divendres, 15 de gener del 2016

Refugiats i immigrants

 

Ja no obren els telenotícies ni ocupen las primeres pàgines dels diaris. S’han fos. Només surten quan fan algun disbarat o es crea algun conflicte entorn d’ells. A vegades, també, quan pateixen alguna tragèdia molt grossa. Aquelles corrues de refugiats que fugien dels països en guerra continuen existint, però no sabem ni on són ni què fan. Alguns han estat acollits i resituats en els nostres països europeus (a Catalunya i a Espanya també, però una xifra ridícula), però de la majoria no en sabem res.

I pitjor ho tenen els altres immigrants, els que fugen de la fam i de la manca de futur. D’aquests sí que no en sabem absolutament res. Però bé deuen existir, perquè les causes de la seva fugida no s’han pas resolt. Però ara no sembla que li interessin a ningú. 

De tot plegat, dues reflexions. La primera, preguntar-nos per què resulta que els refugiats que fugen de les guerres tenen més dignitat i reconeixement, almenys sobre el paper, que els que fugen de la pobresa i de la manca de futur, en bona part produïdes també per situacions de conflicte i per situacions d’explotació, i en les quals els nostres països occidentals hi tenen des de sempre molt a veure. Resulta molt inhumana i també molt hipòcrita aquesta distinció entre refugiats de les guerres i immigrants de la fam.

I la segona reflexió, preguntar-nos si algun dia els nostres països occidentals es plantejaran seriosament què fer amb aquesta brutal desigualtat entre països rics i països pobres, i aquest sotmetiment dels països pobres als interessos, molts cops profundament immorals i indignes, dels països rics, que és el que hi ha a l’arrel de tot el que està passant. Un altre món és possible. Però corre ja molta pressa construir-lo. 

Alfons Comín i Ignasi Riera


Aprofitant l’avinentesa de l’article de l’Ignasi Riera en aquest número del Punt de Trobada, a on, entre d’altres coses, recorda l’Alfons Carles Comín, publico unes fotografies de la visita de l’Ignasi a Lluís Maria Xirinacs l’any 1976, al carrer Entença, davant de la Model, acompanyat de l’Alfons Carles Comín, Marcelino Camacho i Julián Ariza. En Xirinacs va estar durant 1 any i nou mesos, 12 hores al dia, davant la presó Model, com a protesta i per demanar l’amnistia política que, finalment, va ser aprovada l’any 1977.


Jaume Muns

Boscarla mostatxuda (Acrocephalus melanopogon) 17 de gener 2015 Remolar-Filipines.

És de color marró vermellós amb llistes més fosques, per sobre. Per sota és gairebé blanc. Coroneta molt fosca que contrasta amb la línia superciliar molt clara, i a sota una línia ocular també fosca. Sexes idèntics, com en la majoria de les espècies del gènere. Aquest ocell viu entre la vegetació aquàtica vertical com els joncs i les canyes. 

Font: Viquipèdia.

Eio Ramon

Con la pata quebrá

Sí, fa dies que em vaig trencar un peu, cosa que m’obligarà a estar literalment fora de circulació uns tres mesos. M’ho he pres amb calma, com una bona oportunitat per estar tranquil·la, llegir, conversar amb els amics, treballar amb moderació i fruir de la família, que ara pot estar per mi. És un accident laboral (una caiguda in itinere), cosa que comporta atenció mèdica –bona– en una mútua, cobrar el 100 % del sou, i no patir per una feina en la qual tinc contracte indefinit. Amb tot això, anar a peu coix, o estar-me de determinades coses em sembla irrellevant, sobretot perquè de moment tampoc no em fa mal i perquè disposo d’un entorn agradable, adaptat, amb calefacció –que puc pagar– i llum natural. A banda d’un cert parc mòbil a la meva disposició. Després de tenir cura dels grans de casa, entre la família hem reunit cadires de rodes i estris diversos força útils.

Ho visc, però, gairebé amb sentit de la culpabilitat quan miro al meu entorn: a la filla d’uns amics li ha passat una cosa semblant just en el moment de renovar el contracte laboral. I ha perdut la feina. ¿Què passaria si tingués persones dependents al meu càrrec? ¿Si visqués en una casa sense ascensor? ¿Si no pogués comptar amb ajut per les coses més bàsiques? Penso en els refugiats que amb peu trencat o no han de recórrer grans distàncies sense suport de cap mena i en la gent que, simplement, no té diners per engegar l’estufa. L’eficàcia de la vida en pau i de l’Estat del Benestar és que situacions com la meva siguin afrontades amb els diners i els recursos de tots. Això és el que els més poderosos volen trencar. Jo no puc més que sentir-me afortunada i desitjar que en aquesta mena de tràngols tothom rebi el suport amb què ara puc comptar.

