Segur que tots i totes tenim grans desitjos d’acabar amb l’emergència climàtica. Segur que sense prendre mesures des de la política no serà possible. Però segur, també, que nosaltres podem contribuir-hi amb les petites (o no tan petites) coses que tenim a l’abast. Us en proposem unes quantes a cada número.
Ecosolidaritat: unes quantes propostes
- Practicar una economia ètica, solidària i coherent:
- Contractar l’electricitat a una cooperativa que treballi amb energies renovables.
- Instal·lar sistemes d’autoconsum: panells solars , aerogeneradors...
- Evitar llums innecessaris i il·luminacions exagerades, usar bombetes de baix consum.
- Optar per aparells elèctrics de baix consum “classe A” i utilitzar-los de forma eficient.
- Revisar periòdicament aparells i instal·lacions (xarxa elèctrica, de gas, radiadors…)
- Apagar els aparells elèctrics quan no són estrictament necessaris, inclòs el stand by.
- Reforçar l’aïllament dels edificis (murs, tancaments...).
- Evitar escalfar/refredar espais innecessàriament i controlar la temperatura de confort.
- Reduir l’ús del cotxe: transport públic, compartir vehicles, anar a peu o amb bicicleta...
- Evitar viatges innecessaris i, en tot cas, escollir el mitjà de transport més sostenible.
- Fer servir Internet de manera responsable i limitar l’emmagatzematge de dades digitals.
Energia i territori
Hi ha preocupació pel despoblament que pateixen les comarques interiors de Catalunya. Segons dades de l’Idescat, el 60% dels pobles de menys de 1.000 habitants han perdut població entre el 2008 i el 2015. La previsió no és optimista: segons una estimació de la consultora McKinsey, el 70% de la població viurà el 2050 en ciutats de més de 300.000 habitants. A Catalunya, només Barcelona supera aquesta població però a mitjans de segle (només falten 30 anys) en podríem comptar almenys quatre si es confirma també aquí la tendència de la població mundial a concentrar-se a les ciutats. Aquesta tendència no és nova encara que s’hagi accentuat en els anys de crisi. A les ciutats grans s’hi acumula també la riquesa perquè és on es conrea coneixement, l’essència de les economies digitals. A Catalunya hi ha 63 ciutats mitjanes amb més de 20.000 habitants. Dos terços estan a la Regió Metropolitana de Barcelona. És en aquestes ciutats on té sentit parlar de proximitat com a sinònim de qualitat urbana: proximitat a hospitals, equipaments culturals, serveis administratius, centres de treball i universitats. Les ciutats mitjanes, junt amb Barcelona, sumen el 70,7% de la població total de Catalunya, i ocupen només el 6,4% del territori. I la concentració, segons l’Idescat, va en augment. Ens hem convertit en una espècie eminentment urbana. L’explicació és una creixent esquerda de desigualtat entre ciutadans que viuen en entorns urbans i la població dispersa pel territori, més desatesa des de la crisi. En conseqüència hi ha despoblament: l’Espanya buida, la Catalunya interior, o la França perifèrica. El punt d’ignició del conflicte plantejat pels armilles grogues a França va ser un augment d’impostos al gasoil. La despesa energètica marca una diferència entre els que es mouen en entorns de proximitat i els que no. La població que viu allunyada de les ciutats té més dependència del gasoil. Queda clar que viure lluny és car energèticament.
¿Quina relació hi ha entre energia i territori?
Les societats agràries primitives conreaven grans superfícies de territori per extreure l’energia necessària per sostenir les poblacions. L’ocupació del territori per les diferents civilitzacions sempre ha anat vinculada a satisfer les necessitats energètiques. L’alimentació és la font d’energia endosomàtica, pràcticament l’única energia disponible en les societats que realitzaven el treball només amb la força muscular humana i la del bestiar, a part de l’energia tèrmica de la combustió de llenya. Però les societats urbanes i tecnològiques d’avui necessiten molta més energia exosomàtica, és a dir, de fonts externes com el carbó, el gas i el petroli, i altres, per satisfer les seves necessitats de mobilitat, il·luminació, transformació dels béns industrials, etc. Ara, amb molta menys superfície d’uns conreus que són altament eficients obtenim la mateixa energia endosomàtica que antany. Resumint, les fonts energètiques en les societats industrials no depenen tant de l’agricultura, i en conseqüència no consumeixen tant territori. La dependència ara és dels combustibles fòssils que s’obtenen a través de la mineria i són d’importació. Aquest canvi de model energètic de les societats industrials com la nostra s’ha manifestat en el paisatge per exemple durant el segle XX a la península i a la mateixa Catalunya amb una notable pèrdua del mosaic agrari. Només cal consultar l’Idescat per constatar la disminució progressiva de l’ocupació de territori per conreus, en favor del bosc i la bosquina. Ha canviat el paisatge, per exemple de les muntanyes de Collserola curulles de pastures i conreus cap al 1900, on avui ha rebrotat un bosc mediterrani que espontàniament han repoblat espècies no domèstiques com el senglar. El canvi de model energètic explica el desplaçament de la població, abans més dispersa en el territori, que s’ha anat concentrant en els nuclis urbans.
Canviar d’energia, endreçar el territori, redistribuir les rendes
Avui les ciutats són netament consumidores d’energia. La importen de centrals tèrmiques de gas, nuclears, centrals hidroelèctriques i plantes de refinat de petroli o de regasificació distribuïdes pel territori, normalment lluny dels centres urbans, i que es troben a mans de molt poques grans empreses que concentren gran poder perquè el model és oligopòlic. La planificació futura preveu un canvi de model energètic: el 2050 tota l’energia hauria de ser de fonts renovables segons preveu el Pacte Nacional per la transició energètica de Catalunya i altres instruments de planificació de l’Estat a instància de les directives europees i els acords internacionals pel clima. Tornarem a ocupar el territori, ara per captar l’energia del Sol amb camps fotovoltaics i centrals solars de concentració. I l’energia del vent amb parc eòlics que canviaran de nou el paisatge dels nostres camps i muntanyes. Les ciutats continuaran sent netament demandants d’energia, encara que amb menys intensitat perquè haurem de reduir dràsticament els consums mitjançant polítiques d’estalvi i eficiència ja que la disponibilitat energètica serà menor. El gran territori a l’interior del país serà productor i exportador cap els nuclis metropolitans, una oportunitat per repoblar les zones rurals amb un transvasament de rendes de les ciutats cap els pobles que s’hauran convertit en agents productors d’energia. Els municipis de les comarques avui més despoblades podrien recuperar població i riquesa si saben explotar els seus recursos energètics com ara el sol, el vent allà on n’hi hagi, la biomassa forestal. Els boscos catalans produeixen 4 milions de tones anuals de biomassa ara mateix pràcticament desaprofitada, que es crema espontàniament o intencionadament quan la meteorologia és adversa. També la biomassa agrícola i les deposicions de l’extensa cabana ramadera en territori català. Concloent, tot això és energia renovable, l’única que ens podem permetre consumir per no continuar escalfant el planeta. Aquí, al nostre país, portem ja retard amb relació a la resta de comunitats autònomes de l’Estat i d’altres països d’Europa en la planificació i desplegament de les infraestructures pel canvi energètic. Seria desitjable que els governs s’hi posin ja sense més demora.
Salvador Clarós
(Publicat al número 115 de la revista L’Agulla, d’agost de 2019)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada