense risc d’ofegar-se. I com més corres menys temps de solidificació i consolidació permets.

Guillem Salvador introdueix aquí un concepte que jo desconeixia: el dol social. “Podem pensar –diu– que els grups socials busquen determinades formes de resoldre les pèrdues i els canvis de referent [...] Els funcionaments dels grups socials són sempre molt primaris davant les situacions de pèrdua. [...] La dinàmica social es fragmenta i són els grups més petits els qui van buscant sortides diferents al dol. Altruisme i egoisme es radicalitzen i van perfilant divisions irreconciliables”. Apareix el malestar social com a símptoma de l’assumpció de les pèrdues.

A mi aquesta visió m’ajuda a entendre millor què està passant. Hem fet guanys en llibertats individuals que representen canvis de gruix respecte a generacions anteriors, vivim en una societat molt més diversa de quan érem petits, depenem d’una economia globalitzada i complexa que es mou per uns fils que romanen invisibles però que té conseqüències ben tangibles per a molta gent, la política té uns ritmes que no donen resposta a les nostres exigències d’immediatesa. Les tecnologies envaeixen la nostra vida si us plau per força. El canvi climàtic ens assetja.

Canvis per a bé. Canvis per a mal. Els canvis comporten pèrdues i les pèrdues necessiten dols. Potser sí que aquest dol social és darrere de moltes expressions enyorades d’un passat que ja no tornarà.

Des d’aquesta mirada –la mirada és important– diu Salvador, és més fàcil entendre més enllà d’un judici de valors. I crec que facilita trobar ponts, molt necessaris. No és fàcil ni màgic, però obre camí a l’esperança. Només amb el menyspreu no aconseguirem canviar res.

Mercè Solé

Política lingüística

                     

Em permetreu que comenci explicant-vos quina és la “meva” política lingüística personal. Jo, a les persones que no conec, començo parlant-los en català. Si em responen en castellà, però veig possible mantenir una conversa bilingüe, continuem parlant en bilingüe; si ho veig complicat, em passo jo al castellà. I al revés, si algú s’adreça a mi en castellà, jo li contesto en català; si ell continua en castellà, puc optar per la conversa bilingüe o passar-me al castellà.

Això, però, canvia si es tracta d’una botiga o un bar o qualsevol servei públic: en aquests casos, mantinc el català, i si convé dic coses en català i les tradueixo al castellà. Així, de passada, facilito al qui m’atén que li vagi sonant més el català. Els xinesos són els que més em costen: sembla que hagi una barrera més alta entre ells i jo..,.

Ja sé que alguns pensen que en aquest tema s’ha de ser més inflexible, i parlar en català al màxim, encara que resulti incòmode. Jo, en canvi, no crec que incomodar sigui una bona política, per molt que un pensi que tenim dret a parlar en la nostra llengua. Sí, hi tenim dret, esclar. Però l’actitud de “treure la llengua”, que deia aquell eslògan, no crec que ajudi gens a fomentar l’ús del català. Més aviat el converteix en una cosa que sona molt a imposició. I la veritat, no és per aquest camí que aconseguirem res. Hi ha massa obstacles socials per totes bandes perquè el català pugui “imposar-se”. Quan una llengua com la castellana és majoritària a nivell mundial i té els mitjans públics i els interessos econòmics al seu favor, tendirà a ocupar cada cop més tot l’espai. I això no es combat amb intents de forçar la gent amb imposicions antipàtiques ni amb menyspreus més o menys subtils. Ni en el cas d’una hipotètica independència es podria, donada la composició social del país!

No, això s’aconsegueix amb una gran operació de convicció col·lectiva, com la dels primers anys de la democràcia. Sí, ara les condicions són pitjors, però és l’única opció amb possibilitats d’èxit. I aquesta operació només es pot dur a terme si és realment col·lectiva. O sigui, amb tots els sectors del catalanisme disposats a arremangar-s’hi. I ara és el moment, quan s’han aconseguit trencar els blocs i el president Illa fa tota la cara de voler governar amb fermesa però sense atiar confrontacions. I, d’entrada, el que cal evitar és que s’associï gens el tema de la llengua als desigs d’independència d’una part de la població: només evitant aquesta associació serà possible intentar que un bon sector dels castellanoparlants, que ara no se senten gens concernits pel tema, trobin interessant mirar de començar a parlar també en català, com seria desitjable.