Mercè Solé

Els tres Reis

A Viladecans, com, si no m’equivoco, a la majoria de llocs de Catalunya, abans, el dia 6 de gener era el dia de Reis. Els personatges que aquella nit passaven a deixar joguines (o carbó!) als nens i nenes eren els Reis, els tres Reis, els Reis d’Orient, o els tres Reis d’Orient. I eren coneguts com el Rei blanc, el Rei ros, i el Rei negre.

Ara, en canvi, per influència de la televisió i de l’escola, resulta que els personatges que vénen són els Mags o els Reis Mags, o els Mags d’Orient. I tenen nom: Melcior, Gaspar i Baltasar. A la cavalcada de Viladecans, l’últim any que vaig anar-hi, el presentador va cridar: “Visca els Reis Mags!”. I aquest any, en la retransmissió per TV3 de la cavalcada de Mataró, li van preguntar a un nen que per què estava allà, i va contestar: “Estoy esperando a los Reis Mags”. En aquell nen manava més l’escola que la família.

Ja em perdonareu, però això és una evident castellanització de les tradicions. En català, ni s’utilitzava la paraula “Mags”, ni s’utilitzaven els tres noms dels Reis. I és lamentable que tant els mitjans de comunicació com l’escola, utilitzin el castellà com a punt de referència per parlar d’aquestes tradicions, i s’oblidin de la forma catalana de parlar-ne.

Josep Lligadas Vendrell

Flors a l’asfalt

Cal que neixin flors a cada instant, cantava Lluís Llach l’any 68, deu anys abans d’aquesta foto. Les flors silvestres, les flors que només saben viure en llibertat, sempre han tingut problemes per créixer i multiplicar-se. La ginesta, que tenyia de groc les nostres primaveres ha retrocedit davant dels plans parcials. No hi ha partit cada cop que s’enfronten els quilòmetres quadrats d’arbusts, arbres i flors amb els quilòmetres quadrats de sostre. La natura és un equip que fa un joc vistós però sense espònsors triomfants ni pressupost. 

La foto ens recorda els temps quan l’uniforme urbà ciclista no era un xandall arrapat sinó uns pantalons amb un clip a la fi del camal. La bicicleta, malgrat els avenços tecnològics, és el símbol d’una manera de viure que no malbarata la benzina en anar a comprar el diari o el pa. És un mitjà de transport, símbol alternatiu que no va ser inventat, malgrat que alguns pensen el contrari, ni per un okupa, ni per un hippi ni per un/a ecologista de debò sinó per un baró alemany el 1785. 

Pare, els meus fills veuran les flors?, pregunta el nen –que avui ja deu superar la quarantena–, des del tàndem amb pancarta casolana que sembla un fràgil barquet amb vela de nàufrag en aquest Passeig de Gràcia encara no envaït per les tropes d’ocupació de les firmes internacionals que vesteixen d’uniforme els principals carrers del món. Són la metàfora de la vella desigualtat d’aparadors amb l’últim crit de luxe i diners i als seus peus, a la vorera, els captaires que estenen la mà amb el mateix gest i la mateixa pobresa de segles enrere. 

Però això és ara. A l’any 78 el cosí de Rajoy encara no li havia parlat del canvi climàtic. L’ecologia era una paraula més de crucigrama que de reivindicació, que sonava més a secta d’actors de Hollywood que a moviment alternatiu, fora dels cercles contraculturals i lectors de la revista Ajoblanco. Però encara que faltés vocabulari, l’any 76, una setmana després de l’onze de setembre de Sant Boi al Baix Llobregat va haver-hi una manifestació en contra del desviament del riu, la més nombrosa de la nostra comarca, només comparable a la que es va fer en defensa de l’hospital de Viladecans. 

La natura necessita més manis com aquesta del 78. Malgrat totes les cimeres sobre el canvi climàtic ens podrem inundar, pelar-nos de fred, anar a Montserrat per demanar que plogui, o portar jersei de màniga curta al mes de gener però les flors van perdent el partit. Estan pressionades des de la defensa per l’asfalt, el formigó, el totxo i les persones que viuen en aquesta taca que avança com una malaltia incurable d’un model de benestar que inclou la destrucció de la natura com un efecte col·lateral inevitable. Perquè no es poden fer truites sense trencar ous. 

