dimarts, 15 de març del 2016

Fer el pit

Aquesta curiosa expressió, “fer el pit”, la vaig sentir per primer cop el dia que va començar la legislatura al Congrés dels Diputats, i la diputada Carolina Bescansa hi va portar el seu fill i l’hi va donar de mamar. És una expressió curiosa, perquè em sembla que no s’utilitza habitualment enlloc, i certament no està recollida als diccionaris, que assenyalen que la forma de dir-ho és “donar el pit”.

Però no és gens estrany que en català algú digui “fer el pit” en comptes de “donar el pit”. Els catalans ho fem tot: fem benzina, fem el Puigmal... I moltes de les expressions que en castellà es formen amb el verb donar (per exemple: “dar un beso”, “dar clase”, “dar una vuelta”, “dar un paso”), en català es formen amb el verb fer: “fer un petó”, “fer classe”, “fer un volt”, “fer un pas”. O sigui que aquesta expressió segueix perfectament la manera de funcionar de la nostra llengua, encara que no estigui recollida a cap diccionari.

Com a contrast, recordo també haver sentit més d’un cop l’expressió “donar una passa”. Això és, certament, incorrecte. En català, sempre, els passos i les passes es fan, no es donen. I hi ha gent que, per exemple, en frases com aquesta es preocupa d’utilitzar la paraula “passa” creient que és més catalana que “pas”, i en canvi no s’adona que està caient en el castellanisme d’utilitzar “donar” en comptes de “fer”. Cal tenir clar que “pas” és una paraula perfectament catalana, i té un sentit més ampli que “passa”. “Passa”, en efecte, té un sentit més restringit, ja que s’utilitza més aviat per comptar:“d’aquí fins allà hi ha cinquanta passes”, “cada passa que feia el meu avi, era gairebé com el doble d’una de meva”... 

Josep Lligadas Vendrell

Alguns suggeriments per a l’ermita de Sales

Casament de Rosa Mercader i José Antón López Montero,
 a l’ermita de Sales, el 22 d’agost de 1971. 


L’ermita de Sales ha de ser, per damunt de tot, un lloc que creï bellesa i un lloc que transmeti bellesa. El conjunt d’elements que allà s’apleguen, històrics, arqueològics, religiosos, pictòrics, arquitectònics i de tradició popular tenen, ajuntats, molta força per a aquesta creació i transmissió. I caldria pensar-los de manera conjunta. Per això en l’article del número passat d’aquesta revista proposava treballar el tema de manera conjunta els qui en tenen responsabilitat més directa –Ajuntament i Església– i altres entitats preocupades per la nostra cultura i el nostre patrimoni. I per això també –deixeu-m’hi dir– no m’acaba de fer el pes el subtítol de “Museu de Viladecans” que ara l’ermita porta. L’ermita, diria jo, no és res més, i no és res menys, que l’ermita.

Però bé. En tot cas, em permetreu que apunti aquí algunes coses que crec que estaria bé tenir en compte ara que estem en la fase final de la restauració. En el proper número de la revista n’hi afegiré algunes més.

La primera és que em sembla fonamental que, quan el visitant entri a l’ermita, tingui totes les sensacions que corresponen a una ermita. Només una ermita pròpiament dita serà el marc adequat per entendre aquell conjunt, imprengar-se de la seva història i admirar els elements artístics que s’hi conserven, singularment les pintures. I perquè això sigui així, evidentment que en principi no hi ha d’haver noses pel mig (ni plafons, ni audiovisuals, ni res de semblant) i que hi ha d’haver els punts de referència bàsics d’un edifici d’aquest tipus: la Mare de Déu de Sales al fons de l’absis, i un altar també a l’absis. L’altar jo el faria de pedra, però, si es considera que ha de ser mòbil per si s’hi volen fer concerts o actes similars, podria ser de fusta, però una fusta de bona qualitat i bellesa. I, sobretot, l’altar ha de ser a l’absis de manera permanent, i treure’l d’allà només quan sigui necessari per fer-hi algun acte o activitat determinats.

