Els motius de la revolta pagesa

 

L’anomenada Revolta Pagesa que fa unes setmanes va engegar amb mobilitzacions arreu de l’estat espanyol, i que ja havia començat abans a altres països de la Unió Europea, ha sorprès molta gent. Però les reivindicacions pageses no són noves. Històricament hi ha hagut grans mobilitzacions per reclamar preus justos pels productes, pels alts costos de producció o per aturar grans projectes urbanístics en l’espai agrari, en el cas de la nostra comarca.

El que ara fa diferent aquesta mobilització és que és generalitzada, que aplega pagesia no organitzada i que es manté sostinguda en el temps. De moment ja portem unes quantes setmanes amb concentracions i talls de carreteres.

La tempesta perfecta que ha provocat les mobilitzacions és la coincidència d’una sequera perllongada, un cansament degut a l’enorme càrrega burocràtica que imposa la Unió Europea i una baixa rendibilitat endèmica en les explotacions agràries. Per altra banda, la pagesia és molt conscient que la seva mitjana d’edat a Catalunya ja passa dels 60 anys i hi ha molt poques incorporacions de gent jove al sector.

El problema de la sequera és general i afecta tota la ciutadania, però tot just es comença a parlar ara de restriccions en les àrees urbanes. En canvi, la pagesia d’algunes zones, ja fa un any que han hagut d’adaptar-se a un canvi de cultiu perquè la seva restricció de reg no els permetia fer el conreu planificat. El Pla d’Emergència de Sequera estableix que el sector agrari ha de reduir la dotació de reg al 80% i la ramaderia en un 50%. Altres sectors productius han de reduir el consum d’aigua en un 20%.

La Unió Europea va aprovar l’estratègia del Pacte Verd Europeu per aconseguir una economia més verda que té efectes sobre diferents sectors productius. En aquest pacte hi ha l’estratègia del Camp a la Taula, que pretén una transició cap a mètodes productius amb menys impacte sobre el medi. Això a priori és positiu per a tota la societat, però el problema és que aquesta transició es vol fer sense canviar les regles del joc del mercat global. Transitar cap a mètodes de producció més sostenibles vol dir augmentar els costos de producció, però també vol dir continuar competint en un mercat que és global. Els productes que venen de països tercers no tenen les mateixes exigències ambientals. Ni els mateixos drets laborals per als treballadors. Això significa que arriben productes agraris a uns preus molt més baixos del que s’ha produït aquí. El nostre sistema alimentari consumeix recursos i impacta en el medi ambient d’indrets llunyans.

Les exigències ambientals de la Unió Europea van acompanyades d’ajudes, en alguns casos, no sempre. Però també van acompanyades d’una ingent càrrega burocràtica per a fer un control exhaustiu de la producció. El quadern digital és una de les mesures que ha de ser obligatòria, si res no canvia, d’aquí a uns mesos. El que l’administració catalana anomena QIE, és una eina informàtica per a que la pagesia inclogui tot, “TOT”, el que fa en el seu dia a dia al camp. Quin producte fitosanitari aplica, amb quina màquina ho fa, quan aplica el reg, quina quantitat d’aigua, com i on comercialitza. Aquesta informació i molta més, s’haurà d’introduir informàticament de manera diària. Actualment ja es fa aquesta tasca amb els fitosanitaris i els fertilitzants, però el que s’exigirà ara va molt més lluny. En un tipus d’agricultura com la que es fa a Viladecans, amb moltes parcel·les relativament petites i una gran rotació de cultius, serà d’una gran complexitat. I a més, imposar un sistema de control exclusivament digital a un sector que té una mitjana d’edat de 60 anys a Catalunya, vol dir posar en evidència la bretxa digital.

La manca de relleu generacional degut a les grans dificultats per a la incorporació al sector, ens pot deixar sense pagesia d’aquí a pocs anys. L’amenaça és ben real. Aconseguir un sistema alimentari sostenible passa per que la pagesia es guanyi la vida. I aquí les persones consumidores hi tenim una gran responsabilitat. Mirar d’on venen els productes que comprem, demanar proactivament a les botigues productes locals i consumir de temporada són algunes accions que estan a les nostres mans per ajudar la pagesia i transitar cap a la sostenibilitat del sistema alimentari global.

Montse Lligadas

Música religiosa a l’ermita de Sales

 

Bé, sí i no. Reconec que el títol porta a engany. Però el proper dissabte, 16 de març, a les 12 del migdia, a l’ermita de Sales es farà una audició –enllaunada– de música sobre la Passió de Jesús.

De fet la nostra civilització europea, ens agradi o no, prové d’una tradició cristiana, que té les seves arrels en la Pasqua. Per tant no té res d’estrany que l’art en general i la música en particular, hagin aprofundit en la litúrgia de la Setmana Santa. I ho han fet amb grandíssimes obres mestres: des del cant gregorià a la Passió segons sant Mateu de Bach, al Messies de Haendel o a les obres del compositor estonià Arvo Pärt.

Moltes d’aquestes obres, per la seva complexitat musical, no es poden interpretar dins la litúrgia. O també perquè alguns textos han quedat desfasats respecte al Concili Vaticà II. Acostumem a sentir-los a les sales de concert. I curiosament els escoltem cada cop amb més reverència i amb ganes d’apropar-nos tant com sigui possible al moment en què van ser escrits. Tornem a les orquestres barroques amb instruments originals, defugim les grans masses corals intentant fer-nos una idea del que deurien ser les agrupacions musicals de l’època, i un llarg etcètera. Però de fet solem fer-ho sense entrar en el tema religiós. En realitat, potser hauríem d’escoltar les passions de Bach després de fer dejuni i passant-nos el dia a l’església, perquè les passions s’entenien com un acte litúrgic i es farcien de sermons, que, reconec, deurien ser un pal d’escoltar.

