1r. FESTIVAL INTERNACIONAL DE NARRACIÓ ORAL DE VILADECANS, NARRACANS - 2015

Tal vegada fa molts anys!...

Amigues i amics, tenim el plaer de presentar-vos un dels esdeveniments singulars d’aquest nou any, una trobada de la narració oral a Viladecans, on poder explicar contes, narrar històries i rondalles i escoltar els millors narradors del món!

Es tracta del Primer Festival Internacional de Narració Oral de Viladecans: NARRACANS!, que tindrà lloc a la nostra ciutat el proper dijous, 29 de gener de 2015, dins de la Festa Major d’Hivern de Viladecans.

La ciutat de Viladecans sempre ha celebrat les tradicions populars des d’antuvi. Les societats corals la Perla i la Fraternitat hi van tenir un paper preeminent a finals del segle XIX. Els cicles festius, com ara la Festa Major d’Hivern, per a Sant Sebastià, el Carnaval, amb la Tornaboda, la festa de tradició agrícola de Sant Isidre, les cantades de Caramelles, el festival de teatre al carrer Al Carrer!, la Festa Major d’Estiu, el cicle nadalenc i d’altres han estat la festa, la tradició i la cultura de la nostra ciutat, des de sempre. De la mateixa manera, hem sabut mantenir les tradicions de les arts de l’espectacle, com el teatre parroquial, al mateix temps que gaudim, actualment, de l’Atrium, Arts de l’espectacle i tot un seguit d’ateneus d’entitats i associacions culturals que ens col·loquen, actualment, com a una de les ciutats avançades en la difusió de la cultura.

Amb aquests antecedents, Viladecans ja podrà omplir un buit fins ara no celebrat, podrà iniciar un nou cicle, un Festival on podrem retrobar-nos, al llarg d’una jornada, amb la imaginació disposada, l’orella enllestida i el cor bategant... es tracta del 1r Festival Internacional de Narració Oral de Viladecans: Narracans!

La ciutat de Viladecans compta amb una Biblioteca pública on es programen contes per a nenes i nens i per a adults, des de fa temps. També, tenim altres espais privats, com la llibreria Els Nou Rals, espai on s’ha programat i es programa: Els divendres de conte!, en diverses ocasions, narradores i narradors d’arreu, als baixos de la llibreria, en un espai idoni, on caben a l’entorn de 30 persones. També, comptem amb L’Ateneu de les Arts, una idea i uns espais aptes per a la formació dels futurs contaires de la ciutat. Els espais de L’Ateneu seran un lloc idoni per apropar els viladecanencs i viladecanenques al fet narratiu, perquè puguin endinsar-se en l’art d’explicar històries, perquè la paraula i els gest han estat el suport bàsic de transmissió de la cultura des de l’antiguitat. 

Les persones que van fer el curset de 10 hores: Aprèn a explicar històries!, dins del Festival NARRACANS, podran explicar contes al Festival.

Aquest Festival comptarà amb els millors narradors i narradores del món, gràcies al suport de l’ANIN (Associació de Narradores i Narradors), i, òbviament, a l’interès del departament de Cultura de l’Ajuntament de la ciutat.

Tal vegada fa molts anys, a la ciutat de Viladecans...

Josep Lluís Gallardo

La platja de la seva memòria

La platja verge l’ajuda a recordar, sobretot en dies plujosos. Pot semblar un tòpic suat, gastat. Però no ho és. El gris plomís del cel, ella l’imagina sempre acolorit, com li va ensenyar un pintor amic en explicar-li un dia totes les gammes que podia contenir un sol color. 

També llueixen llur grisor les onades d’aquell mar no fa gaire reconquerit. Van i vénen incansables, amb el seu repetitiu i hipnòtic moviment, i amb llur balanceig la dona rememora, almenys, versos de Neruda. 