Té raó la pancarta de la foto. Depèn de tots nosaltres. Del que no estem segurs és de si nosaltres som part de la solució o del problema.

Fotografia: Jaume Muns

Text: José Luis Atienza

Una reflexió, després de Nadal, sobre l’arbre de Nadal de la Plaça de la Vila

Foto: Jaume Muns.

L’arbre de Nadal és una tradició ancestral pròpia dels països del nord d’Europa, que va passar als països anglosaxons i que ara ja s’ha estès a tot arreu. L’avet, arbre de fulla perenne, representa la força i la permanència de la vida enmig de la foscor i el fred. Un símbol molt fàcil de captar i d’un valor clarament universal. I, per aquest sentit de vida que no pot desaparèixer, se l’adorna amb boles de colors i lluminàries diverses.

Per això, doncs, és lloable posar un arbre de Nadal ben adonat i il·luminat a la Plaça de la Vila. La llàstima és que aquest sentit estimulant i universal que té l’arbre, cada cop més queda fet malbé per la seva utilització al servei del costat menys valuós d’aquestes festes: el consum i la incitació permanent a consumir. Seguint un costum que també ara es va estenent i que sembla una trasposició de determinades pel·lícules americanes, el nostre arbre de Nadal no està adornat amb boles i llums que realcin el seu significat... sinó amb paquests de regals, alternats amb estrelles de neu. Els paquets de regals, clarament, dominen el conjunt. De manera que el símbol de vida queda pràcticament reduït a una glorificació del consum.

No, no és que em sembli malament que es facin regals per Nadal i per Reis. Jo també en faig, i és una de les moltes concrecions que té el desig de vida i de llum propi d’aquests dies. Però que l’arbre de Nadal que és al centre de la ciutat i que està promogut pel govern municipal quedi pràcticament reduït a una exaltació del consum, em sembla francament lamentable. Un s’esperaria del govern viladecanenc, que es diu d’esquerres, alguna cosa més. Un s’esperaria que promogués, precisament, aquests valors propis de l’arbre i que he dit abans: la llum, la vitalitat, el futur il·lusionat en coses valuoses, la creativitat, la victòria sobre la foscor, el sentit d’humanitat... 

Per favor, benvolgut govern municipal: a veure si l’any vinent us hi penseu una mica més...

Josep Lligadas Vendrell

Un cul de got i un gel perdut “On he deixat les claus...” J.V. Foix

 Després d’obrir la porta de seguretat

de dos panys del pis que encara dec,

i d’ajupir-me, per deixar en un racó, per terra,

la bossa amarinada, on duc el just i necessari

per sobreviure un dia qualsevol, em trec l’americana

i la corbata –que sense ella jo no sóc res–

i deso les ulleres de carrer en un estoig

que fa deu anys, si fa no fa que m’acompanya.

Les sabates saben soles el seu camí i cerquen

les sabatilles que tant enyoro durant tot el dia.

No sé si conservar els pantalons posats

per a no desfer la ratlla i per la mandra

que em fa treure-me’ls ara que els capvespres

ja refresquen; tal vegada em posi els curts

per sentir-me de gust i còmode. De sobte, m’esvero:

¿On he deixat les claus”?,¿i el maleït mòbil?

El sofà impacient m’espera i em crida

–està tan fet a mi que qualsevol altre tacte

li fa angúnia i, a mi, val a dir-ho, també–.

Primer m’hi assec i més tard m’hi agito,

abans, però, m’he posat dos dits de

beguda prohibida i he tingut un pensament

per a aquells cigarrets, ahir permesos,

ara perseguits, que tant trobo a faltar.

En aquest moment no sé si aplaudir-me –ningú

ho sabrà mai– o atansar-me les mans a la cara,

després d’afaitar-me per estúpid i obedient.

Tant se val, sempre he esperat un demà

per a fer les coses i avui no serà diferent.

Tinc al meu davant quaranta polzades

de Sony i al meu costat un comandament

a distància, que mana més que no ho faig jo.

Els dubtes hi són tots, a més a més del fet

si creure-m’ho o no. Obrir la finestra

de la notícia m’empeny cap a ella i em cau

com una llosa. Difícilment, si m’hi nego,

m’assabentaré del que està passant

a l’altra banda del filferro de la vida.

És que no vull emprenyar-me gaire.