La segona cosa és sobre la imatge de la Mare de Déu. La imatge que allà hi havia va ser cremada a la guerra, i després se n’hi va posar una de nova que l’imitava. És la que es veu a la foto adjunta i que tots els viladecanencs que ens hem estimat aquesta esglesiola tenim fixada al cervell. Per algun motiu que desconec, aquesta imatge va ser substituïda l’any 1980 per una de nova d’estil neoromànic, que es guarda a l’església de Sant Joan, fora de la vista del públic, i només es treu el dia de la Festa Major. L’antiga, la que tots recordem, està exposada (encara que sense corona, que no se sap què se’n va fer) a l’església de Santa Maria Magdalena. Estic convençut que la imatge que cal posar a l’ermita és la que hi ha estat des de després de la guerra, la que lliga amb la nostra tradició. Crec que seria un error lamentable trencar amb aquesta tradició i col·locar-hi aquesta imatge nova neoromànica que mai no ha fet arrels. 

I la tercera cosa és una barreja de suggeriment i oferiment. Quan tinguem ja l’ermita acabada, crec que aquesta petita joia pot donar peu a crear algun tipus d’espectacle que reculli la història d’aquest lloc, des de quan era vil·la romana fins a totes les vicissituds com a ermita, i posant en relleu també les pintures que se’ns hi han conservat. Es podria fer un cap de setmana cada any, i convertir-ho en un altre punt de referència ciutadà. Això que he dit més amunt de l’oferiment vol dir que a mi m’agradaria col·laborar-hi, en una cosa així.

I res més per ara. Continuarem en el proper número.

Josep Lligadas Vendrell

Xarxa Parlar per Conviure

El treball en xarxa es pot dir que és un treball de col·laboració i complementació dels recursos en un determinat àmbit, per evitar duplicitats, descoordinació i potenciar el treball en conjunt. A Viladecans treballem per la formació lingüística d’adults català/castellà. Actualment aquesta feina s`està fent a les associacions de veïns, casals, Càritas, normalització, biblioteca, Creu Roja... tasca desenvolupada per voluntariat i adreçada a totes les persones que ho demanen per aprendre de bell nou la llengua o bé per perfeccionar-la.

Les reunions coordinades per l’Ajuntament dins de l’àrea de convivència organitzen les actuacions conjuntes que cada curs realitzem.

Durant el curs organitzem un parell de sortides culturals, sempre dins de les possibilitats dels alumnes i voluntariat. 

Una acció més de la xarxa és la formació que cada curs se’ns fa als voluntaris, sempre són una o bé dues sessions on es convida a tothom. És bo aprendre tècniques noves tractades per especialistes competents a la vegada que serveix per compartir suggeriments, experiències, material, projectes...

Al final de curs hi ha la cloenda (normalment a Can Batllori) on el reconeixement als alumnes i les alumnes és el tema central, amb diploma acreditatiu de les classes rebudes i aprofitament corresponent. Sempre és un acte entranyable.

Esperem que aquesta tasca social on s`entrellacen esforços i petites aliances entre persones continuï viva a Viladecans, ja que aquest treball en xarxa comparteix objectius bàsics per a una bona convivència i cohesió social.

Montse Pastor Pujadó

Sóc feminista, i què?

Sempre agrairé una activitat que vàrem fer en una formació de caps (monitors escoltes): consistia a buscar noms de persones que havien fet història, i calia dividir si havia estat per accions bones o dolentes. Se’ns van acudir poques dones, la veritat, i moltes d’elles per motius poc edificants. Quan qui duia el taller –una física, per cert– ens va fer notar aquest desequilibri, una espurna es va encendre dins meu.

