El 3 d’abril de 1979 se celebraren les primeres eleccions municipals després de la dictadura i enguany es compleixen els 40 anys d’ajuntaments democràtics.
Els carrers i places de Viladecans es van omplir de cartells de propaganda dels diferents partits polítics i es respirava un aire d’il·lusions i esperança.
El primer consistori sorgit d’aquelles eleccions es va fer la foto davant l’escala de l’Ajuntament, amb Joan Masgrau com Alcalde.
.jpg)
Estat de conservació a Europa: Segura. Hivernant escàs i molt localitzat, però regular, especialment en zones on hi ha bones poblacions de gavines, com és el cas del Delta del Llobregat. Té fama pel seu comportament agressiu amb altres aus marines, a les quals persegueix i ataca per robar-los menjar.
Tot i ser una au marina, aquest exemplar va entrar diversos dies per banyar-se en les aigües de la Maresma del Remolar. És la primera observació coneguda, al Delta del Llobregat, fora del litoral.
Eio Ramon
El 2 de noviembre de 2001 en la 31ª reunión de la Conferencia General de la UNESCO celebrada en Paris se aprobó la Declaración Universal de la UNESCO sobre la Diversidad Cultura. Y a continuación la Asamblea General de las Naciones Unidas declaró el 21 de mayo como Día Mundial de la Diversidad Cultural para el Dialogo y el Desarrollo, a través de su resolución 57/249 de diciembre de 2002.
En la Conferencia Mundial sobre Políticas Culturales (Mondiacult) celebrada en 1982 en México se alcanzó un acuerdo de definición de cultura que dice lo siguiente: “La Cultura debe ser considerada el conjunto de los rasgos distintivos espirituales y materiales, intelectuales y afectivos que caracterizan a una sociedad o a un grupo social y que abarca, además de las artes y las letras, los modos de vida, los derechos fundamentales de los seres humanos, los sistemas de valores, la tradiciones y las creencias”. La conferencia rechazó unánimemente toda jerarquía de las culturas ya que nada puede justificar la discriminación entre culturas “superiores” e “inferiores” y reafirmó el deber de cada uno de respetar todas las culturas.
La defensa de la Diversidad Cultural es intrínseca a la defensa de los derechos humanos.
En un mundo como el de hoy donde las distancias se miden por horas y no por kilómetros, donde las redes sociales y medios de comunicación nos saturan de información, las migraciones de personas de países pobres y en guerra buscan la supervivencia en el norte rico y próspero. Se da mucho más el contraste entre culturas. Es un fenómeno que en muchas de nuestras ciudades estamos viendo. Por eso es primordial que desde las Sindicaturas locales velemos por el respeto y la defensa de esa diversidad cultural que nos enriquece como seres humanos y que es motor de integración.
El Síndic debe velar por las buenas prácticas administrativas pero debe ser también garante de los Derechos Humanos y Libertades Fundamentales.
Acabaré con una cita de Irina Bokova, Directora General de la Unesco: “En un mundo tan diverso, la destrucción de las culturas es un crimen y la uniformidad un callejón sin salida. Todo estriba en valorizar, en un mismo impulso, la diversidad que nos enriquece y los derechos humanos que nos reúnen”.
José Luis Nicolas
Sindic de Greuges de Viladecans
La reforma del Polígon Industrial Centre ha estat un dels temes estrella del mandat a Viladecans que acaba aquest mes de maig. La primera vegada que ens el vàrem trobar va ser la tardor de 2015, poc després d’arrencar. Han passat més de tres anys d’allò i aquest 2019 l’equip de govern (PSC+ICV) ha aprovat en sessió plenària la tercera i definitiva (?) modificació després dels canvis imposats -més aviat, després de la clatellada- de la Comissió Territorial d’Urbanisme.
