Castellers de Viladecans: bateig el 5 d’octubre de 2013

       

En el mes de juny de 2012 van tenir lloc els primers tallers i assajos dels Castellers de Viladecans a Can Batllori. El 7 de setembre del mateix any es va fer la presentació oficial i es va fer el primer Pde4 i Pde4 per sota.

El 2 de desembre 2012 es va fer l’ Assemblea fundacional i es van constituïr oficialment com a una entitat més de la nostra ciutat.

Per la festa major, el 7 de setembre de 2013, es va fer el primer castell de sis carregat (3de6) i uns dies més tard, el 15 de setembre 2013 es va descarregar el primer castell de sis (3de6) a Gavà, sempre amb la camisa blanca.

Al 5 d’octubre 2013 es va fer el bateig de la Colla. Va ser el primer cop que es van vestir amb la camisa de color verd fluorescent i el primer cop que fan una actuació completa amb tres castells de sis i dos pilars (3de6, 4de6, 3de6a).

Les colles padrines dels Castellers de Viladecans van ser els Castellers de Sant Feliu, els Castellers de Castelldefels i la Colla Castellera Jove de Barcelona.

Jaume Muns

Ànec griset (Anas strepera) Espai Natural del Remolar-Filipines, 19 d’octubre de 2014.

Estat de conservació a Catalunya: Propera a l’amenaça. El griset és un ànec de plomatge discret. El seu principal tret distintiu és la taca blanca al final de l’ala, flanquejada de negre i amb una franja terrosa rogenca a la part superior.

Viu en aiguamolls de poca profunditat on troba el seu aliment; fulles, tiges i arrels de plantes aquàtiques, que obté basculant sobre l’aigua fins a introduir-hi mig cos.

L’alteració del seu hàbitat és la principal amenaça per a l’espècie.

Eio Ramon

Ícar

Aquest avió ens ensenya el cul, com un maleducat. Admirem el seu aspecte lleuger, el cos metàl·lic, les ales per volar. No té l’elegància d’una àliga, ni l’estètica de gir d’una oreneta, però vola més alt i ràpid que cap. Tot i això, es porta malament amb les aus. Enemic, per terra mar i aire. L’aeroport s’expandeix i la terra lliure s’encongeix, la mateixa que quan plou s’amara i destil·la, on creix l’herba, on plantem el nostre aliment. La terra per a qui la treballa, però hi ha un exèrcit de banquers, constructors, immobiliaris, disposats a rellançar l’economia i els llocs de treball. A canvi de què? De res, tot gratis. És com si a la vida, la que creix, la que s’alimenta a la terra erma, l’ataquessin amb antifaç i mocador amagant la boca: la bossa o la vida. En aquests casos, acostuma a guanyar la bossa, el bla bla bla de l’activitat econòmica, a canvi de què? De res, no hi ha res, quatre herbes i quatre ocells? Una llacuna que és poc més que un toll?

Si mirem els mapes aeris, el Google del mòbil, de l’ordinador, veiem que la costa de Catalunya, les terres planes amb vistes al mar, estan entre el groc palla i el gris pòrtland: urbanitzades. A més dels aiguamolls de l’Empordà, únicament sobreviu el verd als dos deltes, al delta de l’Ebre i al del Llobregat.

El progrés, l’entronització dels diners a curt termini, ha consagrat el pa per avui i la gana per demà en un projecte econòmic i polític, compartit no només per la dreta nacional, els defensors de la terra, que sempre ha fet negocis de compra i venda a les terres ermes, sinó per la socialdemocràcia baixllobregatina, emborratxada a corregir la plana i enrajolar el cel i la terra desenrajolada. Allà on veiem un camp d’enciams, els pròcers de Catalunya hi veuen un hotel amb vistes, un edifici d’oficines, un duty free, un parc aquàtic, una zona poliesportiva.

Després hi ha els ocells, aquests descendents encongits dels antics senyors de la terra: els dinosaures. Podrien ser aliats de la pagesia, però encara són vistos com a enemics ancestrals, rates volants saquejadores de l’aliè. Semblen dipositar millors esperances en els grans ocells de metall: en l’ampliació de l’aeroport. En realitat, sentint parlar les organitzacions pageses, algun desconfiat diria que ho fan pensant en la propera collita: la requalificació dels terrenys del Parc Agrari. Morta la cuca, mort el verí.​

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns

A plena llum

Dona en un mirall (1907), de Theo van Rysselberghe)

Jo. Davant del mirall. A plena llum. Em plantejo aquest exercici de mirar-me a mi mateixa sense pietat. Hi ha maneres i maneres de començar una nova etapa, un nou any, un camí per estrenar. Per què no fer-ho observant-me? Costa, però ho intento. Persevero. He de fixar els ulls als meus ulls de l’altra banda, al meu rostre reflectit, a cada racó del meu cos, a les meves entranyes, les que no mostro.

Ara no soc invisible. Diuen que, a la cinquantena, a les dones ja no se’ns veu. Disculpeu que discrepi. M’estic veient, amb el color de la pell que no és el mateix que amb vint-i-cinc primaveres. Aleshores tampoc tenia potes de gall, cel·lulitis o zones penjants. La fermesa era la tònica habitual. Ara és la gravetat la protagonista.

I què? Soc capaç de mirar aquesta altra que també soc jo. Vaig al fons de la seva mirada, que és sincera sense compassió. Ho és tant, que espanta. Però li ho agraeixo. Millor una veritat aclaparadora que cent mentides edulcorades.

Em poso música. Un bolero esquinçat que parli del temps que ha passat i ja no hi tornarà. I segueixo mirant-me. Les llàgrimes afloren aviat, com tinc per costum. Són beneïdes, em saben a purificació, a llast que es deixa anar, a descàrrega d’emocions. Són dolços.

Jo soc aquesta. La que em mira a la imatge de l’altra costat i la que ha viscut aquests més de cinquanta anys. No deixo de pensar que segueixo sent aquella nena que somiava un gran futur i estava plena d’il·lusions. Somric entre les llàgrimes. Ric a riallades. Em reconec: només soc jo, la de sempre, disfressada de dona madura. El cor d’aquella noia que vaig ser continua intacte. I així ho sento.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Món associatiu i bretxa digital

Al llarg dels anys he participat en moltes associacions, de caràcters molt diversos: des d’una coral a un sindicat, passant per moviments cristians o, darrerament, L’Agulla, el Viladecans Punt de Trobada i l’Associació de Familiars del C.O. Caviga. Ben variat.

Han estat variades també les formes associatives, algunes més formals que altres. Vaig participar en una, per exemple, que va arribar a funcionar 20 anys sense cap mena d’oficialitat. No existíem jurídicament. Ni teníem estatuts ni una junta gaire estructurada. Però no va ser obstacle per muntar, cada any, una trobada que havia arribat a reunir 2000 persones.

