Josep Alcaraz, nou president de Convergència de Viladecans

Josep Alcaraz (a la dreta) amb Josep Llop,  president comarcal de CDC

Antònia Sánchez va pronunciar unes paraules de comiat davant l’Assemblea Local

Part de la nova Executiva Local de CDC, en una visita al Parlament de Catalunya.

L’assemblea de militants de Convergència Democràtica de Viladecans del passat 19 de febrer ha escollit Josep Alcaraz i Navarro com a nou president local, substituint Antònia Sánchez.

En el discurs de presentació de candidatura, el mateix Josep Alcaraz va destacar que ell, que és fuster de professió, es va decidir a participar en política per defensar les persones de Viladecans, i va demanar la implicació de tots els militants per tirar endavant el projecte de Convergència i Unió. En aquest sentit, va presentar els dotze membres del nou Comitè Executiu, als quals va recordar la molta feina que hauran de fer, i que és en el carrer i amb el contacte directe on s’ha de parlar de les propostes de CiU. 

Prèviament, Antònia Sánchez va rebre un calorós aplaudiment en agraïment als dos anys en què ha exercit de Presidenta Local, càrrec que deixa per haver de dedicar-se a responsabilitats familiars i per donar el relleu a companys més joves.

El portaveu de CiU a l’Ajuntament de Viladecans, Carles Lozano, va posar al dia l’actualitat municipal, denunciant la manca d’inicatives de l’ajuntament socialista, i recordant que la Generalitat de Catalunya està implicada amb Viladecans, amb la Llei de Barris, amb el compromís d’iniciar els tràmits per ampliar l’Hospital i amb la construcció imminent del nou Tercer Ambulatori, al barri de la  Torre Roja.

Va tancar l’acte Josep Llop, exdiputat i president comarcal de CDC al Baix Llobregat. Llop va recordar la gran importància de l’any 2014, amb la consulta convocada pel president Artur Mas. D’aquesta manera, va insistir en la necessitat que, per damunt de sigles i ideologies polítiques, tots els catalans ens mobilitzem per exercir el nostre Dret a Decidir.

Carles Lozano

PRESIDENTS DE CONVERGÈNCIA DEMOCRÀTICA 

DE VILADECANS

1977-1988 Josep Carreras

1988-1995 Antoni Montmany

1995-2004 Salvador Oliva

2004-2012 Carles Lozano

2012-2014 Antònia Sánchez

2014-… Josep Alcaraz

Neix ServBici Express

Us volem anunciar que acaba de néixer el primer servei de distribució de mercaderies totalment lliure d’emissions contaminants al Baix Llobregat (SE) i L’Hospitalet.

Oferim un servei altament professionalitzat, al mateix temps que la nostra simplicitat permet que ens puguem adaptar a cada necessitat de transport. Podem moure volums considerables de manera ràpida, segura i protegits de les inclemències meteorològiques.

Volem contribuir en la reducció de l’impacte ambiental en la logística local d’aquesta comarca i ens agradaria que la proposta desperti el vostre interès.

Demaneu-nos més informació a:

servbici.express@gmail.com o al telèfon 610 793 691.

Joan Admetlla Batlle

Quan el parc del Torrent Ballester no existia

Les fotos del Torrent Ballester de l’any 1977 que publicava el Jaume Muns a l’última pàgina del darrer Punt de Trobada m’han fet venir al cap un record que tinc ganes d’explicar.

Recordo que quan era jove, cap al 1970, que jo tenia uns 20 anys (o potser era abans, no n’estic segur), hi havia un recorregut per Viladecans que m’agradava fer de tant en tant. Agafava el carrer Jaume Abril i anava seguint, seguint, per l’actual carrer Prat de la Riba, fins a la riera de Sant Llorenç, que llavors era això, una riera. La travessava, em ficava una mica cap a Gavà, i tornava enrere. Però no ho feia pel mateix lloc, sinó que entrava pels carrers de l’Alba-rosa i, entre torres i edificacions diverses, arribava al gran espai abandonat del Torrent Ballester, que llavors era un terreny encara molt més accidentat del que es veu en les fotos, amb uns quants garrofers que sobrevivien com podien i torrenteres que el travessaven. Allà m’aturava, anava amunt i avall, m’asseia a mirar... i sempre em venia al cap el mateix pensament: “A veure si Franco es mor aviat, es proclama la República, i el nou ajuntament impedeix edificar en tot aquest espai i el converteix en un parc!”. Perquè en el Viladecans de llavors qualsevol espai estava condemnat a ser edificable, per a major glòria i enriquiment dels especuladors de torn.