Doncs l’Associació d’Amics de l’Ermita de Sales, ha organitzat una audició de fragments de grans obres que tenen com a eix la Passió de Jesús, que escoltarem intercalats amb textos de la passió. Serà una manera de viure la Passió a partir de l’art i simultàniament d’entendre els tastets musicals a partir d’allò que volen evocar i no només de l’estètica, que no deixa de ser esplèndida.

Per als cristians, una bona cosa. Per als qui no siguin d’aquesta corda, serà una manera d’apropar-se al dolor de tantíssimes persones que cada dia moren injustament, potser torturades i vexades. Els escenaris d’Ucraïna i de Gaza són ben explícits.

Si us animeu, allà ens trobarem.

Mercè Solé

El Dia Internacional de la Dona Treballadora

 

Fent una mica d’història veiem que l’origen de la commemoració del 8 de març com a Dia Internacional de les Dones, ve de diversos fets puntuals: la vaga de les obreres tèxtils nord-americanes de 1857, l`incendi de la fàbrica Cotton de Nova York el dia 25 de març de 1911, indústria tèxtil on treballaven cinc-centes persones, en la seva gran majoria dones immigrants joves, i en el qual van morir 142 obreres que l’any anterior havien mantingut una important vaga per demanar millors condicions laborals.

El sentit de la diada, després de passar per diverses etapes, respon a la lluita de les treballadores per tal d’obtenir millores laborals i socials.

Al 1977 les Nacions Unides van declarar el 8 de març com a Dia Internacional de les Dones.

A Viladecans ens hem aplegat més de 200 persones al Parc de la Marina per posar el nostre granet de sorra i afegir-nos a la celebració, organitzada per la professora i monitora Sandra, a la qual cal agrair tot l`esforç que va fer per poder reunir tantes persones i muntar una esplèndida coreografia.

Una experiència enriquidora per a tothom que hi va participar i que esperem repetir l’any vinent.

Montse Pastor

Sobre el feminisme heretat i altres preocupacions

Fa poques setmanes Sílvia Abril (Mataró, 1971), manifestava en una entrevista que el feminisme li havia arribat tard. Deia, també, que s’havia criat en una família masclista i que, en conseqüència, ella havia estat una dona masclista durant molt de temps.

Aquestes paraules de l’actriu, a qui jo considero fortament compromesa amb la causa, em van fer pensar que el meu feminisme, el de debò, també m’havia arribat tard. Si bé de petita, a casa meva, mai vaig percebre un masclisme limitant, és ben cert que tampoc vaig ser educada en el feminisme, i que ara, amb quaranta-cinc anys, encara arrossego aquesta mancança.

Crec que som moltes les dones que estem aprenent a ser feministes i que constantment ens preguntem quina ha de ser la resposta feminista a determinades situacions que se’ns plantegen. Se’n diu deconstrucció d’això, i es tracta de qüestionar i actuar sobre els atributs que hem après al llarg de la vida. No passa res. Llegim, escoltem i estem atentes al que altres dones ens expliquen i, a poc a poc, anem incorporant aquests nous aprenentatges.

En desgreuge nostre haig de dir que vam ser joves durant els primers anys 2000, i a diferència de les generacions anteriors no vam viure cap transformació col·lectiva en forma d’onada feminista. Més aviat el contrari. En el meu cas, vaig poder estudiar sense problemes, emancipar-me sense passar per l’altar i entrar a treballar a l’administració pública cobrant el mateix que els meus companys masculins. Sabia d’on partíem les dones, però creia que les coses havien canviat i ser feminista es reduïa a criticar certes manifestacions de sexisme. No en tenia ni idea, i no m’adonava que una dona que no és conscient de l’opressió del patriarcat (també de la més subtil) és una amenaça molt perillosa per a totes.

Amb els anys he entès que el meu feminisme no era propi, sinó heretat. Me l’havien regalat unes senyores valentes i molt més generoses que jo, i precisament per això, per no haver-lo lluitat, no el sabia valorar. Però s’ha acabat. He pres consciència de la profunditat i perillositat del greuge i de les dificultats per erradicar-lo, i m’he posicionat.

Ara sé que el feminisme comença en l’educació, i em pregunto com haig d’educar la meva filla perquè tingui una mirada feminista pròpia i natural. No sé si ho aconseguiré, ja que les dificultats per educar en el feminisme són enormes. En primer lloc, perquè tant el seu pare com jo estem en ple procés de deconstrucció, com ja he dit abans, i encara tenim molts tics incorporats, sobretot amb relació als rols de gènere.

Tampoc les aules, tot i les bones intencions i els esforços de moltes educadores i educadors, són encara un espai d’igualtat. Les escoles i les famílies necessitem formació en coeducació. Calen lleis que garanteixin la coeducació a tots els centres i en tots els nivells acadèmics. Es necessiten assignatures concretes que treballin la igualtat, previnguin la violència masclista i abordin l’educació sexo-afectiva, des de Primària fins a Secundària.

És més, cal que aquests canvis es facin extensius a la publicitat i a qualsevol altre àmbit que esdevingui referent per a les nostres criatures. Hem de repensar, en definitiva, tot el sistema i convèncer a tota la societat que el canvi és necessari. I una altra cosa: el feminisme serà verd i ecològic, o no serà.

Clara, filla. No puc garantir-te un futur lliure de sexisme, com tampoc et puc garantir un futur sostenible i respectuós amb el planeta. Però em comprometo a treballar de valent perquè la teva motxilla masclista, si n’arribes a tenir, sigui molt més lleugera que la meva i més fàcil de descarregar.

M’esforçaré per no ensenyar-te a agradar als altres, sinó a ser sincera, valenta i a dir sempre el que penses. A fer-ho de manera amable i a exigir, també, que siguin amables amb tu. A expressar-ho quan alguna cosa t’incomoda. T’ensenyaré que feminisme i feminitat no són excloents i que no cal que et disculpis si t’agrada maquillar-te. Fes-ho, si tu ho vols, però no ho facis per agradar als altres.