Salvador Illa va dir, en iniciar el seu mandat, que la llengua era la columna vertebral de la nació catalana. És veritat. Doncs en aquest sentit cal empènyer, i buscar les maneres de crear la convicció col·lectiva que deia abans. El president n’ha de parlar, el govern n’ha de parlar, cal fer gestos, i no estaria gens de més convèncer a Madrid d’apuntar-s’hi i que el català fos més present en tot allò que depèn del govern central. En aquest sentit, faig una minúscula proposta: que a TVE hi surtin declaracions en català subtitulades, per fer més present a tot Espanya la diversitat lingüística i perquè també es prestigiï la llengua entre els castellanoparlants catalans.

El pes important en tot plegat, tanmateix, el tenen les actuacions concretes promogudes per la Generalitat. Que han de ser moltes, i ben pensades. Des de posar més recursos per garantir una potent presència de la llengua en àrees d’interès juvenil, fins a fer que les oficines del Consorci de Normalització Lingüística augmentin el personal i facin campanyes més incisives, no només publicant llistes de cursos, cosa que evidentment s’ha de fer, sinó sobretot trepitjant territori i oferint, per exemple, als botiguers, avantatges si s’animen a aprendre català.

També és molt important que a la sanitat un pugui ser atès en català... I hi ha l’especialíssim cas de l’escola, que necessita un debat molt ampli, no dogmàtic, no partidista, i amb molt de sentit comú. Certament, cal continuar apostant per la immersió lingüística, però no buscant una escola catalana monolingüe, perquè també cal que els infants i joves aprenguin bé tant el català com el castellà, i el castellà ben parlat i ben escrit, que no s’hi val a dir que ja l’aprenen fora de l’escola. Cal, també, flexibilitat suficient perquè cada escola, en funció de la composició lingüística de les aules i de l’entorn, moduli els nivells d’insistència en una llengua o una altra. Cal, igualment, que els poders públics facin un seguiment molt atent i molt exhaustiu de com va el tema lingüístic a cada una de les escoles, evitant relaxacions i rutines. Cal també, òbviament, deixar els criteris concrets en mans dels responsables educatius i no dels jutges, però sense, alhora, engegar segons quins combats inútils. I cal, finalment, millorar els recursos de les escoles en tots els àmbits, perquè puguin afrontar més com cal els seus múltiples reptes...

I un últim tema: Sisplau, que els mitjans de comunicació utilitzin un català correcte! Especialment alguns digitals, que Déu n’hi do, però també els escrits i els televisius.

El tema de la potenciació de la llengua catalana té molts fronts i és urgent. Espero que tant el president, com el conseller del ram, com tot el govern, com el parlament, s’hi posin a fons, i de manera adequada.

Josep Lligadas Vendrell

Uns dels nostres

 

El teatre al carrer no és un invent de la modernitat, ni d’actors desnonats sense un escenari. Al llarg dels segles, el teatre sempre ha estat cosa de gent de malviure, d’intel·lectualitats clandestines, d’artistes ambulants, de culs de mal seient. En aquest retorn als humils orígens de l’art sense casa, sostre ni parets, el teatre recupera el públic primigeni de l’encontre de la idea amb la ficció del gest, l’acció i la paraula. Els protagonistes del teatre popular rebien el nom de còmics, no perquè provoquessin riure ni somriure, sinó perquè eren obres que els grecs representaven a les komos, els llogarets de personatges humils, domicili de pobres, esclaus i estrangers, mentre que les tragèdies es representaven a les ciutats, per als ciutadans grecs amb possibles.

Sigui en poblets o ciutats, el carrer és el lloc de tothom. És lloc de trobada. A la calle que ya es hora de pasearnos a cuerpo, escrivia Gabriel Celaya. Els homes i dones de la companyia Caviga han fet cas al poeta i un any més s’han llançat al carrer per lluir el seu art en aquest Teatre al Carrer 2024, com els atletes han lluït el seu als Jocs Paralímpics per convertir-lo en or, plata, bronze o en un triomf personal sense medalla aconseguit amb molt d’esforç, malgrat els pesars i les discapacitats: amb discapacitat costa més, de vegades molt més, fer les coses que sense. Però aquesta nit d’estiu són actrius i actors. Hi han participat, per ordre alfabètic, Maria Antònia Alcaraz, Valentina Coll, Juan Pedro Fernández, Alba Garcia, Alexandre Hage, Oriol Hidalgo, José Antonio Lao, Jordi Lligadas, Jordi Muros, Jorge Uría i Montse Velasco. La foto de Jaume Muns ens els mostra saludant en una de les dues nits triomfants amb el seu espectacle Tic Tac… Malsons, maquillats amb grans ulleres com sortits d’una pel·lícula de Tim Burton. Cada obra de Caviga és una petita joia, no en va aquests personatges, tant terrorífics com tendres, compten amb dues fades padrines, Angie Algaba, la directora, i la seva ajudanta, Isabel Peña, que han construït un homenatge al vell cinema de terror apte per a tots els públics. El teatre de Caviga aconsegueix canviar-nos la mirada respecte als seus intèrprets: deixa de ser caritativa per esdevenir còmplice i admirada. Riem amb ells per ser el que són: uns dels nostres.