El més important, crec, perquè una entitat tiri endavant és el grau de cohesió, la claredat dels objectius, l’assumpció dels límits i la corresponsabilitat a l’hora de tirar endavant. En aquest sentit, crec (o més aviat creia fins ara) que tots els tràmits –sempre feixucs– per esdevenir una entitat jurídica més aviat ajuden a tot això: a fixar i consensuar objectius, a tenir clars els acords presos, a establir mecanismes de mediació en cas de conflicte, a compartir i delimitar responsabilitats i a concretar els recursos que fan falta. Elaborar i gestionar un pressupost, per exemple, ajuda a ser realista a l’hora de fixar-se objectius, a prioritzar i a no estirar més el braç que la màniga, i a donar comptes de l’ús dels diners. Perquè hi ha gent que pensa que les coses o no tenen cost, o es duen a terme per art de màgia. La tensió entre la creativitat i la il·lusió d’una banda i els mitjans per l’altra és una molt bona cosa, que és en el fons, jo crec, de la democràcia participativa. Si aprens a gestionar una entitat, et serà més fàcil aproximar-te a la gestió del teu municipi. I a partir del municipi és més fàcil entendre la complexitat de la vida política institucional.

Darrerament, però, tot això ha entrat en crisi. Gestionar una entitat seguint les pautes de les administracions públiques s’ha convertit en una mena de cursa d’obstacles que no només no aporta res a aquest sentit educatiu de la gestió, sinó que impedeix la participació de moltes persones assenyades. Per començar, es requereix d’alguns membres unes habilitats informàtiques que no tothom té, de manera que si ja és difícil el relleu a les juntes de les entitats, ara es fa impossible. No pots operar sense signatura digital i no pots, per exemple, justificar subvencions sense uns bons coneixements a l’hora d’escanejar documents. A banda, és clar, que el gran ull administratiu es fixa en un control de despeses, de vegades francament exagerat. Una cosa semblant passa amb la gestió dels comptes bancaris, cada cop més complexa.

Això comporta uns quants problemes, i no petits. D’una banda la bretxa digital arracona persones que són molt valuoses però a qui no es pot exigir unes habilitats que no són fàcils d’adquirir. Algú em deia no fa gaire que n’hi havia prou amb traspassar a una gestoria tant les quotes com les subvencions. En entitats petites, això no fa més que allunyar els socis de la comprensió i de la pedagogia de la gestió diària, a banda, és clar, d’encarir-la considerablement. Els bancs ja es queden bona part de les quotes. Si se’n traspassa la gestió, encara minvaran més els ingressos de les entitats.

D’altra banda, la meva sensació és que la complexitat administrativa que es demana, per exemple, per una subvenció, no garanteix en absolut la transparència de tot plegat. Això sí, ens complica la vida considerablement amb una burocràcia infinita.

Mercè Solé

La veu dels treballadors de Caviga

                                   

Dues intervencions dels usuaris de Caviga, al Teatre al Carrer. Una gran feina dels nois i noies, però  també dels professionals!

Els treballadors i treballadores de la Fundació Caviga volem iniciar una protesta a través de les xarxes socials. La finalitat és posar de manifest la precarietat de les condicions laborals que sofrim en aquesta empresa, fundació que depèn del Consell Comarcal del Baix Llobregat i dels nostres patrons, que són els ajuntaments de Castelldefels, Viladecans i Gavà.

En la Fundació Caviga treballem 24 professionals entre personal d’atenció directa, tècnics i administració. La fundació té 3 serveis: el Centre Ocupacional, el projecte d’inserció laboral TAS (Treball Amb Suport) i PADI (Punt d’Atenció a la Discapacitat Intel·lectual).

El Centre Ocupacional atén 94 persones adultes amb discapacitat intel·lectual: 80 places són de tipologia STO (Servei de Teràpia Ocupacional), mentre que 14 ho són de SOI (Servei Ocupacional d’Inserció). En aquests dos serveis hi ha persones amb diferents necessitats de suport.

El nostre conveni és el “Conveni col·lectiu de Treballadors del Sector de Tallers per a persones amb Discapacitat Intel·lectual de Catalunya”.

Aquest conveni contempla condicions laborals (i sobretot salarials) que, al nostre judici, són insuficients respecte a les tasques i responsabilitats que realitzem els diferents professionals.

La gravetat de la situació laboral en la qual ens trobem ens obliga a compartir amb tots vosaltres la nostra realitat. Arribem a aquesta situació després de més de 15 anys de deteriorament de finançament públic provocat per retallades i congelacions. Aquesta situació es fa insostenible, entre moltes altres coses perquè és imprescindible fer increments salarials de tots els professionals que formen el grup laboral de Caviga, que durant 10 anys (període del 2010 al 2020) no vam obtenir cap mena de pujada salarial. Hem calculat que en aquests últims 15 anys s’ha perdut més d’un 20% de poder adquisitiu, a causa de les contínues pujades de l’IPC.

Tenim la clara determinació de posar de manifest, usant diferents comparatives amb altres convenis públics i privats, que els sous que percebem tots els treballadors de Caviga estan molt per sota de les nostres categories professionals i, en alguns casos, gairebé igualant al SMI (Salari Mínim Interprofessional), com succeeix amb els auxiliars.

El nostre conveni del sector és un pacte de mínims que els sindicats intenten millorar amb acords amb la Generalitat de Catalunya per a aconseguir unes condicions dignes per a tots els centres d’atenció a la discapacitat en tota Catalunya.

Us agrairíem que compartíssiu aquest post amb els vostres coneguts. La difusió és la nostra força.

Les males condicions laborals dels cuidadors i cuidadores

Ja fa uns quants dies que els treballadors del Centre Ocupacional Caviga estan expressant la seva queixa sobre les seves condicions laborals. Crec que ningú no ho pot explicar millor que ells mateixos, i per això transcrivim més avall l’escrit que estan difonent a través de les xarxes socials i que us recomano vivament de llegir.

Se’n poden extreure unes quantes conclusions.

En primer lloc, els efectes desastrosos de la reforma laboral que el PP (amb el suport de CiU) aprovà l’any 2012. Gràcies a això, els treballadors del sector han estat deu anys (10!) sense cap increment salarial. I és que quan un conveni s’encallava en la negociació, no hi havia cap obligació de renovar-lo. Sense acord s’ha mantingut el mateix, any rere any. No ha estat fins fa un parell d’anys que s’han modificat lleument les taules salarials, però les condicions globals continuen sent les mateixes.

També convé remarcar que, malgrat tota la retòrica que hem mantingut durant la pandèmia, sobre el valor de les tasques de cura, ocupar-se de les persones amb discapacitat que necessiten atenció està infravalorat, tant per la categoria que se’ls assigna com pel sou, quan és una feina que requereix formació i moltes habilitats.

Una majoria del personal de Caviga cobra entre 1.090 i 1.400 euros bruts, mes rere mes, any rere any. Tot i que ha millorat la contractació en el sentit que se n’ha reduït la temporalitat (avui la majoria d’ells té contracte indefinit) és molt clar que amb aquests sous és difícil arribar a final de mes, accedir a un habitatge o muntar una família. Això sol provocar (no només a Caviga, sinó arreu) una circulació constant de personal, perquè moltes persones han de canviar d’ocupació si volen tirar endavant.

Un altre dels punts a destacar és la complexitat de tot plegat.Algunes de les empreses del sector estan vinculades a les administracions públiques i aquestes, com és el cas de Caviga, estan en situació de millorar una mica les condicions del contracte, però moltes depenen exclusivament de la concertació amb la Generalitat, que no sempre paga puntualment, que estableix uns mòduls molt baixos de pagament dels serveis i que en els seus preus engloba el conjunt de despeses. Això vol dir que si apuja el mòdul un determinat percentatge, no necessàriament els treballadors veuran apujats els seus sous en la mateixa proporció: si la llum o els aliments s’han apujat més que aquest percentatge, l’import que es destina als salaris és percentualment més baix. Aquest sistema provoca una resistència numantina per part de la patronal a l’hora de negociar el conveni, per la por a no poder afrontar les despeses d’un increment. Perquè, és clar, estem parlant de serveis públics on no hi ha negoci.