Et parlaré de sexe. Encara no sé com ni quan, però em prepararé per a fer-ho de la manera correcta, alliberant-te de la vergonya que nosaltres hem heretat. Et parlaré d’amor. Repeteixo: d’amor, no de sacrifici. També et parlaré de la diferència. T’explicaré que el món és divers i que no podem fer universals els nostres principis^[1].

I et parlaré de mi. Dels meus encerts i dels meus errors, i del meu camí per arribar fins aquí.

Vanessa Rodríguez

---

^[1]   Recomano la lectura del llibret “Querida Ijeawele. Cómo educar en el feminismo”, de Chimamanda Ngozi Adichie. Sense ella, no hauria estat capaç de posar paraules i ordre al batibull d’idees que tinc al cap.

 

Rudemón abraça l’equitat de gènere

 

En un món on la presència femenina en espais tradicionalment masculins és encara una lluita constant, Rudemón vol ser un exemple inspirador d’inclusió i lideratge femení. En aquesta entitat es pot trobar una dona al càrrec de la presidència, desafiant estereotips arrelats i promovent la participació activa de més dones.

La presència d’una dona al capdavant d’aquestes barres no és només simbòlica, sinó un reflex d’un compromís amb l’equitat de gènere. Busquem activament la col·laboració de més dones, ja que són de gran suport al grup i fomenten un ambient on totes les veus són escoltades i valorades.

I no, no ens detenim aquí. Estem compromesos en l’erradicació de la violència masclista i estem formats en la identificació i prevenció d’aquestes conductes nocives. A més, en moltes d’aquestes barres participem activament, habilitant un Punt Lila, on promovem la sensibilització i l’acció contra la violència de gènere en totes les seves formes.

SomRudemon

somrudemon@gmail.com

Espigoladors a Viladecans

 

Més de 60 estudiants i veïns i veïnes del barri de Sales han participat durant el mes de febrer en la primera espigolada de tarongers amargs a Viladecans, que s’ha fet pels carrers del barri. Es tracta d’una nova iniciativa del Pacte de Viladecans pel clima, que des del curs passat està impulsant accions per aprofitar els aliments i evitar-ne el malbaratament, i ha comptat amb el suport de la Fundació Espigoladors i la implicació de l’Associació de Veïns, el Casal i l’Institut del barri, així com d’altres entitats del municipi.

L’activitat ha tingut molt bona rebuda i s’ha pogut arribar a tots els arbres recollint gairebé mil quilos de taronges. Com que són taronges amargues no es poden menjar directament i es transformaran en melmelada. El mateix veïnat n’ha elaborat una petita part en la demostració realitzada el mateix dia de l’espigolada i la resta serà la Fundació Espigoladors qui, gràcies al projecte Urban(eat)a, finançat per la Generalitat i que també s’està duent a terme en altres municipis, la transformarà a l’obrador de la seva marca de conserves Im-perfect i ens en retornarà per poder-ne menjar.

Així doncs, col·lectivament hem aconseguit aprofitar aliments locals que d’altra manera es perdrien i, en aquest cas, embrutarien el terra.

La propera acció del Pacte pel Clima prevista per als mesos de juny i juliol consistirà en promoure productes de temporada del camp de Viladecans, com el carbassó i el tomàquet, i s’organitzaran tallers de cuina per aprendre tècniques i receptes per aprofitar-los. Dona suport al Pacte adherint-t’hi i rebràs la informació de totes les activitats.

Oficina tècnica del

Pacte Viladecans pel Clima

Els diamants de Cova Tacora

Cova Tacora és coneguda per ser un gran jaciment ric en robins i diamants. Moltíssims aventurers s’endinsen en la seva foscor en busca d’aquestes riqueses. I moltíssims d’ells surten espaordits davant els perills que alberga. Serps, boles esfèriques gegants, pous de lava... ¿Tindreu el valor d’avançar el necessari a través de la cova per tal de saquejar els robins i diamants suficients com per ser rics durant la resta de la vostra vida?

Diamant és un joc familiar catalogat com a push your luck, o el que es el mateix, joc de temptejar la sort. El vostre objectiu es acaparar el més gran nombre possible de robins per guanyar la partida. Fareu cinc expedicions a l’interior de la cova a través de cinc entrades diferents. Cada expedició dura les rondes necessàries fins que acabin d’una de les dues formes que hi ha. Un cop fetes les cinc expedicions, la partida s’acaba.

Per preparar la primera expedició només heu d’agafar les 35 cartes d’expedició, barrejar-les, formar una baralla cap per avall amb elles i posar-la en el seu lloc pertinent en el tauler, el qual representa el vostre campament. Després, escolliu un explorador i el seu respectiu bagul, els quals heu de posar al davant vostre. Per últim, heu d’agafar cadascun una carta “Toca el dos” i una carta “Som-hi!”.

Una ronda d’una expedició consisteix en robar la carta d’expedició superior de la baralla i posar-la en una àrea comuna per a tots al centre del terreny de joc. Les cartes s’han de posar de tal manera que facin entre elles un camí, tot i que la forma que aquest tingui es irrellevant. Si la carta d’expedició és una de tresor, repartiu equitativament entre vosaltres la quantitat de robins que mostri la carta i poseu-hi a sobre els que sobrin. Si és una trampa, simplement poseu-la al terreny de joc i prou. Els robins que aneu aconseguint es van deixant al costat del vostre bagul, però encara no estan assegurats. Després, individualment heu de decidir si continueu endavant amb l’expedició o si us retireu, utilitzant la carta “som-hi!” per a la primera opció i per a la segona la de “toca el dos”. Aquestes cartes les heu d’escollir tots alhora i mostrar-les també al mateix temps.