Uns dels nostres

El teatre al carrer no és un invent de la modernitat, ni d’actors desnonats sense un escenari. Al llarg dels segles, el teatre sempre ha estat cosa de gent de malviure, d’intel·lectualitats clandestines, d’artistes ambulants, de culs de mal seient. En aquest retorn als humils orígens de l’art sense casa, sostre ni parets, el teatre recupera el públic primigeni de l’encontre de la idea amb la ficció del gest, l’acció i la paraula. Els protagonistes del teatre popular rebien el nom de còmics, no perquè provoquessin riure ni somriure, sinó perquè eren obres que els grecs representaven a les komos, els llogarets de personatges humils, domicili de pobres, esclaus i estrangers, mentre que les tragèdies es representaven a les ciutats, per als ciutadans grecs amb possibles.

Sigui en poblets o ciutats, el carrer és el lloc de tothom. És lloc de trobada. A la calle que ya es hora de pasearnos a cuerpo, escrivia Gabriel Celaya. Els homes i dones de la companyia Caviga han fet cas al poeta i un any més s’han llançat al carrer per lluir el seu art en aquest Teatre al Carrer 2024, com els atletes han lluït el seu als Jocs Paralímpics per convertir-lo en or, plata, bronze o en un triomf personal sense medalla aconseguit amb molt d’esforç, malgrat els pesars i les discapacitats: amb discapacitat costa més, de vegades molt més, fer les coses que sense. Però aquesta nit d’estiu són actrius i actors. Hi han participat, per ordre alfabètic, Maria Antònia Alcaraz, Valentina Coll, Juan Pedro Fernández, Alba Garcia, Alexandre Hage, Oriol Hidalgo, José Antonio Lao, Jordi Lligadas, Jordi Muros, Jorge Uría i Montse Velasco. La foto de Jaume Muns ens els mostra saludant en una de les dues nits triomfants amb el seu espectacle Tic Tac… Malsons, maquillats amb grans ulleres com sortits d’una pel·lícula de Tim Burton. Cada obra de Caviga és una petita joia, no en va aquests personatges, tant terrorífics com tendres, compten amb dues fades padrines, Angie Algaba, la directora, i la seva ajudanta, Isabel Peña, que han construït un homenatge al vell cinema de terror apte per a tots els públics. El teatre de Caviga aconsegueix canviar-nos la mirada respecte als seus intèrprets: deixa de ser caritativa per esdevenir còmplice i admirada. Riem amb ells per ser el que són: uns dels nostres.

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns

El Punt de Trobada, una bona oportunitat per a joves i adolescents

 

L’afirmació d’aquest títol és una mica temerària, ho sé. Però la nostra revista ja fa anys que forma part d’aquesta iniciativa del Departament d’Educació que vol vincular els joves que fan estudis secundaris amb les entitats del seu entorn.

El Punt de Trobada s’ofereix, amb gran flexibilitat, perquè els joves es facin seva la revista: individualment o en petits grups. De fet no hem tingut gaire èxit: només la Noa, una noia magnífica, va participar de la iniciativa i va col·laborar amb nosaltres. Però jo crec que la revista ofereix oportunitats importants:

La de treballar en equip. Amb altres companys i companyes i també amb la nostra redacció. Gent de la mateixa edat, i gent molt més gran. Els joves han de tenir els seus espais, però el contacte intergeneracional és una gran riquesa per a joves i grans.

La de fixar-se en l’entorn proper, observar. Tant en el que els passa a ells (allò que senten i pensen), com el que passa a d’altres joves, com el que passa al barri i a la ciutat.

La de donar a conèixer les circumstàncies, anhels, inquietuds, problemes de la gent jove.

La d’expressar-se amb arguments i distingint tant com sigui possible entre la pròpia opinió i la informació objectiva de forma intel·ligible per a un públic molt divers.

La d’aprendre i exercitar els diversos gèneres periodístics: entrevistes, articles d’opinió, reportatges, fotografies...

La d’aprendre i exercitar les diverses formes que pot adoptar la comunicació: escrits, imatges, vídeos...

La de gestionar xarxes socials.