Ara, veient les fotos, he recordat aquest desig i m’alegra que, efectivament, els nostres ajuntaments democràtics l’hagin dut a terme...

Josep Lligadas Vendrell

Per una immigració sostenible i integradora

El Sr. Ministre ha demanat un “ajut urgent” a la UE, de 45 milions d’euros, per tal de fer front a la marea immigratòria a Ceuta i Melilla. De fet, si es tracta d’una “ajuda extra” no vull saber què costa anualment la barrera anti-immigració... Però quedem-nos amb els 45 milions, a veure què podríem fer de positiu amb una petita quantitat com aquesta.

Imaginem que tenim alguns pobles abandonats a la geografia de la Pell de Brau. Posem uns deu pobles per comunitat, que serien una petita part dels que hi ha. Pobles molts d’ells deixats entre els anys seixanta i setanta perquè no hi havia llum i aigua ni molts d’altres serveis, com escoles, carretera i centres de salut a l’abast...

Continuem. He llegit que hi ha un magnífic programa que es diu PRUEPA i significa “Programa de Recuperación y Utilización Educativa de Pueblos Abandonados”. Fantàstic! Amb un pressupost galàctic: 570.000 euros, és a dir, poca broma!

Continuem imaginant. Si dividim els 45 milions entre 50 pobles abandonats, toca per poble  gairebé 1 milió d’euros. Exactament uns 900.000 euros. Us ho aneu imaginant? Gairebé el doble del pressupost de PRUEPA, per a cada un dels cinquanta pobles seleccionats.

Triem un d’aquests pobles abandonats i proposem a deu famílies per “repoblar-lo”. I fem ara un  primer pressupost del projecte.

Si comptem les necessitats bàsiques família/mes són 2.000 euros. Tindríem 24.000 euros per família el primer any. Per tant 240.000 euros, pel conjunt de les 10 famílies.

Podríem fer una despesa de materials de reconstrucció per casa d’uns 30.000 euros. Per tant 300.000.

A part de les famílies immigrades i autòctones caldria comptar amb un equip de personal que aportés ofici, tècnica i acompanyament humà. Un “professional” per família. És a dir, 10 persones contractades amb un pressupost de 26.000 euros anuals bruts. Una partida doncs de 260.000 euros.

Encara ens queden 100.000 euros que podem utilitzar per materials diversos que es necessiten en el món rural, i imprevistos.

Amb un pressupost de 900.000 euros es podria començar a tirar endavant el repoblament d’un poble abandonat.

Cal dir que aquests pobles estan avui, relativament a prop d’altres pobles més grans que, estic segur,  veurien amb bons ulls la repoblació d’espais històrics i de conreus abandonats. I a més, la gent que encara hi viu tindrien l’esperança que algunes escoles ja no es tancarien i podrien haver-hi nous serveis i noves possibilitats d’agroturisme, senderisme, producció ecològica. Més vida i saba nova. 

Quins serien aquests nous pobladors? D’una banda els neorurals, joves emprenedors, que veuen que llençar-se a l’aventura, sense diners, és avui un projecte impossible i un contracte per un any podria ser una bona oportunitat. D’una altra famílies immigrades que ja veuen que la ciutat es fa impossible com a projecte a mig termini. També, però no exclusivament, persones que malviuen per les grans ciutats, rellogats,  i que han de buscar-se ajuts, cada vegada més escassos i més repartits. I encara, famílies que fins ara anaven fent, que tenen els adults a l’atur i que no veuen com podran sortir d’una situació ben precària i sovint desesperant.

Evidentment no es poden posar 40 persones en paracaigudes en un poble abandonat... Però hi ha etapes intermitges, fins que el poble estigués a punt. Aquestes famílies es podrien hostatjar en cases rurals o edificis religiosos... que perfectament podrien ser la plataforma per tal que, durant sis mesos, es poguessin anar habilitant les primeres cases...