Si volem que l’atenció a les persones més vulnerables en situació de poca o molta dependència sigui de qualitat, cal que els cuidadors i cuidadores estiguin valorats i justament pagats. És car? Sí. Però no dedicar-hi els recursos necessaris ho és, sens dubte, molt més.

Mercè Solé

Aquest tren para a Viladecans?

                               

Un dels temes que em va portar fa uns 25 anys a preocupar-me per la política local, va ser veure les grans mancances del transport públic que tenia (i encara té) la nostra ciutat, Viladecans. Un dia rere l’altre, per anar a la facultat o a treballar encara a dia d’avui, has de veure com molts dels trens de Rodalies passen de llarg de la nostra estació, sense aturar-se. De tornada a casa igual, és freqüent trobar gent a les andanes de Sants o Passeig de Gràcia preguntant: AQUEST TREN PARA A VILADECANS ?

La gent treballadora usuària del transport públic n’estem fartes: qualsevol estació de la R2 Sud sempre ha tingut molt més servei que la nostra, incloses ciutats amb menys població com Gavà. M’explico. Els veïns i veïnes del Prat compten amb els trens destinació Vilanova, Castelldefels i Aeroport. Els veïns i veïnes de Gavà i Castelldefels compten amb el servei dels trens amb destinació Vilanova, Castelldefels i Sant Vicenç de Calders. Però Viladecans només compta amb els dos primers, i com la majoria de vosaltres sabreu, el tren amb destinació Sant Vicenç de Calders, no s’atura a la nostra ciutat, i segueix a dia d’avui sense fer-ho i passant de llarg en dies feiners.

Cap a l’any 2005, vaig proposar a la meva coalició política ICV-EUiA iniciar una campanya sobre les mancances del servei de Rodalies a Viladecans: vam posar estands informatius, cartells i pancartes amb el lema ‘VILADECANS ESTACIÓ PARADA OBLIGATÒRIA’. També vam fer nombroses recollides de signatures, on centenars de viladecanenques s’acostaven a signar indignades pel servei deficient. A més a més vam realitzar diverses reunions amb responsables de Rodalies, on entregàvem les signatures i demanàvem solucions, però cada cop que la fèiem ens donaven una explicació diferent del motiu pel qual els trens de Sant Vicenç NO PODIEN ‘PERDRE’ UN MINUT I MIG EN FER PARADA A VILADECANS: que si a Tarragona hi havia una dificultat, que si les obres de la Sagrera, etc., amb anuncis de temporalització de les millores que, com és habitual a Rodalies, no s’han complert mai.

El 2016 vam ser sorpresos amb el fet que els cap de setmana es van començar a aturar tots els tren però NOMÉS EN CAP DE SETMANA, donat que es va inaugurar, a tocar de l’estació, el centre comercial Outlet, i es veu que era motiu de pes per fer l’esforç de fer aturar tots els trens. Però per a treballadors i treballadores i estudiants, tot ha seguit igual, a dia d’avui de dilluns a divendres tenim un mal servei: poca freqüència, estació inaccessible (veure requadre), l’últim tren direcció a Barcelona acaba a les 22.45h. Si has d’anar a la ciutat més tard, estàs obligada a agafar un bus nocturn i trigar 70 minuts en arribar al centre de Barcelona, també ho pateixen la gent que s’allotja als hotels i la gent que ve a treballar a Viladecans i han de tornar a casa tard.

Actualment es negocia que hi hagi el traspàs de Rodalies a la Generalitat, que fa anys que ho reclama. ¿Farà això que la xarxa funcioni millor? Desitgem que sí. ¿S’apujaran els preus com a conseqüència?? Possiblement també.

Recentment hem tingut l’anunci que, finalment, el mes que ve s’aturaran tots els trens a Viladecans, fet que ens alegra molt. No sabem quins astres s’han alineat DESPRÉS DE MÉS DE 30 ANYS, però ja era hora!!

Però aquí no se’ns acaba la feina. Portem 15 anys de retard de la nova línia de Rodalies Castelldefels-Cornellà, tant necessària per a millorar les connexions en transport públic de la comarca, en una societat que ha d’anar abandonant el vehicle privat en els seus desplaçaments PEL BÉ DEL NOSTRE PLANETA I DE LA NOSTRA SALUT, però que l’alternativa no està a l’alçada del moment. Seguirem lluitant pel transport que mereixem!

Idoia Baixench

SI TENS MOBILITAT REDUÏDA NO POTS ANAR EN TREN DE VILADECANS A BARCELONA. 

Sembla increïble però cert, les treballadores de finestreta ho denuncien disgustades, que estan fartes de dir a persones amb cadira de rodes, cotxets de nadons, senyores grans amb caminador, etc., que busquin la manera d’anar a l’estació de Gavà perquè EL NOSTRE ÚNIC ASCENSOR de l’estació de rodalies de Viladecans, NO FUNCIONA! De tard en tard envien gent a reparar l’ascensor de la nostra estació, que des de fa dècades no funciona, i com a molt els tècnics aconsegueixen que funcioni dos dies i fins a la propera ocasió. Sempre els falta una peça misteriosa per trobar una bona solució. A part, es troba en condicions deplorables de manca de neteja que els veïns i veïnes de Viladecans no mereixem.

En el llunyà octubre de 1991 va aturar-se el primer tren a Viladecans, per posar en el mapa i donar servei ferroviari a la ciutat, davant les imminents Olimpíades de 1992 on Viladecans va ser subseu olímpica de beisbol. El servei des de llavors malauradament no ha millorat gaire.

Pronto, el nuevo hospital de Viladecans….

                            

Ya queda poco para la renovación de nuestro Hospital. La finalización de las obras continentes del nuevo edificio está prevista para el cuarto trimestre de 2023. La puesta en marcha tardará unos meses más, ya que hará falta equiparlo.

¡Ya era hora!

A día de hoy, un edificio de estas características tarda mucho menos tiempo para levantarse y equiparse. Basta con ver que en 2021, en el Hospital de Bellvitge, en menos de 4 meses se logró una ampliación y puesta en marcha de nada menos que 4.500 metros cuadrados, el llamado “edificio Delta”.

Parece claro que los ciudadanos de Begues, Castelldefels, Gavà, Viladecans y Sant Climent no hemos tenido este tratamiento preferente: aunque la obra de construcción del nuevo edificio de nuestro Hospital comarcal es mucho más grande, el tiempo para ello está siendo muchísimo más dilatado. Es decir, ¡a día de hoy llevamos nada menos que 5 años! Y lo que aún queda pendiente hace augurar al menos dos o tres años más de obras. Tanta lentitud parece indicar que nuestro Hospital de referencia no viene siendo prioritario para el Departament de Salut.