Però anem a pams: el Ple d’octubre de 2015 va aprovar l’avantprojecte amb els vots a favor del PSC, el PP i Ciutadans, el mateix partit que mesos després s’apuntaria al carro dels crítics, el mateix partit façana que malgrat les paraules no va presentar ni una sola al·legació durant el període d’informació pública. Els socis del PSC, ICV-EUiA, es van abstenir al costat de l’únic regidor de GV-CAP i tan sols ERC i VSP vàrem votar en contra. Per què? Recordem algunes píndoles de la primera recepta del PSC per «modernitzar» i «revitalitzar» el polígon:
Afectava tot l’àmbit del Polígon Centre amb alçades màximes de PB+8.
Ensorrava les cases de l’avinguda Generalitat i trinxava part de la Plaça Europa.
Limitava la circulació de camions d’alt i mitjà tonatge.
Les petites i mitjanes empreses quedaven subjectes a la voluntat dels propietaris amb més terrenys, amb el risc real de tancament de negocis i pèrdua de llocs de treball.
Repercutia el cost d’urbanització dels nous vials sobre els propietaris de les naus, fossin grans propietaris o petits i mitjans.
Desmuntava el caràcter industrial del polígon amb la introducció de nous usos urbanístics com oficines, hotels, molts habitatges, etc.
Des d’Esquerra ens vàrem estudiar el projecte de valent i el vàrem exposar en diverses reunions als veïns de la carretera de Barcelona, als petits i mitjans empresaris afectats i als treballadors del polígon. Vàrem sol·licitar per activa i per passiva una ampliació de tres mesos perquè només preveien un mes com a període d’al·legacions, que acabava el dia dels sants innocents (ironies del destí) en plenes vacances de Nadal. Es tractava d’un «monstre» que marcava les regles de joc de la futura reforma, per la porta del darrere i amb el desconeixement de molts dels implicats. Una proposta feta des dels despatxos, amb opacitat i sense comptar amb els actors involucrats.
D’aquell reclam inicial en vàrem treure una pròrroga de tres mesos, però sobretot -i el que ens fa més contents- una ciutadania més apoderada i conscient del què passa a Viladecans. Ens sentim legítimament orgullosos d’haver posat el Polígon Centre al mig del debat polític i ciutadà, els afectats es van mobilitzar com mai (cadena humana inclosa) i es van configurar com a plataforma, demostrant la força de la ciutadania per una causa justa. Poc després vàrem presentar una moció per salvar les cases històriques de l’avinguda Generalitat, aprovada per unanimitat, que les blindava davant l’intent de l’Ajuntament de sentenciar-les a l’enderroc.
L’abril de 2016 vàrem presentar al·legacions al projecte: sol·licitàvem de nou un compromís per a salvaguardar les cases de l’avinguda Generalitat i també, molt important, limitar les alçades màximes previstes -amb blocs de fins a 8 plantes- quan el Pla General Metropolità de 1976 establia un màxim de PB+3 al polígon i PB+4 al nucli urbà. El mateix mes pactàvem una moció conjunta de tota l’oposició per a la constitució d’una comissió de seguiment amb tots els actors involucrats -encara vigent- i que ha permès girar com un mitjó la idea inicial del govern del PSC.
De juny a setembre de 2016 vàrem assistir a tres reunions setmanals on tots els afectats varen poder donar la seva opinió i els seus punts de vista. Varen ser unes jornades llargues però força interessants. Després d’alguns estira i arronsa i sense incloure tots els punts que sol·licitava la comissió, el febrer de 2017 el govern va dur al Ple un segon projecte de modificació del Polígon Centre que va comptar amb els vots a favor del PSC, Ciutadans, PP i un regidor no adscrit, l’abstenció d’ICV-EUiA, GV-CAP, l’altra regidora no adscrita i ERC. L’única regidora de VSP va votar en contra. D’aquell segon intent el més significatiu era:
La reducció de l’àmbit del projecte a les zones on es preveuen actuacions i, per tant, sense afectar el conjunt del polígon.