Són les nou en punt, és l’hora del sotrac diari,

i sense cap ordre preestablert m’explicaran

la tempesta de tot tipus de malifetes envaint-ho tot

amb tota la normalitat i, el que és pitjor,

jo m’hi habituo, i cap al final, i com aquell

qui no diu res, parlaran de l’euríbor, i de sobte

em pujarà la pressió, i tinc por que pel nus

de la gola m’ofegui. Mira per on, el cul de got

que em queda em farà baixar l’angúnia. Estic salvat.

Amb impaciència em dibuixaran sanefes

i esborranys amuntegats per dir-me que demà

plourà, i jo com un ninot de cartró m’ho creuré

i hauré de canviar els plans de pellaire emmidonat

i com sempre el temps molt savi se’n fotrà.

Vull tornar a posar-me dos dits d’una altra cosa

que serà successiva i desordenada i em farà girar

a l’inrevés per fer-me creure l’endemà que la nit passada

havia estat un senyor feudal, però tant se me’n dóna.

La realitat serà tan forta que establiré, per llei,

uns nous ordres abans d’anar-me’n a dormir,

i amb l’esclat sobtat i ardent d’una decisió

poc ensumada apagaré els llums de la casa, tots,

menys un que projecta la seva llum a distància

de tots els plecs esbalandrats del meu contorn.

L’hora de la tauleta de nit serà la mateixa,

mai la canvio entre setmana, ni que plogui.

M’he despreocupat del mòbil, que en solitari

i activat el silenci giravolta per l’estatge.

És l’hora de parar el llit amb l’olor de lavanda

dels llençols nets i la calor de la vànova

de dibuixos exòtics. Agafaré el llibre de Jacint

i de lluny escoltaré la simfonia de Beethoven

–la nou– mentre Virgínia a través del mirall

guaita desaforada el meu insòlit abillament.

El gel del got es clivella, el poema creix arrapat

a la meva pell més prima com els flocs d’espart

trenant una estora, i jo enfilo amb ulleres macerades

l’agulla innocent i mastego el fil dels impossibles

per cosir la nit decadent i de silenci en el meu somni.

Demà serà un altre dia, possiblement.

Raimond Aguiló Bartolomé

Primer Premi 

XII Concurs de Poesia Espejo de Viladecans 

HOMENATGE

“Quan va morir la meva mare, jo només tenia 15 anys, un pare desorientat que no sabia viure sense ella i quatre germans, tots nois”. L’àvia del meu marit, asseguda còmodament i amb seguretat en una butaca del menjador de casa dels meus sogres, em va parlar així pocs instants després de saludar-me per primera vegada. Amb postura ferma, mirada directa, veu rotunda i un somriure sorneguer, va seguir explicant el seu passat, llunyà però fresc alhora. Escoltant-la, va aconseguir que oblidés el color negre de la seva roba. Un color que mai no va abandonar des de la mort de la seva progenitora.

“El meu pare, els meus germans i jo vivíem a Arjonilla, un poblet de Jaén on, als anys cinquanta, la principal ocupació era la cura de les oliveres, la collita d’olives i l’elaboració d’oli. Vaig haver de substituir la mare quan ella ens va deixar. Vaig haver de ser mestressa de casa, mare i recol·lectora des de llavors, per la qual cosa vaig madurar a la força i la meva vida va canviar pràcticament de la nit al dia. Vaig créixer de pressa, va ser dur, però vaig fer el que havia de fer i, a més, no tenia un altre remei.

Puntal de casa sent una nena encara, em vaig proposar fer-ho el millor possible perquè la meva mare no patís allà on estigués pel que havia deixat a terra, i crec que no vaig defraudar ningú. El meu pare se sentia orgullós de mi, i els meus germans es van fer grans amb les meves atencions. Ara que no em puc aixecar d’aquesta cadira, els que em cuiden són el meu fill i la meva jove, la millor que em podia tocar.”

Anys després, jo, la que l’escoltava, no puc deixar de recordar les seves paraules, mentre la veig postrada al llit que tan amorosament preparen, diàriament i diverses vegades, els pares del meu marit. Amb la crueltat de la decadència i la malaltia, s’ha convertit en una nena sense records, sense independència i sense cap relació amb l’exterior. No ens reconeix. No em reconeix. Però aquest record escrit de la fortalesa que, gairebé sense conèixer-me, em va transmetre aquell primer dia explicant-me la seva història és el millor homenatge que se m’acut per a aquesta dona que va lluitar tota la vida. Fins a no poder més. Fins que el seu cos i la seva ment van dir “prou”.