Quelcom més hi té un paper assignat per fer-li venir, de mica en mica, records dels seus més de cinquanta anys. És la sorra, que, groguenca en dies clars, en dies blaus, esdevé humida i més fosca en els preferits per ella. No li agrada tant quan sembla un desert delimitat. Prefereix la sorra que es confon amb la mar, grisa com el cel ennuvolat. Encara que, sigui una sorra o una altra, se li escapa entre els dits, malgrat que a vegades la transporta a aquell meravellós viatge, on va anar sola i va tornar acompanyada. Una dolça, i falsa, companyia que va desaparèixer quan va patir l’accident que va interrompre el curs regular de les coses i la va deixar sense memòria.

Dia rere dia, es convenç més fermament que la històrica platja recuperada per a tothom és la seva aliada per vèncer el seu enemic, el que vol deixar-la com un ninot sense ànima i amb el cap buit. Ja fa temps que es va disposar a totes les batalles necessàries per recuperar el que és seu, el que sempre ha estat seu. Lluitarà a cops de cel, d’onades, de sorra i de gotes de pluja. I si no aconsegueix el seu propòsit, el mèrit, si més no, haurà estat en la seva voluntat.

Patrícia Aliu

 Home vell a la platja

A la memòria del meu pare

No era lluny. Tampoc no era difícil.

El que és lluny i difícil és la costa

que deixo enrere i no veuré mai més.

Joan Margarit

Davant de la platja, just on s’acaba el passeig

i comença el braç de sorra gris i xardorosa,

hi ha un banc de fusta i de ferro rovellat pel salnitre

d’un mar que devora lentament les arrels del temps.

A sobre del banc, amb un barret groguenc de palla

i el rostre solcat per un mapa de dunes i derrotes,

un home seu amb les mans creuades i la mirada

més enllà de les ones cercant la marea baixa

i les barques allunyant-se pel cantó de ponent.

Ve cada dia. Com si no hi hagués res més al món

que aquest tros de platja mig deserta i melangiosa,

com si res no fóra més important que cremar la vida

deixant a la pell de les parpelles la flor negra

d’un temps passat sacsejant la llavor de les llàgrimes.

Ve i contempla la quietud d’aquest paisatge inalterable

atrapat en l’abandó dels capricis de la costa,

els fragments de roques i d’algues mortes

que completen la imatge freda de la desolació.

Desconec les raons que el porten a viure les tardes

abstret en la visió amarga d’aquest buit inmens

i en la cançó repetida d’un bandoneó d’ones ferides

que moren com balenes sense esma ni esperança.

Desconec quin mal perviu dins del seu cor corcat,

quina pena creua les pedres blaves dels seus ulls,

quina força l’empeny a seure en aquest banc

malgastant el misteri de la vida i de la llum feble

que allarga les ombres humides de la vesprada.

Me’l miro des de la finestra de la casa llogada,

des del camí empedrat que porta fins el poble.

Ja és part de la meva memòria, de l’horitzó

que cerco a les palpentes quan tanco els ulls.

De tant en tant, com si parlés sol, mou els llavis.

Llavors penso, imaginant-me una història trista,

que prega per un amor perdut, per una dona

atrapada dins de la xarxa fosca de les aigües 

o en la tenebrosa boira dels noms oblidats.

La platja esdevé el racó on trobar l’escalfor

dels anys de joventut, l’univers ple de petjades

que ens porten de la solidesa de la terra

–de l’ondulació de la sorra contra el vent–

a l’aparent fragilitat dels vidres d’aigua i sal.

Esclaten, prop d’aquí, com llàgrimes antigues,

les onades que vénen del centre del dolor,

d’aquella illa enmig d’un oceà d’enyor i de sang

on el cor s’enfonsa com la barca dels adéus.

Quins records solcaran la tardor de la seva pell?

Quines seran les ferides que romanen obertes

i omplen de solitud les hores ombrívoles del capvespre?

Com una estàtua de marbre referma la seva quietud

davant d’un mar que fa costat a l’ànima dels desesperats,

expressa un dol més profund que el pou de la nit

i eternitza la imatge d’un home sense cap altre destí

que recordar l’essència del tacte de la felicitat

i el somriure dolç de l’àngel que mai més vindrà.

El temps talla el pes de l’ombra sobre la sorra

deixant una taca de resignació als peus de l’home.

Així com el dia va tancant l’aparador de la llum blava

l’esperança va minvant l’escalfor d’unes flames

que encara cremen els matolls de la matinada.