Es muy satisfactorio que finalmente se termine la primera fase de la ampliación prevista para el Hospital de Viladecans. El nuevo edificio traerá mejoras asistenciales considerables, como pueden ser la tardía transformación de las bochornosas habitaciones de cuatro en habitaciones de dos pacientes y la ampliación de servicios en materia de radiodiagnóstico, entre otras muchas.

Sin embargo, los ciudadanos no debemos bajar la guardia, ya que a día de hoy nuestro Hospital debe mejorar en cuanto a algunas prestaciones sanitarias, ya que no son suficientes para hacer frente a nuestras necesidades. No es de cajón que padezcamos larguísimas listas de espera quirúrgicas, de pruebas complementarias o de primeras visitas. Aunque actualmente la información al respecto está sesgada, personalmente he vivido o conozco casos flagrantes de algunos hechos que indican que la sanidad pública deja mucho que desear, a la vez que impulsa al ciudadano a acercarse a una sanidad privada incapaz, aquejada por el desinterés en materia de resolver problemas de salud algo complejos.

Como ejemplo, soy conocedora de algunos hechos cercanos. Sé que la espera es muy larga para las intervenciones de urología, lo cual aboca a un periodo de larga incapacidad a las personas afectadas. También sé que puede llegar a tres años la espera para lograr la realización de algunas pruebas diagnósticas (a mi me pasó y tuve que “buscarme la vida” en un centro privado). Finalmente, también soy testigo de que, desde hace casi año y medio, el Hospital de Viladecans ha reducido a la mitad la oferta de camas de Hospitalización Domiciliaria.

Me parece evidente que hace falta aumentar la financiación de la sanidad pública, del Institut Català de la Salut y del Hospital de Viladecans. Aunque la solución a los problemas que obstaculizan mi percepción de una atención sanitaria pública de mejor calidad también pasa por un cambio cultural en los modelos de valoración de la gestión, particularmente en cuanto a la ecuación que prioriza la alta productividad en relación a su bajo coste.

Los Hospitales y los ambulatorios no son fábricas con cadenas de montaje. Pero si es así cómo los políticos y gestores los conciben, además de ampliar el presupuesto sanitario público hace falta mejorar los mecanismos para control de los resultados y de la satisfacción de los usuarios, con el fin de obrar para corregir los errores en el producto final, que es la calidad de la atención sanitaria pública.

Eliana López

Viladecans ciutat educadora

                                    

Viladecans presidirà els pròxims dos anys la RECE. La Red Estatal de Ciudades Educadoras és una xarxa ara mateix formada per 236 municipis espanyols que a la vegada està inclosa a l’AICE, Associació Internacional de Ciutats Educadores.

Els municipis de la RECE posen l’educació com a eix de partida per al seu desenvolupament. L’educació constitueix l’eina de transformació social de la ciutat. Parlem d’educació que es duu a terme durant tota la vida, on tot allò que passa a l’entorn urbà sigui educador. Els municipis adherits assumeixen el compromís de desenvolupament educatiu i social per mitjà d’una educació més enllà de les aules, on l’aprenentatge, el civisme, surt dels centres educatius per sumar-se a totes les accions de ciutat.

Els municipis adherits reben de la RECE aquell suport necessari per dur a terme els projectes propis ja sigui formació, congressos, trobades, publicacions, assessorament… El treball en xarxa permet compartir experiències amb la resta de localitats adherides i nodrir-se d’experiències exitoses dels altres.

Viladecans es va sumar a la Carta de compromís de les ciutats educadores el 1990 i va ser el 1993 quan el Ple municipal va ratificar l’acord. Des de llavors, Viladecans ha sumat tres experiències al banc de dades de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores: el punt afectes, el cicle de creació local a l’Atrium i la Xarxa d’Innovació Educativa.

Fa més de tres dècades, doncs, que es posa fil a l’agulla i es treballa de forma participativa amb tots els agents educatius, per fixar com a objectiu compartit l’èxit educatiu, des d’una mirada inclusiva on tothom ha pogut aportar i dir-hi la seva. Són moltes les accions a què ens sumem com a ciutat, projectes impulsats des del municipi o de la mà de propostes de la Generalitat o la Diputació de Barcelona. S’ha treballat i es continua treballant de manera col·laborativa en tots els àmbits educatius, amb la suma d’esforços i el compromís de la ciutadania.

A Viladecans afrontem les realitats i necessitats socials amb valentia. En el darrer Ple municipal d’octubre hem pogut aprovar una moció presentada per ERC i consensuada amb l’equip de govern per millorar l’educació sexual. Un dels acords ha estat en el marc de ciutat coordinadora de la Xarxa Estatal de Ciutats Educadores (RECE): crear un projecte que estudiï com treballar l’educació sexual i com combatre el consum de pornografia entre infants i joves.

A l’horitzó 2030 tenim fixada una missió: l’abandonament escolar zero. Estic segura que si continuem treballant plegades, sabrem aprofitar l’impuls que ens dona aquesta coordinació de la RECE els pròxims dos anys per aconseguir-ho.

 Natàlia Morant Garrido

La tragèdia de Palestina

Quan va començar la invasió russa a Ucraïna, ens semblava impossible que, a Europa, en ple segle XXI, un estat, al·legant uns greuges més o menys difusos, comencés a destruir l’estat veí i destrossés la vida de tantíssima gent que fins aleshores anava tirant endavant pacíficament, amb més o menys benestar, als seus pobles i ciutats.

Però això que semblava impossible ha estat ara superat. Un estat del nostre àmbit europeu-occidental (encara que geogràficament sigui asiàtic) es dedica a arrasar ciutats i pobles d’un territori veí, hospitals inclosos, i mirant de matar com més gent millor, sigui amb bombes, sigui de gana, o sigui de qualsevol altra manera. Per fer-ho, al·lega que així es defensen dels atacs (sí, sens dubte, totalment immorals, totalment injustificables, totalment condemnables) d’una organització que té les seves bases en aquest territori veí. I ho fa, a més, amb tot el suport de països que es consideren els més impecablement democràtics i líders dels valors de la civilització, amb els Estats Units al capdavant.

Costa d’entendre la deriva irracional d’Israel, del seu govern i de la majoria dels seus habitants. Costa d’entendre que creguin que per la via de l’ocupació, de l’asfíxia i de la destrucció dels veïns aconseguiran poder viure en pau. Potser destruiran Hamàs, potser expulsaran els palestins del seu territori, com ja van començar a fer l’any 1948 i han continuant fent després. Però no hi haurà pau. Hamàs rebrotarà de mil maneres, i el món estarà cada cop pitjor.

I mentrestant, a Palestina, a Ucraïna, i a llocs que ens queden molt més llunyans com el Iemen o l’Àfrica central, tantíssima gent es veu tancada dintre la presó d’una vida feta malbé i sense possibilitat d’albirar ni il·lusions ni futur. I el que es fa insuportable és saber que totes aquestes situacions, si els que manen volguessin, tindrien solució.

Fons especials i centres d’interès de la Biblioteca

Són moltes les novetats que ofereix la Biblioteca de Viladecans després de la seva reobertura. A més de les obres de reforma de les cobertes, façanes, instal·lació d’un jardí vertical, nova climatització, pintura de les parets, canvi del terra i la recuperació del Pati del Magraner com a punt de trobada, es poden observar també altres accions de millora més subtils però igualment necessàries. La nova distribució de la col·lecció és una d’aquestes modificacions. La finalitat, tant a la sala d’adults com a la sala infantil, és millorar la visibilitat i accessibilitat dels documents.

