Els Copons, Alòs i Sellarès, botiflers de Viladecans

Felip V en una al·legoria del triomf borbònic dins de Mercader, Felip V i Catalunya, 1985

Edició del decret de Nova Planta (1716) dins de Mercader, Felip V i Catalunya, 1985

El lloc de Sant Joan de Viladecans, en les primeres dècades del segle XVIII el constituïen poc més de dos centenars d’ànimes, en la seva gran majoria pagesos que treballaven una terra i uns conreus, fonamentalment de secà. Aquests avantpassats nostres, alguns, s’agrupaven a l’entorn de la capella de Sant Joan –a l’inici de l’antic camí de les Canals que menava a Sant Pere de Gavà–, i de la fortalesa imponent de pedra vermella que és la Torre del Baró; d’altres famílies pageses estaven escampades per les diverses masies que hi havia a la part alta del terme però també pel samontà. Tots, els del petit nucli rural i els de les masies disseminades estaven, encara, sotmesos a un règim feudal. Alguns, els que vivien a Viladecans, sota el control i la jurisdicció dels Copons –també barons de l’Eramprunyà–, i els que estaven a l’altra banda de la riera de Sant Climent, els de la Quadra Burgesa, sota la jurisdicció, al llarg del segle XVIII, de la família Alòs.

Poc sabem del comportament d’aquells pagesos respecte la seva adhesió a la causa filipista/botiflers o austriacista durant la guerra de Successió (1705-1714). El més possible, és que com sempre, patirien la guerra, els allotjaments de soldats, els tributs militars, els embargaments i confiscacions, la violència física; tot plegat, el que comporta una situació de conflicte bèl·lic prolongat en el temps com va ser aquell. Però, mínimament, sí que coneixem com es van significar alguns dels grans propietaris de Viladecans, com ho van ser els Copons –barons de l’Eramprunyà i a partir de 1767, marquesos de la Manresana–, els Alòs, propietaris de la Quadra Burgesa i a partir de 1746, marquesos de Puerto Nuevo, o els Sellarès, propietari del mas que porta el seu nom, també escrit Sallarés o Cellarés en les diverses font bibliogràfiques.

Els Alòs, Copons i Sellarès els trobem, des d’un principi, en les noves institucions filipistes creades amb l’ocupació de Barcelona l’11 de setembre de 1714, en agraïment als serveis prestats. Per ordres del duc de Berwick, capità general de l’exèrcit d’ocupació de Catalunya, el 15 de setembre de 1714, es crearà la Reial Junta Superior de Justicia y Gobierno de Catalunya, màxim òrgan de govern en el territori, juntament amb el capità general, i es disposarà el nomenament de setze administradors, provisionals, del comú de la ciutat de Barcelona en substitució del Consell de Cent.

Com a vocal de la Reial Junta Superior, trobarem al patriarca de la família Alós, en Josep Alòs i Ferrer (Barcelona, 1653 – Barcelona ?, 1720). En Josep Alòs, doctor en ambdós Drets, ocupà la càtedra de Dret Civil a la Universitat de Barcelona i el 1705 exercia el càrrec de conseller assessor de la Batllia del Reial Patrimoni. Partidari de la causa filipista va haver d’exiliar-se  a Madrid, on Felip V recompensarà la seva fidelitat amb una magistratura dins la Cancelleria de Valladolid. El 1713, com d’altres catalans, es va posar a les ordres duc de Populi, que amb l’exèrcit hispano-francès es disposava a ocupar Catalunya, on va organitzar una xarxa d’espies i confidents, infiltrats en la societat barcelonina que va servir, entre d’altres, per a crear una llista negra dels desafectes al règim filipista, per a la posterior repressió que es produiria amb la caiguda de Barcelona. Un d’aquests espies va ser Pere de Copons, canonge i ardiaca de la catedral de Barcelona, que justament, després de la guerra, seria represaliat per aquells als quals havia ajudat. En Josep Alòs formarà part de la comitiva de destacats filipistes catalans que entrarien a Barcelona el 13 de setembre de 1714 quan, de fet, es va produir l’ocupació material de la ciutat. A banda de vocal de la Reial Junta també va ser advocat fiscal de la nova Superintendència, creada i presidida per José Patiño. A partir del 15 d’octubre de 1716, amb la creació de l’Audiència de Barcelona –en substitució de la Reial Junta–, en aplicació del decret de Nova Planta, fou nomenat oïdor/magistrat d’una de les seves sales. L’Audiència, era, juntament amb el capità general, la institució màxima de govern a Catalunya, que s’encarregava de tots els ordres de la vida civil a més del judicial. En Josep Alòs, home de lleis, hi va participar plenament de la constitució del nou règim, tant en l’estudi i constitució del nou règim municipal com de l’actuació repressiva que significà ser magistrat de l’Audiència de Barcelona. També va formar part del Tribunal del Breu Apostòlic, creat el 1525, i que va ser rehabilitat per destituir i cessar els eclesiàstics que havien pres partit per l’arxiduc Carles d’Àustria d’ençà de 1705. Fills d’en Josep Alòs també van tenir càrrecs en diverses institucions del nou règim, tant al principi com al llarg del segle XVIII, entre ells cal destacar en Joan, Josep Francesc i Antoni Alòs i Rius.

En Joan Alòs i Rius, primogènit d’Alòs i Ferrer, doctor en lleis, va ser un dels setze administradors provisionals municipals nomenats pel duc de Berwick per a regir el comú de Barcelona entre 1714 i 1718. Amb la constitució del nou ajuntament barceloní, el 6 de desembre de 1718, format bàsicament per nobles, es mantindrà com a regidor. El Superintendent Patiño el nomenarà inspector de les rendes municipals confiscades.

Antoni Alòs i Rius (Moià, 1693 – Barcelona 1780), tinent de cavalleria i ajudant del duc de Berwick durant el setge de Barcelona, va fer una brillant carrera militar dins de l’exèrcit borbònic, nomenat governador militar de Girona (1762) i capità general de Mallorca (1764). Primer marquès d’Alòs (1736).

Però serà Josep Francesc Alòs i Rius (Barcelona, 1687 – Madrid, 1757), també doctor en lleis, qui ens enllaçarà amb Viladecans. L’1 d’octubre de 1714, José Patiño el nomenarà assessor lletrat en la Superintendència, per a tots els negocis judicials derivats de les confiscacions a la Generalitat i al Consell de Cent; posteriorment, amb la implantació del nou règim municipal i corregimental fou nomenat alcalde major de Barcelona (1718) i regidor perpetu de l’ajuntament de Barcelona (1720). En Josep Francesc Alòs i Rius faria carrera en l’Audiència de Barcelona, arribant a ser el seu regent entre 1742 i 1757, essent l’únic regent català en tot el segle XVIII. L’any 1752 ingressarà en l’Acadèmia de Bones Lletres, després que fos aprovada per Ferran VI. Serà el primer marquès de Puerto Nuevo (1746).