Entre els jugadors que heu decidit retirar-vos repartiu equitativament tots els robins que hi hagi en les cartes d’expedició en direcció a la sortida, és a dir, us repartiu els robins que han anat sobrant d’anteriors reparticions. Els que encara continuïn sobrant deixeu-los en qualsevol carta d’expedició de tresor. Fiqueu dintre del vostre bagul els robins aconseguits fins ara i poseu l’explorador a sobre del tauler per indicar d’aquesta manera que heu arribat al campament i, per tant, que esteu fora del que queda de l’ expedició.

Els que hàgiu decidit continuar heu de fer un cop més exactament el mateix que el que s’ha explicat anteriorment: robar una carta d’expedició de la baralla; posar-la al centre del terreny de joc; si és una carta de tresor, repartir-vos equitativament els robins que mostri i si és una trampa, posar-la i prou; decidir novament si continueu o si us retireu.

Una expedició acaba d’una de les dues formes següents:

Tothom s’ha retirat i es troba al campament.

Ha sortit dues vegades el mateix tipus de trampa. En aquest cas, qui encara estigués a dins de la cova surt a corre-cuita amb les mans buides, o sigui que ha de retornar a la reserva els robins que ha aconseguit durant l’expedició. Si aquesta acaba així, heu de retirar de la partida una de les cartes de trampa que han provocat la fi de l’expedició.

Per preparar la següent expedició només heu de remenar de nou les cartes d’expedició i formar una pila amb elles de cap per avall, posant-les de nou en el seu lloc corresponent al tauler. També ficareu al davant de vosaltres el vostre respectiu explorador. Un cop fetes les cinc expedicions la partida s’acaba i guanya qui més robins hagi aconseguit.

Diamant és un títol ideal per començar a endinsar-se en el jocs de temptejar la sort, si bé per norma general aquest tipus de mecànica no és difícil d’aprendre ni de dominar. La sort i la probabilitat impera per sobre de l’estratègia. No són jocs de donar- li al cap en absolut. La seva gràcia radica sobretot en saber quan és bona idea retirar-se i quan ho és continuar endavant. I que la sort t’acompanyi! Diamant té la part positiva que, a part de ser molt senzill, poden jugar fins a vuit persones i les partides no duren més de mitja hora. A més, com que no hi ha torns, tothom juga al mateix temps, la qual cosa  fa que sigui difícil desconnectar d’ell degut als entretorns. Per un preu d’uns 27 euros més o menys, és una bona adquisició, en la meva opinió...

Cristian Becerra

"El Dado Dorado"

Escalfant motors de cara a Sant Jordi

 

Des de la llibreria Els nou rals us recomanem que us anoteu a l’agenda dues cites importants, dues presentacions de llibres per viatjar cap al Sant Jordi d’aquest any, que gaudirem a Viladecans.

Presentem a Viladecans la novel·la guanyadora del Premi Millor Novel·la de l’Any

Dijous 21 de març a les 18:30h a la Biblioteca de Viladecans.

Òmnium Viladecans, la Biblioteca de Viladecans i la Llibreria Els nou rals us conviden a la presentació de la novel·la guanyadora del premi Millor Novel.la 2023.

Gaudirem del llibre “La mestra i la Bèstia“, amb l’autora, Imma Monsó, que ens explicarà que és el subtil retrat d’una noia que aprèn a llegir entre línies la història del seu país. Una novel·la plena d’intel·ligència i humor.

Setembre de 1962. Una jove mestra de vocació dubtosa i escassa capacitat de comunicació oral arriba a la seva primera plaça en una escola del Pirineu ribagorçà. Ella volia un poble, una feina i una casa des d’on veure caure la neu. Darrere deixa una infantesa marcada per l’enigmàtica activitat del pare i per l’original educació rebuda d’una mare dividida entre l’impuls irresistible d’apartar la filla de les consignes del Règim i la por d’aïllar-la excessivament de la normalitat imperant.

I presentem a Viladecans la novel·la guanyadora del Premi Josep Pla 2024.

Dijous 18 d’abril a les 18:30h a la Biblioteca de Viladecans.

La Biblioteca de Viladecans i la Llibreria Els nou rals us convidem a la presentació de la novel·la guanyadora del premi Josep Pla 2024.

Descobrirem el llibre “La germandat de l’Àngel Caigut”, amb l’autor Jaume Clotet. El secret més ben guardat de la humanitat corre perill de ser desvelat. La Germandat de l’Àngel Caigut, una aventura apassionant i extraordinària.

Estigueu

Acre, Terra Santa, any 1291. Un grup de cavallers templers fugen de l’agonitzant Regne de Jerusalem. S’emporten el secret més ben guardat de la cristiandat. És vital que no caigui en mans dels infidels i que sigui custodiat en el lloc més segur del món. Més de set segles després, l’enigma corre perill de ser desvelat i cal actuar sense dilació. Un monjo de Montserrat serà protagonista involuntari d’una aventura extraordinària que li canviarà la vida per sempre i que amenaça la basílica més sagrada dels catalans. Una guerra entre el bé i el mal en què tot està en joc, amb una batalla que no té vencedors ni vençuts però que pot posar en risc els fonaments de la mateixa Església catòlica.

Atents que hi hauran moltes més activitats cara el Sant Jordi 2024 de Viladecans.

UN CAMÍ FET DE SOMNIS

 

De moments. D’experiències. De sensacions. El món està fet de tot plegat. Dels llocs als quals acudeixes una i una altra vegada quan necessites soledat o reflexió, llocs de calma, de bellesa, que t’ajuden a submergir-te en tu mateixa.

Sí, de records també. També el teu món els conté. Quan cavalcaves cap a les estrelles a lloms del teu pare i no només eres única: eres la reina. Com ara ho soc dels meus somnis, que, en part, no procedeixen tan sols de mi, sinó que se sumen als dels qui m’envolten.