Al llarg de les històries vitals de les dones que ens definim com a feministes sempre hi ha quelcom que ens fa fer un clic, sovint més d’un episodi. A vegades pot ser un cúmul de petites anècdotes que van definint i consolidant la teva visió feminista del món. Que al pati es doni per fet que tu no jugaràs a futbol, que siguis l’única nena que aixeca la mà per intervenir a classe, que quan estiguis decidint quins estudis universitaris faràs ningú et plantegi cap enginyeria, que només per ser dona tinguis la sensació de córrer un risc si surts de nit, que tothom doni per fet que si no ets mare no et sentiràs realitzada, que estant embarassada tothom doni per fet que reduiràs la jornada laboral, i un llarg etcètera.

I mentre et van passant totes aquestes coses t’adones que hi ha alguna cosa que trontolla, que és impropi que per ser diferent siguis desigual. Però t’has de sentir dir que no és veritat, que les dones són iguals que els homes i que això del feminisme és igual o pitjor que el masclisme. I, fins i tot, hi ha algun moment en què dubtes a reivindicar-te com a feminista, perquè no se’t malinterpreti, perquè ningú t’associï a la imatge mental de ser una amargada enfadada amb la humanitat, perquè tampoc passa res per no dir que ets feminista si ets conseqüent amb les teves idees.

Però arriba un dia en què t’adones que ja ets adulta, i revises tot allò que t’ha passat. Analitzes d’on vénen les teves àvies, la teva mare. Mires la teva filla i te n’adones que encara hi ha massa camí a recórrer, que fins i tot hem retrocedit algunes passes. I penses que ja n’hi ha prou, que cal pencar fort com mai per deixar enrere les desigualtats. Perquè és absolutament injust que la meitat de la població visqui en inferioritat de condicions respecte a l’altra meitat. I aleshores crides ben fort “Sóc feminista, i què?”.

Bàrbara Lligadas

Les cases de Bergen, les cases de Viladecans

Bergen és la segona ciutat de Noruega, situada a la costa de l’Atlàntic. Té una població similar a la dels municipis de la plana del Delta, uns 250.000 habitants (uns 390.000 habitants si contem la seva àrea metropolitana). 

En el seu centre urbà, en ple casc antic, hi destaquen una línia de cases molt maques, de colors diversos, que estan declarades com a Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Són unes cases que individualment no tenen el valor que tenen col·lectivament, ja que són el darrer vestigi arquitectònic d’un barri mariner, el de Bryggen, que va desaparèixer en successius incendis per una banda, i per la construcció d’edificis més moderns i funcionals per una altra. Aquestes cases actualment alberguen comerços diversos: cafès, botigues de souvenirs, boutiques de roba.... El conjunt ha esdevingut una de les imatges icòniques de la ciutat, i una de les més freqüentades pels locals i els turistes, ja que es troba al costat del mercat del peix, el producte estrella local de la regió. 

El ple de l’ajuntament de Viladecans va decidir el passat gener, per unanimitat, i va reiterar en el ple de febrer, preservar les cases situades al llarg de la C245 (entre cal Tomacaire i l’antic cinema Moderno), com a testimoni arquitectònic de la Viladecans de fa més de 100 anys. Són cases afectades per expropiació i enderrocament pel PGM del 1975, i que per primera vegada en el planejament de la zona, a petició de l’equip de govern a la Generalitat, es demana preservar-les. La majoria d’aquestes cases, contemplades individualment no tenen un valor arquitectònic significatiu (tret d’alguna excepció puntual), però si que en podria tenir el conjunt. Com passa amb les cases de Bergen. 

Les cases de Bergen fan goig, en bona part perquè davant seu no hi passa cap carretera. Hi tenen un passeig de vianants, a tocar del mar, amb un ampli espai públic per a passejar, asseure’s a les terrasses dels bars i granges que alberguen aquestes cases, per acostar-se a l’adjacent mercat del peix i gaudir dels productes locals, cuinats allà mateix... una delícia tot plegat! 