A la planta baixa de la sala d’adults es troben els fons especials, que són el conjunt de publicacions d’una mateixa temàtica amb una vinculació especial amb la ciutat o l’interès dels seus veïns i veïnes. Així, hi ha un fons especial de Teatre i Arts Escèniques, de Lectura Fàcil, la Viatgeteca (amb guies, revistes i llibres de viatges), Feminismes i LGTBI. Al costat del pati, es troben els documents del fons especial de l’Hort a la Biblioteca, que consta de llibres i materials d’interès per conèixer els productes de proximitat del Parc Agrari del Baix Llobregat.

A la sala infantil es localitza el fons especial Racó de Famílies, que inclou llibres, revistes i audiovisuals adreçats als adults que tracten temes relacionats amb el món dels infants, des de l’embaràs fins a la primera l’adolescència. Es poden trobar materials de psicologia, pedagogia, aprenentatge, salut i creixement, lleure, i, en definitiva, tot allò que pot ser d’interès en el desenvolupament dels nens i nenes. També en aquesta sala es troba l’Espai Créixer, amb contes fins a 6 anys per ajudar els infants a gestionar les emocions i a entendre el món que els envolta.

Per completar aquests fons especials i com a novetat a la planta baixa d’adults, s’ha creat un nou centre d’interès sobre Ioga, és a dir, un espai amb una col·lecció de publicacions que té com tema central aquesta disciplina originària de l’Índia. Els llibres estan identificats amb un pictograma amb una persona fent la coneguda postura de la muntanya. A aquesta nova secció es troben documents per persones que s’apropen al Ioga per primera vegada i també per veterans de lectures i pràctiques i, fins i tot, per professors de ioga, educadors i terapeutes. La finalitat és oferir una síntesi completa dels ensenyaments del ioga en totes les seves dimensions: filosòfica, energètica, mental i espiritual. Aquest fons, que anirà creixent amb el temps, pretén ser una mostra integradora amb informació objectiva, clara i global per aconseguir que els interessats per aquesta matèria coneguin no només les pràctiques físiques sinó també les tècniques meditatives. Per dinamitzar el fons sobre Ioga, a més, es volen programar activitats relacionades amb aquesta disciplina per apropar a les usuàries i usuaris els coneixements d’un dels sistemes més antics, sòlids i fascinants del desenvolupament del potencial humà.

 

Yeguas exhaustas

Bibiana Collado Cabrera

Logroño: Pepitas de Calabaza, 2023

 

Aquesta és la història d’una filla que té una relació de parella nociva, que pensa en les ferides del cos, en les tremendes diferències de classe i les seves implicacions, en el classisme del ‘món de la cultura’, en l’accés al mercat laboral, en l’endogàmia universitària i els seus laberints. En definitiva, en l’ascensor social. És també la història d’una mare, amb els dits rígids de triar taronges en un magatzem i netejar pisos de vacances d’uns altres. D’una filla, també amb els dits rígids, però de teclejar papers, tesis i mil treballs acadèmics. I alguna cosa que no encaixa. La sensació que hauria d’estar passant alguna cosa que mai arriba a passar. Aquest llibre ens presenta un rosari de dones extenuades. La falsa promesa del treball dur es fa miques entre aquestes pàgines mentre sonen Camela o Estopa. Més que llegir a l’autora sembla que estiguéssim conversant amb ella, gaudint de la seva frescor, honestedat i lucidesa.

Mà: una guia completa

Magda Garguláková

Barcelona: Zahorí Books, 2022

 

Què faríem sense les mans? Les mans són la nostra eina més útil, però les tenim tan a mà que gairebé no hi pensem. No hi ha dues mans iguals! Les mans poden tenir diverses formes, mides i colors, i els dits formar corbes variades. Totes tenen moltíssimes línies sinuoses, algunes de més grans, altres de més petites, algunes de rectes, algunes de serpentejants. Conegudes com a línies papil·lars, són molt importants, ja que fan que cada mà sigui única. Guia completa de les mans on podrem explorar els aspectes més coneguts i més inesperats de la nostra eina més excepcional.

El Gran Libro de las Bicicletas:

los mejores relatos, ensayos y diarios de la literatura ciclista universal

Barcelona: Blackie Books, 2022

 

Una antologia ciclista repleta de pedalades, aventures i records d’una esplendorosa col·lecció de clàssics i noves veus, des de Lorca, Buzzati o Colette, a Ander Izaguirre, Meryem El Mehdati i moltes altres més. Després de l’èxit de El gran libro de los perros, El gran libro de los gatos i El gran libro de Satán, arriba aquesta nova antologia, il·lustrada per la gran Conxita Guerrero, Premi Revelació del Saló del Còmic de Barcelona, 2021. Aquesta obra constitueix el millor homenatge possible a aquest invent que conjuga un bell passat recent amb un futur fonamental per a la sostenibilitat i el progrés en un planeta insofriblement castigat pel malbaratament energètic i l’ambició desmesurada. El llibre és una brillant selecció de textos amb la bicicleta com a element vehicular. Per les seves pàgines es troben des de grans noms de la literatura mundial, a autèntiques pioneres, joves valors, poetes, dramaturgs, novel·listes, assagistes, esportistes, viatgers, influencers… Heterogeneïtat, pluralisme i riquesa per a tots els gustos.

Una Taula ciutadana pel Clima més necessària que mai

El Pacte de Viladecans pel Clima inicia el curs 2023-2024 amb una trobada de la Taula a la Casa de les Abelles

Viladecans és un municipi amb molts reptes socials, ambientals i econòmics. Com molts municipis, ciutats, països i regions. Davant aquest escenari fa temps que treballa per impulsar accions ‘de baix a dalt’, és a dir, de la ciutadania a l’administració amb un procés participatiu transversal i orgànic que ha donat lloc a la creació de la Taula Ciutadana d’Emergència Climàtica de Viladecans. Una Taula que té diverses missions, una d’elles, fer un seguiment de les accions que van obrint camí sota el paraigua del Pacte Viladecans pel Clima que ja compta amb 309 adhesions (272 de ciutadania general, 7 empreses i 30 associacions). I al qual és possible adherir-s’hi en qualsevol moment (clicant aquí), des de diferents organitzacions i també graus d’implicació (més de suport o més d’acció).

El Pacte compta amb 6 eixos: energia, residus, aigua, mobilitat, biodiversitat i governança. L’any passat l’eix estrella va ser el dels residus, concretament amb el malbaratament alimentari com a fil conductor. Això no vol dir que la resta d’eixos no es treballin amb altres projectes en paral·lel, alguns nous i d’altres ja existents a Viladecans. 

Però, què es farà a partir d’ara? Com? Amb el suport de qui? I, quin paper tindrà la Taula ciutadana en tot aquest procés que pretén ser col·lectiu i empoderador? Aquests i altres aspectes van centrar la primera trobada de la Taula, en format presencial a la Casa de les Abelles, el passat 17 d’octubre. La Casa de les Abelles, centrada en un dels eixos del Pacte, la biodiversitat, va permetre iniciar una reunió destacant el paper dels pol·linitzadors silvestres (amb l’abella com a referent) i el projecte Bee Happy com a principal avalador d’una proposta clara de Viladecans per conviure-hi i sensibilitzar sobre el tema. 