Als Copons els trobaren exercint càrrecs entre els administradors provisionals del comú de Barcelona (1714-1718) i posteriorment en el primer ajuntament borbònic (1718).

Francesc de Copons i  de Grimau (segle XVIII – Barcelona, 1723), baró d’Eramprunyà, perseguit pels austriacistes hagué de marxar de Barcelona. Amb el triomf de les armes de Felip V fou nomenat, primer, un dels setze administradors del comú de Barcelona (1714) i posteriorment va ser un dels vint-i-quatre regidors del novell ajuntament borbònic. 

Un altre Copons, Antoni de Sabater i de Copons, marquès de Benavent, partidari de la causa filipista, perseguit, es va refugiar a Mataró. Posteriorment entraria a Barcelona amb les forces d’ocupació del duc de Berwick. Seria nomenat un dels setze administradors provisionals de Barcelona i posteriorment regidor en el nou ajuntament.

Agustí de Copons i de Copons, nebot de Francesc de Copons i de Grimau, partidari de Felip V, lluità en el seu bàndol a Itàlia. Formarà, també, part del nou consistori barceloní, en la classe de titolats com a marquès de Moja de la Torre.  

Pel que respecta a Jeroni Sellarès, propietari de can Sellarès des de 1693, era baró i senyor jurisdiccional del llogarret de Mur. Partidari de la causa borbònica se’l va considerar “persona de mucha experiència, y es de los más capaces de esta ciudad para su gobierno económico”, per això va ser nomenat administrador provisional de la ciutat de Barcelona i, posteriorment, va formar part del primer consistori dins de la classe dels qui frueixen privilegi militar. Amb l’ensorrament de les cases del barri de la Ribera, per a la construcció de la Ciutadella, va ser uns dels propietaris urbans que va ser indemnitzat més generosament, si tenim en compte que la intendència borbònica no va indemnitzar a la gran majoria dels propietaris expropiats. 

Si be la família Alòs va ser un família addicta i fidel a la causa borbònica des del seu començament no resultà el mateix amb els Copons. Alguns dels seus membres es van destacar per formar part del braç militar i de la Junta de Govern que va defensar la ciutat de Barcelona durant el setge de Berwick, el 1714: Joan i Jaume Copons [de la Manresana, títol que en 1767 es concediria a Ramon Ignasi de Copons i d’Ivorra, baró de Sant Vicenç, senyor de la Manresana i de Viladecans entre d’altres territoris]. En Joan de Copons seria un dels cavallers al qual les autoritats borbòniques van realitzar una de les majors confiscacions de béns, només superada per les del noble Josep Galceran de Pinós i Rocabertí.

Manuel Luengo Carrasco

Pòlit cantaire

Foto: Eio Ramon

Migrador regular, però poc comú, per tot el territori. Ocasionalment, amb circumstàncies meteorològiques determinades, se’n poden veure grans estols pel litoral. Hivernant molt rar.

Es caracteritza per un llarg i fi bec, corbat cap avall, amb un plomatge principalment de color marró que canvia poc amb les estacions.

Font: SIOC, Viquipèdia.

L'endemà

Sempre m’han angoixat els nacionalismes, i sempre m’ha semblat que, com més antagònics són, més s’alimenten mútuament. I he de reconèixer que porto molt endins la ingènua convicció que cal enderrocar fronteres i no crear-ne de noves, convicció reforçada amb l’ideal d’un internacionalisme on tots els homes i dones treballadors siguin una gran fraternitat que defensa la seva dignitat. I dic “treballadors” en el sentit de les persones que no disposen d’altres béns ni privilegis que la seva capacitat de treball, incloent-hi les més vulnerables.

Tot plegat no ho he viscut mai renyit amb el “cultiu” de les llengües i de les cultures del lloc on visc, vetllant especialment per les minoritàries. I també crec, és clar, que una autèntica democràcia s’ha de basar en una participació ciutadana de qualitat i ha de tenir els centres de decisió molt propers. Per això el meu ideal és un federalisme encaixat a Europa on les fronteres dels estats-nació es desdibuixin cada cop més. Sense privilegis per a ningú i en la consciència que hi ha grans temes que cal consensuar sempre més enllà del propi territori: des de les infrastructures als exèrcits (millor, si és possible, els no-exèrcits!). I aquí crec que la recerca de la col·laboració sempre és més saludable que la de la mútua competència. I que la valoració mútua és més sana que el menyspreu i el tancament. Personalment, em sento molt propera a molts aspectes d’Espanya, que m’estimo, i que no es corresponen a la imatge barroera que veiem dia sí i dia també en els mitjans de comunicació i que deu ser tan desfigurada com la que molts mitjans espanyols transmeten de Catalunya. 

Em sembla també que som en un moment en què es posa en evidència que els governs ja no governen, compleixen ordres d’un poder del mercat sovint invisible però no per això menys real. Per tant, el primer pas per a una independència seria independitzar-se dels mercats, cosa que ara com ara no sembla que ningú es plantegi seriosament.

En segon lloc, la crisi que vivim ha tingut la virtut de destapar unes quantes fragilitats del nostre sistema, fragilitats que han contribuït a causar-la. Vivim cada dia una mica més egoïstament (bé, en un individualisme ferotge que no té en compte la necessitat del bé comú), hem passat de ser ciutadans a consumidors submissos, i fins a la crisi, les institucions (polítiques, econòmiques, judicials, fins i tot eclesials) es mantenien com cases sobre la sorra, en l’aparença i la més gran fragilitat. La primera onada ha destapat que mentre no miràvem, massa ocupats contemplant-nos el melic, el sistema s’ha pervertit: els partits no funcionen, la redistribució dels diners de l’estat provoca greuges comparatius, l’estat del benestar s’enfonsa, el sistema judicial provoca vergonya aliena, hem esdevingut pobres de cop, econòmicament i democràticament. Crec que vivim en un estat d’emergència on el que cal salvar bàsicament és la democràcia. No hi ha democràcia sense implicació ciutadana i no només en el moment de votar. Cal pensar propostes concretes, cal mullar-se, cal equivocar-se i cal tornar-hi, i això passa per una implicació política que ens continua costant. Empesos pel pànic, alguns governants fan propostes tan funestes com Eurovegas, els partits (tots) es resisteixen a emprendre reformes serioses del seu finançament i funcionament,  el PP aprofita per fer propostes populistes de l’estil que els parlamentaris no cobrin (amb la qual cosa ja sabem qui es podrà permetre ser-ne!) o de carregar contra els immigrants; ERC i CiU s’embolcallen amb la bandera per tal de no posar al descobert la corrupció catalana (això també passa a Andalusia, substituïu el concepte nació per esquerra). I d’altres utilitzen els nacionalismes per afirmar-se, amb èxit, perquè preval el sentiment col·lectiu  d’injustícia i de greuge. És de justícia que es revisi la relació d’Espanya amb Catalunya, però a mi el fet que això vagi sempre lligat a l’independentisme (una opció ben legítima però que jo no comparteixo en absolut)  me’n dificulta l’adhesió. La dificultat d’identificar clarament qui mou els fils i de trobar camins de sortida i de transformació positives porta a buscar enemics fàcils. Els més xenòfobs busquen els immigrants. Però també el nacionalisme sol ser una sortida fàcil. L’enemic és Espanya i la solució és abandonar-la. Això sol és molt reduccionista.