A Viladecans, en el debat que s’ha generat al voltant de la preservació de les cases de la C245, no he sentit a ningú, a excepció del govern local format per PSC i ICV-EUiA, parlar del projecte que realment farà que aquestes cases puguin lluir, i que de ben segur farà que la ciutadania de Viladecans, en especial la que viu al casc antic, guanyin en qualitat de vida: l’ampliació de la plaça de la Vila i la conversió en zona exclusiva de vianants del tram de la C245 entre la plaça de la Vila i la casa de cal Tomacaire, aproximadament. I és una llàstima que això hagi passat per alt, o no li hagin donat la importància que té, la resta de grups polítics i als defensors convençuts del patrimoni arquitectònic viladecanenc, ja que les cases de la carretera, com les de Bergen, lluiran en un entorn menys agressiu que l’actual; a més a més, de la mateixa manera que l’entorn de les cases és segurament el més valorat per la ciutadania de Bergen, la futura zona de vianants que defineix el projecte de reforma del polígon centre ho serà per als viladecanencs i viladecanenques, els quals podran tenir un nou mercat, més gran i dinàmic, on també podrem trobar els nostres productes locals, frescos, i gaudint-los tot asseguts contemplant amb tranquil·litat aquestes cases, on ara mateix hi domina la contaminació i el soroll del trànsit. 

Jordi Mazon

LA CASA DAVANT DEL MAR

 


Hi ha una casa a Lanzarote que està sola davant del mar. He anat a veure-la perquè un dia em van explicar que era preciosa, i és cert. No compta amb un únic color, sinó que és blava, groga, vermella i blanca. I no per això arriba a ser cridanera. Al contrari, és senyorívola, de línies elegants, ni massa gran ni massa petita, amb una teulada clara d’aires xinesos i uns grans finestrals blaus que gairebé no permeten l’existència de les seves vistoses parets.

Només l’envolta el cel, la sorra groguenca de la petita platja, les pedres i roques volcàniques i el mar. I una mica més lluny, l’acompanya un bosc frondós de palmeres. Des d’aqueix bosc la miro i no em sembla trista, només buida. Fa un dia perfecte, sense núvols, i el sol il·lumina la casa com un diamant reflectit en els seus vidres.

Segueixo mirant-la i, de sobte, percebo un lleu moviment a la cortina de blonda que cobreix la porta de la balconada. Algú m’està mirant. I no té por de fer-ho. No s’oculta de pressa i deixa anar la cortina com ànima que es crema al seu contacte. M’observa fixament, com una invitació a apropar-me.

Ho faig. M’apropo, ja estic davant de la porta principal i, just abans de trucar al timbre, una anciana m’acull amb un dolç somriure:

– És estrany que algú vingui a aquest paratge solitari... Vols una tassa de te?

No puc dir-li que no. És una oportunitat estupenda per visitar per dins la casa especial. La dona es fa a un costat perquè jo passi. Entro i, tot just trepitjo el vestíbul, el terra es va esvanint als meus peus a mesura que avanço. Miro enrere, i l’anciana ja no hi és. Miro al meu voltant i tan sols veig el buit. La meva estranyesa augmenta amb el pas dels minuts, tanco els ulls per intentar comprendre i, quan torno a obrir-los, ja no hi ha casa, no hi ha anciana, i només quedo jo a prop de la vora. Les onades m’amanyaguen i la brisa m’acarona. Tornar a adormir-me és el que vull ara, per tornar a entrar a la casa de la teulada xinesa, les parets de colors i les grans finestres del color del cel.

Patrícia Aliu

patri.aliu@gmail.com

La proposta pedagògica del Baix Llobregat

 

Hi dono voltes i més voltes. Vaig néixer al barceloní barri de Vallcarca. I durant nou anys –des del curs de Preparatòria fins al Preu– vaig ser alumne dels jesuïtes de Sarrià, el segon barri d’aquells primers anys de vida. A casa, de recursos econòmics, anàvem justets-justets: sis germans i amb els diners que venien de la impremta petita del pare. Però ja aleshores sabíem que d’altres s’ho passaven molt pitjor. I mai no ens va provocar a dins la passió per arribar a rics. L’actitud i el tarannà dels pares ens ho posava fàcil: si algú hagués demostrat afany de riquesa, hauria estat la riota de la resta de la tribu.