La de dur a terme disciplinadament tota la preparació d’un article o vídeo amb totes les -sovint invisibles- feines que comporta.

En definitiva, es tracta d’aprendre a comunicar. Útil per a futurs periodistes i comunicadors, però útil també per a aspirants a influencer. Perquè al darrere de les xarxes, dels vídeos i de les revistes cal aclarir bé els objectius, fer una bona planificació, aprendre les tècniques necessàries i, sobretot, una gran disciplina i perseverança.

Dubto que hi hagi gaire joves que ens llegeixin. Però almenys profes, monitors i monitores, educadors i educadores, pares, mares, germans, germanes, oncles, tietes, cosins i cosines, veïns i veïnes, podeu ajudar-nos a difondre aquesta activitat, a què es pot accedir individualment o en grup a través dels instituts.

Moltes gràcies. I si algú, jove o gran, amb institut o sense, es vol afegir a la redacció, serà benvingut!

Mercè Solé

Narcís... ...i llop amb pell de xai

“El patiment, les decepcions i la malenconia no estan per molestar-nos, ni per avorrir-nos, ni per privar-nos de la nostra dignitat, sinó per madurar i transfigurar-nos”.

Hermann Hesse

“Narcís”, de Caravaggio (1597-1599)

Una vegada hi havia un jove de gran bellesa que es deia Narcís. Tant donzelles com xicots s’enamoraven d’ell, però ell rebutjava les seves insinuacions i era insensible als requeriments amorosos. Un dia, les noies menyspreades van demanar al cel que se’l castigués. Nèmesi, la deessa de la venjança, les va escoltar i va fer que s’enamorés del seu propi rostre, tan preciós, reflectit a les aigües d’una font. En una contemplació absorta, incapaç de deixar de mirar la seva pròpia imatge, va acabar llençant-se dins les aigües. Al lloc on el seu cos havia caigut, va créixer una bella flor, el Narcissus poeticus, que va fer honor al nom i la memòria d’aquell al·lot que va acabar tan pagat de si mateix. Tant s’ho creia que, arran de la seva història, als qui són com ell els diem “narcisistes”. Desagraïts, orgullosos fins a la malaltia, tergiversadors, manipuladors i egoistes, eviteu ser a prop d’ells. Sortiríeu escaldats i enganyats!

També, fa qui sap quants anys i en el món dels animals, van crear-se els llops. Aquests cànids salvatges van començar a atacar i caçar els anyells per alimentar-se. És clar, per fer-ho amb èxit van haver d’amagar la seva veritable naturalesa sota una aparença amable. Igual, igual que les persones hipòcrites, que representen un perill davant de les innocents i les vulnerables. D’aquí que, sempre que ens aixeca la camisa o ens decep gent que pensàvem que, per dins, era bona, ens ve al cap aquesta frase tan gràfica i coneguda dels “llops amb pell de xai”. 

Sí, sí, direu que Narcís estava, d’inici, exempt de culpa i que la ràbia d’altres i la venjança el van portar al desastre. Igualment, pensareu que els llops cacen per instint, no per traïció, que la faula del llop disfressat és això, un conte amb moralitat. Però les dues històries, tal com ragen, donen exemple de quina mena d’individu va fer mal la seva millor amiga. Enredada i menystinguda per intentar ajudar-lo, creient que s’ho valia. No va saber veure que aquell narcisista amb pell de be no estava per a ximpleries i només s’estimava a ell mateix. El que podria haver estat una amistat per sempre s’ha convertit en distància volguda, insalvable i definitiva. 

Ara, ella, la traïda, comença a sentir només llàstima per aquell tipus, ni tan sols la compassió normal per algú potser malalt, que no pot veure que s’equivoca en la seva manera de tractar els altres. I no només això: el llop ha perdut la confiança que ella hi havia dipositat. De petita, quan el seu pare li deia que, si se li acudia fer alguna entremaliadura, tingués en compte que podria arribar a desconfiar d’ella, li sabia més greu que si li llencés la sabatilla o la perseguís amb l’espolsador de les mantes.

Ella ha de saber que no s’ha de sentir culpable de res. Va actuar de bona fe, va insistir en ajudar-lo amb generositat, sense cap interès, només perquè creia en la seva vàlua. Quina decepció! Es va trobar, sense saber-ho, que era criticada, posada en solfa, malentesa i, fins i tot, considerada com una pesada, com una persona obsessionada. Als ingenus i de sentiments nobles, s’acostuma a veure’ls com a babaus per la mala gent, que creu que tothom és de la seva mateixa condició. 