Crec que som en un moment de buscar consensos, de prioritzar la transparència política i econòmica, d’organitzar-nos fredament per actuar contra els abusos de poder, de fer entendre als partits que és imprescindible que canviïn el xip, de renegociar moltes coses amb els veïns i de pensar a llarg termini. La resposta visceral i la recerca d’immediatesa sempre és fàcil i satisfactòria per a molta gent, però poc eficaç per avançar i perillosa perquè genera frustració. La independència es presenta com la solució però no resol cap dels problemes de fons. L’endemà continuarem tenint pendent la democràcia, la transparència, la independència econòmica, l’honestedat política.

Mercè Solé

El retaule de l’església de la Montserratina

Aquest diumenge dia 16, a les 12 del migdia, va tenir lloc, a l’església de la Montserratina, la inauguració del retaule que culmina definitivament les obres d’aquest edifici inaugurat l’any 2006. 

El retaule és una composició que ocupa la gran paret de darrere l’altar i que ha estat projectat pels mateixos arquitectes de l’església, Eduard Mondragón i Antoni Peris, i amb escultures obra de l’escultor Francesc Carulla. L’espai està dissenyat inspirant-se en els quadres de Mondrian, amb rectangles de diferents dimensions i colors. I, en aquest fons, se situa una gran imatge de la Mare de Déu de Montserrat de bronze, que no copia sinó que evoca la que es venera en el seu santuari, i, entorn seu, de manera molt asimètrica, els dotze apòstols de Jesús amb l’afegit de l’apòstol Pau, tots ells en pedra artificial. Es tracta, evidentment, d’una obra de sentit religiós, però que constitueix també un enriquiment artístic per al conjunt de Viladecans.

L’església de la Montserratina es converteix, així, en un espai d’una important rellevància per a tota la ciutat: en la seva vessant religiosa, naturalment, però també en la seva vessant social, ja que des d’allà es duen a terme moltes tasques socials dirigides per Càritas, i ara, també, completant amb aquest retaule la seva qualitat d’espai de valor artístic.

Josep Lligadas Vendrell

El “Sentru”, centenari d’una institució viladecanenca

L’any 1912, ara fa cent anys, es va crear el primer centre catòlic a Viladecans. En anys anteriors s’havien fet diversos intents, sempre impulsats per Jaume Nogués, que no van arribar mai a materialitzar-se. Als inicis del segle XX, però, es va instal·lar  una sala de teatre al segon pis de la Torre Modolell, actual seu de l’Ajuntament i en aquella època residència del matrimoni format per Jaume Nogués i Magdalena Modolell, on es feien periòdicament diversos actes de caràcter públic vinculats a la parròquia.

Així doncs, va ser l’any 1912 quan Magdalena Modolell, ja vídua, va fundar el primer centre catòlic amb el nom de Patronat Obrer. Es va constituir oficialment el dia 23 de febrer i la primera junta va estar formada per Jaume Torné i Esbert com a President, Jaume Cassadó i Pi Vicepresident, Joan Parés i Olivé Tresorer, Rafael Raurich i Dinarès Secretari i Mossèn Andreu Samaranch i Albi Consiliari.

El 15 de maig, diada de Sant Isidre, es va celebrar la gran festa inaugural. Així és com quedava reflectit el programa d’actes en el díptic d’invitació que aquí podeu llegir:

Els baixos de la Torre Modolell es van habilitar per fer-hi classes per adults organitzades pel Patronat i, com ja he dit abans, al segon pis del palau és on es trobava, des de feia uns anys, la sala  per fer teatre i altres actes de caràcter públic, i que des que es va instal·lar ja s’hi feien representacions teatrals periòdicament. Els espectacles eren sempre d’entrada lliure, tot i que a la sortida hi havia una safata en la qual els assistents hi deixaven la voluntat.

Per les festes de Nadal no faltaven les representacions dels tradicionals Pastorets, en aquest cas, a la safata de sortida s’hi posaven angelets que havien intervingut en la representació custodiant-la en actitud piadosa i Magdalena Modolell, que sempre hi assistia, tenia per costum deixar-hi un duro de plata.

A l’any 1915, després de la mort de Magdalena Modolell, es va habilitar la casa de Cal Secretari (actualment és l’aparcament tancat que hi ha a continuació de la Torre Modolell) com a seu permanent de l’entitat. A sobre de la porta del nou local,  un gran cartell amb lletres blaves posava “Centro Patronato Obrero y Cooperativa”. De ben segur que a partir d’aquest cartell és quan comença a utilitzar-se el nom popular viladecanenc “Sentru”. 

El Patronat Obrer es va disoldre a l’any 1917, després el va succeir el Centre Catòlic i Social fins a arribar al Centre Catòlic dels anys trenta. Acabada la guerra es va constituir el Centre Parroquial Catequístic fins que al juny de 1983 es va crear, de la mà de mossèn Joan Puig, l’actual Centre Cultural Sant Joan.

Han estat cent anys d’activitats, amb molts alts i baixos, dissolucions traumàtiques i una guerra per entremig. Però sobretot cal agrair a la multitud de persones, viladecanencs i viladecanenques, que al llarg d’aquests cent anys, han fet possible amb el seu esforç i dedicació, que avui puguem conmemorar el centenari d’aquesta institució.  