Quan, anys a venir, i després de l’Estat d’Excepció de 1969 –jo ja era a punt de saltar per la ratlla dels trenta–, vaig decidir a anar-me’n a viure a la ‘Ciudad Satélite’ de Cornellà de Llobregat, confesso que vaig fer el salt més decisiu de la meva vida. Tot em resultava nou. I diferent. Que jo era de família conservadora, religiosa, i d’un catalanisme que només podíem practicar en la intimitat, lleument enverinats contra ‘els xarnegos’ (com dèiem aleshores), avesat als espais curts, ‘als vells camins fressats’, on tot se’m convertia en evocació amb rostres, noms de carrers, històries domèstiques ben sabudes... La ruptura va ser, per a mi, un xoc. (Ho repeteixo: el més decisiu –no goso dir traumàtic perquè sóc persona de bars i allà, a Sant Ildefons, de bars no me’n faltaven, això rai!–, abans i després, de la meva vida. Gràcies a aquell pas, i a una no gens senzilla adaptació a nous models de vida, ja res no m’ha costat gaire, pel que fa a canvis de ciutats i/o de països).

Primer la ‘Satélite’, després Cornellà, més tard ‘el Baix Llobregat’ eren espais urbans que feien síntesi de molts accents i en els quals vivia molta sang jove que lluitava per sobreviure amb uns grams afegits de dignitat. Les aventures personals de mig milió de persones sí que mereixerien una biblioteca sencera de relats que engrandirien, i com!, la història d’una Catalunya, demogràficament massa envellida. I, anava a dir, ‘massa assenyada’, víctima, encara, d’aquell franquisme brut que ens impedia viure amb uns mínims exigibles de propostes vitals engrescadores. Per cert: d’entre els llibres que recomano sempre, sobre la nostra comarca, el relat sobre ‘Les dones dels 60’, d’Empar Fernández i Júlia Tardà. Quina lliçó, el d’aquelles dones que arribaven joveníssimes a Catalunya i van haver de lluitar per arribar a ser ‘persones entre persones’.

Aleshores vaig entendre que el meu país era terra de ‘Marca’, de Barreja, simfonia, no gens desconcertant, d’accents i de records d’altres històries. Que valentes que van ser les persones que, foragitades pels cacics i per les polítiques d’una Dictadura implacable, van començar a participar, activament, en la reconstrucció nacional de Catalunya: des les lluites obreres, des l’Assemblea de Catalunya, des les reivindicacions dels barris, des la nota ‘teologia’ de la diversitat. Per això estic d’acord amb en Lluís Cabrera, el del Taller de Músics, quan ens recorda que la Catalunya del futur ha de ser feta des d’històries i memòries ben diverses. Els que ens vulguin unívocs, o els que creguin que la sang i els orígens i els accents atorguen drets de propietat d’un nou patriotisme... estan hipotecant el futur del meu país, que només serà si ho és de totes i de tots els que l’han fet.

Fa un grapat d’anys, una dona amiga –que apareixia en una novel·la meva i que es passava la vida dient que esperava l’hora per tocar el dos i fugir d’una Catalunya on se seguia sentint forastera– va haver d’enterrar el seu fill, mort en un accident laboral. Vaig ser amb ella moltes setmanes: la visitava cada dia, la portava a dinar a casa nostra... Al cap d’un temps, jo gosava preguntar-li: “Ara, Dolores, ja pots tornar a la teva terra!” Se’m va girar, amb cara de ràbia i de pena: “No has entendido ná de ná de ná: una es de donde ha nacido, sí, pero, sobre todo, del lugar en donde están enterrados los suyos. Yo ahora soy de aquí. Más que tú, Riera: más que tú”.

Ignasi Riera (Madrid)

Uns transports massa deficients


La posada en funcionament de la línia 9 del metro de Zona Universitària fins a l’Aeroport, passant pel Prat, ens ha fet pensar a molts en el projecte tantes vegades demanat i tantes vegades promès d’una línia que passés per Viladecans i la resta de poblacions del Delta. Fins i tot es van arribar a planificar on anirien les estacions, però des de fa una colla de temps que de tot plegat no se n’ha sabut res més.