Somnis fabricats amb històries de sempre, com les aventures del somiador més gran, el més boig i el més assenyat alhora, aquest Quixot de la Manxa que vivia una realitat diferent de la que veien els altres.

Somnis enredats amb altres somnis, fins i tot amb malsons repetits cada nit i dels quals desconeixes el significat. Busques símbols per mostrar les teves interioritats, com una cova seccionada i plena d’estranyes imatges que no t’expliques, que desitges comprendre.

Potser intentes donar-li sentit a tot el que no en té ni en tindrà. Tal vegada creus que aquell amulet amb forma de jaguar vist en el teu entreson et donarà la seva força i reuniràs el coratge de sortir endavant amb l’endemà.

No crec que et faci falta aquest fetitxe del son, ni que hagis de desxifrar-ho tot per entendre la vida. No calen déus ni religions per saber quin camí prendre. Pot ser que l’únic imprescindible és que et deixis portar per la intuïció, aquella que senten els teus budells, i també, com no, pels qui et van precedir, et van amarar i et van impregnar amb la seva empremta, impresa per sempre en el teu codi.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Quan s’acabarà la sequera?

 

Fa uns anys, desembre de 2015, escrivia un article en aquesta mateixa revista titulat “313”, on es reflexionava el fet que cap viladecanenc en les darreres dècades hauria, probablement, viscut en un any tan sec, amb la meitat de la precipitació que acostuma a caure a Viladecans, i que difícilment veuríem un any més sec que aquell en les properes dècades. Què lluny de la realitat! L’any 2023 la precipitació acumulada ha estat de 221 mm, un registre propi de climes molt àrids, semidesèrtics.

La sequera que estem patint a l’àmbit mediterrani ja ha batut rècords històrics en 200 anys. La precipitació acumulada els anys 2021, 2022 i 2023 ha estat molt inferior a la mitjana, coincidint amb els tres anys més càlids a escala planetària en mil·lennis. La probabilitat d’encadenar tres anys seguits amb una precipitació inferior a la meitat de la mitjana és, estadísticament, molt petita. Estem, per tant, en una situació excepcional, de la qual alguns científics es pregunten si és causat per una acceleració del canvi climàtic.

Donada la importància, transcendència científica, social, i ambiental, el següent article recull algunes idees clau sobre aquesta sequera.

1. Què és una sequera? Les sequeres són fenòmens naturals en tots els climes de la Terra, i també en el nostre mediterrani. Existeixen tres tipus de sequera: la meteorològica, la hidrològica i l’agrícola/forestal. La primera és un període llarg de precipitacions molt per sota de la mitjana. Acostuma a precedir a la sequera hidrològica, que és aquella en què els reservoris d’aigua (llacs, llacunes, estanys, aqüífers, embassaments...) disminueixen de manera significativa, de manera que la disponibilitat d’aigua es veu reduïda d’una forma que posa en perill la supervivència d’espècies animals i vegetals, i les activitats socials i industrials dels humans. La sequera agrícola/forestal acostuma a ser una conseqüència de la hidrològica, però també per una falta de precipitacions o una pèrdua de la capacitat del sòl per emmagatzemar l’aigua degut a l’erosió. Aleshores la vegetació (agrícola, forestal) s’asseca.

                            Precipitació anual recollida al pluviòmetre de la plaça Diversitat,
                                al barri de Sales, entre 2003 i 2023. És de destacar els tres darrers anys.

Una sequera meteorològica no necessàriament ha d’implicar-ne una d’hidrològica. Una hidrològica pot ser independent de la meteorològica. El gran problema és quan coincideixen totes tres, com és l’escenari actual. Estem, per tant, en una sequera meteorològica, hidrològica i agrícola/forestal.

2. Com sabem que aquesta sequera és excepcional? L’anàlisi dels registres eclesiàstics i notarials en la recerca de dades climàtiques del passat és una branca d’estudi que ha portat a la reconstrucció de les sequeres a Catalunya en els darrers 1.000 anys. El resultat d’aquests estudis han permès identificar quatre sequeres més greus que l’actual des de 1520. Aquesta que estem patint ara seria la cinquena més intensa que hem viscut des de 1520, i la de més intensitat i durada des de fa 200 anys.

3. Per què es produeixen les sequeres? Molts cicles climàtics encara no es coneixen del tot. Per exemple, els anys en què el fenomen d’El Niño és més intens del normal està relacionat amb sequeres en alguns llocs del planeta (teleconnexions climàtiques). D’altres sequeres, no tenen una explicació clara de per què apareixen. Però el que sí que se sap és que responen a un canvi de patró atmosfèric, originat per alguna pertorbació en el sistema atmosfèric (canvi de la intensitat i posició del corrent en jet, de la posició de les borrasques i anticiclons de la circulació general de l’atmosfera...).

4. Per què la sequera actual no és com les anteriors? Sí que és com les anteriors, però cal que ens remuntem com a mínim 200 anys. Si posem la mirada en el segle XX i XXI, sí que aquesta sequera té un comportament diferent. Segons els investigadors, no és pot explicar si no és assumint l’alteració de l’atmosfera degut al canvi climàtic. A mesura que l’atmosfera es vagi escalfant més i més, les sequeres en determinades regions del planeta es faran més freqüents, llargues i intenses. I una de les àrees de major impacte és la nostra, la zona de la Mediterrània occidental. Hi ha consens científic que aquesta sequera és un senyal del canvi climàtic.

5. Quan s’acabarà aquesta sequera? No es pot saber. El que sí que sabem, però, és que al nostre clima les sequeres s’han acabat històricament a la primavera o a la tardor, amb llevantades i depressions mediterrànies. Així que si aquesta primavera no precipita 500 mm, fins a la tardor no hi podem comptar per acabar la sequera. Per altra banda, l’estudi de les sequeres dels darrers 1.000 anys ens fan veure que hi hagut una trentena de sequeres similars a l’actual, algunes de les quals han tingut una durada de fins a 15 anys.