D’ingrats, el món n’és ple! I per contrarestar, de desinteressats, també. Fora dels cercles d’afecte els primers i a dins, els segons! Ella ho té ara més clar, encara que no deixarà de ser com és perquè no ha fet gens de mal. No renunciarà a res arran del comportament mentider del llop, i ell cada cop estarà més sol. Ara sembla que no, però el pas del temps posa tothom en el seu lloc. 

Aquells que sou humils, senzills, honestos, sincers, despresos, que aneu de cara i no violeu la lleialtat, que no jutgeu ni condemneu, no ho dubteu mai: vostra serà la confiança davant de tothom. No cal que feu res, tan sols sigueu tal com sou. Seieu a la porta de casa vostra i veureu el cadàver del vostre enemic passar.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

“Us envio com ovelles enmig dels llops. Sigueu, doncs, savis com serps, però senzills com coloms”. (Mateu 10:16)

“Aneu amb compte amb els falsos profetes. Venen a tu amb pell d’ovella, però per dins són llops rapaços”. (Mateu 7:15)

El 3-30-300: La declaració de Viladecans

 

L’octubre de 2022, en el marc de la trobada anual de les ciutats espanyoles que integren la Red de ciudades + Biodiversidad que es va celebrar a la nostra ciutat, es va aprovar per unanimitat l’anomenada declaració de Viladecans, que promou als municipis aplicar la regla 3-30-300, per esdevenir municipis més saludables, amb més biodiversitat i ser més resilients al canvi climàtic. En què consisteix aquesta regla, que a Viladecans ja s’està planificant i afecta a la totalitat del municipi? Desgranem-ho.

El 3

Cada resident d’una ciutat o poble, cada viladecanenc, ha de poder veure almenys tres arbres des de casa, l’escola o el lloc de treball. Han de ser arbres d’una certa entitat, millor grans. Els estudis científics demostren que menys arbres però de mida gran tenen uns efectes més favorables per a la salut mental i física dels residents que un nombre major d’arbres però de menor tamany. Els tres arbres que els viladecanencs hem de veure des de les nostres finestres poden ser entesos com un indicador de l’espai verd visible de la ciutat, a més a més de tenir un paper important en albergar biodiversitat, refredar l’espai públic, reduir l’efecte illa de calor, afavorir una menor demanda energètica en els edificis de l’entorn, filtrar contaminants, mostren els ritmes de la natura i fan els carrers i les places més agradables visualment.

El 30

Tots els barris d’una ciutat han de tenir com a mínim, una cobertura arbòria del 30%. Les ciutats han d’esforçar-se per aconseguir un percentatge més alt quan sigui possible, però com a mínim ha de ser del 30%. És important destacar que el 30% no és a nivell de ciutat, sinó dels barris, ja que si no pot provocar una desigualtat arbòria segons les zones de la ciutat. Els estudis científics han demostrat àmpliament la importància de la proximitat i del desenvolupament de la capçada dels arbres per proporcionar refredament necessari a l’espai públic, crear espais confortables, i comportar els beneficis per a la salut mental i física, a més a més de capturar CO2 i esdevenir uns elements claus per assolir la neutralitat climàtica, objectiu que Viladecans s’ha marcat per al 2030.

El 300

Segons multitud d’estudis científics i les recomanacions de l’OMS, cada ciutadà hauria de disposar d’un gran espai verd públic a menys de 300 m de casa seva, a uns 5 minuts caminant, aproximadament. L’OMS suggereix un espai verd públic d’almenys una hectària, però això de vegades pot ser difícil d’aconseguir. La mida de l’espai verd és important, ja que s’associen a més oportunitats recreatives i amb nivells més alts de biodiversitat. Aquests espais verds, a les ciutats mediterrànies, com Viladecans, poden ser rambles arbrades o avingudes de vianants que funcionen com a espais verds de facto, amb prou arbres i vegetació per donar ombra, generar espais de convivència veïnal, i albergar biodiversitat.

El 3-30-300 a Viladecans

La combinació d’aquestes tres recomanacions configura un full de ruta per a una transformació urbana, i que en el cas de Viladecans és l’essència del pla de naturalització, que ja està en marxa i en els propers anys ha de transformar Viladecans en una ciutat amb molt més verd, a tots els barris. A Viladecans tenim uns 22.000 arbres urbans, i força zones on el primer “3” de la regla ja es compleix. Però també és cert que hi ha molts més carrers i barris sencers on hi ha un dèficit important d’arbrat, i els residents no veuen els tres arbres d’entitat que la regla aconsella. És un repte aconseguir que tots els residents de Viladecans verifiquin el 3 de la regla. En això estem.