A Viladecans estem pèssimament comunicats. Ni tan sols l’antiga reivindicació de la freqüència de pas dels trens ha donat cap mena de fruit i, a més, sembla que ja tothom se n’hagi oblidat. I mentrestant, per exemple, els joves que han d’anar a la universitat a Bellaterra en transport públic es passen mitja vida en el viatge. I els molts treballadors viladecanencs que tenen la feina a Barcelona, tres quarts del mateix. I si volem anar a la capital de la comarca o a qualsevol altra població del Baix Llobregat, exceptuat les de la costa, la feinada que tenim. 

Aquí hi vivim moltíssima gent, i sembla que no comptem per res. Com ho hem de fer perquè els que programen aquestes coses ens tinguin en compte? En aquest sentit, doncs, ens alegrem molt de la mobilització dels ajuntaments del delta per reivindicar novament un transport digne. És hora, en efecte, que les nostres autoritats, els partits i les entitats socials converteixin aquest tema en una prioritat i no parin fins a aconseguir els compromisos necessaris per donar resposta i solució a una qüestió que afecta la qualitat de vida de molta gent.

dilluns, 15 de febrer del 2016

Josep Eixarch, l’historiador de Viladecans

 



Josep Eixarch, nascut al Forcall (Castelló) al 1915, va començar la seva relació amb Viladecans a principis de la dècada de 1950, quan estableix la seva segona residència a l’Alba-rosa. És a partir d’aquest moment que s’interessa per la història de la nostra població, descobrint que no hi ha res escrit. Així, ell serà el primer que estudiarà la nostra història començant a remenar papers als arxius parroquials de Sant Joan de Viladecans i Sant Climent de Llobregat, als arxius històrics de Barcelona i al municipal de Viladecans. Cap a l’any 1958 prepara una petita exposició sobre la història de Viladecans, amb pergamins cedits per particulars, iniciant-se així tota una sèrie de col·laboracions, en el butlletí municipal i en els programes de Festa Major, al llarg dels anys 1960 i 1970, en els quals va desgranant el resultat de les seves recerques sobre la història medieval i moderna de Viladecans. Aquesta tasca pionera és la que li valdrà el reconeixement de la ciutat quan, al  setembre de 1982, l’Ajuntament de Viladecans li va atorgar la distinció de Fill Adoptiu en virtut dels seus treballs de recerca i difusió de la nostra història.

Jaume Muns

Ànec cuallarg (Anas acuta). Maresma del Remolar-Viladecans 23 de març de 2014

 

Ànec de superfície, s'alimenta principalment en arrossars o en aigües poc profundes. El mascle llueix una banda blanca al pit. A més, té el cap i la part posterior del color de xocolata. La resta del plomatge és grisa, amb les infracobertores caudals negres. La femella és més esvelta que les femelles d'altres espècies, i de color més clar. Migrador i hivernant regular, tot i que és comú només al delta de l'Ebre. Nia al nord i a l’est europeu.

Eio Ramon

El Catàleg del Patrimoni, una urgència

Viladecans és una de les poblacions d’una certa grandària que no té encara un Catàleg de Protecció dels edificis i altres elements patrimonials del municipi. Aquest Catàleg és una llista d’elements arquitectònics i també d’altres tipus, en què s’indica el grau de protecció que han de tenir, i que obliga a que qualsevol modificació que s’hi vulgui fer preservi allò que el Catàleg considera que ha de ser preservat: per exemple, en el cas dels edificis, s’indica si ha de ser preservat l’edifici en la seva totalitat, o bé una part d’ell, o bé la façana, o bé alguns elements concrets...