La Taula és un ens viu, actualment hi participen entitats, associacions, administracions supramunicipals, sindicats, els grups polítics municipals i ciutadania a títol personal. A poc a poc va sumant nous agents locals. A la darrera trobada es va donar la benvinguda a representants del sector de la salut (concretament del CAP de la Marina) així com al tècnic de l’Ajuntament en prevenció de residus (ja que es considera un dels eixos amb més línies de treball obertes i per obrir). De fet, tal com es veu en el següent dibuix, la Taula destaca per la diversitat de perfils i mirades que l’enriqueixen i que cal continuar ampliant. 

Entre els projectes a impulsar aquest any en destaquen alguns de nous com el ‘Comerç d’alimentació sostenible’ que té l’objectiu d’impulsar l’aprofitament alimentari i la reducció de residus de la mà dels comerços, la ‘Quantificació del malbaratament alimentari als menjadors escolars’ que duran a terme dues escoles del municipi; i la ‘Espigolada de tarongers al carrer’ que es vol dur a terme amb l’ajuda dels veïns. Pel que fa a projectes ja existents en els quals es continuarà treballant es troben els Compostadors comunitaris, el Compostatge domèstic i el Viladecans Repara. Per tal d’impulsar tots aquests projectes la Taula crearà una Comissió específica de residus sumant-hi noves persones motivades per consolidar aquesta línia de treball.

D’altra banda, aquest any esdevé especialment clau a Viladecans pel que fa als seus compromisos climàtics ja que ha de revisar i actualitzar el seu PAESC (Pla d’Acció per l’Energia Sostenible i el Clima).

L’actualització del pla implica reduir encara més les emissions fins al 55% al 2030 i adaptar-se als nous riscos climàtics. Per tant, cal reforçar la implicació de la població local en aquesta tasca, de la mà de les associacions i entitats. Per això, la Taula impulsarà activitats de participació dels agents locals en l’actualització del PAESC, amb l’objectiu d’incorporar nous agents al Pacte i establir noves línies de col·laboració i projectes. Treballant de baix cap a dalt (bottom-up), el PAESC pot esdevenir una eina d’implicació ciutadana amb l’acció local pel clima al municipi.

Ana Villagordo Vegara

Vacunació de la grip 2023-2024

La grip és una malaltia respiratòria vírica que s’encomana fàcilment d’una persona a una altra. Els casos de grip en la població augmenten amb l’arribada del fred; a Catalunya és freqüent que es presenti l’epidèmia a partir de la segona quinzena de desembre i primeres setmanes de gener. La vacunació comença al mes d’octubre i es farà conjuntament la vacunació de grip i Covid-19.

La grip es transmet amb facilitat d’una persona a una altra de tres maneres:

- Per petites gotes que s’expulsen en tossir o esternudar (via aèria).

- Per contacte de la pell o oral amb persones malaltes de la grip.

- Per tocar o compartir estris (coberts, gots...) i altres objectes sense netejar-los degudament.

Es transmet des del dia abans de l’aparició dels símptomes i durant cinc dies després d’haver-los manifestat. En els infants aquest període és de deu dies.

Els símptomes més freqüents són la febre elevada, tos, mal de cap i malestar general. També pot produir nàusees, vòmits i diarrees, sobretot en infants.

El temps de recuperació és d’una o dues setmanes, sense necessitat de tractament. La tos i el cansament, pot persistir fins a tres setmanes.

Només es prendrà medicació per tractar els símptomes com analgèsics i antitèrmics (paracetamol). Els antibiòtics no curen la grip.

Cal seguir bones pràctiques d’higiene com tapar-se la boca quan es tus, rentar-se les mans sovint, ventilar els espais tancats o evitar contacte amb persones amb la grip.

Indicacions de les vacunes: vacuna’t sobretot si tens més de 60 anys, estàs embarassada, pateixes una malaltia crònica (asma, diabetis, malaltia renal o hepàtica crònica...) o si ets professional sanitari o sociosanitari.

Com a efectes secundaris, pot produir molèsties en la zona d’injecció, que millora en menys de dos dies. Altres reaccions menys freqüents són febre, malestar, dolor muscular.

La vacuna que es fa servir a Catalunya no conté virus vius, s’elabora a partir dels seus fragments, i no pot produir la malaltia.

Novetats en vacunació a població adulta:

- Vacuna contra l’herpes zòster: Les persones que poden vacunar-se són les que compleixin 65-66 anys o 80-81 anys durant l’any en curs, més grans de 90 anys, persones amb més de dos episodis d’herpes zòster i persones que reben algun tractament immunosupressor (sota valoració mèdica).

També es poden vacunar les persones que formin part dels grups de risc.

- Vacuna pneumònia (pn20): s’administra la vacuna als més grans de 65 anys o amb afeccions de risc. En cas de dubte, pot consultar al seu CAP.

Novetats a la població pediàtrica:

- Vacuna de la grip: A partir d’aquest any s’inclou com a vacuna en els menors entre 6 i 59 mesos d’edat. Dosi única.

- Immunització virus respiratori sincitial (VRS): S’immunitzarà amb un fàrmac per a la prevenció d’infeccions de vies respiratòries inferiors pel Virus Respiratori Sincitial. Dosi única, amb protecció estimada de 5 mesos. Tots els infants nascuts entre els mesos d’abril i setembre de 2023 s’immunitzaran al seu CAP, i els nascuts d’octubre de 2023 a març de 2024, la immunització es farà a l’hospital abans de l’alta.

- Vacuna Covid 19: Es recomana vacunar tots els menors entre 6 i 59 mesos. Si no hi ha antecedent de vacunació: 3 dosis (0-3-8 setmanes) i si hi ha antecedent de vacunació o infecció: dosi única.

Cal demanar dia i hora des de La Meva Salut, citasalut.cat o a través dels centres d’atenció primària (CAP). 

Equip de professionals de l’Atenció Primària Metropolitana Sud

La construcció de la carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell al seu pas per Sant Boi, Viladecans, Gavà i Castelldefels

 

Carretera de Viladecans. Autoria desconeguda. Col·lecció Grup Tres Torres

Aquest és el títol de la ponència amb què el Grup Tres Torres vam participar a la XVI Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà celebrada el 21 d’octubre a Castelldefels, sota l’eix temàtic de l’urbanisme als municipis de la Baronia. En el nostre treball fèiem un recorregut cronològic de la construcció de la “Carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell” en el tram que va de Sant Boi a Castelldefels, passant per Viladecans i Gavà, i exposàvem els diferents projectes, modificacions i entrebancs que es van haver de superar per fer-la realitat.

Cal buscar en la revolució industrial iniciada a Europa a finals del XVIII l’origen i necessitat del desenvolupament de noves vies i sistemes de comunicació. A l’estat espanyol, el punt de partida de la planificació de la xarxa viària és el Pla radial de carreteres reials de 1761, pensat per connectar Madrid amb les ciutats principals. Aviat, però, es farà palesa la necessitat de modificar aquest pla que responia, bàsicament, a la ideologia centralitzadora de l’estat. Entre el 1779 i el 1860 s’aniran succeint projectes per crear una xarxa de carreteres més àmplia amb vies interprovincials i intraprovincials, i donar cobertura al procés de transformació dels sistemes productiu i comercial que s’estava produint. La irrupció del ferrocarril, a mitjans del XIX, condicionarà el desenvolupament de la xarxa viària i serà determinant per establir jerarquies i prioritats a l’hora de construir les noves carreteres.