El que sí que és ben clar, és que ni els 45 milions d’euros, més els centenars de milions que ja s’han gastat per deturar la marea immigratòria que ve del continent veí, no serviran per a res si no és per a infligir dolor i mort abans, durant i després de travessar aquesta muralla criminal. Ara tenim el reflux de l’expoli que es va fer als segles anteriors al nostre, per part dels aventurers i conqueridors europeus. 

¿Per què no demanar més ajuts a la vella i rica Europa, per a fer més digna la vida en els llocs d’origen dels que volen venir? ¿Per què amb molts d’aquests països hi ha relacions comercials poc netes i transaccions d’armament? Potser per dissuadir-los, amb les nostres armes i enginys, que no derroquin els seus propis dictadors.

Això és vergonyós, terrible, infame, i intolerable. Encara hi som a temps. Obrim les portes de bat a bat per tal que aquest drama humà no esdevingui tragèdia humanitària de dimensions apocalíptiques. Encara podríem arribar a ser un referent per les civilitzacions emergents, si en comptes de maleir les tenebres o invocar el poder celestial ens posem a treballar per un altre món possible, necessari i urgent, i com Déu vol.

Josep Maria Fisa

L’autoestima s’ha de conrear

Fa pocs dies la premsa es feia ressò d’un estudi de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) de la UAB on es constata, entre d’altres, la creixent segregació que s’està produint entre barris i municipis catalans. On hi ha més rics cada cop hi ha menys pobres i a l’inrevés. Amb la crisi el mescladís cotitza a la baixa i els nuclis d’habitants tendeixen a la uniformitat, per dalt o per baix. En això també som europeus. 

Una de les conclusions dels investigadors, que han comparat diversos barris populars, és la importància del teixit social a l’hora d’afrontar les dificultats actuals, com l’atur o la manca de serveis i equipaments que dignifiquin l’espai compartit. El millor antídot contra la segregació, ens vénen a dir, és comptar amb un important capital social i humà que lluiti pels drets dels veïns i per l’entorn immediat. En això hi té molt a veure la consciència de formar part d’un mateix col·lectiu. Dit d’una altra manera, l’autoestima. 

Però l’autoestima, ai las, s’ha de conrear. No neix per generació espontània. L’IGOP constata que l’actuació del sector públic en la creació de recursos i, sobretot, en com es posen al servei de la comunitat, és decisiva. El director de la investigació, Ismael Blanco, explica que “la identitat i l’orgull de barri estan molt vinculats també a la consciència que les millores del barri són fruit de les lluites veïnals i del treball conjunt entre administracions i veïns”. Els governs locals tenen doncs, segons el mateix estudi, un paper rellevant en la creació d’aquesta autoestima. 

Lluitar contra la desafecció, guanyar en motivació, empoderar la població fent-la copartícip del relat present i futur... heus aquí alguns dels reptes i deures pendents de l’Ajuntament de Viladecans. Per deixar enrere el concepte de “ciutat dormitori” o de mer satèl·lit de la gran Barcelona. Ho veiem des de fa anys amb la inexistència d’un model clar de ciutat, amb el rumb a la deriva d’un equip de govern acostumat a navegar a batzegades: ara Parc Aeroespacial, ara Barça Parc, ara Parc de Negocis, ara Eurovegas, ara Outlet… Una desorientació que paguem cara tots els conciutadans, desconcertats per tantes perdigonades, moltes d’elles venudes amb grans titulars però que acaben en paper mullat. 

Ho explicava molt bé aquest mateix mes de març l’urbanista Jordi Borja al suplement “Quadern” de El País, referint-se a la ciutat de Barcelona, però amb uns arguments perfectament exportables al cas de Viladecans: “L’administració, especialment la local, hauria de recuperar la iniciativa i liderar els projectes de ciutat. L’urbanisme és, sobretot, polític, i actualment hi ha un evident dèficit de debat polític i de projecte. Tot s’ha resumit a vendre al millor postor”. Tal qual. 

Josep Ginjaume

Vaig conèixer els follets de l’Espiga

Doncs sí. M’he proposat conèixer personalment els nens i nenes de Viladecans. M’he ofert a les escoles. Ja ho explica la Montse Pastor en aquest mateix número. Però també m’he ofert als caus i als esplais. 