6. És l’aigua dessalada i la regenerada una solució de futur? A diferència del que passava en les societats antigues, quan s’acabava la sequera ja ningú més hi pensava, es relaxaven les restriccions i no hi havia cap planificació. La sequera del 2008 va servir per planificar les properes, com aquesta. Segurament de forma insuficient, i aquesta ens ha fet veure que probablement l’era de l’aigua embassada a les conques internes ha finalitzat, i cal una altra manera de gestionar els recursos hídrics al nostre entorn mediterrani. L’obtenció d’aigua dessalada és una solució, però d’elevat cost ambiental i energètic. L’aigua regenerada, tot i que també té un cost econòmic i ambiental, sembla ser també una solució. Però aquestes solucions han d’anar acompanyades d’una major eficiència en l’ús de l’aigua, en tots els àmbits, des del ramader o agrícola, industrial, i el domèstic.

Jordi Mazon

Joves a la corda fluixa… i adultocentrisme

 

El passat dissabte 24 de febrer vaig assistir amb el meu company Joan Bausa del Jovent Republicà i regidor també de l’Ajuntament de Viladecans a una jornada interessant organitzada per la Pastoral Obrera de Catalunya, convidats per la Mercè Solé, ànima mater del Viladecans Punt de Trobada entre moltes altres coses. Vàrem reflexionar sobre la situació actual dels joves de la mà dels seus protagonistes.

Es van tractar tots els àmbits, des de la cultura, l’oci, la feina, l’habitatge, la política, els serveis socials… I permeteu-me que comparteixi la meva reflexió amb aquestes línies. El títol de la jornada, “Joves a la corda fluixa”, per mi ja denota una percepció negativa de la situació actual del col·lectiu amb una mirada molt boomer, si em permeteu l’expressió.

Si bé és veritat que actualment els joves tenen molt difícil l’accés a l’habitatge, que pateixen en la pròpia carn la precarietat laboral i tenen serioses dificultats per emancipar-se, diria que la mirada paternalista i proteccionista que s’aplica moltes vegades quan els “grans” opinem de la seva realitat, ajuda ben poc. Construeix uns paràmetres socials i un marc mental que acaben encaixonant-los.

                                                  Intervenció d’Irene Moreno, cap escolta i estudiant

                                              Intervenció de Joan Bausa, regidor de l'Ajuntament de Viladecans (ERC)

                                               Intervenció de Martina Silva, sindicat de llogateres de Rubí

Els joves que van intervenir en la jornada em van fer sentir admiració. Ja està bé de missatges catastrofistes, que no arribaran mai enlloc. Deixem fer! Confiem! Tenim uns joves empoderats amb les idees clares del món en què volen viure, deixem de qüestionar les seves propostes des de la nostra mirada antiquada.

El que hem de fer els adults, en tot cas, és acompanyar i educar-los en ser persones autònomes, deixem de prendre decisions per ells, ensenyem-los a dur a terme les seves pròpies accions des de petits, impedim que es converteixin en adults frustrats i insegurs. Que assumeixin les seves responsabilitats adaptades, és clar, a la seva edat. És bàsic per al seu desenvolupament.

Fa molts anys que m’indigno amb les actituds que veig en el meu entorn. ¿Com pot ser que famílies d’alumnat d’ESO preguntin en un grup de WhatsApp si han de portar esmorzar a una excursió o si tal dia han de fer una o altra activitat? O que preparin una motxilla a un adolescent perquè és incapaç de preparar-se-la tot solet? Cal que s’equivoquin, que passin gana. Si es deixen l’esmorzar un dia, ja hi pensaran la propera vegada. Si no pateixen les conseqüències dels seus actes, si els volem evitar qualsevol disgust, l’únic que estem conreant és un adult insegur que hiperventilarà davant de qualsevol dificultat amb molt poques eines per sortir de situacions mitjanament complicades.

Deixem que solucionin els seus problemes entre ells. Facilitem les eines, eduquem en positiu, acompanyem, però evitem intervenir massa i situar-nos al seu nivell des de la nostra mirada adulta fruit d’un aprenentatge assolit al llarg dels anys. Deixem-los créixer. Si realment pensem que el panorama és de corda fluixa, donem-los les eines per assolir l’equilibri desitjat. Però de veritat, més enllà de bones intencions i bones paraules que la teoria la sap tothom, amb la pràctica, perquè només així aprendran a aixecar-se cada vegada que s’equivoquin, malgrat ens facin patir com a pares i mares.

                                         Ponència sobre la situació dels joves a càrrec d'Imanol Zubero, sociòleg

I per què dic tot això? Doncs perquè aquell dissabte de febrer vaig tenir el plaer d’escoltar i de sentir-me orgullosa d’uns joves amb les idees clares, i amb les eines per assolir la societat que es mereixen. Amb capacitat de ser crítics i aportar canvis per millorar el seu entorn. Perquè son l’exemple d’una educació en l’autonomia, han tingut els seus referents a casa, en els agrupaments escoltes, s’han vist enmirallats en adults que els han ensenyat uns valors basats en el creixement personal i l’aprenentatge. Prenen les seves pròpies decisions. Em vaig sentir orgullosa, d’ells i de les seves famílies per saber acompanyar-los. És el que intento fer amb els meus fills i espero que algun dia algú els escolti i se senti com em vaig sentir jo escoltant els joves reunits per la Pastoral Obrera de Catalunya.

Em quedo amb una de les reflexions que ens van fer: revisem què fem els adults per estar sempre qüestionant als joves. Menys adultocentrisme, senyors.