Ja fa gairebé deu anys que es va iniciar l’elaboració d’aquest Catàleg fent un llistat de tot allò que tenia alguna rellevància patrimonial. I aquí s’ha quedat la cosa, sense que s’hagi arribat a fer allò que és més important, que és assenyalar el seu grau de protecció. Sabem que s’hi ha anat treballant, però amb una lentitud exasperant. I, veient com es van destruint elements d’aquest patrimoni, pensem que acabar i promulgar aquest Catàleg és totalment urgent, perquè no hi hagi ningú que es cregui que té les mans lliures per poder fer i desfer sense cap aturador legal.

Reclamem, doncs, que s’acceleri la confecció del Catàleg de Protecció del nostre patrimoni històric. Viladecans s’ho mereix.

Publicat a “Canis Vallis”, Butlletí del Grup Tres Torres

Fotografiar, o l’escriptura de la llum

 La intenció era escriure una crònica de la conferència que el passat 29 de gener, l’Ignasi Riera va oferir en el marc de l’exposició fotogràfica d’en Jaume Muns. Un acte, presentat per José Luis Atienza i Salvador Obiols, ple de memòria històrica, de bonhomia, de sentit crític, de cultura en majúscules. Però la veritat és que, en llegir els apunts que ens va deixar en Nani Riera, crec que el millor és oferir-vos directament alguns fragments de la seva intervenció.- 

Mercè Solé


[...] Vull, tot amb tot, felicitar-vos per una coincidència subtil ¿Quin dia és avui, si mirem agendes i calendari? Un 29 de gener de 2016. Doncs bé: fa exactament setanta anys, un fotògraf català es convertia en el testimoni decisiu del judici de Nuremberg. Em refereixo a Francesc Boix (Barcelona, 1920 – París, 1951). A les actes d’aquell judici sobre la infàmia criminal dels camps d’extermini nazis, si consulteu la prova RF332, descobrireu per què la prova d’un fotògraf, prova que Boix va salvar arriscant la seva vida i la dels companys de deportació, va ser determinant per encarrilar el judici. 

[...] Deixeu-me que dediqui un record al fotògraf gallec del Ferrol, nascut el 1965 i assassinat a l’Hotel Palestina de Bagdad el 8 d’abril de 2003: em refereixo a José Couso. Com sabien Robert Capa o Gerda Taro (1910-1937), fotografiar escenes de guerra pot ser una activitat altament perillosa.

L’amic Muns, com també l’amic Toni Baños, entre d’altres, han deixat constància gràfica de les lluites obreres al Baix Llobregat, especialment les de la dècada dels 70.

Mai no els ho agrairem prou, perquè hi va haver una tendència, després de la mort del General, ja fa més de 40 anys, a menystenir l’aportació obrera i dels sectors dits populars del meu país a favor dels canvis –ara tan magnificats!– a les nostres comarques, pobles, ciutats i nacions. [...] I és que els cinquanta dies posteriors al 20-N de 1975 prenia cos una anàlisi, gairebé oficial, que subratllava el rol opositor (davant del franquisme) d’artistes –escriptors, pintors,cantautors–, de personalitats de la burgesia catalana, d’eclesiàstics (i no solament caputxins i montserratins), d’associacions veïnals... i només, en darrer terme, l’aportació de les lluites obreres. 

I a mi, que d’altra banda, no he treballat de manobre en tota la meva vida, allò em semblava injust. Ho havia descobert en el marc de l’Assemblea de Catalunya. ¿Per què? Perquè l’Assemblea de Catalunya va sumar les dinàmiques de mestres de les escoles de renovació pedagògica, d’infermeres i infermers, de comunitats cristianes de base, de dirigents veïnals, d’advocats laboralistes, de periodistes... i de les lluites obreres més visibles: que van ser les del Vallès Occidental, les de la Zona Franca de Barcelona i, per damunt de tot, les del Baix Llobregat. 

Un exemple: cada 11 de setembre, durant el franquisme hi havia una convocatòria pels voltants del carrer Ali-Bei de Barcelona. Cada any hi havia detinguts: he revisat el llistat i la majoria eren obrers no nascuts a Catalunya. Pregunta: ¿qui va ser qui en la lluita a favor de les llibertats catalanes?