Els primers amb qui he tingut contacte han estat els follets, els nens i nenes més petits de l’A.E. l’Espiga, amb els quals vaig passar una estona sensacional. Vaig flipar només de veure com em miraven... i les preguntes que feien. Sort que el mamutaire Vicenç va respondre a totes les seves inquietuds (amb gran imaginació, per cert). Van ballar el Patatuf al meu voltant i jo em vaig emocionar. Repetirem: caus, esplais, per què no em veniu a veure? Només cal que m’escriviu a 

mamutviladecans@gmail.com. Petons

El vostre Mamut (encara sense nom)

Cansades de reivindicar obvietats

Dimecres ens llevàvem amb el titular “Una de cada tres europees han patit una agressió sexual o física”. Una dada que ens colpeix brutalment, però malauradament no ens sorprèn. Ens resigna amargament a seguir lluitant, a no poder dir a aquells que afirmen “el feminisme és un anacronisme” que tenen raó. Les dones, com els catalans, estem cansades de reivindicar obvietats, però sabem que si no les reivindiquem perdem la lluita.

Les dones volem deixar de celebrar el 8 de març com un record d’allò que encara no hem assolit, igual que els catalans volem una data que representi allò contrari a l’11 de setembre. Ara bé, mentre no passi, seguirem pencant de valent per dignificar les dones en un món ple de referents que ens menystenen i classifiquen en un ordre inferior. Seguirem feminitzant el nostre entorn i educant la nostra mainada com a iguals. 

Queda molta feina a fer, i si continuem massa temps més dins d’un estat que està aconseguint el somni de Marty McFly, encara haurem de reivindicar més obvietats. Crèiem que per fi la gent començava a interioritzar una idea ben senzilla, que les dones tenim dret al nostre propi cos, i resulta que hem de sortir al carrer a cridar que no volem ser víctimes de la doble moral del PP. Perquè no podem permetre que aquells que no saben viure en llibertat amb el seu propi cos, sentenciïn el futur de milers de joves que no tindran diners per agafar un vol.

La lluita que tenim entre mans pot desesperar, perquè cansa haver de tornar a lluitar per drets que semblaven assolits. Però qui ens hagués dit als independentistes fa un parell d’anys que això ho tindríem tan a tocar? 

Bàrbara Lligadas

El Mamut a l’escola

El 19 de febrer es va fer la primera activitat del Mamut a l`escola. La varen inaugurar l’escola Àngela Roca amb els cursos  tercer i quart  de primària.

Aquesta activitat està pensada per a la mainada de la nostra ciutat amb la finalitat de conèixer el nostre animal emblemàtic.

Analitzant com havíem d’enfocar aquestes trobades, pensant el què i el com, elaboràrem l`activitat, reflectint que s’hauria d’anar adaptant a l’edat dels alumnes que la triessin.

Una primera part teòrica i la segona més lúdica. A la part teòrica s’explica amb un power point els trets més representatius de la troballa a Can Tries, les característiques d’aquests grans animals, acabant concentrant-nos amb el llanut que és el nostre.

A la segona part, els nens i nenes veuen i toquen el nostre Mamut culminant la presentació amb el ball del Patatuf.

Doncs bé, a les 9,30 puntualment arribaren al saló de plens de la Torre del Baró les dues classes de l`escola Angela Roca, 50 alumnes. Tot estava preparat, a punt de començar, presentació i endavant... Van estar molt atents, alguns encuriosits feien preguntes, des del  primer moment el tema els va interessar força, pendents de la pantalla tota la sessió. Acabada la projecció de la part més informativa, gaudiren del vídeo de la mamullada del 2011, festa i xerinola, aigua a dojo  pels carrers, els va encantar.

Seguidament baixàrem a la Plaça de la Vila, on els tres mamutaires, la Mari Carmen, el Joan i el Vicenç, ja tenien el Mamut preparat. Els nens i nenes quedaren bocabadats, els que ja el coneixien explicaven cofois als companys quan i què havien fet amb ell i els que el veien per primera vegada no s’ho podien acabar de creure, l`expressió de les cares ho deia tot.

El final i com a cloenda vàrem fer la ballada del Patatuf. La Mari Carmen i el Vicenç, amb una  paciència de sant, els ensenyaren els passos, una i una altra vegada fins que va sortir perfecte. Aleshores no volien parar, una vegada i una altra...

Crec que va ser una activitat exitosa, que va assolir els objectius proposats.