Ara espero que l’únic vent que s’endugui aquestes paraules sigui el del seu últim alè.

Patrícia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Hotels i centres comercials en lloc d’ocells i escarxofes.

La Comissió de Política Territorial i d’Urbanisme de Catalunya (CPTUC) va aprovar el 18 de desembre el Pla Director Urbanístic (PDU) del Delta del Llobregat. El Departament de Territori i Sostenibilitat d’un Govern en funcions donava així el vistiplau definitiu a la reconfiguració urbanística de diversos espais lliures del Delta ubicats als termes municipals de Gavà, Viladecans i Sant Boi. I d’aquesta manera complia l’acord al qual van arribar el maig de 2013 els alcaldes socialistes d’aquestes poblacions amb el president de la Generalitat per tal d’explorar alternatives de desenvolupament econòmic al sud del Baix Llobregat, especialment després del fracàs d’Eurovegas. 

Però aquest ha estat un procés obscur i qüestionable, que ha defugit el debat al territori entre els agents implicats, que s’ha dut a terme sense fomentar la participació ciutadana i valent-se de la figura administrativa d’un pla director urbanístic redactat als despatxos i que limita considerablement el marge d’actuació als opositors, entre els quals cal destacar entitats ecologistes com DEPANA o ERC del Baix Llobregat i l’Hospitalet. La reconversió de terrenys s’ha fet amb el beneplàcit i la connivència dels respectius equips de govern socialistes, s’ha fet un vestit a mida del PSC obviant i menystenint els plens municipals on hi ha representades totes les formacions polítiques que representen al conjunt de la ciutadania. 

Malgrat alguns avenços com la requalificació de terrenys programats però mai desenvolupats que s’integraran a partir d’ara al Parc Agrari del Baix Llobregat, el cert és que el PDU implica una conversió massiva de sòl destinat a equipaments públics que esdevindrà sòl per a promoure activitats econòmiques i, per tant, privatitzable. 

En el cas de Viladecans i a l’espera de comprovar com ha quedat el document definitiu que s’ha de publicar al Diari Oficial de la Generalitat, és preocupant constatar com el PSC –des del nostre Ajuntament– ha estat pressionant al Departament de Territori i Sostenibilitat en el període d’al·legacions per ampliar el sostre d’edificabilitat dels sectors afectats en el nostre terme municipal: el Serral Llarg (tocant a l’autovia de Castelldefels, a la zona del pàrquing de caravanes) i Can Sabadell (zona propera a Mercaflor). 

Tal com va avançar l’alcalde Ruiz a La Vanguardia, el consistori vol aprofitar la moratòria d’Ada Colau per construir una colla d’hotels a tocar de la C-31, molt a prop dels espais naturals del Remolar i l’estany de la Murtra. I per si això fos poc, l’equip de govern també ha demanat ampliar les llicències d’activitat per encabir-hi restaurants, zones d’oci, espais recreatius i centres comercials que –com tothom sap– al Baix Llobregat n’anem mooolt mancats. Per alguna cosa les entitats ecologistes han rebatejat el PDU del Delta com Eurovegas 2. 

Tot plegat, l’únic que pretén és continuar amb la política especulativa a què –ens té acostumats el PSC, posant en risc els tresors que tenim al nostre Delta del Llobregat. Un Delta on el que cal fer és promoure i potenciar el Parc Agrari del Baix Llobregat com a model econòmic i incrementar els espais protegits, tot convertint-los en un símbol de la nostra ciutat, un element d’orgull i identitat local.

Per això cal seguir lluitant, per això no ens podem donar per vençuts davant aquesta nova agressió. Portem moltes batalles i s’han anat guanyant gràcies a l’esforç de molta gent: camp de golf, Barça Parc, Eurovegas... Cal seguir plantant cara, per això des de la federació comarcal al Baix Llobregat d’ERC estem estudiant recórrer el PDU després d’haver detectat defectes de tramitació que podrien ser objecte d’impugnació administrativa o judicial. S’ha d’aprofitar qualsevol escletxa per evitar que al Delta del Llobregat tinguem hotels en lloc d’escarxofes i centres comercials en lloc d’ocells.