Diria que té l’ànima amarada de calitja, que sap

que el seu cos ha d’estar preparat per les derrotes,

per als moviments lents d’unes cames que tornaran

a recórrer els camins de l’hivern, del fred i la gebrada.

L’aigua del mar conté la cruesa dels miralls.

La veritat més rotunda reflecteix sobre el vidre pur

un desglaç que neix de la caverna profunda dels ulls.

El crepuscle tenyeix de magenta un racó del cel,

i les gavines escriuen sobre la sorra l’últim vers

d’un dia que s’apaga com una espelma contra el vent.

Quins records quedaran dins del cor trencat

de l’home assegut en un banc solitari i mig amagat?

Trobarà consol per tancar totes les ferides?

Davant de la platja, ferm i arrelat com un arbre,

hi ha un home vell esperant la fredor de la nit.

Un home fidel al seu perfil tossut de vell marí.

Un home sense destí que em recorda el meu pare.

                                     José Luis Garcia Herrera

        XI Concurs de Poesia ”Espejo de Viladecans”

                                                                                        Segon Premi

Festa Major d'hivern (Sant Sebastià)

 

La participació a les entitats, termòmetre de la democràcia

El desencís polític, la corrupció en els àmbits de poder, la crisi econòmica, el sobiranisme i un llarg etcètera de factors tots ben coneguts posen en qüestió el sistema democràtic tal i com l’hem entès fins avui. La Constitució és desqualificada o és emmordaçada per uns o per altres. Sorgeixen noves plataformes socials i polítiques amb una gran vitalitat, força d’expressió i de reivindicació i, en general, tot allò que s’associa al sistema de partits i sindicats vigent és vist més aviat com un “antic règim” ja sense valor. 

Tot aquest nou moviment, que ha aconseguit motivar per a l’acció política en sentit ampli un munt de gent, i de gent jove, contrasta amb la situació de les entitats culturals, escolars, veïnals, esportives, d’ajuda mútua, etc. que es troben amb moltes dificultats per a la vida quotidiana: per connectar amb gent nova, perquè els seus membres hi participin de forma continuada, per renovar les responsabilitats, per coordinar-se mútuament, per fer front als requisits burocràtics cada cop més farragosos... La sensació és que, a banda d’un funcionament concret de les entitats que ens satisfaci més o menys, ens costa molt a tots plegats participar en la gestió dels nostres espais comuns, des de les Associacions de Pares i Mares –hi ha res més important que l’educació dels nostres fills?– fins a l’organització de la Festa Major. 

La vida associativa és un espai on aprendre a treballar amb objectius comuns des de la diversitat, a escoltar, a consensuar decisions, a desenvolupar la creativitat i les pròpies habilitats, a valorar les persones, a conèixer la realitat des de la seva complexitat, a establir noves relacions de veïnatge. És un espai que permet plantejar-se objectius que individualment no podem aconseguir. És un espai, en definitiva, per fer política en el sentit més noble del terme. La qualitat de la vida associativa és un bon indicador de la qualitat de la vida democràtica.

Per aquest motiu, a la redacció del Viladecans Punt de Trobada  ens ha semblat interessant reflexionar sobre l’ara i aquí de les entitats viladecanenques. Per això us convidem a prendre part en la taula rodona que tindrà lloc el proper dijous 22 de gener, de les 19 a les 21 hores.

Hem convidat:

Francesc Arnau, membre de l’Associació de Veïns de la Torre Roja;

M. Lluïsa Capdevila, membre de la Junta Local de Viladecans de l’Associació Espanyola contra el Càncer,

David González, membre de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de Viladecans;

 I Sònia Rodríguez, tècnica de l’Ajuntament de Viladecans, bona coneixedora de les entitats de la ciutat i de la cultura associativa de Viladecans. 

Per preguntar-nos:

Què ens aporta personalment, què ens aporta com a ciutat la vida associativa des de la nostra experiència concreta?

Quina és la cultura associativa de Viladecans? Quins valors i quins dèficits mostren les associacions: en la seva connexió amb els problemes de la gent, en la seva gestió interna, en la seva coordinació amb la resta d’entitats, en la seva relació amb les administracions públiques? 