Toca agrair a l’escola Àngela Roca per la professionalitat de les professores que acompanyaren els alumnes i van ajudar que tot sortís rodó.

Esperem que altres escoles vinguin a gaudir d`aquesta experiència, els esperem.

Montserrat Pastor i Pujadó

L’hora dels valents

Aquesta comarca, el Baix Llobregat, és la segona comarca on més augmenta el nombre de persones aturades a l’àmbit metropolità, i el nombre de persones aturades registrades en el mes de desembre de 2013 era de 68.869.

Per cada 100 persones assalariades al Baix Llobregat n’hi ha 34 d’aturades. Aquesta ratio és superior a la que s’observa en l’Àmbit Territorial Metropolità (25,1%) i Catalunya (27,3%).

El 61% de les persones aturades al Baix Llobregat en el 2013 porten més de sis mesos donats d’alta en les oficines de treball. 

L’increment dels expedients de regulació d’ocupació autoritzats i les persones afectades per aquests expedients és destacable en tots els àmbits territorials. El Baix Llobregat és la segona comarca (darrere del Maresme) on més incidència han tingut els ERO entre les persones ocupades.

Malgrat aquestes dades del Consell Comarcal del Baix Llobregat, gran part d’aquestes 68.869 persones, no s’observa una mobilització sostinguda per exigir solucions col.lectives a aquest greu problema i a les conseqüències que ocasiona. 

El 22 de febrer va passar per Viladecans la marxa contra l’atur convocada per la Coordinadora d’Assemblees del Baix Llobregat. Es tractava d’una marxa que recorria les localitats del Baix Llobregat dels dies 22 al 27 de febrer, on es celebrarien diversos actes, assemblees, fins a acabar davant del Parlament de Catalunya, el dia 27 a la tarda.

El 22 a partir de les 9 hores del matí diversos centenars de persones sense feina es van anar congregant a la Plaça de l’Ajuntament de Castelldefels per iniciar la marxa. Entre els presents, van expressar el seu suport i solidaritat al moviment, dones en defensa del dret a l’avortament d’aquesta localitat, així com representants dels sindicats que donen suport a la marxa, regidors i parlamentaris d’ICV i PSC. Després dels primers discursos que van situar els objectius de la marxa i van animar a participar es va donar lectura al Manifest. A continuació es va iniciar la marxa en direcció a Gavà animats amb els lemes de “Treball SÍ, Atur NO”. A la Plaça de l’Ajuntament d’aquesta localitat una delegació de la marxa va ser saludada per representants de l’Ajuntament als quals es va lliurar el Manifest i les reivindicacions.

Potser en aquesta marxa no hi eren tots els aturats i aturades però segur que eren els més valents i valentes. Aquells i aquelles que no es resignen a una vida d’exclusió laboral i social.

A Viladecans, van realitzar una Assemblea a les portes de l’Hospital on van participar a més membres de la Plataforma en defensa de l’Hospital de Viladecans i de pares i mares de l’Escola Mediterrània. També es va veure la presència de grups de la PAH, sindicats i altres col·lectius.

Després d’aquesta parada a la nostra vila, la marxa es va encaminar vers la Plaça de l’Ajuntament per prendre el camí al Prat de Llobregat, una altra de les etapes que cobririen durant aquells dies.

En la marxa d’aquests i aquestes valentes aturades hem vist una altre vegada com davant dels problemes, la majoria de la ciutadania, sovint mirem cap a un altre costat tant si el problema ens afecta com si no, però tard o d’hora ens pot  tocar alguna de les fuetades en aquesta ofensiva generalitzada de retall de drets, per això és tan important la mobilització dels afectats com la solidaritat de la resta.

Miguel de la Rubia

En temps de crisi, cal unitat contra el feixisme i el racisme

Molts ciutadans i ciutadanes de Viladecans segurament ens vam quedar amb una cara de decepció molt important quan vam veure, al 2011, que Plataforma per Catalunya (PxC) havia aconseguit entrar al nostre consistori després de ésser votada per 1.271 conciutadans/conciutadanes (no sabem si per ignorància o per creença ferma). Si alguna cosa ens explica la història és que les situacions tendeixen a repetir-se quan no es posen mitjans per aturar el problema del feixisme i el racisme, que creix en èpoques de crisi sistèmica del capitalisme i que és un instrument perfecte per dividir la classe treballadora per motius d’origen i per tant, de perpetuar aquesta farsa de model econòmic que empobreix continuadament les classes populars.