En quan al 30, estem lluny encara d’arribar al 30% com a mínim de coberta arbòria a cadascun dels barris de la ciutat. El desplegament del 3 ens ajudarà, així com el pla de naturalització, que ha definit el desenvolupament del que s’anomena infraestructura verda de la ciutat, amb la creació de boscos urbans, més zones arbrades, que ens ha de fer arribar al 30% de coberta arbòria a cada barri en els propers anys. L’any 2030 hem d’arribar a com a mínim tenir 30.000 arbres urbans consolidats.

Finalment, el 300. Aquest és del que estem més a prop pel que fa al conjunt de la ciutat, gràcies al fet que Viladecans és una ciutat compacta, gairebé del que es coneix com de 15 minuts, envoltada de zones verdes com la riera de Sant Climent, el parc Agrari, la muntanya del Montbaig i la serra de Miramar, i de zones de vianants que fan aquesta funció de zona verda, tal i com descriu l’autor de la regla (veure el paràgraf final). En algun cas no són 300 metres la distància d’una llar a les zones verdes d’entitat, però gairebé. En altres zones, l’urbanisme no permetrà poder tenir a menys de 300 metres una zona verda (caldria enderrocar illes de cases!), però sí que a menys de 500 metres. En qualsevol cas, la gran majoria dels viladecanencs tenim i tindrem a uns 300 metres zones verdes d’entitat. Cal per això no fer trampes, i definir bé aquestes zones verdes d’entitat. Una rotonda no ho és!

Per a més informació sobre la regla 3-30-300 aquest és l’article científic de l’autor de la regla, el Dr. Cecil C. Konijnendijk, en accés obert:

https://link.springer.com/article/10.1007/s11676-022-01523-z

Jordi Mazon

El Parc Agrari i les zones Zepa

 

En el darrer Consell de Govern del mes de juliol, el govern en funcions va aprovar l’ampliació de la zona d’especial protecció de les aus (ZEPA) del delta del Llobregat. Aquesta aprovació és un pas més d’un llarg procés, que es va iniciar amb la denúncia d’una l’entitat ecologista, davant la Comissió Europea, per l’incompliment de les mesures compensatòries per l’ampliació de l’aeroport, de principis dels anys 2000.

La proposta que es va presentar a informació pública l’any 2022 és la resposta al procediment sancionador que va obrir la Comissió i que amenaçava amb una multa milionària si no es donava resposta a altres cartes d’advertiment, ja enviades des del 2012.

És difícil poder entrar en detall en la informació (caldria tot l’espai disponible a la revista). Però val la pena posar sobre la taula la controvèrsia que ha aixecat la proposta entre diferents sectors. Les entitats ecologistes la consideren insuficient, les entitats representatives de la pagesia la consideren incompatible amb el desenvolupament de l’activitat agrària (la major part hide l’ampliació es fa sobre terrenys que formen part del Parc Agrari del Baix Llobregat). Els ajuntaments de Gavà, Viladecans i Sant Boi també en són contraris, mentre que el del Prat hi està a favor, tot i que també hi ha presentat al·legacions.

És difícil entrar en detalls de qui pot tenir la raó en aquesta controvèrsia, però la realitat és que l’espai natural del delta del Llobregat, que està protegit des del 1992 (una part el 1987), més les posteriors ampliacions (les més significatives el 2006 i el 2014) ha patit una gran pèrdua de biodiversitat, degut, entre d’altres factors, a la pèssima gestió que se n’ha fet a causa de l’ínfim pressupost que hi han dedicat els governs de la Generalitat des que se’n va fer la declaració i a l’absència d’un pla de gestió.

De fet, una de les reclamacions de la Comissió és que s’ha d’aprovar el pla especial de protecció i millora del medi natural. Aquest pla es va redactar el 2015 i la Generalitat es va comprometre a enviar-lo a la Comissió segons consta en una de les respostes enviades, però mai ha arribat a presentar-se a informació pública. Ha dormit el son dels justos en algun calaix de l’administració. Algú deu saber quin és el motiu pel qual no s’hagi estat capaç d’aprovar un pla d’un espai que porta protegit des de 1992. Però aquesta és la realitat.

Aleshores la pregunta és si seran capaços de redactar un pla de gestió de l’espai que ja estava protegit, i a més, de l’espai que ara s’ha incorporat al Pla Especial d’Interès Natural (que és el que comporta la designació de zona ZEPA), amb un ús del sòl totalment diferent (la major part del nou és agrícola, l’anterior zona humida).