La reducció de les alçades màximes a PB+6 excepte en una peça on es preveia un hotel de 8 plantes, a la carretera de la Vila amb Segle XXI.
El mes d’abril de 2017 vàrem tornar a presentar al·legacions. Entre d’altres, sol·licitàvem que l’hotel rebaixés alçades a PB+6 i insistíem, com vàrem fer el 2016, en incloure el dibuix de la continuació de l’avinguda Segle XXI fins a l’àmbit de la factoria Roca, tocant al terme municipal de Gavà. Dos anys després, el febrer 2019 el projecte ha tornat a passar per Ple amb les modificacions que la Comissió Territorial d’Urbanisme de l’Àmbit Metropolità de Barcelona ha exigit a l’Ajuntament. Tot i que estem satisfets pels canvis introduïts, ens hem tornat a abstenir perquè aquesta tercera versió, malgrat no recollir totes les nostres sol·licituds i les de la comissió de seguiment, sí que en contempla alguna d’important.
Bàsicament, la Generalitat ha obligat a rebaixar a PB+6 la peça del futur hotel (aquest equipament prové d’un pla urbanístic aprovat el 2014, un any abans de la presentació del projecte de reforma integral del polígon, i permetia fer un hotel de 8 plantes al mig del traçat on un any després es projectava l’obertura de Segle XXI en direcció Gavà. Aquesta planificació contradictòria va provocar un greu problema que es va resoldre amb una suspensió de llicències. Ara ens agradaria saber què haurà ofert l’Ajuntament als propietaris d’aquests terrenys després de la rebaixa d’edificabilitat i el canvi d’ubicació). La Comissió Territorial d’Urbanisme també ha obligat a rebaixar l’índex d’edificabilitat als plans urbanístics adjacents a la prolongació de l’avinguda Segle XXI (sis plantes enlloc de vuit), entre d’altres mesures. De fet, el febrer de 2018 va suspendre l’aprovació definitiva del projecte de reforma fins que el consistori no incorpori aquestes millores, d’aquí la tercera versió que ha passat recentment pel Ple.
Està clar que entre tots li hem donat la volta a la reforma del Polígon Centre però pel grup d’ERC continua essent insuficient: com quedarà la Plaça Europa amb el nou traçat? Què passarà per exemple amb la xurreria? I la parada d’autobusos i taxis? I l’antiga oficina de Caixa Catalunya? Quedarà molt enclotat el mercat municipal? I el més preocupant: si l’ordre de forces al consistori es manté després dels comicis de maig, l’empresa pública VIMED continuarà gestionant el projecte amb opacitat i sense retre comptes puntualment al Ple com pertocaria tenint en compte l’abast d’un projecte d’aquestes característiques. Per això seguim i continuarem treballant per un nou Viladecans. Ens hi ajudes?
Myriam Moysset
Todos somos uno y aunque nos falte alguien, tenemos de seguir... de seguir con nuestras asambleas... porque entre todos... salimos hacia adelante... problemas que te dejan sin dormir...
Nos falta un compañero, camarada, luchador nato y sobre todo un gran amigo de sus amigos... mejórate pronto y ven...
La PAH es un movimiento social apolitico. sin afán de lucro de ningún tipo.
Para apoyar y aconsejar hay que saber las leyes actuales.
En estos momentos se están recuperando las medidas de la ley 24/ 2015 que fue anulada por la aplicación del 155 en Cataluña, teniendo en cuenta que es la herramienta más importante que tenemos en estos momentos para conseguir alquileres sociales, parar desahucios y recuperar vivienda de entidades bancarias, viviendas vacías de grandes tenedores y fondos buitre para todas aquellas familias en riesgo de exclusión social.
Tenemos que tener en cuenta que por el solo hecho de haber recuperado una ley tan importante y haber conseguido la PAH casi lo imposible, seguimos siendo muy vulnerables porque la pobreza tiene eso, por parte de todas las entidades antes mencionadas.