Quins són els reptes de les entitats?

Us hi esperem.

Mercè Solé

Joan Masgrau

En el darrer número de la nostra revista, el president de l’Associació de Veïns Parc de la Torre Roja ens alertava de la possibilitat que l’Ajuntament eliminés el nom de Joan Masgrau que duia la piscina situada en aquell barri, i que ara, al nou complex esportiu que allà s’està a punt d’inaugurar, se li posés el nom d’Instal·lacions Esportives de la Torre Roja. També s’ha dit que potser es mantindrà el nom de Joan Masgrau per a la piscina que hi haurà en el complex esportiu, però, com és obvi, aquest nom de fet desapareixerà, sepultat sota el nom més general de tot el complex.

Aquesta decisió, si tirés endavant, seria un gravíssim error i seria, a més, per a molts ciutadans i ciutadanes de Viladecans, una ofensa. De moment, hem vist que també el Grup Tres Torres, en el seu butlletí, ha manifestat la seva oposició a aquesta decisió, i estem segurs que serien molts els qui, si sabessin aquesta intenció de l’Ajuntament, també manifestarien el seu desacord.

Joan Masgrau va ser el primer alcalde democràtic de la nostra ciutat després de la dictadura franquista, i va saber significar en la seva persona el pas a una època nova que Viladecans volia. Per això, no entenem quins motius pot tenir l’Ajuntament actual per eliminar el seu nom d’un equipament que l’ha dut tants anys. Sembla com si els nostres governants volguessin oblidar d’on venim, i minimitzar les lluites que han fet possible la nostra actual realitat democràtica.

Per això, els que fem la revista Viladecans Punt de Trobada ens adherim plenament i amb tota l’energia a la reivindicació perquè el nou complex esportiu de la Torre Roja porti el nom d’Instal·lacions Esportives Joan Masgrau. Perquè els ciutadans i ciutadanes de Viladecans mereixem respecte, i ningú no té dret a voler fer desaparèixer la nostra història.

La fisioteràpia és una eina imprescindible

Segurament tots nosaltres patim molt sovint de problemes que cursen amb dolor o inflamació però que no són tant greus com perquè representin un cas mèdic important, i que es solen resoldre amb la presa d’antiinflamatoris d’ús general, amb els consegüents efectes que té sobre el nostre cos la presa d’un medicament. Com que aquests problemes molt sovint són deguts a problemes del teixit musculesquelètic i la causa segueix existint, el problema sol aparèixer més aviat que tard, agreujant-se cada cop més la simptomatologia.

És aquí on pot intervenir la fisioteràpia, una ciència mèdica que a l’estat espanyol segurament encara li queden alguns anys per tenir el reconeixement entre tot el col·lectiu de metges que necessita. És una ciència que tracta els dèficits del moviment amb el moviment. És a dir, es tracta de tornar a donar mobilitat als nostres teixits o de tornar-los una funcionalitat fisiològica (normal, vaja). Per fer això s’usen, entre d’altres, molts mitjans físics com l’aigua, el fred, la calor, l’electricitat, els embenats, tècniques com la punció seca... però, per sobre de tot, la millor eina d’un fisioterapeuta són les seves mans.

M’agradaria engegar un espai on poder respondre els dubtes de les persones sobre els seus problemes o sobre la nostra professió i per això he decidit engegar aquesta iniciativa, per això si teniu qualsevol dubte per resoldre de cara al proper número de la revista Punt de Trobada envieu un correu a la direcció: albertbuigues@gmail.com. 

Ah, i recordeu! Vigileu a les mans de qui poseu el vostre cos, exigiu professionals titulats a l’hora de demanar qualsevol tractament ja que dins el camp de la fisioteràpia i del massatge (una de les seves especialitats) s’hi amaga molt d’intrusisme professional.

Perquè la salut és a les teves mans!

Albert Buigues

Sobre el nom de les noves instal·lacions esportives al Parc de la Torre Roja

La nostra Associació de Veïns Parc de la Torre Roja va demanar d’intervenir al Ple Municipal del 27 de juny de 2013, on es debatia la modificació del projecte de les instal·lacions esportives en substitució i al lloc que ocupaven les antigues Piscines Joan Masgrau; instal·lacions que ja són quasi acabades i a punt d’inaugurar-se.