El gran gruix d’hectàrees que ara s’han incorporat són d’ús agrari. Malgrat que estan al delta del Llobregat, la majoria poc tenen a veure amb espais humits, i mai ho podran ser, degut a la distància del nivell freàtic de l’aigua de l’aqüífer a la superfície. Es fa difícil d’entendre per què es vol protegir un espai amb agricultura intensiva com si fos una zona humida. Certament que s’hi poden trobar aus d’ambients humits, però el que diu la directiva europea és que per protegir les aus allò que s’ha de garantir és la conservació d’unes mostres prou significatives dels hàbitats en què viuen. I malgrat que es troben aus en un camp de tomaqueres, no sé si és l’hàbitat en el que viuen, sobretot si tenim en compte que a l’hivern hi haurà un camp de cols. O camps de cereals, propis del secà.

Tothom pot estar d’acord que cal transitar cap a una agricultura respectuosa amb el medi ambient. Al delta del Llobregat s’està en aquest camí, per això la pagesia fa anys que s’assessora amb tècnics especialistes per tal que així sigui, i compleix la normativa cada vegada més exigent. Però l’agricultura té una impacte sobre el medi, com el té qualsevol activitat humana, i la gestió que s’ha de fer d’un espai ambientalment saludable i agrícolament rendible no té res a veure amb la gestió d’un espai humit, que sigui l’hàbitat idoni per a les espècies d’aus protegides.

No vull deixar de dir que la informació tècnica que s’ha aprovat conté molts errors en la nomenclatura dels paratges, sobretot a Viladecans, cosa que evidencia el gran desconeixement del territori.

Finalment, ara que ja planeja novament l’ampliació de l’aeroport serà interessant veure com es desenvolupen els posicionaments de tots plegats, també dels ajuntaments de la zona que s’han oposat a l’ampliació de la ZEPA amb l’argument de preservar l’agricultura i quines seran les compensacions ambientals que es posaran sobre la taula. Cal recordar que en l’anterior proposta la compensació es proposava, com no, sobre espai agrari. Espai que ara s’ha declarat ZEPA, per tant, que ja està protegit.

Al final el Parc Agrari del Baix Llobregat és la joia de la corona. Així el va anomenar un periodista quan es discutia el projecte Eurovegas. I a la joia de la corona se l’ha de custodiar bé.

Montse Lligadas

I si canviàvem l’himne nacional?

                         

Els Segadors va ser aprovat com a himne nacional de Catalunya per una llei del Parlament del 25 de febrer de 1993. I jo voldria preguntar-me si realment aquest himne és el més adequat que podem tenir. Em refereixo a la lletra.

La composició s’havia anat consolidant al primer terç del segle XX com a himne entre oficiós i oficial del país, i després havia passat una llarga temporada de clandestinitat. Evoca, com tothom sap, un dels moments emblemàtics de la nostra història, la revolta de 1640, però la interpretació que la lletra en fa, obra d’Emili Guanyavents escrita el 1897, no resulta precisament una invitació constructiva i de futur, sinó que més aviat al que es dedica és a animar a una bel·licositat tirant a rància.

Es tracta, en efecte, d’un himne dedicat a blasmar els espanyols (gent ufana i superba... l’enemic...) i, sobretot, és una crida a lluitar contra ells (endarrere... bon cop de falç... estar alerta... quan vingui un altre juny... esmolem les eines... que tremoli l’enemic...). No em sembla a mi la millor cosa que hagi d’unir-nos, que és per al que se suposa que ha de servir un himne nacional. O dit d’una altra manera, no sé si aquesta mena de missatges són els que poden representar ara el conjunt dels catalans.

Ja sé que d’himnes bel·licosos n’hi ha d’altres, que es mantenen la mar de bé, com per exemple la Marsellesa. Però no és en absolut el mateix. La Marsellesa és l’himne del moment fundacional de la França actual, és a dir, el moment de la República Francesa, i que ara els seus ciutadans i ciutadanes el canten com a símbol d’aquell moment fundacional. Els Segadors, en canvi, no és l’himne fundacional de res, sinó que és un text en què, prenent peu d’un fet històric, es fan proclames bel·licoses per al moment actual. Unes proclames que, d’altra banda, afortunadament, no es corresponen gaire amb la realitat que vivim.

Durant la República, per aquests mateixos motius que acabo de comentar, es va intentar fer un nou himne, que el conseller de Cultura Ventura Gasol va encomanar a Josep Maria de Sagarra i Amadeu Vives, els quals van elaborar una proposta titulada “El cant del poble”, que no va quallar, perquè els vents del moment es van declarar a favor de la combativitat dels Segadors.