Per molt que es facin passar per demòcrates, ja fa temps que organitzacions socials unitàries com Unitat contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) s’han encarregat de desemmascarar el passat polític dels militants i regidors de PxC, molts dels quals han començat la seva militància en forces polítiques i grupuscles d’extrema dreta que no han dubtat a l’hora de fer servir la violència contra les organitzacions populars, independentistes, d’esquerres o antifeixistes. El seu ascens és degut sobretot a la manca de perspectives de les classes populars envers els actuals representants polítics a l’hora de defensar els seus interessos, i al nombre important de casos de corrupteles que fins i tot han provocat l’expulsió recent del que fins fa poc era dirigent de PxC, Josep Anglada.

Per donar resposta a la problemàtica del feixisme i el racisme, i per defensar la cohesió social, així com la defensa del respecte a la pluralitat cultural que podem trobar a qualsevol societat moderna, un grup de ciutadans i ciutadanes de Viladecans (entre els quals m’hi incloc) han decidit impulsar la secció local d’UCFR per tal de combatre el discurs racista i feixista i a tots aquells i aquelles que el sustenten.

Però si alguna cosa ens ensenya la història és que per poder visualitzar canvis socials rellevants és necessària la implicació en la mesura del possible de cadascun i cadascuna de nosaltres per fer front al problema del feixisme i el racisme. Per això demano personalment als lectors que pertanyin a entitats que les emplacin a signar el manifest local d’UCFR-Viladecans que trobareu a la pàgina de Facebook clicant al següent enllaç:

www.facebook.com/pages/UCFR-Viladecans/263785190454061

Si voleu formar part del col·lectiu i implicar-vos en la lluita contra el feixisme i el racisme a Viladecans, o per deixar qualsevol comentari, només heu de dirigir-vos a la següent direcció mail: 

ucfrviladecans@gmail.com.

Nota: Aquest article és estrictament personal.

Albert Buigues

Catalunya - Finlàndia: una breu comparativa

Fa uns anys vaig donar a conèixer la formació de bandes de núvols nocturns davant de la desembocadura del riu Llobregat, núvols que fan que al Delta del Llobregat hi plogui més que als voltants, fenomen que vaig batejar com a “l’anomalia pluviomètrica del Delta del Llobregat”, i que ja ha estat descrit en algun article al Punt de Trobada. Amb el temps he anat descobrint d’altres zones de la Mediterrània on això també passa. I fins i tot al Bàltic, allà en forma de bandes de neu. Per tal d’entendre millor aquests processos i poder comparar-los amb els del Mediterrani, l’any passat vaig passar dos mesos a Finlàndia, en una estada de recerca a la Universitat de Finlàndia i el Servei Meteorològic finès. Els resultats que vaig obtenir allà i la comparació amb el que passa davant de la nostra costa, ho deixo per a un altre Punt de Trobada. Aquí em centraré en algunes similituds que he trobat entre els dues societats. Algunes d’aquestes semblances són anècdotes simpàtiques. Altres, tenen una arrel més profunda.