Ara fa un any, l’actual junta del Centre Cultural Sant Joan, em va proposar d’escriure una breu història del Centre Catòlic a Viladecans. Vaig acceptar de bon grat i el resultat n’és una publicació que sota el títol de El “Sentru” cent anys de vida, va sortir a la llum aquest mes de maig passat. Vull afegir que per a mi ha estat un honor participar en la commemoració del centenari del “Sentru” amb aquest recull històric, ja que encara que en l’actualitat no tinc cap vinculació amb el Centre, si que la vaig tenir en la meva infantesa i joventut i per altra banda, són molts els membres de la meva família que la tenen en el present i que la van tenir en el passat, fins i tot en la seva fundació l’any 1912. Visca el “Sentru” i que sigui per molts anys!

Jaume Lligadas Vendrell

Ciudadano: esta herencia me pertenece

Qué pensaría sobre su futuro aquel pueblo francés de 1788 donde cuatro hacían con él lo que querían. Algunos veían más allá del 1788 y se dedicaron a utilizar el pensamiento, a escribir, a sensibilizar al pueblo de la necesidad de gestionar la sociedad de otra forma para que éste pudiera llegar a vivir en libertad. Su trabajo les costó pero hicieron de la igualdad el escudo de su bandera sin conocer lo que ahora unos libros de historia nos pueden ilustrar, pero ellos utilizaron su mejor arma, el pensamiento, como bomba para transformar todo aquello que les molestaba.

Hicieron justicia y progresaron sin saberlo por el hecho de caminar juntos por aquello que les unía. En la actualidad tenemos varios problemas “de calado”. No tenemos pensadores que nos guíen porque se han convertido en columnistas del cuarto poder inexistente y los políticos son piezas del poder invisible del dinero, por ello, si estos poderes no cumplen con sus funciones porque están a disposición de su amo, el pueblo debe asumir su poder soberano y con responsabilidad hacer cumplir nuestro pensamiento.

La sociedad actual es diferente pero no por ello nos encontramos en semejante encrucijada. Hemos cambiado las palomas mensajeras por las redes sociales y en estos momentos tenemos armas muy potentes y ya cultura para utilizarlas en beneficio de nuestros intereses. Pensemos. Tenemos la responsabilidad en nuestras manos de transmitir opinión, porque ésta es la mejor arma para lograr transformar esta gris y triste realidad que cuatro nos están imponiendo. Ahora toca volver a recuperar, bajo mi modesto pensar, la unión del pueblo frente a esos mismos cuatro de 1788 y caminar hacia nuestra propia revolución, no la de 1789, no. La nuestra. Realmente el miedo nos paraliza como sociedad porque no conocemos qué pasará, ellos tampoco sabían que cortando cabezas con la guillotina llegarían a construir la base de todo lo que ahora nos han robado. Juntos podemos mejorar lo robado. Es cuestión de perder el miedo.

La ideología sigue viva en cada uno de nosotros, y cada uno tiene la suya pero hay algo por encima que nos une y por ello hemos de ser capaces desde la resistencia pasiva lograr agruparnos en nuevas formas de hacer política e introducirnos en las instituciones democráticas para construir ese nuevo modelo social y económico que vamos a tener que crear. Pensemos, es mejor que construyamos como pueblo el nuestro y que éste no venga impuesto por ellos, por esos terroristas que nos han expoliado. Nadie tiene las respuestas, dejemos los miedos porque juntos encontraremos la salida si partimos de lo que nos une, y desgraciadamente nos une la necesidad de recuperar nuestros títulos de ciudadanos.

José Antonio Monteagudo Urgel

In-inde-independència!

Ahir* va ser un dia històric, i només un neci no ho veuria així –al marge d’estar o no d’acord amb els càntics que ressonaven pels carrers de Barcelona. Sóc jove, encara no tinc els trenta anys, però he anat a moltes manifestacions i cap era com la que ahir va ocupar la nostra capital. Il·lusió, alegria, reivindicació, multitud, col·lapse, festa, llibertat, civisme... mots que defineixen una jornada on Catalunya va marcar un punt de no retorn. 

Seran molts els que intentaran desvirtuar tot el que ahir es va esdevenir, però no s’hi pot fer res davant l’evidència, l’evidència d’un poble que en té prou de fer equilibris per encaixar en un Estat d’on rep amenaces i menyspreu. L’evidència d’una nació clamant llibertat al so de “In-inde-independència!”

N’hi ha d’altres que esgrimiran l’argument de la por, por a la descohesió social. Si la societat catalana està descohesionada, ho estarà sigui o no independent, però, sincerament, amb eines d’estat serà molt més fàcil fer front a aquest repte. 

Per altra banda, ahir vaig fer-me un fart de sentir gent parlant en castellà, molta amb accent del sud, entre les quals m’hi puc comptar a l’hora de parlar amb ma mare. 

Conforme s’anava valorant l’enorme èxit de la convocatòria, apareixia una pregunta, “I ara què?” El president Mas va anunciar que avui compareixeria i tothom restava a l’expectativa del que pogués dir. 

Avui el president Mas ha donat un gran pas endavant en la seva compareixença, on fins i tot la simbologia de la no presència de la bandera espanyola ha dit moltes coses per sí sola. Ara bé, crec que el president no ha estat a l’alçada de la història, ja que ara ja no n’hi ha prou amb les paraules, sobretot si l’eufemisme n’és el protagonista; ara és el moment dels fets, de les decisions i les passes endavant. Ell no n’ha fet cap, a pesar de la forçada evolució del seu discurs fruit del pes de les circumstàncies. 

Tot i així, com ahir va dir Llach “Estem al primer dia d’una nova època”.

Bàrbara Lligadas

* Escric aquestes paraules un cop acabada la compareixença del Molt Honorable President Mas.

Dalí i la nostra Blonda Negra

 Les puntaires de la Vall de Cans, tenim sobrats motius de sentir-nos orgulloses de la nostra  “Blonda negra”,  genuïna  del Baix Llobregat.  Com ja hem comentat altres vegades, la Blonda negra ha estat admirada i justament reconeguda tant en certàmens nacionals com internacionals, per les seves peculiaritats.

El  descobriment que fa dies vaig tenir ocasió de fer, possiblement no sorprengui a algú, però de segur que per a molts i moltes  ha de representar un nou motiu d’orgull a afegir als molts que tenim respecte a la nostra Blonda negra.

Resulta que amb motiu de fer cultura i eixamplar el coneixement del nostre país, el passat mes de juliol em vaig decidir a visitar la comarca de l’Empordà, i com no podia ser d’altra manera, el Museu Dalí de Figueres. El Teatre-Museu Dalí, és possiblement  l’objecte surrealista més gran del món, i ocupa l’edifici de l’antic Teatre Municipal, construcció del segle XIX destruïda a la fi de la Guerra Civil. I sobre aquestes ruïnes, Dalí va decidir crear el seu museu.