En el 2020 termina la moratoria aplicada por el Gobierno del PP para la ley de hipoteca y de segunda oportunidad que afecta a 300.000 familias en toda España.
Si no hacemos una lucha efectiva y multitudinaria nos veremos en un panorama desalentador de desahucios como los vividos en los años 2011/2014 llevando a miles de familias, sin otra alternativa que vivir de la indecencia.
Tenemos que hacer resistencia al Gobierno, Generalitat y Ayuntamiento para hacer un parque de vivienda suficiente o tomar todas las medidas necesarias para evitar este desastre que se encuentra a la vuelta de la esquina.
Todos carecen de viviendas y ayudas en muchos casos insuficientes para tanto desahucio actualmente... por eso la PAH lucha para solucionar este grave problema... nos encontramos con un hueco vacío por que no hay... o no quieren que hayan.
La PAH de Viladecans como todos sabéis de reúne todos los martes en el centro de formación Edelia Hernández, Calle Santiago Rusiñol 2, a las 18 h.
Un movimiento horizontal, asambleario y apartidista.
PAH de Viladecans
Hi ha dies en què decideixen no treballar. No soc capaç d’esbrinar-ne els motius, i tampoc a què obeeix la selecció de dates que en fan. És cosa d’ells. I ja pots fer el que vulguis: tornaran a posar-se en marxa quan ho considerin oportú. Almenys, em passa amb els de casa, no sé si els passa a altres. Segur que els meus tenen un acord que, és clar, desconec. Em fa vergonya explicar-ho a ningú. Potser és un error no fer-ho, però ja m’arreglo jo sola. O ho intento.
És difícil no parar boja quan tots alhora deixen de caminar i m’abandonen al bell mig d’un temps que no veig passar. Es declaren en vaga d’hores perdudes, mortes, i soc presa de la incertesa del moment imprecís. No és senzill viure enmig del no-res i sense ser esclau de la tecnologia. Encara que vaig ser jo qui un dia va prendre la determinació de distanciar-se del món per raons que no venen al cas, a vegades em costa mantenir lluny rampells de solitud. Ells, aquests que s’aturen quan els ve de gust sense pensar en mi, m’ajuden a sobreviure a la nostàlgia. I em permeten quelcom més físic: lliurar els meus articles i complir els meus compromisos a temps.
Crec que s’han adonat que els necessito i, com a recompensa per l’estimació que els tinc, de tant en tant es declaren en rebel·lia, cansats de tant marcar límits. O potser desitgen ensenyar-me el valor del temps, que tots els minuts i segons compten. No mouen les agulles, no bateguen amb els seus tic-tac, no fan la feina que sempre han fet els seus semblants abans que ells. M’he acostumat a la seva presència. Sense hores, la casa s’omple de silenci. I tot s’atura. Com els meus rellotges.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Quan un virus o una infecció ataca l‘organisme acostuma a produir-se la febre, i el paracetamol és un dels remeis que acostumem a prendre per reduir-la. En fer-ho, ens trobem millor, sembla fins i tot que no estiguem malalts. Però ho estem. És un miratge.
L’abril del 2017 vam canviar el sistema de recollida de mobles. Fins aleshores, un veí que es volia desfer d’un moble o trasto vell trucava a un telèfon, avisava que el deixaria a la porta de casa seva, i els serveis municipals el recollien en menys de 24 hores. La realitat era que només un 3% de la ciutadania feia servir aquest servei. Els veïns acostumaven a deixar els mobles al carrer, a peu de contenidor, sense avís. Els serveis de neteja recollien diàriament molts quilos de mobles. Era el paracetamol que ens feia aparentar que al carrer no hi havia mobles, que érem una ciutat cívica.