La nostra intervenció volia manifestar el nostre malestar per:

La manca de participació ciutadana en l’elaboració del projecte.

Potser s’hauria d’haver fet una consulta ciutadana sobre si s’haurien d’haver mantingut les antigues instal·lacions i ens hauríem evitat (o no) de suportar els propers anys el cost de les noves.

També volíem manifestar la nostra incapacitat per tal de promoure aquesta participació i evitar (o no) l’enderroc de les antigues instal·lacions.

I finalment adreçàvem al plenari la següent petició: “Malauradament la Piscina anterior ja no es pot salvar. Preguem almenys en aquest plenari que mantingui si més no el nom per al nou complex esportiu: el nom del primer alcalde democràtic de la nostra ciutat, el Sr. Joan Masgrau. Aquesta és la petició de la nostra Associació de Veïns Parc de la Torre Roja”.

Se’ns va contestar en el mateix ple que “les instal·lacions no són un equipament de barri, que ho són de ciutat”. Més raó encara de la petició de participació ciutadana per a obres d’aquestes característiques, i també una raó de pes perquè es mantingui per a les noves instal·lacions el nom del primer alcalde democràtic de la nostra ciutat, una raó de memòria històrica. A la nostra petició, per cert, s’hi ha adherit també el Grup Tres Torres, que treballa pel manteniment del nostre Patrimoni Històric i Cultural, tal com expliquen en el seu Butlletí Canis Vallis de novembre-desembre.

A data d’avui no hem rebut resposta a la nostra petició. És més, sembla que a les noves instal·lacions se’ls vol posar el nom d’Instal·lacions Esportives Parc de la Torre Roja. ¿No havíem quedat que no eren equipaments de barri, que eren de Ciutat?

Francesc Arnau i Sánchez

La LOMCE, la LEC i les competències del consell escolar

L’aprovació de la LOMCE ha afectat greument les competències dels consells escolars, òrgan principal de participació de les famílies en el procés educatiu dels nostres infants.

Tanmateix, cal recordar que aquesta Llei Orgànica és clarament rebutjada per una gran majoria social a Catalunya i que tant el Parlament català (amb el suport de 103 dels seus 135 diputats) com el govern de la Generalitat han interposat sengles recursos d’inconstitucionalitat contra nombrosos dels seus preceptes.

A Catalunya, des de 2009, la principal norma que regula el model de sistema educatiu és la LEC, la Llei d’Educació de Catalunya.

En comparació a la LOMCE, la Llei d’Educació de Catalunya permet:

Aprovar el projecte educatiu del centre, les normes d’organització i funcionament, la programació general. La LOMCE, en canvi, sols dóna als consells la competència per “avaluar” aquests instruments.

Intervenir en el procés d’admissió d’alumnes i intervenir en processos de resolució de conflictes. La LOMCE sols esmenta que als Consells escolars cal que siguin informats.

Aprovar els criteris de col·laboració amb altres centres i amb l’entorn. Aprovar les propostes d’acords de coresponsabilitat, convenis i altres acords de col·laboració del centre amb entitats o institucions. Aprovar les directrius per a la realització d’activitats escolars complementàries i extraescolars, i avaluar-ne el desenvolupament. Respecte a tots aquests punts, la LOMCE sols considera que els Consells escolars han de ser informats.

D’altra banda, a dreta llei, cal remarcar que continua sent competència dels consells escolars –la LOMCE no ho prohibeix expressament– tant l’aprovació del pressupost del centre i el rendiment de comptes, com l’aprovació de la carta de compromís educatiu.

Des de la FaPac, tant per aquells casos en què la LOMCE no ho prohibeix directament, com en aquells altres on malgrat la interferència estatal l’emparament de la LEC és clar, reinvindiquem que les AMPA puguin plantejar la necessitat que tots i cadascun d’aquests veritables instruments d’autonomia i participació siguin sotmesos a l’aprovació preceptiva dels respectius Consells escolars.