La meva sorpresa, però,  no va ser per descobrir la munió de pintures, escultures i dibuixos de cada una de les èpoques dalinianes. No. La meva sorpresa va ser en descobrir que la barba de la figura  que s’aixeca al bell mig de l’escala de cargol, era de Blonda negra del Baix Llobregat.

El geni Dalí, no va dubtar en aplicar a una  de les seves importants creacions artístiques, la Blonda negra,  per ressaltar l’element  distintiu i més important d’aquesta figura:  la seva barba.

Molta gent no comprendrà la raó per la qual un geni com Dalí va aplicar a una de les seves figures, un “element” com la nostra Blonda negra per destacar la seva barba. Però nosaltres sí que ho comprenem, i per això ens en sentim orgullosos. La nostra Blonda negra no sols és un exponent de la seva genuïna  catalanitat, sinó que també és l’exponent d’una varietat  trencadora i exclusiva en l’art de la punta al coixí. 

Per tant, no es pot entendre com una excentricitat daliniana  l’aplicació que Dalí fa de la Blonda negra per ressaltar el color de la barba d’aquesta figura, sinó que  cal  entendre-ho com una aplicació d’un dels nostres més apreciats elements, original, genuí i noble: la Blonda Negra.

Us invito a visitar el Museu, si bé per tal que us en feu  una idea us adjunto aquestes fotografies.                     

Carme Reguant  i Jaume Rodergas.

Visca el Delta!

No fa gaires dies ho escrivia la senyora Magdalena Modolell al Facebook, i nosaltres des d’aquesta revista ens hi afegim: Visca el Delta! El passat dia 8, Festa Major de Viladecans, Sheldon Adelson va donar la notícia: Eurovegas se n’anirà a Madrid. Ho sentim molt pels madrilenys, els quals, tanmateix, encara poden tenir l’esperança que tot acabi en no res. A nosaltres, en tot cas, ens alegra profundament que aquest malson se’ns allunyi.

I ara toca mirar cap al Delta. ¿Quan trigarem a trobar-nos amb una nova proposta que ens destrossi el territori? Caldrà estar-hi molt atents. De moment, demanem a les nostres autoritats una petita reflexió: ¿Ja són conscients que a molt pocs llocs del món es pot trobar un espai com aquest, tan ple de valors, que estigui tan ben encaixat en una àrea urbana com és la de Barcelona? ¿Per què no prendre’s seriosament aquest espai i treure’n tot el suc possible, protegint l’agricultura, potenciant el consum de proximitat, buscant com aprofitar els espais erms, posant més en valor les riqueses ecològiques, fent conèixer i promovent les possibilitats de lleure…?

Evidentment que, com han dit els alcaldes d’aquesta zona, necessitem inversions per fer front a la crisi i a l’atur. Però això no té per què significar la destrossa d’una riquesa com aquesta que, si es destrueix, esdevé un robatori a les generacions futures.

Els grans espais de la plana deltaica estan distribuïts principalment entre quatre municipis: Viladecans, Sant Boi, el Prat, Viladecans i Gavà. Doncs des d’aquí suggerim i proposem que els alcaldes d’aquests quatre muncipis, Carles Ruiz, Jaume Bosch, Lluís Tejedor i Joaquim Balsera pugin junts un dia a Sant Ramon, es mirin aquesta terra, i comencin a pensar junts com potenciar-la. Visca el Delta!

Dignificant el barri de Sales

A mitjans del anys 70 es va iniciar l’associacionisme reivindicatiu a Viladecans.

L’any 1978 els veïns, amb  l’Associació de Veïns del Barri de Sales al capdavant, van començar una lluita per reclamar una plaça pel barri on hi havia un descampat abandonat i ple de brossa. 

Manifestacions, activitats pels infants, neteja a fons del solar, tot per reclamar una zona verda pel barri que, molts anys després, es faria realitat amb la Plaça de la Diversitat.

Jaume Muns

Casetes de camp amb simbologia maçònica

Fa un cert temps, ens van alertar de l’existència a la zona agrícola de Viladecans, d’algunes casetes de camp amb simbología maçònica. L’alerta ens va venir de part del Josep Comellas Doñate, a qui vam demanar que ens acompanyés a visitar aquestes edificacions pageses.

Primer de tot, explicarem que cap els anys vint i trenta del segle passat, els pagesos van construir a la nostra zona agrícola petites edificacions amb l’objectiu de protegir el motor de regar,  guardar les eines o bé com a aixopluc en cas de necesitat. Les casetes encara són avui ben visibles tot i que la majoria abandonades i, en molts casos, substituïdes per construccions més grans i més sòlides. N’hi ha de totes mides, però les més abundants acostumen a ser de planta quadrada i poden fer a l’entorn dels quatre metres per costat. Moltes d’elles, també disposen d’una llar de foc que servia per escalfar-se o cuinar el dinar del migdia.

Així doncs, amb el Josep Comellas fent de guia, vam visitar aquest hivern passat les dues casetes amb simbologia maçònica que ell tenia localitzades. La primera a les Sorres, a tocar del camí del Serral Llarg i la segona a les Xauxes. El Josep en tenia localitzada una altra a la zona dels Reguerons que no vam ser capaços de trobar, de fet ja feia uns quants anys que no hi anava i potser en aquest temps la caseta havia desaparegut. Uns dies després, nosaltres mateixos en vam localitzar una tercera a la partida de les Maletes, a tocar de la carretera de la Vila.

Totes tres casetes presenten el mateix símbol maçònic gravat al buit en el mateix arrebossat i a més a més, tots tres símbols estan situats al mateix lloc: a sobre de la porta d’entrada de la caseta. En el cas de la caseta de les Maletes, hem de dir que a més a més de la porta, també es troba a la paret de llevant gravat amb un traç més gruixut.

Podem afegir una quarta caseta, avui desapareguda, amb el mateix símbol maçònic gravat a la façana entre dues portes. Una fotografia d’aquesta quarta caseta es pot veure a la pàgina 163 del llibre L’Abans, Viladecans Recull Gràfic 1890-1965, de Xavier Calderé i Bel. La fotografia és de Secundí Roca i s’hi pot veure la caseta del camp de les Filipines que la família de cal Pinet tenien on avui hi ha l’aparcament dels taxis de l’Aeroport entremig de l’autovia nova i la vella.   

Aquest símbol maçònic és el que veieu a les fotografies que acompanyen aquest article. Es tracta d’un nivell, eina que utilitzaven els paletes i que segueixen utilitzant però en versions més modernes com els de bombolleta que tots coneixem. En una de les fotografies, també podeu veure a sota del nivell la frase Propieda de Juan Parés i en una segona línia, s’indica la data de construcció de la caseta 1 de VI = XXVI que vol dir: 1 de juny de 1926.