Natàlia Morant i Garrido

Acompanyant els invisibles

 

Per tal d’entendre millor les experiències viscudes per un equip de carrer de la Fundació Arrels he cregut convenient presentar-vos, primer, la informació i els requisits del programa d’aquest voluntariat, elaborat per la mateixa Fundació Arrels.

- Requisits per formar part de l’Equip de carrer

- Persones amb un mínim de 25 anys .

- Interès en la problemàtica de persones en situació de carrer.

- Tenir les condicions físiques que permetin fer caminades llargues, d’entre dues i tres hores. 

- Fer una entrevista prèvia.

- Per conèixer més el nostre perfil d’usuari, el procés d’incorporació a l’equip de carrer implica fer un temps de voluntariat previ al Centre Obert. Assistint durant uns mesos, un matí o tarda a la setmana (de 08.50 a 12.00 i 15:20 a 18:30) al carrer Riereta 24, Barcelona. 

- Per fer carrer amb un altre voluntari, es demana un compromís setmanal, entre dilluns a divendres matí o tarda i l’assistència a les reunions d’equip, que solen fer-se 2 vegades al mes.

- Arrels treballa des de la vinculació, és per això que es demana al voluntari un mínim d’un any de compromís. 

El Programa de Carrer proposa estar al costat d’aquelles persones en situació de sense llar més necessitades i prioritzant aquelles que presenten dificultats per accedir i vincular-se a recursos i centres de la xarxa, amb l’objectiu d’acompanyar-les i afavorint i facilitant processos de millora i recuperació personal, en la mesura que la persona decideixi, des del mateix medi obert en què es troben.

L’equip de carrer no realitza visites de seguiment a totes les persones que es troben en situació de carrer, sinó només a aquelles persones que presenten signes de major deteriorament, cronicitat i vulnerabilitat, que dificulten el seu accés i vinculació a altres recursos i serveis de la ciutat. 

Visitem les persones més cronificades que viuen als carrers de Barcelona per saber com estan, establir un vincle de confiança i conèixer les seves necessitats. L’equip de carrer recorre regularment sis zones de la ciutat (Eixample, Ciutat Vella, Sants-Montjuïc, Gràcia, Sant Martí, Sant Andreu) i també visita algunes persones en situació d’exclusió greu a la resta de districtes. 

La intervenció al carrer es fa per parelles de voluntaris/es, cada una de les quals fa una sortida setmanal en horari diürn i recorre una zona d’acció diferent, amb la supervisió i orientació dels professionals de l’equip. De la mateixa manera, s’estableix coordinació entre l’equip de carrer i Centre Obert i la resta de programes de l’entitat.

A continuació us explico com pot ser la nostra intervenció, un dia qualsevol, com a voluntaris d’equip de carrer de la Fundació Arrels. No hi ha dos dies iguals... No pretenem resoldre la situació de les persones sense llar sinó acompanyar-les, fer vincle amb elles, que percebin que compten per a algú i visibilitzar-les a la resta de la societat.

(Per tal de garantir l’anonimat de totes les persones que apareixen en aquest article utilitzaré noms ficticis.)

Un dia qualsevol

Un matí qualsevol, a les 09:00 h., en Joan i jo hem quedat a la Plaça Espanya / Avinguda Mistral per continuar la nostra tasca de voluntariat als barris de l’Eixample i Sant Antoni. Durant la setmana hem anat recopilant informació dels diferents equips de treball i de voluntariat per tal de poder definir i prioritzar la ruta que durem a terme al llarg de tot el matí.

Decidim anar primer a veure a la Yaiza. La trobem en el banc on habitualment dorm, com sempre acompanyada dels seus objectes personals. Fa uns mesos que ja accepta la nostra salutació; intercanviem un parell de frases i ens acomiadem. Fa més de dos anys que la trobem sempre en aquest lloc. Els veïns de la zona l’accepten i sovint li faciliten menjar. Normalment només accepta menjar a través de persones molt concretes.

Seguim la nostra ruta, anem cap al Paral·lel, sota la porxada d’un edifici ens trobem en Carles. Després de molts dies de passar-hi i trobar-lo dormint avui hem tingut la sort de poder parlar amb ell. Té moltes ganes de parlar. Ens explica que és invisible als ulls de les persones que passen per davant seu; això l’entristeix molt. També ens parla que ha decidit deixar de freqüentar segons quins llocs perquè s’ha sentit marginat i assetjat per la seva condició d’homosexual. Li preguntem si ja ha esmorzat i ens diu que té la gran sort de tenir a prop una cafeteria i que el cambrer que hi ha allà és molt amable amb ell i cada matí el convida a un cafè amb llet i un tros de pastís. Quedem que la setmana vinent el passarem a veure i de sobte li apareix un somriure en el seu rostre; la cara se li il·lumina.

De camí cap a l’Hospital Clínic ens trobem diferents persones que, tot aprofitant un racó o una entrada d’un edifici, s’hi han instal·lat per dormir. Amb cartrons, de vegades amb un matalàs i amb altres objectes creen un petit espai on poder passar la nit i refurgiar-se del fred i dels perills que comporta viure al carrer. Sovint també hi veiem maletes, carros de supermercat, alguna bicicleta...; tots són objectes personals que porten sempre a sobre ja que no tenen cap lloc on deixar-los. Sovint pateixen robatoris i poden arribar a perdre els seus records i les poques coses que tenen. I encara se’ls hi compliquen més les coses quan també els hi roben els pocs objectes de valor que puguin tenir i/o la seva documentació (DNI, NIE, Passaport, TIS,...). Si habitualment per a nosaltres ja és complicat renovar tota la documentació personal, imagineu-vos per a aquestes persones que viuen allunyades de l’Administració i que sovint no tenen els mecanismes per accedir-hi.