Però potser ara tornaria a ser el moment. Crec que la cosa més senzilla seria agafar un cant ja existent, que pogués projectar la imatge d’una Catalunya oberta, creativa, coratjosa, il·lusionada, lliure i que mira cap al futur, i que ens tragués de sobre la imatge de país enfadat, frustrat, i que s’estima més mirar cap endarrere que cap endavant. Un himne, per dir-ho d’alguna manera, en línia amb el cartell de la Diada d’enguany, dissenyat per ERC i assumit pel PSC. I jo proposaria, en concret, per a exercir aquesta funció, “El cant de la senyera”, amb lletra de Joan Maragall i música de Lluís Millet, creat inicialment, l’any 1896, com a himne de l’Orfeó Català, però que ha acabat anant més enllà d’aquest origen i s’ha convertit en un himne a la bandera catalana i a Catalunya en general. Un cant, sens dubte, amb lletra potent i música potent. Té, és cert, l’inconvenient que és una peça musicalment complexa i per tant difícil de cantar de manera compacta i a una sola veu, que és el que caldria per ser un bon himne. Però jo crec que no seria gaire difícil de simplificar-la sense fer-la malbé. Llavors quedaria la versió original i íntegra com a himne de l’Orfeó i la simplificada com a himne nacional de Catalunya.

Josep Lligadas Vendrell

Festes i associacionisme

                                 

S’acaba una Festa Major 2024 remullada no amb la tradicional Mamullada, però si per les pluges que han anat deixant ruixats a la nostra vila. De totes maneres, una molt bona Festa Major.

Per a les associacions que treballen fort durant molt de temps les activitats, l’associacionisme té un sabor agredolç.

Per un costat, la part menys agradable és l’esforç que suposa la preparació de les activitats, però, sobretot, la tramitació continua que requereix la vida associativa fa que costi molt consolidar projectes associatius. En el cas del Mamut de Viladecans el canvi de Junta ha suposat, com sempre, un reguitzell de tràmits feixucs que els compliquen la preparació d’activitats.
Donar d’alta els canvis en la “Gene” i l’Ajuntament, actualitzar dades, tramitar convenis, protecció de dades, assegurances, demanar permisos... Tot això, afegint que una part de la Junta ha d’aconseguir signatures electròniques, certificats digitals i que tota la documentació s’ha de presentar de forma electrònica, és més que res una mena de gimcana digital. Tot és part de l’entrebanc que suposa tanta paperassa. No és gens fàcil gestionar una entitat. En aquest aspecte, també hem de dir que l’acompanyament de l’administració local (l’Ajuntament) al Mamut de Viladecans en aquests processos ha funcionat molt bé, ja que els responsables els han ajudat en tot el que han pogut.

Per l’altra part, la dolça, es nota com les activitats acomplertes tenen una molt bona acollida i se sent com el Mamut de Viladecans, ara com ara, és una entitat estimada per la ciutadania de Viladecans. Entre altres reptes, s’ha constatat al juliol, una Nit Golfa que avança a poc a poc. Una proposta festiva que va millorant i que en aquest 2024 ha començat amb un nou objectiu perquè el veïnat s’autoorganitzi entorn de penyes per a una participació més col·lectiva en les festes. Aquest estiu, estant limitades el nombre de penyes i superant les previsions, han participat deu penyes amb més de 150 persones. Per tant, la participació global en aquesta festa s’ha incrementat de forma clara de manera que ha estat una de les activitats festives preferides per joves i no tan joves.

En la Festa Major, després d’una tradicional Espavilada, el Mamut de Viladecans ha recuperat l’aigua encara que sent conscients del període de forta sequera d’on venim i amb un format diferent de la Mamullada, han volgut que els mamuts facin una Festa dels Mamuts.

També amb el desig d’una ràpida recuperació dels recursos hídrics el Mamut de Viladecans ha fet una proposta de “La Festa de la “Dansa de la pluja”. Una iniciativa en la qual han participat diversos elements del bestiari popular que els ha acompanyat durant algunes “Mamullades” i que ha consistit en una Cercavila, la presentació del bestiari, la dansa i el posterior ball col·lectiu d’una dansa africana per la pluja. Tot això, finalitzat amb dos grups de música local.

Per poder realitzar més i millors activitats per part del món associatiu s’ha de recolzar el foment i desenvolupament de l’associacionisme, el seu treball en xarxa i posar eines a l’abast dels diversos grups. Només amb entitats i juntes directives fortes es podrà aconseguir la continuïtat i el treball de moltes de les associacions. Tot això, hauria de ser un objectiu tant de les mateixes entitats com de les institucions.

Miguel de la Rubia