El nivell com a símbol de la maçoneria, és un instrument que segons el defineix el Gran Orient de Catalunya consisteix en un escaire de braços iguals, units per un travesser marcat al mig amb un senyal, amb una petita plomada que penja de l’angle interior de l’escaire; és l’emblema de la rectitud, l’equilibri i, per tant, la igualtat entre els germans; és l’emblema del Primer Vigilant, damunt la taula del qual és col·locat. El Primer Vigilant és una de les tres Llums o màximes autoritats de la Lògia, té al seu càrrec la instrucció dels maçons de segon grau anomenats companys o fadrins, i substitueix el Gran Mestre quan aquest és absent. 

Hem de dir que el nivell no és precisament el símbol més habitual i representatiu de la maçoneria, és més freqüent la utilització de l’escaire o el compàs com hem vist arreu i com també podem veure a Viladecans a la façana de can Bruguera als números 7 i 9 del carrer de la Muntanya. Però en qualsevol cas, és simbologia maçònica que tenim a Viladecans.

A Viladecans hi havia maçons? Segurament que algun lector, a hores d’ara, ja s’haurà fet aquesta pregunta. I la resposta és que si, i Déu n’hi do. Però de pagesos més aviat poquets. El més curiós del cas, però, és que precisament els propietaris de les casetes en qüestió, que nosaltres sapiguem, mai havien destacat, ni de bon tros, per aquest típus de militància. 

Aleshores ens fem una altra pregunta: Com és que aquests pagesos, sense ser maçons, tenien aquesta símbologia a les seves edificacions? Doncs en aquest cas la resposta és que ho ignorem. En aquest sentit cal apuntar que els propietaris actuals coincideixen tots en expressar que mai havien sentit parlar als avis del perquè d’aquells símbols a la paret de les seves casetes de camp.  

En tot cas i tenint en compte que les construccions mantenen una estructura similar i els símbols són idèntics i situats al mateix lloc, podem concloure que la construcció de les casetes i els gravats maçònics són, amb tota probabilitat, obra del mateix paleta. Aleshores ens tornem a preguntar: Coneixien realment els propietaris el significat real de la simbologia gravada a la paret de les seves casetes de camp?. Tampoc tenim resposta, però com hem fet en altres ocasions, fem una crida a la gent de Viladecans que disposi d’alguna informació al respecte, que ens la faci arribar i a veure si així entre tots en podem treure l’entrellat.

Al mateix temps, si algun lector té interès en veure les casetes maçòniques, molt gustosament li explicarem on trobar-les. Això si, caldrà afanyar-se abans de que el disbarat d’Eurovegas les enderroqui i acabi convertint-ho tot en asfalt i ciment. 

Jaume Lligadas Vendrell

Les monges també es van mullar

Joan N. García Nieto

A començaments dels anys setanta, havent deixat de ser un poble eminentment pagès, les proles dels nous obrers industrials de Viladecans, i no solament obrers,  trucaven insistentment a les portes del col·legi del carrer de l’Estrella que s’obrien a tantes nenes com hi cabien. Els organismes públics, incapaços de satisfer la necessitat de places escolars, havien posat en marxa, paral·lelament, una reforma que instaurava l’EGB obligatòria fins als 14 anys, l’anomenada llei Villar Palasí. L’enrenou de tot plegat, al Col·legi de la Sagrada Família de Viladecans, fou atès per una colla de joves religioses que ja havien deixat de dur l’hàbit fins el terra, la toca, l’escapulari, el vel, el pitet, el rosari i l’escut, substituint-los per un senzill vestit fosc fins a mitja cama, una petita medalla de la Institució, i un vel de més estar per casa que només es posaven de tant en tant. Aquesta altra reforma venia de la mà del Concili Vaticà II.

Alhora que delejaven d’un “new look” de vida religiosa, mentre alguna de les de més edat el patia, aquestes joves s’entestaven a posar en pràctica els decrets de Concili que les convidaven a tenir els ulls oberts a les necessitats dels homes i dones que tenien al voltant, i a fer-ho en el marc d’una Església que volia ser-ho dels pobres, d’un retorn a l’Evangeli i d’una nova manera de situar-se en el món.

És conjugant aquest punt de partida amb la necessitat de formació dels obrers compromesos en la lluita sindical a les fàbriques, que a la fi de l’any 1974 es posava en funcionament la delegació a Viladecans de l’Escola de Formació Social del Baix Llobregat, depenent de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB).

La Junta de Govern de la delegació la vam composar tres persones: el jesuïta Joan N. García Nieto com a director i propiciador, la mare Maria Dolors Pérez com a responsable del Col·legi de la Sagrada Família, malgrat que encara no exercia plenament com a superiora, i jo com a responsable coordinador del curs. Les classes es feien els dimarts de 7,30 a 9 del vespre. El lloc, les mateixes aules del col·legi de les monges. 

La primera classe va ser el 4 de febrer de 1975. Cap al tard d’aquell dia d’hivern, a les fosques, es van anar concentrant al carrer, xiuxiuejant com si d’anar a una reunió clandestina es tractés, fins a dues dotzenes i mitja d’homes d’entre vint-i-cinc i cinquanta anys que fent-se’n creus, però contents com unes pasqües, esperaven traspassar aquell portal  per poder asistir a classe, diguem-li de sociologia, al voltant de conceptes bàsics com: treball, salari, empresa, vaga, conveni, productivitat, crisi, sindicalisme, classe social, dignitat, consciència de classe, etc. sense cap por a acabar a la presó, per l’empara de la Catòlica.

Minuts abans de l’hora de començar, la porta gran del carrer de l’Estrella fou oberta de bat a bat per la Pietat i la Maria Dolors Pérez. Fets els compliments, en especial al “padre” director, i ponent, Joan N. García Nieto, pujàvem a la segona planta i preníem seient entaforant-nos, de dos en dos, en els petits pupitres que dues hores abans ocupaven les nenes. Algú proclamava emocionat que per primera vegada a la seva vida anava a classe i per primera vegada estava a una escola de veres, però el fet de que fos de monges era el que més el meravellava.