En el pla de 1860 s’hi inclou la carretera que havia d’anar des de la Creu Coberta a Barcelona fins al Vendrell. Aquesta via tindrà fins a tres denominacions, primer va ser la carretera de “Barcelona á Vendrell por Villanueva”, després “Carretera de 3er órden de Barcelona al Garrofé^[1]” i, finalment “Carretera de Barcelona á Santa Cruz de Calafell”. Per construir-la s’hauran de superar entrebancs de tota mena: problemes de finançament pels conflictes en les expropiacions però, també, per les turbulències polítiques, amb les subsegüents aturades i represes; dificultats tècniques sobrevingudes en travessar algunes zones inundables i sorrals; divergències en l’interès de les poblacions implicades, algunes de les quals la celebraran amb tocs de campanes (Viladecans, Gavà i Castelldefels) mentre d’altres, fins i tot, hi seran contràries (Sant Boi), i canvis en la classificació, que condicionaven el finançament i la prioritat de les obres, sent inicialment considerada de 2n ordre per acabar sent-ho de 3r.

L’obra es va dividir en dues seccions; la nostra carretera es situa dins del primer tram de la segona secció que començava a Sant Boi/riu Llobregat i acabava al Peu de les Costes (al terme de les Botigues de Sitges). Al 1849 ja estava completada la primera secció (Barcelona-Cornellà/riu Llobregat). Les obres entre Sant Boi i Castelldefels s’iniciarien el 1864 i s’acabarien el 1878. El contracte signat inicialment estipulava una duració de setze mesos que van acabar convertits en 14 anys.

Tanmateix, encara no es podia considerar completada l’obra, mancava un element fonamental per a connectar les dues seccions de la carretera, el pont de Sant Boi per travessar el riu Llobregat, la construcció del qual estava subjecte a un projecte a part. S’arribaren a fer fins a sis projectes, un de construcció en pedra (1863) i cinc més de ferro (1869, 1874, 1881, 1882 i 1889). Mentre s’anaven presentant les diferents propostes, s’aixecaven ponts de fusta provisionals que de forma recurrent eren arrossegats per les riuades (1866, 1872 i 1898). Quaranta anys després de l’inici de les obres de la carretera, el 1904, s’inaugurava el pont de ferro corresponent al sisè i definitiu projecte quedant unides, ara ja sí, les dues seccions de la carretera.

De la carretera ens en queda el traçat, no així el nom (sols es conserva a Sant Boi com a “Carretera de la Santa Creu de Calafell” i a Gavà com a “Carretera de Santa Creu de Calafell”); actualment és la C-245. El pont, força malmès a la Guerra Civil espanyola va ser desmuntat cap el 1970; l’actual es va aixecar als anys cinquanta a la ubicació del pont de pedra projectat el 1863, però mai construït.

                                                                                                                                 Vicky Herrero Garcia

           El pont de ferro inaugurat l’any 1904

Col·lecció Baldiri Bosch Pinyol

          (Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat)

---

^[1]      “El Garrofé” o bé “La Creu del Garrofé” era el nom d’un hostal que estava situat a la població del Vendrell just a la intersecció de la carreteres de Barcelona al Vendrell amb la que venia de Vilafranca cap a Tarragona i València.

Les urbanitzacions i els promotors urbanístics de Viladecans (1852-1957)

Plànol de Viladecans de 1852

Presentem en aquest article una síntesi de la comunicació que vam presentar a la XVI Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà, celebrada a Castelldefels el passat 21 d’octubre. Amb aquesta comunicació vam voler ressenyar quins van ser els projectes i els promotors urbanitzadors més destacats a Viladecans entre mitjans del segle XIX i mitjans del segle XX. La raó d’aquest interval temporal és detectar com des mitjans del vuit-cents, hi hagué un impuls en la confecció i execució de diverses urbanitzacions sense que existís una proposta reeixida de planificació urbana per part de la pròpia administració local. I aquella fou una constant la qual presencià la seva cloenda amb l’aprovació del primer pla parcial d’ordenació urbana de la població, concretament el Pla Parcial del Sector Oest de l’any 1957. Fins que va arribar aquell moment, el procés urbanitzador de Viladecans es va deixar en mans de promotors privats –locals o forasters– desitjosos d’obtenir rendes urbanes, a partir de les vendes d’unes terres que fins aquells moments havien estat paratges rústics dedicats al conreu.

La comunicació comença esmentant l’existència de dos plànols del 1852, conservats a l’Arxiu Municipal, on es poden observar els carrers que avui determinen la trama urbana del Barri Antic de la ciutat de Viladecans. Ambdós documents són els primers plànols coneguts de la xarxa de carrers de Viladecans i simbolitzen la presa de consciència, si més no gràfica, de l’entramat urbà d’un petit poble nascut –ja feia uns 700 anys, pel cap baix–, en proximitat a la riera del Mas Font en la seva confluència amb el Camí Ral de Barcelona i a redós de la Torre del Baró, coneguda llavors amb el nom de la Torre d’en Viala. Partint d’aquell moment de presa de consciència urbana, s’esmenten els diversos expedients integrats en la sèrie documental de plans i projectes d’urbanització, tot relatant quins van ser els àmbits o vectors d’eixamplament del poble de Viladecans des d’aquella data fins un segle més tard.

Una de les primeres línies de creixement urbà de Viladecans la trobarem amb la construcció de la carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell, al seu pas pel poble. A Viladecans, la carretera s’urbanitzà cap als inicis de la dècada de 1870 i de seguida va anar acompanyada de cases i alguns establiments comercials, d’acord amb la importància que atorgava una via de caràcter estatal, tot i ser considerada de tercer ordre ja que en cap cas unia capitals de província. A redós de la construcció d’aquella carretera, podem dir que al poble de Viladecans se li va obrir unes possibilitats de relació comercial i circulació d’idees fins aquell moment noves i altament atractives, i que haurien de beneficiar sobretot el tràfic de mercaderies i, en especial, a la sortida dels excedents de producció del conreu de la vinya que en aquells moments es produïa en amplis sectors del samontà i muntanya del terme viladecanenc.

A partir d’inicis del segle XX, i sobretot durant la dècada dels anys 1920, el conjunt de projectes d’urbanització va ser molt destacat. D’entre els promotors d’aquesta època destaca la presència de l’hisendat Josep Feliu i Gusiñé, Barcelona 1886-1963. De de la seva mà o en associació amb altres propietaris barcelonins són els projectes d’urbanització més destacats dels anys 1922-1928: projecte de la urbanització de la zona sud del Torrent Ballester (1923); del Samontà de la Rajoleria (1923) –origen d’alguns dels trams inicials dels carrers de l’Onze de Setembre o del Dos de Maig–; de la Parellada del Bisbe–Vinya del Baró (1923), inicis dels primers carrers del futur barri de Sales; del Samontà del Barratet (1924) –origen dels trams centrals dels carrers del Sol, Muntanya i Sant Marià i creació del carrer del Nord–; de la urbanització de La Vinya Gran (1925) –origen dels actuals carrers de Narcís Monturiol i Lluís Companys– o de la urbanització del Samontà del Contrabandista (1928) que acabaria iniciant alguns dels trams de ponent dels carrers de Girona i de Pere Massallach.