Així mateix, exigim al Departament d’Ensenyament de la Generalitat el respecte a aquest criteri en els centres on els Consells escolars així ho manifestin i segueixi emparant-se en l’actual quadre de competències previst a la LEC, fent-lo prevaldre, si cal, davant d’una Llei estatal que, a la pràctica, buida de continguts els canals de participació formals de les famílies.

Montserrat Pastor

Dues distincions a la nostra revista

Ho anunciàvem en el número passat i ara aquí en donem notícia. La nostra revista Viladecans Punt de Trobada ha rebut dues distincions que ens alegren i ens empenyen a continuar tirant endavant.

La primera va ser la de finalistes del Premi de Comunicació que periòdicament atorga el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, dins un conjunt de premis que aquest any es van fer públics en un acte celebrat precisament a Viladecans, el dia 14 de novembre, a l’Àtrium. No vam guanyar el Premi, que va aconseguir merescudament la Televisió d’Esplugues, l’única televisió local que encara es manté viva a la nostra comarca. Però el sol fet de quedar finalistes ja ens honora molt.

I l’altra distinció va ens el va concedir la Fundación Espejo, que ens va designar per rebre el “IX homenatge poètic i de compromís social amb la ciutat de Viladecans”, L’homenatge va tenir lloc el dia 30 de novembre a la Biblioteca de Viladecans, i en ell el regidor de Cultura José Luis Atienza va fer una presentació molt elogiosa de la feina que fa la nostra revista.

Com dèiem al començament, totes dues distincions ens alegren i ens empenyen a continuar tirant endavant. I sens dubte que també empenyeran als nostres lectors a animar-se a escriure en aquestes pàgines, que són pàgines de tots.

Sardanes per començar l’any

Ballada de Sardanes 

el dia 1 de gener a dos quarts de 8 del matí.

Vine a veure sortir el primer sol del 2015 al Baix Llobregat mentre escoltes la nostra música i balles la nostra dansa!

Xocolata amb melindros a la mitja part.

Aprofita el nostre autocar que tindrà les seguents parades:

Sortida de Cornella a dos quarts de 7 del mati a l’Estació d'Autobusos (carretera del Prat cantó Victor Pradera).

Parada a Sant Boi (Camps Blancs) a la carretera de Santa Creu de Calafell davant la gasolinera de la carretera.

Parada a Viladecans, a l’avinguda de la Generalitat, davant la parada dels taxis i autobusos.

Parada a Gavà, carrer de Joan Carles I, al costat del pavelló Jacme March (parada autobús).

Es calcula que a les 10 del matí sortim de Begues per fer el camí al revés amb les mateixes parades.

El preu és de 7 € anar i tornar.

Cal reservar la plaça de l’autocar. 

Informació: Francesc Lligadas (93 474 29 91 i 609 70 19 62).

Francesc Lligadas

Torna el Pessebre Vivent a Viladecans

Viladecans, a pesar de haver-se convertit els darrers anys en zona industrial, té a be mantenir i recuperar una sèrie de tradicions molt nostrades: els gegants, els diables, els castellers, el ball del Patatuf, els pessebres, etc.

Enguany en recuperarem una altra. Al bosc de cal Ginestar, tornarem a viure el Pessebre Vivent que durant uns anys es va fer al jardí municipal. Posar en marxa tota la infraestructura necesària per dur-ho a terme, ha estat laboriós. Però gràcies a la voluntat i esforç d'una sèrie de persones desinteressades, creant el vestuari, els decorats, els textos, i fent d'actors i actrius, etc. etc. (sempre hi ha d'haver etc.), aixecarem el teló, dit amb argot teatral, el proper 20 de desembre i durant tres caps de setmana: 20 i 21 de desembre, 27 i 28 de desembre, i 3 i 4 de gener. Es durà a terme amb tres passis diaris: 17,30, 18,30 i 19,30h.

Nerviosos però il·lusionats, esperem que el poble de Viladecans respongui i vingui a veure l'espectacle que hem preparat amb tot el respecte per establir de nou aquesta tradició que volem que es consolidi a la nostra ciutat.

Esperem aconseguir-ho.