Les germanes Maria Dolors i Pietat Pérez, acostumaven a ser oients habituals, però també hi venien les altres, ara l’una ara l’altra quan l’obligació conventual els ho permetia. De fet, l’assistència era, portes endins i portes enfora, oberta i gratuïta però amb publicitat més que discreta per no cremar massa aviat una eina de formació ben útil per a l’avantguarda obrera. Evidentment, les monges sabien dels personatges que tenien a l’aula, perquè una vegada feta l’exposició inicial, els axiomes marxistes i l’afiliació al PSUC de molts d’ells, afloraven sense cap rubor en abrandades intervencions del teòric alumnat. Sempre havia dubtat si elles primaren més el compliment del mandat cristià d’obrir portes als desvalguts que el de tenir elles mateixes una nova finestra oberta al món exterior que els mostrés aspectes de la problemàtica que afectava els pares de moltes de les seves alumnes. La germana Pietat, darrerament, m’ha revelat que en les discussions entre elles per l’acceptació, o no, de la delegació de l’Escola va pesar més aquest segon motiu, el d’obrir una finestra. 

El jesuïta Joan Nepomuceno García Nieto i l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona eren, per a elles, la garantia de no equivocar-se massa en l’actitud i de no haver de fer cap escarafall quan algun concepte les sorprenia. Per exemple, a l’explicar el que era la “plusvàlua” es deia: “És la part del fruit del treballador que el capitalista detreu del salari i constitueix la base de l’acumulació”. I el graciós de la clase hi afegia “Con que así se llama la jodida sensación de que falta algo y aquello no lo es todo, cuando a fin de mes me dan el sobre con la paga...”. O quan s’explicava la “taxa de guany” i se la relacionava amb la “crisi”  i els seus cicles. 

De delegacions de l’Escola de Formació Social del Baix Llobregat, a més a més de la del Col·legi de la Sagrada Família de Viladecans, n’hi hagué als Salesians de Sant Boi, al Centre Parroquial d’Esparreguera, a la Cooperativa de Vivendes del Prat de Llobregat, al Centre Parroquial de Sant Feliu, als locals de la Joventut Catòlica de Molins de Rei, i a Cornellà dues: l’una a la parròquia de Sant Ildefons i l’altra a la de Sant Miquel. També n’hi hagué dues a l’Hospitalet: una al barri de Bellvitge i l’altra al barri de Can Serra. La vinculació de totes elles a Comissions Obreres es convertí en una evidència mal suportada pels estaments oficials i s’exerciren les habituals pressions pertinents orientades al tancament. Totes elles només tingueren de vida el curs 1974-1975. La raó d’en García-Nieto de no renovar l’experiència –quasibé  només suportada per les seves espatlles–, i fer un segon curs, tingué més a veure amb la dificultat de trobar professors qualificats, penso en l’economista Manel Ludevid per exemple, i sindicalistes voluntariosos i preparats que també donaven classe, com Carles Navales, Vicenç París i Paco Español, per citar-ne tres, que aquelles pressions abans assenyalades. Fou determinant també el fet de que aquella tardor el moviment obrer estigué pràcticament d’acció contínua per la crisi i la mort de Franco, de manera que la pràctica acabà posposant la teòrica. 

Personalment vaig viure l’experiència com una esplèndida aproximació al  sindicalisme obrer i com la millor manera d’interrelacionar gent de CC.OO. de tendències diferents, provinents de families polítiques fortament enfrontades que uns mesos abans ens acabàvem de fusionar: PSUC i Banderes Roges.

Per la seva part, les monges, per raó del compliment de la llei de Villar Palasí, anaven en aquells dies darrere la creació de l’A.P.A.  mirant d’involucrar pares a la tasca educativa i les activitats extraescolars. Al llarg del curs anterior havien propiciat un cicle de xerrades sobre “La inadaptació dels fills”, dirigit pel rector dels escolapis de Sarrià el pare Jordi Maymó i un altre posterior pel sociòleg mossèn Daniel Cervera. Un cop feta l’experiència de formació social i sindical del jesuïta García-Nieto, van aconseguir finalment fundar l’Associació de Pares d’Alumnes del Col·legi de la Sagrada Família de Viladecans (A.P.A.) aquella mateixa tardor de 1975, que les havia d’ajudar en noves iniciatives extraescolars i en la imbricació dels pares en les responsabilitats educatives. 

La Maria Dolors va ser superiora titular i directora del col·legi de Viladecans oficialment del 76 al 78, fins que l’Institut la passà al que les monges tenen al barri de Sant Andreu, a tocar de Fabra i Puig i la Meridiana. La Pietat, sense ser directora escolar –ho era la Pilar Cerqueda–, va ser durant vint anys superiora titular i la passacomptes de comunitat i escola de Viladecans, des de l’any 1978 al 1998. Ara s’està a Lleida i... cap de les dues ha dit prou.

Faig explicit el reconeixement envers elles perquè són les que tinc més presents. En realitat, però, és a la congregació  de Viladecans que li és d’agrair el seu donar la mà a l’avantguarda, encara clandestina, del moviment obrer. Entre aquells sindicalistes, tingueu per segur que, tot i continuar no entenent massa unes dones que dediquen la seva vida a Déu i criatures, sense exercir la sexualitat, la propietat i l’autonomia personal, acabà el menysprear-les i el vilipendiar-les, com gairebé exigia la tradició, pel seu mullar-se en pro d’ells, del canvi i en pro de la justícia quan tan poca gent ho feia. Entre els seus, diguem-li afins, en canvi, alguns feren córrer l’al·lucinant, grotesca, malintencionada i feridora bola de que la vaga de la Roca s’havia gestat en aquestes “reunions” del col·legi de les monges.

Andreu Comellas

El Centre Cultural i Artístic de Viladecans L’entitat instructiva local de la segona república

Logotip del Centre Cutural i Artístic de Viladecans (1933-1936). AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans,
Correspondència d’entrada, 1933.

Imatge dels participants en la primera edició de l’Homenatge a la Vellesa de Viladecans.
Jardins de can Modolell, març de 1935. AMVA, Col·lecció Castelló Solina. 

Tot estava preparat perquè assistís en aquell acte el mateix Ventura Gassol, conseller de cultura de la Generalitat de Catalunya. No obstant, finalment, en representació del conseller va venir a Viladecans el seu bon amic, advocat i diputat tarragoní Manuel Galès qui al seu torn havia estat mestre de formació i seguidor del també diputat a Corts Marcel·lí Domingo. Tots els polítics republicans esmentats eren conscients de la labor cívica i instructiva que havia d’assolir la ciutadania republicana del país si hom volia cercar el progrés i l’avenç social. L’exemple que es preparava a Viladecans, s’adequava del tot a l’ideari de totes aquelles persones de renom.