Des de feia ja força mesos, el nombre de quilos de mobles i trastos vells recollits a qualsevol lloc i hora, anava en augment, fins a uns valors de difícil gestió. La figura 1 mostra el nombre de kg mensuals de mobles recollits a l’espai públic en el període 2016 a 2018.
Figura 1. Massa de mobles (en quilograms) recollits mensualment pel serveis de recollida de residus i neteja municipal els anys 2016, 2017 i 2018.
El nou sistema de recollida de mobles posat en marxa l’abril del 2017 té dos objectius bàsics. En primer lloc, coresponsabilitzar la ciutadania de la neteja dels carrers, i en segon, facilitar a la ciutadania el desfer-se dels mobles d’una forma cívica i educada, fomentant el civisme. Un ciutadà que es vulgui desfer d’un moble vell té dues opcions: deixar-lo a la porta de casa seva, al carrer, el vespre assignat segons els barri on visqui (5 dies, 5 zones), perquè així l’endemà els serveis de neteja el recullin. Es tracta d’un sistema de recollida porta a porta, però d’un dia determinat. Si li és urgent desfer-se’n, pot portar-lo a la deixalleria municipal, on de forma gratuïta l’hi acceptaran. Però el que no pot fer de cap manera és abandonar-lo al carrer, a qualsevol lloc, i menys al costat dels contenidors, ja que dificulta la càrrega i descàrrega dels contenidors per part del camió d’escombraries. Si no procedeix amb aquestes regles bàsiques, les agents cíviques posaran una enganxina al moble en qüestió, cosa que indicarà que des de l’ajuntament l’hem vist, però en no ser el dia que toca recollir, no ho farem. El moble estarà al carrer fins el dia que toqui, amb les conseqüents molèsties i malestar visual que això genera. Quan un veí no segueix les regles de convivència, perjudica la comunitat. La policia local ha obert fins a una trentena d’expedients sancionadors l’any 2018 a veïns que han deixat els mobles al carrer fora del dia assignat.
A ningú li agrada veure acumulació de mobles al carrer. Però cal tenir una visió global de ciutat, i no parcial d’un punt concret. La figura 2 mostra el percentatge de mobles recollits de forma correcta des que es va implantar aquest model. Cada cop són més els veïns que han entès que cal ser corresponsables amb la neteja, i del 3% d’accions correctes el 2016 hem passat a una mitjana del 65% en la recollida correcta de mobles el 2018, amb puntes de fins al 70%.
Figura 2. Percentatge de mobles recollits de forma correcta des d’abril del 2017 fins a desembre del 2018.
És possible que a algun lector li costi de creure aquestes dades, sobretot veient alguns punts. Hi estic d’acord. Però des d’una mirada global, hem millorat. Cal que continuem treballant, i que ens conscienciem que la neteja de la ciutat no és una qüestió exclusiva de l’ajuntament. La ciutadania en som corresponsables.
Hem tret el paracetamol, i com quan passa amb els organismes vius, quan aflora una malaltia, el mateix organisme genera els anticossos suficients per a combatre-la. L’educació i el civisme són els anticossos que ens calen per a eliminar aquestes imatges poc desitjables d’acumulació de mobles en algunes zones.
Jordi Mazon
Tinent d’alcalde d’Espai Públic
El passat dia 16 de març va tenir lloc l’acte de presentació / reactivació de la Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) de Viladecans. Aquest moviment social va aparèixer fa ja 9 anys com a resposta al fet que partit racista PxC va concórrer a les eleccions municipals de 2011 on, al municipi, van aconseguir un regidor. L’acte, celebrat a la Plaça de l’Església, va comptar amb la presència d’Adriana Torroella, estudiant d’Educació Social i que pertany a la UCFR de Badalona, i de Fabián Cobos, professor i conegut activista antifeixista i membre de la UCFR Viladecans.