Amics del Pessebre Vivent de Viladecans

Quarta trobada de Clubs de Lectura a Viladecans

Enguany fa 100 anys que va nèixer la Mancomunitat de Catalunya i amb ella la “Xarxa de Biblioteques Populars”amb la voluntad de donar accés al coneixement a tota la població. Els polítics de la Mancomunitat van ser molt avançats, tenien molt clar que la ciutadania havia de tenir feina a la fàbrica o al camp però havien de tenir formació, on l’havien d’adquirir era l’escola i a la biblioteca, els dos pilars per adquirir coneixement. Amb homes i dones amb formació s’aconseguiria una societat sòlida i amb futur. La història del país no seria favorable a les seves polítiques educatives i de lectura pública, com ara les anomenem. 

Però la Xarxa de Biblioteques Populars, l’Escola de Bibliotecàries i la Biblioteca de Catalunya, gràcies a la Diputació de Barcelona (que va mantenir totes tres institucions, entre d’altres nascudes amb la Mancomunitat) sempre es van mantenir fermes i adaptades als nous canvis, sense oblidar el seu compromís amb la societat: fer possible l’accés al coneixement. Han arribat fins al segle XXI, la Xarxa de Biblioteques Populars s’ha transformat en la Xarxa de Biblioteques Municipals, conformada per dues-centes vint biblioteques de la província de Barcelona.

L’Escola de Bibliotecàries és ara la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona. I l’esplèndida Biblioteca de Catalunya s’ha convertit en la Biblioteca Nacional de Catalunya. 

Les biblioteques s’han adaptat a tots els canvis i necessitats de la societat. Amb l’arribada de la democràcia i una nova organització de govern es van consolidar, és el servei que més democratitza l’accés a la informació. L’oferta de serveis per gaudir de la lectura o la cerca d’informació és amplia. Dins la diversitat d’oferta de cada biblioteca, els clubs de lectura és una de les activitats estrella. Amb cada lectura realitzem un esforç intel·lectual, llegim en solitari, i es converteix en un acte íntim. 

La lectura és un acte íntim, solitari, realitzem un esforç intel·lectual. 

El club de lectura ens permet compartir la lectura, enriquir-nos, millorar intel·lectualment, socialitzar-nos en un país on els índexs lectors estan molt per sota la mitjana europea. A casa nostra s’ha fomentat poc el gust per la lectura, trobar un grup d’amics i amigues amb qui pots compartir les reflexions sobre literatura, suposa una millora de la persona, en la seva autoestima. Cada membre del club fa una lectura diferent. Compartir la lectura suposa fer tantes lectures de l’obra com membres conformem el club. 

Totes les biblioteques que formen part de la Xarxa de Biblioteques Municipals com a mínim, ofertem un club de lectura, col·laborem amb els clubs dels diversos agents socials. 

L’objectiu és sempre el mateix: compartir el gaudi de la lectura, independentment de l’edat, gènere o les dificultats lectores. Tots i totes tenim el nostre club i les nostres lectures. 

Així va quedar demostrat a la 4a Trobada de Clubs de Lectura a AtriumViladecans. A les trobades anteriors, van trobar-nos amb els companys d’altres biblioteques de la província de Barcelona. 

Enguany, hem participat mil tres-centes persones amb l’obra de teatre Stockmann, a càrrec del Grup de Teatre les Antonietes. Una versió de l’obra de teatre Un enemic del poble de Henrik Ibsen. Una representació excel·lent sobre un tema d’actualitat, la gestió del bé públic o la gestió de la informació, temes actuals tot i que l’obra va ser escrita fa un segle.

Som molts els lectors i lectores que formem part dels clubs de lectura de la la XBM (Xarxa Biblioteques Municipals), tots junts demostrem que l’accés a la informació, a la formació, a través dels serveis de lectura pública, sumem, enfortim les nostres biblioteques públiques. 

Gràcies a tots els nostres usuaris i totes les nostres usuàries de biblioteques públiques i aprofito l’ocasió per convidar a tots els ciutadans i totes les ciutadanes que no en sou usuaris habituals perquè ens visiteu més sovint. 

Ens veiem a la Biblioteca de Viladecans o la XBM!

Remei López

Foto: Llobregat Digital