Ens situem al matí del divendres 8 de setembre de l’any 1933, el primer dia de la Festa Major d’Estiu d’aquell any. Pocs veïns desconeixien que aquell matí s’hi faria un dels actes més destacats i esperats d’aquella festa: el primer concurs de pintura, dibuix, fotografia i labors organitzat pel Centre Cultural i Artístic de Viladecans, el qual aprofitava aquell esdeveniment per presentar-se al conjunt de veïns (1). Abans del dia en què es convocà el concurs, es formà un jurat compost per la senyora Teresa Pou i les joves Francesca Roca i Trinitat Roig, les quals havien de valorar les labors i les manualitats que s’havien presentat. Per al jurat dels treballs de pintura, dibuix i fotografia es formà un altre jurat format pel mateix diputat Galès, el senyor Casas i en Josep Mestres, mestre del poble i reconegut home d’idees republicanes. Poc després d’avaluar les obres presentades, el jurat va decidir premiar les labors i manualitats presentades per les veïnes Assumpció Miguel, Elvira Armengol i Maria Bassolas. Els premis de pintura van recaure en el senyor Baixés i en Baldiri i Anton Piqué; els de fotografia per en Joan Déu, Joan Almirall i Ramon Balletbó i els de dibuix en els senyors Joan Comas, Florenci Jené, Francesc Oliva i Pere Marieges. Al final de l’acte, tothom es va apropar a la Casa de la Vila on, enmig d’un aperitiu ofert als assistents en el saló d’actes de l’ajuntament, van prendre la paraula, des de la tribuna de can Modolell, el diputat Galès i el tinent d’alcalde Llorenç Puig (2), els quals van acabar per encoratjar els membres dels Centre Cultural i Artístic de Viladecans que amb aquell acte ciutadà iniciaven un recorregut que hom preveia ple d’entusiasme i il·lusió.

La determinació dels impulsors havia començat mesos abans. En una instància presentada a l’alcalde de Viladecans, el 28 de març de l’any 1933, un grup de joves veïns del poble escrivien el següent:(3)

“Que moguts pel noble ambient de ciutadania i despullats de tot egoisme i mires lucratives, hem determinat junt altres tants individus a quins per mitjà de la present representem, constituir una Societat que es dirà “CULTURA POPULAR I ARTÍSTICA” despullada de tot caire polític si bé respectant l’actual règim implantat.

(...) Ara bé, de moment, careixem de mitjans i d’hostatge, i davant d’aquests obstacles que no són inconvenient per començar la nostra tasca, ens adrecem a la vostra autoritat convençuts que l’Ajuntament que us honoreu en presidir, aplaudirà la iniciativa i a l’ensems ens donarà l’apoi necessari que pugui o estigui al seu alcanç.

Creiem no abusar demanant hospitalitat social en una de les dependències de la Casa Comunal, com també el que se’ns faciliti el poder fer ús de la biblioteca popular, fixant els dies i hores compatibles a l’obrer que després del seu treball ve a llegir quelcom que li sigui beneficiós obrint-se pas a la cultura.

Com sigui que es donaran conferències per personal competent encaminades amb el fi primordial que es persegueix, el mes natural es suposar que despertaran interès a la localitat (...)”(4)

A partir del que es destil·la del contingut d’aquesta instància, hom pot concloure que l’entitat que es volia presentar a l’alcalde, aleshores, partia de posicions polítiques independents però que tenia com a fita la instrucció de les classes populars i obreres, pas necessari per a l’assoliment dels principis cívics republicans. L’acte que hem citat de la Festa Major és un bon exemple d’aquesta motivació i interès.(5)

Lluny de quedar-se amb aquell acte de presentació, cap a finals d’octubre d’aquell mateix any, l’entitat organitzà una conferència titulada “Tasques per a desenvolupar en els nostre centre”, realitzada pel veí Joan Fusté Nuri, tot remarcant en ella el valor indiscutible de la cultura i la necessitat d’ella en poblacions petites, mancades de recursos i equipaments culturals, la qual cosa no permetia una tasca instructiva vers la majoria dels seus veïns(6). 

Per a l’any 1934, el Centre Cultural i Artístic de Viladecans preveia realitzar cursets de gramàtica castellana, catalana, esperanto i fotografia, a més de fer excursions. D’altra banda tenim constància documental de la participació en un aplec fins l’ermita de Sant Ramon (març de 1934) i de l’organització del primer Homenatge a la Vellesa que es va fer a Viladecans (març de 1935)(7), molt abans que l’alcalde  Joan Miernau reprengués aquesta mena d’actes gairebé vint anys després, en un context polític i social ben diferent. 

Uns esforços dinamitzadors, portats a terme per joves veïns republicans que, amb tota seguretat, el context de la guerra i de la revolució, iniciats a partir de juliol del 1936, van obligar a abandonar forçadament. 

Xavier Calderé i Bel

1. La Vanguardia, 12 de setembre de 1933, pàg. 24.

2. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Llibres d’Actes del Ple de l’Ajuntament, 1933. Llorenç Puig arribaria a ser alcalde de la vila, el 20 setembre d’aquell any 1933, a conseqüència de la dimisió de l’anterior batlle Joaquim Plans.

3. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Correspondència d’entrada, instàncies, 28 de març de l’any 1933. La instància va ser signada, entre d’altres, per l’A. Balaguer, el Jaume Bonich, en Francesc Déu, en Manuel i en Josep Masafrets, en Joan Comas, l’Amadeu Durso, en Llorenç Torras i l’Ezequiel Valbuena.

4. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Correspondència d’entrada, abril 1933. En una altra instància presentada pels membres de l’entitat s’agraïa al Consistori l’haver cedit interinament les dependències municipals per a la formació del Centre però al mateix temps informava que es traslladarien, a partir del mes de maig d’aquell any i per manca d’espai, a un local de la carretera de Barcelona, núm. 16, baixos. 

5. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Correspondència d’entrada. agost de 1933. En la instància que l’entitat presenta en aquest mes, es demanava formalment permís a l’autoritat local per fer el concurs esmentat. En aquesta instància ja s’hi podia veure el logotip del Centre Cultural i Artístic, dissenyat per en Joan Comas, que hom pot observar com a il·lustració en el present article. També s’informava que l’entitat ja havia rebut la legalització dels seus estatuts per part del Govern Civil. La instància està signada per en Llorenç Torras Vendrell, secretari de l’entitat, qui temps més tard seria regidor de l’ajuntament, per Esquerra Republicana de Catalunya, entre el mes d’agost i octubre de 1936, i del Consell Municipal de Viladecans d’ençà el mes de gener de 1937 fins al final d’aquell mateix any en què el van enviar al front de guerra. 

6. La Vanguardia, 31 d’octubre de 1933, pàg. 30.