Adriana, que va deixar la militància política i es va unir a la UCFR al gener, ens va explicar la importància de reactivar una altra vegada el moviment davant el perill que suposaria la presència a les institucions del partit d’extrema dreta, Vox. El moviment antifeixista i antiracista té com a objectiu assenyalar i fer propaganda en contra de l’extrema dreta, aglutinant la lluita de diferents entitats i associacions, així com diverses ideologies polítiques, sense excloure ningú. La UCFR es compon de diferents nuclis autònoms, sense jerarquies ni càrrecs, existint, això sí, un nucli coordinador per realitzar accions conjuntes, a més de teixir llaços amb altres moviments, tant a nivell comarcal com internacional. També, i per la seva condició de persona racialitzada, ens va explicar la seva experiència personal donant visibilitat a situacions diverses, com els problemes a l’hora de trobar una feina, i encara més si és de cara al públic, per entrar en discoteques o l’estrambòtica situació viscuda als 13 anys quan la va intentar expulsar d’un autobús amb l’excusa que no tenia el DNI (recordem que a aquesta edat no és obligatori).
D’altra banda, Fabián va fer repàs, a grans trets, de l’activisme antifeixista sorgit a Viladecans des dels temps de la dictadura fins a l’actualitat. Ens va parlar del primer alcalde feixista del municipi, del moviment de la Triple A (Aliança Apostòlica Anticomunista), de diferents activistes antifranquistes, com Antonio Plata, treballador acomiadat de la fàbrica Roca per comunista i que va ser el primer obrer a presentar una denúncia contra la Guàrdia Civil per maltractaments com així recull el comunicat de lesions de l’Hospital de Sant Llorenç, un fet que pot ser consultat, com altres casos més, en el llibre El estilo sindical del Baix Llobregat. Més actualment va explicar els fets ocorreguts al bar Larache del Barri de Sales, regentat majoritàriament per la comunitat marroquina, on, el 1996, hi va haver un assalt amb bats de beisbol i que la policia va qualificar com un “ajust de comptes”, la manifestació antiracista el 2002 sota el lema “Drogas no, mezquitas no” o, ja més actual, les primeres lluites de la UCFR.
Poc més de mig centenar de persones van voler participar de l’acte, on diversos assistents van aprofitar l’oportunitat del micro obert per preguntar o exposar les seves experiències.
UCFR va valorar molt positivament l’acte i convida a tota la ciutadania a participar dels futurs actes que es realitzaran, a seguir el moviment en xarxes socials, ja sigui a la seva pàgina de Facebook (UCFR Viladecans), Twitter (@ucfrviladecans) o Instagram (@ucfrviladecans) i a participar en les pròximes assemblees.
Coordinadora UCFR Viladecans
Recites versos plens d’emoció,
escrius també paisatges amb la prosa,
i en les paraules netes de color
hi dibuixes l’aroma d’una rosa.
Cada lletra pentines amb mudesa
i amb ritmes representes cada so,
i en la pinta invisible deixes presa
la rialla que juga sobre el plor.
Ben esteses les ales negra i blanca
emprenen el seu vol de fantasia,
i la pensa que s’obre i ja no es tanca,
brolla lletres de viva poesia.
I riu el vers i plora en el quadern
i escampa en el poema el món etern.
Nati Regàs
(del llibre La Paraula
Escric, escric, no puc deixar d’escriure,
i sense cap paraula en el paper;
el meu interior comença a viure
i a dins batega l’ànima també.
Aleshores acluco la mirada
i percebo un mormol dins de la ment,
al bell mig una ploma en veu callada
perfila cada lletra amb traç silent.
Es desclouen els ulls amb timidesa
en percebre quelcom dins de la mà,
la freda ploma resta ben encesa
per poder per la pàgina cremar.
La ploma em diu: Escriure? ara sí.
I el full encès també ja és pot llegir.