La figura de Josep Feliu i Gusiñé exemplifica de quina manera s’efectuà el traspàs de la propietat d’origen senyorial cap la propietat del burgès rendista durant el segle XIX i inicis del segle XX. Un comportament de la burgesia cada cop més interessada en extreure rendes de naturalesa urbana de poblacions situades al voltant de la capital.

Antonia Altamirano Cardoso, Xavier Calderé Bel i Manuel Luengo Carrasco

Welcome to Cactus Town, foraster

Si una cosa destaca de Cactus Town no és, precisament, la seva tranquil·litat. El Sheriff en aquest poble és bastant actiu, ja que amb força constància hi ha bandolers amb ganes de robar. A això cal sumar-li que els caça-recompenses venen a jugar brut prenent-li al Sheriff els bandolers que ell mateix enxampa. A més, es dediquen a robar cavalls per fugir amb les preses capturades. I per si tot això fos poc, tenim una ballarina que es va venjant de tot aquell que li ha jugat males passades en la seva feina. Definitivament, Cactus Town no és un bon joc per viure.

En aquest joc de taula hi ha quatre rols ben diferenciats, cadascun amb els seus propis objectius per guanyar la partida: el Sheriff i els seus Ajudants han d’enxampar a dos bandolers, ficant-los a la presó; els bandolers han de saquejar dos edificis i fugir del poble; els caça-recompenses han de robar dos cavalls i capturar a un bandoler; la ballarina ha d’anar a dos edificis per saldar deutes i guanyar tres duels. És un títol en què com més jugadors hi juguin millor, ja que jugant a quatre, que és el màxim, s’utilitzen tots els rols esmentats. Per fer aquesta ressenya m’he basat en les regles bàsiques del joc. Hi ha modes avançats en els quals no he volgut entrar.

Cactus Town està format per 25 cartes d’edifici que es posen formant un quadrat de 5X5. En el centre d’aquest quadrat es posa, cap amunt, l’oficina del Sheriff. La resta de cartes d’edifici es posen cap per avall aleatòriament. Després, cada jugador tria un rol i posa les seves figures on indiqui la carta de configuració inicial A. Aquesta carta també mostra els rols que es poden utilitzar segons el número de jugadors que juguin. Per exemple, amb dos participants només s’utilitzen el Sheriff i els seus Ajudants juntament amb els bandolers, mentre que amb tres hi ha diferents combinacions possibles amb els quatre rols. Continuant per on m’he quedat, s’han de posar cap amunt totes aquelles cartes d’edifici on hi hagi com a mínim una figura d’un participant. Cada rol té, també, unes preparacions addicionals pròpies que no detallo però que tenen a veure amb la consecució dels seus objectius personals per guanyar la partida. Fet això, tenim Cactus Town muntat.

Una partida dura tantes rondes com calgui fins que algú assoleixi el seu objectiu, moment en el qual acaba immediatament. Les rondes es divideixen en dues fases: fase de planificació i fase d’ acció.

Fase de planificació: Tindràs quatre cartes d’acció corresponents al rol que has triat i amb les quals pots fer diferents accions amb les teves figures. Durant aquesta fase n’has de seleccionar tres d’elles i posar-les cap per avall i en vertical formant una fila just al davant teu. La carta d’acció sobrant també la poses cap per avall però en horitzontal seguint la fila. A aquesta quarta carta se l’anomena segon tir.

Fase d’acció: El jugador inicial a Cactus Town és qui indiqui la carta de configuració A i que depèn també de la combinació de rols que s’estigui utilitzant. Aquest jugador inicial dona la volta a la seva primera carta d’acció i realitza una de les accions que aquesta carta tingui. El següent jugador fa el mateix amb la seva primera carta d’acció, i així successivament. Un cop tothom ha resolt la primera carta d’acció, es passa a fer igual amb la segona carta d’acció. Quan s’hagin resolt les tres cartes d’acció de tots els jugadors, la ronda finalitza. Si cap participant ha guanyat encara perquè ningú ha assolit els seus objectius, cal fer una ronda més. El jugador inicial en aquesta nova ronda és el següent en sentit horari respecte l’anterior.

Quan reveles una carta d’acció has de triar quina acció fer (només una) d’entre totes les que tingui. Les accions bàsiques que tens són: córrer, que s’utilitza per moure les teves figures arreu de Cactus Town de forma ortogonal (horitzontal i vertical); ocultar-se per evitar un bloqueig i poder moure’t (un bloqueig es produeix quan comparteixes carta d’edifici amb un altre jugador. Si estàs bloquejat, no pots moure); duel, per atacar a algú que estigui amb tu en la mateixa carta d’edifici. Després, cada rol té també les seves pròpies accions específiques. Per exemple, el Sheriff i els seus Ajudants poden ficar a la presó als bandolers, aquests poden saquejar els edificis, els caça-recompenses alliberen a un presoner per després capturar-lo ells mateixos i la ballarina pot ballar un cancan per moure en diagonal i saldar deutes anant als edificis que li pertoquin.

Per últim, parlaré una mica dels duels. Quan t’enfrontes en duel amb un altre jugador, el que heu de fer es llançar cadascun un dau. Guanya qui ha tret la tirada més alta. En cas d’empat, el guanyador és qui hagi iniciat el duel. No obstant, pots fer servir la quarta carta d’acció que has programat durant la fase de planificació (la que es posa en horitzontal i també cap per avall) com a segon tir. Si la utilitzes, li dones la volta i has de sumar el valor de segon tir que tingui al resultat que hagis obtingut amb el dau. Cal tenir en compte que el segon tir només es pot utilitzar un sol cop per ronda, per tant, si tens previst fer més d’un duel, és ideal usar-lo en l’adequat. A més, el valor de segon tir varia d’una carta d’acció a una altra, llavors millor utilitzar la que tingui el valor més alt per als duels en comptes de per fer accions, sempre i quan tinguis previst fer-ne algun en la ronda actual.

Si mai has jugat a un joc de programació d’accions, Cactus Town és una bona opció per començar-hi. El mode bàsic no és gens complicat d’entendre ni de portar a terme una primera partida. De fet, jugant als modes avançats tampoc es complica gaire, realment, i li dona més canya al joc en general. Del que sí que peca aquest títol és que jugant a dos queda molt fluix, ja que com només s’utilitzen el Sheriff i els Ajudants juntament amb els Bandolers és bastant fàcil per aquests guanyar la partida, senzillament perquè no és difícil evitar als agents de la llei i anar saquejant el que faci falta mentre fuges d’ells. Amb tres o tots els rols la cosa canvia bastant: hi ha més figures en Cactus Town i això implica més duels, caos, emoció i que els Bandolers no ho tinguin tan fàcil per guanyar. Si afegeixes les expansions encara hi poden jugar més jugadors i hi ha rols nous. Potser no és el millor joc que hagi provat de programació d’accions, però almenys per iniciar-se en aquest tipus de mecànica es ideal. També cal dir que està orientat més a un públic familiar que per a un grup de frikis bojos per saquejar masmorres. I les partides són molt ràpides, en una hora en pots fer tres com a mínim.

Cristian Becerra (El Dado Dorado)