1. Entre dos grans imperis. Finlàndia ha estat sempre sota el domini de dos grans imperis, que periòdicament s’han anat alternant: Suècia i Rússia. De fet Finlàndia es va independitzar no fa encara 100 anys, el 1917. Catalunya també ha estat històricament entre dos grans imperis, l’espanyol i el francès. Ambdós països, tenen aproximadament el mateix nombre d’habitants, al voltant dels 6 milions. 
2. Bolets. Els finesos també són uns bojos per anar a buscar bolets. 
3. Llengua. Tot i que Finlàndia és considerat un dels països nòrdics, la llengua finesa té una arrel totalment diferent a la resta. Un suec, un noruec o un danès, es podrien arribar a entendre, com poden fer per exemple un francès, un català, un italià o un  gallec. Però la llengua finesa té una arrel totalment diferent, provinent no de la cultura víking sinó dels Urals. Durant molts segles parlar finès ha estat vist com una llengua de segona, una llengua rural, poc culta, com en el cas del català, que sovint ha estat considerada com una llengua de segona, més pròpia de l’àmbit rural... i només cal recordar les allò d’un membre del govern espanyol de la transició  “cómo van a impatir física nuclear en catalán!”. En el cas de Finlàndia, la llengua culta sempre ha estat considerada el suec, fins que fa menys de 100 anys un sentiment nacionalista finès va col·locar aquesta llengua com a element de la cultura finlandesa.  
4. Bilingües. Els finesos tenen dues llengües oficials, el finés i el suec... si, sí, la de l’antic imperi.... I és que per als finesos, Suècia és el germà gran, i hi tenen bones relaciones, contràriament del que passa amb els russos. Fins al punt que en els rètols, que sempre estan en bilingüe, allà on hi domina majoria de parlants suecs apareix primerament el suec i després en finès, i viceversa. 
5. Caràcter. Els finesos acostumen a ser introvertits, seriosos, estalviadors de paraules (diuen que per això es van inventar els SMS, per encara haver de parlar menys), i treballadors. Tot plegat, com els catalans si ens comparem amb d’altres comunitats ibèriques. 
6. Sant Joan. La revetlla del dia de Sant Joan és també celebrada pels finesos, amb fogueres i festa al voltant del foc, com els catalans. Això sí, sense petards, ja que són massa sorollosos... 
7. Estònia. Si la costum del catalans ha estat anar al país veí d’Andorra a comprar més barat, els finesos agafen sovint el ferri i en un parell d’hores es planten a Estònia, on passen el dia i compren més econòmic, sobretot l’alcohol. 
8. Bandes de neu. El mecanisme meteorològic que ens genera bandes de pluja nocturna davant de les costes viladecanenques és el mateix que de vegades forma bandes de neu davant les costes fineses, deixant neu a la costa. 

Jordi Mazon

Informació

El passat dia 23 de febrer, aniversari de l’intent de cop d’estat de l’any 1981, Jordi Évole va oferir, en el seu programa “Salvados”, un suposat reportatge en què explicava, amb tot de testimonis, que l’esmentat cop d’estat no havia estat res més que un muntatge que pretenia evitar un previst cop d’estat que estava realment en marxa i que, si hagués triomfat, hauria estat una brutal destrossa. A mesura que avançava el programa, però, apareixien elements que el feien cada cop més inversemblant, i al final s’aclaria que tot allò era fals i que l’intent del 23-F havia estat perfectament autèntic.

Les reaccions al programa van ser de tota mena, del més fervent aplaudiment pel que significava de denúncia de la poca fiabilitat de les informacions que rebem, fins a la més dura crítica per frivolitzar amb un tema tan seriós com va ser l’acció del coronel Tejero i companyia.

Sigui com sigui, i se’n pensi el que se’n pensi, el cas és que aquest programa ens ha obligat, un cop més, a reflexionar sobre la informació que rebem, i la manera com la valorem. Perquè segur que a tots ens ha passat més d’un cop que, en veure com s’explica una notícia d’un fet que coneixem de prop, ens adonem que aquella informació és incompleta, o esbiaixada, o directament falsa. I no necessàriament per mala voluntat de l’informador, sinó per superficialitat, desconeixement, o mandra de verificar bé les dades. O també, a vegades, per pura i dura manipulació, voluntària o més o menys forçada.

En aquesta època nostra, en què rebem informacions constantment i a gran velocitat, és més necessari que mai estar alerta a l’hora de valorar tot el que se’ns diu. Des de totes bandes, incloses les dels sectors amb els quals potser simpatitzem més. Perquè només serem ciutadans i ciutadanes lliures si volem conèixer les coses a fons, si som capaços de fer servir críticament el nostre propi cervell, i si no estem disposats a deixar-nos entabanar per ningú.

El Torrent Ballester, del 1977 al 2014

La fisonomia  de Viladecans va començar a canviar als inicis de la democràcia. El gran  descampat que hi havia al mig de la ciutat, conegut com a Torrent Ballester,  començava a transformar-se  per convertir-se, poc a poc, en l’eix vertebrador que és en l’actualitat. La urbanització de la zona amb  pisos, equipaments i un gran parc central constitueix avui dia el punt neuràlgic de la nostra ciutat.

Trenta-set anys separen les imatges del Torrent Ballester  de l’any 1977 i l’actual del 2014.

Jaume Muns