Nati Regàs
(del llibre La Paraula)
L’accés a l’habitatge va ser per primera vegada el problema més anomenat a l’Enquesta de Serveis Municipals de Barcelona publicada l’octubre de 2018, amb un 12,8%, pujant des del 6,7 % del quart lloc de l’any anterior i per sobre del turisme en la llista negra de preocupacions de la capital catalana. Per darrere és va situar el clima polític, la inseguretat o l’atur. L’enquesta, que té el seu prestigi, ja que se’n porten 33 de realitzades, i era la primera vegada que succeïa que l’habitatge se situava al capdamunt dels mals somnis dels barcelonins.
Després de sis mesos la preocupació continua sent generalitzada. Afectant totes les ciutats i més les grans capitals i les seves àrees metropolitanes i afectant ciutadans i ciutadanes de tota condició. El jovent afegeix a la dificultat per trobar feina, la de trobar habitatge per emancipar-se, moltes famílies monoparentals es troben amb dificultats a partir d’un sol sou, hi ha situacions d’emergència en què hi ha persones que treballen i no poden accedir ni tan sols a un habitatge de lloguer i menys a un habitatge en propietat, fruit dels baixos salaris derivats de la Reforma Laboral.
Des d’aquestes ratlles voldríem instar les administracions públiques (municipis, metropolitanes, autonòmica i estatal) que es posin a treballar en comú per elaborar un pla d’habitatge que contempli un increment en la construcció d’habitatge de lloguer social i d’habitatges dotacionals com un objectiu urgent, deixant en un segon pla els habitatges de HPO. Les vivendes de HPO amb un preu proper els dos mil euros m2 de construcció, és inassumible per a moltes famílies a causa com dèiem abans dels baixos salaris que impedeixen formalitzar una hipoteca.
Una altra qüestió que creiem que haurien d’abordar seriosament les administracions és el de la rehabilitació de vivendes. La rehabilitacio d’habitatges evitaria la fugida de persones buscant habitatges més nous, amb mes comoditats, més sostenibles i més accessibles. Cal un impuls per part de les administracions a la rehabilitació donant ajudes publiques. Les Lleis de Barri van ser un bon exemple de col·laboració entre administracions.
La configuració geogràfica de l’Àrea Metropolitana de Barcelona esta encotillada per la Mediterrània a un costat i per la serralada de Collserola per l’altre. El nostre territori no és com l’Àrea Metropolitana de Madrid, que com diuen “Ancha es Castilla”
Aquesta configuració geogràfica fa que el nostre territori sigui limitat. Però aquesta limitació no ha impedit que tinguem zones amb unes grans densitats de població i altres amb densitats molt baixes. El Pla General Metropolità (PGM) hauria buscar un equilibri d’aquesta situació.
La Llei 24/2015 del 29 de juliol de mesures urgents per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica és una bona Llei pero només fa front a situacions d’emergència social a curt termini.
Les administracions davant aquesta situació han d’elaborar plans i lleis estratègiques de futur immediat per pal·liar el dèficit d’habitatge assequible en funció del salaris que es cobren, seguint la recomanació de la ONU que el cost que destina una família a l’habitatge no hauria de superar el 30% del seus ingressos.
José Luis Nicolás
El passat mes de desembre, va arrencar a Viladecans un Punt del Voluntariat. Aquest servei, ubicat a l’Ateneu d’Entitats Pablo Picasso, busca connectar la ciutadania amb les demandes de voluntariat que existeixen a la ciutat. El servei assessora i acompanya tant a entitats com a la ciutadania en l’àmbit del voluntariat, fomentant així el seu creixement.
Dimarts a la tarda i dimecres al matí són els dies que podeu apropar-vos a l’Ateneu i conèixer de primera mà totes les ofertes de voluntariat que existeixen a la ciutat! O si necessiteu més informació no dubteu a escriure’ns a ateneupicasso@viladecans.cat
Entre totes fem que aquest projecte tingui èxit i que Viladecans continuï demostrant el seu esperit solidari.
Alba Martín