A l’habitació de l’Hospital

Arribem a l’habitació 533. Anem a veure en Pedro. Fa unes setmanes es va trobar malament. Algun/a veí/na va avisar que estava a sota del banc, on habitualment dormia, en un estat de salut preocupant. Personal sanitari el van anar a visitar i amb una ambulància el van traslladar a l’hospital... Ara es troba millor i està molt content de veure’ns. El trobem dibuixant i escrivint en una llibreta. Xerrem una bona estona. Entra la seva doctora i en marxar parla amb nosaltres: “Aniria bé trobar-li un centre sociosanitari per tal que es pugui recuperar”. En Pedro també ens diu que li agradaria trobar una habitació per a poder viure i així no haver de tornar al carrer. Marxem contents de la visita i amb deures per fer.

De gossos i amics

A prop hi ha uns jardins públics on fa un parell de mesos en Jonathan s’hi va instal·lar amb una tenda de campanya i la seva gossa. De moment ningú s’ha queixat perquè visqui al costat dels lavabos públics del jardí. És un home d’uns 40 anys. Quan ens veu de seguida s’apropa a nosaltres per xerrar i explicar com li van les coses. Ha començat a recollir ferralla que després ven i així aconsegueix una mica de diners. Li preguntem com té resolt el tema del menjar i ens explica que persones de la zona li han portat sacs de menjar per a la gossa (n’arriba a tenir 3) però que ell no té res per menjar. Mentre un de nosaltres segueix parlant amb ell, l’altre va al supermercat i compra menjar preparat perquè en Jonathan pugui fer, almenys, un àpat durant el dia d’avui.

Permanentment sota sospita

Seguim la nostra ruta. Ara anem cap al Mercat de Sant Antoni. Una vegada allà comprovem que en Said ja no hi és. Entrem a preguntar a la farmàcia del davant per si en saben alguna cosa. Ens diuen que fa uns dies va venir la Brigada de Neteja juntament amb la Guàrdia Urbana i que li van prendre totes les coses. Des d’aleshores ja no l’han tornat a veure. “Viure al carrer significa tenir molts drets vulnerats. Quan una persona sense llar es veu obligada a canviar el seu lloc habitual, s’exposa a perdre el vincle amb els equips de suport social que la visiten al carrer. Tornar a localitzar a la persona i restablir el vincle pot suposar temps o la pèrdua del seguiment social”. Marxem amoïnats i sense saber on el podem localitzar...

L’arquitectura hostil

L’Olga viu a tocar d’una paret d’una oficina de CaixaBank, molt a prop del mercat. Inicialment no hi havia res que l’impedís poder dormir allí; però des de fa un temps, l’oficina bancària ha col·locat unes pilones i uns ferros (el que nosaltres anomenem “arquitectura hostil“) perquè no hi pugui dormir ningú. Malgrat els entrebancs, cada nit l’Olga contorsiona el seu cos i es col·loca entremig d’aquests entrebancs per dormir. Quan arribem, s’està aixecant de dormir i està recollint les seves pertinences. La saludem i ens retirem per tal que pugui fer-ho sense cap tipus de pressió per part nostra. És fonamental respectar els tempus de cada persona. Ara sí, ens apropem i comentem diferents coses. L’Olga ens diu que està preocupada per la seva salut ja que és diabètica i fa temps que no s’ha fet cap tipus de control mèdic. Tot i que li comentem que aniria bé que anés a un CAP, detectem que no li convenç la idea; aleshores l’adrecem al Centre Obert perquè el personal sanitari que visita el centre un cop a la setmana la pugui visitar (si finalment accepta la proposta, un de nosaltres la podríem acompanyar).

Camins incerts

Pugem per la Ronda Sant Antoni direcció Plaça Universitat. Ens trobem amb en Roberto, usuari habitual del “Centre Obert” i del Taller “La Troballa”. Malgrat i que habitualment viu en un pis de la Fundació Arrels, actualment està dormint al carrer. Està totalment desorientat i desestabilitzat. Ens reconeix i ens saluda. Parlem una bona estona. Ens diu que una persona l’ha ajudat a fer-se el passaport. Li comentem que en el Centre Obert té la possibilitat de deixar el document (o almenys una fotocòpia) perquè li guardin i així poder-lo tenir ben custodiat. Ens parla del seu germà però no recorda on viu. Ens acomiadem amb una abraçada.

Ja són les 12:30 h. i comencem a encarar el nostre retorn al punt inicial. Com sempre, ha estat un dia intens. En arribar a casa ens queda la feina de recollir en un document tots aquells aspectes més rellevants del matí i compartir-los amb la resta d’equips que de manera directa o indirecta acompanyem a les més de 1.384 persones que viuen cronificades en els carrers de Barcelona.

Agustí Martí Reverter

Quantes faltes!

Hi passo gairebé cada dia i gairebé cada dia penso que tantes faltes en tan poques paraules són sens dubte excessives. El senyal és a la cantonada dels carrers del Pare Artigas i la Mare de Déu de Sales. I les faltes són aquestes:

Faltes indiscutibles

- No és “travessereu” sinó “travessareu”.

- No és “inclós” sinó “inclòs”.

- Però és que a més de l’error ortogràfic, la paraula “inclòs” és una traducció literal del castellà “incluso”, i en català no es diu “inclòs” sinó “fins i tot”.

Faltes d’expressió

- “Ambdós” és una paraula correcta en català, però només s’utilitza en textos cultes i literaris. En la llengua quotidiana s’utilitza “tots dos”, que és el que caldria haver posat aquí.

- “En vorera” és una expressió que no estic segur que sigui incorrecta en català, però en tot cas el que sí que és cert és que és un calc del castellà. En català, la forma natural de dir-ho és “a la vorera”.

El text correcte d’aquest senyal

Crec que hauria de ser així: “En tots dos costats. Travessareu zona de vianants. Fins i tot a la vorera”.

Josep Lligadas Vendrell