[...] El 7 de novembre de 1971 es constituïa l’Assemblea de Catalunya. Si resumíem el seu programa reivindicatiu en tres punts: Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia, és bo (i més en aquests temps de diarrees de contertulians mediàtics) recordar els seus objectius:

La consecució de l’amnistia general dels presos i exiliats polítics.

L’exercici de les llibertats democràtiques fonamentals: llibertat de reunió, d’expressió, d’associació (inclosa la sindical), de manifestació i dret de vaga, que garanteixin l’accés del poble al poder econòmic i polític.

El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret a l’autodeterminació.

La coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica.

¿Puc dir que el fotògraf Jaume Muns ha estat el gran intèrpret, el torsimany –segons el Fabra: “intèrpret que serveix d’intermediari entre persones que parlen llengües diferents”– d’allò que pretenia ser la tan perseguida Assemblea de catalunya?

I acabo amb una afirmació i dues preguntes: 

Contra els que programen l’amnèsia, per tenir-nos sedats, la fotografia estimula la memòria. I com deia sant Agustí, sense memòria no hi pot haver esperança.

¿És possible retratar el moviment? (Cant Espiritual: Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»/sinó al mateix que li dugué la mort,/jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria/aturar a tants moments de cada dia/per fé’ls eterns a dintre del meu cor!...

¿És possible fotografiar el crit, l’angúnia, el desig, fotografiar les paraules de l’Espriu: “Canto l’esperança desesperançadament”, és possible fotografiar la gratitud?


El nom de la bèstia

El nom de mamut ve d’una llengua  russa, el  vogul, també coneguda com  llengua mansi, només parlada per un antic poble que viu a Sibèria entre els rius Ural i Obi. El mansi és una llengua viva llunyanament emparentada amb l’hongarès, tan a prop de l’extinció que només la parlen poc més de tres mil persones. Tot i així, sorprèn que una paraula d’una llengua poc parlada i menys escrita hagi donat la volta al món i hagi vençut l’erosió del temps.  La seva gramàtica no té gènere, per la qual cosa no troben sentit a  la polèmica sobre el llenguatge sexista. El que s’estalvien en el  gènere s’ho gasten en el número. No en  tenen prou amb el singular i el plural, necessiten el dual. Els mansi estimen gramaticalment la parella. Pels mansi  un és solitud, dos és companyia i tres una multitud.  

La paraula mamoth sembla provenir de mang i ot, banya de la terra, ja que els mansi creien que aquests enormes animals vivien en coves sota terra i que sortien únicament de nit perquè morien si els tocava la llum del sol.

Els mamuts de Viladecans realment semblen donar la raó als mansi perquè van aparèixer morts a la llum del sol amb els seus ossos i els seus  ullals sepultats per milers d’anys i tones de terra. És un animal nocturn, com demostra la foto, emparentat amb els dracs i altres bèsties de foc que llancen flamarades prop dels seus caus, a les places de les viles, deixant en l’aire de la nit l’olor de sofre. Fa pinta d’ una bèstia escapada de l’avern entre fum i foc, o d’animal de companyia del  Satanàs d’una representació dels Pastorets que es fes al  Teatre al Carrer. El nostre mamut afillat és un animal jove, no sobrepassa els cinc anys i tot li va  sobre rodes. Hem comprovat que –al contrari del  que pensaven els mansi– és un animal que sobreviu a la llum del sol, a costa d’una gran set. Beu més aigua de la que és capaç de digerir, que expulsa per la trompa quan acaba l’estiu, el vuitè dia del setè mes del calendari romà, setembre. Malgrat el seu aspecte impressionant és una bèstia pacífica i dormilega. Dorm el somni d’hivern però també el somni  d’estiu. El dia abans del vuitè dia cal treure’l de la migdiada al crit de mamullem, mamullem, i espavilar-lo. A l’endemà és ell qui ens espavila a tots nosaltres deixant-nos xops i refrescats. Mamullats.

Fotografia: Jaume Muns

Text: José Luis Atienza