Bàrbara Lligadas

dimarts, 15 de desembre del 2015

O todos o ninguno

 


El passat 14 de novembre s’han commemorat 40 anys de l’esclat de la vaga de l’empresa metal·lúrgica Laforsa de Cornellà que va marcar una fita històrica en el moviment obrer. Una vaga que molts recorden com un exemple de lluita i solidaritat que va desembocar en una vaga general de dues setmanes per tot el Baix Llobregat . “O todos o ninguno” va ser el crit que es va fer sentir per la comarca fins el 22 de febrer de 1976. Després de 106 dies de vaga, l’empresa es va veure obligada a readmetre els 157 treballadors acomiadats per haver exercit el seu dret de vaga. 


Jaume Muns

Corriol pit-roig (Charadrius morinellus) Parc agrari. Setembre 2015

Migrador molt escàs al Delta del Llobregat. El més gros dels corriols que es poden observar als Països Catalans. Estival nidificant, molt escàs i localitzat, en alguns massissos pirinencs. A Catalunya es troba amenaçat per la desaparició del seu hàbitat a causa del desenvolupament del turisme hivernal (estacions d'esquí i urbanitzacions) i a la caça il·legal.

Eio Ramon

26 de novembre, reivindicant una llar per a tothom

Milers de persones sense llar van sortir el passat 26 de novembre als carrers i places de més de 50 ciutats de tot el país per reclamar dignitat i drets, convocades per diverses organitzacions que treballen amb persones sense llar. Ho van fer amb una “flashmob” simultània a tot el país per donar visibilitat als objectius del Dia de les Persones Sense Llar, que se celebra el diumenge 29 de novembre sota el lema “Perquè és possible. Ningú sense llar“.

A Sant Feliu de Llobregat, aquesta convocatòria es va desenvolupar, a les 12h, a la Plaça de la Vila. En aquesta cita hi van prendre part persones sense llar que es troben en el Centre d’Acollida Abraham per a homes sense Llar de Vilafranca del Penedès, voluntaris i professionals de Càritas. 

Culmina una campanya europea de cinc anys

Aquest any culmina una campanya que durant els últims cinc anys s’ha desenvolupat a nivell europeu, sota el lideratge de FEANTSA (Federació Europea d’Associacions Nacionals que treballen amb les persones sense llar), sota el lema general “Acabar amb el sensellarisme és possible”. Durant el període 2010-2015 s’ha marcat els següents objectius: que ningú dormi al carrer; que ningú visqui en allotjaments d’emergència per un període superior al necessari; que ningú resideixi en allotjaments temporals més del que és estrictament necessari; i que ningú abandoni una institució sense alternativa d’allotjament.

El 2015 finalitza aquest quinquenni global de sensibilització, amb l’objectiu de deixar patent davant l’opinió pública que la possibilitat que totes les persones tinguin una llar pot ser una realitat factible si s’aconsegueix aquest compromís comú. No obstant això, a data d’avui segueixen sent milers les persones que es troben en situació de sense llar al nostre país. Les entitats socials estimen que hi ha prop de 40.000 persones en situació de sense llar a Espanya, una xifra que, d’acord a les dades aportades per FEANTSA, pot ascendir fins a 400.000 a tot Europa.

Diferents històries i experiències

Com es constata a través dels testimonis d’aquestes persones, cadascuna d’elles porta amb si un cúmul d’experiències vitals, ja sigui de forma conscient o no. Aquestes experiències poden ser traumàtiques i especialment dures en alguns casos. Les persones sense llar arriben a sumar fins a 14 successos o experiències vitals estressants al llarg de la seva vida, mentre que una persona “normalitzada” té 3 o 4 d’aquests successos en el mateix període de temps.

"Perquè és possible. Ningú Sense Llar "

La Campanya anual de Persones Sense Llar es marca un objectiu complex i potser utòpic, com és que ningú es trobi en situació de sense llar. Per a això, cal que tots treballem junts: les persones en situació de sense llar, els voluntaris, els tècnics, els equips directius de les entitats, les parròquies, les institucions, els ciutadans, els mitjans de comunicació.

Per aquests motius, les entitats convocants de la Campanya llancen les següents propostes:

A les administracions públiques que facin polítiques socials compromeses que posin les persones en el centre. Igualment, que l'Estratègia Nacional Integral per a Persones Sense Llar, recentment aprovada pel Govern, tingui veritable desenvolupament i implementació i no es quedi en una mera declaració d'intencions.

Als mitjans de comunicació que comuniquin missatges respectuosos amb els drets de les persones "amb un enfocament sensible cap a les persones sense llar".

A la societat que s'impliqui i exigeixi els drets de les persones en situació de major exclusió.

Francesc Arnáez